*
*
En aquesta formosa Vall de Ros, a sota el cingle, en aquest lloc escabrosíssim i desert, hi viuen les Encantades.
Els dies de boira, qualsevol que miri per aquell cantó hi veurà la roba estesa; mes tan bon punt es dóna un pas per acostar-s’hi, la roba desapareix en un dir “Jesús”.
És que elles, amatents, sempre coneixen tot seguit la intenció.
*
Una pastora, tot guardant bestiar, anà a parar a Vall de Ros.
Encantada per aquell lloc anà curiosejant d’ací d’allà, i se’n pujà amunt per estretíssim camí. Es trobà en un graó del cingle on hi havia un gorg que, posat al bell mig de la timba, deixa anar les aigües en els llocs de Vall de Ros.
Era el Gorg de les Donzelles; allí perderen la vida les cent jovenetes que havien de donar-se en tribut al moro que habitava la cova d’allí a prop.
La pastora s’assegué al seu peu, tot filant i emmirallant-se en ses aigües.
Tant s’hi va estar, que el dia ja anava de caiguda, i quan ja determinava d’anar-se’n, sentí una formosa veu que sortia de dintre el gorg i cantava dolça cançó.
Meravellada en quedà i pensà si seria aquest el cant de la sirena. S’acostà més al llac per veure de distingir alguna cosa.
I seria per art d’encantament, sens dubte, que la pastora veié palaus de cristall i plata, que amb sa riquesa li feren venir el cap en roda, i relliscà i caigué al fons de l’aigua.
Un xic de borra de sa filosa quedà nedant per sobre l’aigua, i entremig d’ella hi ha un rossinyol que tot l’any canta. I el ramadet que mirava admirat l’enfonsament de la pastora quedà convertit en pedres al voltant del gorg.
*
Tot filant, filant, hi anà una altra pastora i, per veure la fondària del gorg, lligà una pedreta al fil i anà amollant tot el de la fusada. Quan ja l’hagué acabat, va sentir una veu que sortia de dintre el llac i li deia:
-“Tira’n més, encara!”
Espaordida, la pastora ho contà als riellencs, i molts volgueren provar-ho, mes per tant fil com hi amollessin, sempre se sentien les mateixes paraules.
*
Quan la lluna escampa els seus melangiosos raigs als llacs de Vall de Ros,
les Encantades surten de les seves aigües i enmig d’ells i entrellaçant-se amb les heures i ridortes maragdes, formen graciosos jocs i danses acompanyant-se amb els seus cants.
Mes, si la nit és feréstega, si amenaça la tempesta, es posen a fer la sardana tot voltant els gorgs, i de pressa de pressa, tan de pressa que ni es pot distingir el que són, i amb l’impuls que porten s’enlairen fins a la nuvolada i la desfàn.
*
A vegades se les sent rentar la bugada i donar cops de picador enmig de converses i rialles. Com ja hem dit, aquesta bugada l’estenen quan la boira cobreix la vall, i desapareix tot seguit quan algú s’hi acosta.
*
Maria de Bell-lloc
*
a “Costums i Tradicions del Vallès”.
Granollers, 1882.
.
Reproduit a “Llegendes de Sant Miquel del Fai”.
Eds. del Brau, Girona, 1993.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
*
*
En el terme de la casa Noguera hi ha dues coses notabilíssimes, dues boques o deus d’aigua, una de les quals se sap d’on ve, mes l’altra no. La primera és coneguda per l’Abancó, per portar aigua d’una riera anomenada així ( actualment, l’Avencó ) en el terme d’Aiguafreda. Abans d’arribar dita riera a travessar la carretera que baixa de Vic, té dos o tres xucladors per on es fon tota l’aigua i surt després en el terme de la casa Noguera de Bigues. Tarda en sortir de 24 a 26 hores, i es diu que hi havia a Bigues qui estava convingut amb el moliner de l’Abancó perque els estius d’eixut no engegués la molinada sinó en els dies que a ell li tocava l’aigua per regar.
De l’altre deu se’n diu les Barbotes, de borbollar, perquè l’aigua neix a la mateixa boca de la riera, sota una roca, i fins al mig d’ella borbollant, brotant amb abundosos grífols, que constitueixen la riquesa del país perque sempre porten aigua. Moltes vegades amb prou feines en porta la riera i d’allí n’ixen dues o tres moles.
Venuda casa Noguera per la Desamortització, per haver pertangut a mans eclesiàstiques, l’Hospital de Vic, va ser comprada només per dita aigua, per veure de dur-la a Barcelona. Així és que el nou amo es posà a buscar-la, a fer pous i tirar barrinades, i mai no va trobar-la, de tant fonda com deu passar.
Ningú no sap d’on ve; i si el sifó de l’Abancó ha de ser immens, perque ha de travessar llargues i altes muntanyes, el de les Barbotes ho ha de ser molt més, ja que, al cap i a la fi, Aiguafreda i Bigues pertanyen a una mateixa comarca. Però el de les Barbotes ho ha de ser més encara ja que, moltes vegades, estant el cel serè sense veure’s cap núvol per tot el voltant ni per dalt de les muntanyes, ha tingut una grossa avinguda i, el que és més particular, d’aigua clara i transparent, per grossa que sigui l’avinguda; prova certa del molt lluny que ve.
Respecte d’elles en conta el poble una tradició:
*
Diu que un dia un pastor estava pasturant el seu ramat a la muntanya de Montserrat. Menjant prop d’una font li caigué el plat i la cullera de fusta amb què menjava, i l’aigua els engolí cap a dins. Al cap d’uns quants dies el plat i la cullera eixiren a les Barbotes. Per això diu el poble que aquella aigua ve de Montserrat.
*
Maria de Bell-lloc
*
a “Costums i Tradicions del Vallès”
Granollers, 1882.
*
Reprod. A “Llegendes de Sant Miquel del Fai”
Eds. del Brau, Girona, 1993.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
*
.
*
Diu que dalt de la muntanya hi ha una font d’aigua molt fresca on cada dia anava a beure un pastor amb el seu ramat. Una vegada, a aquest pastor el van desterrar a les illes de Mallorca i ell, cremat, no va voler que ningú més gaudís d’aquella font tan fresca i regalada i va esbullar-la.
Quan va ésser a Mallorca arribà a un poble on estaven desesperats perquè una font d’una aigua molt fresca i regalada que fins llavors havien tingut, tot d’un plegat se’ls havia assecat i els havia deixat en la misèria. El pastor preguntà des de quan era, i comprengué que era a causa de la font que ell havia esbudellat.
Llavors els digué que si li aconseguien el perdó els hi faria tornar l’aigua.
Li aconseguiren, ell tornà a Aiguafreda, aparià la font i els de Mallorca tornaren a tenir aigua.
*
Maria de Bell-lloc
*
dins “Costums i Tradicions del Vallès”
Granollers, 1882.
*
reproduit a “Llegendes de Sant Miquel del Fai”
Eds. del Brau, girona, 1993.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
