.
*
.foto Quim Reberté.
*
APÈNDIX:.
MATERIAL PER A UN POEMA
Com han estat traduïts els poemes d'aquest llibre: un exemple.
.
- 1. IDEOGRAMES I TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA
- 2. VERSIÓ SENSE GRAMATICALITZAR
- 3. VERSIÓ GRAMATICALITZADA
- 4. NOTES AL POEMA
.
- 1. IDEOGRAMES I TRANSCRIPCIÓ FONÈTICA
.
Zhong nan shan.......中 山 南 路
. 。
tài yî jìn tiàn dòu ....... 大 金 义 天 斗
lián shàn dào hâi yú....... 连 痧 嗯 道 海
bái yún húi wàng hé....... 白 云 王 慧 他
qing âi rù kàn wú.......爱 霍 侃 如
fèn yé zhòng fèng biàn.......芬 卞 钟 晔
yìn qíng zhòng hùo shù.......清 霍 钟 尹 书
gé shûi wèn qiào fù.......葛 水 温 家 宝 乔 福
- 2. VERSIÓ SENSE GRAMATICALITZAR
.
Zhongnan muntanya
* *
Taiyi prop de cel capital
* * * *
contínues muntanyes arriben mar racó, cantonada
* * * * *
blanc núvol girar-se mar lluny reunir-se
* * * * *
verd, blau boira entrar mirar no existir
* * * * *
dividir camp central pic transformar
* * * * *
ombra, obaga temps clar, llum totes vall diferent
* * * * *
desitjar refugiar-se en, llançar-se a home lloc passar la nit
* * * * *
per damunt de riu, aigua preguntar llenyataire
* * * *
.
- 3. VERSIÓ GRAMATICALITZADA
.
LA MUNTANYA ZHONGNAN
.
Taiyi és a prop de la capital del cel;
les muntanyes contínues arriben fins al cantó del mar.
Els núvols blancs, en girar-me i albirar-los, es reuneixen,
les boires blaves, en entrar-hi i mirar-les, no existeixen.
Tot l'espai es transforma en el pic central,
l'ombra i la llum es diferencien en totes les valls.
Desitjo refugiar-me, passar la nit en el lloc dels homes:
Per damunt del riu pregunto al llenyataire.
*
Wang Wei
*
.
.
Nota general: en aquest poema es confonen deliberadament dues menes de realitats, la del cel i la de la terra.
.
Línia 1. Taiyi ( ) és tant una altra denominació de la muntanya Zhongnan, que es troba a les vores de Changan, la capital de la dinastia Tang com el nom dels cossos celestials en general.
Tian dou ( ), capital celestial, és tant un nom imaginari com la mateixa Changan.
Línia 2. Yu ( ) és literalment racó, cantonada, lloc apartat.
Línies 3 i 4, línies 5 i 6. Són paral·leles.
Línies 3 i 4. Wang ( ) vol dir mirar des de lluny, per oposició a
Kan ( ) , que vol dir simplement mirar. Aquesta oposició reforça la idea que el qui parla és lluny dels núvols però dins de la boira.
Línia 5. Fen ye ( ), literalment, són camps dividits. Els comentaristes xinesos assenyalen que fan referència a les constel·lacions que serviren, abans de Crist, per fixar la divisió territorial de la Xina en nou províncies, cada una de les quals quedava sota una constel·lació o un planeta. Fen ye, doncs, fa referència tant a les constel·lacions que serviren per demarcar el país com al mateix país demarcat. Per tant, pot traduir-se per "tot l'espai", "camps i estels" o "cel i terra".
Línia 6. Yin qing ( ) no és exactament el yin i el yang, però de fet s'hi acosta molt: és l'antítesi entre la ombra i la llum.
Huo ( ) és una vall profunda, un fossar, per oposició al cim del vers anterior.
Línia 8. Qiao ( ) és llenyataire. Però etimològicament és un ideograma molt més ric que això. Està format per tres elements: ( ) llenya, fusta; ( ), ocell, i ( ), foc. És exactament aquell qui recull llenya entre els ocells per encendre un foc.
Línies 7 i 8. En els dos últims versos el poema agafa una dimensió més concreta, clarament oposada a l'ambigüitat dels primers.
És un poema molt clàssic: el fet d'acabar amb una pregunta deixa el poema obert.
.
*
* i aquí us deixo aquest enllaç a un article on es parla de les dificultats
de traduïr poemes del xinés: Daniel Tubau
*
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
. * . *
Wang Wei nasqué a Qi, una petita ciutat on vivien unes quinze mil famílies, a l’actual província de Shanxi, en una data compresa entre el 699 i el 701. _____________________________________________________________________________
.
Les dades essencials de la biografia de Wang Wei procedeixen del Jiu Tang Shu ( “Vella història de la dinastia Tang” ) i del Xin Tang Shu ( “Nova història de la dinastia Tang” ), que proporcionen una informació sovint contradictòria, com és evident en el cas de les dates de naixement i mort de Wang Wei. Moltes de les anècdotes de la seva vida estàn recollides en el Taiping Guangji ( “Recull d’anècdotes de l’era Taiping” ). La part essencial de la informació d’aquestes tres fonts - escrites totes elles durant la dinastia Song - ens és fornida per Liou Kin-Ling: Wang Wei, le poète. Jouve et Cie. París, 1941. ( notes de l’autora ).
_____________________________________________________________________________
.
El Shanxi es troba al cor mateix de les terres de loess que havien estat des de la més remota antiguitat el bressol de la civilització xinesa. Aquesta plana, de terra groga i fèrtil, intensament conreada, era el centre econòmic i polític de la dinastia Tang ( 618 – 907 ) i on es trobaven les principals ciutats de l’imperi i la imponent capital, Changan, que amb més d’un milió d’habitants era, al segle VIII, la ciutat més gran del món.
Vorejant la gran planúria de loess, cenyint-la estretament en certs indrets - com és el cas de les vores del riu Fen, on Wang Wei passà la infantesa -, o limitant-ne el remot horitzó en d’altres - com ho fan a Changan, on transcorregué gran part de la seva vida -, s’aixequen multitud de muntanyes que contrasten amb la plana, tant per la seva verdor i humitat com per la quasi total absència d’instal•lació humana.
Dos mons que simbolitzen també les dues tradicions més importants del pensament xinès: d’una banda, el camp humanitzat, treballat i literalment adobat pels homes, al qual correspon el corrent racional i social del confucianisme i, de l’altra, els alts pics ennuvolats, on la presència humana es redueix a un habitatge solitari, on l’aigua i la boira creen buits intermitents: un paisatge amb el qual ens ha familiaritzat la pintura xinesa i que no té res de inventat, i al qual correspon el corrent intuista i alliberador de convencions socials del taoisme.
Aquestes visions del món, més complementàries que antagòniques, formaven el substrat filosòfic del món xinès en què nasqué Wang Wei. La seva família paterna havien estat durant generacions petits funcionaris de províncies, benestants i cultivats, honorables i grisos, totalment sotmesos a les normes tradicionals. Seguint les petjades del pare, governador local d’una petita ciutat, Wang Wei i els seus quatre germans emprengueren la carrera burocràtica, i, d’acord amb la més estricta tradició confuciana, van ser funcionaris durant tota la seva vida.
Wang Wei, que era el gran, mantingué sempre una relació estretíssima amb el segon, Wang Jin, que fou una figura política del seu temps i el temperament actiu del qual es complementava molt bé amb la sensibilitat contemplativa del primogènit.
El pare de Wang Wei morí quan ell era encara molt jove, i la mare traslladà la família a Pu, una ciutat de la província de Shanxi més propera a Changan. La mare venia d’una família de literats i era una fervent budista de la secta Chan ( més coneguda a Occident amb el nom japonès de Zen ). El budisme, tal com arribà de l’Índia a començaments de la nostra era, resultava una filosofia força estranya al pensament xinès, i arrelà sobre tot entre els regnes d’origen bàrbar que governaren el nord de la Xina durant els segles de divisió política que separen l’enfonsament de l’imperi Han ( segle II d. C. ) de la reunificació del país sota la dinastia Tang ( segle VII ). Però al fil dels anys aquest budisme va anar adaptant-se a les categories bàsiques del pensament xinès.
D’una banda, el caràcter essencialment social de la civilització xinesa desplaçà l’accent des de la salvació individual cap a la salvació dels altres - i els personatges centrals del budisme xinès passaren a ser els Boddisatvas, que, havent assolit la perfecció, renunciaven a entrar al Nirvana i romanien al món per salvar els altres homes -; d’altra banda, la llarga ascesi cap al perfeccionament se substituïa per una il•luminació sobtada, fàcilment entroncable amb l’intuisme taoista.
Durant la dinastia Tang, el budisme es difongué àmpliament per Xina i tingué un fort ressò a la cort. Dels corrents budistes, el Chan fou el que més s’estengué i l’únic que aconseguí de mantenir-se realment actiu quan les dificultats econòmiques de l’Estat provocaren la gran persecució dels budistes i la confiscació dels béns de tots els monestirs.
.
J. Gernet: “Les aspects économiques du bouddhisme dans la société chinoise du Ve au Xe siècle”. Publications de l’École Française d’Extrême Orient, XXXIX. Adrien Maisonneuve. París, 1956.
.
El budisme Chan, enemic de sistemes, dogmes i ritus, havia acabat, de fet, sent més xinès que budista: la intensitat posada en l’amor a la Naturalesa, vista com un tot del qual l’home era part integrant, la importància del silenci i el recolliment per aconseguir un buit interior en el qual poguessin reflectir-se límpidament estímuls i sensacions, el pes adquirit per l’element intuïtiu per arribar al coneixement autèntic, l’entroncaven clarament amb la sensibilitat taoista.
Aquest budisme Chan, acollit amb entusiasme per molts lletrats i intensament propagat a la cort durant aquells anys, causà un intens impacte en la mare de Wang Wei, i fou ella qui en transmeté als seus fills els ensenyaments bàsics. És possible que Wang Wei, que l’adorava i que era ja de mena contemplativa, hi fos especialment receptiu.
Anys després escriví a l’emperador que ella havia estat per a ell “no sols una mare perfecta, sinó una guia espiritual”. Però resulta difícil avaluar exactament la influència d’aquesta religió sobre la seva poesia.
Ni tan sols sabem ben bé del cert que se n’arribés a fer mai, de budista. I el budisme Chan va acabar tan identificat amb la sensibilitat xinesa, que, en el cas d’un poeta bàsicament inclinat a una comunió intensa amb la Naturalesa, costa molt determinar-ne la influència exacta.
.
És freqüent, però, de trobar Wang Wei netament assimilat a la secta Chan. P. Daudin, “L’idéalisme bouddhique chez Wang Wei”, Bulletin de la Société des Études Indochinoises, nouvelle série, XLIII, núm. 2. 1968.
En contra d’aquesta tendència, Shan Chou ( “Beginning with images in the nature poetry of Wang Wei”, Harvard Journal of Asiatic Studies, 42, núm. 1, 1982 ) creu que s’ha exagerat la influència del budisme sobre la poesia de Wang Wei, mentre que Yuntong Luk (“Wang Wei’s attitude towards mountains: his perception of space”, Tamkang Review, VIII, 1977 ) el qualifica de poeta taoista.
.
En qualsevol cas, Wang Wei devia ser un fill gratificant: al seu temperament calmat, hi unia un geni precoç: a nou anys començà a escriure poemes i ja de molt jove tenia un marcat talent musical, qualitat aquesta molt apreciada a la Xina tradicional. A setze anys, ell i el seu inseparable germà, Wang Jin, arribaren a la capital i entraren com a protegits a la cort brillant del germà de l’emperador, on reberen l’ensenyament adequat per poder ser lletrats.
Aquesta educació incloïa no solament l’aprenentatge dels clàssics confucians i de les grans obres literàries de l’antiguitat, sinó també un coneixement estricte de les noves normes de versificació que tot just s’acabaven de codificar. L’ingrés al cos de funcionaris es feia a través d’un sistema d’exàmens semblant al que al segle XIX, per influència xinesa, es generalitzà a Europa.
.
R. de Rotours, “Traité des examens”, E. Leroux, París, 1932. És la traducció del capítol del Xin Tang Shu dedicat als exàmens en temps de la dinastia Tang.
.
Els coneixements que es necessitaven per aprovar-lo eren essencialment literaris, i entre aquests es comptava l’elaboració poètica, que des de mitjans del segle VII era tema d’examen. Això explica l’extraordinària proliferació de poemes que es produí en temps de la dinastia Tang, ja que tots els funcionaris-lletrats havien de tenir aquesta habilitat i entre les seves obligacions es comptava la de compondre versos per celebrar gran part de les activitats en què participaven.
Com és obvi també que, dels 49.800 poemes recollits a l’Antologia de la poesia Tang, no tots són estrictament poesia i que hi abunden els versos de circumstància. Els segles anteriors a Wang Wei - fins i tot l’immediatament anterior, que pertanyia ja a la dinastia Tang - havien estat segles en què la producció poètica cortesana s’havia demostrat molt prolífica. Van ser segles d’escassa creativitat i poques innovacions, però en els quals van madurar i fixar-se les formes poètiques que, en mans de la generació de Wang Wei – on hi havia Li Bai i Du Fu, universalment coneguts com els més grans poetes xinesos -, arribaren a un dels moments culminants de la poesia de tot el món.
Wang Wei va ser instruït, doncs, en les normes estrictes del Lü shi, poesia regulada, pels professors més competents de la seva època, entre els quals destacava Zhang Jiulin, eminent estadista i poeta ell mateix i que conservaria sempre una estreta amistat amb Wang Wei. A dinou anys, Wang Wei va aprobar l’examen de segon grau, i, si bé va demostrar la seva mestria en el terreny poètic - el poema Pur com el gel en una gerra de jade és una composició per a aquest examen -, sembla que devia el seu èxit més aviat als seus talents musicals que als poètics.
Els seus biògrafs asseguren que tocava molt bé la pi pa ( una mena de guitarra xinesa ) i que un dia que estava convidat a casa del príncep Qi va tocar una cançó que havia compost per a la princesa: aquesta, encantada, hauria influït de forma decisiva perquè li aprovessin aquest examen.
Dos anys després, a vint-i-un, va obtenir el grau de jinshi, més o menys equivalent a un doctorat occidental de lletres, que li obria les portes de la carrera burocràtica. D’acord amb les seves aptituds musicals, el van nomenar Director de Música Imperial, però un error d’etiqueta - probablement el fet d’haver assignat a un ballarí un paper que normalment es reservava a l’emperador - el féu caure en desgràcia i va ser destituït del seu càrrec i enviat amb el de Supervisor de Graners a la província de Shandong.
De tota manera, aquest desplaçament no té res d’estrany: la supervisió de l’administració provincial per part de funcionaris del govern central, així com la permanència obligada durant un període de tres o quatre anys en algun centre allunyat de la cort com a premissa per formar part de l’administració central, foren durant la década dels vint uns elements essencials de la política de reorganització imperial.
Poc hi va durar, però, al Shandong. Després de passar un any reclòs al mont Song, prop de Luoyang, segona gran ciutat de la dinastia Tang, el 728 torna a Changan, on coneix l’altre poeta de la seva generació amb el qual se l’associa habitualment: Meng Haoran.
És en aquests anys quan comença a interessar-se més activament pel taoisme i el budisme, i a freqüentar assíduament monjos de la secta budista Chan, amb un dels quals, Shen Hui, que tingué una influència important a la cort durant aquest període, el lligà una estreta amistat. .
J. Genet, “Biographie du maître Chen-Houei du Ho-tsö”, Journal Asiatique, 239. 1951.
.
L’any 732, la mort de la seva dona l’afectà seriosament. No tenien fills, i malgrat tenir ell aleshores poc més de trenta anys, el poeta no es va tornar a casar mai més. Però és impossible seguir el rastre que aquest o altres cops deixaren en Wang Wei. La seva reserva, comuna a gran part de la poesia xinesa, vingué encara més accentuada per les influències budistes, que l’allunyaven del llenguatge emocional i l’inclinaven, en canvi, cap a l’extinció de tota passió.
D’altra banda, el corrent de poesia de reclusió a què ell està estretament vinculat limitava les expressions afectives a l’amistat: l’enyorament dels amics constituïa per a aquests ermitans l’únic lligam amb el món. En aquells anys regnava a Xina l’emperador Xuan Zhong, sota el mecenatge del qual es concentraren a la cort imperial els més grans talents de la seva època. Autènticament il•lustrat i poeta ell mateix, l’emperador va transformar la seva cort en un dels nuclis més brillants de creació artística que hi ha hagut mai en la història del món. És sens dubte un dels governants més famosos de tota la història xinesa, tant per la brillantor de la seva cort com pel desastrós final a què la rebel•lió d’An Lushan va precipitar el seu regne.
Tots els grans poetes i pintors de la seva generació van formar part en un moment o altre de la cort i gairebé tots es van veure afectats pel trasbals extraordinari que va representar la rebel•lió d’An Lushan. Wang Wei no en seria cap excepció.
.
E. G. Pulleyblank, “The background of the rebellion of An Lushan”, London Oriental Series, 4. Londres, 1954.
.
Fins al 740, el regnat de Xuan Zhong fou d’una gran prosperitat. Seguint les orientacions iniciades en el regnat anterior, l’emperador va intentar disminuir el poder de les grans famílies aristocràtiques confiant els càrrecs més importants als lletrats que, com Wang Wei, havien aprovat l’examen de jinshi. L’home més influent de l’imperi fou en aquest període un lletrat honorable i culte, Zhang Jiuling, sota la protecció del qual la cort s’omplí tant de poetes com de funcionaris competents. I Wang Wei, amb tota seguretat, era ambdues coses alhora.
El 734, Zhang Jiuling nomenà el seu antic alumne censor imperial. Com a tal, havia de procedir contra els funcionaris que actuessin incorrectament o bé havia de suggerir millores al cerimonial de palau. Les seves funcions, doncs, tenien ben poc de poètic, i una part de la producció pertanyent a aquest període abunda en poemes circumstancials, que constituïen una obligació ineludible d’un poeta lligat a la cort. Però, a partir del 740, Zhang Jiuling fou substituït per Li Linfu, que no havia passat un examen en sa vida, però que era, en canvi, príncep de sang.
Li Linfu, que es mantingué en el poder fins als últims anys del regnat de Xuan Zhong, era ell mateix un home capaç que féu el possible per racionalitzar l’administració local i el sistema financer. Però amb ell recuperava el poder la gran aristocràcia Tang, i el to general de la cort canvià ràpidament. Nobles i eunucs esbandiren els lletrats dels càrrecs més importants, i encara, l’emperador, força vell ja i influït cada cop més pel taoisme i el budisme tàntric, s’apartava progressivament dels afers públics, i complicava encara més les coses donant llocs de primera responsabilitat als membres de la família de la seva principal consort, la llegendària Yang Guifei.
Les tensions de l’enorme imperi Tang trobaren un eco en les intrigues de l’harem i la vida dels lletrats esdevingué molt menys plàcida que abans: la carrera de Wang Wei, com la de tants altres, conegué molts alts i baixos. Fins al 755 no fou, però, apartat de Changan. Més d’un cop el descens en el favor imperial els valgué, tant a ell com a Meng Haoran, algun viatge no desitjat cap a terres llunyanes i inhòspites. Les enormes planúries del Turquestàn xinès acabaven de ser recuperades als bàrbars per la dinastia Tang, i el fet de ser-hi enviat en missió comportava un reguitzell d’incomoditats i de perills que estaven lluny de ser el somni d’un funcionari. Wang Wei ha reflectit en diversos poemes la impressió que li provocaren aquelles immenses i solitàries extensions.
Però Wang Wei no tenia res de polític apassionat, i, si d’una banda procurava tant com podia alternar la vida a la cort amb llargues estades al mont Zhongnan en companyia d’un amic entranyable a qui té dedicats diversos poemes, Pei Di, de l’altra no s’estava tampoc de dedicar algun poema a Li Linfu.
El període més llarg d’allunyament de la cort el passà a partir del 751, quan, amb motiu de la mort de la seva mare, demanà i obtingué de l’emperador el permís per passar tres anys de dol estricte reclòs a les muntanyes Zhongnan, i per convertir part de la seva propietat en un monestir budista. Aquest és un dels fets que més han portat a pensar en la seva adscripció al budisme Chan. Però res no prova que no ho fes per estricta fidelitat filial a les creences de la seva mare o per evadir impostos, d’acord amb una pràctica aleshores habitual.
Durant tots aquests anys, Wang Wei es trobava al cim de la seva popularitat, i tant ell com el seu germà eren rebuts i celebrats a totes les corts dels prínceps xinesos. La fama de Wang Wei li venia tant de la seva poesia com de la seva pintura, de la qual no s’ha conservat res. Referències a Wang Wei com a pintor es troben a totes les històries de pintura xinesa. Especialment completa és la d’O. Siren, “Chinese Painting. Leading masters and principles”, 7 vols., Londres, 1956 – 1958, vol. I, pp. 125 – 136. . Els xinesos el consideren l’iniciador del paisatge amb tinta monocolor, que havia de conèixer en temps de la dinastia següent, la dinastia Song, un fantàstic desenvolupament, i li atribueixen diversos tractats de pintura que tingueren una influència decisiva en l’estètica xinesa.
Cal•lígraf, pintor i poeta, Wang Wei encapçala una llarga llista de lletrats-artistes que caracteritzaran durant molts segles la cultura xinesa. Però les dificultats de mantenir un imperi immens i la corrupció i les tensions de la cort estaven abocant al regne de l’emperador Xuan Zhong a una catàstrofe. El 755, un general de frontera, An Lushan, es revoltava i prenia la capital, Changan.
L’emperador en va haver de fugir i, camí de l’exili, li calgué sacrificar la seva concubina Yang Guifei als soldats enfurismats, en un final dramàtic, tan del gust del xinesos, que ha estat fins ara la història d’amor més cantada a Xina. Poc o molt, tots els funcionaris de la cort quedaren implicats en la rebel•lió.
Wang Wei caigué en mans d’An Lushan i, després d’intentar suïcidar-se i de fer veure que era mut, va acceptar passat un llarg empresonament, d’entrar al servei del nou règim com a lletrat: An Lushan el va restaurar en tots els seus càrrecs i, segons la tradició, en va fer el seu metge. Aquest i altres elements de la seva biografia fan pensar que era un bon coneixedor d’herbes i de remeis.
Amoïnat i descontent, Wang Wei va combinar les seves noves obligacions amb la composició d’algun poema que insinuava velades crítiques: per sort d’ell, un d’aquests poemes es difongué àmpliament i li salvà la vida un any després. Quan, el 756, l’emperador Xuan Zhong va recuperar el poder, el germà de Wang Wei, Wang Jin, que havia seguit a la cort en el seu exili i era ara primer secretari del Departament de Justícia, va intercedir per ell: la influència del germà i el record d’aquell breu poema li van salvar la vida, i poc després recuperava la seva antiga posició oficial. En comparació, doncs, amb el que va passar amb els altres grans poetes com Li Bai i Du Fu, Wang Wei en sortí relativament ben parat. Però ja estava tocat, i es va anar recloent cada cop més.
A partir del 756 va adquirir una casa a Lantian, prop de Changan - residència anterior d’un altre poeta famós - i, tot i que mai no va deixar la cort i que encara dos anys abans de morir va ser designat per a l’important càrrec de ministre-diputat, les seves estades a Lantian es feren cada cop més llargues. És durant aquest període quan escriu i pinta el Recull del riu Wang: no es conserva res de les pintures que acompanyaven les quartetes, el conjunt més famós de la seva obra.
El 761 ( o potser el 759 ), al mateix temps que Li Bai, moria Wang Wei. De fet, la seva vida no té res d’excepcional, res que la distingeixi de les de centenars de funcionaris del seu temps. La mateixa rebel•lió d’An Lushan li va representar més molèsties que sofriments irreparables, i en res no es pot comparar amb les calamitats que va projectar sobre les vides d’altres contemporanis seus com Du Fu.
Funcionari fins al final, un dels trets menys confucians de la seva personalitat és precisament la manca de passió per la cosa pública. Al curs dels anys, la seva admiració pels ermitans que es recloïen a les muntanyes anà creixent. Llegia i rellegia les obres de Tao Yuanming ( 365 – 427 ), pintor i poeta com ell, i que havia inaugurat el corrent de poesia de reclusió en el si de la qual taoistes i budistes havien iniciat la poesia de paisatge.
*
M. Dolors Folch.
*
dins: Vell país natal
traducció de Marià Manent i M. Dolors Folch.
ed. Empuries, Barcelona, 1986.
.
de la mateixa autora:
la poesia de Wang Wei.
poemes de Wang Wei:
tres poemes
retorn al mont Song
el llac Yi
.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
.
