Havíem pujat la muntanya des de Collbató, per la Vinya Nova, enfilant-nos pel camí dels Francesos, el coll de Musset i el Camell, trencant tot seguit vers el coll de Migdia.

De sobte, aparegué davant nostre una cova - una balma - que no figurava en el nostre mapa. Era a un indret ombrívol, voltat d’auleda borda i de marfulls…

Un home eixí de l’interior de la balma. D’edat madura, corpulent i un xic carregat d’espatlles, vestit amb un jersei de color indefinible, sabates de muntanya molt gastades. Ens donà el seu déu-vos-guard, afablement, invitant-nos a fer-li una estona de companyia.

No vàrem preguntar-li qui era ni d’on procedia; ja que ell va parlar-nos tot seguit. Ens digué que passava uns dies en aquella cova; uns dies de retir - afegí - …Hi venia cada any a fer-hi oració. Un avantpassat seu, rebesavi, creia ell, havia estat ermità de Montserrat. Degué copsar en nosaltres l’expressió d’evident extranyesa, ja que afirmà que no era un maniàtic, ni un guillat…

”- sóc un admirador i humil seguidor de l’eremitisme; la forma de fe d’aquells homes de Déu, abrandats del místic Amor, servidors fidels de la tradició cristiana de Montserrat… de jovenet, vaig trescar sovint per aquesta serra meravellosa, sotjant entre el laberint dels penyals superbs aquells senders mig amagats entre el boscatge, sempre brodats de romanins i herbei gemat… caminois que deuen servar encara el secret de la petja humil d’aquells anacoretes…”

A la nostra pregunta ens respongué que mai ningú havia estat en la “seva” cova.

“no hi he trobat mai rastre de fogueres ni deixalles”. I continuà: “he llegit molts llibres que parlen del fet eremític montserratí; conec bé el tema. Jo no puc tenir altra ermita que aquesta balma, però a mí em sembla prou bella. Una beutat asprívola, ferrenya, és cert; però aquesta bellesa singular, austera, no l’han desfigurat mai els temperis, ni els llamps… Jo la considero com una cel·la de retir i de meditació. Com un sopluig evocador d’aquells ermitatges multiseculars de les regions de la Tebaida i de Tebes…”

I l’home ens parlà d’un llibre que l’acompanyava en la seva meditació:

“…jo crec que existeix, en alguns de nosaltres, l’esperit d’un Montserrat diferent. Que no és pas el del turisme, ni el dels romiatges tradicionals, ni el dels escaladors i els homes de motxilla… jo també ho he estat, home de motxilla. Però crec en aqueix Montserrat inefable, superior a tota definició o dimensió més o menys convencional…

Diu el meu llibre que fa molts anys, prop de dos-cents, visità Montserrat un savi alemany, Guillem de Humboldt, amic íntim de Goethe, el gran poeta. El seu contacte amb la muntanya colpí el seu esperit selecte i refinat amb una impressió “inexplicable”…Passejant per Montserrat, Humboldt recorda, de sobte, uns versos de Goethe, una obra: el “Geheimnisse”, on es parla d’un pelegrí ( el “Bruder Marcus” )

el qual va a la recerca d’un refugi al seu anhel de solitud, de pau d’esperit…

I remunta el corriol pedregós d’una muntanya de meravella… Immergit en aquestes visions Humboldt es troba llavors davant d’una ermita de la Muntanya santa, davant mateix d’un “Marcus” de carn i ossos: l’ermità. El qual, com els altres companys seus, s’ha fet escàpol del món - del naufragi del món - aconseguint per sempre la vera pau d’esperit en el recés incomparable de Montserrat.

Humboldt davallà la muntanya portant en el seu cor una de les impressions més fortes de la seva vida. Humboldt, protestant i racionalista, escriu a Goethe - més religiós -

les seves vivències espirituals de Montserrat. El gran poeta comprèn els sentiments de l’amic i llavors és quan Montserrat s’incorporà definitivament a la seva vida de pensador. Goethe, l’any 1816, anotava al començament dels seus versos del “Geheimnisse”:

“El lector imaginarà l’ésser conduït vers un Montserrat ideal”…

A més d’aquest interessant relat, el nostre desconegut i insòlit “ermità” ens referí altres coses, les quals ens feren comprendre la seva fe i la seva convicció en els valors de l’ascetisme que ell creia professar, en plena “era atòmica”.

Quan ens acomiadàrem, vàrem observar en la seva mirada una expressió indefinible; potser de pau, de placidesa, de serenor espiritual… I caminàrem bon tros enllà, camí de la canal de la Llum, sense dir-nos un mot.

¿Pensàvem, potser, en aqueix Montserrat sobrenatural, beatífic - goethià? - del qual ens va parlar aquell home somniador, que vàrem trobar sota aquella balma ignota?

Qui ho sap?

*