Tot i que l’ós bru es troba avui en una situació realment difícil, no tan sols a Astúries sino a tota la serralada Cantàbrica, no ha estat sempre així, doncs aquest animal emblemàtic per excel·lència de les muntanyes asturianes fins fa relativament poc tenia una distribució molt més àmplia i un nombre d’individus molt més gran. Ha estat objecte de caça tant per a aprofitar-ne la carn com, especialment, el greix, el famós untu de osu. Aquest greix era molt cotitzat i valorat com molt eficaç en molts conceyus asturs, ja que se la considerava com un remei gairebé miraculós contra una malaltia molt lligada a l’humit ambient asturià: el reuma.
En moltes ocasions, un cop caçat l’osu la seva carn era compartida en una festa amb un gran àpat. I el seu greix s’embutia dins d’una tripa per al seu ús al llarg de tot l’any. Sovint es comerciava amb aquest untu de osu i es venia a afamats curanderus que el feien servir per a fer-hi fregues als adolorits membres dels seus pacients.
L’ós apareix també com animal totèmic i protector en moltes llegendes asturs. Així, hom deia que la fundadora del Monasteriu de Curniana ( Salas ) havia estat criada per una ossa en haver-se perdut a la muntanya, i així apareix representat en una talla a la portalada romànica de la seva antiga esglèsia.
La figura de l’osu també apareix lligada a aspectes de fecunditat. En els antroxos i mascarades d’hivern era habitual un personatge disfressat amb una pell d’ós, com a la mascarada que es celebra per Sant Isidre al poble de Llarón ( Cangues de Narcea ).
I també és el pare d’un personatge de rondalla molt popular anomenat Xuan el Osu( ...us sona?...)
Segons aquest conte, la seva mare havia estat raptada per un osu que se l’havia endut a la seva cova, engendrant amb ella un fill amb una força prodigiosa. Aquest personatge realitzava grans proeses rescatant princeses encantades de les urpes de dracs de set caps, de gegants, o del mateix dimoni. En aquests afers s’acompanya d’altres personatges, com el Soplamolinos i l’Arrancafayes. Els contes d’aquest personatge apareixen escampats per tota la geografía asturiana, des de Caliao ( Casu ) fins a Grandas de Salime. ( i també: de Finisterre al cap de Creus! )
Pel que fa a la seva caça, hom deia que era tradició caçar-los amb ganivet i a mà, entrant així dins un terreny a l’hora mític i real, amb famosos exemples des de temps molt antics. És el cas de Favila, fill del rei astur Pelai, que segons les cróniques va ser mort per un ós en el transcurs d’una cacera al bosc de Llueves ( Cangues d’Onís ), època on la geografia del país era poblada d’óssos. I també caçadors del mateix estil contemporanis, amb nombrosos exemples com els del Valentón d’Arguinu ( Sumiedu ) o el Cazaorín de Caliao ( Casu ), Xuanón de Cabanaquinta ( Aller ), i Toribión de los Llanos ( Llena ). Al llibre de Celestin NanteuilL’Espagne Pittoresque, Artistique et Monumentale apareixen gravats i es relata la caça de l’ós a Asturies.
*
Aspectes mitològics sobre el llobu.
El llop és un supervivent extraordinari, com l’ésser humà d’ençà el temps de les glaciacions. Malgrat la ferrenya persecució a que se l’ha sotmès amb tot tipus de paranys, llaços, verins, batudes, assassinat de cries, ...encara aconsegueix mantenir ( a Asturies ) una població estable.
Hi ha ben pocs animals tan temuts, odiats i perseguits com el llop. Això ha estat lògicament una causa determinant de que hi hagi una gran quantitat de llegendes i mites que en parlen, en ell inspirats i que encara avui perduren.
Són nombroses les històries que parlen d’homes que es transformen en llobu, especialment a conceyus com Cangues del Narcea, Ibias, Tinéu, Sumiedu, Riosa, etc.
A Mieldes i Rubleu Teinás ( Cangues ) i també a Barreu ( Tinéu ) parlen del llobos meigos, gent maligna amb capacitat per a transformar-se en llobu per atacar el bestiar dels seus veíns.
Per altra banda, determinades parts del llobu eren molt preuades per la medicina popular, en aquest cas barrejada amb rituals màgics. Per a evitar la mastitis de les vaques o de les dones, coneguda com el mal del monte, a Ozcos, Bual i Cuaña utilitzaven els ullals d’un llop per a fer una creu sobre el pit de l’afectada, que havia de dur penjada del coll fins a guarir-se. Per una malaltia dels cavalls anomenada tarazón deien que calía punxar-los el paladar i fer-los sagnar amb una dent de llop. Per altra banda, a Ibias, el seu ullal es feia servir contra les mossegades de serps i tot tipus de picades i infeccions, tot fent un ritual on alhora que es passava l’ullal per la zona afectada es recitava un conjur.
El cor del llobu es feia servir a As Mestas ( Cuaña ) un cop fet cendra, per a combatre la malaltía de la gota, que era com en deien a alguns conceyus asturians als atacs epilèptics. Per a la seva aplicació s’administrava via oral dissolt en mig got d’aigua.
Les ungles s’aprofitaven pel seu aspecte protector, i es duien guardades a la butxaca del pantaló per a quedar protegits contra l’agüeyamientu o mal güeyu de las bruxas.
Una rondalla tradicional força coneguda arreu d’Asturies narra com un gaiteru que tornava a casa després d’una romeria es va veure perseguit pels llops. Corrent com un desesperat i mig mort de por, comprimeix sense voler el sac de la gaita i deixa anar un llarg gemec. Els llops fugen esporuguits, mentre el gaiteru remprèn el camí tocant fort el seu instrument per a mantenir-los allunyats. Es tracta d’un tema folklòric molt conegut arreu d’Europa, amb variants a Portugal, Galicia, França, Irlanda, Suècia, Finlàndia, Alemania, Hongria...etc.
Retrocedint força més en el temps, fins al període celta pagà, el llop era l’animal de Més Enllà, era relacionat amb la nit i la mort, i per tant amb el món funerari. També amb els clans de guerrers típics entre els celtes i els germànics. Per a ells, el caràcter infernal, tan associat a la guerra, d’aquest animal, queda plasmat en el costum que tenien – ja citat dels asturs i cantàbrics – d’enviar als enemics els missatgers de guerra vestits amb pells de llop, figura que era considerada sagrada.
Aspectes mitològics sobre l’aigla.
Al llarg de l’Edat mitja i fins i tot en temps molt anteriors a l’època romana, les piedres d’aigla ( pedres d’àliga ) eren molt populars i tot sovint trobem que en parlen molts dels bestiaris, per ser considerades pedres màgiques, amb poders màgics. Manier, un pelegrí francès del Camí de sant Jaume relata com adquireix una d’aquestes pedres, del tamany d’una nou i d’un color vermellós tirant a gris. Hom suposava que l’esmentada pedra era bona per a les dones prenyades, contra els avortaments, els mals de cap, els verins, la pesta, i tot un seguit més de malalties.
Diuen que un home de Nadou anava a la Peña l’Áigla a caçar àligues per agafar les piedres; la tenien sota l’ala i la feien servir per a covar la seva niuada ( narrat per Alejandro Anes Suárez, de As Mestas, conceyu de Cuaña ).
Aspectes mitològics sobre mussols i òlibes.
A tots els conceyus asturians el cant de les curuxes – nom genèric per a designar a totes les aus nocturnes: curuxu, curuxa, cudombu, miagona, gumiata, niétova, guaxa, etc... – és considerat com a senyal de mal auguri, i podia indicar la mort d’algú a la quintana. (....) En el cas del nom Guaxa, es refereix també a una bruixa molt prima que pot entrar a les cases pel forat del pany, i xucla la sang dels neños, neñes e moces amb la seva dent llarga i esmolada, i la mateixa guaxa com a ocell és també el resultat de la transformació d’una bruixa.
.
Asio otus, el mussol banyut.
L’any 43 a.C., el romà Ovidi ja parlava d’uns ocells d’activitat nocturna, les curuxes, amb plomes blanques, grans ulls ben oberts i un bec ganxut per a clavar a les artèries i xuclar la sang. Deia que el seu nom era Striges ( o vampir ), d’on vé el nom científic de Strigiformes amb el que se les coneix, i que de nits cridàven fent esgarrifar a tothom que les sentia. A les bruixes a l’Edat mitja se les anomenava estriga.
Autors posteriors com Horaci i Properci afegeixen que les striges tenen urpes i ales, i rostre de dona vella i pansida. D’aquí surt la bruixaGuaxa de l’esmentat mite asturià.
. Bubo bubo
Aspectes mitològics sobre les serps.
Les culiebres o gafures – en sentit ampli, totes les serps – són criatures pregonament lligades als mites i llegendes asturians, que en la majoria dels cassos i especialment en les zones rurals encara segueixen absolutament vigents, com sol succeir amb molts dels éssers de la nostra mitologia, tot i saber que no s’ajusten a la realitat.
Un de ben típic és el de les dones encantades i xanes - belles nimfes que viuen vora l’aigua - , que es transformen en culiebres i demanen a llurs pretendents tres petons per a trencar l’encanteri.
També és molt coneguda a Asturies la llegenda de la pedra de la culiebra, que fan set culiebres, una d’elles el culiebru o cuélebre, emmig les baves i d’altres secreccions viscoses que deixen. En realitat no hi ha cap pedra, i es tracta de l’amuntegament d’individus que pot succeir durant el seu aparellament. En tot cas, aquesta suposada pedra que produeixen – i que molta gent identifica amb fóssils o fragments de banya de cèrvids, etc. – hom la fa servir després per a guarir-ne les de les seves mossegades.
D’aquesta llegenda ja parlava al s. I el romà Caius Plini Segon, dient que era una història pròpia dels gals.
També era conegut que les culiebres amagaven llur verí a sota d’una pedra quan anàven a banyar-se a un riu.
Es feia servir també com a remei per al reuma i els problemes de dolor que patien els tullits, fent fregues amb el greix de serp, o bé amb un ungüent fet amb aquest greix a les persones afectades. Les finalitats medicinals de l’untu de culiebra eren moltes, i el seu ús era molt estés en altres temps. L’espinada de serp, un cop trets el cap i la cua i asecades, servien per guarir les febres altes, administrades en forma de brou o sopa.
D’altres vegades, no gaires, en canvi eren considerades com amulet de la bona sort, com succeeix a Carreño. A Llogrezana, cap a l’any 1938, la gent marinera de Ca Moran solia matar una culiebra i la deixaven assecar per a llevar-li després la pell, i embolicada amb cura dur-la en sortir de pesca a l’alta mar.
Una altra creença molt estesa arreu d’Asturies és que si es posa dins la bossa d’un altre sense que se n’adoni la muda de pell d’una serp, li donará molta sort en el joc. I també que aquesta pell, enrrotllada dins la boina, llevava el mal de cap.
Es deia que a les culiebres els hi agradava molt la llet ( ! ), i en aquest sentit hom diu que si una vaca dona poca llet és perquè de nits vé una culiebra per mamar-li del tetu. Com també que popen de nit del pit de les dones que alleten algun fill.
Hi ha una munió d’històries i llegendes que fan referència a culiebres, molt arrelades en la tradició oral popular, i que trobarem amb facilitat als llibres que parlen sobre els nostres mites i llegendes. Cal parar compte que un dels éssers mitològics de la cultura astur, lligat a aquesta terra des de temps ancestrals, és el cuélebre. Aquesta criatura és una mena enorme de culiebra-drac, que té ales, i pot tenir diversos caps. Viu dins la més pregona espessor del bosc, on s’alimenta tant d’animals com d’humans. Un viatge enrera en el temps que ens connecta amb la mitología dels temps celtes pagans...
Molts de cops, deien, el cuélebre pot taponar amb el seu immens cos el curs d’un riu, tot provocant inundacions, i per a evitar-ho exigeix que se li entreguin caps de bestiar, o joves verges, com a sacrifici. Això enllaça amb les antigues ofrenes que es realitzaven per a calmar la fúria sobtada de l’aigua, que hom creia causada pel cuélebre.
El tema de la lluita amb serps monstruosesés un motiu recurrent dins el món celta. En aquells temps els guerrers decoraven els cascs i d’altres objectes de guarniment amb escenes de combat amb bèsties mitològiques. Per a la vella Europa pagana, però, la serp sempre ha mostrat una ambivalència de veneració i respecte molt allunyada de la visió de la religió jueucristiana que feia d’ella una encarnació de Mal, del Dimoni. La serp representava els poders ignots de la terra, les forces telúriques, el poder de l’aigua, a l’hora indispensable per a la vida però també, i a l’hora, perillós quan es desferma i manifesta en forma catastròfica en inundacions, tempestes i d’altres...
La serp s’associava a la fertilitat i als principis creadors en multitud de cultures europees del Neolític i Calcolític ( Bulgaria, Ucraïna, Micenes, etc.), i apareix vinculada a la Deesa-Mare i a ritus de fertilitat de la terra i de la gestació. En les antigues religions hom creia que el món havia nascut emmig els anells generadors de vàries serps. L’ou còsmic així creat s’hauria partit en dos: la meitat superior era la cúpula celest, i la inferior, la terra ( i per això la terra era plana ); cosmogonía aquesta fossilitzada dins la tradició oral referent a l’esmentada piedra de la culiebra.
Aspectes mitològics sobre petits ocells insectívors i alguns córvids.
Amb els noms de ceriques, raitanes i andarines, per exemple, són coneguts a Asturies el cargolet, el pitroig i les orenetes respectivament; ocells tots ells considerats sagrats, tanmateix com un seguit d’altres espècies d’aus insectívores. El fet de matar-los o prendre’n els nius era considerat com un gran pecat que només en podia portar desgràcies. Com, per exemple, la mort sobtada de la millor vaca de la casa.
En l’Edat Mitja, i al llarg de la peregrinació al Camí de Sant Jaume, hom creia que les orenetes tenien una pedra màgica dins el cap. Aquesta pedra podia ser blanca o vermella. La primera feia que qui la posseís mai no patís de set i dués la boca fresca si la duia a la boca, o la llepava. Les piedres de la andarina servien també per als fluxos sanguinis, els parts, el mal de gota, i les malalties oculars.
Pel que fa als còrvids en general ( corbs i cornelles fonamentalment ), tant a Asturies com a pràcticament la resta d’Europa a partir d’un determinat moment, eren vistos gairebé sempre com a ocells de mal averany. A tall d’exemple, a Bocines, conceyu de Gozón, veure volar tres corbsclacant era senyal de que algú havia de morir. Hom deia que representaven la creu i els ciris de l’enterrament.
Dels corbs hom diu que són savis, doncs arriben a ésser molt vells i fins i tot piden aprendre a enraonar, com els lloros. Per això encara perviu a Asturies l’ancestral costum de capturar-los i mantenir-los vius en captivitat. Ja era així en l’época celta pagana, i aquesta au s’associava a la classe sacerdotal druídica, i era considerat un ocell savi i sagrat.
Dins d’algunes llegendes asturianes trobem que són els corbs els qui assenyalen el lloc on és enterrat un tresor fabulós, com és el cas de la Peña’l Cuervu en el mont Gorfolí, al conceyu de Illas.
Durant l’Edat Mitja es considerava que el vol de determinats ocells podia ésser decissiu a l’hora de prendre decissions, o endevinar el resultat de les futures batalles. A aquests auguris mitjançant el vol dels ocells ja feia referència Estrabó en parlar del asturs de l’Edat del Ferro.
L’escut de Pravia té sis corbs en memòria d’una llegendària batalla lliurada contra els moros. Hom deia que un guerrer pravià de la Vall d’Aranguín era a l’altra banda del riu veient com el rei Pelai lluitava contra els sarraíns, sense però atrevir-se a intervenir, fins que va veure sis corbs fen voltes a sobre d’ell. Llavors va decidir afegir-se a la batalla tot dient: “Aves de poca valía que de fame sentís pena, venir na mio compañía, pues de carne ajena o mía, vos dejaré la panxa plena”. I dit això, ell i el seu exèrcit travessaren el riu per ajudar a Pelai, aconseguint la victòria. Aquesta és una llegenda molt popular a Quinzanas i Beifar de Pravia, que ja apareixia recollida per Tirso d’Avilés al s. XVI en la seva obra Armas y linajes de Asturies, afegint que l’escut dels sis corbs pertany als cognoms Arango i Cuervo, ambdós molt abundants al dit conceyu.
Aspectes mitològics sobre la salamandra.
Amb el nom de sacaberes es coneixen a Asturies a les salamandres, però també als tritons grossos, com el tritó jaspiat ( Triturus marmoratus ). Animals totalment inofensius al quals se’ls hi atribueix erròniament un verí mortal. ( ... )
Desafortunadament per a ells, llur fama d’animals mortífers hem de buscar-la a antics tractats i bestiaris medievals europeus, com el d’Oxford, del s. XVI. Segons aquest tractat, hom creia que si en queia un a un pou d’aigua podia emmetzinar-lo.
Hi ha llegendes asturianes on una sacabera cau a l’aigua de pastar el pa i emmetzina al poble sencer que en menja, com ho relaten algunes llegendes quirosanes sobre els pobles de Mengoyu i Rescuru, avui desapareguts. Evidentment, res més allunyat de la realitat, on tampoc moren les vaques o el bestiar domèstic en general que s’abeuren als llocs on es reprodueixen i passen part de la vida aquests amfibis.
També hom diu, equivocadament, que si mossega al dit una persona, en cas de no morir, el dit li quedarà malformat, adquirint l’aspecte del cap de salamandra. Això és del tot impossible pel senzill motiu que aquests animals mai reaccionen amb el recurs de mossegar per a defensar-se en ésser capturats, com poden fer les sargrantanes i d’altres sauris, i perquè per altre banda a les mandíbules no hi tenen dents i ni tan sols són prou rígides com per a exercir una pressió mínima de mossegada a un humà sese que abans se li deformin. A Cornollo ( Allande ) i segons creença, calia cremar l’animal, i després fer-se fregues amb la seva cendra, per a guarir-ne la mossegada.
A el Respiñu ( Llangréu ) hom deia que si una sacabera passava pel sota d’una vaca, podia tallar-li la llet, doncs tenia el poder d’una bruixa, o fins i tot podia ser-ne una, transformada. Tallar la llet amb la simple presència era quelcom que hom atribuía a les bruixes en l’Europa medieval.
En qualsevol cas, i fent esment un cop més de la seva total inofensivitat, existeixen per desgràcia moltes dites i refranys asturians que fan referència a aquest suposat verí mortal, causant d’una mort fulminant:
Si te muerde una sacabera non te da tiempu nin a prender una vela...
Dins la tradició celta, el salmó és el símbol del Coneixement, de la visió perfecta del passat i del futur. Els salmons remunten el corrent del riu per anar al lloc on van nèixer i on pondràn els seus ous. I per a fer-ho, lluiten contra els corrents, els obstacles, els perills i el temps, cosa que els fa esdevenir criatures especials. De natura misteriosa però increíblement resolta, son els millors missatgers entre móns diferents, i personifiquen la Saviesa.
En els rius de les terres amb cultura celta, els mites ens diuen que hom pot trobar vells salmons amb la boca i el llom aclivellats pels hams d’infortunats pescadors. Són aquests salmons els qui parlen i aconsellen els herois de la mitología celta, com Cuchulain, heroi popular de l’Ulster irlandès.
Qui mengi la carn de salmó rebrà el dó de la profecía, si les seves característiques li en fan mereixedor d’aital recompensa. Els rius de l’Altre Món són farcits de salmons que mengen les avellanes dels arbres de la Saviesa.
A vegades s’endinsaven en el món dels humans per a difondre llurs profecies sobre el món futur.
La figura del salmó apareix en una de les mostres d’orfebreria céltica asturiana: la diadema àuria de Moñes ( Piloña ).
Aspectes mitològics sobre el senglar.
El xabarilo gochu xabaz fou un animal sagrat, potser un dels més importants dins de la cultura pagana celta. És el símbol de la classe sacerdotal druídica i dels guerrers celtes, encara que el xabaril també pot ésser un animal monstruós amb qui s’enfronten dits guerrers en acabar el curs d’una cacera fantàstica. Els herois típics dels celtes són els caçadors de senglars. Aquests, com els porcs, eren sovint utilitzats en sacrificis importants per llur condició de sagrats. També s’usaven per a simbolitzar als guerrers i apareixien en forma de cresta sobre els cascs que feien servir, així com tot sovint en les representacions de l’art celta, on és caracteritzat amb una eriçada cresta de pèl, com a símbol per a escenificar l’agresivitat de l’animal.
Era considerat el símbol de la ferotgia del guerrer. Segons el mite, als guerrers celtes també se’ls eriçava el cabell abans de combatre, i els historiadors apunten que possiblement fessin servir fang ó aigua de calç per a aconseguir llur cresta.
Els celtes creien que el cap tenia propietats màgiques. El de llurs enemics tenia gran valor com a trofeu de guerra, i hi ha molts mites fent referència a caps tallats, tant d’homes com d’animals sagrats, com el senglar. Hi ha cites d’historiadors romans que expliquen el costum dels celtes de penjar del coll dels seus cavalls els caps tallats d’enemics, o bé de posar-los sobre pals al davant de casa seva com trofeus de cacera. Ensenyaven ufanosos aquests trofeus als seus hostes, i es lloaven dels grans rescats que oferien les famílies dels vençuts per a rescatar-les. Les batalles eren caceres de caps ( ar-cenn en gaèlic antic ) que a més de proveír de trofeus tenien per als joves un sentit de ritual d’iniciació, passat així a esdevenir adults i ja amb possibilitat de contraure parella.
Un cop abolit aquest costum amb la romanització o cristianització, aquest ritus té continuació en l’acció simbólica de referir-lo a animals sagrats o mitològics com el senglar, com ho fan els del cognom asturià Lagar, que pinten en l’escut del seu llinatge un cap sangonós de senglar.
Aspectes mitològics sobre el cèrvol.
En les mitologíes indoeuropees celtiques i germàniques principalment, el cèrvol apareix com a animal psicopomp, és a dir, conductor de les ánimes i els esperits al Més Enllà, a l’Altre Món.
Així apareix representat en pedra, gravat en les esteles vaudinienses com la de Ponga ( Astúries ), estela funerària on també hi apareix la figura del cavall, un altre dels animals psicopompis de les societats guerreres indoeuropees.
Apareix com a animal místic en multitud de bestiaris medievals. Hom diu d’ell que viu cinquanta anys, i un cop passats, en sentir-se morir, busca a la serp i se l’empassa d’un mos, aconseguint així viure cinquanta anys més.
Per a moltes cultures, la serp és símbol de reencarnació permanent, ja que amb cada canvi de pell apareix lluenta, com si hagués rejovenit i vencés així a la mort. Per tant, tindria força sentit aquesta interpretació dels bestiaris medievals.
Amb el cristianisme, el cérvol passà a ésser una representació de Jesucrist, o del Bé, front a la serp, és a dir, el Dimoni, el Mal. I és d’aquest orígen precissament d’on arrenquen algunes pregàries i conxuros contra les mossegades de serp que podem trobar, per exemple, en alguns pobles de Tinéu i Allande.
Tanmateix, el cuernu del alicorniu ( la banya de l’unicorn ) emprat als rituals de pasar el agua pol cuernu contra l’agüeyamientu de les bruxes ( mal d’ull ) estava fet d’un tros de banya de venau ( cèrvol ), o millor encara de daina.
A la seva Faula, escrita cap al 1370, el noble Guillem de Torroella ens explica que un matí de Sant Joan va ser segrestat per una balena. Ell l’havia confosa amb un escull de la costa de Sóller i s’hi havia enfilat, i el “peixó”, ben instruït per la fada Morgana, se’l va endur Mediterrani endins i no va parar fins a Sicília. A l’illa, on una antiga tradició afirmava que s’havia retirat el rei Artús després de la batalla de Salisbury, els elements i encontres meravellosos se succeeixen, fins que l’escuder Guillem, emulant els cavallers de la Taula Rodona, és conduït en presència del senyor de Camelot i de Morgana. El rei es troba absort en la contemplació de la seva espasa, que li presenta imatges poc falagueres sobre la situació del món. També el jove Torroella podrà observar la fulla d’Excalibur i constatar la causa de la tristesa d’Artús, que no és altra que la decadència de la cavalleria i els seus valors davant de l’embat de l’avarícia i la desconeixença. Ara esdevé clara la raó del rapte de Guillem, que és encarregat pel rei de difondre aquesta veritat així que hagi tornat al seu món.
La faula és una narració breu, composta tot just per un miler llarg d’octosíl·labs apariats. Malgrat tot, va donar una gran celebritat al seu autor, fins al punt que la branca dels Torroella a la qual pertanyia va arribar a ser anomenada amb el sobrenom “de la Faula”. El text, a més, fou reprès i utilitzat com a font per altres escriptors, inclosos Metge, Turmeda i Martorell. Al cap i a la fi, es tracta d’una de les primeres – i poques – obres de temàtica artúrica escrites a casa nostra, i això és un fet que la tradició autòctona posterior no podia pas obviar.
.
Joan Santanach, professor de literatura medieval de la UB.
Les Dones d’aigua, també anomenades Aloges, Goges, Encantades, Païtides, Nimfes de llacs o Fades, són éssers femenins que habiten als indrets d’aigua dolça, es poden trobar als rius, llacs, gorgs, estanys, balmes, coves i fonts.
Com a habitants de l’aigua, poseeixen les seves virtuts, i simbolitzen la vida i la fecunditat, tal com l’aigua permet la vida dels animals i fa créixer les plantes.
Les Aloges tenen molta similitud amb les nimfes greco-romanes, com elles representen la fecunditat i la gràcia, i es classifiquen segons on habiten.
Les dones d’aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, amb els mateixos trets que les nàiades gregues, però típicament catalanes.
Son éssers nocturns, els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena i que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells daurats o pèl rojos.
Aquestes dones son el cànon de la bellesa femenina; la bellesa idíl·lica i onírica, els seus ulls verd maragda o blau profund, com estanys sense fons, brillen a les nits de lluna plena, mentre dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i sinuosos.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d’unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d’avellaner, ja que només la fusta d’aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Tenen una joventut eterna, malgrat tot no son immortals, però poden viure més de mil anys, conservant sempre la seva bellesa i les seves facultats.
Es considera que són de temperament innocent, però amb una alta autoestima i orgull per la seva bellesa, son bondadoses i procuren dotar de riquesa i benestar als voltants dels llocs on viuen.
Tendeixen a ajuntar-se en petits grups, i defensen fermament el seu territori. Procuren no tenir cap mena de relació amb els mortals, però a vegades es produeixen encontres inesperats, i llavors els mortals acostumen a no sortir-ne ben parats.
D’algunes s’explica que tenen la capacitat de transformar-se de dia en merles d’aigua i que els estanys on es banyen poden bullir de ràbia quan s’hi submergeix un estrany.
Fins fa poc, qualsevol excursionista es podria haver trobat en algun lloc amagat del bosc a una dona d’aigua prenent el sol asseguda sobre una pedra i amb els peus dins d’un rierol, mentre es pentinava la seva llarga cabellera daurada.
A les nits de lluna clara, era també possible trobar-les en algun paratge inaccessible, en el moment que aprofiten per a netejar i estendre la roba o per filar el lli.
Pasten farina i fan pa i coques, renten els seus vels durant la nit i els estenen de bon mati pels matolls.
En aquestes ocasions, la tradició diu que si algú n’aconseguia una penyora que s’haguessin deixat estesa, o una troca de lli, seria afortunat la resta de la seva vida; però també hi havia greu perill si les dones d’aigua s’adonaven del robatori; a qui els roba un vel l’encanten o el converteixen en pedra.
També es parla de persones que, havent passat la nit en algun bosc, havien escoltar les sever rialles, ja que solen celebrar orgies i banquets en els seus palaus de vidre, situats sota algunes coves.
Dins les seves coves no hi passa el temps, de manera que qui hi ha estat, encara que hi hagi passat anys, hi surt tant jove com abans; per això les encantades son eternament joves.
Es creu que a la nit de Sant Joan, la més màgica de tot l'any, les dones d’aigua perden els seus poders, i llavors no poden encantar als humans.
Un altre ritual diu que fer l’amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i s’adquireix el do d’entendre el parlar de les bèsties, la vida es dobla, es gaudeix de joventut eterna i es viu sempre més amb bona sort i fortuna.
Cal esmentar que hi ha unes deïtats anomenades dones de fum que són uns éssers de l’aire, germanes de les llufes, esperits eteris, representats com a dones bellíssimes, bondadoses amb el bondadós, desagraïdes amb el desagraït.
Al Solsonès s’anomena a les dones de fum dones de fum i aigua, així que és molt probable que aquestes estiguin també relacionades amb indrets d’aigua dolça; en algunes històries ens apareix el terme llufa o dona de fum fent referència a dones d’aigua.
A altres contrades es coneixen amb diferents noms:
A Occitàniadaunas d’ayga, a l’Alvèrniadanne d’aigüe, a Astúriesxanes, a Euskadilamiak i a Cantàbria anjanas o mozas de agua.
Localització Geogràfica.
Les dones d’aigua viuen en diverses zones de Catalunya, no només a les muntanyes o als Pirineus.
Segons les tradicions, habiten dins dels gorgs profunds, en palaus encantats i acostumen a estar en reialmes presidits per una reina, que viu en el lloc més profund del gorg des del principi del món, quan encara no havien nascut els homes.
Les dones d’aigua tenen preferència per les zones més altes del Pirineu, a les comarques del Pallars, l´Alt Urgell, la Cerdanya i el Berguedà, la Vall d'Aran, el Capcir, el Vallespir, i Andorra, on acostumen a viure a coves properes als rius i llacs.
Al territori català es contemplen els següents indrets i regnes de dones d’aigua:
Al Maresme, a l’indret màgic de Dones d’Aigua, a Sant Iscle de Vallalta. Al Montseny, prop de Santa Fe i Riells, al Vallès Oriental, a Puiggraciós, al Berguedà, a la Coma de Llenyot, A la Garrotxa, a Parets, a l’Alt Empordà, a Ordis i del Mont, a Banyoles, a l’estany existeix un regne de dones d’aigua, les Estunes, al Solsonès, on s’anomenen dones de fum i d’aigua, vora la Riera Salada, al Ripollès, a les coves de Rialb, a Ribes de Freser, a la Tosca del Pinatar, al Puigmal, a l’Alt Urgell, a Toloriu, a la Cerdanya, les de la Fou. ( cova de la Fou, a la vora de Bor. ), Al Rosselló, les de Sirac, en ple Canigó, al Conflent, les de les coves d’en Riubanys.
Altres indrets:
A Mirmanda, Galamús, Fontargent i Lanós, Sant Julià de Ramis, la Creu d'Olordre, Montsoriu, Montmany, Esponellà, Congost dels Collegats, Carançà, la Vall de Cabó, Sant Jordi de l'Empordà.
En trobem també en coves:
la Fou (Cerdanya), Coma llenyat (Berguedà), d'Ordis i del Mont (Alt Empordà), Puig-graciós (Vallès Oriental).
*
Llegendes.
La inevitable fascinació que exerceixen les dones d’aigua sobre la gent que viu als apartats pobles ha donat lloc a una gran quantitat d’històries i llegendes.
El llegendari ens explica moltes històries d’amors i casaments entre goges i éssers humans que han d’acceptar les condicions que aquestes els fan. Generalment els exigeixen que per cap raó del món mencionin la naturalesa aquàtica de la noia. Quan l’home esmenta el mot “goja” o “dona d’aigua”, aquesta desapareix amb la fortuna i abandona el marit, però no pas els fills, als quals pentinarà i vestirà cada matí.
Altres vegades les dones d’aigua queden embarassades d’un mortal i necessiten ajuda per parir, car no en saben, i si alguna dona passa per casualitat i les ajuda també li paguen amb el segó que es transformarà en or sota una condició.
Al Montnegre, al Maresme.
Apel·les Mestres ens parla d’un gorg Negre a Sant Iscle de Vallalta, on es diu que les dones d’aigua estenen cada dia la bugada i si hom s’hi acosta, es pres per elles i endut dintre de la cova on resideixen.
S’explica que anys enrere, un pastor jove i ben plantat descansava vora les aigües de la riera. De sobte una melodia estranya i encisadora el va fer despertar del seu son profund, en guaitar el lloc d'on procedia la música va poder observar la dansa d’unes goges entre unes aigües que brillaven a la llum del firmament. El noi es va enamorar d’una d’elles i la següent nit de lluna plena es dirigí altre cop a mateix lloc i va materialitzar el seu amor amb la goja que estimava, que es va quedar prenyada. En el moment del part cap nimfa sabia què havia de fer i totes cridaven esmaperdudes, quan l’anciana de Can “Patrias” (la casa que queda més a la vora) passava per allà les va sentir i corre-cuita va baixar cap al gorg.
Un cop la criatura nascuda, les dones d’aigua varen oferir quelcom màgic a la velleta que havia ajudat a infantar el fill, però amb la condició que no ho mirés. ella no va resistir la temptació i va mirar, veient només grans de segó, així que els tirà tots a terra. En arribar a casa, la seva família quedà meravellada del davantal que duia la mestressa, ja que estava tot ple d’un polsim d’or. Llavors la dona va entendre el que havia passat: al mirar-lo l’or s’havia convertit en segó ! ... va córrer cap a l’estany i s’hi llançà sense pensar-s’ho dues vegades i va morir.
Respecte el jove que va deixar prenyada la dona d’aigua, va restar condemnat la resta de la seva vida i més enllà a vagar per les muntanyes del Montnegre cercant la seva estimada. A les nits de lluna plena encara es poden sentir els seus planys.
En aquestes terres també es conta la llegenda d’un jove que va agafar d’amagat una peça de roba de les dones d’aigua, però mentre se l’emportava se li va enganxar en un esbarzer i la tela s’anà desfilant. Així doncs, el noi es quedà sense roba i les dones d’aigua van refer la peça amb el fil que varen trobar pel camí.
Al gorg Negre de Gualba, al Montseny.
En aquest gorg, hi ha una entrada de mina anomenada "Roca Babilla", i es diu que aquesta mina arriba fins a Mallorca, i que les encantades de cada país van i vénen, de dia sent merles i de nit dones d’aigua. Quan algú les veu, queda convertit en pedra; si algú les toca, se l’emporten aigua andins i hi queda encantat la resta de la seva vida.
Una llegenda explica que l’amo de Can Prat un dia en fer-se tard, just quan començava a fosquejar, va anar a parar a aquest gorg negre i allí hi veié una dona d’aigua que es pentinava la seva llarga cabellera rossa a la llum de la lluna. Ell en va quedar enamorat, i li va declarar el seu amor. Ella al principi no el va voler escoltar, però de tant que hi va insistir al final va accedir a casar-s’hi, amb la condició de que no mencionés mai a ningú la seva veritable natura aquàtica. Van tenir dos fills molt bonics, nen i nena, que tenien la mateixa mirada humida de la seva mare. Però un dia ell li digué “dona d’aigua” i seguidament ella va retornar al gorg negre. Però cada nit sortia d’amagat a acotxar als seus fills i les llàgrimes que li queien es convertien en perles, que cada matí l’home recollia sense imaginar que eren de la seva dona.
Una altre llegenda del mateix lloc parla que des de temps remots al gorg negre hi vivien unes dones d’aigües tutelades per una dona de carn i ossos, una mena de mainadera.
Un bon dia, la dona es cansà d’aquella vida apartada dels seus i va decidir tornar al poble. Abans de marxar les dones volgueren fer-li un regal i li col·locaren sobre el davantal quelcom molt pesat, i posant-li la condició de que no el mirés sota cap concepte abans d’arribar a algun indret per on passés aigua. La dona inicià el seu camí, però després de recórrer un bon tros, no havent trobat cap rierol ni font, va caure en la temptació i decidí obrir el davantal. Llavors va descobrir amb sorpresa que portava un munt de segó, llavors va reaccionar amb empipament al sentir-se enganyada i va sacseja el davantal, descobrint llavors una unça d’or i així va comprendre que el que realment havia portat era or, convertit ara en segó com a càstig a la seva curiositat.
Des de llavors, una font que es troba prop del lloc on perdé la seva fortuna passà a anomenar-se la “Font d’Or”, d’on prové el nom d’una de les marques d’aigua mineral més conegudes.
A la font de les Païtides, al Montseny.
En aquesta muntanya s’hi troba l’anomenada font de les Paitides o Païtides, que és com la gent de la contrada anomena a aquests éssers aquàtics.
Molta gent va cada dia a buscar aigua a aquesta font, ja que es creu que aquesta aigua esta plena de virtuts i va molt bé per a la salut.
Guerau de Liost, escriptor i poeta del Montseny, descriu molt bé aquestes divinitats:
Fotograma de "Lucía y el sexo" ( Julio Medem, 2001 )
S’explica que l’hereu deCan Blanch, mentre dormia a la ombra d’una alzina, va sentir una dolça veu que cantava. L’home es dirigí al gorg d’on sortia la veu i va trobar-hi una dona d’aigua, de la que es va enamorar. Després de moltes jornades de súpliques i declaracions amoroses, es van casar. Però com a moltes altres llegendes del mateix tipus, un dia en un atac d’ira l’home mencionà a natura aquàtica de la dona d’aigua i aquesta va tornar al gorg d’on havia sortit. L’home i el mas es van arruïnar, però els fills de la parella trobaven cada matí unes perles a la seva habitació, que eren les llàgrimes vessades per la seva mare cada nit, i gràcies a elles la casa pairal va tirar endavant.
Des de llavors es creu que el salt d’aigua és la cabellera de la dona, que en certes nits se sent cantar i es pot veure la seva figura.
A Arbúcies s’hi troba un estany que porta per nom estany de la Dona d’Aigua i una pedra que fa referència a aquesta llegenda.
A Sant Miquel del Fai, a Riells.
S’hi troben uns bonics salts d’aigua, i allí s’hi troba un gorg anomenat elgorg de la goja. La màgia de l’indret a donat peu a moltes històries i llegendes de dones d’aigua.
Conten que un mosso s’enamorà d’una dona d’aigua, amb qui va arribar a casar-se, però també amb la condició de que mai l’anomenés “dona d’aigua”. Durant molts anys foren feliços i tingueren descendència. Però un bon dia, mentre l'home era de viatge, la muller s'encarregà de les collites i sabent que més endavant hi hauria una forta pedregada va manar segar els camps abans d'hora. El seu marit, en veure-ho, li recriminà: “Veus què has fet? Dona d'aigua havies de ser !”
llavors ella va desaparèixer de manera fulminant, sense deixar rastre. A partir de llavors, l’home va observar que cada dia, quan tornava del treball, es trobava a la seva filla petita aixecada, arreglada i pentinada, al preguntar-li a la nena qui la cuidava, aquesta va dir que era la seva mare.
Va decidir quedar-se un matí observant d’amagat, i va poder veure com efectivament, la dona sortia d’un pou proper i s’ocupava de la petita, i tot seguit desapareixia pel mateix lloc d’on havia sorgit. Va provar de retenir-la, però llavors la dona va desaparèixer per sempre; algunes versions diuen que aquest cop amb la seva filla.
A Caldes d'Estrac, el Maresme.
Hi ha una torre coneguda com la torre dels Encantats. Es diu que un dia hi comparegué una dona d’aigua i s’hi quedà a viure. Contrariament al que generalment es creia, des de llavors tot va comença a anar malament; les collites es perdien i la pluja era escassa.
Un dia el poble es va reunir i van comença a acusar dels mals a la dona d’aigua, però després de discutir-ho molt, van pensar que fora millor demanar-li consell a la dona que no pas oposar-s’hi directament.
Així que vana anar-hi i li demanaren protecció i ajuda. Ella llavors els digué que sota la població hi passava un riu subterrani d’aigües medicinals, i els va indicar el lloc exacte on podien excavar i trobar-hi l’aigua. Així ho van fer i van trobar la font d’aigua que donà riquesa i nom al poble.
A Ribes, a la Vall de Freser.
La llegenda explica que durant la invasió dels Gots, al segle IV, el rei Euric va matar al rei de la tribu dels Baguades que habitaven la vall de Freser, llavors Euric es va voler casar amb Sigiberta, princesa dels Baguades.
Atemorida, la noia va fugir cap a les coves de Freser per a buscar-hi un amagatall. Un cop allí, va sentir sarau i drings de copes, encuriosida va entrar en la esquerda de la roca d’on venia el soroll i es va trobar davant del palau de les dones d’aigua de Ribes.
Aquestes dones, al veure-la tant bonica i formosa, l’adoptaren i la van fer reina. A la entrada de la seva cova, aquestes dones d’aigua hi tenen un balcó guarnit amb clavellines, que s’amaguen quan algú ronda pels voltants. S’explica que encara ara, a l’avenc de Montgrony sovint s’hi senten els sorolls de les festes que hi organitzen.
.
“Mon palau és dins d’un cingle
que el Freser parteix en dos,
a cada banda del cingle
tinc finestres i balcons,
amb heureres per cortina,
lligaboscos per festó.”
.
Al bosc de les Estunes del Pla de l'Estany.
Amagades entre uns roures ancians, es troben unes esquerdes que segons la llegenda ens duen cap al palau de les aloges.
La fada de Banyoles fila de nits vora l’estany, teixeix amb fils d’or, teler de cristall i llançadora de vori. Molts n’han vist la claror. Un bon dia una velleta de Banyoles s’atansà a l’estany i sense pretendre-ho va veure aquestes belles criatures, com a penyora per haver-les vist li feren rentar la seva roba i li pagaren amb un grapat d’or que només va poder mirar en arribar a casa.
L’endemà una amiga seva hi anà, netejà la roba de les aloges i rebé el seu premi. Impacient, mirà pel camí el seu pagament i llavors en el seu lloc va veure un grapat de cereals, així doncs, llençà l’or convençuda que eren grans de segó.
A Puigcerdà, a la Cerdanya.
Al voltant del seu estany hi ha vàries llegendes. Una d’elles explica que hi habitava “la vella”, una bruixa o fada bona anciana. Amb el seu gipó i el seu caputxó, la velleta centenària comparteix un jorn de joia amb les gents de Puigcerdà, just abans de desaparèixer per entre les branques d’un saüc ploraner. Llavors inicia el seu viatge de tornada en vaixell al seu palau, on l’esperen una congregació de fades que un dia remot van arribar del llac de Llanós per habitar al lloc.
A Rocabertí, La Jonquera.
Aquí s’explica que les goges, que són bones filadores, sovint fan favors a mortals, oferint-los un fus màgic on no hi mancarà mai fil, amb la única condició de no dir mai mal del fil.
Una dona es guanyava molt bé la vida gràcies a la font interminable de fil de que s’havia gaudit des de feia moltes generacions. Un dia a la seva néta, que tot just estava aprenent l’ofici de filadora, se li embolicà la troca i digué sense pensar-s’ho dues vegades: “Maleït aquest fil!”, i el fil va desaparèixer, així com també van desaparèixer totes les peces de roba cosides amb aquest fil.
A les Masies de Voltregà, a Vic.
A sota de sant Boi hi ha un indret anomenat la font de les Donzelles.
Hi ha una llegenda d’un pastor o soldat, que baixant per aquesta font va relliscar i va caure. Quan va demanar auxili se li aparegueren set o vuit noies joves molt boniques. El van ajudar i el van curar, i tot seguit van desaparèixer, mai mes ningú les tornà a veure.
A Odèn, a Solsona.
A aquesta població hi ha una font anomenada la font de Can Sala, en aquest indret hi ha una tradició molt arrelada que explica que les dones de fumi aigua anaven a pentinar-se i s’emmirallaven en les aigües d’aquesta font.
A la Garrotxa.
En aquesta comarca es troben referències a un caràcter més juganer de les dones d’aigua, que es pot relacionar amb la actitud dels follets entremaliats.
S’explica que elles feien enfadar als traginers que rondaven per aquelles rodalies en pentinar les crineres de les mules i muntar-hi a sobre; en aquests casos, a diferencia d’altres llegendes, els homes no s’enamoren de les dones, sinó que s’hi enfaden.
A Torroella de Montgrí.
Allí s’hi troba un gorg anomenat el gorg Blau, on sembla ser que molts homes s’hi ha ofegat sense deixar cap rastre. Es suposa que aquestes desaparicions són acció de les dones d’aigua.
A Sant Pere de Roda.
Al cim de la muntanya de Verdera, les nits delluna plena, les goges, fades i sirenes s’apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau.
Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.
A Ripoll.
Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir goja o encantada i adquirir totes les virtuts d’aquestes.
Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, llavors rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d’aquest matí també compleix aquestes propietats.
També es diu que si et veus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d’una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en goja.
A l’Alt Ripollès.
Hi ha el gorg deVall-llobera on sembla que també es produeixen misterioses desaparicions provocades per dones d’aigua.
A la riera de les Arenes.
El rierol al llarg del temps ha anat forjant un gorg en forma de petxina. Als seus voltant s’hi poden veure ocells que hi nien, les cueretes torrenteres, que es diu que son dones d’aigua que de nit recuperen la seva naturalesa idíl·lica i mostren els seus cossos nuus entre els raig de lluna.
Un dia foren descobertes per un vailet i una d’elles li tirà un raig d’aigua que el convertí en pedra.
A l’estany de Noedes, a la vall del Conflent.
Allí s’hi troba el catau (o cau) de les goges. Es diu que s’enfurismen quan algú gosa entrar al seu indret.
S’explica que un dia una fada s’enamorà d’un xicot i el captivà amb la blavor de l’estany, amb la intenció de endur-se’l al seu palau, sota les aigües, però sembla ser que l’encanteri va causar la mort del noi.
A Mallorca.
La més coneguda és na Maria Enganxa, que segons la tradició viu dins tots els pous i cisternes i amb un ganxo se’n porta dins l’aigua als nins agosarats que guaiten pel coll del pou.
Floridalba i l’Ermità.
Víctor Català va narrar la rondalla de Floridalba, una llufa o encantada, a la novel·la “Solitud” .
Era la més xica de totes i es va proposar de fer perdre la santedat a un ermità, per això es va transformar en ocell d’or, li va interrompre les seves oracions i va provar de temptar-lo apareixent-se-li tota nua. Li va oferir tota mena de temptacions, però ell es va resistir.
Malgrat tot, no va poder evitar d’ enamorar-se’n i llavors no parava de cridar desesperat el seu nom per tota la muntanya. Les demés encantades se’n mofaven, repetint allò que l’ermità cridava, i així es creà l’eco.
El llac lluminós de Lanós.
La llegenda diu que la ciutat de Lanós es troba al fons de les aigües de l’estany del mateix nom, al peu del Carlit. En aquesta ciutat encantada hi viuen fades i éssers femenins d’una gran bellesa i extraordinària gràcia, que estan en lluita constant amb les bruixes i diables de Balatx o Balaitg, de les que en són grans enemigues. Es diu que proven de fer tant de bé com poden, i desfan les malifetes de les bruixes i diables.
Als pobles propers a l’estany asseguren que és molt perillós quedar-se a dormir vora del llac en certes dates, ja que les dones d’aigua hi celebren una gran orgia al seu palau subterrani, llavors es poden escoltar belles cançons i música, rialles, dringar de copes i remor de plats, i surt tanta resplandor del llac que aquest s’il·lumina complertament.
El que hi és a prop si sentirà atret de forma irremeiable, i quedarà llavors encantat per sempre per viure a la ciutat per sempre més. L’arribada d’un nou hoste es pot reconèixer a una gran distància, ja que les dones solen fer-li una gran rebuda, amb tal guirigall que retruny en totes les muntanyes properes.
La reina de les goges de l’estany de Lanós és de les més importants i poderoses de totes, i hom la creu dotada del poder de volar per ella mateixa. Segons sembla, surt cada dia a passejar pels seus dominis, que comprenen els estanys alterosos del Cadí i del Canigó, dels de Sant Maurici arriba fins a les Estunes de Banyoles, poblades per altres estols de gojes que també li reten vassallatge.
Les coves d’en Riubanys.
Es troben entre Vilafranca i Cornellà del Conflent. La llegenda conta que hi vivien unes encantades que rentaven la seva roba al riu Cadir. Tothom feia el que podia per aconseguir una peça, car hom creia que la seva possessió donava riquesa, cosa que és ben certa, una peça de roba d’encantada porta riquesa i sort per tota la vida.
Un dia un pescador de Prades els donà conversa mentre que amb l’ham intentava prendre’ls una cofa, però elles se’n van adonar i li ventaren una bona pallissa.
S’explica que una vegada una dona prenyada anà a la cova i les encantades la van atendre; embolicaren el nadó amb unes tovalles i el ficaren dins d’una olla. Passats un dies, la dona se’n tornà a casa seva, emportant-se el nen embolicat amb les tovalles, sense que les goges se n’adonessin, per tal de que amb els seus poders guarissin al seu pare, que patia una greu malaltia. Un cop a casa, guardà les tovalles en un armari, i des de llavors el seu pare va guarir-se i les collites foren molt bones, portant riquesa i prosperitat.
Aquesta simbòlica i emblemàtica muntanya, símbol de Catalunya, és el regne per excel·lència de dones d´aigua, on s’hi troben els regnes més importants de goges.
Es diu que corren pels seus cims lluint la seva excepcional bellesa i la magnificència de llur riquesa i opulència. Viuen al fons dels estanyols, vola les aigües plàcides i cristal·lines i pels cataus i balmes de la muntanya.
Habiten en palais immensos, dels quals a les nits en surten clarors meravelloses que il·luminen les aigües o els caus i fins i tot les rodalies com si fos de dia.
Celebren grans festes, harmonitzades per músiques melodioses i cantúries, que deixen embadalit a tothom que les escolta. Se senten també dringar de copes d’or, que usen per veure vins i licors delicats, fets amb raims de vinyes que conreen en indrets secrets de la muntanya.
Les goges i encantades a voltes renten llur roba; molta gent havia sentit ben bé els cops de picador. L’estenien al clar de lluna i era blanquíssima, feia goig de mirar. El qui en podia aconseguir alguna peça tenia la sort i la riquesa assegurades per tota la vida. Era, però, empresa difícil, puix que elles la guardaven amb gran gelosia.
A la cova de Sirac, que és on Flordeneu, la reina de les fades del Canigó, mana a Gentil, el seu enamorat, beure de la font de l’oblit i així poder restar amb ell tota la seva vida.
Richard Wagner ( Leipzig 1813 - Venècia 1883 ) no pogué veure l’estrena d’aquesta obra que tingué lloc el 1888, és a dir, 5 anys després de la mort del compositor.
El llibret, tot i que obra de Wagner, es basa en l’obra teatral de Carlo Gozzi ( 1720 – 1806 ) "La dama serpente" i en ella ja es perfilen els temes que el mestre anirá desenvolupant i ampliant al llarg de llur posterior producció lírica: la prohibició de fer preguntes sobre l’origen, l’amor entre mortal i immortal, les successives proves que cal vèncer i, per sobre de tot, la redenció per l’amor.
L’estrena es va fer malgrat la forta oposició de Cósima Wagner, vidua de Richard, a Munich, al Teatre de la Cort, el 29 de juny de 1888.
Discografía de referència:
Director:
Solistes:
Orquestra: Cor: Casa: CD: Any:
Wolfgang Sawallisch Cheryl Studer, Kurt Moll, J.Alexander, J.Anderson, R.Hermann, J.H.Rootering, N.Orth, K.Lövaas. Sinfónica de la Ràdio de Baviera de la Ràdio de Baviera ORFEO (S-063833) 3 (ADD) 1983
***
LES FADES
*
Personatges
REI DE LES FADES
ADA
ARINDAL
LORA
MORALD
DROLLA
GERNOT
FARZANA
ZEMINA
GUNTHER
HARALD
Pare d’Ada
Fada, Esposa d’Arindal
Rei de Tramand
Germana d’Arindal
General, Amant de Lora
Dama de Lora
Oficial d’Arindal
Fada
Fada
Noble de Tramand
General de Tramand
Baix
Soprano
Tenor
Soprano
Baríton
Soprano
Baix
Soprano
Soprano
Tenor
Baix
L’acció es desenvolupa en un indret i època llegendaris.
.
Sinopsi
Els fets precedents. A Arindal, rei de Tramond, se li apareix tot caçant un animal d’una bellesa excepcional, i s’en va al seu darrera, seguint-lo fins ben enllà de la mitjanit. Amb Gemot, el seu servent, es troben de cop i de forma misteriosa al regne de les fades. I no és la feristela, sinó la bella fada Ada, qui se li planta al davant. El rei en queda instantàniament i boja enamorat. Després d’haver acceptat la condició imposada de no intentar saber qui és ella en un plaç de vuit anys, Arindal prèn Ada en matrimoni. Els anys passen, i els nèixen dos infants. Tot just poc abans de finir el plaç establert, Arindal no se’n sap estar de demanar-li la pregunta prohibida. I al mateix instant es troba alhora separat d’Ada, expulsat amb llur servent Gemot del regne de les fades i transportat a un indret rocós i desèrtic. Ada, però, no vol renunciar a Arindal, per l’amor de qui ella és disposa a abandonar llur regne de les fades, i esdevenir mortal. Però el rei de les fades imposa unes condicions que Arindal haurà de complir.
*
Acte primer.Farzana i Zemina convoquen els esperits i les fades del reialme encantat a fer tots els possibles per separar Ada d’Arindal, i així mantenir-la al seu reialme. Mentre Arindal, errant, intenta retrobar Ada, a qui creu perduda, el seu servent Gemot retroba Günter i Morald, lleials a Arindal, vinguts de la cort de Tramond per mirar de trobar-lo. El pare d’Arindal, creient mort el seu fill, és mort també de tristor, i Murold, l’enmic seu jurat, envaeix el país, i pretèn prendre per esposa Lora, germana d’Arindal i promesa amb Morald. Gemot explica la història de la dolenta bruixa Dinovaz a fí de fer comprendre a Arindal que Ada és només una bruixa dolenta, i que li cal agrair la sort de separar-se’n. Gunther, disfressat de mossèn, i Morald, amb la màscara del rostre del pare d’Arindal, s’esforcen per a fer-li prendre una decissió, però son desemmascarats per l’acció de les màgiques forces. Quan Morald finalment li relata els fets esdevinguts a Tramond des de la seva desaparició, Arindal es mostra disposat per a retornar al seu país amb els seus companys. Abans però de poder posar-se en camí, Arindal és transportat un cop més al regne de les fades. Ada se li apareix, exigint-li la prometença de que no la maleirà l’endemà, passi el que passi. Arindal accepta el compromís, fent-li la prometença.
*
Acte segon.
Sota l’assalt dels seus enemics, a Tramond, Lora espera el retorn de Morald. Quan aquest torna, amb Arindal, la felicitat sembla perfecta. Gemot i la seva estimada Drolla, serventa de Lora, celebren el seu retrobament després de vuit anys de separació. Ada, havent de triar entre el regne de les fades i el món dels humans, resta fidel al seu amor i decideix anar a retrobar Arindal. En fer-ho, però, corre el risc d’ésser convertida en pedra per cent anys, si Arindal traeix la seva prometença. Segons les condicions estipulades pel rei de les fades, Ada apareix llavors al davant d’Arindal sota l’aparença d’una mare cruel i brutal, qui llença sense dubtar els seus infants a un abisme en flames. Així mateix ella apareix com a traidora, enemiga del poble i del país al qual ha dut la guerra i la devastació. Així provocat, Arindal la maleeix. Les maquinacions d’Ada es revelen sobre el terreny com a simulacres, però és condemnada a la pena de la petrificació, i Arindal cau en la desesperació.
*
Acte tercer.
Morald i Lora regnen a Tramond. Arindal, gaire bé amb el seny perdut, presa errant d’un immens neguit. El mag Groma, amic de sempre dels sobirans de Tramond, convenç Arindal d‘alliberar Ada. Creient que aquesta tentativa serà la seva definitiva perdició, Farzana i Zemina l’assisteixen. Després de proveir-lo d’un escut, una espasa i una lira, Groma l’encamina al combat, aquest cop contra els esperits de la terra i els homes de bronze. Els sons de la lira aconsegueixen alliberar Ada de la seva presó de pedra; el retrobament esdevé un cant a la joia de l’amor. Mentre, al regne de les fades no s’acorda la llibertat per Ada, però sí que es concedeix a Arindal el do de la immortalitat.
Ningú no sap quin fou el seu naixement, ni com vingué a la terra. Va apareixer a la vora de les daurades riberes del riu Acragas, a la bella ciutat d’Agrigento, poc temps després de que Jerjes donés ordre de fuetejar la mar amb cadenes. La tradició diu tan sols que el seu avi es deia Empèdocles: ningú no el va conèixer. Sense cap dubte cal entendre d’això que era fill d’ell mateix, coml li convé a un Déu. Però els seus deíxebles asseguren que, abans de recorrer en plena gloria les terres sicilianes, ja havia passat quatre existències en el nostre món, i que havia estat planta, peix, ocell i noia.
Vestia una túnica de porpra, i al seu damunt li queien escampats els llargs cabells; envoltant el cap duia una cinta d’or, i els peus calçats amb sadàlies de bromso, hi duia garlandes trenades amb llana i llorer.
Per imposició de les seves mans guaria els malalts, i recitava versos, a l’estil homèric, amb pomposos accents, del damunt d’un carro i amb el cap alçat vers el cel.
Una gentada el seguia i s’embadocava al seu voltant, per a escoltar els seus poemes.
Sota el cel pur que il·lumina els camps de blat, els homes hi arribaven d’arreu, amb els braços carregats d’ofrenes per a Empèdocles. Els deixava bocabadats en cantar-los de la volta divina, feta de vidre, la masa de foc que anomenem sol, i l’Amor, que ho conté tot, talment com una immensa esfera.
Tots els èssers, deia, no son més que trossos desunits d’aquesta esfera d’amor on s’insinuà l’odi. I el que anomenem amor és el desig d’unir-nos i de fondre’ns i de confondre’ns, com ho erem antany, dins la sina d’un déu globular que la discòrdia va esbocinar. Invocava el dia que l’esfera divina havia d’inflar-se, després de totes les transformacions de les ànimes. Perquè el món que coneixem és l’obra de l’Odi, i llur dissolució serà l’obra de l’Amor. Així cantava, pels pobles i els camps, i les seves sandàlies vingudes de Lacònia dringuejaven als seus peus, i al seu davant sonàven els címbals. Malgrat tot, de les goles de l’Etna sorgia una columna de fum negre que pojectava llur ombra sobre Sicília.
Com semblant a un rei del cel, Empèdocles anava envoltat en porpra i coronat d’or, mentre els pitagòrics s’arrossegaven dins llurs primes túniques de lli, amb esperdenyes fetes amb papirs. Hom deia que sabia fer desapareixer la lleganya, disoldre els tumors i llevar el dolor dels membres; li suplicaven que deturés les pluges i els huracans; va encantar les tempestes dins un cercle de muntanyes; a Selinonte va expulsar les febres fent que dos rius vertissin dins la llera d’un tercer; i els habitants de Selinonte l’adoraren i li aixecaren un temple, i encunyaren medalles on la seva imatge era davant per davant de la imatge d’Apol·lo.
D’altres pretenen que va ser un adiví, instruït pels mags de Pèrsia, que posseía la nigromància i la ciència de les herbes que donen la bogeria.
Un dia que sopava a casa d’Anquitos, un home furiòs va irrompre a la sala amb l’espasa amenaçant. Empèdocles s’aixecà, extengué el braç i cantà els versos d’Homer sobre el nepentes que proporciona l’insensibilitat. I al punt la força del nepentes s’apoderà del furibund, que va quedar clavat, amb l’espasa a l’aire, sense recordar res, com si hagués begut el dolç verí barrejat amb el vi escumòs d’una cràtera.
Els malalts acudien a ell fora de les ciutats i era sempre envoltat per una multitud de miserables. A llur sèquit s’hi afegiren dones. Besaven les vores del seu preciós vestit. Una es deia Panthea, filla d’un noble d’Agrigento. Havia d’ésser consagrada a Ártemis, però escapà lluny de la freda estàtua de la deessa i dedicà llur virginitat a Empèdocles.
No es veieren llurs signes d’amor, porquè Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Només proferia paraules en el metre èpic, i en dialecte de Jònia, tot i que el poble i llurs fidels sols utilitzessin el dòric. Tots els seus gestos eren sagrats. Quan s’acostava als homes era per a beneïr-los o guarir-los. La major part del temps romania en silenci. Ningú dels que el seguíen pogué sorprendre’l mai durant la son. Sempre se’l veié magestuós.
Panthea anava vestida amb fina llana i or. Duia els cabells pentinats segons la rica moda d’Agrigento, on la vida fluía suaument. Duia les sines sostingudes amb un cinyell vermell, i era perfumada fins la sola de llurs sandàlies. A més, era formosa i esvelta de cos, i d’un color molt desitjable. Era impossible d’asegurar que Empèdocles se l’estimés, però s’acompadí d’ella.
En efecte, el vent asiàtic va engendrar la pesta en els camps sicilians. Molts homes van ésser tocats pels dits negres de l’assot. Fins i tot els cadàvers dels animals encatifaven les vores dels prats i esparses es veíen les ovelles sense pèl, mortes, amb la boca oberta cap al cel i les costelles prominents.
I Panthea començà a marcir-se d’aquesta malaltia. Va caure als peus d’Empèdocles i ja no respirava. Els que l’envoltaven llevaren llurs membres rígids i els banyaren amb vi i plantes aromàtiques. Deixaren anar el cinyell vermell que li sostenia les joves sines i l’embolicaren amb benes. I llur boca entreoberta restà subjecta per un llaç i els seus ulls cavorcosos ja no veien llum.
Empèdocles la mirà, es va treure la banda d’or que li cenyía el front, i li va posar. Sobre els seus pits col·locà la garlanda de llorer profètic, cantà versos desconeguts sobre la migració de les ànimes, i per tres vegades li ordenà aixecar-se i caminar. La multitud estaba aterroritzada. A la tercera crida, Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos s’animà i s’aixecà sobre els seus peus, complertament envoltada per les benes funeràries. I el poble veiè que Empédocles era evocador de morts.
Pisianacte, pare de Panthea, volgué adorar al nou déu. Disposaren taules sota els arbres de llur casal, amb la fi d’oferir-li libacions. A ambdós costats d’Empédocles, uns esclaus sostenien grans torxes. Els pregoners proclamaren, como en els misteris, el silenci solemne. De cop, la tercera vigilia, les torxes s’apagaren i la nit va envoltar als adoradors. I Es sentí una forta veu, que cridà: “¡Empédocles!”
Quan la llum va tornar, Empédocles habia desaparegut. Els homes no tornaren a veure’l.
Un esclau espantat digué que havia vist un llamp vermell que solcava les tenebres cap als cims de l’Etna. Els fidels pujaren els vessants estèrils de la muntanya amb el llum somort de l’alba. El cràter del volcá vomitava un feix de flames. Van trobar, en el brocal porós de lava que envolta l’ardent abisme, una sandàlia de bronso retorçada pel foc.
Només l’Ester en sabia alguna cosa, la resta no. Llavors els tres Grinyols van explicar qui és la Molsosa.
- Hi ha per aquests boscos del Montseny una mena de gos molt gros. Potser tan gros com un ós, però té el cos cobert de molsa; sí, i per això li diuen la Molsosa. És un estrany animal, un exemplar únic. Viu a prop d’Espinelves, però camina molt, té un olfacte molt fi i pot sortir per qualsevol racó d’aquests.
Per cert, no l’heu trobat encara?
- Nooo! – van respondre tots els nois i noies del casal.
- Doncs aneu amb compte que de ben segur que qualsevol dia us sortirà per algun racó...
- Però, és perillosa? – va voler saber en Martí.
- No! – aquesta vegada van ser els tres nans que van dir: no!, alhora. - No és perillosa si teniu cura del bosc i si no feu malbé res! La Molsosa, que té “un nas molt fi” ensuma on hi ha algú que arrenca arbres, s’emporta la molsa o malmet el bosc i l’ataca amb tota la fúria i ràbia del món.
- Abans – va continuar l’Alfons – quan es feia tant carbó venia més sovint, perquè ensumava el fum de les carboneres. Això que el foc li fa por...
- Venia per atacar-vos? – va preguntar la Mei.
- Si! Feia por de veure aquella fera, però penseu que feia més por sentir aquells crits que ressonaven més que els udols del llop – va afegir-hi en Pere -, mireu, sovint no podíem apagar la fogaina i deixar la feina. No podíem perdre el temps. Llavors agafàvem les paelles, perols i pots de dins la barraca i amb bastons o amb la destral començàvem a picar fort, i a ballar al voltant de la carbonera. Així l’espantàvem i nosaltres ens fèiem passar la por. D’aquesta manera, la Molsosa fugia. Amb els llenyataires passava el mateix: quan escoltava que serraven o tallaven algun arbre, ja la tenien allà.
Ara però, d’ençà que fa anys que no fem de carboners, hem aconseguit amanyagar-la quan ve per aquí.
.
L’Home ós.
.
- Fa molts anys enrere – va començar dient l’Alfons – i de ben segur que no ho creureu, però és cert, ben cert, per aquests boscos del Montseny, en aquests indrets, hi havia óssos. Si, óssos de debò.
Els nois i les noies del Casal de la Llenega van posar cara com de qui no s’acaba de creure el que escolta. Però en Martí i l’Ester que ho havien estudiat, van dir que sí, el que deia l’Alfons era veritat.
- Hi havia també un home que sabia fer d’ós molt bé. Imitava tan bé aquests animals que es divertia espantant a la gent que venia per aquí a fer un passeig, buscar bolets, castanyes o que simplement passaven per anar cap a casa...
Ja li deien l’Home Ós, perquè quan veia que venia algú, s’amagava darrera d’un arbre i anava esbramegant-cridant tal i com ho fan els óssos. Si amb l’ensurt, la gent fugia corrent, es “petava” de riure i esperava que vingués algú més per a tornar a espantar-lo.
Un dia, però, va escoltar uns passos i va fer una ullada per veure qui s’acostava. Era una vella vestida tota negra... sabeu qui era?
- Una bruixa! – van cridar tots alhora.
- Doncs, quasi, quasi! Una suposada bruixa: era la mateixa Pepeta!
- Ostres! – van dir la canalla.
- L’ Home Ós, va pensar: que bé que m’ho passaré! Em faré un tip de riure que serà massa! Ha! Ha! Ha! Quin ensurt tindrà! La Pepeta, portava un cistell i anava collint bolets: un pinetell aquí... un rovelló allà... un erol de rossinyols. També agafava herbes remeieres. L’Home Ós, anava cridant, esbramegant i pensant que aquella vella faria un bot de l’ensurt que tindria, però va tenir una sorpresa.
Quan la Pepeta va estar ben aprop de l’arbre on estava amagat aquell home, va començar a cridar un encanteri dels seus:
- Barrabim! Barrabam! – ara l’Alfons aixecava els braços i cridava – Nas de llangardaix! Pota de cabrit! Cua de garrí! En ós et convertiràs i mai més un home seràs!!
Els nois i les noies es miraven amb sorpresa al Grinyol que semblava que els feia un encanteri a ells. Cridava tant que una parella de gamarussos d’un arbre proper on dormien, doncs dormen de dia, es van despertar espantats, obrint uns ulls com uns plats.
- I Ostres!, quina en va passar! – va dir ara més tranquil l’Alfons - Aquell home que imitava tan bé els óssos i que es burlava de la gent espantant-los, va quedar convertit en un ós de debó! Va marxar corrent bosc enllà cridant molt espantat. I... diuen que encara corre!
L’Ester que hauria volgut preguntar qui havia convertit als tres germans carboners en els tres Grinyols que eren ara, no va dir res, es guardà la pregunta per un altre dia. Va mirar el rellotge i va adonar-se que era l’hora de marxar. ( ... )
.
Rosalia Vila
*
.
dins: Els Grinyols del Montseny
Cultiva Comunicacion S L Barcelona, 2009
El podeu trobar a llibreria Alguer 7, i can Bilbeny, de Sant Celoni,
Punts d’informació del parc natural de
Santa Mª de Palautordera, Sant Esteve dePalautordera,
i Fogars de Montclús, i als estancs de Palau i Sant Esteve,
Pels inuit de Groenlàndia és una deesa, Malina, qui representa el Sol, i Anningan, germà seu, el déu de la Lluna. D’alguna manera s’apropa a la mitologia dels aborígens australians, on la Lluna era identificada amb una figura masculina i el Sol era considerat una figura femenina, ben bé al contrari que a la nostra cultura clàssica.
Talment com succeeix amb els australians, això pot ser degut a l’importància atorgada pels inuit a la figura femenina, sense la qual no seria possible la vida. Igualment la vida a la la Terra no és possible sense el Sol, establint potser així una relació entre la feminitat i el nostre astre; i encara cal afegir la transcendència que pot tenir el Sol a la zona circumpolar, on l’estació de la nit-hivern pot durar cinc mesos.
*
Segons diu la llegenda, Malina i Anningan ja vivien i jugaven junts de ben petits.
Però un cop van ser adults, vetaquí que les coses van canviar.
Una nit, mentre jugaven a les fosques, tal i com feien de petits, Annigan va voler violar la seva germana. Ella es resistí i es defensà inutilment, i durant la lluita van fer caure el llum d’oli de foca, embrutant les mans de Malina amb greix renegrit de sutge. Mentre procurava sense gaire èxit de treure’s Anningan de sobre, va ennegrir-li la cara amb l’espès greix. Malina, però, va poder finalment fugir, i va córrer tant i tant com va poder, cap al cel, on es va encendre, esdevenint el Sol.
Anningan, sense mostrar cap penediment pel seu crim, va continuar perseguint-la fins el cel, on va transformar-se en la Lluna. Aquesta persecució eterna entre els germans explica que cada dia el Sol substitueixi la Lluna al firmament. Però de tant en tant, el déu-lluna agafa a la deesa-sol i la torna a violar, tot causant l’eclipsi solar.
Anningan es concentra tant en la seva germana que sovint s’oblida de menjar. Per tant, a mesura que passen els dies, s’el va veient més prim per la manca d’aliment.
Un cop al mes, la Lluna desapareix per tres dies, i és llavors quan el déu Anningan pot menjar. Passats aquests tres dies, sempre torna a empaitar sa germana. Així és com la gent inuit dona explicació a l’aparició diària del Sol i la Lluna, i les fases d’aquesta. ( ...)
I de la mateixa manera com s’odien el Sol i la Lluna, aquest mite estableix l’odi intersexual, i a causa d’això, durant l’eclipsi solar era tabú pels homes sortir de casa si no volien enmalaltir. Per altra banda, als eclipsis llunars eren les dones les que no podien sortir.
Segons els inuit, les malalties són enviades per Malina i Anningan a aquells que els han ofès. També, quan mor un home o neix una noia, creuen que surt un anell al voltant de la Lluna que expressa la pena d’Anningan ( hal·lo llunar ).
La deesa del Sol expressa la seva felicitat pels mateixos esdeveniments, apareixent per partida triple en el fenòmen dels parhelis o falsos sols, que formen part de les corones solars( fenòmens òptics de refracció ).
Voleu ací! Voleu enllà! Feliçes i delicades, fades delicioses!
L’eterna bellesa no mor mai! Els huracans que s’abraonen sobre d’altres móns,
acaronen gentilment aquest reialme... Richard Wagner, a Les Fades.
***"...sans doute, je dormais sûr une feuille, et l´autumne m´'a surpris..." (Francis Cabrel)
"...corre, afanya't, vine abans que l'aigua em colgui els ulls. Reflexa't un instant en el mirall del mar en calma per saber si seras tú qui trobaré a l'altre costat de l'aigua!" * ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *
EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!
...doncs ara és el meu 'jobi' , tot i que durant molts anys va ser la meva feina. A mi em van aparcar, i a l'observatori el van 'jubilar' avans d'hora, als 72 anys de servei...diuen que es veu que diuen que això és el progrés.
ara tot ho fan joguinetes força cares: radars que veuen els pèls amb que les bruixes farceixen les pedres de les tempestes, i satèlits que ens veuen des del cel i ens conten el nombre de pigues per cm. que duem sobre la pell. ara, però, segueixo mirant al cel, sense cap obligació de fer-ho.
volien desballestar un vaixell; i no s'avenen a acceptar que el vaixell fa ja anys que ha trencat amarres, que solca més que mai els cims i les valls espurnejants de la seva mar d'aire.
"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts.
"Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.
Copy Rigth text & images 2005 , 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 by miquel meseguer, & altres.
* * * * * * *
drets reservats, copyright dels autors de textos i fotografies, veieu les condicions al botó de Creative Commons.
.
.
Per altra banda, determinades parts del llobu eren molt preuades per la medicina popular, en aquest cas barrejada amb rituals màgics. Per a evitar la mastitis de les vaques o de les dones, coneguda com el mal del monte, a Ozcos, Bual i Cuaña utilitzaven els ullals d’un llop per a fer una creu sobre el pit de l’afectada, que havia de dur penjada del coll fins a guarir-se. Per una malaltia dels cavalls anomenada tarazón deien que calía punxar-los el paladar i fer-los sagnar amb una dent de llop. Per altra banda, a Ibias, el seu ullal es feia servir contra les mossegades de serps i tot tipus de picades i infeccions, tot fent un ritual on alhora que es passava l’ullal per la zona afectada es recitava un conjur.
.
.
del mateix autor:
