Nit de Lluna ( Enric Larreula ).

*

*
foto Jaume Llinàs, de Son Verí Nou, Mallorca ( Mallorca i Natura )*

*

Quan cau la Lluna plena al Montseny

el món sembla que sigui només nostre.

I anem pujant camí dels Cinc Avets,

des d’on veiem el poble i la muntanya.

Els grills obren la marxa, i la sentor,

que sembla en aquella hora molt més forta,

de flors de mareselva, ens va seguint.

I un cop dalt del turó, sense cap sostre,

tant sols algun estel que treu el nas

enmig de la blancor que tot ho abarca,

ajeure’ns panxa enlaire, ulls al cel,

i anar esperant la son que mai no tarda.

Sentir que se t’acluquen lentament

els ulls goluts de nit, i tu forçar-te

per retenir com sigui aquell instant.

Les hores s’arrosseguen per la mandra.

I cada cop que tornes a mirar

t’adones que la lluna va més alta.

Damunt d’un prat de flors i tou de fenc

un blanc llençol de lluna ve i ens tapa.

*

Enric Larreula

.

dins: “Darrera nostre, un riu de flors trencades.”

*

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

Refugi d’estiu ( Enric Larreula ).

*

El sol fa bullir l’aire i llença foc sobre la terra eixuta i assedegada.

Avui ja es veu que no, però potser demà plourà per fi d’una vegada.

Ha de fer-ho, comprens? No podem continuar així.

Temo tant que un dia deixi de ploure per sempre i que s’assequin les deus i es morin els arbres…

“Quina calor que fa.” - diu la gent - “No pot resistir-se.”

”No saps on posar-te.”

Però també aquests dies caniculars tenim tu i jo el nostre racó de privilegi.

Prop del Molí Vell ens fiquem dintre el túnel de branques de la riera.

I caminant per l’aigua, la resseguim amunt i avall fent visita d’inspecció als petits tolls on s’arreceren, belluguets, dotzenes de sabaters.

El sol que es filtra a través del sostre atapeït de fullaraca omple la riera de tremoloses gotes de llum que reboten al mirall de l’aigua per aturar-se finalment a la panxa de les fulles del vern i l’avellaner.

L’aigua gelada, ens treu la son, mentre al nostre voltant papalloneja el rabiós, l’exaltat, l’escandalós, el gairebé agressiu, blau elèctric i tornassolat de l’espiadimonis.

*

&… *

*

*

*

PRÒLEG.

.

DARRERA NOSTRE UN RIU DE FLORS TRENCADES

és un llibre d’impressions i sentiments que l’autor va escriure i dibuixar durant una curta estada que va fer al Montseny a cavall dels anys 1969 i 1970.

Un llibre escrit amb el cor, els ulls i les oïdes.

Un llibre escrit en forma de monòleg interior, amb un gos com a excusa, on l’autor contempla un món que canvia i una època històrica que tant de mal ens va fer.

.

PRESENTACIÓ.

.

Aquell llunyà 1969 va ser per a mi una època d’il·lusions i clatellades.

Havia començat a treballar com a professor de català en una escola de nenes en un barri de Barcelona, d’aquells que creixien a l’impuls d’una immigració imparable. Era una època difícil, perquè la llengua catalana era prohibida a les escoles del país.

Fèiem el que podíem i com podíem, però la situació era molt difícil. No hi havia material pedagògic adequat, no hi havia res, només bona voluntat.

El cas és que de tant cridar a les classes, de tant intentar engrescar aquelles criatures a escoltar el que jo deia, a entendre’m, se’m va produir una faringitis fortíssima que em va impossibilitar continuar treballant.

Em va caldre de fer uns dies de repòs lluny de Barcelona, perquè m’afluixés la tos i em retornés la força de la veu.

Vaig anar a Viladrau.

.

Aquestes narracions són aquells pocs dies seguits de repòs que vaig passar a Viladrau, i alguns altres dies esparços en què hi vaig anar pujant després, al llarg de tot un any.

I en Gonzàlez era un gos negre, d’ulls més negres encara, ja vellot, i amb peus blancs com si portés mitjons, manyac com ell sol, que el primer dia d’arribar al poble va acostar-se’m tot demanant amistat.

Vaig gratar-li la closca, li vaig somriure i li vaig dir de la manera més espontània i normal del món:

“Què Gonzàlez, com va això?”

Va refregar el caparràs contra la meva mà i va remenar la cua. Ja no va allunyar-se de mi durant tot el temps que vaig romandre en una casa de pagès entre aquelles muntanyes.

No era de ningú. Anava perdut. Buscava amistat i protecció. Ens vam estimar de seguida i ens vam ajudar mútuament com dos bons amics.

Aquell gossàs va convertir-se en el meu company, la meva ombra, jo mateix. M’acompanyava a tot arreu, em seguia cegament.

Els dies que vaig haver d’agafar l’autocar per baixar a Barcelona seguia el cotxe de línia quilòmetres, quilòmetres enllà fins al límit de la seva força, desesperat de veure que m’allunyava. I jo, amb el cor encongit d’angoixa de por que no l’aixafés cap cotxe, el veia empetitir, empetitir, fins que es perdia en alguna revolada. I pensava intensament, com si ell pogués caçar-me el pensament al vol:

.

“No em segueixis, Gonzàlez, vés a Can Salvi i espera-m’hi, ¿que no veus que només baixo a cal metge a Barcelona i torno de seguida?…”

.

I quan tornava a Viladrau me’l trobava allà, fidel, esbojarrat, endelirat de veure’m de nou, de saber que no ens haviem separat. De saber que continuaríem resseguint tots els camins del Matagalls, que ens tornaríem a ficar per tots els racons del bosc, que reviuríem altre cop tots els indrets, tots els paisatges, totes les hores d’un temps que passava plàcid, ple, diferent, absolut…

I no és que allà m’oblidés de tot el que passava al món. Com hauria pogut oblidar-me’n… Recordo que quan l’11 de gener de 1970 va caure Biafra, jo sense poder-ho evitar, vaig arrencar a córrer bosc endins i m’hi vaig fer un fart de plorar.

Però és cert que aquell indret va ajudar-me a trobar un repòs que necessitava i que aquell repòs en definitiva és el que pretenen recollir aquests escrits.

Aquell temps que vaig ser allà dalt va produir-me una emoció inexplicable. I sóc conscient que vaig llançar-me a una mena de festeig voluptuós amb la muntanya.

La sentia com una carícia, com una besada, com una companyia que ara se’m donava tota, tota, però que en qualsevol moment perdria indefectiblement. Aquells instants s’acabarien per sempre perquè havien nascut per acabar-se, i jo, teòricament, n’hauria d’estar content.

I sentia dintre meu, en la meva profunda intimitat inconfessable, que no n’estaria de content, d’haver de tornar en aquell amuntegament de cases i de fum i de gent que és Barcelona. I que a més a més no em quedaria ni el consol de poder-ho comentar amb ningú. Perque aquestes coses… qui les pot entendre…

Potser va ser doncs aquesta mena d’amor secret, la companyia del qual sabia tant fràgil, trencadissa i de curta durada, allò que va fer-me’l estimar més encara.

A més a més, tot aquell món estava i està sotmès a un procés accelerat de canvi i destrucció. Aquells boscos, quant durarien? I l’aigua neta del riu? I el silenci dels prats…?

I no només el paisatge canviava. Les persones, les feines, els costums, tot…

El món de pagès s’enfonsava. Tots els joves marxaven del poble. Moltes eines es podrien oblidades en qualsevol recó de la cort…

I aquest canvi era desitjable i d’esperar, perquè s’enduia una època difícil, feixuga, de molt d’esforç i pocs guanys. Però la nova època tecnificada i de consum que entrava amb força a totes les cases i que escombrava fins a fer cau i net tota la història anterior, no duia sempre aparellada la felicitat i la compensació.

Un dia em va dir la mestressa de la casa on m’estava:

.

“Si, ara s’està millor, no tornaria enrere, és clar que no!…

Però abans teníem una gran il·lusió per totes les coses.

Quan hi havia un aplec hi anàvem de totes les cases de pagès.

I pel camí et trobaves les colles que venien del Pujol de Muntanya,

o de Ca l’Arimany, o d’aquí, o d’allà, i tenies una alegria quan els veies…

I, au! Tots cap a Sant Miquel dels Barretons, o cap on sigui.

Ens fotíem uns farts de caminar…

I venia aquell, en Ventura del flabiol, que li dèiem.

I ell vinga anar tocant el bombo i el flabiol.

I nosaltres ballàvem sardanes, i jo què sé les coses que ballàvem!

I després a baix, a Can Bosc, tornava a tocar,

i tots tornàvem a ballar, i berenàvem a la font.

I tots rèiem per qualsevol cosa. Allò sí que era divertir-se.

T’ho asseguro…I ara, quan veig, com ara que d’això…

que els meus no saben on anar a avorrir-se amb el cotxe…”

.

Tota aquesta barreja de perdurabilitats tan precàries van estimular en mi el desig de conservar al màxim el record d’aquells moments que em tocava viure.

Testimoni alhora d’un temps de canvi, vaig anar prenent notes de tot el que m’envoltava.

De dia caminava sense parar. Mirant-ho tot, observant-ho tot, escoltant-ho tot…

I em vaig llançar de nou a dibuixar, tot retrobant així una antiga i profunda afecció que dormia a dintre meu atrapada com jo mateix entre mil problemes i mil urgències.

I ja de nit, quan em trobava a la petita cambra llogada, després de llegir les notícies del diari i d’entristir-me com de costum per un món que no acava de rutllar, repassava els apunts que havia pres, o intentava descriure una escena, un record, un estímul, alguna cosa que hagués viscut durant el dia amb el meu amic inseparable.

I mentre escrivia, venien a fer-me companyia damunt del paper voleiades de papallones pàl·lides, d’ales tremoloses, de cos gruixut i colors apagats. Falenes d’una bellesa increïble, i menudes, efímeres, transparents i delicades com fades minúscules de la nit.

.

Vaig tenir la sort de poder, de saber viure a fons aquells dies de calma forçada. Aquestes experiències són irrepetibles, però ara ja estàn viscudes, intensament viscudes, i per anys i esdeveniments que m’han passat i passat, crec que consideraré sempre com dels meus millors moments, els més feliços, els més gratificants, els més creadors, els més sentits, els més meus, en una paraula, tots aquells que vaig passar observant, escoltant, estimant insectes i muntanyes, persones i costums, paraules i camins en companyia d’un gos gros, negre, amb els ulls més negres encara, ja vellot, i els peus blancs com si portés mitjons, manyac com ell sol, inseparable, present, constant com jo mateix: en Gonzàlez.

Estimat amic a qui dedico tot aquest aplec d’hores i dies passats al paper.

A ell, i a tot el poble de Viladrau, habitants, personatges a qui dec bona part d’aquells meus inoblidables moments.

I sobretot, als meus amics de Can Jan: la Pepita, en Lluís, i la Maria. I els de Can Salvi: en Rafel, la Conxita, la Roser, en Joan i la Maria… La meva estimada senyora Maria, que quan va sentir-se anomenar “senyora” va exclamar:

“Senyora pebrots!”

*

.

Enric Larreula

*

dins “Darrera nostre, un riu de flors trencades.”

*

.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

1969. Històries de llops ( Enric Larreula ).

*

*

Alça aquí exagerat! A veure si te l’acabaràs tota!

¿Tu creus que ara has de tenir aquesta set tant i tant desesperada?

Sembla que t’hagis menjat un quart de quilo d’ametlles torrades.

No, jo no. Jo no en tinc mai, de set. Què no em coneixes?

Amb tot, però, em mullaré els llavis com si es tractés d’un ritus.

Pujar fins a la font de Llops i no tastar-en l’aigua és com pujar a dalt del mirador de la Creu i girar-s’hi d’esquena.

Ai! Deixa’m seure. Avui les cames em fan figa.

És que tu i jo, fillet, portem un ritme… Doncs, veus, tal com et deia, aquesta font porta aquest nom perquè aquí dalt en aquesta reconada van exterminar amb estricnina a principis de segle ( XX ) el darrer ramat de llops de la comarca.

Sí, de llops, gamarús, els teus rebesavis.

Diu que eren un mascle i tres famelles i que tenien atemorida tota la contrada.

Els van arreplegar d’aquí i d’allà escampats en un gran radi. Al darrer moment havien intentat una fugida impossible d’una mort horrorosa que ja portaven dintre.

Aquell dia al poble va ser festa grossa, més que no pas per la Festa Major.

Tothom va venir a veure els quatre cossos enmetzinats que durant molt de temps es van estar a la plaça.

Aquella por de les nits d’hivern jeia per fi abatuda.

Els pastors, els carboners, la gent de les masies finalment veien obrir-se davant dels seus ulls tot un bosc ple d’esperança.

S’havien acabat per fi el udols que al capvespre feien, cautelosament, passar la balda.

Una vegada un del poble va haver d’estar-se tota la nit enfilat en un roure gegantí embolicat només amb el fred de l’hivern, mentre a sota seu els llops miraven enlaire i esperaven.

Mira, avui, quan després de sopar encetarem la conversa, demanarem a la senyora Maria que ens expliqui aquelles històries de llops que ella sap i que sempre comencen igual:

·

“En temps de l’avi…”

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

Quan ens mirem ( Enric Larreula ).

*

…Quan et parlo, Gozàlez, i em mires…

Quan ens mirem de fit a fit i no ens diem res…

Quan em devores amb els ulls tot esperant un petit senyal meu per acostar-te’m, per allunyar-te’m, per començar a caminar…

Quan et dic qualsevol cosa i em mostres els teus ulls oberts, sincers, sense ni la més mínima engruna de malícia…

Quan em mires amb uns ulls esbatanats, confiats, com un nen…

Quan comences a remenar la cua i em mires, i em mires profundament…

Sento una sensació extranya, impossible de comunicar, no m’hi veig pas amb cor. Tinc la sensació, Gonzàlez, que ets una mena d’angelet disfressat de gos, que em somrius, que em comprens perfectament, però que no pots comunicar-m’ho, és a dir, no pots comunicar-m’ho tal com les persones estem acostumades a comunicar-nos les coses:

tot parlant.

És per això que sento per a tu un gran respecte. El respecte que em mereixen les coses misterioses, tot just endevinades, profundes, entranyables.

Tinc la sensació que comprens infinitament més del que pots, del que estàs autoritzat a manifestar. Autoritzat per la Vida, que t’ha fet a tu gos, i a mi, home.

No crec, sents, no crec en absolut que jo sigui superior a tu pel fet de ser tu un gos i jo un home.

Em sembla que tots dos som dos bocins d’aquest extraordinari, infinit, incomprensible esclat que és la vida manifestada.

Dos bocins diferents, amb funcions diferents i determinades a complir, però dos bocins que conviuen l’un al costat de l’altre.

No l’un per damunt de l’altre.

I et miro amb un profund respecte perquè te m’escapes, Gonzàlez, la teva essència última se m’escapa.

Com se m’escapa la meva.

I se m’escapa tot allò que és viu i existeix.

I cada vegada em miro les coses, totes les coses,

amb més respecte,

més sorpresa,

amb més silenci,

amb més amor…

*

*

*

*

*

*

*

*

*

Els supervivents ( Enric Larreula ).

*

No sé com t’ho prendràs, Gonzàlez, però tu i jo som dos dels darrers representants d’una espècie d’animals que s’extingeix sense remei.

La dels escurçadors de distàncies, a peu i sense pressa.

Perquè tal com van les coses, caminar és, pots creure-ho, una bestiesa estúpidament conservadora.

Quan era molt jove recorria el meu pais, el meu món, amb una motxilla atapeïda de tot. I aquell pes que em clavava a la terra que tant estimo, em semblava el pes de la meva felicitat, de les meves boges il·lusions, per això el portava amb deler. I no m’espantaven les pujades, perquè cada carena, cada pujol, era un nou balcó que s’obria a la meva alegria exploradora. Cada nou poble, un nou descobriment i gent distinta que et rebia acollidora.

Ara ja no hi ha enlloc gent distinta i ningú ja no t’acull a canvi de conversa.

I saps per què?

Doncs, perquè hem inventat un sistema per escurçar ràpidament les distàncies, i hem penetrat sense esforç al cor de les muntanyes.

Ja tots podem anar a tot arreu, i el món s’ha fet petit entre nosaltres.

¿Saps en quant de temps la donen, ara, la volta sencera al Montseny?

En menys de dues hores.

¿Recordes quant hi estem nosaltres per anar només a Espinelves?

Tota una tarda.

¿Saps en quant de temps voldria donar-la, la volta sencera al Montseny?

En tota una vida.

Som-hi? No sé quan ens decidirem d’una vegada…

*

Enric Larreula

.

dins “Darrere nostre, un riu de flors trencades.”

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Els narcissos ( Enric Larreula ).

*

*

Saps què farem demà?

Ens endurem un mos de qualsevol cosa i marxarem de bon matí a olorar narcisos.

Passarem per Buc de Riol i la Creu dels Tres Bisbats, i al peu dels Castellets, a ben segur, que no ens caldrà buscar-los gaire.

Tinc ganes d’aspirar fortament aquella flaire que penetra, que embriaga, que mareja.

Si pogués endur-me-la tal com me n’enduré el color en les fotografies…

Però escolta:

Jo a tu per què et parlo de narcissos?

Com si a tu t’interessés gaire la seva aroma.

Tu que tens un nas mil cops més fi que el meu, i en lloc d’olorar flors i coses dolces et passes el dia ensumant cada porqueria que, mira, més val que no en parlem perquè em treu de polleguera només de pensar-hi.

Quanta capacitat malversada!

¿Veus com Déu dóna faves a qui no té queixals?

Passa a casa!

Brut!

*

*

^^^^^^^^^^^^^^

*

Enric Larreula.

*

Dins: “Darrere nostre, un riu de flors trencades…”

Primavera-estiu circa 1970.

*

*

^*^*^*^*^*^*^*^

*

^^^^^^^^^^^^^^

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

Cançó de l’aigua ( Enric Larreula ).

*

*

Com ens agrada a tu i a mi endormiscar-nos a la vora de la riera…

A tu perquè notes la frescor de la terra molla, a mi perquè se m’enduu la cançó de l’aigua.

A tu què et sembla que deu dir l’aigua quan canta? A mi em fa l’efecte que diu així:

“Oïu-me, vosaltres que en sou capaços.

Jo només canto per aquells que em podeu entendre.

La meva Veu és la Veu de la Vida.

I les meves paraules son velles com el Temps.

Us parlo en nom de l’Ordre de totes les coses.

Sóc la Sang de la Terra i he vingut des de l’origen

perquè pogueu escoltar-me.

Sóc el Núvol i el Llot, el Gel i la Riera.

Sóc Tot i a tot arreu arribo, perquè allà on no sóc,

ni la Mort no hi és possible.

Només per aquells que m’han entès corre la meva Aigua.

I per esperar-los, he estat creada des de Sempre

i Sempre seguiré…”

*

T’adones de com som petits tu i jo al costat d’ella…

I malgrat tot, per nosaltres fa milions d’anys que salta per les roques…

Desperta’t! Corre, desperta’t!

Hem de fer una bona glopada!

*

^^^^^^^^^^^^^^

*

Enric Larreula.

*

Dins: “Darrere nostre, un riu de flors trencades…” Primavera-estiu circa 1970.

*

*

^*^*^*^*^*^*^*^

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

El porc i el senglar ( Enric Larreula ).

*

En una cort petitona que hi havia en una masia envoltada de camps i boscos vivia un porc gras com un porc.

Un dia estava mig endormiscat ajagut a terra i va sentir una veu que el cridava des de l’altra banda de la porta.

-Ep, tu, ep! Sssttt!

Va aixecar una orella, va obrir un ull, després l’altre, finalment es va aixecar i va anar cap a la porta a veure què passava. A través de les escletxes de les fustes mal ajustades va veure a la part de fora una mena de porc com ell, però més fosc, amb ullals i molt més pelut.

-Oh! - va exclamar sorprès -, qui ets tu tan estrany?

-Jo?, sóc un senglar - va dir l’altre -. És a dir, un porc com ara tu, però amb dignitat, classe i independència.

-I què hi fas tancat al darrere d’aquesta cleda?

-Aquesta sí que és bona! - va saltar el senglar amb una gran rialla - Ets tu el qui està tancat i no pas jo. Mira que arribes a ser ignorant, la porta i la cleda no em tanquen a mi sinó a tu. Aquí, a la meva banda hi ha tot el món, muntanyes, boscos, jo què sé…

En canvi a la banda d’on ets tu només hi ha aquesta misèria de gàbia on vius i prou.

-Ah sí?

-Sí.

Aleshores el senglar va recordar que s’havia acostat a la cort del porc perquè d’una hora lluny havia sentit l’olor del pinso i allò li havia fet venir una gana espantosa. Així és que va dir:

-D’això…, veig que tens un gavadal de pinso i peles de patata que no te les acabaràs ni en tres dies. En canvi jo fa tres dies que no bufo cullera, com qui diu. Per què no em dónes una mica de menjar del teu, a tu te’n sobra, en canvi jo tinc una gana…

-Gana?, però que no et donen menjar cada dia a tu? - va preguntar-li el porc, estranyat.

-Què dius ara! Donar-me de menjar… El que he de procurar és que no em vegi ningú si no vull que em matin d’un tret.

-Però per què? Quin mal has fet? - va preguntar el porc amb aquella innocència.

-Cap mal no he fet, pobre de mi, quin mal vols que faci si visc a la muntanya sense ficar-me amb ningú. I en canvi, m’he hagut de passar la vida patint, corrent i amagant-me dels humans.

-Sí que em sap greu, company - va afegir el porc entristit -. En canvi a mi em tracten a cos de rei. Tot el dia jaient al sol i atipant-me com un lladre.

-Sí, és clar, són punts de vista - va fer el senglar -, ara, jo no t’ho canvio, eh?

-Per què? - va fer el porc, desconcertat.

-No dius que et passes el dia amagant-te i fugint dels humans?

-Sí, però jo, amb sort, me’n puc escapar, en canvi a tu t’espera la fi d’en Cagalàstics, i d’aquesta no te n’escaparàs.

-Però què dius, company? Si a mi aquí tothom m’estima molt - va insistir el porc.

- Has de pensar que cada matí la mestressa em porta una calderada de pinso boníssim, i al vespre em donen una galleda amb naps, rosegons de pa, pells de patata i tot el que a ells els sobra de menjar. Cada dia em posen aigua neta i m’escuren la cort perquè no m’embruti ni agafi humitats. I sovint sento que comenten que m’he engreixat tant i que faig tant de goig, i es posen molt contents de veure que estic tan bé.

-Però de debò que no saps perquè volen que posis ben gras i maco? - va dir el senglar meravellat de la bona fe d’aquella bèstia.

-Perquè m’estimen molt, oi?

-Pobre innocent! Et volen gras perquè volen matar-te i de la teva carn en volen fer llonganisses, mortadel·la, catalana, sobrassada, fuet, salsitxes i tot d’altres coses. I com més gras estiguis, millor per a ells.

-No pot ser - va cridar el porc esglaiat - M’enganyes!

-Amic meu - va dir lentament el senglar - tu no t’has mogut d’aquesta minúscula cort i no coneixes res del món. Jo, en canvi, tinc molta experiència. Pensa que em passo la vida vigilant amb els ulls ben oberts i les orelles ben dretes.

El porc es va quedar uns instants silenciós com si medités ben bé el que li acabava de dir el senglar.

Finalment va començar a repetir en veu baixa, com si s’ho digués a ell mateix:

-…llonganisses… mortadel·la… salsitxes… Qui ho havia de dir… I amb aquella cara de bones persones que feien… - llavors va preguntar indignat:

-I dels meus budells, què en volen fer?

-Embotits!

-I de la meva sang?

-Botifarres de sang! I si la barregen amb ceba, botifarres de ceba!

-De ceba?

-De ceba!

-Quina angúnia, amb el que torna a la boca. I què en faran de les meves cuixes?

-Pernils!

-I de la meva esquena?

-Cansalada!

-Quina por! I de les meves costelles?

-Costelles de porc!

-De porc?

-De porc!

-I de les meves orelles?

-Orelles de porc!

-I de les meves galtes?

-Galtes de porc!

-I dels meus peus?

-Peus de porc!

-…Peus de porc… peus de porc… Però com és possible?

-Doncs diuen que amb bolets són boníssims - va afegir el senglar tractant inútilment d’animar-lo. Però el porc havia quedat tant ensopit que semblava un altre. Va quedar una bona estona mirant a terra silenciós.

Tot d’una, els ulls se li van il·luminar i va exclamar:

-Doncs van llestos si es pensen que els esperaré tancadet a la cort. Si de mi depèn t’asseguro que es faran un fart de badallar de gana - i mirant-se l’altre va afegir:

-A veure, siguem pràctics:

oi que tu des de la teva banda em pots obrir la porta?

-Ho podria intentar.

-Doncs obre’m, company, que me’n vinc al bosc amb tu - va dir decidit.

-Al bosc?… Mira que al bosc no menjaràs cada dia.

-M’és igual.

-Que només hi trobaràs arrels i aglans.

-Encara m’anirà bé per al colesterol.

-Que tot el dia aniràs amb l’ai al cor.

-L’ai al cor? I com et penses que em quedaria aquí ara?

-Que t’engegaran els gossos pertot arreu on passaràs.

-Ho assumeixo.

-Vols dir que després no et sabrà greu?

-Mai de la vida. Ara, els primers dies m’hauràs d’ajudar una mica perque no he vist mai cap bosc i no sabria buscar menjar ni amagar-me. Després ja m’espavilaré.

-Per això no et preocupis - va fer el senglar -, en aquesta vida les bèsties ens hem d’ajudar les unes a les altres, perquè mai no saps d’on et plouran les garrotades.

I va furgar amb el morro fins que va fer saltar la tanca de la porta de la cort.

El porc va sortir esverat, però el senglar li va dir:

-Espera’t, caram!, tampoc no vindrà d’un minut ara.

I ràpidament va entrar dins la cort i en un tres i no res es va cruspir tot el pinso que hi havia a la menjadora. En acabat va fer un glop d’aigua, un rotet… I ara sí, van sortir tots dos disparats cap a la muntanya que semblava que els empaitessin mil diables.

I què us penseu? Que perquè el porc estava gras que petava no corria gaire?

Doncs corria tant, que l’altre li va haver de dir:

-Afluixa una mica, tu, que si no et passaràs de llarg dels boscos i aniràs a petar a la ciutat, i llavors si que la cagaries ben cagada, company.

El porc va creure i de mica en mica va aprendre tot el que el senglar li va ensenyar.

I encara corren, l’un, pelut i l’altre, pelat, l’un al costat de l’altre.

*

Enric Larreula.

*

Publicat per DEPANA.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La separació ( Enric Larreula ).

A Marta Gumà, que té nom de bestiola.

Els van avisar que havien trobat un petit isard ferit prop de la frontera amb Andorra i el van anar a buscar. Es tractava d’un isard molt jove, ferit de bala, però que havia pogut escapar fins que, ja sense forces, havia caigut prop del refugi on l’havien trobat.

Se’l van endur al centre de recuperació. Ells fent els impossibles per salvar animals salvatges i d’altres fent els impossibles per matar-los. Com podien persones tant diametralment diferents viure juntes en el mateix temps, en el mateix món, i amb armonia?

A més a més de la greu ferida, l’animal estava molt dèbil i aterrit. No va ser fàcil. La Marta se’n va fer càrrec. Li va guarir la ferida i el va cuidar tant bé com va saber. Tot i amb això, va procurar no amanyagar-lo gaire, perquè la finalitat dels que treballaven al centre era reintroduir el màxim d’animals possibles a la natura, només es quedaven en gàbies aquells que no es podien valdre. I si s’havia de reintroduir a la natura, com més esquerp i desconfiat dels humans fos més possibilitats tenia de sobreviure.

De mica en mica l’isard es va anar recuperant i espavilant. I malgrat la distància que la noia volia mantenir-hi, la veritat és que se’l va anar estimant cada cop més. Aquell amor a les coses vives, calentones, agraïdes, amor a les coses que et necessiten… Van ser molts dies de curar-li la ferida, d’ajudar-lo a aixecar-se i tenir-se dret, d’ajudar-lo a menjar… L’alegria de veure que dia a dia s’anava espavilant més. Entre ella i l’animal es van establir uns lligams fortíssims.

”Vinga, Banyut, que tornaràs a córrer, i a saltar per les roques i a…”

li deia, com si amb aquestes paraules pogués animar-lo. El va anomenar Banyut. Potser va ser un error, perquè a les coses que poses nom encara te les estimes més, i de les coses que t’estimes et dol separar-te’n, encara que te’n vulguis separar justament perquè te les estimes.

Sabia que quan arribés el moment li costaria molt de deixar-lo anar, potser li costaria massa… Fins i tot va pensar si no fora millor quedar-se’l i preparar-li un espai prou ample on pogués viure amb una certa dignitat, qui sap si el temps passat amb ella l’havia habituat massa als humans i ara seria difícil que pogués sobreviure en llibertat…

Però l’animal havia nascut lliure i lliure havia de fer el seu camí, era el millor. Per això quan ja es va valdre per ell el van traslladar en un tancat molt gran de l’exterior perquè s’acostumés a viure al bosc, sense els humans, i recuperés el seu instint esquiu.

Però quan la Marta li portava el menjar ell corria a saludar-la, i ella, que es moria de ganes d’abraçar-lo, havia de fer veure que no volia que se li acostés.

Fins que un dia els del centre van decidir que havia arribat el moment esperat. Allà li havien salvat la vida, ara el bosc havia de fer la resta. La Marta va decidir que l’endemà ella sola el portaria prop d’on el van trobar. Aquella, doncs, era la darrera nit que el Banyut la passava al centre, si tot anava bé demà ja correria pels boscos.
La Marta se’l va anar a mirar per darrera vegada. El trobaria a faltar, potser el problema no era tant que l’isard s’hagués acostumat massa als humans, sinó que la noia s’havia acostumat massa a l’isard, i això la faria patir pensant en les escasses possibilitats que hi havia que aquella bestiola sabés escapolir-se dels molts paranys que l’esperaven en aquelles muntanyes cada cop més garbellades pels homes afamats de mort. I com si es busqués una excusa per retenir el Banyut amb ella va pensar que potser encara era massa d’hora per alliberar-lo i no estava preparat per viure pel seu compte… O que potser ja havia fet tard i ara ja no seria capaç de fer-ho… Coses que es pensen quan vols i dols.

L’isard també s’havia quedat mirant-la fixament, com si entengués que alguna cosa especial estava passant. La Marta va notar aquella mirada profunda. Aleshores es va agenollar davant seu, què bonic que era… D’una banda volia abraçar-lo, necessitava abraçar-lo, sentir l’escalfor d’aquell cos pelut. Després de tants dies de tenir-en cura, d’haver-li fet de mare, d’infermera, de fada protectora, no podia acomiadar-se d’ell per sempre sense abraçar-lo, encara que sabia que no havia de fer-ho… Van ser uns segons de contradicció…

”Banyut, t’estimo, però no t’ho he de demostrar, és millor per a tu. Oi que m’entens?”

Però aquell ullet que la mirava fixament va poder més que la seva voluntat. Per això va obrir la tanca, va entrar dins i el va abraçar fort.

”Vinga, Banyut! La darrera abraçada que et faig: la de comiat. Però ja s’ha acabat, a partir d’ara t’hauràs d’espavilar tot sol”.

L’endemà, de bon matí, van ficar el Banyut dins d’una gàbia i la van carregar a la furgoneta. La Marta hi va voler anar sola. Cinc hores més tard havia arribat ben amunt de la pista que duia a la carena on era possible que hi rondés algun ramat d’isards.

Ràpidament, sense voler-s’hi pensar dues vegades, va obrir la porta del darrere de la furgoneta i la porta de la gàbia. En Banyut, neguitós pel viatge, va saltar de seguida, però es va aturar a uns deu metres, fent anar la cua nerviós, però allà, quiet, mirant-se la noia, sense allunyar-se.

”Va, Banyut, no m’ho posis tan difícil. Ves-te’n d’una vegada i busca la teva colla”.
Li va cridar fort ella perquè s’espantés. Però l’isard no es movia, només aixecava les orelles sorprès de l’actitud de la seva protectora.

Va passar una estona llarga. Allò s’havia d’acabar. La Marta es va ajupir, va agafar una pedra i la hi va tirar amb força.

Aleshores l’animal va apartar-se, va estirar el coll sense deixar de mirar-se-la… No comprenia per què… Ella li va cridar i li va tirar altres pedres. Fins que va semblar que la bestiola comprenia que ella i la noia ja no estaven unides, que aquell fil d’amistat que havien teixit al llarg de tants dies s’havia trencat definitivament. I que a partir d’aquell moment tot depenia d’ell tot sol. I va començar a caminar cap al bosc.

La Marta ho va aprofitar per pujar al cotxe i maniobrar per tirar avall. Ara sí que tot s’havia acabat.

Mentre baixava pensava que potser tots els esforços que havia fet per protegir aquell animal i tornar-lo a alliberar haurien resultat inútils i no trigaria a caure de nou abatut pels caçadors. Però, tot i amb això, estava convençuda que havia fet el que calia, que havia fet bé, perquè havia ajudat gratuïtament algú que la necessitava sense demanar-li res a canvi… Tot i que, no ens enganyem, ella intuïa que això de “res a canvi” és relatiu, perquè savia per experiència que tot el bé que puguis fer a un ésser viu que et necessita, sigui qui sigui, et rebota a la cara. I sabia que, al capdavall, protegir aquella petita i aparentment insignificant bestiola salvatge era tant important com protegir el món sencer, d’això, n’estava segura. La resta ja no depenia d’ella.

I va tornar al centre amb una intensa sensació de felicitat, molts altres éssers “petits i insignificants” la necessitaven.

La mirada.

Què t’han fet, petit? Què t’han fet?

T’han pres el bosc i el salt per cada branca. T’han pres les fulles de la selva una a una. T’han pres la familia, el grup, i les relacions que et corresponia establir-hi. T’han pres les trobades i els jocs amb els teus. I les corregudes i les baralles… T’han pres el color de cada matí i la llum de la nit. I el soroll de cada cosa que belluga. T’han pres la sorpresa i el misteri. T’han pres la curiositat i el sentit màgic de la descoberta. Al llarg dels anys fins i tot has acabat perdent el desig i la por. T’han convertit en un objecte, una cosa que mira sense entendre, que viu sense saber. En una cosa inerme com el teu propi temps intemporal.

I possiblement els qui et tenien dins d’una gàbia deien que t’estimaven, que els feies gràcia, que feia tants anys que et tenien que ja era com si fossis de la familia… I eres l’espectacle dels amics d’aquella gent quan venien a visitar-los, perquè els distreies. Perquè tu, sense saber-ho, aportaves a la seva monòtona i avorrida vida d’éssers asenyats una engruna de vida silvestre… De vida que hauria pogut ser silvestre.

Els qui et tenien dins d’una gàbia és perquè volien tenir dins de casa una mica de selva, com quan un va d’excursió a un lloc que li agrada molt i en fa fotografies com per quedar-se’n unes imatges, un bocí. Tu eres les imatges que ells s’havien quedat, i com si fossis una fotografia viva t’havien ficat dins d’un àlbum-gàbia, perquè t’estiguessis quiet. Eres la mica de selva que ensenyaven als amics. L’exemple que el món és immens. I que més enllà de la nostra humana manera de ser i de fer hi ha altres formes meravelloses que omplen tots els racons de la Terra… ENCARA…

Era una vida petita. Qualsevol hauria dit que davant dels immensos problemes que sacsegen el món aquell ésser tant insignificant no tenia cap importància. I que despendre energies per intentar donar-li una mica de comoditat era un malversament innecessari, amb les coses tant importants que hi havia per fer…

Però la Marta havia sentit la mirada profunda d’aquells ullets negres. I sabia que ajudar a aquell ésser remenut anava molt més enllà d’ell mateix. Era com ajudar l’univers sencer. Perquè aquells ullets negres no eren només els ullets d’una bestiola, eren els mateixos ulls de l’univers, que la miràven a ella i esperaven d’ella una resposta. I ella ho sabia, perquè aquestes coses se saben, es noten, però no es poden dir, perquè

a qui les diràs?

A més, aquell animalet, a la seva manera, li ho agraïa. Ara podia posar-se dret, podia caminar, enfilar-se en aquelles branques mortes. Ara veia quan es feia de dia i de nit. I sabia que la pluja cau i mulla tot el que toca… I li ho agraïa encara que només pogués demostrar-li-ho mirant-la de la manera que la mirava, d’aquella manera: intensament, obertament, sense presses…

Ja no podràs tornar a la selva i relacionar-te amb els de la teva espècie… Però jo t’explicaré com era el món d’on et van arrencar de petit.

Aquest és el domini que els humans exercim damunt dels éssers més dèbils.
*

Aquell l’havien salvat. I cadascun del grup va sentir dintre seu la satisfacció de saber que havien fet bé. Perque havien fet tot el que havien pogut per retornar-li ni que fos una engruna de tot el que li havien pres. Ells havien fet tot el que havien pogut per millorar-li l’espai que l’envoltava, el que havia de menjar, en la mesura del que fos possible, millorar-li els dies que hagués de viure. Al capdavall fer bé és fer bé. I el bé que fas a algú et rebota a la cara. I això ho van saber perquè quan el van veure van notar en el seu interior un sentiment profund de felicitat. I aquell animalet tot i que no podia parlar, amb els seus ullets minúsculs i profunds els deia: GRÀCIES
*
Enric Larreula.

* Publicat per DEPANA.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

L’ última fulla. / La cadena ( Enric Larreula ).

*
L'última fulla.

L’has vista? L’has vista aquella fulla d’allà dalt de tot, de tot, d’aquest vell castanyer?
Totes les seves companyes ja fa temps que han anat cobrint la terra, i ella, encara allà dalt, solitària, desafiant, retallada, sencera, nua, com una bandera desplegada contra el gris humit de la boira baixa.

Alça! Fixa’t ara el vent com la sacseja amb força! De ben segur que acabarà per arrencar-la i la veurem emprendre el vol, bosc enllà, com una papallona daurada de tardor.

Quina cosa, oi?, veure com cau l’última de totes les fulles d’aquest vell castanyer.

No!, no!, mira!, el vent no pot amb ella!

Aguanta! Aguanta fort tot el que puguis. Que la tramuntana i la marinada s’estavellin contra la teva tossuderia a resistir, última fulla del vell castanyer.

Quina alegria, oi, aquesta fulla?

Ara ens n’anirem a casa, però cada dia vindrem a veure si encara aguanta.
*

La cadena.

Cada vegada que passem pel davant d’aquesta casa aquesta gosseta es desfà en una lladrucada impressionant. Sembla que se’ns vulgui menjar de tant com escridassa i tiba la cadena. Però ca!, si estigués deixada anar vindria a nosaltres tot remenant la cua perque li féssim festes.
Fa veure que ens amenaça, però en realitat la mata l’enveja. Si no fos per aquesta maleïda cadena…
Nit i dia lligada a la cadena.
Pots passar per aquí a l’hora que vulguis, t’eixordarà de lladrucs, lligada a la cadena.
Lligada a la cadena va cadellar. I hauran de deslligar-la el dia que la trobin morta si no volen que la pudor de mort no els empesti tota l’era.
Li deuen portar aigua i menjar. No ho sé.
Potser sí.
Però mai no l’he vista deslligada.
Ja ho veus.
El món d’aquesta gossa té dos metres i mig de rodona.
Sembla mentida que hi hagi tanta gent que no sàpiga encara que els animals són coses que viuen, que belluguen i pateixen.
I en el món pagès la insensibilitat per aquestes coses fa posar els cabells de punta.
Anem, anem, no t’entretinguis davant d’ella ni vulguis portar-li la bordada.
Més val que no la martiritzem més amb la visió de les nostres ales desplegades.
*

Enric Larreula, dins “Darrere nostre, un riu de flors trencades”. 1969.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo