1933. el Gorg Negre ( Apel·les Mestres ).

.
*

.
foto miquel del turó.
*
Antigament el terme de Gualba es veia cada dos per tres castigat per tempestats horroroses d'aigua i pedra i llamps i centelles, que arrasaven els camps i capolaven els boscos portant la ruina a aquell terme.
Tothom havia reparat que les tempestats esclataven després d'aparèixer al cim de la montanya un nuvolot molt negre, i no faltà qui observà que després que la tempestat havia fet el seu malifet, se sentien en l'aire grans rialles d'alegria.
Ara bé: darrera dela montanya on se formava el núvol de la tempestat queia el Gorg Negre, i tampoc faltà qui s'adonà de que, poques hores abans del desfet, les aigües del gorg rebullien, s'encabritaven i feien una remor estranya, i que d'elles se n'alçaven unes boires que, pujant muntanya amunt, formaven al cim el nuvolot malastruc.
Ja de temps antic se sabia que al Gorg Negre hi vivien bruixes i bruixots, i en fí, ja no es dubtà més de que tota la malura que queia sobre el terme de Gualba venia d'aquella endimoniada trepa que vivia al Gorg Negre.
Llavors va ser quan el rector de Gualba, per posar remei a tants mals, seguit per tots els seus feligresos, se n'anà en processó al Gorg Negre, va fer-hi aspergits per obligar a bruixes i bruixots a viure fermats al fons de l'aigua, i manà plantar una creu al cim de la montanya on abans es formava el núvol negre.
I sembla que des d'aquella hora ençà, el terme de Gualba s'ha vist sempre més (...?...) lliure d'aquelles grans tempestats que en el temps antic tant i tant el castigàven.
*
A la plasseta que hi ha damunt del Gorg Negre de Gualba, s'hi reunien per fer-hi les ballades les bruixes i els dimonis, i en sortien les dones d'aigua.
Una d'aquestes és la que va casar-se amb l'hereu de can Blanch, d'Arbúcies.
El gorg pertany encara a can Prat, de Gualba, descendents de can Blanch.
.
Allà dalt varen plantar-hi tres creus per comanir ( exorcitzar ) a tota aquella mala nissaga de bruixes i dimonis, i van treure'ls a tots menos un de coix, que'ls demanà per favor que no'l traguessin, prometent-los que mai més no els faria cap mal.
*
Apel·les Mestres
*
a Llegendes i tradicions del Montseny
Salvador Bonavia. Barcelona, 1933.
.
*

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

1974. Una tardor desconcertant ( Fernando García de Castro ).

Ara fa tot just dos mesos comentàvem com el derrer octubre havia estat anormalment fred, potser l’octubre més fred del segle. El que llavors no podiem imaginar era que al capdevall de la tardor aniriem a raure al’altre banda, doncs tampoc hi ha cap precedent en aquest Observatori d’un mes de desembre tant poc fred.
La temperatura mitja ha estat de 4,7 º C., quan la mitja normal pel desembre es de 0,8 º C. Fins ara, els desembres més suaus han estat els de 1955 i 1961, amb 4,1º i 4,0 º de mitja.
Per causa d’aquestes notables anomalies, s’ha donat el cas curiós que la temperatura mitja dels tres mesos que conformen la tardor meteorològica ha experimentat un augment progressiu, invertint el seu ordre habitual. Aquesta mitja ha estat de 2,4 º per l’octubre, 3,1 º pel novembre i 4,7 º pel desembre, quan les normals respectives son 7,5º, 3,6º, i 0,8º. Però el més notable és que els primers deu dies de gener encara ha estat accentuada aquesta anomalia, doncs la seva mitja ha estat de 6,2 º, es a dir: sis graus per sobre de la mitja normal de gener.
I, tanmateix, no hi ha precedent de cap desembre tant eixut, on l’única pluja apreciable ha estat la registrada el dia 24, en forma de plugim, i que tant sols va ser de 1 litre per metre quadrat.
Fins el dia, els desembres més eixuts han estat els de 1941 i 1966, amb 3 litres, i el de1956, amb 9 l., quan la precipitació normal per al desembre és de 92 litres.
.
Fernando García de Castro.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

1974. L’OCTUBRE MÉS FRED DEL SEGLE? ( Fernando García de Castro ).

L’octubre de 1974 restarà en l’història de la climatologia del pais com un dels més freds, sinó el més fred, d’aquest segle. Concretament, a l’Observatori del Montseny, que com saveu es troba al cim més alt del massís, a 1712 m.* ( n. del t.: el segle XXI ens ha dut una noves cotes topogràfiques: per al cim del turó, 1706,4 m., i per a l’ Aguda Gran, 1706 m. Vaja, que de moment, per ben poquet, però segueix sent el turó el cim més alt… fins que a qualsevol “il·luminat” ens faci un caïrn, o un shorten prou voluminós com per què el primer satèl·lit que hi passi per sobre torni a donar al cim de les Agudes el primer lloc al rànquing altimètric de les nostres muntanyes. Si això s’esdevingués, en Nil, les gates i jo ens mudariem de cim, de debó! ), i que fa 42 anys que funciona, no hi ha cap precedent d’un octubre semblant. A aquest mes li correspon una temperatura mitja de 7,5 º C., i fins ara l’octubre més fred havia estat el de 1944, amb una mitja de 4,4 º C., i el més càlid el de 1968, amb 11,4 º C. de mitja. Doncs bé: la mitja de l’octubre que acavem de “gaudir” ha estat de 2,5 º C., inferior en 5 graus a la normal, i que seria una temperatura “normal” en la segona quinzena de novembre. El dia menys fred va ser el 20, assolint els 13,5 º C., i els més freds els tres derrers dies del mes, amb mínimes de 5 º sota zero. Aquesta temperatura mínima ha estat més baixa diverses ocasions en anteriors octubres, però van anar alternades amb jorns força tèbis, i per aquest motiu les mitges no assoliren un valor tant baix. La mínima més baixa per a un mes d’octubre va ser cap a les acaballes del de 1941.
Ens atrevim a pronosticar un hivern molt rigorós, doncs aquests han arribat precedits per un octubre amb temperatures inferiors a les normals.
.
Fernando García de Castro,
Cap de l’Observatori del Montseny.>/strong>
.
( article publicat al diari “La Vanguardia”, Novembre de 1974 ).

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

1956.Un hivern al turó de l’Home ( Fernando García de Castro ).

. *les antenes del cim del turó cobertes d'un bon gruix de gebre, després de moltes i moltes hores de boira amb temperatura sota els 0º.foto dels anys setanta.

Tot i que ja fa uns anys que és a càrrec meu l’Observatori Meteorològic del cim del Montseny, aquest ha estat el primer hivern sencer que he habitat, amb la meva esposa, la petita caseta. Els hiverns anteriors, des de 1951, em limitava a pujar els diumenges, i només quan el temps es presentava bó i no gaire fred, el vell xalet de fusta restava un xic comfortable, i jo hi romania uns quants dies. Però tant bon punt s’alçava un xic el vent, cosa freqüent per aquestes alçades, s’escolava per les esquerdes i forats de la vella fusta, i la petita ”poela” ( nota del traductor: estufa de ferro colat cerdana, de tres peus, tres fogons i un forn petit - 20 x 20 x 40 cm. - ) que amb prou feina aconseguia mantenir a l’interior una temperatura un xic més alta que la exterior, cosa que la feia inhabitable la major part de l’estació freda. . A la fí, l’estiu de 1954, la nova edificació planejada de feia tants anys per substituïr a la que es va construïr provisionalment el 1932 anb motiu del II Any Geofísic i Polar Internacional, es va fer realitat.En comptes d’una substitució,es va dur a terme una ampliació per la seva banda posterior ( nord ), i pel que va caldre excavar una mica més de la muntanya, restant així el nou cos més protegit dels vents huracanats. I a l’hora, queda notablement reforçada la vella caseta de fusta, doncs tota la seva paret posterior, avans subjectada per un cable d’acer, queda adosada a un sòlid mur de pedra i ciment. Aquelles animades “dances” que tota la casa interpretava al compàs de les manxades d’ Eolo, i que tot i no poder amb els set vents d’hacer que la reforçaven, si destrossaren més d’un cop els nervis dels seus moradors, ja no han tornat a repetir-se. . Recordo una nit, la tardor de 1952, en que el vent va anar assolint proporcions d’huracá i, cosa poc freqüent, bufaba de Xaloc, l’únic costat totalment desprotegit, doncs es va creure que un vent així mai es donaria. Tota la casa trontollava, estremint-se el fustam de dalt a baix amb cruixits sinistres. No vaig aclucar l’ull en tota la nit, i finalment, convençut que la casa s’em queia a sobre, vaig decidir marxar, tot i que encare era negra nit, amb el greuge de la pluja, els trons i els llamps…. Tot just traspassar la porta, em sento empès pels aires, anant a caure uns mètres avall, i de cap. Per sort, només vaig patir una fractura a la mà, i un bon “nyanyo” al cap. Probablement, de no ser per aquest accident, el projecte del nou edifici encara seria dormint a alguna oblidada carpeta, sota dos dits de polç… Va ser, doncs, una caiguda afortunada. . Coincidint amb la construcció de la nova caseta, vaig conèixer a qui sis mesos després seria la meva esposa ( Anna Maria Meseguer ), que era l’ unica mancança per complertar la meva joia de viure a les altures. L’hivern a muntanya és generalment més agradable del que pot semblar al primer cop d’ull. Els dies són més clars, l’atmòsfera més diàfana i amb una major riquesa de matissos i de color. A l’extraordinària bellesa que presenten a la tardor els boscos de santa Fe, amb els seus mil tons diferents de verds, daurats i vermells a les fulles que moren, succeeixen els quiets i transparents dies de desembre, on l’atmòsfera sembla reposar de les tempestes tardorals i estivals. La primera nevada sempre ens omple d’alegria. La puresa del blanc mantell ens penetra l’ánima, i ens sembla tornar a l’infantesa, tot fent batalles de boles de neu. Aquest hivern no hem estat gaire de sort, amb la neu. Fins a últims de febrer no hem pogut practicar l’esquí; tot i nevar algún dia, no sobrepassàvem els 5 cm. Com a consol, hem gaudit d’un gener verament primaveral, doncs fins i tot han començat a brotar algunes flors. . Però va arribar el febrer, i amb ell el que tots recordem: una redera l’altra, successives onades d’aire siberià ens envaïren, acabant amb la bona vida. Confinats l'Anna Maria i jo a un parell d’habitacions de la nova casa, i amb la cuina, estufa i llar de foc enceses nit i dia, consumim en poc temps gairebé tot el combustible que teniem en reserva fins a la primavera. Tant sols sortia a l’exterior per anotar les dades meteorològiques, i a cercar provisions a Santa Fe un cop a la setmana. Ha estat quelcom sense precedents a l’historial de l’Observatori, doncs la temperatura més baixa registrada anteriorment havia estat de - 14 º, i el primer dia de l’invasió freda, el dia 2 de febrer, el termòmetre va baixar 20 º per sota el punt de congelació. L’antic “rècord” de fred va ser superat dons per un gran marge, i el que encara és pitjor, durant molts dies. Conseqüències: les cisternes gelades, canonades reventades, …si fins i tot les cerveses es van solidificar a les ampolles, dins la casa! El dia 12, i davant la impossibilitat d’escalfar la casa, ens veiem obligats a marxar, tornant dues setmanes després, quan el fred havia afluixat un xic. No us penseu que per això es perdin les dades meteorològiques, doncs un seguit d’aparells automàtics deixen enregistrades les variacions de la temperatura, l’humitat, la presió atmosfèrica i d’altres fenòmens importants. . Tot i que encara fa fred, la vida a l’Observatori torna a tenir alicients: les nevades són més abundants, i ens permeten lliscar per colls i cims; el sol, cada dia més alt sobre l’horitzó, ja escalfa deliciosament. Aviat la neu serà substituïda per un verd mantell florit, i on destacaràn per la bellesa i el suau flaire els Narcisus poeticus, que atreuràn a centenars d’excursionistes. La muntanya despertarà del seu son d’hivern i els boscos es vestiràn amb el verd de la tendra brotada.

.

Fernando García de Castro, 1956.

Publicat a “Montaña”, CEC, gen-feb. 1956. .

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

L'altre cara del Montseny a l'hivern ( Fernando Garcia de Castro ).

.Transcripció-traducció d'una petita llibreta-dietari manuscrita. Desembre - Gener 1944.
.
El novembre vaig fer una altra excursió a l'Observatori del turó de l'Home, al Montseny, amb Lina, Adel, Marisol i Alfredo. Allò em va encisar, doncs viure al bell cim d'una muntanya, i a més observatori meteorològic, i compartint amb els núvols i els vents la grandiositat de la natura, és una il·lusió que sempre he tingut.
el 28 de desembre hi vem tornar amb el propòsit de romandre-hi fins a Reis. L'Alfredo i jo duiem els esquis, els meus acabats de comprar, flamants. Santa Fe ens rep amb una nevada copiosa, amb uns 40 cm. bons de gruix. Vàrem arribar força tard, i pasàrem la nit a un dels barracots del campament de milícies, on la temperatura adins era de -6º. Sort que hi havia una muntanya de mantes, i en vem fer servir 8 o 10 cadascun.
L'endemà es presenta força serè, i tot i que es veien els cims fuetats pel torb, emprenem camí. La pujada molt lenta i fatigosa, ens enfonsem a la neu nova fins més amunt dels genolls, i avans d'arribar a Collsesbasses ens arriben ratxes de vent molt fort de Gregal. En poca estona van guanyant més i més força, i en creuar el coll la cosa esdevé seriosa de veritat. A més del fred (-6º ), el torb ens deixa gairebé cecs, i els forts i sobtats cops de vent amenaçen amb llençar-nos pel dret i gelat vessant de Ponent, tot suportant una veritable "pedregada", doncs el vent arrenca i arrossega grossos troços de glaç. Per moments, hi havia cops de vent tant forts que ens haviem de llençar al terra, i l'avanç era molt lent i penós. Acabem tots escampats, i gairebé no podiem ni obrir els ulls.
L'Alfredo agafa a la Marisol quan el vent ja l'arrossegava per sobre la neu cap al pendent, però sense poder evitar que el vent se li endugués la motxilla.
Molt a poc a poc em vaig anar acostant a la caseta, sempre abraçant ben fort els esquís, i quan només em quedaven 30 m., a tocar del cim, no podia seguir endavant, doncs la força del vent era tant forta que se m'enduia els esquís de les mans. Vaig esperar una estona, ben ajagut al terra, esperant que em vinguessin a ajudar, doncs l'Alfredo y la Marisol ja feia una estona que havien arribat. Però passaven els minuts i ningú no venia. Vaig estar tentat de deixar els esquís i salvar-me jo, però pensar que els perdria no em deixava decidir-me. A més, m'anava envaïnt una mena de laxitud i cansament que m'impedia prendre cap decissió ( síntoma indubtable de congelament). Finalment va venir l'Alfredo, quan ja no sentia una cama, i passava de llarg, doncs no em veia ja que era ben colgat de neu pel torb. Tots dos ens vem abraçar amb els esquís, i al cap de ben poc ja erem dins l'Observatori. I llavors va arribar el pitjor, doncs amb el sobtat canvi de temperatura em va envaïr un dolor horrorós a tot el cos, sobretot a les cames, que em va tenir una llarga estona fent crits i revolcant-me a un llit. Als altres no els va sorprendre, doncs ja els hi havia passat en arribar, i era el motiu pel qual l'Alfredo va trigar tant en venir a ajudar-me.
.
Qué n'és de magnífic el torb, vist desde l'interior! Aquells van estar uns dies inolvidables per a mi, i pagava amb escreig la mala estona de l'arribada la immersió al meu element meteorològic.
Va arribar el dia 6, i decidim quedar-nos un dia més. Però va succeïr el que ningú preveia: l'endemà es presenta amb una intensa nevada, i vent molt fort. Avui no podrem baixar...
Dos dies va durar el temporal. El tercer dia millora el temps, descobrint-nos els cims coberts per una bona gruixa de neu, tant deliciosa per esquiar que decidim aplaçar encare un dia més la nostra tornada per poder gaudir del poc frequent aconteixement, doncs a causa del vent gairebé mai presenten aquests cims unes condicions tant fantàstiques per a gaudir de l'esquí.
L'endemà, però, apareix nevant intensament altre vegada, emmig ´d'una boira ben espessa. I el pitjor del cas era que gairebé no teniem provisions, i per acabar-ho d'adobar la xemeneia de l'estufa estava obstruïda, i no la vem poder encendre. La caseta va quedar plena de fum, i havent de triar entre l'asfixia i el congelament, optem per aquest, obrint una de les finestres de sotavent. En pocs moments va començar a entrar a la casa gran quantitat de neu, baixant el termòmetre a dins fins a -2º ( a l'exterior, la temperatura era de -14º!). Amb aquell fred i sense menjar no teniem altre remei que embolicar-nos amb les flassades i esperar altre vegada una millora del temps, que encare va trigar 48 h. en presentar-se. Ens calia abandonar l'observatori amb urgència, doncs el telèfon no funcionava, tot i ser molt exposat, doncs el gruix de neu arribava ja als 2 metres.
L'Alfredo i jo, que érem els únics que duiem esquís ( i que saviem esquiar ) obriem la marxa. I cada cop que queiem era un bon problema, doncs amb la neu polç, els esquís es quedàven surant sobre la neu, i el cap i el cos quedàven submergits dins la freda neu. Finalment arribem a Santa Fe, i 4 hores més tard, i veient que la resta no arribaven, tornem a sortir a buscar-los. Els trobem ben bé a la mitat del camí, tant sols uns caps que suràven sobre la neu, i tot i que la cosa no era com per a riure, no ens vem poder aguantar, doncs semblava ben bé que estiguessin prenent un bany de mar... Anàven avançant amb molta lentitud, ja que la neu els cobria fins els nassos, i en Quim, que anava obrint traça, estava més que esgotat. Els vem ajudar un bon tros, fins que en minvar el gruix de neu la marxa es va fer menys penosa. Arribar a Santa Fe els va costar més de 6 hores. A Santa Fe hi havia més de 1 m. de neu, i no cal dir que la carretera encare romandria força dies tancada. I com que no ens atreia gaire seguir fent quilòmetres enterrats a la neu fins a la cintura, ens instalem a l'Hotel esperant millors temps. Va seguir nevant encare dos dies més, augmentant encare el notable gruix de la neu. L'Alfred i jo, fent-nos els valents, decidim baixar a Sant Celoni a buscar el correu esquiant, i veure de pas fins a on arriba la neu. Con haviem suposat, aquesta començava a Campins, pel que era impossible que la resta del grup poguessin baixar de moment a peu.
Els soldats del campament de Santa Fe van anar obrint a pala una trinxera per la carretera, i per fi, el dia 23 de gener, després de 15 dies de bloqueig, vem poder tornar ( a peu, això si ) fins a Sant Celoni.
.
Fernando Garcia de Castro, 1944.

servido por miquelturo 5 comentarios compártelo

El primer tast al Montseny ( Fernando Garcia de Castro ).

. Transcripció-traducció d'una petita llibreta-dietari manuscrita. Novembre 1943. . He fet una excursió tot sol al Montseny, on encara no hi havia estat. La nit em va sorpendre al cim de les Agudes, un indret totalment desconegut per a mí, i costa imaginar les penes i treballs que vaig patir per trobar el camí (...cap a Sant Marçal ). Vaig anar baixant a voltes arrossegant-me, per un vessant de fort pendent molt relliscós, tot xop de pluja, baixant per esqueis encinglerats, i tot emmig d'una exuberant vegetació que de tant en tant no em permetia avançar... o més ben dit despenjar-me, dins una nit negra i sense lluna. Poques vegades les havia passat tant magres, a muntanya. Però no m'en penedeixo. Vaig anar al Montseny cercant l'inconegut, emocions i perills mesurats que em permetin oblidar els patiments morals, injectar-me vida emmig de la Natura, doncs ella sempre m'en dona! Potser va ser per això que aquell capvespre, assegut a les pedres del cim, vaig gaudir amb laxitud de la posta increíble de sol, en lloc de fer via a baixar, i quan vaig reaccionar, la nit ja s'havia ensenyorit dels cims. . El contrast entre aquella nit de malson i l'endemà, un dia radiant i lluminós, no ho podré oblidar mai. També sol, pujo al Matagalls, des d'on veig gairebé tota Catalunya. Enllà, al fons de tot gairebé, es veia Barcelona, tant i tant petita que semblava que es pogués fer desaparèixer "de un manotazo"! Vaig tornar d'aquesta excursió totalment renovat. .

Fernando Garcia de Castro Barrera ( Úbeda, Jaén, 1922 - 1999 ),

Observador Meteorològic i Guarda ( 1951 - 1987 )

de l'Observatori del turó de l'Home ( 1932 - 2004 ).

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo