La Coctelera

fresques del turó de l´home


...una bona picada
és el tot d'una cuinada:

AVUI, ESCUDELLA BARREJADA.

Categoría: MONTSENYENQUES: Antoni Jonch

9 Septiembre 2007

Quatre mots ( Pere Ribot ).

*

*

*

L’home, avesat a l’espectacle que l’envolta i forma l’harmonia de la vida, desestima la bellesa i el paisatge.

Prenen drecera la tècnica i la mecànica que li esmussen la sensibilitat, l’ordre, la pau.

S’imposa, fet i fet, una parada,

l’espai d’una mica d’aire pur per tal de retrobar i revaloritzar el paisatge que li entra pels sentits fins a prendre terreny el paisatge interior,

tot l’home, centre de la creació.

Cada cosa té el seu nom, la seva sorpresa.

Si William Blake veié el món en un gra de sorra, jo veig, en la perspectiva dels termes que m’encerclen, l’eternitat en una gota d’aigua.

.

El detall obre camí a la sensibilitat. I el que semblava una vulgaritat esdevé sorpresa i früició d’un nou sentit: el sentit de Déu.

Recordo, en aquest aspecte, l’impacte que em produí quan, de minyó, vaig engolfar-me en la lectura de les reflexions sobre la Natura,

de M. Sturm. O el tractat Del Camp, de Varró. Fou el retrobament d’un món nou, el petit gran món que ens rodeja.

.

És el que viu, amb humilitat i agudesa, l’ Antoni Jonch.

Veu i copsa l’univers, el seu món, amb els ulls transparents d’Adam avans de la tragèdia, ulls preternaturals, verges,captivadors del misteri de l’home i de la Natura. El sentit escorcollador del misteri de la vida li afina la sensibilitat, el fa sobrehome. En el fons, l’esperit de Francesc d’Assís que copsa en cada cosa la presència divina.

En Jonch - quin nom estilitzat, sonor! - porta un bagatge de cultura enorme i veu passar, com Adam, la fauna al seu davant.

.

L’home posà noms a tot el bestiar i a tots els ocells del cel, i a tots els animals ferèstecs del camp ( Gènesi, 2, 20 )

.

La fauna l’atreu, el captiva i ell en fa el centre de les seves observacions, del seu capteniment.

És la seva obra.

Té, a més, una cordial feblesa pel nostre Montseny.

Fill de la ciutat inquieta i feinera de Granollers, veu la nostra muntanya com un magnífic retaule que il·lumina i decora el Vallès, la Selva, Osona.

El cos del massís el sedueix i li renova l’esperit recercador i creador.

El voldria jardí obert a tothom, tros de paradís, on l’aire, l’aigua, la llum, el color, la pau, el silenci i la llibertat d’aquest cos fossin el replà d’una pau humana i vegetal escollida, un recer de retrobament de tot l’home.

Fou en aquest aspecte que, l’any 1953, donava a la llum l’obra El Montseny, parc natural. Com una necessitat col·lectiva de servir-se i conservar la virginitat del paisatge d’aquest ronyó superb de Catalunya.

D’aquí El Montseny y les seves quatre estacions.

.

Cada temporada té la seva fesomia, el seu ritme, enclou una meravella, dóna el seu tomb, és espectacle, sobre tot a la tardor, quan dirieu que la Natura es dóna per a morir i reviure.

La gamma de tons del Montseny és inefable. I la tardor és el retrobament, a través del recolliment, del preu de la vida.

I en Jonch s’endinsa en aquesta fronda i en resta enlluernat. Una visió del Montseny directa, exigent, i amb un caliu d’humanitat molt forta.

.

La cloenda de l’obra agafa un punt elegíac de primera força per l’allau d’urbanitzacions que rosseguen, com un cranc, la llibertat i la transparència virginal del paisatge, en malmet la simetria, l’ordre.

L’home, de fet, és com un arbre entre els arbres, ha de viure d’acord amb la calma i la creixença, i la maduresa, en el temps, del paisatge fins a assolir la plenitud de l’home i de la Natura. La plenitud del silenci fet amor.

Ordenar el paisatge.

Respirar a fons, viure el Montseny és sentir el batec de l’alè i la presència del Verb pel qual foren fetes les coses.

.

De tot allò que existeix, la Paraula n’era la Vida i la Vida era la Llum dels homes

( Joan, 1, 4 )

*Pere Ribot

*

pròleg de El Montseny i les seves quatre estacions.

.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera……...a l’estiu
*

a la tardor……a l’hivern
*

……….a on vas , Montseny? …….…….

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

9 Septiembre 2007

La primavera ( Antoni jonch i Cuspinera ).

*

*

Transportar tota la càrrega sensible de les estacions al Montseny creiem que és una de les autèntiques justícies que podem retre a la Natura per l’esforç que fa a complaure l’home.

Saber per quina estació s’ha de començar, ja és elecció més difícil, puix no sabriem dir si, com és costum, ha d’ésser la primavera, que sembla que és el començament de la vida, o bé la tardor, on hi ha, en estat potencial, tots els elements que fan possible que aquella vida s’alliberi i se’ns faci altra volta patent.

Nosaltres - indiferents a aquestes problemàtiques, podriem dir-ne jeràrquiques, puix que totes ens semblen meravelloses -, seguirem l’ortodòxia i donarem pas a l’escenificació de la primavera.

.

Primavera és una paraula composta de prima ( en llatí, cosa primera ) i de vere ( estiu ). O sia, el seu significat és “avançada de l’estiu”. Accepció ben certa segons la cronologia universalment acceptada. Si ho mirem des d’un punt de vista més gràfic, biològicament parlant, potser, amb més justícia, la podriem anomenar: “exteriorització de la vida”.

Després de la fictícia mort d’un hivern, viure - que és reviure - torna a fer-se realitat.

Milions d’éssers estan esperant que el sol escalfi i, sobretot, ens doni llum vivificadora durant llargues hores. Així s’aconseguirà, com el neguit del bull d’una olla, que tot un cicle vital es posi en moviment.

Les papallones trencaran l’estoig apergaminat, on han romàs tot l’hivern, i posaran a assecar al sol les seves ales tendres, revestides d’escates de marcada coloració.

Les abelles, els borinots i els escarabats, alguns com el Carabus rutilans

( escarabat-joia ), tenen reflexos d’aram polit i el qui mai no els ha vist s’ajup a recollir-los pensant haver trobat una joia perduda.

D’altres, vermells i verds i de colors purs, alguns amb pintades negres, donant contrastos armònics i de pur caprici.

Formigues i petits insectes alats van sortint de les escorces; amatent, el pigot, de ploma de verd encès de fulla i amb vermells a la cua, va invitant-los a sortir amb més celeritat, colpejant troncs i més troncs, per agafar-los amb la seva llengua viscosa.

Bosc endins canta alun cucut i les merles a les bardisses, mentre passa com esfereït el gaig vestit amb moltes coloraines.

.

Els brots endormiscats de tots els arbres van desplegant-se tímidament al sol. A mesura que el mantell vegetal es va fent dens, el moviment augmenta. La guineu, el porc senglar, l’esquirol i els altres pocs mamífers que encara hi resten - ja que l’home ha fet estralls voltant pels camins - van utilitzant els paranys de caça que cadascun coneix, per tal de sobreviure. Tothom es mou, no hi ha ninú que estigui tranquil. La vida comporta la mort i a tots ens plau lliurar-nos de la condició de víctimes.

La primavera, certament, és vida, però aquesta demana el sacrifici. Així ho han acceptat tots els éssers que la componen; sols l’home, un xic o molt desviat, ha intentat mixtificar aquest pacte racional, volent arribar a ésser etern.

.

Les llavors, petites en dimensió i grans, molt grans, en concepció, van descabdellant-se.

Unes són petites, les altres encara ho són més. Dins el seu context i ben protegides per un estoig endurit, les farines, el midó, les substàncies grasses i les proteïnes, van derivant en compostos més assimilables tot aconseguit per la màgia d’un procés hormonal, que faci créixer les diferents parts de la planta tan bon punt la calor, la llum i l’aigua, les ajudin en aquest procés complicadíssim. Va sortint del terraplè un brot que s’enlaira i, a l’ensems, una arrel que pren el sentit contrari perforant, amb paciència, el dur substrat, quan a l’home li caldria una màquina per aconseguir-ho. Així és de gran la seva potència.

.

De tots aquests fets, com aquell que no fa res, naixerà una planta petita o mitjana o un arbre que, passant els anys, podrà ser gegantí o menut, tant se val.

El que és cert i no deixa d’embadalir-nos, encara que any darrera any vegem el mateix, és la fidelitat de les seves directrius i la seva delicadesa, a l’ensems que la potència que esmerça en la realització del seu destí.

Aviat els brots formen capolls incipients i van endevinant-se els colors que tindrà la flor, encara que la seva forma continuarà essent un secret.

Per Pasqua Florida, que sol escaure´s el mes d’abril, el Vallès ja és un cistell de flors.

Hi ha indrets del Montseny, però, que porten un retard en aquesta diada tan celebrada, a causa de les seves variants climàtiques.

Els cims, on romanen molt sovint claps de neu, seran diferents de les faldes; les torrenteres no seran igual que els prats, i els solells es diferenciaran, notablement, de les obagues.

La flor de neu ( Galantus nivalis ) serà de les primeres que veurem, si sabem buscar-la. Després, violetes, maduixeres i el lliri del Montseny, que podem veure en profusió, tot emplenant un got d’aigua fresca a la font de Briançó, camí de les Agudes.

.

Restarà encara alguna gatosa florida en acabar l’hivern i a les costes s’aniran obrint els cardots i els clavells, tot sentint el cant d’algun pinsà i, fins i tot, d’una cadernera.

El pinsà borroner, els anys que ens visita, menjarà una amanida variada de brots, mentre assaja una cançó de primavera.

El pintor del cel ha buidat el seu sac de colors damunt la muntanya; els penya-segats i les roques nues ja s’han vestit amb roba estampada. Tot és vida, però sense personalismes. Tornar a reemprendre un cicle vol dir començar la mort.

Tots tenen, però, la mateixa emoció. Sols la manera de comprendre’ls els pot classificar.

La primavera, sense dubte, és un autèntic miracle.

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

........................a l'estiu…….

*

a la tardor…………a l’hivern

*
……….a on vas , Montseny? …….

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

8 Septiembre 2007

L'estiu ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

).

*

T ot el que era fosc s’ha tornat d’un verd lluminós.

Les fulles seques que per milions de milions cobrien la terra, tenen ja els colors més diversos. Moltes voltes volem mirar el cel, i les feixugues branques dels arbres plenes de fulles no ens deixen veure ni els núvols ni el cel blau. L’emotivitat del naixement d’una fulla que ens ha donat la primavera, ara és la materialitat d’un agradable fruitar. Cada fulla és una màquina que, amb el luxe de les formes més diferents, està exposada al sol per tal que pugui portar cap a la fotosíntesi, és a dir, lliurar-se a l’acció motora que li dóna el sol per convertir la terra i la roca més forta en matèria orgànica. La funció clorofíl·lica, partint dels elements minerals on són endinsades les arrels, diòxid de carboni que treu de l’atmosfera i aigua, va produint productes complicats que després concretarà en fruits i llavors. Sucres, greixos i olis, farines i midons, vitamines, essències. Tota una fàbrica de productes químics treballant sense sorolls, sense foc, sense pressions ni totes les complexitats a les quals estem acostumats amb les industrialitzacions que ha estructurat l’home. Grans han d’ésser els efectius d’aquesta fàbrica, ja que la humanitat n’és tributària ben directa sense, de moment, poder prescindir-ne. Els nostres àpats diaris, el carbó i el petroli, són testimonis ben eloqüents d’aquesta autèntica “màquina de la vida”! Quin miracle no és el que cada any vivim, si som atents a la seva autenticitat, amb el particularisme de totes les estacions!

.

Heus aquí, però, que de l’eufòria de la primavera, per tal de produir naixements, sols en participa l’estiu en els seus primers moments. El seu particularisme el podem fixar en els fruits, encara que alguns es produeixin a la darreria de la primavera i d’altres en començar la tardor. Veure un arbre carregat de fruits és quelcom edificant i desperta sentiments molt variats: promeses d’un bon any i emocions dels sentits, degustant les seves olors, sabors i, fins i tot, capricis de forma. Al Montseny, llevat de les petites feixes de conreu de cereals, no poden cridar l’atenció d’aquests fets, perquè les plantes boscanes prediquen l’humilitat i els seus fruits són poc ostensibles per a aquells que no els busquen directament. Els castanyers, els servers, les alzines i els roures, potser les pinyes dels pins, algunes móres embardissades, les cireretes d’arboç, les maduixes.

En més petita quantitat, les beines tendres de les ginestes i ginestells i els fruits encara verds dels ginebrons. Els arbres i les plantes arbustives ens centraran més la vista i també alguns bolets que, sense flors ni fruits, començaran a cridar l’atenció dels aficcionats boletaires.

.

Després, en anar avançant, va canviant el somriure que li havia cedit la primavera, per arrugar el rostre, neguitejat de tant treballar. Els productes de fabricació esmentats produeixen un desgast notable. Cal afegir-hi les fulles fetes amanida, menjades per tants i tants animals: insectes nombrosos, aus i mamífers fitòfags, aniràn produint lesions a la delicada creació de les fulles, dels brots tendres i, fins i tot, de les escorces i les arrels. Ningú no pretén el mal, però n’hi ha tants que necessiten menjar!

Per altra part, hi ha els propis elements meteorològics: les tempestes d’estiu, vents forts, pluges aïllades però sense subtileses, algun llamp aïllat. L’acció del sol deixa sentir-se en el caprici del contorn de la fulla, la crema i la malmet. L’arbre i el matoll sols reparen el més imprescindible. No poden donar abast a tantes exigències. El resultat serà que a finals d’agost el bosc es convertirà ja en una maquinària vella que començarà a demanar substitució. Vindràn algunes revifalles, però l’esforç s’ha de pagar i, a més a més, tothom està d’acord que cal donar tot el que es pugui en benefici de la comunitat.

El sentit social que té la Natura és d’una racionalitat a la qual ningú no pot negar l’evidència. Sols a l’home - sempre l’home -, amb afanys estranys, li costa d’incorporar-se a aquesta manera de sentir i va voler estructurar sistemes d’organització en els quals tingués cabuda l’individualisme. Quina equivocació! Li caldrà, no en dubtem, rectificar.

.

Tot aquest neguit expressat l’hem referit al vegetal, que per això és el primer suport de la vida.

L’animal, però, en participa amb semblants mecanismes, encara que molt més amagats als nostres ulls. Ens serà molt dificil veure una guilla o guineu o un senglar o un gat mesquer.

L’esquirol, perquè hi és més abundant se’ns farà més visible.

També era freqüent, temps enrera, el conill, quan l’home - el gran inventor - no havia introduït la mixomatosi; ara, molt més esclarisats, sovint és millor no veure’ls, ja que no és pas rar trobar-los morts amb les seves ostensibles deformacions i, fins i tot, de vius n’hem vist acostar-se alguns amb un cap gegantí i uns ulls desviats que ens han produït l’angoixa en lloc de l’alegria davant d’un ésser gràcil, amb la seva agilitat característica.

Els ocells no són tan estranys i, sense ser gaire freqüent trobar un niu, assenyalat a voltes per un llenguatge de cants, fàcil de comprendre, tampoc no podem dir que la seva presència sigui gran en el nostre Montseny.

.

D’aiguamolls no n´hi ha pas gaires, però a les parts inferiors, cap a la riera de Gualba o la Tordera, es poden sentir els raucs, fets música, de les granotes.

Algun gripau, amb aires descurats, trepitja les fulles d’un sotabosc, o roman sota una pedra on el descobriran en aixecar-la. A la fi de l’estiu i cap a la tardor, les salamandres, grogues i negres, amb dibuixos que recorden els de camuflatge, busquen l’aigua per dipositar-hi els ous o, millor, petites salamandres que havien romàs en el ventre de la mare fins a arribar al moment del seu deslliurament en aquesta mena de part.

Els amfibis i els rèptils, ja ben nodrits, aniran perdent activitat, preparant-se per al “llarg son” que els espera.

.

On la vida és més intensa, i així es manifesta, és en el món dels insectes.

Al Baix Montseny encara es pot sentir tot un cor de grills, cantant reiteradament.

Ningú no podrà negar que dóna alegria i, fins i tot, una mena d’eufòria i tranquilitat d’esperit. Les cigales arriben més amunt i fregant-se les ales milions de vegades al dia, van cantant amb la més evident monotonia, però, com al grill, tothom les escolta i té un veritable encís poder-ho fer.

És, diriem, el crit de triomf que durant tot el dia, ens dóna fe que hi ha vida al Montseny, i a tot arreu on encara podem sentir-les.

Desgraciat el dia i el poble que ha deixat de sentir el cant de la cigala, del grill i de la granota!

.

Per terra trobarem molts coleòpters, escarabats de molts colors, a voltes ben negres, però sempre amb dissenys de caprici, i actius.

Volant, abelles, vespes i borinots, negres i grocs, d’un costat a l’altre buscant la flor on han de trobar-hi llur alimentació i fent possible, a la vegada, que la flor pugui fruitar. La pol·linització és un altre fenòmen que, tan sols coneixent-lo una mica,

és bo d’observar i ens dóna una nova imatge

del que exigeix la vida i la continuitat dels éssers vivents.

.

En acabar-se l’estiu, va apareixent la tranquil·litat.

L’home s’adona, igual que els animals i les plantes,

que quelcom succeirà,

que s’acaba el segon acte de la funció,

que hem de canviar la decoració,

preparant-nos per un altre escenari...

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*

.

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera…….

*

a la tardor…………a l’hivern

*
……….a on vas , Montseny? …….…….

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

7 Septiembre 2007

La tardor ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

*
foto miquel meseguer.
*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

*

.

I

Hom

diria que

la tardor

és l’estació del Montseny.

Tothom que conegui

aquesta muntanya i,

per tant, se n´hagi enamorat,

crec que opinarà que

en alçar-se el teló

per donar pas a la tardor,

és quan vivim una emoció inèdita,

almenys a les nostres

comarques vallesanes-osonenques-selvatanes.

La tardor és el temps dels colors,

del contrast,

de la invitació a somiar.

La febre de viure que vàrem copsar a la primavera,

ara la tornarem a sentir.

I l’observarem

en tots els éssers vius,

com així mateix en nosaltres,

en el nostre cos i en el nostre esperit.

Quan ve la tardor no ens cal mirar el calendari.

El nostre entorn ens ho evidenciarà sense el més petit dubte,

però, encara que no fos així, també ho sabríem

per una inquietud interior

que ens hi predisposa l’ánim.

És difícil d’explicar, però respon a realitats indubtables.

La nostra fisiologia, com la dels animals, es transforma.

Sembla que el verd encès que ens donà la primavera era un excitant.

Ara, els colors grocs i de tonalitats marronenques, ens porten la serenitat.

Tots sabem per estudis etològics fets en el món de la ciència i en el del treball,

en la pedagogia o en la medicina,

que els colors incideixen

ben directament

sobre el nostre comportament.

Ens exciten o ens tranquil·litzen,

ens donen eufòria o ens apaguen,

ens fan somniar afanys d’empresa o ens inviten al repòs.

*

La tardor és celebrada per molts poetes i també per tots els homes i tots els animals, en un cert grau, encara que no sàpiguen expressar-ho. El sentiment és quelcom universal i “sentir” hom creu que és “poetitzar”; fer moure les fibres sensibles i desvetllar l’esperit. Malgrat tot, aquesta celebració, encara que a voltes es digui el contrari, ens dóna la sensació i el convenciment d’ésser regida per una mena de melangia.

La nostra argumentació, a part de sentir-la en el propi cos, ens la testifica el món vivent que ens rodeja. L’arbre que s’ha despullat de fulles, va preparant ceres i teixits especials per protegir les ferides que, en caure aquell fullatge que tant ha treballat, es produiran.

Els brots que naixeran el proper any s’envolten d’escates endurides. Els troncs sembla que es fan més foscos i ja no tenen eufòria per continuar creixent.

.

Les herbes del prat s’han paralitzat. Moltes de les seves fulles s’assequen i no pas per la calor ni per la manca d’aigua, ja que en aquest temps comença la frescor i els règims pluviomètrics són elevats. És una manca d’interès, totalment aparent, per continuar vivint. A poc a poc, però, i de manera progressiva, aquesta claudicació afectarà tot el seu context. Les fulles dels arbres del bosc tornaran a cobrir el sòl i aquella catifa, primer plena de coloraines, després d’un trist color fosc, tornarà a patentitzar-se.

Però heus aquí que la tardor no l’hem de jutjar amb tristesa sinó amb una gran reverència i, fins i tot, amb agraïment i eufòria. On seria el miracle de la renaixença de la vida, de la primavera propera, si no visquessim la tardor?

Mirem aquí i enllà, i veurem com l’arbre deixa caure els seus fruits portadors de les llavors. Així mateix succeeix a la mitjana i petita planta. On aniran a parar?

Unes a terra, abrigant-se amb el mantell de fullaraca; d’altres a l’estómac de l’animal que, tot i fent un esforç, acaba de completar les seves reserves de greixos, com a nodriment necessari per a passar l’hivernada. Éssers amb sentit de la previsió com l’esquirol, el toixó i diversos rosegadors petits aniran amuntegant-les en llurs caus convertits en rebost.

*

Però, perquè no escollim una de les portes del Montseny i, agafats de la mà, amb el senyal de germanor que ell ens ensenya, no deixem lliure l’esguard perquè mogui l’esperit? Sant Celoni pot ser un bon lloc, puix d’aquesta ja no tan petita ciutat ens podem traslladar a la vall de Santa Fe, arribar a Sant Marçal i prendre el camí - actualment ja en plena consolidació - fins a Viladrau. Llavors cap a Seva, dirigir-nos al Brull per coll Formic, visitar Sant Bernat, el poble de Montseny i acabar a Santa Maria de Palautordera. Si a aquest periple hi afegíssim una excursioneta a peu, travessant des de Sant Bernat fins a Sant Marçal, seguint la vall de la Tordera; una altra al Tagamanent, planejant la Calma; una tercera a Sant Segimon, i una darrera al turó de l’Home, on arriba - per desgràcia - la carretera i, tot caminant fins a les Agudes, baixant per la font de Briançó al pla de l’Espinal; podríem dir que la visió del Montseny seria completa, almenys per fer-nos càrrec de la seva fisonomia principal.

.

El que hem dit no respon a cap itinerari excursionista, en el sentit ortodox de la paraula, però, donada la nostra intencionalitat de copsar una “flaire òptica” del Montseny, i la imposició del motor, hem cregut que, posats al volant, seria el més aconsellable.

Enfilant la carretera que surt de Sant Celoni cap al poble de Montseny ( per Palautordera ), ens queda a la dreta i ben visible, el turó de l’Home. A cada banda de la carretera hi ha “torres”, totes plenes d’arbres exòtics: cedres, xiprers i d’altres; són les típiques cases dels barcelonins que vénen a estiuejar. Hi ha també algunes masies amb camps de conreu, hortalisses principalment, i alguns arbres fruiters.

Però si això pot ser una mica estrany, encara que tolerable a la sortida d’un poble, no ho són tant i produeixen indignació, les torres elèctriques molt nombroses que veiem arreu de la muntanya. Entre aquest paisatge mecanitzat i el de les instal·lacions militars que coronen i amenacen el turó de l’Home, fa una veritable llàstima. Pobra muntanya, quin mal has fet?

A mitja alçada de l’esmentat turó i la carretera, apareix l’esglesiola de la Costa. El camí va animant-se amb alzines sureres, pins pinyoners i alguns pollancres buscant sempre l’aigua de les barrancades d’aquests indrets. La tonalitat del paisatge és el verd, sense gaires matisacions, puix gairebé tots els arbres, amb l’excepció dels pollancres que aviat perdran la fulla, són perennifolis. Al sotabosc moltes estepes, argelagues i brucs. Sols algunes umbel·líferes de parasols blancs, fonolls grocs, i xicoires tacant de blau, resisteixen fins a les darreries de l’estiu i miren, cara a cara, a la tardor.

El turó de l’Home canvia de costat i se situa a l’esquerra, desapareixent del nostre esguard. El poble de la Costa del Montseny va prenent relleu. La carretera força dreta, recull l’ombra de les acàcies, dels plàtans, dels oms i d’alguns pins exòtics castigats per llur intrusió, amb nombrosos nius de processionària, aquella eruga que tots hem observat fent un rosari de caprici en llurs desplaçaments; la seva densitat arriba, en alguns d’aquests pins afectats, a malmetre’ls, portant-los a la mort.

.

La riera de Campins conserva la vivència frescal de la contrada, mantenint claps de pollancres eixerits. Així, sense gaires variacions, arribem a Campins, assenyalat amb la fita del seu campanar romànic. Pels seus voltants, les gramínies són ja de color ros i les falgueres, fa pocs dies tant verdes, comencen a cremar-se. Les tavelles de les ginesteres s’han obert i llurs llavors han caigut, sotraguejades pel vent, acollint-se a la terra abrigada. També els cardots s’han assecat i han deixat que la ventada transporti llurs llavors a grans distàncies, com si fossin eficients paracaigudes.

Tots els vegetals busquen la millor tècnica per assegurar-se la sembra i una nova brotada.

Una nota de color ens la dóna el fruit de l’arboç, amb les seves cireretes. Els ocells se les mengen i l’home sol tastar-les, encara que al seu gust, mixtificat, no li doni gran estimació.

.

Som davant de Fogars de Montclús. Hi ha alguna figuera escadussera i, com a tot arreu, l’universal arbre anomenat vernís del Japó ( Alianthus altissima o A.glutinosa ), originari de la Xina, però mig espontani, diriem, per tot el món; les seves fulles fan una olor desagradable; malgrat tot l’arbre és decoratiu.

De les costes pengen les bardisses plenes de móres. Semblant a les cireretes d’arboç, el camperol també les tasta, paladejant el seu suc dolç. Romanins i farigoles donen flaire a l’ambient. Heus aquí, però, que els ulls se’ns fixen en un arbre: és el castanyer. Diferent de tots els altres, ens sembla que és el pregoner del Montseny.

.

Som al km. 6, davant la cruïlla d’un camí de terra que ens portaria al turó de l’Home. En aquest punt comença l’arbitrària delimitació del Patronat de la Muntanya del Montseny. D’aquest lloc, si la calitja no ho interfereix - i això és molt freqüent en aquest indret -, es veu tota la gran plana de la Tordera i els seus voltants: Sant Celoni, Sant Esteve i Santa Maria de Palautordera, Llinars, Cardedeu, Granollers i, tancant la vista al mar, les serralades del Montnegre i de Cellecs.

El turó de l’Home sembla, talment, que es pot agafar amb la mà. Han desaparegut les sureres. Es veuen freixes, pollancres i castanyers amb més o menys fulles, ja moltes grogues i de subtils transparències al contrallum.

Han aparegut els primers vents i les fulles, envellides de tant treballar, van caient, començant la catifa que nodrirà la terra on fructificaran totes les llavors la propera primavera.

Les terrasses quaternàries van quedant barrejades amb les roques metamòrfiques. La carretera serpenteja pel roquissar; som al km. 17 i, destacant com a espècie singular, apareixen els primers faigs, uns encara verds, els altres acolorits i alguns amb fulles escadusseres. Cada indret és diferent en aquest Montseny ple de reialmes.

L’alzina va desapareixent a mesura que el faig s’entronitza i va dominant, amb celeritat, totes les contrades obagues. El faig, no en dubtem, és el poeta més inspirat d’aquesta tardor montsenyenca.

Els esqueis van prenent formes escultòriques. Monòlits tacats de groc i carbassa pels líquens que s’hi han arrapat, semblen, en mirar-los de lluny, la paleta d’un pintor. Amb uns peus d’avellaners salvatges, la fageda, densa i vigorosa, sembla un bosc que s’estigui cremant. El color encès del coure polit s’ha imposat. És una follia que sembla un joc d’escenografia preparat per a una gran festa. Si esperem que el sol travessi de ple llurs fulles, tindrem la visió d’un gegantí calidoscòpi jugant, solament, amb peces d’aram, de llautó i de metalls oxidats.

Mirant a contrallum les fulles del faig, sembla que s’obri la porta d’un paradís dins del qual hi han de viure àngels i altres éssers amb totes les formes imaginades i d’altres que encara no s’han concebut. Així és d’original el que veiem o el que somniem amb una fantasia que s’ha fet realitat. És la gran portalada de la vall de Santa Fe que ja tenim a sols un quilòmetre.

.

Aquesta exaltació de colors però, durarà ben poc i les fulles cauran, quedant els faigs estàtics i muts, com si els hagués afectat un intens trauma. Aquelles fulles tan ponderades es marciran i tornaran a fer catifa sobre la terra esperant el naixement de noves coloraines.

Les Agudes, que sols s’han deixat veure amb certa timidesa, s’han perdut novament abassegades per la densitat del faig. Aviat les tornarem a veure. En el sotabosc hi ha ginestells i grans falgueres, abatudes i mortes pel fred. Contràriament, els ginebrons sembla que somriguin, ensenyant-nos llurs fruits aspres, d’un blau-negre brillant, segons la incidència de la llum. Hem ultrapassat els mil metres d’alçada.

D’animalons no en veiem gairebé cap. Sols algunes merles, gaigs i tords, junt amb algun tudó, van buscant els fruits que queden. Caigudes a terra, les llavors del faig, com ho foren també les glans de les alzines i roures, seran bones per als senglars.

A les voreres s’hi veuen pinsans i, encara, en llocs arrecerats, hi canta alguna cadernera. A voltes, d’una llambregada, es veu alguna guineu i algun gat mesquer.

.

Hem arribat al pla de l’Espinal, en plena part obaga de la muntanya. Al davant, una mica a l’esquerra, torna a sortir, ara valent, el punxó de les Agudes i els claps d’avets més densos que té la muntanya. Aquest és l’arbre insigne del Montseny perquè, al marge de la seva personalitat, representa l’entronització més meridional d’aquesta espècie a Catalunya. Les drassanes de Barcelona coneixien molt bé la bondat de les fustes d’aquests arbres per fer-ne vaixells. També trobarem el grèvol amb les seves fulles escultòriques i envernissades, guarnides de perles d’un fort color vermell.

Fins al km. 26 ens acompanya el faig. Quan aquest arbre s’ha despullat i mirem una carena a contrallum diríem que veiem la imatge d’una processó de frares gegantins que caminen buscant el cel. La tardor sembla la Quaresma de la Natura i, sense adonar-nos-en, ens transporta al misticisme i a la meditació. Li convenen tant a l’home aquestes imatges alliçonadores per estimular els seus sentits i la seva emotivitat, a l’ensems que li patentitzen la seva petitesa! Quin camí més bonic és el que hem fet! Ara, però, ja l’anirem perdent altra volta, per retornar a l’alzinar, als roures i als pins.

Abans però, passarem per Sant Marçal, amb la seva ermita i l’elemental hostal.

Al coll de Sant Marçal els ginebrons són gegantins, i ens recorden els avets.

La Taula dels Tres Bisbes, on podrien estar assegudes tres persones posant llurs cadires dins de cada bisbat: Barcelona, Girona i Vic, és el punt de devallada de la carretera que ens portarà a Viladrau.

El decorat de fons és excel·lent pel cantó de les Agudes, però molt malmès el que mira a Viladrau, a causa d’una explotació minera que fa malbé el paisatge. En aquest lloc la roca és granítica, molt erosionada.

Prop de Sant Marçal es troba la font Bona d’on surt el camí de carro que, passant per les Illes, ens porta fins a Sant Bernat, trepitjant la vall alta de la Tordera que ha nascut al peu de les Agudes. Pollancres, alzines, castanyers i verns, fan paret a petits camps de conreu.

Abans d’arribar a l’ermita de Sant Bernat haurem passat pels esqueis del Bovilar, autèntic caprici d’un trencat de roques que sembla demanar l’establiment d’un grup de cabres salvatges, com es proposa en els tancaments artificiosos d’animals, dins el projecte del Parc del Montseny.

“Tots els colors del verd”, com canta en Raimon referint-se al país basc, es troben en aquestes contrades.

Des de Sant Bernat podem enllaçar amb la carretera que va de Palautordera a Seva, passant per coll Formic. Retornem, però, a Sant Marçal i davallem cap a Viladrau per una carretera en construcció que, sense grans singularitats botàniques, ens dóna vista al vessant nord, on es troba Arbúcies i s’esguarda el castell de Montsoriu.

Viladrau és un poble d’estiu, amb les conegudes “torres” vuitcentistes embolcallades de coníferes exòtiques.

D’aquest poble la carretera ens porta a Seva, passant per camps de bon conreu, amb típiques masies. Els pins i les alzines són els arbres dominants. En arribar a Seva podríem sortir del Montseny fent via cap a la carretera de Vic a Barcelona, però això no ho volem pas, sinó que desitgem retornar a la nostra muntanya.

Per això prendrem camí a l’esquerra i arribarem al Brull, anant així tancant el circuit complet de la muntanya que finirà a Palautordera.

La pujada és forta fins a coll Formic, assolint més de mil cent metres d’altura. Una carretera, força tortuosa, s’obre pas entre grans roquissars, alternant les tarteres reseques amb les plantes higròfiles de les venes d’aigua on arrelen falgueres i algun boix. Aquí hem de fer parada, ja que el paisatge val la pena. Fondàries impressionants pel cantó del Brull i, per l’altre costat, la davallada per on camina la Tordera.

També podem fer l’excursió al Matagalls ( 1594 m.) on tornarem a veure avets, o bé a la Calma, extensa plana d’una fisonomia molt particular i pobra en vegetació arbòria

- sols una fageda a la part obaga del puig Drau i també claps de trèmols, pins i algun boix grèvol -, encara que rica en prats, que ens deixarà a l’excepcional talaia del Tagamanent.

Si preferim el Matagalls creuarem una faixa d’alzines, unes planes penjades de prat i, després d’una bona fageda, tornarem a veure força avets situats a coll Pregon i al pla del Parany. Els ulls, arribats en aquest lloc, ens tornaran a brillar.

Retornant a la carretera, seguint la davallada, travessarem el sot dels Verns, nom que li donen aquests arbres; després, l’alzina serà el marc general fins a mig camí del poble de Montseny i a Sant Esteve de Palautordera, on començaran els pins bords i els pins pinyoners.

Ens pararem per donar una llambregada al petit poble de Montseny i, una mica més avall, trencarem a l’esquerra per la travessa cap a la Costa per veure tota la sofisticació del complex de font Martina i el Vilar, terrenys propietat de la Diputació de Barcelona des de fa ja bastants anys.

En aquest camí haurem pogut observar: boix i trèmols a les parts frescals i, més avall, al solell, ginestelles, caps d’ase i espígols, estepa negra, ginestes, brugaroles i brucs de diverses espècies, argelagues, l’arç i el garric, el roldor i la mata; uns amb fulles tot l’any, fresques i sols una mica pintades de vermell; d’altres perdent-les fins a quedar ben despullats. A la terra li fa tristor quedar descolorida i, per això, ha buscat plantes que li mantinguin el color verd com a consol, fins que no torni a arribar, amb les flors, el vestit estampat de coloraines.

.

Abans de tornar a Sant Celoni per Muscaroles, o tancar el circuit complert prenent, altra volta, la carretera que ens deixaria a Santa Maria de Palautordera, és obligat que pugem al cim del turó de l’Home per la nova carretera que, mig d’amagat, hi han anat fent.

La pujada és forta i la panoràmica excel·lent. Deixant el desconcert dels avets i els cedres que, junt amb altres plantes poc adients, han canviat el paisatge del voltants del Vilar i la reformada masia de can Planes de Fontmartina, travessarem una faixa de pins i una altra d’alzines, per arribar a blocs de roques, força despullades, on encara hi van arrelant plantes que, en augmentar l’altura, es van fent més petites o quedant-hi sols el prat. Només alguns ginestells, brucs i brugueroles, junt amb falgueres, són freqüents i encara, com hem dit, molt disminuïts.

Dalt dels cims, tant si mirem cap a les Agudes com al pla de l’Espinal, veurem les cadències dels avets situats sobre els 1500 m. d’alçària. Els peus se’ns queden enredats entre els troncs torturats dels ginebrons d’alta muntanya. Els seus troncs cremats per la neu i el vent gelat, són autèntiques escultures, i hom sols pot evitar la temptació d’emportar-se’ls pel respecte que hem de tenir pel paisatge d’aquest lloc protegit per la llei i el bon sentit.

Si tot caminant arribem d’aquí a les Agudes - pràcticament a la mateixa alçada -, trobarem una gran extensió d’herbes de prat amb alguns ginestells, caps d’ase i falgueres. El camí, ben fressat, que passa per la font del Briançó, ens deixaria al pla de l’Espinal.

.

Aquest recorregut, l’hem citat aquí en el moment de la tardor per poder descriure “l’espectacle del faig”. Malgrat tot podem, i hem de fer-lo, també, en el transcurs de les quatre estacions. Llavors, i sols d’aquesta manera, podrem dir que coneixem el Montseny. Quan sigui així no dubtarem si aquesta muntanya ha d’ésser o no convertida en un Parc a l’abast de tothom. Tampoc ningú no dubtarà que - com si fos un excepcional laboratori -, l’ensenyança de les Ciències naturals tenen en el Montseny una autèntica càtedra que, de cap manera, la societat no pot ignorar.

*

HEM DE SALVAR EL MONTSENY!

I aquest crit té un sentit pràctic i una espiritualitat.

*

Antoni Jonch i Cuspinera

.

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*
*

*
foto miquel meseguer.
*


als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera……...a l’estiu
*

.....…a l’hivern.........
*

……….a on vas , Montseny? …….…….

.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

4 Septiembre 2007

L’hivern ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*


*

*

*
fotos miquel del turó.

*

La transició de les estacions no és pas, com és fàcil de comprendre,

quelcom ben definit i delimitat.

Una cosa és el calendari i una altra la realitat.

Tots sabem com hi ha anys que l’estiu s’allarga o això mateix fa la tardor; contràriament, el fred pot venir quan encara no l’esperàvem.

Per a nosaltres direm que ha arribat l’hivern

quan els cims de Les Agudes, el Turó de l’Home o el Matagalls

això depèn del lloc on ens trobem -

es pinten de blanc per la neu.

.

A voltes sols es posaran “barrets” i d’altres tot el seu cos s’embolcallarà de blanc.

Amb aquest termòmetre, farem els nostres judicis i prediccions.

El fenòmen de la neu, però, no és pas el que determina que faci més o menys fred,

puix que en el Montseny es dóna, de manera molt marcada, la problemàtica de la “inversió de temperatures” ( inversió térmica, amb anticicló a sobre ),

deguda al fet que les valls, i llurs orientacions, determinen abrigalls fent que llocs més alts que d’altres tinguin temperatures superiors.

La plana de l’est del Montseny és menys freda que la que mira a l’oest, dels 5º C a 8º C sota zero fins a arribar, cada any, als -12º C a -18º C en el crestall del turó de l’Home i, amb seguretat, també a les Agudes, al Matagalls i a d’altres indrets.

Des de les darreries del mes de setembre fins a l’abril, és quan l’hivern muntanyenc es fa patent.

.

*

La neu té uns atractius insospitats.

En l’ordre estètic pot semblar-nos el mantell

que embolcalla i pren cos en les punxes de les Agudes.

El paisate s’unifica, és cert, però el verd que surt d’alguns branquillons

agafa unes intensitats que ens fa sentir què és vida.

Tots els arbres, i els primers els avets, sembla que amb el pes de la neu

vulguin aixecar llurs branques, com si fossin

braços suplicants d’un torturat.

La neu és feixuga i tenen por d’esquinçar-se.

Quan es va fonent es dibuixen clapejats d’un gran efectisme,

donant lloc a escorrialles d’aigua que saben dibuixar molt bé el relleu del terreny, llepant les pedres com fa el os quan ens vol estimar.

A voltes, agulles transparents penen d’una roca i semblen cristalls que,

en tocar-hi el sol, prenen tots els colors de l’arc de Sant Martí.

La llum - sempre la llum -, sigui “física” o de l’esperit,

és la que donarà relleu, sentit i poesia a les coses.

Mai no hem de voler la foscor, ni la de l’entorn ni la de l’ànima,

perquè ella és signe de la mort freda, sense sentit.

Quan tenim la sort de viure un any de neu i esguardem

des de la llunyania el nostre Montseny, embolcallat amb una bufanda

d’un blanc immaculat, l’esperit se’ns belluga i sentim el calfred

que dóna la magestat.

La Natura té, no en dubteu pas, els seus llocs sagrats

i aquesta muntanya esdevé un refugi dels déus.

En caure la tarda, el sol ponent el pinta de color rosat,

convertint tot el que era severitat i potència, en amable dolcesa.

.

*

Els dies festius el poble, tot i fent un pelegrinatge - tal volta inconscient, però autèntic i vigorós -, puja muntanya amunt amb els vehicles motoritzats.

L’excursionista, com a element concordant amb la Naturalesa que busca i trepitja, agafa l’olor del carburant dels milers de motors que fan cua, sense poder avançar.

El Montseny els crida tots, però l’home, fet màquina, és castigat i la muntanya es transforma en carrer de gran ciutat on no s’avança com es vol sinó com es pot.

Un dia feiner, amb el cel blau i el Montseny ben nevat, anar de Sant Celoni a Santa Fe i fins a Sant Marçal, és viure unes hores de privilegi.

Deixades les alzines i fins i tot els castanyers, busquem el regne del faig. Cada ull té un esguard diferent; a l’esquerra la pujada i a la dreta la baixada.

La neu, quan no és excessiva per destruir el relleu amb la uniformitat - com passa al Montseny -, ens dóna l’oportunitat de viure un dels grans espectacles de les estacions.

Aquell faig verd de la primavera i rovellat de la tardor, ara el veiem totalment despullat. No ha perdut pas la seva personalitat, i la força i la teranyina del seu brancatge són ben aparents, però costa de saber-lo ple de vida si no retrocedim en el record.

La neu rellisca de les seves branques com si li fes por de fer-hi estada.

L’avet, contràriament, es manté verd. S’ha ennegrit el seu color, però la tinta és sòlida i no accepta claudicació. Les seves branques, tupides de fulles i amb forma de bressol, gronxen la neu al ritme que el vent les empeny.

De tant en tant apareix el boix grèvol. Quina lluentor de fulles! Hom diria que les han envernissat per participar en una festa. Qui sap si, emocionat, vol celebrar l’esdeveniment de l’espectacle de la neu com a cerimònia ritual de l’hivern nevat?

*

Si arribem a Sant Marçal, és obligat de romandre-hi una bona estona.

Les Agudes, que entre les branques del faig juguen a l’acuit a amagar amb els ulls de qui les esguarda, ara es lliuren amb tota plenitud.

Camineu fins a el Puig, a pocs metres de Sant Marçal i us adonareu de la potencialitat de la Natura que configura el Montseny.

Veureu el naixement de la Tordera i com, mig glaçada, s’obre camí entre la neu. Al cim, uns claps d’avet amb neu pintada de verd. L’esperit resta entronitzat a la campana de la petita esglesiola romànica de Sant Marçal.

A la Taula dels Tres Bisbes hi ha parat un dinar de flocs blancs, essent també del mateix color els coixins dels tres seients que l’envolten. L’ombra de la creu que hi ha al coll de Sant Marçal potencia l’escenografia.

I ara, perquè s’ho val, deixeu que el sol es vulgui pondre i el color tímid d’un rosa clar ens doni l’abraçada de la ermanor autèntica, en silenci, amb calfred, amb puresa d’esperit.

Quan la fredor ens fa moure els peus i ens desperta per fer el camí de retorn, tinueu la seguretat que quelcom nostre s’haurá quedat al Montseny i, a l’ensems, un bri de la seva imatge, del seu context, s’ha fet, així mateix, cos amb nosaltres. Somniarem les vivències d’un conte que ens transportarà a la ficció, però, en despertar, tornarem a tocar la realitat.

.

*

Beneïda neu que saps esculpir muntanyes i transmutar la terra aspra

en quelcom pur i fonedís, deixant, però, imates perdurables

i fent dels homes impurs, éssers plens d’esperit!

L’hivern, però, no vol dir mort sinó una altra forma de vida.

Potser podríem dir-en un “repòs actiu” de reforçaments i energies potencials

que sols desitgen tornar a reprendre el ritme.

La neu és sols un abrigall. Això que pot semblar-nos una contradicció és tota una veritat. Sota la neu el vent gelat no hi toca, i la temperatura no baixa de zero.

Així poden sobreviure les plantes i tants d’animalons preparats per a l’hivernada.

També la neu, en aquest hivern beneït, és reserva d’aigua tan necessària per a fer germinar totes les llavors, ja sembrades, i retornar la saba a les plantes que esperen la primavera per iniciar el treball després d’aquestes “vacances”.

.

Beneït siguis tu, Montseny conseller, que saps donar als nostres esperits

totes les matisacions de la vida. Les teves estacions són plenes de joia

i saben combinar tots els colors i activar subtileses que mai no havíem sabut descobrir. Que Déu et doni llarga vida i puguis continuar predicant la veritat senzilla

amb l’oració encesa de les teves estacions,

felicitat autèntica que podem assolir els homes aquí a la Terra!

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*

dins El Montseny i les seves quatre estacions.

.

Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera……...a l’estiu
*

............a la tardor….........…

*

……….a on vas , Montseny?.


servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

3 Septiembre 2007

1979. El Montseny pot morir ( Antoni Jonch i Cuspinera ).


*
*
foto miquel del turó.

*

Sobre la nostra muntanya hi ha els núvols folls de la tempesta, que la volen cobrir de dalt a baix i destruir-la. Seria la mort de la casa, de l’amic, de nosaltres mateixos.

El Montseny no pot morir! perquè seria un assassinat del qual tots hauriem de respondre. Sols l’home, fent meditació, pot arribar a comprendre que tothom ha d’estimar la Natura, i el Montseny n’és un dels seus altars.

Així naixerà, amb força, l’alba esperada, i tornarà als nostres ulls el color de tardor dels faigs metal·litzats; el sac de flors que hi ha abocat el cel; la lluentor dels seus verds, grocs i vermells; la neu oferint-nos un àpat de flocs blancs a la Taula dels Tres Bisbes.

El Montseny serà salvat!

*

Cada dia llegim amb més profusió articles sobre la tirada de l’home envers la Natura, la necessitat de respectar-la, l’ordenació de l’habitacle, les disbauxes de la inconsciència, demanant i robant allò que sols era un usdefruit.

Aquesta reiteració va esdevenint un tòpic i ja gairebé no en fem cas, millor dit, sí que en fem, però sols per justificar o amagar els nostres pecats sobre aquestes problemàtiques.

Volem passar com a homes conscients però desestimant qualsevol renúncia.

Una gran majoria creu que en totes aquestes mil maneres de procedir no hi ha malvolença. Però, no és pitjor la manca de consciència i la impregnació tecnològica que portem sense saber-ho, que qualsevol manera de jugar a l’acuit a amagar?

Subjectivament creiem que sí, ja que desvirtuar un concepte o una manera de fer equival a desconèixer la veritat i, en aquest cas, la transcendència del què vol dir malversar la Natura.

*

Contrariament, predicar amb més o menys bona voluntat i, a l’ensems, comportar-nos en un sentit d’homes dignes fent allò que té com a fonament uns principis arrelats en l’equívoc, és la negació dimanada de la manca de comprensió.

Semblaria que, amb tot el que hem dit intentant demostrar la magnificència de tot el context natural, hauríem de canviar la nostra manera de procedir.

Sabem que això no pot ser fàcil; millor dit, limitar-nos a explicar-ho i traçar una programació, seria caure en una inconsciència.

És tota una manera de fer allò que es pretèn, un canvi de sentir i de practicar la vida, allò que és del tot necessari. La força de l’espiritualitat que dimana de les esmentades estacions pot haver-nos convençut, i no per la descripció que n’hem fet, sinó per l’evidència de qui les ha sabut viure. Però tots ens hem anat acostumant a un ritme i a unes directrius que han capgirat el sentit d’allò que podem fer i d’allò que ens és vedat.

La Naturalesa no entén aquesta manera de fer ni el llenguatge amb el qual l’home li parla. Davant d’aquestes premisses, la intel·ligència ha d’ésser forçosament una mena de miracle.

*

Qui seria capaç de regular la nostra necessitat de petroli, sabent que en podríem prescindir moltes vegades? Les resines sintètiques, les manufactures de tot tipus, la maquinària amb les seves infinites versions, tot és demanat amb delit per aquest “home digne i conscient” qque predica i desitja la conservació de la Natura i que està enquadrat en les files del proteccionisme natural i cada dia lliura lluites dialèctiques enfervorides per aconseguir aquesta entelèquia. Hem de retornar a la Natura!, diu. Però això és una frase feta que també podria recitar un lloro.

.

La pregunta que s’imposa, arribats en aquest punt, seria la de saber si l’home és, doncs, un inconscient o un ésser amb mala fe. Nosaltres diríem que ni una cosa ni l’altra.

Passa que el “creacionisme” del qual està posseït és molt gran i no li és possible de parar-se ni, encara menys, assabentat de l’equívoc, tirar enrera. Sempre endavant, un home empeny l’altre, i tots ens n’anem cap a la davallada. No voldríem ser nihilistes ni tan sols escèptics, però, com es poden servir dos amos?

Per un costat volem que el paratge no es malmeti, però per l’altre somniem en tot un catàleg d’evidències que demanen la mort de l’animal, de l’arbre o de la roca. On respirarem aaire pur si el nostre alè - que és el mateix que el de la fàbrica que hem concebut - està contaminat de mort?

*

Posats en aquesta cruïlla hem de repetir que potser no hi ha remei: deu ésser un fatalisme. Potser l’home és un “cul de sac” d’aquesta branca de l’evolució. Una esperança - ben trista per cert -, pot ésser que, seguint el ritme actual, no tinguem petroli d’aquí a pocs anys i que, esgotades, una a una, les matèries primeres que estem arrencant de la Natura, aquest home, o un altre de diferent, pugui tornar a viure sota unes pautes noves. Una evidència sols pot guarir-se o neutralitzar-se amb una altra de semblant.

Pot ésser també que aquestes amenaces que avui es van dibuixant amb força creixent: manca de petroli, de carbó, de fusta, d’urani i de tantes altres fonts d’energia, siguin la taula de meditació d’una nova manera de concebre la vida, en veure tan a prop, la dalla de la mort. Llavors una sotragada punyent, fins i tot sagnant, pot fer-nos despertar i veure l’evidència d’aquest funest joc a l’acuit a amagar, i aconsellar-nos en la manera de canviar.

Qualsevol trauma ha d’ésser dolorós, però, no és morir a pessics, viure - malviure - d’aquesta manera. A la mort, els herois hi han anat amb dignitat, sols els captaires i els lladres l’aconsegueixen com a víctimes. Tot un “rei” de la creació es mereix una altra cosa!.

Per no caure en llarg comentari al qual aquesta problemàtica, sense adonar-nos-en, ens portaria, i insistir, una vegada més, en la utopia de predicar sense practicar, voldríem sintetitzar el conflicte en un mot i, aquest, ens sembla, podria ésser la regulació de la competició. L’home, regit per les mateixes lleis bàsiques que l’animal, té marcades matisacions. Una és l’afany d’acumular riquesa en el seu més ampli sentit: diners, propietats, càrrecs, honors. Fins i tot, entra en el detall de la seva pròpia persona: ben vestir, cura del físic, etc. El més essencial és competir i guanyar punts. No cal mirar com ni de quina manera ho farà; solament es tracta de recobrir les seves actuacions amb un mantell de seda que li donarà l’aparença de quelcom subtil.

*

Hi ha preguntes molt difícils d’afrontar. Potser ens és impossible, avui, acceptant la nostra configuració física i mental, contestar-les. Estem influïts i dirigits per unes normatives i en som presoners. La dolça cadira que ens hem volut fer a mida, té un clau que, en asseure’ns, se’ns clava i ens fa plorar i arrugar el rostre. Som uns vells joves, els homes de la mecanització. Quin triomf tan petit hem aconseguit! Un home sense pau i sense saber on va!

Hem dit que cantar la Natura és una expressió feta. ¿Com volem aixecar la veu en defensa de quelcom del qual nosaltres en som elements integrants?

Aquest equívoc és el que trobem que testifica més la irracional posició que volem fonamentar. L’home és sols una peça dins del context natural i, amb més o menys intel·liència i amb totes les tècniques que pugui estructurar, mai no podrà ésser sereat d’aquest fet dogmàtic. Aquí és on radica, a ben segur, el secret i la racionalitat. L’home es troba bé en el paisatge, perquè ell també ho és. Tota la nostra manera de sentir segueix la pauta dels cànons naturals. Les formes, els colors, el moviment, la filosofia de la vida, la nostra constitució orgànica, els nostres mecanismes fisiològics i psíquics, l’emoció, la bellesa.

*
foto miquel del turó.

*

.
Els nostres artificis de captació són dispositius naturals, i sols són capaços de captar i de respondre tot allò que els sigui harmònic. La música, la pintura, les formes, les olors i els sabors. Tots, uns i altres, de qualsevol naturalesa, direm que són bons o dolents segons uns cànons que es fonamenten en imperatius naturals. Sabem que diran que una cosa és el que és innat i una altra el que és educacional i, per tant, adquirit. És cert, però buscant la font de les pautes de conducta i llurs preferències, al darrera, sempre hi trobarem una radicació que ve de la Natura.

*

Un paisatge ho té tot. El Montseny ho sintetitza. Deixem d’una vegada de ser inconscients. Anem al nostre Montseny; gaudim, amb tota la plenitud, de les seves quatre estacions. És una dedicació que ens fa la Natura i, a la vegada, una crida al bon sentit. No volguem ser ni sords ni cecs, perque no ho som. No ens busquem la dissort, tenim el goig i la pau a l’abast de la mà i sense passar-nos a una vida merament contemplativa - que no la creiem possible - mirem sovint com passen els núvols pel cel, i de la mateixa manera que ells saben canviar de forma segons el vent que els empeny, també nosaltres, amb més raó, hem de saber-ho fer. Així l’home serà més home.

La seva força no la tindrà sols en la tècnica sinó en el conformisme de la senzillesa.

No oblidem que sempre serem éssers naturals.

*

Antoni Jonch i Cuspinera

*.

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

al teatre…………a l’escenari

*

a la primavera……...a l’estiu
*

a la tardor……a l’hivern
*

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

1 Septiembre 2007

Les estacions, teatre de la Vida ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*


*
foto miquel del turó.

*


La Vida no és un concepte estàtic, sinó canviant, evolutiu. Com que tots els components del paisatge són vida, també ho serà el paisatge mateix.
Com si es tractés d’una representació teatral, la Terra convertida en un gegantí escenari i amb un elenc d’actors, el més divers i complet, està preparada per a donar-nos una representació excepcional.
Milions de personatges assagen i realitzen llurs papers amb una seriositat que impressiona. L’home és un actor-espectador, modalitat aparentment indefinida, encara que molt concreta, justificada per la capacitat reflexiva que posseeix. Si només -com a voltes he pensat - fos un ens deslligat de les lleis en què estan enquadrats tots els éssers que l’envolten i el sostenen, seria, ben segur, solament un espectador. Però d’acord amb la seva condició de criatura natural autèntica, ha de pagar, forçosament, el tribut de lluitar - treballar -, junt amb tota la resta d’éssers, en la representació que la condició d’habitant de la Terra li imposa. Quants errors no es deixarien de cometre si tinguéssim en compte aquestes irrenunciables limitacions i exigències!
.
Tot està a punt. Els actors van renovant-se, ensenyant els uns als altres el treball que han de portar a cap. Hi ha lluites, però no pas divergències, puix aquelles responen a “naturalitats” dimanades d’actuacions a voltes violentes i d’incongruències aparents però que, a la fi, no són sinó autenticitats.
Les accions tenen lloc de cap a cap de la Terra, i tots sabem les notables diferències que existeixen d’un lloc a l’altre.
La temàtica és d’una equilibrada harmonia entre el drama i la placidesa.
El seu lirisme autèntic no admet la incongruència ni l’acudit poca-solta.
Es pot somriure, però no riure sense mida. Hi ha el suspens i la conflictivitat, però queda exclòs el sadisme, l’abstenció, la pornografia o la inconsistència.
La duració de l’espectacle és ininterrompuda al llarg dels dies, dels anys i dels segles. És una funció contínua que no admet la pausa, tampoc la tribulació ni la pressa.
El ritme és compassat, amb alts i baixos, però respon sempre als cànons de cada grup de protagonistes i llurs interrelacions.
És una obra en quatre actes, a voltes ben definits, a voltes sobreposats o amb matisacions diversíssimes.
.
Primavera i estiu, tardor i hivern. Per quin s’ha començat? On és millor posar els ulls de la relativitat, per copsar tota la seva filogènesi?
Com que l’un ve darrera l’altre, qualsevol preferència serà bona, ja que tots van lligats i formen part d’un tot. És un espectacle que no té començament ni fi.
Ningú no roman estàtic i cada acció és producte d’una d’anterior i protagonista de la següent. Cada estació configura una vivència i del conjunt en diem Naturalesa viva. Quan s’acabin les estacions s’haurà acabat l’alè vital de la nostra Terra i començarà un altre procés dinàmic de signe molt diferent. Hi ha altres mons que es troben en aquestes facetes. El nostre, pot disfrutar, encara, d’aquest privilegi de viure - de veure viure - i, això tan sols, ens hauria de produir una il•lusió sense límit.
La condició de l’home de poder-ne gaudir, pagant el sol tribut d’haver de participar-hi, és una posició de privilegi imponderable. Mirem tan sols les demarcacions que, per les seves condicions climàtiques, tenen desdibuixades i poc contrastades les estacions, i ens adonarem del gran poder reductiu que tenen.
.
Un tròpic, gairebé sense canvi, tot i considerant la seva luxúria vegetativa, o el llarg hivern dels extrems polars, tot i tenint el premi d’una explosiva renaixença en el moment que el sol apareix a l’escenari, són testimonis eloqüents per a fer-nos comprendre la grandiositat emotiva que, any darrera any, disfrutem els qui habitem regions on el teló s’aixeca i cau quatre vegades consecutives.
No busquem ponderacions. Totes les seqüències són extraordinàries.
Tenen protagonistes habillats diversament; el decorat també és ben diferent; la música estrena peces noves i els actors - uns assajant i els altres fent la seva primera representació -, desenrotllen a la perfecció el paper que els ha estat assignat i els és propi. Beneïdes estacions que ens continuaran donant el goig de viure, sense temor, sense pecat! Benaurat qui les ha establertes, perquè si aquest és algú que existeix, ha de ser un ésser sobrenatural que bé podem proclamar-lo Déu.
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
*

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

…………a l’escenari...........

*

a la primavera……...a l’estiu
*

a la tardor……a l’hivern
*

……….a on vas , Montseny? …….…….

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

1 Septiembre 2007

L’escenari del Montseny ( Antoni Jonch i Cuspinera ).

*

*
foto miquel del turó.
*
LaTerra és petita o molt gran, qui ho sap! La relativitat és una de les lleis que ens regulen. El que sí és ben bé cert és que, davant les complexitats que comportaria descriure, en genèric, les estacions, serà bo referir-les a un lloc escollit i, en la nostra condició geogràfica, no en podríem triar un altre de millor que el Montseny, ateses les singularitats excepcionals que ofereix.
.
Què és el Montseny? Per a molts, desconeixedors dels seus particularismes, és, senzillament, una muntanya situada al centre del Vallès Oriental. Els qui l’hagin visitat li trobaran molts d’altres valors i si, a més han llegit quelcom sobre la seva gènesi, fauna i flora, activitats humanes i les moltes singularitats que posseeix, llavors veuran encara el seu interès acrescut i el miraràn amb un gran respecte ple d’al•licients.
.
Si volem situar el Montseny en un context geogràfic, direm que és la més alta de les muntanyes que formen la barrera Prelitoral; més encara, si ens situem en el turó de Tagamanent i esguardem la gran esplanada de Vic, tancada per la serralada de Bertí, ens cridarà l’atenció la depressió que forma el Vallès en aquell indret a causa de la formació d’una falla miocènica. Aquest fet va provocar els ostensibles barrancs situats als voltants de la Calma, que tenen per nom els Sots: Sot de l’Infern, del Molí, de les Credes, etc., per on s’escorre l’aigua amb grans saltirons quan plou.
Tinguem en compte que essent el Montseny una antiga terra paleozoica, els moviments d’alçaments i transformacions han tingut gran intensitat i el seu estudi és tan extens com complex. Per això veiem, i fa molt bonic de constatar-ho, la presència de sauló a prop de roques calcàries, feldespat de color rosat, tarteres i d’altres accidents geològics que, al costat dels rius i torrenteres, presidits per la Tordera que neix a l’excepcional vall de Sant Marçal, donen al Montseny les autenticitats d’un pessebre gegantí.
.
Aparellat amb les quatre estacions i diferenciant les altituds, que hem dit que anaven des de la plana fins els grans cims, trobarem climatologies molt diferents. A les parts obagues, cara al vent, el fred serà notable i el llevant i el migdia podran qualificar-se, moltes voltes, àdhuc a l’hivern, de llocs agradables.
Sempre dominarà la humitat, amb pluviometries d’uns 1200 mm. o més, a la vall de Santa Fe. En els cims són un xic superiors, i a la plana molt més petites, entre 700 mm. i 800 mm / any.
.
La neu fa acte de presència cada any, amb més o menys intensitat. A voltes gairebé no es nota, però això és rar; d’altres, com el 1944, la nevada, va arribar als 175 cm. de gruix al turó de l’Home * (1).
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
(1) Els gruixos màxims de neu registrats al cim del Montseny han estat de 287 cm. el dia 18 de març del 1984 ( van caure 199 cm. en 24 hores, i 125 cm. en 5 hores.), i el 24 de gener del 1992 el gruix de la neu va arribar a 250 cm. ( Miquel Meseguer )---------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Aquestes circumstàncies fan que les temperatures siguin molt variables, des de les agradables de l’estiu a les que marquen el sota-zero durant l’hivern. L’observatori meteorològic situat al turó de l’Home dóna, diàriament, orientacions sobre els fenòmens meteorològics més destacats d’aquesta fita.
.
Tots aquests fenòmens naturals, amb els recursos que han configurat, han cridat l’home. Les cites de la seva presència no són pas massa concretes, però hi ha monuments megalítics ben concrets. I poblats ibèrics i romans, però situats a la part baixa de la muntanya.
D’edificacions, en tenim de molt antigues: esglésies romàniques - unes dotze -, cases pairals i masies. Totes es mantenen a poca alçada fins a començaments del segle XVI, no passant dels mil metres i sumant, en aquell moment, gairebé 800 focs.
Més tard, entorn del segle XVIII, són moltes les que han assolit fites més altes, o bé les masies o els seus camps de conreu: 1220 m. a Sant Andreu de la Castanya; 1200 m. als Corrals d’en Deumal, i can Penyacans ( Salvador Llobet: La vida i el medi al Montseny ).
.
Els pobles de la plana i els arrecerats a la muntanya han anat creixent i al començament del segle XX, a Santa Maria de Palautordera hi ha 2000 habitants; a la Garriga, 4100, i Sant Celoni, el més gran, arriba als 5000 habitants.
Tota aquesta població establerta buscava en l’agricultura i una mica en el poc bestiar que mantenia, llur subsistència. Cerquen terres fèrtils prop dels rius i fan algunes basses per emmagatzemar l’aigua. Els desnivells són vençuts formant bancals, a vegades d’unes dimensions petitíssimes. És una lluita entre el medi i la tenacitat de l’home per aconseguir el pa de cada dia. Cada gota d’aigua ha d’ésser aprofitada; cada petita plana, llaurada; l’arbre, tot fent bosc, anirà caient, l’home en treurà la fusta per a la llar, per treballar-la, per escalfar-se, i perquè li doni més possibilitats de conreu i de continuar sobrevivint. Mentre pugui regar, plantarà verdures, llegums. Quan no es pugui beneficiar de l’aigua, solament en ploure, llavors haurà de sembrar cereals, algunes patates i farratge per al bestiar.
.
A les zones més baixes s’hi troba la vinya, que puja fins als 900 m. i l’olivera que dóna fruits en els llocs adients d’orientació, fins als 800 - 900 m. Els castanyers també tenen la seva importància pel fruit i la fusta que donen, sobretot a la regió de Viladrau.
El bosc és la font principal de l’economia del Montseny. La fusta del faig, de l’alzina i del castanyer a les parts obagues són apreciades, a banda del sentit estètic i de la fisonomia característica que donen a la muntanya. El pi pinyoner dóna pinyons i fusta; l’alzina surera, el suro; i les pomeres d’Arbúcies, fruita, tots de notable valor econòmic. Avui la fusta de l’alzina i la del pi han sofert una gran desvaloració.
.
Als prats pasturen ovelles i cabres, que malversen la vegetació per la preferència que tenen pels brots dels arbres en creixement. Les vaques han d’ésser alimentades amb els farratges cultivats i per això n’hi ha poques concentrades a la plana* (2).
----------------------------------------------------------------

(2) Les vaques ( el ramat d’una sola masia, can Plà, que engreixen badelles per carn i reproductores, i que està format per gairebé un centenar de caps que passen la resta de l’any estabulades ), que mai havien estat pasturant als cims per sobre de 1200 m., ja fa uns 7 o 8 anys que cada estiu les porten als prats supraforestals ( subalpins ) del turó Gros, puig Sesolles i turó de l’Home, ja força castigats per la presència secular dels ramats d’ovelles barrejades amb cabres. La manca d’aigua fa que els hi hagin de pujar aquesta amb una cuba i un tractor, perque d’altra manera elles no s’hi quedarien. A aquestes vaques no les mena cap pastor, i van allà on les hi plau, fins que les fan baixar quan el fred o la manca d’herba no deixen altre remei, cap al mes d’octubre. Comparteixen l’estiueig muntanyenc amb el ramat d’uns cent cinquanta caps d’oví-cabruminat de la mateixa explotació ramadera abans citada ( Mas propietat de la Diputació de Barcelona ).

Fins l’any 2005, un sol ramat d’ovelles i cabres, el d’en Traveria, del poble de Montseny, hi duia uns 800 o 900 caps, tot i que cada nit es tancava als corrals d’en Rovira.

.

No cal fer gaire esforç intelectual per adonar-se de l’efecte que tot això plegat comporta per a unes “pastures” que cada cop ho són menys, i sobre un dels ecosistemes més fràgils, de més valor i de menys extensió del parc natural del Montseny. Pot semblar força bucòlica l’estampa de les vaques escampades pels matollars de ginebró alpí ( Juniperus comunis ssp. nana ), però qui les vegi rostejar tot trepitjant i trencant els seus troncs centenaris, que amb prou feina aixequen uns 40 o 50 cm. del terra, entendrà com estem bescanviant biodiversitat en perill, per entrecots, llet i costelles…diner per als amos; i erosió, empobriment i degradació per a aquests dissortats cims!

Curiosament, la oficina del P.N. del Montseny “ignora”- o més aviat negligeix! - tots aquests fets…

Fins quan? Fins que ja no quedin ginebrons? O fins que ja no quedi cap vaca sense enfollir?

Misteris administratius, és clar… que tot plegat, tant brut i pudent que fins i tot fa fàstic…

.

( Miquel Meseguer )
--------------------------------------------------------------------------
La indústria es desenvolupa a la plana, amb notable fabricació tèxtil; la terrissa a Breda, avui molt potenciada pel turisme tot i que n’ha malmès les formes tradicionals i ha imposat un “creacionisme” marcadament inacceptable; derivats químics obtinguts per destil•lació seca de la fusta, al servei de les “invasores” resines sintètiques i fibres tèxtils artificials; i, fins i tot, carbó, que encara té una petita acceptació en alguns sectors concrets.
Recol•lecció i preparació de derivats de la llet i d’altres de petit desenvolupament, sense descurar el comerç del suro, amb molts alts i baixos.
.
La indústria artesana és la que trobem més interessant. Fa uns anys es podia veure “cremar” una carbonera, tallar amb cura uns arbres per fer-ne llenya, fusta per a la construcció, mobles o peces de torner. Els castanyers, degudament tallats, donaven branques secundàries de les quals sortien les “perxes” i els “rodells”, per fer-ne barrils d’arengades. Amb un caire molt més antic, es troben ben ressenyades indústries avui desaparegudes: a les “poues” - pous excavats a la terra -, s’hi posava la neu a l’hivern per tenir glaç a l’estiu; cap a Sant Segimon, prop de Viladrau, es recollia el quars “ametista”, que es treballava a Vic; alguna petita farga per forjar ferro, encara que gairebé no hi ha mineral productor; també la baritina i la galena, però en petita producció, és arrencada prop de Sant Marçal, en un indret on malmet força el paisatge.
.
Per a l’home del Vallès, el Montseny no sols és una plataforma que gira entorn dels seus tres pilars fonamentals: el turó de l’Home, les Agudes i el Matagalls; durant molts segles hi ha hagut una relativament intensa activitat humana, donant lloc a fonts apreciables de riquesa. No fa gaires anys que en els molls de l’estació de Ferrocarril de Sant Celoni es podien veure, com si fos un lloc d’exposició, els beneficis més importants d’aquesta muntanya; paquets de rodells de castanyer per fer-ne barrils; carbó d’alzina i de faig; trossos de fusta per a la construcció; llenya, paquets de suro, minerals, etc.
.
Avui tot això gairebé ha desaparegut i les masies que resten habitades ja només les guarden uns homes vells, amb algun cap de bestiar, uns quants cereals, o algunes verdures per al seu consum. La ciutat els ha anat cridant i els joves, més dúctils, han fet cas del cant de sirena. Hi ha, com a perdurables, explotacions de fusta i alguns prats per a la pastura; tota la resta va minvant. L’esperança dels seus propietaris seria de convertir aquesta muntanya en una gran urbanització. No hi ha dubte que els seria ben profitosa, però a nosaltres ens sembla que en comptes d’aquesta dèria, la instauració d’un gran parc, al servei de la comunitat, seria més adient.
.
L’home del Vallès, especialment aquell que està vinculat al camp d’una o altra manera, el que primer fa quan es lleva és mirar el Montseny. Ell és el seu consultor obligat per predir el temps i estem segurs que, com a primera intencionalitat, en aquesta mirada hi ha incorporada una salutació reverent, una expressió familiar, afectiva, potser una oració. El Montseny va prendre el nom de “muntanya-senyera”, o sia “muntanya guia”.
Els poetes l’han anomenada “muntanya d’ametistes”, potser perquè un dels materials que s’hi troben són les ametistes que un dia, ja passat, varen donar lloc a una activitat industrial. D’altres diuen que s’anomena així pel color d’ametista quan, especialment la bruga o bruguerola, una mena de bruc petit ( Calluna sp. ), el tenyeixen d’aquest color.
Sia com sia, tant el seu nom com tot el seu paisatge i contingut té, a més del sentit econòmic que li correspongui, un atractiu poètic i fins i tot mític, important i definitori. Sense dubtar-ho, els factors que més perfilen i aguditzen aquestes motivacions són, per una part, la seva situació i el seu relleu que, aixecant-se a pocs metres del nivell del mar, arriba a enlairar-se per sobre dels mil set-cents metres. Aquest fet i les seves variants climàtiques i pluviomètriques donen lloc a la segona motivació i que no és més que una consequència de la primera, consistent en l’afincament d’una vegetació general i específica, molt variada i atractiva. A més de la presència de plantes i cultius de tipologia netament mediterranis, invita, perquè hi facin estada, espècies dels massissos centroeuropeus i subalpins. Oliveres i vinya, pi bord i pi pinyoner, alzines sureres, castanyers, pollancres a les torrenteres, bedolls i, ja als cims, el faig i l’avet per coronar-se amb els troncs recargolats dels ginebrons, autèntiques escultures que hom no es cansaria mai de mirar.
Sota aquests arbres, donant-los i rebent-ne acolliment, tot un catàleg d’arbusts, plantes i herbes petites. És el sotabosc, aquell mantell que, junt amb les fulles que van tornant-se adob, conservaran l’equilibri biològic que aquest esforç de la Natura exigeix. Una catifa de verd menut, de molses i líquens cobreix els claps erms, les roques i les seves escletxes.
.
Heus aquí que amb aquesta decoració bàsica es produirà el gran espectacle de les estacions. Tota una follia d’expressivitats, de relleus, de colors i de formes als quals la llum sabrà donar el sentit efectista - meitat realitat, meitat ficció, en traduir-se en els nostres ulls i en la nostra imaginació - que configura l’espectacle de “música i llum” que, ajudats per la il•lusió, veiem quan fem de turistes i visitem un monument històric i, fins i tot, alguna singularitat natural.
*
Antoni Jonch i Cuspinera
*
dins El Montseny i les seves quatre estacions.
Caixa d’Estalvis de Sabadell, 1979.
*

*

als quatre mots ( Pere Ribot )

*

.......al teatre...................

*

a la primavera……...a l’estiu
*

a la tardor……a l’hivern
*

……….a on vas , Montseny? …….…….

*

.

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo


Sobre mí

Avatar de miquelturo

fresques del turó de l´home

ver perfil »
contacto »
*


Weather by meteoexploration


TOTA LA PREVISIÓ



L'ull que veu els cims: WEBCAM de CAN CERVERA, i info méteo
( si és de dia i no hi ha boira! )


Voleu ací! Voleu enllà! Feliçes i delicades, fades delicioses! L’eterna bellesa no mor mai! Els huracans que s’abraonen sobre d’altres móns, acaronen gentilment aquest reialme...
Richard Wagner, a Les Fades.


***"...sans doute,
je dormais sûr une feuille,
et l´autumne
m´'a surpris..."
(Francis Cabrel)


"...corre, afanya't,
vine
abans que l'aigua
em colgui els ulls.
Reflexa't
un instant
en el mirall
del mar en calma
per saber
si seras tú
qui trobaré
a l'altre costat
de l'aigua!"
*
ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *

EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!



...doncs ara és el meu 'jobi' , tot i que durant molts anys va ser la meva feina. A mi em van aparcar, i a l'observatori el van 'jubilar' avans d'hora, als 72 anys de servei...diuen que es veu que diuen que això és el progrés.
ara tot ho fan joguinetes força cares: radars que veuen els pèls amb que les bruixes farceixen les pedres de les tempestes, i satèlits que ens veuen des del cel i ens conten el nombre de pigues per cm. que duem sobre la pell.
ara, però, segueixo mirant al cel, sense cap obligació de fer-ho.

volien desballestar un vaixell; i no s'avenen a acceptar que el vaixell fa ja anys que ha trencat amarres, que solca més que mai els cims i les valls espurnejants de la seva mar d'aire.



"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts.

"Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.


Copy Rigth text & images 2005 , 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 by miquel meseguer, & altres.

* * * * * * *

drets reservats, copyright dels autors de textos i fotografies, veieu les condicions al botó de Creative Commons.





Creative Commons License
Obra sota llicència de Creative Commons.



Page copy protected against web site content infringement by Copyscape
SI VOLEU VEURE EL SUPER-INDEX DEL BLOC, CLIQUEU AQUÍ, o bé al peu d'aquesta llarga columna, on diu: "ARCHIVOS"




* MADE IN CATALONIA
*

Miquel Meseguer

Creatus insigniamMiquel Meseguer

Creatus insigniamadge END --> <Miquel Meseguer

Creatus insigniam



LLUITEU CONTRA EL CORREU BROSSA!




Top Països catalans

Top Comarca

Top Països catalans

Vota'm al TOP CATALÀ!.
*

contador iniciat el 02.12.008
*


ecoestadistica.com

adopta una mascota
millor real que virtual!






Todos los animales somos diferentes e iguales

Catapings.cat

Baròmetre de l'ús del català a Internet




. . Blog Flux Pinger - reliable ping service.



notícies del pais de SELVALLÓS!!: l'Actualitat del Baix Montseny
noticies dels voltants:



alt



Fotos

miquelturo todavía no ha subido ninguna foto.

¡Anímale a hacerlo!

Categorías

Buscar

suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

¿Qué es esto?