Categoría: MONTSENYENQUES: Guerau de Liost
26 Abril 2011
.
*
...la vera amor no gosaria prendre’s
el goig que la dolor no coneixia.
La vera amor s’ajoca en llit de cendres,
Fènix constant, roserar de les cendres.
.
d’Elegia ( Guerau de Liost ).
.
Quan el teu cor serà branca de mirra
.
Dona, sé el gust de la teva presència:
la testa, rosa dels vents invisibles,
el pit d’argila que pateix, arbori,
amb un arranc de braços que s’eleven.
.
Dona, sé el gust d’abraçar-te, i la nosa.
Dona, sé el gust de fugir, d’enyorar-te.
Si el teu record suplirà la conversa,
saber-te lluny no supleix el tenir-te.
Dona, sé el gust de la mort que separa,
alliberant de sospites de canvi.
En el sagrat epíleg de l’incendi,
cendres i fum s’espiritualitzen.
.
L’enyorament esdevé permanència.
Compenetrats, el diàleg és íntim.
La teva ment triaria per falda
quan el teu cor serà branca de mirra.
.
Guerau de Liost
.
dins Els millors poemes.
Proa-Columna. Barcelona, 1998.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
28 Julio 2010
.
*
Aflotonades
en els estanys,
juguen les fades
a fer paranys.
Glateix més d’una
d'algun pastor
la galta bruna
d’aquella olor
de la muntanya.
Vetllen subtils
com una aranya
darrera els fils.
L’una, a defora,
fingint recel,
en la revora
del líquid tel
mostra la ufana
d’un pit nacrat.
L’altra s’aplana
mig de costat.
Una altra acluca
pèrfida els ulls
i de la nuca
s’estufa els rulls.
L’una, la galta
parant només,
fa la malalta
de l’aigua al bres.
L’orella atenta,
nenúfar blanc,
una altra ostenta.
Netes de fang,
bombolles pugen
d’un bes ocult
i en l’aire fugen
cercant l’estult
que els cercles mira
de l’aigua, fins
que atret s’hi tira
i es perd endins.
Així, les fades
en els estanys
juguen plegades
a fer paranys,
mostrant la nua
beutat del cos.
Ai de qui grua
copsar-ne un tros!
Ràpid s’agença
i, amb bleix d’afany,
sense defensa
cau al parany.
Malignes fades
per tots indrets
surten onades
de focs-follets.
D’un cop de vara
transfigurat,
el foll que hi para
resta encantat.
I el porten totes
fins al coval
d’on plouen gotes
d’un ritme igual,
que fredes salten
per sobre d’ell.
Saltant, l’esmalten
com un joiell.
I regalimen
per l’ampla faç
i dures llimen
el front i el nas.
S’acaramullen
a glops, a fils,
i el cos despullen
dels vells perfils.
I amb infinita
calma és tornat
estalactita.
D’humà posat
no queda rastre.
Tot és perdut:
en la pilastra
s'oculta mut.
Només hi alena
quan tot morí,
amb planys de pena,
son cor mesquí.
.
*
Guerau de Liost.
Dins:
selvatana amor. La Muntanya d’Ametistes.
1908/1933
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
3 Abril 2010
.
*
Com un halo invisible, la muntanya
té la Rosa centrípeta dels vents:
cada vent, una espasa que a l’entranya
li porta el gust dels horitzonts vivents.
Oh muntanya magnètica! La vida
concentres, de l’espai, en el teu cor:
si la maternitat és la punyida,
irradies el gaudi que no mor.
I
Tramuntana del nord, sagitari que arrana l’espai!
La muntanya, de gebre, s’estufa més blanca que un xai.
Les muntanyes de Berga són nues i blaves de fred.
Pedraforca, rosada, rellisca com un estilet.
El monocle atzurat és un vidre: son ull de felí
té per nina un estrat de la posta que sagna en dormir.
Tramuntana de Roses, que feny
oblidar l’Empordà, quan refolga en el pit del Montseny.
Tramuntana que de Mar, invisible, que hipòcrita cou
les verdures d’hivern exquisides, com sauri que un ou
deposés en el cor de la terra, per mal averany
que potser duraria tot l’any.
II
Càlid Ponent que portes,
Com un Silè ventrut,
Sentor de vinyes mortes
i de torrent eixut!
Res no deixant de banda,
esboires la vianda,
capoles la virtut,
i vas caient per terra,
sota la teva gerra
de vi que, buida, put.
III
Obstinats en llur desfici,
Dels Llevants sona el clarí.
S’entrebanquen en seguici
d’aquell arc de Sant Martí
que seria el bell inici
que no poden conseguir.
Si l’anyada els ensinistra,
d’un estrip, atenyen l’arc.
Al dessota, gris i bistre,
regalima el vell comarc,
i la vida, com un sistre,
inicia un gaudi parc.
IV
La Marinada marinera
de la collada passa arran.
La precedeix una filera
de claps de boira que es desfan,
escampadissa cabellera
d’una Afrodita matinera.
Com ve tan nua, no s’albira
la tremolor del seu cristall.
Si cap a l’alba s’entregira,
li cauen roses cara avall.
Si cap a l’alba s’entregira,
li resta al front una guspira.
Per les solanes i les eres,
el teu alè dóna virtut:
el braç invicte refrigeres,
fas jovial l’home sorrut.
Per rentar cares ensunyades,
No et cal passar dues vegades.
Guerau de Liost.
Dins: Sol, Lluna i Vents.
La Muntanya d’Ametistes
Impremta Octavi Viader,
Barcelona, 1908.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
19 Marzo 2010
.
*
A L’AIGUA, DIVINA JOIA
I
Oh voluptat! De cara
al raig, fresc encenall,
em raja gola avall
el ritme que no para.
D’aquella festa clara
la cara em fa claror,
i el raig trasbalsador
apar una alimara.
Tinc a la boca fresca
un degotís de bresca.
I em surt una boirina
de perfumat alè.
I el cor batega ple
de voluptat divina.
II
Divina voluptat!
Si en ton bassal m’ullprenc,
no em cal de cap avenc
el gorg infatuat.
L’hora foscant et topa
I encara vibra el raig,
Batall que té per copa
La, vegetal, d’un faig.
I l’aigua fuig lleugera
- oh rec inicial! –
com una matinera
donzella amb son brial,
que duu una rastellera
de flors al davantal.
III
Oh l’aigua fugissera,
germana de la llum,
crineres de bromera,
polsines de perfum,
que nit i dia cantes
i, amb frèvol devessall,
cascadejant avall,
ocells i flors encantes!
I ta besada pura
l’esquei mateix afina
que t’infantà silent,
com mà de criatura
el front de la padrina
que l’afalac consent.
*
A LES FONTS
És vostre raig en deslliurança,
cua invisible d’una arrel
que terra endins anà formant-se
amb escorrims d’aigua de cel.
Amb una joia que no es cansa,
descabdelleu el reguerol.
És natural vostra gaubança
sense pecat i sense dol.
Quan l’agonia ponentina
irisarà vostres cristalls,
tremolareu amb més divina
emoció. Quatre cavalls,
de vostre raig en la polsina,
s’empinaran amb llurs plomalls.
*
AL COR DE LA BOSCÚRIA
Al cor de la boscúria el fontinyol suau
de penjarelles d’herba com filagarsa cau.
Quan la tempesta afua son perllongat udol
i trenca, esperitada, el fil del fontinyol,
quan les afraus ressonen, del sostre als fonaments,
com una ermita buida oberta a tots els vents,
ell plora amb un dolcíssim gemec de flabiol
que esboira la tempesta i renovella el sol.
*
LA FONT DE LES PAITIDES
Entre les feixes esgraonades,
cad’una d’elles com un retall,
brollen tes aigües mai estriades
com ansa llisa de pur cristall.
Ton marge dóna granada userda.
Les cueretes beuen de tu.
D’una pomera que ja s’esquerda
neda en tes aigües el fruit madur.
Quan les pageses tornen de missa
amb la caputxa plegada al braç,
tasten de l’aigua bellugadissa.
I quan reprenen, testes, el pas,
entre les herbes de la païssa
troben la calma de llurs quintàs.
*
EL TORRENT
Damunt la tranquil·la
verdor transparent,
clapant-se amb l’argila
que hi deixa el torrent,
s’aplanen les mates
de vern ufanós
on furen les rates
cercant-hi redós.
L’anguila que forga
esbulla un estol
de barbs que a la gorga
prenien el sol.
El Pare Galàpet,
tocat i posat,
d’un tòtil a l’àpat
es troba entaulat.
Hi acuden reinetes
que salten de tort,
hi van marietes
i alades de l’hort,
planter d’estramonis
en terra de call.
L’espiadimonis
hi mena un cavall
de serp. La falguera
assaja sos verds,
de cada ribera
pels marges incerts.
El pregadéu, hoste
d’un clap de fanals,
¿seria virosta
de flors cerebrals?
Torrent: el poeta
et brinda, insegur,
l’ofrena que estreta
i llarga és com tu.
*
EL GORG NEGRE
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible,
amb vels metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.
T’és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!
En tes riberes s’aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.
Arbres no tens que a ton espill s’aboquin
fora del tronc espellofat d’un roure.
L’aigua que et sobra, com un tel llenega
Al gorg de més avall que se’t retira.
Un laberíntic corriol, per sota
d’alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d’ira.
Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l’esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
sí que m’entrà per sempre més a l’ànima.
*
.
Guerau de Liost.
Dins:
.
La Muntanya d’Ametistes
Impremta Octavi Viader,
Barcelona, 1908.
Parus ater
i parus cristatus
dibuixos de mallarengues d'Anna Gallés, al bloc
http://www.alouettelulu.com/
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
11 Enero 2009
En el silenci de la nit tranquil·la
ressonen els murmuris de l' afrau.
La lluna l' ombra dels pollancs perfila
de cada gorga en l' enigmàtic trau.
.
Una serena el firmament destil·la
que impregna de misteri l' èter blau
i de la terra puja un baf d' argila
com d' una cripta que, d' humida, cau.
.
En l' horitzó s' acoten, esblaimades,
les testes de llunyanes serralades.
I les congestes lluen com les mans.
.
I, guardiana de la selva obscura,
en la pols dels camins dorm la paüra
que es deixonda al pas dels caminants.
.
Guerau de Liost
.
dins "La Muntanya d' Ametistes".
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
11 Enero 2009
.
*
.
Des d' un capçal de posta encortinat de gris,
passeges ton esguard melangiosament
pels àmbits que et defugen, com un convalescent
que defugir voldria l' obsessió del fris.
.
Una calitja pulcra t' acaba de fer llis.
La neu davalla com un escarbotament.
Repiquen les campanes indefectiblement.
S' allarguen les carenes com un desert pedrís.
.
L' únic xiprer que veig, s' aprima com un fus.
Sota un cobert de gleves, un captaire tus.
Sinistrament aborda el vigilant mastí,
.
i quan la vella el crida, poruc, no gosa anar-hi.
I sembla que tot d' una la neu s' ha d' atrevir
a embolcallar-te com d' un espectral sudari.
.
Guerau de Liost
.
dins "La Muntanya d' Ametistes", 1908, 1933.
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
14 Enero 2008
.
*
Sinistre gorg de condormides aigües
que el visitant conjures, impassible
amb vels metàl·lics que en ton gruix fulguren,
filets sanguinis de ton ull ciclopi.
.
T'és, un penyal, parpella monstruosa
que un regalim adollaria tebi,
com una trena càustica de llàgrimes.
Tan absolut seria ton mutisme!
.
En tes riberes s'aplegà una ossera
de branques nues, de clofolles buides,
cranis baumats i rierencs compactes
i anònima barreja de polsines.
.
Arbres no tens que a ton espill s'aboquin
fora del tronc espellofat d'un roure.
L'aigua que et sobra, com un tel llenega
al gorg de més avall que se't retira.
.
Un laberíntic corriol, per sota
d'alzines corbes i pollades, mena,
llimant esqueis, a ton recinte mític.
Si un roc et tiren, treus bombolles d'ira.
.
Oh gorg! Debades ton secret pouava:
res no copsà, l'esguard, de ton misteri;
però ton ull ciclopi, que no mira,
si que m'entrà per sempre més a l'ànima.
.
*
Jaume bofill i Mates
( Guerau de Liost )
.
dins La Muntanya d'Ametistes,1908.
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo
17 Septiembre 2007
*
*
No pas, com les muntanyes - braser de la calitja
de geleres fossa que interdiria el pas -
trafiques amb paüres que l’inexpert desitja,
sinó que ens apaivagues amb la claror que fas.
.
Com un illot alpestre fistonejat d’escumes,
de la florida et voltes que de mitjorn ens ve.
Els glops de la marinada pentines i perfumes:
així la terra nostra és orejat verger.
.
Si cada impuls atàvic t’alçapremava massa,
amb una ermita el domtes que lliga amb ta carcassa.
Si de la banda gerda t’hauré fruït com cal,
.
no pas de ton perímetre clouré l’itinerari,
perquè d’aquest diàleg - viladrauenc rosari -
cada paraula estricta pren un ressò total.
.
*
Jaume Bofill i Mates ( Guerau de Liost ), 1908.
.
de La Muntanya d’Ametistes
Ed. Lluís Gili. Barcelona, 1933.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
