*
*
*
dimecres, 3 de febrer. La Costeu ( Vall de Gualba ).
.
(…) Per fi trobo el vell camí de bast. Ha de tenir tants anys, potser, com els que fa que l’home peona pel massís. És estret, de la mida del pas d’un matxo amb el bast. És un xic fons, a les bandes està armat de petites estructures de paret seca; presenta un aspecte xacrós, quasi terminal. L’estan matant, no els anys, sinó la deixadesa.
Arribo a l’indret de la cova de la Penitenta. En realitat són uns grans blocs de granit disposats de manera que configuren un aixopluc relativament important, el més gran que he vist mai en tota la muntanya. És en aquest espai on s’hi forjà un dels mites misteriosos del Montseny: la Penitenta.
.
L’esmentat personatge, que segons Víctor Balaguer ( Al pie de la encina. El Progreso Editorial. Madrid, 1886 ) romangué en aquest indret del 1834 fins al 1840, era una dona alta, d’una gran bellesa, de maneres refinades i aristocràtiques. No tenia els trenta anys quan va arribar. Segons l’ermità de Santa Fe, la primera nit de la seva arribada a la muntanya duia un bell vestit de seda que continuà portant fins que amb el temps se li va esparracar.
Parlava poc, era de maneres discretes i reservada. Els seus cants admirables, romanços italians, s’escampaven per la muntanya; una veu fresca i argentina que revelava una bona formació en l’art del cant. Parlava un català barrejat amb mots castellans i francesos.
Abans de pujar a la cova, va llogar una casa a Palautordera i contractà dues minyones de la vila. De tant en tant hi baixava per poca estona i se’n tornava a la muntanya.
A vegades es feia fonedissa del tot i tardava qui sap-lo en retornar.
Portava sempre , penjant de la cintura, un sarronet de seda amb un crani petit com d’infant que tot sovint acaronava, besava i li resava.
.
Conta la crònica que una vegada va pujar a la cova una persona desconeguda al país, de gran distinció, i no la hi va trobar. Li deixà algunes paraules com missatge, gravades amb un punxó al tronc d’un gros faig del costat de la cova.
La penitenta, en arribar i llegir el misatge va fer tallar i estellar immediatament l’arbre, i el feu cremar.
Un cop acabada la penitència de set anys, aquesta misteriosa dona que es feia dir falsament Bernadeta Flores, desaparegué.
Es diu que podria ser aquella lady anglesa que cita Lamartine en els seus Viatges a Orient. S’ha dit també que podia haver estat una descendent del mariscal Stanhope, alt militar anglès defensor de la caiguda de Barcelona.
Aquest supòsit sosté que aquesta dona havia estat amant del rei d’Anglaterra, de qui tingué un fill que no li fou reconegut; aquest infant se li morí. La mare mai més se separà del crani del seu fill, pel qual, sembla, féu la dura penitència.
.
I el misteriós cavaller del missatge, qui fou…?
.
*
Martí Boada
*
dins Hivern al Montseny. Diari d’un naturalista
Editorial El Mèdol. Tarragona, 1993.
*
*
*
*
fotos miquel meseguer.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
*
foto del bloc de angel sin alas
*
*
*
*
Llops àrtics, de interet-general.info*
*
El llop per la seva especial feresa, podria ser el màxim exponent d’un paisatge faunístic madur i salvatge i la seva desaparició aniria lligada ensems a la pèrdua d’aquesta qualitat. De fet la seva desaparició significa el control definitiu de l’home (!) en l’hegemonia d’un paisatge. Es podria dir que l’home se sent dominador d’un paisatge en el moment que n’ha anorreat les feres. En la fauna del nostre país els únics vertebrats que han detentat aquesta categoria han estat l’ós bru i el llop. El primer desapareguè de la nostra comarca abans de l´aparició de l’obra de Pere Gil. * (1) Aquest autor cita la presència de l’ós en paisatges muntanyosos allunyats del Montseny i Montnegre.
Curiosament l’espécie persisteix avui encare que vestigialment en contrades pirinenques catalanes en un nombre no pas superior als deu exemplars, entre la població aranesa i la de les muntanyes de la catalunya francesa.
.
En canvi el llop ha desaparegut de manera absoluta de les terres catalanes. Els darrers escamots perduraren en algunes valls pirinenques fins als anys trenta i a la mateixa época apareixen les darreres cites als Ports de Tortosa ( - Beceït ). En canvi aquesta espécie persistí fins èpoques relativament recents. La darrera cita escrita apareix en l’Anuari de l’ Associació Catalanista d’Excursions Científiques, a l’any 1879.
Antoni Massó en un article intitolat “Una excursió al Montseny a l’hivern”, documenta com en arribar al turó de l’Home, troben un pagés de la pobla de Montseny fent una parada a la carena, en una batuda per a la captura d’un escamot de llops, que pocs dies avans s’endugueren un infant de l’esmentat poble.
Tanmateix en una conversa que vaig sostenir l’any 1979 amb un vell pastor de la muntanya, en Josep Orra ( “l’avi de can Pla”, de Fogars de Montclús ), m’assegurà que d’infant havia sentit parlar a la seva familia d’una malifeta del llop als ramats. Segons aquestes afirmacions, la presència del llop al Montseny, es donaria fins a la ratlla del tombant d’aquest segle. El seu record encare perdura en la vella toponimia: la font del Llop i el sot dels Llops a Fogars de Montclús, i el sot de les Llobateres a Riells.
.
Salvador Llobet * (2) fa diverses citacions; al segle XVIII, diu que el llop viu aprop de les viles de Centelles i de Sant Quirze de Safaja. En el segle XIX, hi hagué diverses víctimes per atac de llop, prop de can Plans entre el Figaró i la Garriga. El metge de Vilamajor comunicava al Diari de Barcelona a l’any 1825, que vuit persones foren víctimes mortals i diverses ferides per escomeses de llop a les viles de Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Santa Sussana, Montseny i Campins. Més endavant en ana altra comunicació del mateix metge diu que han estat abatuts sis llops adults i vint-i-dos cadells.
.
La tradició oral conta encare el cas d’un flaviolaire que tot tornant d’una festa major de la vall del Congost, quan travessava la Calma fou embestit per varis llops, i que va poder contenir en no parar de bufar el flaviol, raó per la qual es conta que no fou atacat.
El mateix Dr. Llobet, explica com el seu avi sentia udolar els llops en época de neu des de Granollers estant.
.
Efectivament, en marxar el llop de les nostres contrades, s’en va anar una fracció molt important de la feresa i de la salvatgesa* (3) dels seus paisatges. Avui ens resta una comarca més domesticada, diuen que més a la mida de l’home, ens cal una pregona reflexió envers aquesta darrera afirmació.
. ( abril del 1989. )
*
(1) any 1600. Pere Gil :“Libre primer de la historia Cathalana, en lo qual se tracta de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals de Cathalunya”.
.
(2) 1947. Salvador Llobet: “El medio y la vida en el Montseny” ( tesi doctoral ). Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
. 1991. “El medi i la vida en el Montseny” (edició en català )
Agrupació Excursionista de Granollers.
La Tela-Museu de Granollers. CSIC.
.
(3) …wilderness, of curse. (m.*)
*
Martí Boada i Juncà.
*
dins: “Curs, Montseny: medi i home”, 1ª part.
. quadern 6: “Industrialització i Renaixença”.
Sant Celoni, abril-juliol de 1994.
.
*
.
servido por miquelturo
4 comentarios
compártelo
