1890. Montseny ( Maria de Bell-lloch ).

“Adeu tú, vell Montseny…”

Bonaventura Carles Aribau.
*
Montseny! Qui t´ha vist ab ta faisó antiga, altiu, gemat i feréstech, ja mai de tu pot oblidarse. Plena l'ánima de emoció penetra en tas pregons fondaladas sempre verdas, hermosas, sorprenents y fantásticas; rublerta de esperit y forsa, puja per aquells rischs perillosíssims; saturada d'explendorós goig y valentía passeja per aquells enlayrats cims que tant sembla l'acostin á l'altura suprema, eterna aspiració de la vida nostra.
Jo que he rejovenit mon cor, en tas verges torrenteras, y en la frescor y hermosura d'ellas, en lo nombre prehuat de flors que tota t'omplenan, en los inspirats y frescals cants dels milenars d'aus que cobejas, he trobat de nou ser y vida, deixa que avui estrayent la esséncia de ton ser y vida, conti alguna de las bellas tradicions que com tas aus y tas flors, son ornament y joya de la terra Catalana.
*
Lo devantal.
.
Molt propet de Gualba, entre alzinas sureras y gentils abets se troba un dels llochs mes pregons de la montanya, en lo qui, enrevoltat d'inmensos turons y rocas, obra sa horrible gorja lo paurós gorch negre. Quants de fets s' han passat en ell, quant la imaginació popular hi ha trobat y ha vist, diguinho las innombrables creus que 'l voltan y los molts fets estranys y feréstechs que d'ell se contan.
De tradicions també n' hi viuen, y héusen aquí una d' ellas, tal com nos la digué ab senzillesa, una dona del dalt dit poble.
.
Diu que un dematí, de bella aubada, havia eixit una dona de Campins pera fer via cap á Santa Fé. Quan fou al indret del gorch negre se sentí assedegada y s' aclofá á un marge d' aquell á beure aygua.
Mentres ho feya, se sentí tocar la espatlla, y alsantse tota esglayada, per lo lloch ahont era, se trobá ab una dona que li digué si volia anar a cuidar una malalta que hi havia a Sant Segimon.
- Prou que hi aniré, digué ella.
- Donchs tindrás la paga per endevant.
La dona de Campins era molt pobra, y n' hagué grossa alegria.
- Para la falda, y no miris lo que 't dono fins que hagis vist la malalta.
La dona obehí, y aquella li omplí lo devantal de una cosa estranya que no pogué veure lo que era.
Y fet, prengueren comiat y cada una tirá pel seu cantó, anantsen la de Campins ab lo devantal plé, ben lligat per las puntas, a la cintura.
Camina que caminarás, arribá a l' Oratori un xich avans de la Capella del Sant. Y allí, poguent mes la curiositat, que tant la havía capficada tot lo camí, obrí lo devantal y 'l trobá sols p`lé de sagó.
Podeu contar com va enujarse, lo llensá a terra y se 'n aná cap a Sant Segimon. Y quan hi fou, sentí com de son devantal queya alguna cosa, s' ajupí a cullirla y 's trobá qu' eran unsas d' or.
Eran las engrunas de sagó que havían quedat enganxadas en aquell. Corrents, tota desalerada, se 'n pujá cap á munt fins al Oratori, ahont havia desfet lo devantal, mes ja res hi havia.
*
(...)
*
...Vejam com neix ( la tradició ) que 'ns ocupa.
Estrets, vigorosos, plens d' exhuberáncia y vida, vingué un moment que los pobles del Nort, no pogueren menos que trencar la cleda que en sos apartats llochs los clohia, y deixantse anar per los pobles de la civilisació relativament mes avansada, no varen parar fins á esser á las portas mateixas del empori de la civilisació antigua; quantas de cosas estranyas, prehuadas per ells, no degueren trobar en eix y en aquellspobles, no cal dirho; de aquí eixos inmensos tresors que formaren, que en sa vida errant devian tot sovint amagar, pera trobarlo després, si no es que algú, mes ambiciós ó habil del poble mateix no se 'n apoderés avans. La tradició n' está plena, y l' horrible drach y lo jas del Rhin, y la cruel venjansa d' Hrimilde, així Germana com Scandinava, omplen un sicle enter de la literatura.
.
Traspostos los Pirineus, també vingueren cap á nosaltres los dits pobles y allí ahont la tradició no ha sigut encar del tot borrada per la comunicació que han dut los avensos, s' hi troba encara rastre.
Lo Montseny, com montanya espedada y feréstega, ne dona bona proba, y en ell viu la tradició del tresor tancat en lo castell de Montsoliu (...), en la que a mitja nit de Sant Joan s' obra lo dit castell, y 'l que hi entra pot arreplegar tant or ó grá com vol, si es amatent á sortirne, y si cumpleix la condició de no mirarho y enrahonar fins que ha traspassat un torrent, donchs que allavoras tot l' or se li torna sagó y lo blat se li torna sorra.
.

Heus aquí donchs lligada la nostra tradició ab la del tresor dels pobles germánichs; tradició que treta la rudesa d’ eixos, vingué á convertirse, á simbolisar, conservant empero lo fondo que li dona la tradició histórica, las forsas vivas de la naturalesa, la abundó de la terra, los tresors que en sí enclou y amaga, y que dona sols á aquell que trevalla pera obtenirlo, que la va á buscar ab son enginy y forsa al fons mateix d’ella.

.

La creéncia religiosa aprofitantse de abdós fases, valentse com es ben sapigut de las mateixas tradicions antigas, pera adaptarlas á sa nova doctrina, á fi de no fer sensible ‘l cambi, acullí la mateixa tradició del tresor idealisantla mes, la traduhí en la dalt dita, que ‘s conserva encara en la montanya, ahont la fé, ab Sant Segimon, va acullirshi y las trassas dels pobles del Nort, tan indelebles encara s ‘hi conservan.

*

Las encantadas de la nit de Sant Joan

.

Prop de Viladrau, y en lo cantó de las ayuas vessants de Sant Segimon, hi travessa una torrentera ahont moltas vegadas hi baixan a abeurarshi los remats que en aquell indret pasturan.

Diuen que moltas vegadas, en las fredas nits d’hivern quan los pichs del alt Montseny estan cuberts de sa vesta de neu y las ayguas del torrent son fortas y encristelladas, ixen dels abims ó covas d’ ell, las Encantadas, y ballan y cantan per sa superficie, que ningú las entén, barrejadas sos ecos ab los xiulets del vent y lo bramul de las famolencas feras que baixan al plá á fer sa presa.

Mes quan ve l’ istiu y ab ell la benhaurada nit de Sant Joan, llavoras ja cambia la cosa y surten aquellas en dita nit, á cantar gayas cansons com ninú hai sentidas.

Ditxós lo mortal que aquell dia pot véurelas, se pot dir que ja ha fet sa fortuna.

Aixís succehí á tres fadrins, fills de can Bosch, lo un; de La Sala, l’ altre; y de can Gat, lo tercer; tots tres de dit poble de Viladrau.

Plens de coratje, á pesar de la por y de las prediccións que sos vehins y parents los hi feyan per sa temeritat, empren+ueren lo camí de la torrentera, de bella nit de Sant Joan y al punt que foren las dotze horas y estantse allí ben amagats, veeren sortir del fons d’ una bauma á las ditas Encantadas que anavan estenent roba per los márges del torrent.

Llavoras ells que surtiren y prengueren á corre cuyta una pessa de roba que estenian, al temps que las Encantadas al veures descobertas desaparegueren ab las demés.

Era un toballó que aixís com lo agafaren aná allargantse, allargantse que no s’ acabava. Per fí quan ja no s’ estirá més, los tres minyóns se ‘l partiren y tan bon punt ho fou, quedá cada tros convertit en pessas d’ or, que foren richs com ningú altre.

Mes los entrá l’ ambició, y volgueren ferse mes richs; y aixís, deslliberaren cada hu de per sí y sens dir res a sos companys, de tornar altre volta l’ any següent, en la nit de Sant Joan, al lloch de las Encantadas, y quedarse ell sol ab totas las riquesas.

Arribat lo dia, ben amagats y per camins entranys, pera no ser vistos; se dirigiren tots tres, cadascú pel seu cantó cap á la torrentera.

Quan fou mitja nit aparegueren las Encantadas, y los tres minyóns, tots á la una y sobtadament se tiraren damunt de un toballó de la roba que tenían aquellas estesa, al mateix temps que desaparegueren roba y Encantadas.

Y los tres minyóns tira que tira del toballó, eix en compte d’ allargarse, se feu á trossos; cayent d’ ell, en lloch de monedas com l’ any avans, moltas y grossas pedras.

*

La idea moral d’ aqueixa tradició es lo cástich de la ambició, valentse per aixó del mateix procediment que ‘l quento catalá que té publicat lo Sr. Maspons en son Rondallaire “Los dos geperuts”: un troba ‘l benestar una nit en un lloch que ninú se atreveix á anarhi, y sapiguentho un envejós, á l’ altre nit en que tornen a sortir los nanos y follets, que la donaren á aquell, se n’ hi va y sols troba dissort. Cuento vingut també dels pobles del Nort comú á Bretanya y á la major part dels paíssos en que han rebut la influencia Céltica.

.

Per altra part hi figura lo Tresor com en la present tradició, y per lo tant nos referim á ella pera senyalar los elements de que ‘s compon la que ‘ns ocupa.

Pero lo característich de ella son las Encantadas.

En lo llibre “Las tradicións del Vallés” del dalt dit Senyor Maspons, se troba l’ orígen germánich d’ eixos sers que poblan encare los ombrosos llachs y caudalosos rius, principalment de la part alta de Catalunya, ab los diferents noms de Alojas, gojas, Donas d’ aygua y Encantadas. A ell donchs nos referim: lo mateix que las altres de que dona compte, las nostras ixen á la nit á ballar, á deixar sentir gayas cantadas y á estendre la roba; son inaccessibles als sers humans y pagan eixos lo voler sorpéndrelas y poder donar abundáncia y riquesa com las Valhirias y las Elfas.

*

Sant Miquel dels Barretons

.

*

Tan alt com es Sant Segimon, y de tan escabrosa via, y no obstant quan un es á dalt, encara trova que la montanya puja mes com si volgués arribar fins al cel.

Un caminet condueix al cim de tot, empero es tan perillós y voltat d’ horribles cingleras al ensemps que cansat, que quan s’ hi es, verdaderament se sent l’ ánima sobrecullida.

.

En aquella punta ardida y feréstega, pariona del Matagalls, la pietat hi feu una capella. Es dedicada á Sant Miquel y lo que sorprén al entrarhi es la gran munió de barrets de totas menas y colors que penjan de sas parets. N’ hi ha de felpa, de cartró, fins de llauna, los uns com de pastor, altres com los de las ciutats, y tots guarnits de flors y cintas.

Tan bon punt hi arriban los visitadors ó comitivas, es costum, que encara avuy se conserva, que tots s’ apressuran, la primera cosa, ans y tot de dirigirse al altar, de pendre lo primer barretó que ‘ls ve á má, y després acostantse al presbiteri, s’ agenollan cubert lo cap homes y donas, á resar al sant patró de la capella.

.

Conta la tradició que en algun temps, a molta gent quan allí dalt arribavan los hi venia un gran mal de cap, y que aquells a qui aixó succehia, determinaren de ferne ofrena á Sant Miquel de lo que en lo cap duyan, y aixís tan bon punt allí arribavan, lo primer que feyan era penjar son barret, lo mateix homes que donas, en los claus que á eix fi se clavaren en sas parets.

Passat algun temps y essent ja totas ellas cubertas de barretons, la costum prengué un altre vol, y en lloch de deixarhi lo que duyan, la ent pera gorirse de mal de cap, ó pera guardarse de tenirne may, lo primer que fan es posársen un dels que hi ha, y aixís demanar la ajuda del Sant.

Maria de Bell-lloch.

*
*