Categoría: MONTSERRATINES
2 Septiembre 2011
Per
Redacció Sírius,el divendres, setembre 02, 2011
Segons l'historiador José Luís Espejo, Leonardo Da Vinci era d'origen català, com ja ha quedat confirmat amb Cristòfol Colom aquest any, Jordi Bilbeny i després que l'historiador Luis Ulloa ja ho afirmés fa prop de 100 anys. Així ho explica Espejo al llibre “El viatge secret de Leonardo Da Vinci”, en què afirma que la família de l'artista -de creences cathares i naturals de Vinça (antiga Vinciano, al Conflent)- va emigrar cap a Itàlia al s.XIII, després d'haver estat perseguits per la Inquisició espanyola de l'ordre dels dominicani ("gossos de Dèu").
Segons recull l'historiador, Leonardo hauria visitat Catalunya en diverses ocasions, entre els anys 1421 i 1423, havent visitat el Canigó, a pocs kms de Vinça, i hauria plasmat alguns dels seus paisatges en quadres que més tard han fet la volta al món. És el cas, per exemple, de les muntanyes de Montserrat, que Espejo assegura que són les que es poden veure darrere “La Verge de les roques” (foto en les dues versions que va fer) o a “La Gioconda”.
La Verge de les Roques es considera la seva primera gran obra. Un cop acabada no es va posar d'acord amb el pagament del treball i per tant la va conservar per a si mateix tota la vida, lliurant molt després una còpia, en perdre el judici que li va fer la congregació de Franciscans que l'hi havia encarregat.
Fins i tot l'historiador s'aventura i indica que el famós somriure de “ La Gioconda” podria haver estat inspirat en el de la Moreneta -la Cibeles negra coronada amb Attis infant - que portada a Roma per salvar-la d'Hannibal es fa passar per l'esglèsia catòlica arreu per "Mare de Dèu"-, creant així un dels enigmes més estesos de la història sobre el gran geni que morí refugiat a França.
A continuació el tronc de l'entrevista amb José Luis Espejo (foto):
¿Leonardo seria d'origen català?
Crec que sí. El seu cognom i el seu escut són catalans. Vinci, per a mi, és un apòcope de Vinciano, que està al Conflent. El cognom Vince era comú a Catalunya. El seu escut és un escut de Catalunya amb tres barres, el que és una brisura, una varietat, de l'escut que representa el regne de Mallorca. La meva hipòtesi és que venien de Catalunya.
I per què la van deixar?
Crec que la seva família aniria a Itàlia per motius religiosos a principis del segle XIII. Segurament serien heretges i es van instal.lar a Itàlia com tantes famílies catalanes i occitanes que fugien de la Inquisició. Llavors es van posar el cognom de Vinciano, perquè era el seu lloc d'origen. A Florència, els da Vinci apareixen com una família forana.
Vaja, da Vinci d'origen català com un altre personatge cèlebre de l'època, Cristòfor Colom, segons indiquen algunes teories ...
Curiosament podien haver tingut un vincle d'amistat a través d'un amic comú, Américo Vespucio, amic de joventut de Leonardo, tots dos segurament deixebles d'un mateix mestre, Giorgio Antonio Vespucci.
I Leonardo va venir a Catalunya per conèixer els seus orígens?
Sobre el mes de setembre de 1481 desapareix de Florència i no se sap res d'ell fins el 23 d'abril de 1483, quan signa el contracte per pintar 'La Verge de les Roques'. Ningú sap on va estar durant aquest any i mig. Crec que ell hauria anat a Montserrat.
En què es basa per arribar a aquesta conclusió?
Primer, en la iconografia que apareix en els seus quadres. En diversos es pot veure la muntanya de Montserrat. A més, va venir a pintar dos quadres. Un d'ells seria el 'Sant Jeroni', datat en 1482.
Ho hauria pintat a Montserrat?
Sí Aquest 'Sant Jeroni' va aparèixer a Roma al segle XIX. Crec que les tropes napoleòniques es van emportar del monestir quan el van saquejar. Els francesos es van portar quadres de Montserrat, que van anar a parar a col.leccions franceses. L'oncle de Napoleó va poder haver-ho adquirit i després el va vendre al Vaticà. Dic que el va pintar a Montserrat perquè hi ha un relleu de Pau Serrra, fet el 1776, molt semblant al 'Sant Jeroni'. Només va poder haver-se inspirat en el quadre de Leonardo, el que el situa a Montserrat. A més, apareixen paisatges montserratins. Apareix el Cavall Bernat i unes roques característiques de la serra.
Si el 'Sant Jeroni' va estar a Montserrat, hauria de quedar constància ... Ha parlat amb els monjos?
Vaig enviar diversos correus per demanar-los la seva opinió i no he obtingut resposta.
A què ho atribueix?
A que són hermètics. No els agrada airejar les seves coses. Si consideressin que els meus teories són una tonteria, m'ho dirien clarament, que no hi ha bases per sostenir-les. Però no m'ho han dit. El atribueixo al silenci administratiu. En canvi, hi ha gent que s'ha posat en contacte amb mi per ratificar extrems de les meves teories.
Per exemple?
La musicòloga Andrea Hernández em va contactar per dir-me que la partitura que apareix en el quadre 'Retrat de músic' és una de les peces del Llibre Vermell de Montserrat.
¿Tem que considerin que les seves teories són una ximpleria o sensacionalistes?
No són sensacionalistes. Sempre dic que es tracta d'hipòtesis de treball. Ningú m'ha donat fins ara cap argument que contradigués els meus. No hi ha documents. Els únics que hi ha són sobre la seva visita al castell de Salses en 1504. Com a mínim, podria confirmar el segon viatge, que ens portaria a la 'Gioconda' ...
Parlarem d'ella. Abans digui per què Leonardo aniria a Montserrat?
L'abat comendatari d'aquesta època era el que es convertiria en el Papa Juli II. En aquests temps els Reis Catòlics volien convertir Montserrat en un monestir de jerònims. Fins i tot es van fer obres ...
Per això el Sant Jeroni?
Sí Cal tenir en compte que l'ermita més alta, la paret més alta, el pic més alt de Montserrat són els de Sant Jeroni. Al museu de Montserrat hi ha tres sant jerònims. A la biblioteca hi ha quatre incunables de Sant Jeroni. Hi havia un especial interès per Sant Jeroni. Seria molt normal i lògic que li encarreguessin el quadre. I també va ser a Montserrat a aprendre.
Què?
Alquímia. Montserrat i Sant Cugat eren dos centres alquímics molt importants en aquests temps. L'alquímia va néixer a Catalunya, a l'Europa occidental. Allà estan Ramon Llull i Arnau de Vilanova, que eren alquimistes.
En quins altres quadres apareixen paisatges montserratins?
En 'La Verge de les roques', per exemple, apareixen tres cims que són l'emblema de Montserrat. També està representat el Cavall Bernat, que és un símbol fàlic, així com la cova representa l'úter. Són símbols hermètics per a representar la fecunditat, la vida. Són massa casualitats. Les seves obres són un compendi de símbols hermètics. Per exemple, la 'Gioconda' ...
Aquí volíem arribar.
Tothom es pregunta qui era la Gioconda, quan la pregunta és què era, què representa.
Què representa?
Representa la Mare de Déu, Isis, la matèria, que ve de mater, la verge mare. Al mateix temps representa la matèria primera de l'alquímia, que és negra, per això va de negre i la Moreneta és negra, la verge negra, que és la matèria primera. Tot està relacionat.
I què em diu del seu enigmàtic somriure?
Està inspirada en la Moreneta. He agafat la seva boca i la hi he superposat a la Gioconda. L'expressió és molt semblant, i això no ho he dit jo. Per veure-ho, has de veure la Moreneta per un dels seus costats, perquè cada costat és diferent. En un, apareix una lleu somriure, i l'altre és seriós. Depèn de com la vegis, és seriosa o somriu.
Igual que el somriure de la Gioconda ...
Sí, el mateix. Podria venir d'aquí. També la roba, els seus vels, ludiria al caràcter de deïtat, de verge negra, de gran mare. Per què si era un retrat no hi va donar a qui l'hi va encarregar? Per què el va tenir fins que va morir? El veig com un testament vital.
¿També apareix Montserrat?
Sí, és un dels seus paisatges vitals. A la Gioconda hi ha Montserrat vist des d'un observatori que realment existeix. En aquest quadre és tan important el fons com la figura.
La Moreneta també és misteriosa?
Molt. En tot Itàlia i Florència havia capelles de la verge de Montserrat, era venerada a tot Europa. Era el símbol de la verge negra, associada als benedictins, a l'alquímia i al que és herètic. L'església cristiana va assumir com a seves doctrines que eren herètiques, una d'elles és la de la Verge. La mare de Crist, segles enrere, pràcticament no era venerada, però amb els templers adquireix primacia sobre Crist. Aquest culte té a veure amb el dels càtars. Representaria també a Isis, la terra fecunda, negra ... és complex.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
7 Febrero 2011
.
*
.
imatge de http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-833-cat-castell_ddena.htm
El senyor d'Odena, dalt de la torre octogonal del castell, guaitava les planes d'Aigualata, on verdejaven ordis i blats. Dubtaba si aquell pacte amb el diable li seria profitós, si el tresor d'or que acabava d'amagar permetrien aconseguir el seu desig...
En una plàcida reraguarda, la guerra anb els sarraïns, l'havia fet ric.
- Fou una bona pensada - es deia cofoi, - fer tractes alhora amb moros i cristians i aplegar com més monedes millor.
El castell de Miralles ja s'havia enderrocat en el brogit de les batalles.
La gola de la senyora de Tous era tan gran que es cruspí totes les viandes del seu poble, després donà totes les monedes d'or que disposava al senyor d'Odena i als altres del veinat per poder abastar més i més menges exquisides.
Tant gran era la gola de la senyora,
que no va parar d'endrapar fins arruïnar-se.
Famèlica va haver de pidolar pels camins quelcom per menjar. En rebre un rosegó de pa sec i unes nous... Va planyer's desconsolada:
Si hagués sabut que era tant bo el pa amb nous
encara seria la senyora de Tous.
El senyor de Tous anhelava descendència per preservar les possesions, però al no haver-la amb la caça s'entretenia.
Prop de la gorja de La Fou va veure una Cérvola Blanca, tan manyaga, que no la pogué atrapar. En els dies de cacera sempre que se li apareixia, àgilment fugia.
Amb el diable l'ànima va pactar
a canvi de la Cérvola Blanca.
Un dia que l'encerclà,
una nina va trobar.
Ell va pensar:
- El dimoni me l'ha donat?
Però jo la meva ànima
no li'n daré! -
La nena va fer-se dona i molts pretendents va tenir. Un repte, però, havien de complir: La Cérvola Blanca captivar.
Un jove enamorat que s'hi volia casar, va anar a caçar la Cérvola Blanca, amb afilada fletxa la va encertar. En apropar-se va veure desconsolat que era la noia estimada a qui havia ferit.
De mort ferida, un desig tendrament va fer-li al galant:
...de fugir junts, d'aquest món.
El noi hi va accedir,
i La Fou se'ls va empassar.
Mentre, en banyeta reia la seva venjança.
Desolat, el senyor de Tous mai més no se'n refèu, i morí sense descendència.
* * *
Per aquests indrets el Diable hi té molts paranys. La cova, la gorja Gran i els Xucladors, que poden empassar-se als més agosarats, sense deixar rastre.
Per si algú dubta de la presència del diable, al poble de Sant Martí de Tous, ben prop del cementiri, amagada sota un atapeït vestit d'heures hi ha la prova veridica: la Pedra de la Bruixa o Queixal de la Bruixa - menhir, en diuen els entesos - , ...però:
És ben sabut que una bruixa que ajudava al diable a construir el pont de Martorell, portant pedres des de Guimerà, en sentir que el gall ja cantava el nou dia, s'espantà i va marxar corre cuita deixant caure avall la pedra. Es ven clar que aquesta pedra és just de la mateixa mida que la pedra que hi falta a la base del pont del Diable de Martorell.
* * *
publicat a la circular d'Amics del Sol, febrer 2011.
.
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
19 Enero 2011
.
AVUI DIA JA NO ES VEU L’ORELLA DEL LLOP!
LA MEMÒRIA HISTÒRICA DEL LLOP A LA COMARCA DEL BAGES
En la recerca dels noms populars de núvols, boires i vents[1]
duta a terme entre el juliol de 2002 i abril de 2003, vaig aprofitar el passeig pels diversos pobles de la comarca i les grates converses amb prop de dos centenars de savis pagesos i pastors que em feren d’informadors en aquella ocasió, per a demanar-los què en sabien del llop i què els n’explicaven els seus pares i padrins, de manera que la informació recopilada se’n va cronològicament a mig segle XIX pel cap baix. L’objecte d’aquesta recopilació no era altre que contribuir a la recerca que duu a terme Albert Manent sobre el tema de la memòria històrica del llop. Amb tot, però, el material arreplegat (topònims, llegendes, dites...) té un gruix considerable i una entitat pròpia.
El llop en la memòria...
En posar-me a escriure sobre aquest mamífer carnisser, avui en perill d’extinció i per això més valorat, ahir temut i considerat perillós per a persones i hisendes, el primer que m’ha vingut al cap ha sigut un joc que els padrins feien als infants anomenat “fer cagar el llop”. Aquest joc consistia en agafar el petit canell de l’infant amb el dit índex i el dit del mig i fer-los girar al voltant del canell del nen exercint una certa força, fins que aquest gemegava. Solia anar acompanyat d’un altre joc, aquest més suau, anomenat “fer mamar els conillets”, en què es pessigava suaument la pell del canell de l’infant entre l’índex i el polze del padrí. El primer joc era usat més aviat com a càstig quan l’infant no s’havia comportat correctament o quan se li volia fer una matxuca; i el segon era pres més com a moixaina que es feia a la criatura.
I m’he fregat els canells amb nostàlgia, abans de posar-me a repassar els papers amb les notes preses sobre llops, bo i pensant en la Caputxeta del conte i en aquell sagal mentider de la faula que cridava “Que ve el llop!!”, mentre es feia un panxó de riure en veure comparèixer els pastors.
Resseguint la memòria escrita, les rondalles i les faules sobre aquesta salvatgina es multipliquen arreu d’Europa i de casa nostra, com la del llop i la guineu que van trobar una gerra de mel mentre arrencaven una boïga; i la guineu –molt guilla ella!- va enredar el llop per poder-se-la cruspir sencera, bo i sucant-li el melic amb mel mentre el llop feia la migdiada. O bé com la que ens recorda Pere Vila de Sant Feliu Sasserra, i que conserva en un llibre que el seu avi llegia sovint: “El llop, l’ovella i els cans d’atura”[2].
Memòria escrita també, però en aquest cas precisa en el temps i en els fets, és la que es desprèn de la documentació que conserva Roser Parcerisas en el seu arxiu privat[3]. En una llibreta de comptes de Josep Centellas, pagès de Rajadell, s’esmenta l’existència de llops, que de tant en tant es menjaven algun cap de bestiar dels més vells o malalts, generalment mentre s’abeuraven:
“Als 25 de març, any 1679, al Clot de la Vinya lo llop me va menjar un anyell dels malalts (...) Als 28 de maig, lo llop m’ha degollat una primala sobre la Font de la Volta (...) Any 1680 vas perdre una terçada que lo llop me va menjar als horts i un anyell me’l va menjar als noguers dels Mitjans”.
La pèrdua de bestiar a causa del llop probablement fou endèmica durant segles, tot i que la memòria que ens arriba a nosaltres és sobretot del segle XIX i primers del XX. Però no només menjaven carn d’herbívor aquests depredadors com veurem tot seguit. A Cardona expliquen que per la guerra dels Carlins els llops es menjaven la gent que mataven. A Moià recorden que havien arribat fins a l’entrada del poble pel costat de Manresa, per l’antic camí ral. A Viladordis (Manresa) els llops havien arribat fins a Cal Mateu. A Calders recorden que a la Serra de Mata (al Moncau) hi havia llops a primers de segle. La gent que hi passava els temia. A Navarcles diuen que a Castellterçol el llop s’enduia ovelles. A la Fossa, entre Serrateix i Castelladral, hi sortien llops, diuen a Súria. A l’Estany, mataven ramats, entraven als corrals. I expliquen que a Oristà, a la casa de Vila-roger, fins i tot de dia, van veure com dos llops anaven empenyent una ovella fins endur-se-la i espedaçar-la. A Balsareny diuen que els llops si no troben res es mosseguen entre ells; si un crida els altres és perquè veu alguna cosa per menjar, i que Candàliga, una casa del terme municipal, enclotada dins unes foranques i envoltada de boscúria, i abans de vinyes també, va ser un dels llocs més afectats del terme.
Hi ha pobles on la memòria del llop és molt reculada i es fon en la boira del temps: A Santpedor s’explica d’un home que es pensava que n’havia sentit udolar un, però la desaparició fou molt anterior a d’altres indrets ja que la besàvia de Narcís Sala de Llussà (la casa pairal del timbaler del Bruc) tot guardant bous, en tenia por, però no n’havia vist mai cap. Com a Artés, on diuen que a Armenteres de Sant Joan d’Oló, hi havia llops, quan el besavi d’un dels informadors (nascut el 1832) hi feia de sagal, amb deu o dotze anys. I a Avinyó, l’àvia de Jaume Careta que era nascuda al Molí de Terrassola, de Sant Feliuet de Terrassola, vora l’Estany, però en terme de Santa Maria d’Oló, i tocant la casa de Rocafort, explicava que de petita li feien guardar cabres i xais i alguna vegada el llop se li havia endut algun xaiet o cabridet.
En d’altres indrets la memòria és més recent i s’expliquen fets amb protagonistes amb nom i cognom que sovint ratllen la rondalla, o en tot cas ja formen part del llegendari del poble.
Així, a Aguilar de Segarra es conta la història del Pere Valent, que anava de nit sense por del llop i per defensar-se’n portava una pedra foguera per fer guspires. Una vegada el llop el seguia i va arribar a una alzina i va pujar-hi. El llop es sentí perdut, no sabia on era l’home i va cridar d’altres llops, que aviat van comparèixer i atacaven el llop que els havia enganyat. En Pere Valent els digué: “Apa aquí, petits!” i llavors van esgarrapar l’arbre bo i tirant-se enlaire. Van desaparèixer en fer-se de dia. Això va passar a la Carena de Cal Carol, a tocar de l’església vella d’Aguilar de Segarra.
Ben a prop, a Sant Mateu de Bages expliquen que Joan Soler Oller, pastor de Biosca, una casa de pagès de Castelltallat, abans de 1870, havia sentit parlar de llops, possiblement els havia vist i tot. El pastor que l’havia rellevat deia que el llop tenia un pollí arrossolat al cap d’un cingle i el volia fer estimbar daltabaix. Es va posar a cridar per a salvar-lo. Això va passar al Cau del Guixos, en terme de Governa.
A Governa també, tenien un gos gros que feia front als llops, li deien la Lleona. Una vegada en va empaitar un dels darrers des de Castelltallat fins a Vicfred (a la Segarra): L’home de Cal Salvador venia del Mas i es va posar a cridar “El llop, el llop!”. Aleshores va cridar la Lleona de Governa, per a què l’empaités. Pel camí, a la Passada, als Pilots, i a tot arreu, anaven sortint gossos que s’hi anaven afegint fins que van aconseguir fer-lo ficar dins la bassa de Vicfred i fer-lo ofegar. La Lleona va estar una setmana a tornar a casa.
De Sant Fruitós de Bages és la feta esdevinguda a la Font de Borjons, farà un centenar d’anys. Un dia, un home mut, en pujar la muntanya, ja de retorn de buscar aigua, se li va tirar al damunt un llop que tenia llobatons petits per defensar, i s’hi va haver de barallar, sense poder cridar auxili. Va guanyar l’home i ho explicà com pogué. També en aquella època, a Cal Massot tenien un llop domesticat de petit, però se l’hagueren de treure perquè es veu que tenia molt males idees.
L’àvia Núria Pla de Cardona explica que la seva tia, nascuda a Besora, cent quaranta o cent cinquanta anys enrera, guardava les ovelles i li va saltar el llop i se li endugué un xai dels braços, després de marxar-li el gos. Al seu pare li agradava jugar a cartes fins tard. Una nit sentí el llop, l’escarní i li’n van comparèixer sis o set i va haver de córrer per arribar a casa.
L’avi del pastor Marcel·lí Masana, també de Cardona, guardava cent deu o cent vint caps de bestiar i tirava cops de roc al llop i el guanyava, fins i tot en matava d’aquesta manera. El llop l’abordava i li esberlava el cap a cops de roc. Aquestes bèsties anaven sempre de dues en dues o de tres en tres. El mascle assaltava i les femelles anaven darrera. Una vegada que portava dos gossos, al Tossal de la Gavatxa va guaitar si s’havia quedat cap ovella i veié que tres llops anaven cap a ell, i l’home només duia bastó i pedres. Arreplegà el bestiar i donà un moltó capat al llop, que l’agafà de seguit. Duia una manta de Piteu, li llançà, el llop va caure damunt de la manta, s’espantà i deixà el be.
A Sant Feliu Sasserra s’explica que un home, avantpassat de Josep Riu Capdevila, dormia vora un paller a l’època del batre. De sobte va trobar que un llop el compixava, i després el llop marxà. El sentí udolar una bona estona: cridava els altres. L’home s’enfilà al paller, mentre sentia com al llop li responien d’altres llops, per aquí i per allà. Quan arribaren els llops no trobaren l’home i es començaren a renyir entre ells perquè el primer llop els havia enganyat.
A Castellbell i el Vilar, el besavi de Joan Masats era carboner i explicava que es va quedar sol alimentant la carbonera, se li va acudir de fer l’udol del llop dins d’una olla petita, un tupí. Va venir un moment que es va trobar voltat de llops, i sort que era dins la barraca i amb el foc encès. Un llop esgarrapava la barraca. Ja li sortia la pota per entremig dels troncs de la construcció i li va lligar la pota per dins la barraca. Va cridar. Els altres van marxar i al matí el va matar amb la destral i en va fer adobar la pell. Això va passar a la Roca Foradada, sobre Marganell. Hi havia un tros de l’estat, on feien carbó sense pagar i hi feien boïgues d’on sortien unes patates fantàstiques. D’això deu fer uns cent cinquanta anys.
A Talamanca, la mare de Josep Sellarés s’estava a pagès i anava amb esclops. Va sentir llops a la carena i després va saber la següent història: Un home era seguit per un llop i es va quedar a terra estès fent el mort. El llop el va pixar, esgarrapar i se’n va anar a cridar els companys, mentrestant, l’home es va escapar i els llops es barallaren en no trobar-lo. Això va passar a La Manyosa, una casa de Granera.
Històries semblants a aquesta es repeteixen en d’altres indrets no pas gaire allunyats de la nostra comarca com en el cas que explicava la padrina de Marcel·lina Roca de Sant Cugat del Racó (Navàs). Deia que en un lloc anomenat la Bassa dels Roures, prop de Muntanyola (Osona), un llop va atacar un home. Aquest home es féu el mort, aleshores el llop va tapar-lo amb fenàs perquè ell tot sol no se l’hauria pogut acabar; i va marxar i es va posar a udolar dalt d’un serrat, per a cridar els seus companys a l’àpat. L’home va aprofitar per escapar-se i l’endemà al matí va tornar al mateix indret dels fets juntament amb d’altres homes. Van trobar-hi el llop mort pels altres llops, que no li van perdonar l’error, o l’engany, segons com es miri.
A continuació referim Uuna de les contalles més esgarrifoses que, si bé no s’esdevingué a la nostra comarca, sí que n’hi ha memòria i ens arriba des de Can Passols, a Sant Cugat del Racó. La mare i la padrina de Remei Vilamosa explicaven uns fets esdevinguts en una casa de pagès situada entre Odèn i Canalda (Solsonès). En aquesta casa sovint trobaven algunes ovelles del corral malmeses per algun animal que no podien esbrinar si era ós o llop. Van espiar-los durant unes quantes nits i finalment es va confirmar que es tractava de llops que rondaven per allí. Pocs dies després una dona de la mateixa casa va anar a rentarfer la bugada a la riera i se’n va endur una criatura de bolquers. La va deixar a l’ombra d’una alzina i en un moment de descuit, en girar-se cap a l’aigua, la criatura havia desaparegut. Es compta que la va robar un llop silenciosament.
Finalment, la contalla més curiosa i que no es repeteix en d’altres indrets com moltes de les que hem referit fins ara, ens arriba des del Baix Berguedà, concretament des de Carmona, a Viver i Serrateix. Aquesta feta, que fa pensar en les històries de llops domesticats pròpies de la literatura de Jack London –Ullal Blanc o La crida del bosc-, explica com un llop ensinistrat per fer de gos d’atura, una nit mata el llop que atacava el seu ramat d’ovelles. En acabat el colga amb els cossos sense vida de les ovelles mortes per aquest llop fer. Quan el pastor se n’adona, el creu culpable de la matança i mata el llop ensenyat pensant-se que li ha ressorgit l’instint salvatge. En descolgar el pilot d’ovelles descobreix el cos inert de l’autèntic llop assassí.
Defensar-se del llop...
Moltes són les anècdotes que s’expliquen al voltant d’aquest tema, però les maneres de salvar-se’n més repetides arreu ens les resumeixen molt bé a Moià: Primer, escapar-se corrent cap a casa, si ets a prop. Un llop sol no ataca, avisa udolant els altres (A Sant Vicenç de Castellet també corroboren que quan un llop trobava una persona, udolava per a cridar els altres). En l’espai de temps fins que compareixen els altres, cal haver fugit. Segon, si ets lluny, buscar un arbre ben gros i enfilar-se (en un de petit, fins a 20 cm. de diàmetre no cal pujar-hi perquè l’arrenquen i el tomben). I tercer, si hi ha llenya, encendre foc fins que es faci de dia.
A l’Estany es conta d’un home que venia de Collsuspina i a Cantallops va haver-se d’enfilar dalt d’un arbre fins a la matinada. I la feta d’un pastor que va treure’s la jaqueta, després de córrer al davant del llop i l’hi va tirar perquè l’espedacés creient que era l’home; mentrestant ell va tenir temps d’arribar a un lloc des del qual el seu germà el sentí i pogué tirar un tret a l’enlaire per espantar-lo.
A Balsareny expliquen d’un home que anava amb les mules cap a Cal Flautes (prop de Súria, terme municipal de Navàs) i els animals se li van quedar parats perquè van sentir els llops; aleshores ell es va defensar traient-se l’encenedor i fent guspires, així va poder arribar a l’hostal de Cal Flautes. A Súria se’n defensaven encenent mistos i tirant-los-els i a Viladordis també se’n defensaven amb foc. També deien que amb una llum no atacaven, segons testimonis de Cardona, i que temien les llanternades de foc de les escopetes. En aquest poble, quan anaven a fer sequeres deixaven un foc encès i feien acostar-s’hi els nens per a protegir-los. Quan marxaven cap a casa, agafaven un buscall encès i se l’enduien. En arribar tiraven el buscall encès a la rècula de llops que els seguien. També a la vila de Sant Feliuet (a sis quilòmetres de L’Estany), abans d’anar a missa, feien un bon foc i se n’enduien una estella encesa per defensar-se del llop pel camí. A Castellfollit del Boix els llops sovint prenien ovelles i xais. El pastors es treien la faixa i encenien una soca de teia i l’hi lligaven i l’arrossegaven amb la faixa. A Sant Vicenç també s’usaven teies enceses per a salvar-se’n i conten d’un boletaire que se li va fer fosc de retorn a casa i anava encenent mistos. Va tenir el temps just d’arribar.
Les armes de foc, les cordes arrossegant-se, els collars de punxes, els paranys llopers o fins i tot la música, són d’altres sistemes que van sortint en aquest passeig per l’enginy d’una gent d’una època en què s’anava a peu pels afraus de la comarca i quan es ponia el sol podia passar-hi més o menys de tot.
Un home se’n volia defensar amb l’escopeta tot sol, i una colla de llops el van atacar, i l’endemà només van trobar-ne els ossos i l’escopeta. Això va passar entre les cases de Raurell i el Solà de la Vila (Moià). A Gaià, un home marxà tot sol i de fosc, de les Canals i, tot i portar escopeta, no el van trobar més després de sentir-ne un tret en la foscor. A Sant Vicenç de Castellet conten que els sastres antigament corrien de casa en casa. Un dia, a un sastre que volia marxar de fosc, li va recomanar la gent de la casa que no ho fes. Ell va respondre que ja portava revòlver i va marxar bo i tirant trets. Se li devia acabar la munició perquè l’endemà només en van trobar les mans. Això va passar a Vallhonesta. Les escopetes sembla que eren més útils si es treballava en grup: A Mura, partides de caçadors mataven els llops perquè aquests mataven les ovelles. Ho feien amb escopetes que es carregaven per dalt amb pólvora, encara que també s’utilitzaven trampes. Un veí de Calders conserva una carta datada vers 1830, d’un rebesavi seu i dirigida al rector de l’Esquirol (Osona), explicant-li que “tenia pensat anar per lo ataco del llop per Caselles” i demanant-li “lo fusil perquè me’n pugui desempenyar”.
Isidre Casasaies, pagès del Pont de Vilomara nascut el 1865, explicava que un dia tornant de Sant Vicenç per la pujada del Marcet, li van sortir dos llops. Es va deslligar la faixa i l’anava arrossegant per terra, bo i movent-la com si fos una serp fins arribar a casa. Un sistema semblant feien a Balsareny quan havien de sortir fora de les muralles del poble: arrossegaven una corda, subjectant-la amb la mà, perquè si el llop intentava sorprendre’ls per darrera, atacant-los pel clatell, quan aixafava la corda, reculava i no atacava. A Castellnou de Bages expliquen que els traginers que anaven a bast pel camí ral de Manresa a Berga, quan veien que els matxos o les mules es posaven nerviosos, suposaven que era perquè detectaven la presència de llops a la vora. Aleshores, tiraven a terra una corda de la sàrria i l’arrossegaven. Els llops, d’aquesta manera, ja no s’atrevien a atacar. A Sant Mateu també agafaven una corda, l’estacaven darrera el ruc i l’arrossegaven. A Súria, anant a bast, lligaven una corda amb trastos que feien soroll al darrera de l’animal per a defensar-se dels llops. A Talamanca, portaven una branca arrossegant darrera les mules i matxos, per a espantar-los. I a Castellfollit del Boix, arrossegaven una canya esquerdada.
A Balsareny recorden que quan els gossos sentien l’olor del llop venien cap a la casa perquè se’ls posessin els collars especials, amb punxes metàl·liques, per a defensar-se de les mossegades al coll; d’altra manera no eren capaços de sortir de casa. A Calders i a Gaià també utilitzaven collars amples, amb claus, i tancats amb candaus, per a què els gossos no fossin vulnerables a l’atac dels llops. També usaven aquests collars de punxes a Navarcles, a Sant Feliu Sasserra i a Talamanca, on un gos anava a buscar el collar de burxes abans d’anar-se’n a empaitar els llops. En aquest mateix sentit, contava el pare de Josep Soler Pladelasala de Sant Cugat del Racó (Navàs), que en una casa tenien un gos que portava un collar d’aquests de punxes metàl.liques per a defensar-se dels llops. Un dia va sortir sense el collar i al cap de poc va tornar a casa i es va posar a grinyolar sota el lloc on tenien penjats els collars fins que li van posar. Aleshores va tornar a sortir i va marxar cap al bosc tan content. Una vegada l’avi del Marcel·lí Massana de Cardona portava el gos; de cop li entren tres llops envestint el ramat i el gos no duia collar. El gos empaitava el llop atacant, i els altres llops ben quiets i plans. El gos quedava parat. Lluitaren. El gos, veient que tenia les de perdre, se’n va cap a casa, troba l’entrada oberta, veu el collar penjat i bot a la iaia i bot al collar, fins que aquesta comprengué que el gos volia que li posés el collar. Un cop posat, el gos se’n torna cap al ramat. Els llops marxen i el gos darrera. Quatre dies va estar a tornar. A Súria havien vist els llops i el gos... a Torremija i a Calonge de Segarra, també.
A l’Estany diuen que es feien servir paranys per agafar els llops. A cada casa de Castelltallat (Sant Mateu de Bages) hi ha encara d’aquests paranys llopers.
A Cardona, la padrina de la Núria Pla posava paranys i rostien al forn els llops agafats. Aleshores repartien la carn rostida en d’altres paranys i en feien grans agafades.
De vegades s’agafava alguna persona amb un parany de llop, anant a robar pollastres, pensant-se que eren llops. Un d’aquests “llops” menjava treepadella en una pallissa, li van canviar el parany del lloc on ell el sabia i l’home s’hi va agafar. Els de les Esquadres de Calonge i els de l’Alzina de Calonge estaven renyits. Era un país molt de llops i de llebres, i eren tots molt caçadors. El de l’Alzina sabia una pleta i va posar-hi un parany. El veí s’hi anà a cagar a sobre, amb tanta mala fortuna que el parany es disparà i hi quedà enganxat per la pebrotera, de manera que la cua del parany anava per la part de darrera i no se’l podia treure. Va haver de demanar ajuda a la minyona del veí que feia trepadella en una feixa propera.
Un sistema veritablement enginyós és el que explicaren a Cardona, on escarnint el llop, a un home se n’hi apareix un. Es treu el ganivet i se’l fica a la barretina, que portava a la mà, i li ensenya al llop. Així va anar marxant cap a casa. Un altre mètode era el soroll o la música, com usaven a Castellfollit del Boix, on feien soroll amb una canya esquerdada, arrossegant-la, com ja hem dit més amunt. O a l’Estany, on utilitzaven flabiols de canya per a fer música. A Talamanca contaren que, passant a La Mata, al camí de Les Estenalles, per uns topants molt estrets, el llop sempre perseguia la gent, i un bon dia, un músic que duia un violí, era seguit per un d’aquests animals quan, de sobte, l’instrument li tocà en un branca i sonà, aleshores el llop fugí. L’home, en adonar-se’n, va posar-se a tocar durant tot el camí.
Finalment, la por o la prudència davant del llop sembla que depenia de l’edat i del sexe de les persones. L’àvia del Joanet Lleonart de Rocafort s’estava a Mata-rodona. En aquest indret, les dones i la canalla anaven a missa de mig de dia, per por dels llops. Els homes hi anaven el matí, quan encara era ben fosc.
Com feren desaparèixer els llops...
A l’Estany els mataven amb una bèstia enverinada situada vora una bassa: un cop n’havien menjat, llavors bevien i es morien allà mateix.
A Moià, per desfer-se’n, també posaven verí (estricnina) en un cap de bestiar mort i així van fer-los desaparèixer. A Cardona diuen que l’últim llop el mataren a trets d’escopeta. Però també conten que a Canaldaes, o a Odèn o a Sant Llorenç (al Pirineu solsonès), a un pagès, a l’estiu, els llops li van matar una euga. La va trobar morta a l’hora de tancar els animals. A França havien fet perdre els llops amb un verí. El pagès va anar-hi caminant durant sis dies per a buscar-ne. Va posar-ne a l’euga i així els va fer perdre.
A Sant Fruitós estan convençuts que els llops els exterminaren els caçadors perquè els donaven un premi en metàl·lic a l’Ajuntament.
En aquest sentit, Josep Duocastella de Biosca de Castelltallat conserva un document de l’Ajuntament de Fonollosa on es recompensava amb premis en metàl·lic (que van entre les 10 i les 25 pessetes) el fet de matar guineus, teixons, àligues i esparvers, l’any 1952.
No hi figuren llops perquè ja no n’hi devia haver, però si reculem en el temps, en un document de Cervera “y su partido”, consultat per gentilesa de Josep Viladés de Salo, trobem que “experimentandose los daños que hasen no solo alos ganados sino tambien alos pasageros”, per cada llop mort “se daran tres pesos”.
També la historiadora Roser Parcerisas ha trobat a l’arxiu de Figuera d’Aguilar de Segarra que el 1723, en el llibre de comptes del regidor Pau Figuera, hi consta una despesa de nou sous pagats a un notari de Manresa que devia donar fe dels llops caçats a fi i efecte de rebre la corresponent gratificació.
L’últim llop (vers 1870-75) del terme de Sant Mateu de Bages es va veure a la rasa de Torrent Lledó, que era molt bruta i hi tenia el niu, el llop. Van posar un parany en un cau i hi van agafar la lloba.
A Balsareny sostenen que l’últim llop d’aquestes contrades el van matar a Ardèvol de Pinós (Solsonès). Li ho va explicar al testimoni l’home que el va veure matar.
Possiblement el sistema d’extermini més curiós ens l’explicaren a Navàs, on diuen els avis que hi va haver una vegada un capellà a Sant Cugat del Racó que es dedicava a caçar el llop. I ho feia de la manera següent: entremig d’uns rocs que, tal i com es veu a la fotografia, fan encara un forat prou fondo, i que abans quedava tapat pels quatre costats, hi posava un parany.
I ho feia de la manera següent: entremig d’uns rocs que fan encara un forat prou fondo, i que abans quedava tapat pels quatre costats, hi posava un parany. Aquest parany el muntava col·locant una fusta transversal de manera que en quedés la meitat damunt de la roca i l’altra meitat en el buit. A la punta de la fusta que no tocava a la roca, hi posava un tros de carn o uns menuts de gallina.
Quan el llop, que tenia el cau a la vora (en els forats que mostraen la fotografia), sentia l’olor, caminava per la fusta fins que, en arribar cert punt, la fusta donava el balanç cap baix i el llop queia, quedant atrapat dins el forat durant tota la nit. L’endemà el rector, que des de la rectoria havia sentit els udols, l’anava a matar còmodament. D’aquesta enginyosa manera aquell capellà va aconseguir fer perdre els llops d’aquests verals. Des de llavors aquest indret és conegut amb el nom de “La Llopatera” i diuen els padrins que les nits de lluna plena s’hi senten els udols dels milers de llops morts i fa molta por acostar-s’hi.
Toponímia del llop…
Entre l’Estany i Moià hi ha Cantallops, un serrat molt poblat d’aquest animals, antigament. A Oristà hi ha la Serra de Llops, i a Gaià el Serrat de la Llobeta. I el Serrat Llobater està situat entre el terme de Sant Feliu Sasserra i el de Merlès (Berguedà). Al nord-oest de Moià, a la parròquia de Rodós hi ha el Pla del Llop, a Casamitjana. El Pla del Llop també és a Robiralta, al terme del Pont de Vilomara i Rocafort. A Castelladral, sobre Cal Sastre, en el terme municipal de Navàs, però tocant a Súria, hi ha un altre Pla del Llop. La Plana del Llop, és a Castelltallat, un agregat del municipi de Sant Mateu. I l’Obaga del Llop és a Olost de Lluçanès, segons diuen a Talamanca.
El Pas, Portal o Portell del Llop és un pas entre muntanyes, situat en el punt on s’ajunten els termes de Callús, Súria i Castellnou, tocant a l’ermita de Lourdes, al capdamunt del torrent de les Fontetes, a la carena que uneix les dues vessants entre el Puig de Sants i la Serra de Lourdes. Un altre Portell del Llop, és a Castellfollit del Boix. En aquest indret el llop atacava les persones. Encara un altre Pas dels Llops, és a La Creu de Llaceres, a Salo, agregat de Sant Mateu. També a Salo trobem l’Alzina del Llop. En aquest pas, per la guerra dels Carlins, els llops s’hi van acarnissar especialment, i es menjaven tothom qui trobaven, fos viu o mort. No s’hi podia anar de nit.
A Balsareny trobem la Bassa del Llop (a la casa de Cal Marianó), i la Feixa del Llop (a la casa de Candàliga o Casaldàliga). Aquí sovint hi sortia el llop, una vegada va agafar un xai i el pastor va intentar empaitar-lo a cops de roc, el llop es va revirar cap al pastor que va haver de fugir cames ajudeu-me. D’aquí va quedar-li el nom a aquest tros de terreny. A Castellfollit del Boix ens recorden que també hi ha una Feixa del Llop prop de les feixes del Casals, a Òdena (Anoia). Una altra Bassa del Llop, la trobem al Serrat del Llop, al municipi de Navàs, des d’on ens expliquen que a la Bassa dels Llops, de Castellnou de Bages, s’hi banyaven els llops. A Aguilar de Segarra hi havia hagut una altra Bassa dels Llops, vora la solella de Cal Cases, que el nou traçat del camí vell de Fonollosa ha arrovbinat.
També hi ha un Torrent dels Llops (vora el Vilar) i el Gorg del llop, una mena de pou entre el Cerdà i el Mas de les Llaperoses, en terme de Balsareny.
Continuant amb l’aigua, a Viladordis i a Fals ens parlen de la Font dels Llops, vora la Balconada (Manresa). Hi ha una altra Font dels Llops a Sant Vicenç de Castellet. A Marganell també hi ha una Font del Llop, dins de la finca del Gras de Marganell i una altra a Monistrol de Calders. La Font del Llop, també és a Palà de Torroella, al municipi de Navàs, des d’on ens conten que hi anaven a beure els llops.
El Cau del Llop és a Fals, sobre el Grauet, i també a Monistrol de Calders. A Artés també hi ha el Clot del Llop (a les Tosques, anant a Sant Joan d’Oló, terme de Santa Maria d’Oló). Un altre Clot del Llop, des d’Avinyó, ens el situen a Cornet, municipi de Sallent, a sobre les Escoles. Al Forat del Llop, al bosc del Soler de Sant Cugat del Racó, el llop hi criava i s’hi refugiava. I a la Llopatera, també a Sant Cugat del Racó un capellà els hi caçava, ja que era un parany natural fet entremig de rocs. Una altra Llopatera la trobem dalt la carena de Pujaltet (a la confluència del terme d’Aguilar de Segarra i els Prats de Rei), on caçaven els llops dels boscos de Maçana en una mena de dolmen sense pedra cobertora, dins del qual posaven un esquer que quan el llop el tibava, quedava atrapat i cobert de rocs.
A Artés podem visitar la Plaça del Llop, immortalitzada en un conte per Bosch i Jover[4]: els artesencs perderen la fe i no anaven a novenari; aleshores un llop els devorava en passar per la placeta; quan tornaren a tocar a oració i la gent tornà a resar, fins els menjats ressuscitaren i els llops desaparegueren. Diuen a Rocafort que a l’esplanada de la Plaça del Llop, anant cap a la Mata, al terme del Puig de la Balma de Mura, s’hi reunien els llops.
Pel que fa als noms de cases, trobem Cal Llop, de Cardona, on ens recorden que hi ha un altre Cal Llop, a Castellfollit de Riubregós (Anoia), i també el Mas del Llop, de Matamargó o Bergús a Cardona mateix i Cal Llop, al Pujol de Montmajor (Berguedà), on també trobem un Sant Llop[5], imatge venerada en una ermita del mateix nom. Ca l’Esquivallops és el nom que adquirí la Casa Nova de Maçana d’Aguilar de Segarra, avui en runes, on es dedicaven a caçar el llop a la Llopatera esmentada més amunt. El Soler de Lloberes és una masia del terme de Gaià, on ens recorden que al Solsonès tot un poble porta el nom d’aquest animal: Llobera. Un altre topònim molt semblant és Llobatons, a Castelltallat. A Santpedor i a Gaià ens informen que a la comarca veïna del Berguedà hi ha la casa de Cal Llop, a Serrateix, prop de la masia de Vilajosana. Els segadors deien, mofant-se del nom de tres cases del terme: “El Llop s’ha menjat una Cabra que portava un Escarabat rebotit a la panxa”. Cal Llop també és una casa situada entremig de Gironella i Olvan, al Berguedà. Existeix un Hostal del Llop, a Granera, cap a Sant Llorenç Savall (Vallès). Els llops hi van matar el ruc d’un home anomenat Salta-roques, ens expliquen des de Navarcles. I a Calders ens parlen de Vall Llobera, una casa situada entre Collsuspina i Vic. També existeix l’Hostal del Llop, a Granera, cap a Sant Llorenç Savall (Vallès). Els llops hi van matar el ruc d’un home anomenat Salta-roques, ens expliquen des de Navarcles.
Continuant per la banda d’Osona, a Santa Maria d’Oló i a Gaià tenen a la memòria que al Pont del llop, situat entre Vic i Oristà, per la guerra civil hi mataven gent tirant-los daltabaix. A Sant Feliu Sasserra ens situen aquest pont a Gurb. A Avinyó situen el Pont el Llop, entre Oristà i Olost de Lluçanès.
Vocabulari, dites i refranys sobre llops…
“Veure l’orella al llop” és trobar-se en perill, córrer un risc, segons el Diccionari de locucions i de frases fetes[6], tot i que avui dia, si la prenem en sentit literal aquesta frase feta, ja no és possible a les nostres contrades. Presa en el seu sentit figurat –tal és la raó de ser de dites, locucions, frases fetes, refranys i adagis- el perill que hem d’evitar és el de perdre la riquesa que comporten l’experiència, les rondalles, les llegendes, els records, les maneres de dir i, en una paraula, la memòria d’aquells que ens han precedit cronològicament en l’ocupació d’aquestes terres nostres. Per aquest motiu no vull acabar l’escrit sense un petit recull lexicogràfic, una petita mostra de la riquesa expressiva de tots aquells informadors que ens fan obsequi de la seva saviesa:
“A Mura el llop hi pastura; a Granera, el llop hi té la pastera; a Talamanca, el llop s’hi tanca i a Rocafort el llop s’hi mor” (diuen a Navarcles).
“A Talamanca el llop s’hi tanca, a Mura el llop hi pastura, a Rocafort el llop s’hi ha mort i al Pont l’hi fan el clot” (corroboren des de Rocafort).
“Quan la carn ha de ser del llop, ella sola se n’hi va” (ens recorden a Sant Feliu Sasserra i a L’Estany).
“Si trona entre la Mare de Déu de Candelera (2 de febrer) i la Mare de Déu de Març (Mare de Déu del Portal): quaranta dies més d’hivern i el llop se’n torna a la cova” (prediuen a Navàs).
“Llops amb llops, no es mosseguen mai” (adverteixen a Moià).
“Has vist el llop, avui!” (es diu a Calders i a Navàs quan algú està enrogallat, però a Viladordis, a Manresa, ho diuen quan un fa mala cara).
El Queixal del llop és un tipus de cep amb el raïm punxegut i allargat (ens informen a Sallent). El Pet de llop és un bolet (ens recorden a Santa Maria d’Oló). I una llopada, és una colla de gent que s’aprofita de la bona fe dels altres; també s’anomena així als polítics (corroboren a Artés).
Segons Miquel Bosch i Jover[7], caldria afegir a aquesta llista: “Foc a la cua del llop” (que es diu al Bages i la Plana de Vic) i la planta anomenada Espantallops (dit a Perafita i al Lluçanès)
Finalment no m’he sabut estar d’incloure un llistat de refranys extrets del repertori de Josep Pujol[8], la majoria dels quals encara avui sovint sentim en boca dels bagencs:
Ase de molts, els llops se’l mengen (995)
Del llop, ni l’amistat (1061)
Del mal que fan els llops, molt se n’alegren els corbs (1062)
El llop caut sempre caça lluny del seu cau (1087)
El llop ix del bosc per la fam (1088)
El llop muda les dents i no el pensament (1089)
El llop sempre caça lluny de la seva casa (1090)
Llop amb pell d’ovella, no porta esquella (1174)
Llop vell que va de cacera, sempre ho fa a l’espera (1175)
Més fa el llop callant que el gos bordant (1183)
N’hi ha que tenen parlar d’ovella i mossegar de llop (1201)
Qui amb llops va, aprèn a udolar (1281)
Si ets ovella, els llops se’t menjaran (1318)
Val més barraca buida que casa plena de llops (1352)
Ximple és l’ovella que amb el llop es confessa (1361)
Per Sant Llop, gela pertot (2222)
Mal company i llop, ni de lluny ni de prop (3015)
Cada boig amb el seu tema i cada llop per sa senda (4607)
-------------------------------------
[1] Aquest material es troba recollit al llibre de l’autora del present article, Els noms populars de núvols, boires i vents de la comarca del Bages, editat pel CEB (Ed. Farell, Manresa, 2003).
[2] Es tracta d’Encara parlen les bèsties, de Josep M. Folch i Torres (Biblioteca Patufet, vol. 7, Barcelona, 1909).
[3] Aquesta documentació la trameté el 2001 a Albert Manent. És mercès a ell que s’hi ha tingut accés per a completar el present article.
[4] “La Plasseta de’l llop”, publicat a El Dos de Janer (Artés, 9 de març de 1918).
[5] En relació amb aquest sant Llop, Pitarra va crear el 1878 La campana de Sant Llop, una obra on s’exemplifica la recomanació que diu que la gent de camp s’ha de casar amb la gent del camp i la de ciutat amb la de ciutat.
[6] Joana Raspall i Joan Martí, Diccionari de locucions i de frases fetes, (Ed. 62, Barcelona, 1986).
[7] Extret de: Miquel BOSCH i JOVER, Col·lecció de Modismes Catalans (Per al “Concurso de Modismos Catalanes”, organizado por D. Fernando Oppi. Lema: “Vox populi, vox Dei”), València, 1952. Aquest text s’ha pogut consultar per gentilesa de Lluís Cerarols de Calders.
[8] Josep PUJOL i VILA, 5000 refranys de nostra terra, (Arola Editors, Tarragona, 1999). (Els números entre parèntesi corresponen als que s’assignen als diversos refranys en aquest llibre).
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
3 Mayo 2010
.
*
.
imatge de
http://www.francescroma.net/petjades/node/246
Enfront mateix del lloc conegut pel pla dels Escurçons, on es troben les basses de Sant Antoni, al peu del grup de roques d’aquest nom hom veu dreçar-se l’esculpida imatge d’un crani monumental: el Cap de Mort.
La fantasia popular n’ha creat algunes llegendes, més o menys anàlogues. Heus-en ací algunes:
*
Una bruixa de les Guilleries anà al consell de l’Aquelarre, lloc basc on es reunien els bruixots i bruixes d’ambdues bandes del Pirineu.
En la discussió de l’assemblea i per demostrar que tenia més poder que el president d’aquell consell extravagant va emportar-se cap a la seva terra una de les seves companyes per tal de salvar-la de l’emmetzinament que patia.
Per més que s’hi esforçaren no pogueren arribar-hi perquè la mitjanit els atrapà pel camí. Es trobaven entre la comarca de Bages i el Penedès; la bruixa malalta es desfé en molts trossos i el cap anà a parar precisament a la muntanya de Montserrat, on encara resta petrificada.
*
Joan Amades recollí la llegenda en la següent versió:
Conten que, en aquells temps que les bruixes gobernaven el món, cada contrada en tenia una per reina.
La bruixa que regnava a les Guilleries estava molt apesarada perquè se li va presentar un animalot ferotge que realitzava moltes més malifetes que ella i que semblava com si la volgués suplantar. La bruixa, tota amoïnada, va explicar el cas al rei de les bruixes, amb el qual es reunien cada disabte dalt d’una muntanya de qui sap on per rebre instruccions, per canviar impressions amb les del gremi i per omplir una xicra d’untets fets amb trenta mil herbes metzinoses bullides dins una gran caldera de pedra, que remenaven amb una cuixa de criatura. Aqueixos untets servien per engreixar-se l’aixella, tornar-se com un animalot i obtenir el do de volar com un ocell, damunt una escombra.
El rei boc, que era l’amo i el qui governava les bruixes, va dir a la de les Guilleries que es procurés el cos d’un bon cristià i que el tirés a la feristela que li feia nosa, la qual el devoraria i així la deixaria tranquil·la per sempre més.
Va succeir que un geperut tafaner indiscret va saber que les bruixes es reunien cada disabte al cim d’una muntanya de vora el seu poble i, per tal de veure-les fer el ball rodó, totes nues, al voltant de la caldera dels untets, es va amagar darrera una roca, però les bruixes el van descobrir i el van donar a la que regnava a les Guilleries perquè li servís de presa a la bestiola que la volia suplantar.
La bruixa va carregar-se l’infeliç geperut, va cavalcar l’escombra i arrencà a volar cap a la seva terra.
Però heus ací que en passar per damunt la muntanya de Montserrat van tocar les campanes del Monestir, la bruixa va perdre la seva virtut i la seva força, i ella, l’escombra i el pobre geperudet van caure penyes i cingles avall.
La testa de la víctima innocent va restar clavada damunt una de les arestes, on hom encara la pot veure esdevinguda calavera, puix que l’acció del temps l’ha descarnada tota.
*
Altra interpretació de la llegenda del popular monòlit és la publicada per Francesc Carreres i Candi:
Barreja de bons costums i males arts caracteritza el segle XVI. Al mateix temps que els paratges santificats per la religió, hi havia els consagrats a l’esperit del mal pels servidors del dimoni. Llocs solament coneguts pels sectaris, que s’hi congregaven en els dies de rúbrica.
Renom universal tingué la germànica nit de Walpurgis; això és, la del primer de maig, en la qual, al cim de l’alterosa muntanya de Blaksberg, el diable, amb els seus iniciats, celebraven l’arribada de la primavera. Les bruixes tenien llibertat completa.
Catalunya també tenia llocs diabòlics: les palanques de Casserres, el pla de Mosquerra, Matarrodona, el prat de Gardeny... En aquells despoblats els bruixots i bruixes renegaven de Déu, adoraven Belcebú, congriaven tempestes i es lliuraven a totes les disbauxes i malvestats.
Entre els servidors del dimoni ocupava lloc preeminent madó Francesca Solana pels seus coneixements màgics i males arts. ( És un fet històric que aqueixa persona, acusada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca ).
Belcebú li mostrava predilecció prou sovint: la feia presidir els aplecs de Matarrodona, lloc solitari de les Guilleries, prop de la font de Sa Mallera, molt concorregut pels bruixots catalans. Entre altres facultats, la bruixa catalana gaudia la de llançar-se enllà de la ribera del Cinca, que usualment no havien de traspassar els de la nostra terra.
En ús de tan extraordinàries propietats, madó Solana, acompanyada del seu esperit diabòlic en forma de ca gros i pelut, anava als aplecs dels bruixots d’Aragó.
Allà entengué de la gran fama dels de Navarra, assenyaladament de l’Aquelarre ( en basc, “muntanya del cabró” ) internacional de Berroscoberro, on compareixien bruixots del Bearn i de la Gascunya.
Especialíssimes eren les pràctiques dels bruixots de Navarra. No sols portaven estampada a l’esquena la grapa del diable, segons arreu s’acostuma, sinó que duien a la nina de l’ull esquerre el rar senyal demoníac del gripau. La tal bèstia era llur esperit familiar. Per això tots mostraven gran estima als gripaus i els recaptaven, ja que també els facilitaven el suc indispensable a llurs untures màgiques, i si dormien no descuraven de despertar-los a l’hora dels aquelarres.
Madó Solana havia tingut ocasió d’anar a Berroscoberro quan les circumstàncies la hi portaren d’aquesta forma.
Era preocupació constant de la bruixa Solana realitzar la màxima de les operacions màgiques, la del seu transformisme inanimat.
Sabia que Enric d’Aragó, usualment anomenat marquès de Villena, estava reclòs en una ampolla, dins les tan famoses cavernes de Barahona, per retornar a la vida passats llargs segles. Ella, en veure’s amb alguns anys, tractava d’imitar-lo i es tancava a l’interior d’una roca. Mai no parava de cercar lloc a propòsit per al famós conjur, sense trobar-ne de convenient.
Reclosa en la fosca cambra dels sortilegis, madó Solana estava en el fort de les seves evocacions. S’extingia la llum verdosa, projectada per la nuca del penjat, que cremava amb greix de llangardaix, quan de dins el cercle màgic se li aparegué el dimoni.
- Ves a Berroscoberro i fes-hi el teu fet.
Això dit, s’esvaí la visió.
A madó Solana només li calia esperar el dia de l’aquelarre i seguir el consell.
Tots els bruixots d’ambdós vessants pirinencs s’havien aplegat a Berroscoberro. Donaven claror al prat nombroses fogates, d’on sortien llums i fetors de tota mena, que pujaven al cap dels assistents i els estimulaven a llançar-se a les disbauxes de les antigues bacanals. Però sobrepujaven a les de l’antiga Roma.
Els actes de plaer carnal d’aqueixes festes venien agreujats pels d’aversió a la humanitat, tan característica als aplecs de la bruixeria en l’Edat moderna.
Un home en forma de sàtir, o semicabró, negre i lleig, ocupava la presidència; seia en feixuc cadiral de fusta, col·locat dalt d’una plataforma rocosa que dominava el pla. Certa dona jove i ben plantada, contínuament l’acaronava.
Rialles, crits i udols de fera eren dominats en aquella vall pels sons del tamborí, al monòton compàs del qual enardia orelles no nascudes per a percepcions artístiques. El tamboriner sonava, dret, a curta distància del president. A un imperiós senyal d’aquest, s’adreçà a la dona que compartia el seient presidencial, sense que demostrés ganes de voler deixar-lo.
Tamboriner. – Graciana, prou n’hi ha. Deixeu la presidència, que altres esperen apropar-s’hi.
Graciana. – Joanxo, cuideu-vos de vós, que jo no em moc d’ací fins que Belcebú m’ho mani.
President. – Joanxo té raó, Graciana. Després, a l’àpat, estaré per vós.
Graciana s’allunyà, amb el gest de contrarietat.
Bruixots arribats de poc vingueren a retre acatament en la forma usual del dimoni, que no es pot descriure. Mentre que Graciana prenia part activa en la desimbolta bacanal i accionava de totes formes i maneres, altra bruixa de les nouvingudes s’instal·là al setial deixat per ella, amb prou complaença de Belcebú.
I Joanxo, el tamboriner de la cort diabòlica, sonava desaforadament, i la bacanal creixia, creixia...
Al costat d’una de les fogueres, la gran caldera del menjar era curosament atesa per una bruixa que actuava de cuinera major. L’ajudaven altres dues companyes, que hi tiraven sal, canyella, pebre i amaniments vulgars, i seguien les indicacions que els feia la directora.
Amb el moviment rotatori de l’aigua que bullia, atiada de tant en tant per les submersions d’una gran cullera de fusta, pujaven i baixaven cuixes, peus i mans, que a ull net es veia que pertanyien a infantons de pocs anys.
Joanxo, amb la cara embotornada i roja, les nines sortides molt enfora, els llavis embotits, tenia tota la seva fesomia una expressió bestial i semblava dominat per la passió de repicar el seu tambor.
De tant en tant interrompia aquell barroer sonar per portar a la boca el vas ple de vi, que buidava d’una tirada. Estava completament embriac.
La cuinera major de l’aquelarre s’apropà a parlar al president, el qual s’adreçà a Joanxo, sense apartar la dona que havia substituït a Graciana.
President. – Soneu el toc d’atenció.
Joanxo redoblà tres vegades amb intermitències i parà. Els concurrents s’apresaren a formar rodona a l’entorn d’ells. De la multitud, sobtadament silenciosa, sortí un crit esfereïdor de ràbia. Era Graciana llançada a la presidència, les mans alçades, un ganivet a la mà, en actitud terrible. Dues dones tost la detingueren. Ella forcejà.
Graciana. – Deixeu-me, que amb la Margarida avui passarem comptes, vells i nous.
Margarida apartà els seus braços de Belcebú, baixà resoltament del setial de fusta disposada a lluitar. Però Joanxo l’agafà per la cintura i la llançà fortament a un cantó; trontollà cinc o sis passes i caigué a terra. Això i un nou redoble de timbal acabà l’incident.
President. – La vianda va a servir-se, però abans escolteu. La darrera nit felicitàvem Margarida per haver llançat al Cantàbric un fill seu abans d’emprendre la ruta de Berroscoberro. Tan brillant fet és deixat endarrera pel nostre tamboriner Joanxo; ha portat el seu fill degollat per servir-lo a la festa d’avui. Enaltiment etern a Joanxo.
Moltes veus. – Visca Joanxo! Visca Joanxo!
El tamboriner fou festejat en gran manera. Mentretant el president prengué un plat de la cuinera i el lliurà a Joanxo. Ell primer que ningú clavà les seves dents bestials en un tendre tros de braç del seu malaventurat infantó.
Llargs picaments de mans celebraren aquesta inauguració de la festa i altra espantosa cridòria tornà a ressonar per les solitàries afraus pirinenques.
Llavors comparegué pels aires una bruixa retardatària; cavalcava un ca gros, negre i pelut.
Algunes veus. – Benvinguda, bé sigueu benvinguda la servidora de Belcebú.
La desconeguda fou inspeccionada pels de més a prop. En no veure-li a l’ull esquerre l’ensenya del gripau, un d’ells la instà que en adorar Belcebú, demanés l’estampació del senyal màgic. Madó Francesca Solana repartí abraçades i s’apropà a la presidència. Però en lloc de retre acatament general hi restà clavada dempeus en actitud altiva. Ella i el president es miraren fit a fit bona estona.
Madó Solana. – Senyor president: Jo no puc adorar-vos, car jo no he d’adorar altra persona més que Belcebú. Com que vós no ho sou ni teniu poder màgic com el meu, preneu la meva salutació i abraçada fraternal en lloc de l’acatament de senyor.
Se succeí una general expectació, a les paraules de la bruixa.
President. – D’on és vinguda la mala bèstia que tracta d’interrompre la pau dels nostres aquelarres?
Madó Solana. – Bruixots i bruixes d’Espanya i França: Refermo allò que us he dit i més encara, que no té tant de poder el vostre president com el tinc jo mateixa. Que ell no és Belcebú ho prova amb les seves pròpies paraules; quant al seu major art màgic, n’haveu la mostra amb la meva estada ací, vinguda de les llunyanes riberes de la Mediterrània.
President. – Calli l’atrevida bagassa, giteu-la d’ací els meus servidors!
Moltes veus. – No, no; deixeu-la per ara. Que ens digui com les vostres paraules comproven la seva afirmació. Que parli, que parli!
El president no s’atreví a deixar sentada la seva autoritat; dubtà i callà.
Moltes veus. - Que parli, que parli!
Madó Solana. – Amb senzillesa us convenceré tots. En els breus mots dits darrerament, aquest home ha parlat de pau. Quan Belcebú desitja pau enlloc? Per què ha de regnar pau a Berroscoberro? Deu ésser per defensar la seva presidència, quan veu que trontolla? La pau no és infernal. Guerra, guerra i sempre guerra!
Moltes veus. – Sí, sí, guerra! Fora la pau!
Graciana. - Oh, sí! Guerra i mort!
Es treié del pit un potet de terra negrenca, s’apropà i parlà amb vivor a un bruixot que l’obsequiava.
Mentrestant, els concurrents comentaven a grans veus l’incident promogut per la desconeguda.
Una vintena de gascons prengueren madó Solana i la conduïren triomfalment; a llur pas clamaven la lluita i la mort.
A l’entorn de la caldera s’omplien els plats, i arreu uns i altres s’obsequiaven amb vi i aiguardent.
El president baixà de pressa del setial i enraonà bona estona a cau d’orella amb el tamboriner. Margarida restà sola dalt.
El bruixot que un moment abans parlava amb Graciana anà a oferir-li un tall de vianda del festí.
Indubtablement, madó Solana havia entrat amb bona ombra i era l’heroïna. Tothom desitjava parlar-li, conèixer d’on venia, qui era i quina finalitat podia portar.
A tot això la nit avançava de pressa i l’aquelarre finia.
Altra vegada el tamboriner Joanxo deixà sentir el seu toc d’atenció per tal de dominar la disbauxa.
Llavors madó Solana i alguns dels seus admiradors passaren davant de Margarida, que seguia acompanyada de l’obsequiós bruixot.
Madó Solana. – Ja veieu quantes proves del meu art màgic vinc a donar-vos a desdir. La guerra i la mort que he sembrat entre vosaltres acaba de donar fruit ací mateix: una companya en aquests moments ha estat emmetzinada.
I en assenyalar amb el dit a Margarida, el bruixot que l’acompanyava desaparegué.
Tothom s’adreçà a Margarida i l’assetjaren a preguntes.
Temerosa de la predicció, Margarida agafà ansiosament el braç de madó Solana per interrogar-la separadament, alhora que el nou redoblar del timbaler aconseguia fer callar la concurrència.
Margarida. – Com sabeu això?
Madó Solana. – En tinc plena certitud. La verdor que cobreix la vostra vista m’ho assegura. Jo puc i vull valer-vos, puix que després em servireu. Veniu amb mi, sense perdre gens de temps, car la nit fineix aviat i la ruta és llarga.
La bruixa catalana i la navarresa cavalcaren ambdues en el ca negre. Fora del planell de Berroscoberro, travessaren valls, rius i muntanyes; amb una velocitat esfereïdora.
El verí que treballava de pressa per dins les entranyes de la bruixa navarresa produí el seu mortal efecte abans d’arribar a lloc i Margarida caigué aplomada des de gran alçària. Del seu cos, esmicolat en arribar a terra, només ne quedà un xic sencer el cap.
Un inesperat succés s’esdevingué del desastre; influències màgiques produïren un efecte estrany: la testa de la bruixa cresquè, cresquè, de pressa i en gran manera fins a arribar a les proporcions de la serralada del seu entorn.
L’encantada calavera reclosa entre els penyals de Montserrat prengué el nom de Cap de Mort.
Madó Solana, davant la raresa del prodigi, cregué que allà havia de realitzar el seu transformisme inanimat. Els més extraordinaris procediments de la Kàbala practicats al Cap de Mort esdevingueren sempre inútils. Invocà reiteradament Belcebú damunt la pelada roca i mai no assolí que se li aparegués.
Infructuosa havia de resultar tota la seva potestat dimoníaca. Per un voler de Déu l’estimbament de Margarida esdevingué en el lloc més inconvenient per a les males arts. Anà a caure a la muntanya de Maria on tot poder màgic perd la seva virtut.
I poc després, madó Solana, inculpada de bruixeria i presa per la justícia de Vic, morí ignominiosament a la forca.
.
Pere Bosquets
.
dins: Folklore montserratí, pp. 113 - 124.
Amics de Montserrat. Barcelona, 1971.
.
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
30 Abril 2010
el fals ermità de la Trinitat ( Francesc Carreres i Candi ).
.
*
( ... ) Catalunya tenia un mal rei, que li deien Joan II. Per faltar als seus juraments, els catalans li llevaren la corona. Hi hagué molta guerra, tanta, que durà deu anys ( del 1462 al 1472 ).
Els frares de Montserrat protegien la causa catalana contra el rei perjur. Perquè la Santa Imatge no caigués en mans de les seves tropes, va ésser fortificat el Monestir, cosa que no costà gaire, puix que tenia muralles, i podia defensar-se fàcilment.
Dalt d’una gran roca que domina la Santa Casa se conservaven les runes d’antic castell anomenat Marro, que, en veritat, era del temps dels moros ( segle IX ). Els catalans el referen, i serví de quarter general als soldats que custodiaven aquell sant lloc.
Al castell, que en el segle XV li digueren de Montserrat, s’hi feia cap per dos camins. L’un estretet, voltava la roca per la vora del cingle, amb perill d’estimbar-se.
Quant al segon, era el camí de les ermites, que, en arribar enfront de la roca on es construí la fortalesa, un pont de balança li donava entrada. Així doncs, amb poc compte que el capità tingués, resultava empresa inútil la d’apoderar-se del castell de Montserrat.
En veure això, els soldats de Joan II, prengueren tots els ermitans i trameteren un missatger al capità de la fortalesa, que era parent de l’Abat, per dir-li que si no la lliurava, amb el Monestir, matarien els infeliços penitents.
Trist espectacle es presentà als ulls dels monjos l’endemà. Els cossos dels ermitans es bambolejaven penjats en les alzines properes i mostraven la fermesa del capità Ferrer, el qual no cedí a l’amenaça. També sota el llisall de la torre del castell, es destacava, en el blau del cel, la silueta immòbil del desgraciat missatger.
Les ermites quedaren deshabitades, puix que l’enemic mai no parava de recórrer la muntanya en totes direccions. De manera que els monjos restaren poc menys que assetjats dins el convent, i fora d’ell ningú no s’atrevia a fer-hi estada.
*
Un dia es presentà a l’Abat un sant varó amb la pretensió de fer penitència en una ermita. Prou se li demostrà a quin perill s’exposava si residia en les soledats de la muntanya; prou que li explicaren la desastrosa fi dels altres ermitans. Però el foraster mostrà una tan gran confiança en Déu i en la Verge, i es mantingué tan ferm en la seva voluntat i tan immutable en el seu desig, que no hi hagué manera de disuadir-lo.
L’instal·laren a l’ermita de la Trinitat, per ésser la més propera del castell, puix que venia a l’enfront del precipici que guanyava el pont de balança.
En poc temps adquirí gran fama. Tan bon punt el foraster s’hi hagué establert, renasqué la tranquil·litat i la calma a Montserrat. Mentre que al seu entorn la guerra i la desolació regnaven com mai, ni una partida no s’enfilà ja pels camins que menen al santuari, i estava en completa vaga la gent de guerra que el guardava. Els monjos s’atrevien a baixar fins a la Cova de la Verge, a pujar al mirador de Sant Jeroni, a voltar fins a l’abandonat monestir de Santa Cecília sense que els pervingués cap contratemps.
Això féu que arribés a prendre dictat de miraculós i s’atribuís aquest insòlit canvi a la major virtut de les seves oracions.
Malaventurat del qui gosés parlar mal de l’ermità foraster, que és com hom el coneixia vulgarment ), si haguessin estat davant els soldats del veí castell. Atrets aquests per la seva entretinguda conversa, sempre anaven a fer-li companyia i passaven llargues estones embadalits com narrava molts fets de les guerres de Nàpols, on ben segur havia pres part activa aquell home extraordinari. Així que tothom, monjos i soldats, li tenien la major voluntat.
Una molt fosca nit de desembre, animada conversa se sentia en la humil morada de l’ermità foraster. Aquest parlava desenfadadament amb un guerrer, el qual no pertanyia a la guarnició del castell. La plana on està l’ermita de la Trinitat era ocupada per alguns homes armats amb llances llargues o espases tirades, en actitud de vigilar.
L’ermità tenia la paraula:
– Cal que tinguis la gent aparellada per a donar el cop. Ja en tinc prou de jugar-me el cap i de representar el paper de sant. Pobre de mi si el diable volia tirar de la capa i fos conegut dels de baix. La fortuna m’ha afavorit fins avui, com jo no podia desitjar, però tampoc no he de confiar massa en la meva bona estrella.
– Però tu creus que si et fingeixes malalt, el capità et baixarà de nit el pont de balança? Conec la severitat d’en Ferrer i dubto que ho permeti. Val més esperar avinentesa millor, puix que, per un mal punt, ens exposem a tirar a perdre el que tan bé hem aparellat. Mira que hi va molt en l’empresa! Darrerament el rei Joan m’ha promés d’arribar fins a deu mil florins d’or si li lliurem el castell i el Monestir alhora.
*
Deixem-los en la maquinació de projectes i traïdories, i escoltem el que el dia següent l’ermità foraster explicava a alguns dels soldats del capità Ferrer:
– Sí, fills meus, sí. Molts dies ha que tinc semblants visions. Ara mateix, poc abans de venir vosaltres, en plena oració, les parets se m’han tornat transparents i he vist de nou l’espectre: es cremava en la foguera de sempre. Vestia l’hàbit d’ermità benedictí i tenia la meva estatura i maneres.
– Què pot voler dir la visió? –- li preguntà un alt i ferm guerrer.
– Que prompte he de morir carbonitzat. Per això veureu que des que se m’apareix, ni tan sols faig foc, i tot ho menjo fred. Alabat sigui Déu, si així ho vol.
Paorosa va ésser la nit que seguí a aqueix dia. Un oratge desfet i persistent embolcallava en les seves negres ombres, de sobte aclarides per la resplandor dels llamps, les encrespades cingleres del Montserrat. Tots els sorolls quedaven ofegats pel continuat ressò dels trons. El guaita que vigilava dalt de la torre de l’homenatge del castell, llançà tot d’una un gran crit i corregué a donar l’alarma dins.
– Verge Santa! La visió de l’ermità foraster s’ha complert! L’ermita de la Trinitat està convertida en un mar de foc. Pobre home! Potser a aquestes hores ja està carbonitzat.
El capità obrí la finestra i tots s’hi apilotaren per contemplar l’incendi que il·luminava lúgubrement les veïnes roques.
– Assistència, germans! – cridà una veu dèbil, a l’altre costat del balç, enfront del castell.
– Acolliu-me! Em dessagno... No puc més!
– És ell, és ell!
– Encara viu!
– Correm a assistir-lo; baixem el pont de balança!
La veu de Ferrer dominà la confusió de crits i exclamacions i es deixà sentir, imperativa i clara:
– Us guardareu bé prou de llançar el pont de balança en aquestes hores de la nit.
Però ja alguns eren baix; impulsats per generós sentiment de compassió, desplegaven les cadenes de ferro damunt l’avenc i deixaven caure pausadament el pesat fustam d’aquella porta llevadissa.
A penes el pont s’hagué apuntat en la oposada cinglera, un crit frenètic sortí dels llavis de l’ermità, redreçat sobtadament. Es ficà pel passatge i cridà l’altra gent amagada, que es llançava en la mateixa direcció.
– Avant, minyons! Visca Joan II! El castell és nostre!
– Traïció, traíció! Madona de Montserrat amb nosaltres! – clamaven els de dins.
Però tan bon punt el foraster estigué al mig del pont, una claror enlluernadora, seguida d’esfereïdor tro, deixà esglaiats uns i altres. El llamp havia partit i trossejat el pont de balança i s’enduia el fals ermità al fons de la timba.
– Miracle! Miracle de Madona de Montserrat! – digueren els soldats de Catalunya, agenollats i en donar gràcies a la Moreneta amb fervorosa avemaria, per haver-los deslliurat de l’enemic.
–
Quan els monjos tractaren de sepultar el cos d’aquell malaventurat home, el buscaren pel repeu de la cinglera; es veieren impossibilitats de portar a terme aqueixa obra de misericòrdia, puix que aparegué del tot carbonitzat pel llamp.
– La falsa visió del fals ermità, per voler de Déu, s’ha complert! – exclamà l’Abat – No s’hi juga impunement amb les coses divines.
.
*
Francesc Carreres i Candi.
citat per Pere Bosquets, dins:
Ermites i fonts montserratines, pp. 34 – 40.
Amics de Montserrat.
Editorial Montblanc. Granollers, 1967.
. *
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
9 Abril 2010
.
*
La capella de Sant Miquel és considerada per molts historiadors com la primera de totes les del Montserrat en antigor.
Probablement, el fet esmentat per algun escriptor d’ésser instituït l’ arcàngel sant Miquel com a patró de la muntanya des del segle III donà valor a aqueixa creença, estesa entre els nostres avis.
Altrament, pot contribuir-hi la part llegendària que – segons historia l’actiu abat Miquel Muntades – diu:
“L’any 253 sant Miquel enderrocà el Temple de Venus, i el país, en perpètua memòria, en les mateixes runes de la primitiva capella com a fonaments, li aixecà un temple.” 
Aquesta llegenda pot tenir el seu origen, si en el fet veritable del temple no, en una reminiscència del culte pagà estès en molts i diversos països del món, que adorava les divinitats en plena Naturalesa o, àdhuc, els propis elements vegetals com a simbòlics, encara avui subsistent en certes tribus, substituïts més ençà per les representacions religioses que succeïren al paganisme.
( ... ) Hi ha notícia històrica de l’any 1211, quan Guillem de Montserrat i la seva muller Beatriu cediren a la Verge els drets que tenien a la quadra i dependències que pertanyien a Sant Miquel.
En la Crònica del rei Pere IV d’Aragó, en escriure la seva anada a Montserrat el 29 d’abril de 1344 cita “...una església apel·lada Sant Michael”.
Com episodi més recent, durant la guerra amb França, el 17 de maig de 1810, l’enginyer coronel Rey, governador militar de Montserrat, amb la missió de preparar la defensa de la muntanya, declarada plaça forta, contra l’opinió de la Comunitat, per estratègia, segons ell; com a pretext, a la vista dels altres, de grat o per força l’enderrocà del tot perquè no poguessin fortificar-s’hi els enemics.
Les mateixes tropes, en aquesta data, mutilaren i llençaren la imatge del Sant a un bardissar. Cinquanta anys més tard, el 1861, hi hagué un incendi dels més importants de la muntanya al bosc proper a la capella; per ofegar-lo, els monjos hi tiraren terra.
Per atzar, la sagrada Imatge enderrocada l’any 1810 pels militars espanyols va ésser descoberta entre les runes. Actualment consta com a peça històrica al Museu del Monestir.
El dia 29 de setembre de 1870, diada de Sant Miquel, va ésser novament beneïda una altra capella erigida damunt dels antics fonaments, amb una bonica creu de terme enfront. ( ... ) Contemporàniament s’hi ha bastit un vistós edifici com a capella, completament d’estil modern.
El pla de Sant Miquel, pel fet de passar-hi el camí principal i aparèixer sobtadament el Monestir, era el lloc de sortida, darrera etapa de les peregrinacions procedents de Collbató, en les anades i vingudes dels romeus. Punt on s’invocava el Sant per a no tenir cap desgràcia durant el viatge, en plena època de romiatges. Es descalçaven els qui havien fet prometences; carregaven creus, cadenes, barres de ferro, trofeus, es deixuplinaven, començaven a anar de genolls, ploraven, resaven, etc., d’acord amb l’oferiment promès, per a fer l’entrada sensacional al Monestir on entonaven solemnement la Salve.
Heus ací una de les narracions descriptiva de l’anada del Conseller en Cap de Barcelona, Micer Josep Montaner, segons el Manual de Novells Ardits, vol. XV:
Un capvespre del mes de juny de 1644 els metàl·lics sons d’una trompeta ressonaren per les roques, cingles i trencalls de la nostra santa muntanya, esqueixant el silenci dels seus paratges més solitaris...
... La comitiva guanyà la muntanya per la banda de Collbató, costa amunt fins arribar a l’ermita de Sant Miquel. Ací s’aturà, descavalcaren tots, i el Conseller es vestí la gramalla i ordenà als macers de vestir-se també la seva. Cavalcaren tots de nou i emprengueren, des d’aquella altura, el descens cap al Monestir. Al davant anava el trompeta, al qual seguien els macers amb les maces descobertes; venia després el Conseller amb els seus consultors, i immediatament tots els altres oficials, i criats del seu servei...
La capella de Sant Miquel ha estat refeta diverses vegades; sovint també ha restat desamparada si oblidada no.
Reflex d’un d’aquests períodes passius és la poesia que li dedicà Frederic Gironella l’any 1919 en el seu llibre Nova guia de Montserrat per a pelegrins i excursionistes:
A un Sant Miquel abandonat
Fores patró de la muntanya un dia;
Avui, abandonat, te mors de fàstic;
La veritat, hom diria
Que ací t’hi fan estar tan sols per càstig.
*
*
*
Sant Miquel
Si vas pel caire Sud que mira Líbia
i et decantes un xic on neix l’Albada,
per la banda on la bella Barcelona
envia grans estols en romiatge,
hi ha un pendís que de temps antics ostenta
de l’invicte Miquel el nom il·lustre,
qui amora un clos i gaies recolzades
per on alegrement un hom pot fer-hi
la baixada, pel marge de l’obaga,
arreu passant ferests luxuriosos.
Dom Antoni Brenach
de Sàxia, circa 1500
*
*
*
Com a llegenda semihistòrica interessant, donem el fragment en el qual situa el final de l’acció. La publicà Francesc Carreres i Candi al Calendari català per a l’any 1903.
El drama de Sant Miquel.
La facècia és atribuïda en el regnat de Ramon Berenguer I, anys 1035 a 1062.
Descriu els costums d’aquells temps entre la noblesa, intrigues i lluites, amb la intervenció, entre d’altres personatges, del cavaller Mir Geribert, nét de Borrell II; Renard Guillem, lloctinent seu; Udalard, vescomte de Barcelona, cosí de Mir Geribert; Guisleta, germana de Mir, i el cavaller Arnau Trasovalt.
Guisleta no seguí el germà en terres d’alarbs. El seu cosí, el bisbe Guislabert, la va fer passar a viure amb la vella vescomtessa Riquilda, que residia gran part de l’any als castells de la Guàrdia de Montserrat i Collbató. Així ho acabava de demostrar, en reconstruir altre sumptuós temple a sant Miquel.
De tant en tant, la vinguda d’un missatger sarraí portador de lletres per a Guisleta, era acollida amb tristor. Sembraven la intranquil·litat en el quiet alberg de la vescomtessa. Unes vegades Mir Geribert reclamava a la seva germana que passés a viure amb ells; altres era Renard Guillem qui instava la prompta execució del seu allargat maridatge. A aquestes lletres, tant la vescomtessa Riquilda com el seu fill el bisbe de Barcelona i el seu nét el vescomte Udalard, contestaven que no les devia atendre, ni jamai partir amb els perjurs. Més que es determinés a fer nou maridatge bo i raonable, segons li’n proposarien. Tant feren i instaren, que, si al començament Guisleta no es mostrà predisposada a acollir amb agrat tals propostes, després hi consentí, i, des d’aleshores, les lletres vingudes de la cort d’Almudafar no tingueren més resposta.
Llavors se tractà i concertà un maridatge de Guisleta amb el cavaller Arnau de Trasovalt, que tenia renomenada com estrenu i dreturer.
*
Belles arcades de flors i brancatge, amb bona il·luminària en l’altar major, i gran concurs de pagesos de gest alegre i vestits de les festes, donaven a entendre que a Sant Miquel de Montserrat s’aparellava un acte molt plaent. En el viarany que devalla del castell Marro, per enfront la capella de Santa Maria, una colla de gent endiumenjada, cavalcant en mules i rocins, s’encaminava vers Sant Miquel. Guisleta i la vescomtessa hi lluïen joies de gran estima.
A l'ensems, muntava per la via de Monistrol altra colla que demostrava la seva joia per mitjà dels ministrils, que arrencaren a sonar tan bell punt aconseguiren la primera.
Ajuntades ambdues a la placeta enfront Sant Miquel, Arnau Trasovalt, bellament abillat amb riques robes vellutades, avançà i féu cortesia a les dames i barons.
L’abat de Santa Cecília, revestit dels seus hàbits abacials, eixí a l’altar per començar la cerimònia. Guisleta i Arnau pujaren al presbiteri al so dels ministrils, i entraren a la capella els convidats i els altres que desitjaven veure-ho tot.
Al millor punt del solemnial acte, ferí les orelles forta remor de cavalcadures, que bé podia ésser algun mul, que, en desfermar-se hagués avalotat els altres. Als pocs moments va fer-se molt clar el trepig de ferradures que calcigava el rocós paviment i prompte omplí el seu ressò l’església pels seus quatre costats. L’abat es deturà en la seva plàtica, i els presents giraren les mirades vers la porta, on apareixia cert cavaller amb capell i espatlleres de ferro, cota de malla i espasa a la cinta, rodella al braç esquerre i una llança fortament apunyada. Aviat esperonà el seu suós i escumejant cavall, capella endins. El seguien sis genetaris, amb llances al puny, que restaren defora.
Sense no mirar res, el cavaller s’adreçà vers l’altar, hom notà llavors que a la punta de la llança portava clavat un pergamí. Tal fou l’esforç d’aquella impensada envestida, que abans que ningú no retornés de la seva admiració, Guisleta jeia a terra atravessada per la llança del misteriós cavaller, i regava el presbiteri amb els devassals de sang que brollaven del seu pit.
Consumat el crim, i sense arrencar la llança del cor de la seva víctima, el cavaller va treure l’espasa, que giravoltà vigorosament al seu entorn per rebutjar tota empresa que contra d’ell atemptessin els desprevinguts concurrents de l’església; eixí a fora i ningú no fou poderós per a deturar-lo.
El començat maridatge acabà, doncs, funeràriament. Soterraren Guisleta al fossar de Santa Cecília, i la capella de Sant Miquel, violada per vessament de sang, es tancà, en espera de purificació canònica.
El pergamí que de la punta de la llança havia passat a clavar-se en la mortal ferida de Guisleta, fou vist ésser de mà seva i signat per ella. S’hi llegien aquestes breus paraules:
Renard Guillem: Deixeu d’escriure’m més d’ara endavant. Molt he pensat en l’avenir, i, aconsellada de qui em vol bé, faré altre maridatge que no serà el vostre.
Al cel ens veurem tots; vulgueu anar-hi, i oblideu-vos, en la terra, de
Guisleta.
*
Els anys passaren, i Mir Geribert vingué a concòrdia i amistat amb el comte Ramon Berenguer; dirimiren les seves controvèrsies personatges del més alt llinatge i saviesa.
Mir es confessà granment culpable i reté el seu castell de Port al Comte.
Llavors Mir Geribert es declarà enemic dels seus aliats d’altre temps, tant dels sarraïns de Lleida i Saragossa, com dels de Tortosa i València. En mostra de la seva fidelitat promogué i capitanejà, el 1060, una expedició catalana contra el castell de Móra, de tan desastrada fi que ell, el seu fill i tota la seva gent moriren a mans dels sarraïns.
*
Cert dia, en tornar al seu Monestir l’abat de Santa Cecília, l’esperava un pelegrí de llargues i blanques barbes; portava damunt bones relíquies que mostraven haver seguit Terra Santa i també el sepulcre de Sant Jaume de Galícia. Abat i pelegrí tingueren llarga sentada.
A l’endemà, ambdós, emprengueren la via del castell Marro, i se n’apartaren en arribar als enforcats del camí de Sant Miquel, per seguir-lo. La capella, si bé encara no purificada, va ésser oberta novament per hostatjar en el reduït alberg del seu cloquer, el pelegrí, que es disposava a fer-hi santa vida eremítica.
L’austeritat sense mida, imponderable, del vell ermità de Sant Miquel, es va atreure el benvoler dels frares de la muntanya. Corbat damunt el bastó de crossa, mostrava en el seu defallit cos, més la manca de nodriment que flaquesa de senectud; se’l veia recórrer les pregones valls del Montserrat a la recerca d’herbes que li servissin de menjar. Mai de res no es mostrà joiós, i qui per primera volta li parlava, de seguida entenia que fins a la llengua feia arribar la mortificació general a que condemnava totes les parts del seu cos.
L’ermità de Sant Miquel es trobava abstret en la seva quotidiana oració de mitja nit, de genolls davant l’altar on cremava una trista llum de cera; el distragueren forts cops donats amb una pedra a la porta de l’església. Obrí, i cinc bergants, armats de llargues llances se n’entraren.
El capitost digué a l’ermità:
– Doneu-nos el que tingueu.
Aquest li respongué tranquil·lament:
– El cloquer és la meva cambra, preneu-ho tot i deixeu-me en la meva oració.
Tres dels trencadors de camins encengueren una llum de l’altar i s’avançaren per l’estreta escala del cloquer.
Promptament ne devallaren, i amb aïrat visatge flestomà un d’ells:
– Pel cap de tal, que res no hi té! Ni sols palla per jeure.
– El bacallà pudent ens fa mofa.
– Que mori!
– Atureu-vos i clogueu els vostres llavis – cridà el capitost, per dominar el tumult que s’iniciava.
I s’adreçà a l’ermità, el qual amb la fredor del gel els esguardava:
– I la creu d’argent de la Vescomtessa, no la teniu al vostre altar?
En oir aquestes paraules, redreçà la seva corba figura el vell penitent, li guspirejaren els ulls, i amb quatre salts, poc consonants amb el seu estat de senectud, pujà al presbiteri, prengué el crucifix, s’hi abraçà i cridà als assaltants:
– No toqueu el sant seny, que no he de deixar del cor si no és amb la meva vida.
– Poc ens fa de llevar-vos una i altra, si tal temeritat cobegeu.
I a llançades el deixaren mal nafrat, al peu de l’altar, on apretava al cor la santa creu, mentre que la vida li fugia de pressa per les amples ferides del seu pit, i digué amb dèbil paraula:
– Senyor, Senyor! Morir d’igual mort que jo vàreig donar a Guisleta... juntar la meva sang amb la seva que encara enrogeix aqueixes pedres... abraceu-me amb el vostre seny sacrosant... Senyor! Volgueu acceptar la meva completa expiació...
I així hagué la seva fi Renard Guillem.
* * *
L’incansable folklorista Joan Amades va recollir dues altres llegendes al·lusives a l’ermita de Sant Miquel:
Hi havia un bandoler molt brau i molt valent que tenia una força com un gegant i que per aquesta raó l’anomenaven Braç de Ferro.
Aquest bandoler no sentia estima per les gents poderoses, per la gran duresa amb que tractaven llurs vassalls, i, en canvi, demostrava una gran estimació i afecte pels pobres i humils. Moltes vegades repartia entre els necessitats i els desamparats de la fortuna allò que robava i prenia dels rics i acabalats. Braç de Ferro gaudia de molta simpatia i afecte entre la gent pobra i senzilla, i, com que sempre els pobres han estat molts més que els rics, podríem dir que el bandoler comptava amb una gran popularitat i prestigi tot i el seu mal ofici.
En Braç de Ferro era un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Quan es proposava de fer-ne una de les seves, a la vigília cremava un ciri a la Moreneta i amb molta devoció li deia oracions i li demanava ajut per a l’empresa. L’endemà de cada acció li n’oferia un altre i molt devotament li donava gràcies per la seva protecció. Com que era conegut per tothom, se li feia molt difícil d’anar a deixar el ciri a l’església del Monestir, perquè sempre estava molt concorreguda i hauria estat molt fàcil de descobrir-lo i agafar-lo. Per tal de no ésser vist anava a cremar-los a la solitària ermita de Sant Miquel.
Una nit que feia una fosca que de tan espessa es podia tallar, mentre en Braç de Ferro pregava devotament, va sentir potades d’un cavall que s’acostava i va amagar-se, emparant-se en la foscor. Tot seguit va veure un home que descavalcava i feia descavalcar una dona i també veié com aquest agafava bruscament un infantó dels braços de la dama i l’aixecava enlaire en actitud de voler-lo tirar cinglera avall.
Era tan fosc, que ningú no hauria vist res. Però, com que en Braç de Ferro anava més de nit que de dia, i tenia la vista avesada a les tenebres, va distingir perfectament l’escena que es produïa al seu davant. Lleuger com un llamp, el bandoler va subjectar tan fortament els braços del personatge desconegut, que semblava que l’agafessin unes tenalles de ferro, de forma que com més tractava de deseixir-se’n més se li clavaven les ungles dins la carn. Després de molt forcejar i discutir, van convenir que el desconegut lliuraria l’infant al bandoler i respectaria a la seva mare, a canvi que en Braç de Ferro el deixés anar. I així ho van fer. Li donà l’infant i s’emmenà la dona amb ell. Els protagonistes desconeguts d’aquesta escena eren el cavaller d’Espases, que tenia el castell en terme d’Esparreguera, i la seva muller. Heus-en aquí la història:
El cavaller d’Espases era de temperament despòtic i tractava els seus vassalls amb gran duresa i rigor. Anava adelerat de títols i dominis i es féu el propòsit de casar-se amb una donzella filla d’un dels cavallers més rics i poderosos, per tal d’augmentar així notablement el seu senyoriu. Quan va demanar la mà al pare de la dama, aquest li féu saber que la seva filla era promesa, i, per quedar bé amb ell, puix que tothom el temia pel seu despotisme, li afegí que, si no hagués estat així, de bona gana l’hauria pres per gendre. El cavaller d’Espases trobà una fàcil solució al conflicte: matà el promès de la donzella i així s’hi pogué casar. Quan la dama va ésser mare, el cavaller amb l’intent de desempallegar-se de la seva muller i el seu fill, que li feia nosa per a les seves trapelleries, adduí que l’infant havia nascut abans del temps natural i que, per tant, era fill del seu rival mort. Amb aquest pretext conduí la mare i el fill al cim de Sant Miquel amb l’intent d’estimbar-los tots dos, acció que, com hem explicat, resultà frustrada.
En Braç de Ferro féu criar tan bé com va saber l’infant que ell havia salvat. Sempre li va dir que ell no era el seu pare i mai no volgué revelar-li de qui era fill. Procurà ensinistrar-lo força en el maneig de les armes i el minyó en va sortir molt destre.
Quan el noiet tenia quinze o setze anys, en Braç de Ferro, que gaudia encara de molta més simpatia entre la gent del senyoriu de les Espases que quan va salvar el seu afillat, organitzà una batuda, al davant de la qual es posà ell i el jovencell, amb l’objecte de rescatar-li la mare.
Per una mina subterrània que conduïa fins al pati del castell i que el bandoler coneixia molt bé, es va presentar un dia, de cop i volta, dins el recinte fortificat i en poca estona de brega van vèncer i matar el despòtic senyor d’Espases. I tot seguit, guiats pel servei del castell, anaren a la presó, d’on la pobra senyora fou alliberada pel seu propi fill.
El nou senyor d’Espases va ésser totalment diferent del seu pare i ben aviat va captar-se l’estimació dels seus vassalls.
*
També la veu popular explica la següent llegenda:
Durant un quant temps es presentava al peu de la portada de l’ermita de Sant Miquel com una ombra blanca que restava uns minuts dreta davant la porta i que amb veu molt planyívola deia:
- Qui m’ajudarà?
Aquesta aparició sortia al punt de mitjanit i durava tot el temps que necessitaven les campanes del Monestir per sonar les dotze batallades de les hores.
Ningú no sabia d’on sortia i només es veia davant la porta; mai ningú no l’havia vista anar ni venir, i tampoc no podia entrar i sortir de l’ermita perquè la porta era tancada.
La nova d’aquesta aparició va córrer ràpidament per tota la contrada i els ulls de la por i de la fantasia aviat la van veure a totes les hores del dia arreu de la muntanya.
El cas feia molt de temps que durava i la gent tenia por de pujar a la muntanya per temença de topar-se amb aquella fantasma, de la qual tothom ja parlava de forma que cada u, sense adonar-se’n i sense voler, hi afegia una mica més d’allò que li havien dit.
La veu del cas es va estendre, i molts romeus embasardits s’estaven de pujar a la muntanya, i així la devoció se’n resentia. Hom conta que els monjos de Montserrat, per tal de no perjudicar el Monestir, oferiren un mesuró de xinxons al qui s’encarés amb la fantasma i arribés a fer-la desaparèixer.
Al poble del Bruc hi havia un home que havia donat proves de gran coratge, el qual, atret per la bonica suma que oferien els monjos, es disposà a anar una nit a Sant Miquel per veure la fantasma i parlar-hi.
Pujà al cim amb claror de dia, sopà, i, assegut al peu de la porta, va esperar la presència de l’ombra misteriosa. Així que va caure la primera batallada de les dotze, entre la fusta de la porta va traspuar una ombra blanca tota subtil, com si fos una boira, i el qui l’esperava va poder veure que era una calavera seca, lletja i espaordidora que, com cada dia, repetí la pregunta:
- Qui m’ajudarà?
I l’home li respongué:
- Jo.
- Veniu amb mi.
A l’instant la porta de l’ermita s’obrí de bat a bat i va aparèixer tot l’interior ple de llums i de claror. L’ombra es va posar el roquet, obrí el missal i començà a oficiar.
L’home del Bruc, molt espantat i més mort que viu, va ajudar la fantasma a dir missa, que no va oir ningú, car no hi havia sinó l’ombra i ell. Quan fou finida la celebració, l’ombra va fer un petó a la mà del bon home del Bruc. Com que la fantasma no tenia llavis, les dents i els ossos de la boca van tocar la mà de l’improvisat escolà, i estaven tan freds i durs que tot el van gelar, i en comptes de fer-li una gràcia li van fer mal.
Fet el petó, l’ombra va parlar així:
- Jo sóc l’ànima d’un capellà de terres molt llunyanes. Una moribunda, en la seva darrera hora, em va encarregar que en sufragi de la seva animeta digués una missa en una ermita de la muntanya de Montserrat, i la bona dona me la va pagar. Abans de poder complir el seu encàrrec em vaig morir i la meva ànima no podia entrar al cel perquè havia cobrat una missa que no havia dit i que feia patir una altra animeta. Temps ha que acudia cada nit ací, desitjós de complir la meva missió, però no la podia satisfer perquè no trobava qui m’ajudés a oficiar. Ara la meva comesa està satisfeta mercès al teu ajut, pel qual et desitjo la glòria eterna.
Dites aquestes paraules, va beneir el qui li va fer d’escolà i va desaparèixer.
I mai més no l’ha tornada a veure ningú, perquè devia entrar al cel.
L’home del Bruc va quedar tan satisfet d’haver ajudat a entrar una ànima en pena al cel, que es donà per ben pagat amb aquesta bona obra i va renunciar al mesuró de xinxons que oferien els monjos del Monestir.
La proesa d’aquell home es va estendre per tota la rodalia de la muntanya i des d’aleshores tothom tornà sense por a Montserrat. A l’heroi li fou aplicat el qualificatiu de “Valent” que li va restar com a nom i que van portar durant molts anys els seus descendents, i diuen que no fa pas gaires anys que al Bruc encara es conservava la casa de l’heroi popular, coneguda per cal Valent.
* * *
Altra graciosa llegenda montserratina procedent d’Esparreguera aplicada a l’ermita de Sant Miquel:
Per ta de pintar l’abús i el desvergonyiment en el seu més alt grau s’usa la frase popular: “beure, trencar el càntir i robar els diners”, localitzada a Montserrat.
Segons el poble, l’ermità de Sant Miquel, per tal que els pelegrins poguessin satisfer la seva set, posava un càntir amb aigua al peu de la derivació del vell camí que va del poble de Collbató al Monestir amb el que mena a l’ermita de Sant Miquel, al lloc anomenat quadres d’aquest nom ( quadres de Sant Miquel ).
Els romeus, en agraïment a la bella atenció del bon ermità, després de beure deixaven un xavo al costat del cantiret.
Un dia hi passà un cavaller que va servir-se de la gentilesa, després trencà el càntir i, encara, per paga arreplegà els xavos que hi havien deixat els anteriors vianants. Des d’aleshores l’ermità de Sant Miquel mai més no posà el cantiret. Els pelegrins assedegats no pogueren satisfer el goig de beure i l’obra de misericòrdia restà estroncada.
* * *
( ... ) Extractem del “Llibre dels Miracles” del Monestir, del 1514, el que hi ha referent a la capella de Sant Miquel:
Un dia que l’església de Santa Maria de Montserrat estava, com de consuetud, plena de fidels que venien a pregar, hi entrà un home no pas amb aquesta intenció, segons demostrà el que s’esdevingué. Allà a prop veié la ballesta d’un home noble, nova i ben bona; la cobdicià, la prengué furtivament, i a mitja nit eixí de l’església.
El noble que continuava la pregària de res no s’adonà, però el lladre fou detingut per virtut divina; car en eixir de l’església perdé l’esma, i per bé que corria com un foll, mai no aconseguí de passar més enllà de la capella de Sant Miquel. El mesquí volia llençar la ballesta i no podia, volia avançar i no sabia com fer-ho, volia retrocedir i tampoc no li era possible. Amb temps per caminar unes quantes llegües abans d’apuntar l’alba, romangué al mateix lloc, i allí, amb vergonya i confusió seva, fou atrapat amb la ballesta furtada que encara tenia a les mans.
* * *
La veu popular diu que la campana de l’ermita de Sant Miquel ( com la de la capella de Sant Jeroni i d’altres ) té la virtut de fer casadors dins de l’any els fadrins o fadrines que en tirar-hi una pedra tinguin l’encert de tocar-la.
La pràctica de tirar rocs a la campana en sentit ordàlic arribà a estendre’s tant que, segons conten, el pes de les pedres va obligar a refer la teulada de l’ermita per adobar el que havien malmès.
.
*
Pere Bosquets
dins:
Ermites i fonts montserratines, pp. 152 – 169.
Amics de Montserrat.
Editorial Montblanc. Granollers, 1967.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
7 Abril 2010
.
*
* *
El cim culminant de la muntanya, Sant Jeroni, no podia escapar-se d’ésser objecte de la fantasia popular que ha guarnit Montserrat amb les riques imatges de la llegenda.
Diu el poble que al mateix indret on s’alçava l’ermita havia existit en altre temps una casa habitada per pagesos. Aquesta familia era del tot contrària a les lleis de l’Església, tant que, com a befa, àdhuc un dia, per Setmana Santa, burlaren les ordres d’abstinència i s’atiparen a més no poder.
Ofès per aquest gros escarni, Déu provocà una tempesta tan formidable que s’emportà com fulla d’arbre casa i estadants i els precipità daltabaix de la timba.
Les animetes d’aquella gent pecadora resten encara al fons de la canal més pregona.
Per això en llançar un crit o soroll des del cim se sent immediatament la resposta, clam dolorós de pena dels comdemnats eterns, que no poden jamai assolir el perdó.
* *
Altra llegenda localitzada a Sant Jeroni i en els temps que una de les condemnes era l’estimbament, es refereix a un jueu de Manresa, argenter, casat amb una bella dama.
Enamorat d’ella un senyor de la rodalia, la requerí per escrit per tal que el correspongués, cosa que la fidel jueva refusà rodonament.
Per dissort, la muller del pretendent amorós atrapà les cartes creuades entre ambdós i presentà denuncia contra la infeliç jueva, la qual, tot i la seva innocència, la condemnaren a ésser llançada cingles avall de Sant Jeroni.
La inculpada esposa pregà amb gran fervor a la Mare de Déu, mentre el botxí li tallava els cabells per evitar que la cabellera s’enganxés amb les mates i evités el compliment de la sentència.
Com que estava lliure de pecat, la Verge l’atengué miraculosament: en ésser estimbada no caigué amb violència sinó amb molta suavitat, com si es tractés d’una lleugera ploma d’ocellet, i arribà al fons de la cinglera indemne i sense perdre la posició d’agenollada i encara amb l’oració a flor de llavis.
Acabà els dies de la seva vida al servei de la Mare de Déu, puix que es va fer monja, i àdhuc diuen que arribà a ésser santa.
* *
Parió al cim de Sant Jeroni, s’alça enllà, vers ponent, la silueta espadada dels Ecos, les roques que ressonen els crits, els sorolls, que hom llança del puig més alt de la dentada serra. Llur singularitat acústica es prestava, infal·liblement, a crear-ne una llegenda més.
Conten que al terme de Talamanca tenia el seu castell el senyor de Pentacorbs, on vivia amb el seu fill, cercaraons com ningú.
Enamorat de la filla del cavaller de la Manresana, aquest no li concedí el permís a causa del seu caràcter. Enutjat per això l’hereu de Pentacorbs, acusà falsament el germà de la noia, el qual, d’acord amb les lleis establertes, havia de batre’s amb l’instigador per demostrar la seva innocència si en sortia vencedor.
Posats a la lluita, en sortí derrotat el de la Manresana i hagué de suportar la taca llançada pel dolent fadrí sense no poder alternar amb els altres fins a reivindicar-se la deshonor amb algun fet d’armes.
Resultat de les rancúnies produïdes pel seu impetuós temperament, un dia trobaren l’hereu Pentacorbs assassinat prop del castell, sense que restés cap indici del crim.
Les autoritats sospitaren que podia haver estat el seu vençut contrincant; no feren cas dels qui demostraven amb testimonis i proves la seva veritable innocència, i el condemnaren a morir, amb la facultat de poder triar el procediment els familiars seus.
En aquells temps era un dels costums de realitzar el compliment de la màxima pena amb despenyar el condemnat, i aquest va ésser el mitjà preferit per la dissortada família i, precisament, des del cim de Sant Jeroni.
Les darreres paraules que pronuncià la víctima de la injustícia dels homes, adreçades amb veu clara i neta als presents, foren:
Senyor de Pentacorbs,
sense raó em mateu,
jo us emplaço per ací a un mes
davant el tribunal de Déu.
L’al·ludit, que volgué presenciar l’execució de la sentència, no va fer cas d’aquell clam, però una malaltia inexplicable el portà al sepulcre abans d’acabar el mes.
La seva ànima es presentà al judici del cel, i Déu premià amb la glòria el minyó innocent i castigà el senyor de Pentacorbs amb les penes de l’infern.
* *
Les veus que retornen les roques dels Ecos són les animetes dels condemnats que estimbaren des del cim de Sant Jeroni i que volten eternament en no poder entrar al cel ni les vol el diable. Sense empar ni repòs, ronden pel lloc on varen perdre el cos i la vida terrena, i en sentir un crit o soroll l’escarneixen immediatament, com a resposta. És creença que fan patir aqueixes animetes errants les veus i trets que s’engeguen des de l’alt mirador montserratí, que més bé necessiten oracions.
* *
Altra creença popular estesa entre mariners és que al bell cim de Sant Jeroni hi havia un far potentíssim que guiava les naus vingudes d’enllà del nostre mar.
El llum s’encenia sol, sense que ningú no sabés com, per bé que hi havia qui creia que era per art de bruixeria.
Per tal de donar més potència a la projecció dels seus raigs, part darrera de la immensa flama hi havia un mirall gegantí que multiplicava la claror més de mil vegades.
El reflector privava també que la llum pogués actuar per la part posterior, sinó per davant, per sol ixent.
Entre els vells gats de mar de la nostra terra la tradició s’ha transmés llargament, ben convençuts que el gran farell de Montserrat ha servit sovint per a salvar naus i en elles milers i milers de marins en perill de naufragar o desorientar-se.
* *
Encara, Francesc Carreres i Candi refereix la contalla popular que transcrivim, localitzada a Sant Jeroni:
Conten les llegendes de Montserrat que hi hagué un ocellet desitjós de guanyar-se sols per a ell tota la sol·licitud i afecte de l’ermità de Sant Jeroni. A tal fi pensà dedicar-li útilment la seva existència. Què fer? Avisar-li els canvis del temps, que és la preocupació constant dels ocells?
L’ermità, però, ho tancava tot així que començava la ventada, i la pluja mai no l’atrapava desprevingut. Indicar-li els senyals de campana que li feien des de baix? Les campanes, però, sempre tenien la resposta de Sant Jeroni sense mica de retard...
Am aquesta perplexitat transcorregueren dues temporades. Per fi un dia notà que podia esdevenir útil i encertar el seu objecte, en advertir-li l’arribada de vianants al camí de Sant Jeroni. Pujava un ermità o un monjo: l’ocellet, posat dalt d’un pi immediat a la cel·la, cantava amb intermitències regulars; era foraster el nouvingut: aleshores es posava a l’embit de la finestra i refilava desesperadament.
De moment res no comprenia l’ermità. Però l’animalet continuava tossudament.
Passat un quant de temps va sentir que l’ermità deia al qui ordinàriament li pujava la cistelleta dels proveiments:
– Aquest ocellet és el meu predilecte: no sols el tinc sempre prop, sinó que quan puja algú no es mou d’ací, com si volgués vigilar-lo.
L’ocell es desesperava en no veure enteses les seves indicacions. Quanta insistència en la seva empresa!
– Què tal aquest hivern el vostre dilecte ocellet? No l’han mort les glaçades del cru gener?
– No ho volgui Déu – responguè l’ermità – . Quan vós o algú puja la drecera, se’ls avança i ve a cantar com si en el seu llenguatge volgués avisar-me.
Tapissà la primavera el Montserrat, amb el seu mantell multicolor, quan l’ocell va poder convèncer-se d’ésser comprès pel solitari.
– I bé, amic: l’ocellet que canta en aquest pi és sempre el mateix!
– Ja ho crec que l’és; amb la particularitat que el seu afecte a la meva persona va de bracet amb la seva intel·ligència. Abans que arribeu amb la cistella, ja sé per ell que esteu en camí. I també conec si el que puja és un foraster, perquè llavors es posa a la meva finestra.
L’ocellet podia tenir-se per feliç. La seva tossuda tasca no havia estat en va. Es disposava a fer profitós el seu sistema de senyals, quan als pocs dies l’esmità de Sant Jeroni davallà per la rosta costa, després de tancar l’ermita amb els ulls humitejats per llàgrimes.
Dies i dies restaren abandonades aquelles alçàries. Allí, al pla, uns homes es perseguien i mataven, arrasaven els camps, abans tan amorosament conreats, cremaven els boscos...
Arribà l’hivern, i darrera d’ell la primavera. Algunes ermites s’obriren, però la de Sant Jeroni prosseguí tancada.
Una nit quan, al compàs del tro, la tempesta desbordava la seva fúria infernal, l’ermita de Sant Jeroni deixà de ser-ho, ferida pel llamp.
El dia despuntà serè i l’ocell amb refilada llastimosa, no sabia moure’s de les seves volgudes runes. Acudiren monjos i ermitans a presenciar la destrucció i conegué l’ocellet, en un d’ells, el seu estimat company d’altre temps.
En abandonar Sant Jeroni, els anacoretes anaven escoltats de l’alat protagonista, que no va deixar ja l’amic d’abans i va anar a parar a l’ermita de Sant Dimes.
No trigà a ésser reconegut. Els senyals es van repetir i l’ermità les entengué tot d’una.
L’ocellet es cregué novament feliç, puix que tant i tant de treball anava a aprofitar-se.
Però les contrarietats se succeïen: al dia següent l’ermità baixà penosament la llarga costa que unia la seva nova ermita amb el Monestir. I no la tornà a pujar, sinó que al cap d’alguns mesos l’obrí un altre ermità.
L’ocell anava desesperat d’una banda a l’altra; examinava totes les ermites i vigilava totes les dreceres en cerca del seu company. I quan la primavera va estendre de nou el seu verd mantell d’esperança a la muntanya, perdia la seva de trobar-lo, i diu que la pena l’aclaparà...
* *
Amb referència a Sant Jeroni hi ha també el nom de Na Guilleuma de Montcada, heroïna llegendària, la qual “després de visitar la Regina del Principat, cavalcà fins al cim més alterós del Montserrat, i allà agarrada a la brida, esperonà fortament el seu cavall i, en el seu desvari, intentà d’arribar a Sant Llorenç del Munt. Anà a caure prop del camí ral, en la riera de Marà, on els veïns de Vacarisses ensenyen esculpida en l’arenisca roja allò que ells en diuen ‘la potada de Na Guilleuma’, de quan desmuntà del cavall, i més de setze redols, que no són altra cosa que les marques de les peülles del seu cavall.”
* *
La tradició explica que la campana de l’ermita de Sant Jeroni, al cim més alt del massís montserratí, té la virtut de fer casar les noies abans de l’any si li tiren una pedra i l’encerten.
En llançar el roc, cal preguntar:
.
Campana de Sant Jeroni,
enemiga del dimoni,
per la virtut que Déu t’ha dat,
vulgues dir-me la veritat:
em casaré gaire aviat?
.
En cas positiu, quan la pedra arriba a tocar la campana, la seva vibració s’interpreta com a resposta afirmativa que diu: “Siii!”
.
Pere Bosquets
dins:
Ermites i fonts montserratines. pp. 84 - 91.
Amics de Montserrat.
Editorial Montblanc, Granollers,1967.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
4 Abril 2010
.
*
El senyor del castell del Papiol tenia una filla que va enamorar-se d’un galant jove que no era del gust del seu pare. Per evitar d’ésser vistos festejaven d’amagat i de nits, ella des de dalt del finestral i ell des del peu de la torre.
Es va escaure que ell va tenir obligació d’anar una llarga temporada a fora i va estar molt de temps sense poder veure’s amb la donzella.
Al cap d’uns quants dies que no acudia al peu de la torre, un germà del senyor del Papiol va portar al castell una seva filla per allunyar-la també d’un galant que pretenia casar-s’hi a desgrat del seu pare. Les dues cosines es van enginyar per fer saber al pretendent de la segona on l’havia portada el seu pare i que hi podia anar de nit a festejar-la com havia fet abans la donzella del castell.
Enllestida l’obligació que va retenir lluny el promès de la donzella del Papiol, el fadrí va presentar-se una nit al peu de la torre amb l’intent de fer el senyal prou conegut per la seva estimada, anunciador de la seva presència, però, amb gran enuig i sorpresa, hi trobà un altre cavaller. Creient-lo un rival, foll d’ira el va matar. Horroritzat del seu crim i temerós d’haver-lo de pagar, marxà a guerrejar contra els moros.
En saber-se al castell el que havia passat, va haver-hi un gran enrenou, que va aprofitar la donzella del Papiol per a fugir cap a ciutat, on cregué que fàcilment trobaria la manera de reunir-se amb el seu estimat. Quan el senyor del Papiol va adonar-se que li havia fugit la filla, va enviar emissaris pertot arreu per cercar-la, i un d’ells esbrinà que la donzella era a Barcelona. El cavaller en persona va anar a ciutat, puix que ningú no tenia tant d’interès com ell per a recobrar-la. Aviat la seva filla va saber que el seu pare la cercava. Perquè no la conegués si l’atzar la hi posava al davant, va vestir-se d’ermità, amb una llarga barba blanca i amb un casquet que li donava aspecte de vell i li recollia i dissimulava els cabells. Com si ho fos, doncs, va emprendre el camí de Montserrat, i, en trobar l’ermita de Sant Joan abandonada, s’hi va quedar a viure-hi i a tenir-ne cura.
Després de set anys de guerrejar amb els moros, l’estimat de la donzella del Papiol va tornar a la pàtria, puix que en aquell temps, al cap d’uns quants anys restaven perdonades totes les culpes. El galant estava molt delerós i esperançat de trobar la seva promesa.
Cercant i preguntant, va saber que s’havia fet ermitana i que feia penitència dalt d’una muntanya. Volgué reunir-se amb ella el més aviat possible i va creure que per cap muntanya no podia començar millor la recerca que per la de Montserrat.
I camina que caminaràs, un capvespre va arribar al peu de l’ermita de Sant Joan i demanà acolliment al vell ermità, que el va rebre molt bé i que prou el reconegué així que el va veure. L’ermità li va cercar conversa. El cavaller li va contar la seva història i li va dir que anava pel món en cerca de la seva estimada. Ella li preguntà si els anys i les fatigues passades no li havien esborrat de la memòria el record de la seva fesomia. El galant digué que encara que passessin mil anys i que la veiés confosa entre cent mil dones, a l’instant la reconeixeria.
Ella aleshores es llevà la barba postissa i el casquet, i recobrà la seva fesomia pròpia, i ell la va reconèixer de seguida.
Amb plors d’alegria s’abraçaren.
L’endemà van baixar a ciutat, es casaren i van córrer cap al castell del Papiol a demanar perdó al pare d’ella, que els va rebre amb els braços oberts.
.
.
*
Joan Amades.
.
.
citat per Pere Bosquets, dins
Folklore montserratí. pp. 64 – 65.
Amics de Montserrat, Barcelona, 1971.
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo
