Categoría: MESTRES: Martí i Pol
4 Enero 2010
.
DEL PIRINEU AL MONTSENY
.
.
.
.
.
.
El darrer viatge d'en Quico Sabaté
I. DEL PIRINEU...
Més de mil camins davallen
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.
.
II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE
És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabaté.
Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.
Si en venien de Costoja
van passar pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.
I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassegoda,
Llorona i coll de la Creu.
La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.
A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.
No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblit.
Un carter rural passava,
cuita a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.
Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.
Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabaté
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.
.
III. ...AL MONTSENY
I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.
I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.
Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.
Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.
Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabaté.
Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".
Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.
Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.
A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.
Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.
Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté.
.
Jaume Arnella.
font: mag poesia.
*
|
Els companys de la Comissió Organitzadora dels Actes commemoratius del 50 aniversari de la mort en combat antifranquista del guerriller anarquista Francisco Sabaté Llopart "Quico",en han fet arribar el programa d'activitats que publiquem a continuació:
|
|
|
.
 .
mural-graffiti a una paret del cementiri on es troba la tomba de Quico Sabaté, a Sant Celoni.
.
enllaç al Casal Quico Sabaté.
|
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
28 Septiembre 2007
*
&
Si fossis terra creixeria en tu
i llevaria fruits d’una rara dolcesa,
seria fidel als camins que et solquen la pell
i als rius secrets que et travessen l’entranya.
.
Si fossis mar manllevaria el vent
per desvetllar-te remotíssims ecos.
Si fossis pluja et rebria tot nu.
Si fossis bosc estimaria l’ombra.
*
Només et tinc a tu. Covardament
t’invoco a plena nit amb les mateixes
paraules que temps ha. La lluna és groga
i em xucla el moll dels ossos. Tu retornes
com un record de mi mateix i em cauen
dels dits a terra, lentament, les restes
del temps caduc que he viscut sense viure.
*
Ara és l’hora vermella dels guerrers.
Marca la cera nova amb dits lentíssims.
Estén-te a terra, acull-me.
Sense el teu foc cap foc no vivifica.
Retorno a tu i els passos em ressonen
com si inventés camins per dins un claustre.
*
Miquel Martí i Pol
.
*
dins Llibre sense títol ( 1970-1971 ).
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
23 Septiembre 2007
*
*
Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d’un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec,
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
.
&
.
Miquel Martí i Pol
.
dins Vint-i-set poemes en tres temps ( 1970-1971 ).
.
servido por miquelturo
3 comentarios
compártelo
23 Septiembre 2007
*
*
Davallem junts pel pendís de la tarda.
Per més que ets lluny, davallem junts la lenta
progressió del temps que encara ens manca
per fer d’aquesta solitud un àmbit.
.
Davallem junts, i el vent no em pot distreure
d’aquest pensar-te que se’m fa presència
i em neguiteja i em consola alhora.
.
Tardes enllà, si llegim aquests versos,
t’amoixaré els cabells amb la mateixa
tendresa amb què els escric per evocar-te.
.
*
Miquel Martí i Pol
*
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
23 Septiembre 2007
*
*
Encara tu rera el verd de les fulles
que ja taca algun groc incipient.
.
Tot envelleix i mor per renovar-se
i aquest inici de tardor confirma
la perfecta harmonia de les coses.
.
Encara tu, suau, acollidora,
i els teus ulls espectants que em descobreixen
un món d’inesperada esplendidesa.
*
Miquel Martí i Pol
*
de Els bells camins ( 1984-1985 ).
*
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
23 Septiembre 2007
*
*
No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.
.
Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.
.
Serem allò que vulguem ser.
.
Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.
.
*
Miquel Martí i Pol
*
de Primer llibre de Bloomsbury ( 1980-1981 ).
.
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
21 Septiembre 2007
*
.
No és de plorar que tinc els ulls cansats
sinó de tant sotjar camins.
I he arrelat a la terra.
.
Ja ni l’ombra no em resta per companya
perquè tot s’allargassa dintre meu
cap a la deu de tot, tan pressentida.
.
*
De tant restar som sempre fugitius
i morim lentament de tant no viure.
.
Ran mateix dels estanys
delim l’aigua i el vent.
.
La terra és aspra i dura per nosaltres
i pel carrer la gent que hem estimat
ens mira amb estranyesa.
*
He fet un bosc de fils de pluja, amada,
i un recer de jardins vora de l’aigua.
.
M’he fet silenci en el silenci
i veu de tot el que no espera.
.
Sóc en el temps, vençut abans de l’hora
del combat que pressento.
.
T’estimo tant, però, que he de lliurar-m’hi
com qui es lliura a l’amor,
tan sabedor del desencís
que en el joc ho perd tot i tot ho guanya.
*
La mateixa pregunta cent vegades
i el mateix tornaveu: la teva absència.
.
Tantes pluges m’inciten al neguit
perquè sóc sol, ben sol, i vagarejo
pels carrers quan la nit és fonda i clara.
.
Saber-te tan a prop m’angunieja.
.
Més et voldria inconegut, llunyà,
com un somni que a penes si es recorda,
perquè llavors estimar-te no fóra
res més que una incerta melangia.
*
Cap benestar si tu no hi ets
i pels jardins es marceixen les roses
.
¿Quin vent ens fa tan estèril la veu
que allò que hem dit
ja no ens serveix per estimar?
I ara que és dens el silenci,
¿on alçarem aquest braçat
de paraules inútils,
on, la tendresa i el goig
perquè tu ho purifiquis novament?
.
El nostre temps és només un camí
i ens és defès el retorn i la pau.
.
Som com animalons desficiosos
que algun foll caçador
persegueix sense treva.
*
Miquel Martí i Pol
*
de el Fugitiu ( 1952-1957 ).
.
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo
1 Septiembre 2007
*
La calor se’ns ha tirat a sobre de sobte, d’una manera absolutament desconsiderada. Potser algú està content, és ben possible; però jo no ho estic gens.
M‘agradaria que hi hagués una direcció general, o una conselleria, o un ministeri per poder protestar d’aquesta irrupció brusca i despietada.
Ja ho sé que no en trauria res de protestar, perquè o bé em dirien que és normal que faci calor perquè som a l’estiu, o bé m’obligarien a omplir qui sap els formularis, de manera que l’esforç encara m’augmentaria la calrada; però m’agradaria poder protestar “davant” algú, cosa que no puc fer ara.
No m’agrada l’estiu, ho dic sense embuts. No m’agrada la calorassa. No m’agrada escriure aquest article en una habitació en què el termòmetre marca 30 graus, havent-me d’eixugar la suor que em regalima front avall, i havent de desenganxar constantment els braços dels ídems de la butaca, tot i que tinc la persiana abaixada fins a extrems que segurament deuen posar en perill la integritat futura de la meva visió, i que darrera meu funciona un aparell que teòricament ( els anuncis bé ho asseguren ) gairebé m’hauria d’obligar a treballar amb abric i bufanda.
No m’agrada l’estiu, ja ho he dit; no m’agrada la calor. I tampoc no m’agrada el fred excessiu, però, posat a triar, prefereixo el fred a la calor. Me’n defenso més bé i amb més facilitat. Més encara, penso que, en termes generals, es pot combatre més el fred que la calor, o, si més no, que del fred un se’n pot defensar a casa seva mateix, mentre que de la calor, no. A més a més, la calor ablaneix, deixata, dissol, mentre que el fred enravena, estimula, trempa.
L’única cosa bona que estic disposat a admetre de la calor, és l’alleugeriment dels vestits. Els cossos enmorenits de les dones, adolescents, joves i no tan joves, es mostren amb una colpidora generositat. L’espectacle és engrescador i cal agrair-lo.
Amb tot, continua no agradant-me l’estiu. El que no veig a l’hivern ho puc imaginar. Sense imaginació no hi ha erotisme. L’excés, de vegades produeix resultats contraproduents. En fi, cadascú és com és.
Jo respecto profundament aquells a qui entusiasma la calor. Els respecto i gairebé els admiro, justament perquè a mi em resulta difícilment suportable. Ja ho sé que vaig força contracorrent, però tant se me’n dóna.
No vivim en un país lliure? Docs que tothom hi digui la seva. Els aforismes com ara allò de “a l’estiu tota cuca viu” no m’emocionen ni poc ni gens. M’està molt bé que visquin, les cuques, però com que jo no pertanyo al seu gremi, no m’hi sento solidari.
.
Em queixi més o em queixi menys, però, la calor continuarà. Continua, més ben dit. Vivim al fons d’una gran cassola, els osonencs d’aquests pobles - Roda, Manlleu, etc.- i això ens exposa a les temperatures extremades. De vegades, tant a l’estiu com a l’hivern, quan sento que per la televisió donen notícia de temperatures punta, em vénen ganes de riure. !Haurieu de venir a Roda!, penso. Sort que, d’un temps ençà, solen parlar de Manlleu. Almenys que comptem per algun rànquing, sense haver de fer cap esforç, pel sol fet de ser on som. Això, a mi almenys, em produeix cert orgull. Mira, penso, hem passat més calor que ningú, i, malgrat tot, d’aquí no ens en mouriem ni que intentessin treure’ns amb fum de sabatots. Almenys jo, ho repeteixo.
.
Aquest article és un pamflet antiestival. I, com a bon pamflet, és descordat i agressiu. Descordat, a més, perquè qualsevol es corda amb la calor que fa! Potser quan es publiqui ja no en farà tanta, de calor, però jo l’escric ara, avui, 14 de juliol, a dos quarts de set de la tarda. Això és l’actualitat. Tota la resta són romanços. Es viu quan es viu. I jo ara tinc massa calor per refugiar-me en utòpics benestars, per pensar que això durarà quatre o cinc setmanes (!quatre o cinc setmanes!! ), i que de seguida enyorarem això que no sé qui ha decidit de dir-ne el bon temps. Jo no l’enyoraré, aquest “bon temps”, si més no perquè per a mi no ho és, de bo, perquè m’afeixugueix, m’angunieja, m’esclafa.
I plego per no cansar els que hagin tingut la paciència de seguir-me fins aquí.
Només repetiré una frase, a tall de divisa: no m’agrada l’estiu. Gens.
*
Miquel Martí i Pol
*
Publicat a El 9 Nou ( Osona ), el 22.07.1988, p. 19.
*
servido por miquelturo
1 comentario
compártelo
