Categoría: MESTRES: Mario Satz

Hi ha encara, dins dels noms, certes virtuts adàniques, primigènies, que tant satisfàn al nen que assaja el seu primer domini sobre la natura com al poeta que sent de bell antic en fer esment del crepuscle, una festa tardana de sols sota les parpelles.

De costat a les taxonomies cultes, mig gregues mig llatines, el poble anomena allò que fa seu amb gràcia exacta.

Com aquestes papallones delicioses que hom diu “nenes catalanes”, Lysandra coridon, L. bellargus o L philippi per als entomòlegs, exactes i subtils, dons són força semblants a l’ull desprevingut i tan sols es distingeixen per una taqueta o un matís concret per a l’escrutador.

Té l’anvers de les ales de color blau platejat, amb punts marginals negres entre les venes. El revers sol ésser gris clar, amb punts foscos i de color lacre, lacre encès.

La seva eruga és atesa per les formigues.

“Aquesta espècie - anota Whalley a propòsit d’una parenta propera de la nena catalana, la Maculinea arion - té un destacable cicle biològic i la seva dependència de certes espècies de formigues ( Myrmica ), en combinació amb els canvis climàtics són els factors principals de la seva extinció en alguns llocs. Els ous són dipositats per la famella sobre la farigola ( Thymus ),de la que s’alimenten les erugues les seves primeres setmanes de vida. Després, deixen d’alimentar-se i inicien un bagabundeig fins a ésser descobertes per les formigues, atretes per l’olor de les secrecions ensucrades que emanen. Posteriorment les formigues transporten a les erugues a l’interior dels seus formiguers, on són peixades amb llet fins que es deslleten passant a menjar larves de formiga. Dins el formiguer, hivernen fins a la primavera, quan comencen la metamorfosi que les converteix en l’hermós exemplar adult que podem veure”.
*

*
( Lysandra bellargus, la "nena catalana".
fotos Simon Coombes).

Perqué precissament la nena catalana, i perqué aquesta societat secreta amb les formigues, que desorienta tot parentiu?

Aquí és on apareix Xuang Tsé, el filòsof somniador.

Conten els seus deixebles que un bon dia el mestre es va quedar adormit, i va somniar que era una papallona.

En despertar, no sabia si era la papallona qui havia somniat en ell, o si era ell qui somniava en la papallona.

¿Tant insubstancial és, dins els meandres del códic genètic, dins els laberints onírics, el pas d’espècie a espècie, de gènere a gènere?

La nena catalana que va donar el seu nom a la papallona, pot haver estat, realment, una nina d’ulls blau-gris?

En qualsevol cas, algú va assimilar la dansa, la gràcia, la inasibilitat de certes criatures humanes sota el miracle d’aquest confetti celest que les tardes de temps serè escampen per sobre els cims de les muntanyes habillades de farigola.

Perquè el vell filòsof xinès amava el dubte d’aquell somni, el va convertir en paradigma del seu relativisme vital.

Finalment, ¿què importa el rol de l’espècie, què importa l’individu davant el flux continu de la vida?

Què importa que una formiga alleti a una papallona?

Potser que a la vora d’unes pomeres, sobre la terra eixuta, entre pètals d’adormits cascalls, una Lysandra infant reconeixi devant un formiguer concret una existència anterior al seu primer vol.

I, fixeu-vos-hi bé:

Mai sabrá si era somniant o si era desperta!
*

Mario Satz.

dins: “El Arte de la Naturaleza”.

Monografias de INTEGRAL, nº 8.

Oasis S. L., Barcelona, 1988.

traducció, miquel del turó.

*

*
( Lysandra sp. ) foto Manel Soria.

Tags: adopcio interespecifica, maculinea arion, nena catalana, xuang tse, blauetes, erugues, formigues, lepidoptera, lysandra, myrmica, papallones, ropalocers, satz, somniar, thymus, whalley

servido por miquelturo 4 comentarios compártelo

28 Mayo 2007

El misteri dels falsos ulls ( Mario Satz ).

*

*
Inachis io ( foto Simon Coombes ).
*

Les càlides i perfumades nits d’estiu solen dur, hora rera hora, centenars de papallones nocturnes o arnes ( heteròcers ).

Hom les anomena també “els llums”, i el seu vol pesant i divers és magnetitzat per qualsevol signe lluminós de vida.

Malgrat que en les papallones diürnes ( ropalòcers ) també hi trobem els falsos ulls

- ulls per espantar a d’altres ulls - és en les nocturnes, amb les seves ales borrudes amb abundància de grisos, ocres i negres, on millor es dibuixen els cercles de l’espant i la por, entretingudament estètics per a la nostra espècie, però que són “mal d’ull” per a d’altres, com els rapinyaires nocturns.

Què en diriem, nosaltres, si en anar a menjar-nos un pollastre aquest ens mirés, o simulés mirar-nos fixament?

L’ensurt potser seria tant gran que ens faria esdevenir de sobte vegetarians decidits, i això fins que trobessim ulls als enciams i a les pomes.

És el cas que els falsos ulls acompleixen la mateixa ambigua i estranya funció de tants i tants llaços vermells o dels cristalls blaus que a diferents països mediterranis protegeixen a infants i ancians de mirades indesitjables.

I qui no ha vist, també, l’omniscient Ull de Déu a qualsevol esglèsia tot guaitant-nos des de el sostre, o vigilant els fidels des de l’altar major!

Segur que tothom. Sens dubte, sempre és millor mirar que ésser mirat, espiar que ésser espiat, caçar que ésser caçat.

La natura podria haver escollit algun altre fragment corporal, un dit o una orella, un bec o una urpa simbòlics que, dibuixats sobre les ales de les papallones servissin com advertència per a ocells i rèptils sobre el perill que corren si son tocats, escoltats, picats i desgarrats.

I tot i això, el fals ull va sortir de l’ull, que en les papallones es composa d’omatidis o elements separats, de forma que la seva visió és tant o més caleidoscòpica que el bonic tatuatge dels seus cossos.

Diguem-ne que veuen prismàticament, en feixos sobreposats, però tenen en els seus ulls falsos la garantia de que un predador les confongui amb un competidor alerta, vigilant i atroç.

¿Com van arribar a la conclusió de que, a més de mimetitzar-se amb certes espècies de gust horrorós, també podien inventar gens dibuixants, gens experts en òptica i ensems en trampes?

¿Com van comprendre les papallones que res no aterroritza més a un enemic que enfrontar-lo amb uns ulls desmesuradament oberts?

Com finestres que són de l’ánima, els ulls mostren i demostren una fondària abismal i a l’hora estelar; fan sortir del més secret de nosaltres mateixos, del fons de ocells i insectes, la quinta essència de la vida; i reflexen el mòbil panorama de la volta zelest lluïnt com miralls, o voltant com planetes.

De tots els òrgans de que disposem, l’ull és el que més lluny arriba, el més il·lusori i el més atractiu. Potser sigui aquest el motiu pel qual els galls d’indi ( “pavo real” , guarnits d’or, verd i blau ) entre les aus, i la Inachis io ( “pavón diurno”, Nimfàlid ) entre les papallones diürnes ( i Saturnia pavonia
*

*
( Saturnia pavonia ( fotos de tpittaway.tripod ). )

*
entre les nocturnes ), adoptin falsos ulls tornassolats; aquí la forma circular, brillant i fixa, s’alça com un típic instrument de fascinació.

La idea té ganxo.

El cercle enclou, tanca i limita, de les figures geomètriques és la més redundant, fins el punt que es transforma metafòricament, en la parla coloquial, en viciós.

Però encare hi ha un detall més, i és el de la seva capacitat especular, devolutiva:

l’ull - i també el fals ull - mira a qui el mira, descobreix a qui el descobreix.

I com que encara conservem algun pudor en els nostres hàbits alimentaris, mengem sense fer gaire soroll o amb gestos discrets ( l’autor diu “bellas maneras” )

per què hom no observi ni descobreixi la barbarie inexorable d’una espècie devorant-ne a una altre.

En remarcar aquest fet singular, Elías Canetti deia:

“caldria que cadascun de nosaltres ens veiessim quan mengem, com a mínim un cop a la vida”.

Ambigua, la mirada atrau, paralitza o refusa.

Dilatats pels seus pigments i línies, els falsos ulls meravellen i espanten.

De l’ull de Ra al del Déu Totpoderós de les nostres catedrals, tant sols hi ha

un parpalleig dels nostres.

És potser aquest, el misteri?

Mario Satz,

a “El Arte de la Naturaleza”.

Integral monogràfic, nº 18.

OASIS S.L., Barcelona, 1988.

traducció, miquel del turó.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

3 Noviembre 2006

Convergència de Miralls ( Mario Satz ).

(foto miquel del turó )

Hi ha un mite nahuatl narrat per Garibay K. dins el seu monumental treball sobre els antics savis tolteques que haguès estat una delicia per a Lucreci, o per a qualsevol alquimista.

“A l’inici dels temps, el Sol va llençar una sageta a la Casa dels Miralls, i en partir-se, vàren eixir l’home i la dona”.

Desconeixem si el projectil era bé de llum, bé de foc, o senzillament de poderosos i endreçats neutrons, però sospitem - sota el minuciós esguard de la psicologia profunda - que aquest mite és bellament pitagòric: els miralls hi són per refermar una identitat, i a l’hora per esborrar qualsevol límit, un cop esvaída l’imatge que s’hi reflexa. I aquesta casa de miralls, què és, sino l’esfèric animal platònic, a qui l’espasa de la història o bé la consciència racional divideix?
¿Què és, sino una ”conjunctio” de petons i de còpules nocturnes que el dia allunya tot sembrant distàncies?
Garibay K. no s’hi esplaia gaire sobre el tema. Malgrat això, el mirall apareix dues vegades a la citada obra: la primera a l’esmentada llegenda, i la segona a l’objecte que els savis nahuas o tlamantine portàven penjant del coll “per permetre als homes trobar el seu veritable rostre”.
Tot creuant mars, segles, costums, llengues i països, una singular història, aquest cop del Paquistà, ens resol en part l’enigma tot establint una convergència de miralls. Ens expliquen els etnòlegs que segons un vell costum paquistaní i afganès, la primera entrevista entre els nuvis té lloc a casa d’un familiar. La sala on s’han de trobar els enamorats és gairebé buida. A una de les parets penja un mirall. Els promesos entren un per la dreta, l’altre per l’esquerra i no es miren directament; ho fan a través del mirall, gaudint aixì d’una anticipada visió del Paradís, doncs mercès al reflexe els pols s’anulen, i levògir i dextrògir coïncideixen. Un mateix somriure uneix les boques, i el que a América Central era expulsió, sortida, a l’Àsia Central és ingrès, inclusió. La sinopsi cultural que hi ha entre els dos relats encantats ens parla d’una secreta simetria. La de l’Amor, potser. La de l’Amor que entra i surt de nosaltres com el fluïd i sublim cristall de l’analogia. Els miralls, aquí i allà, tant sols testimonien una unitat primigènia que el lent voltar de les galàxies centrifuga per enfotre’s de la nostra paciència.
*

Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”

© INTEGRAL Edicions, Barcelona, 1988.

*
( traducció miquel del turó )

Tags: miralls, amor

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

26 Octubre 2006

Thoreau, Gandhi, i la Desobediència Civil ( Mario Satz ).

*Henri David Thoreau.
*

La película ha fet una reconstrucció minuciosa de la seva vida, la seva passió, la seva tragèdia. Gandhi serà per a l’India gairebé un avatar de Rama o de qualsevol altre mític heroi. Per al món occidental, en canvi, un carismàtic, ascètic i potser incomprensible líder polític.
Amb tota seguretat, hi ha centenars de biografies en totes les llengues del món sobre les seves idees i la seva obra, però en canvi ben poc se’n sap del seu gran mestre nord-americà: D.H.Thoreau, el filòsof autor de ”Walden, o la vida al Bosc”, ”Civil Desobedience”, i uns dietaris tant singulars, profunds i humans que no me n’estic de comparar-los amb la prosa de Montaigne i amb l’irada lírica del millor Rosseau. A Nova Anglaterra va transcòrrer la major part de la seva vida. Amic de Emerson, i com ell generador del famós ”trascendentalisme” - la més original cosmo-visió apareguda al Nou Món - Thoreau va escriure al derrer quart del segle XIX sobre temes tant diferents com botànica, història, meditació, i especialment, sobre pobresa voluntària i grandesa individual. La seva fama i llegenda nèixen de la seva professió de fe vegetariana, no violenta i compromesa amb totes les formes de consciència, “…de l’insecte a la flor i a l’estrella". Thoreau és el Walt Withman de la prosa, regular poeta però immens pensador.
L’esperit desconeix fronteres temporals o espacials. Les aparences no l’enganyen, sap com arribar dins el cor de les coses, i com retornar al punt de partença. Capbussador infatigable dins dels textos sagrats de totes les religions, Thoreau troba l’eco de la seva pròpia veu al Bhagavad Gita i als Upanishads, forjant el seu càlid però irreductible caràcter entre les antigues paraules sorgides a la vora del Ganges, de tal manera que no és difícil reconstruïr el camí de la seva llengua, que registra la lluita per la llum i la pau interior. D’entre les seves frases, vaig escollir la que segurament va meravellar a Gandhi:
“Quin heroi que hom pot ser, sense bellugar un sol dit!” . Flexió i reflexió, terra i cel del seu ideari no violent i creador, feble en aparença però en realitat tant fort que el que en ell és conquesta espiritual, en Gandhi va ser revolució i independència nacional.
Maldestre fabricant de llàpissos, Thoreau escriu amb el seu propi destí la veritable història de Nord América, la que encara està per viure, la que ha estat mil voltes falsejada. La que abraça el ”Cant a mi Mateix” a una llibertat radical i a una generositat sense límits. La història d’una democràcia de consciència que feia iguals, al pol modern de la història, el brahman o sacerdot al sudra o treballador més simple.
¿No és un contrasentit que allò internacional de l’ànima humana serveixi per consolidar interessos nacionals? ¿Què va veure Gandhi en Thoreau, sinó el que els textos de la seva cultura enunciàven?
Eco de l’eco, avui els dos noms s’abracen als limbes de la imaginació humana, pel capbaix en els de la que escolta i interroga sobre com viure en uns temps tant difícils i despietats. No seria agosarat augurar un devenidor obert a les revolucions de tipus gandhià, tot tenint en compte que les crisi energètiques i el mortífic poder de les armes actuals no acaben amb la violència, més aviat la potencien a l’infinit. Ni tampoc, sostenir que el fí de l’home fàustic és l’home que ens proposa Thoreau a Walden: autosuficient, tendre com les fulles i sòlid com una soca amb les arrels bebent les sals del cosmos. Llavors, no deixarem de voler saber, però potser ja haurem après a diferenciar entre el que és útil a la VIDA, i allò que irremeiablement la destrueix.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”,
© INTEGRAL. Barcelona, 1988.
*
( traducció miquel del turó )

Tags: desobediencia civil, no violencia, thoreau, ghandi

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

26 Octubre 2006

El terra, un tapís vivent ( Mario Satz ).

A Orient, hi ha una vella dita que resa:

”Quan algú cau al terra,

s’aixeca amb l’ajut del terra”.

Aixì dit sembla una ximpleria, però deixant de banda la seva implicació filosòfica és evident que la dita comporta una concepció força generosa de la funció que el sòl exerceix en les nostres vides: és de ell que ens alimentem i subsistim.
Quan sembla que la inapetència ens corca i el nostre ànim defalleix, una flor, un fruït o una senzilla molsa ens poden recordar, del seu baix nivell terrestre estant, la nostra alçada. La majoria de la gent en sap ben poc del que els biòlegs anomenen piràmides tròfiques”, el cicle de consumidors, dels vegetals als herbívors i canívors. Però gairebé tots ignorem, per restar ben sovint per sota el nivell de la nostra mirada, la importància que en l’ecosistema del terra tènen els descomponedors. Són, de bon tros, una legió que abasta insectes, cucs, llimacs i que arriba fins a les bactèries i fongs microscòpics. Aquests darrers són els descomponedors més importants, doncs hom calcula que en un gram de terra s’hi troben milions, incansables, veloços i eficients. !Quant més n’és, de immens, l’univers invisible, que el visible!
Per als llatins, homo procedia d’humus, i entre els antics hebreus, Adam, l’home, era una continuació d’adamá, la Terra. Aquests parentius, que amb els temps va anar constatant la ciència, ens haurien de fer reflexionar sobre la nostra relació amb el medi ambient.
No trepitgem quelcom mort i estàtic, sinò un ésser bell i dinàmic i amb una inacabable fertilitat, malgrat la nostra negligència, que encare ens meravella i ens sorprèn.
Entre les arrels dels arbres i plantes habiten centenars de milers d’artròpodes, miriàpodes, aràcnids que amb la seva tasca incessant oxigenen la terra, tegeixen i destegeixen el tapís viu del sòl. Els disenys d’aquest tapís de tres nivells constitueixen i consoliden el medi que els biòlegs anomenen edàfic, i que inclou tant els hàbitats com les espècies coexistents en un segment de terreny.
Des de la roca mare fins el punt on les arrels absorbeixen el seu aliment mineral, centenars de túnels, milers de senders, infinitat de galeries i mapes que s’entrecreuen per què la Terra camini, bategant, per l’espai zelest. Entre els principals components de l’humus, que serà la matèria que aprofitaràn les diminutes espècies de descomponedors, destaquen la lignina i la celulosa. Arbres morts que, caiguts, contribueixen a la vida. Corms incipients, com crocus de tardor, esclaten en prometedors verds que cerquen el mateix sol que els assecarà.
Tot es barreja, es consumeix, flueix, repta; la dejecció coexisteix amb la baba, el grà de sal amb la dolça saba, i tot té el seu lloc al terra, llar de la mort, i llar de la resurrecció.
El gran diorama que ofereix el medi edàfic té per missió ensenyar-nos a viure com el conservador del tapís, el seu “fil inteligent”, i a l’hora el seu servidor. El seu admirat espectador, i el seu principal actor, ja que, avui dia no hi ha terra que l’home no trepitgi ni recó de la Terra que no es miri amb cobdicia. L’immens diorama que desplega el terra és el primer acte de l’obra de la vida en el planeta.
Esperem que l’espectacle no es vegi mai interromput.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”.
© INTEGRAL, Barcelona, 1988.

( traducció miquel del turó )

Tags: humus, terra

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

26 Octubre 2006

LÍQUENS DE MUNTANYA ( Mario Satz ).

Tenim la idea ( o més aviat el prejuici ) de creure que tota bellesa és aèria, elevada, celest, i que no hi ha res veritablement gran que es pugui trobar a rran de terra, sobre la roca núa. Però tantmateix com ignorem allò que s’esdevé a sobre el tapís de la vida, dins el poròs i profund humus que apisonen els nostres peus ignorants, igualment desconeixem la benèfica i bella funció del líquen, el primer conqueridor botànic, aliança entre una alga i un fong. Exemple de misteriosa simbiosi, gosem anomenar-lo conqueridor perque just on res no creix, allà on la negra i eixuta escorça d’una pomera nòrdica parla de mort i de melanconia, el líquen ens sembla la frondosa barba d’un agosarat gnom, mil·lenari i silenciós.
Si parlem d’allò benèfic ens referim especialment al fet que el líquen va ser el primer experiment - més enllà del límit de les marees - de guanyar terra ferma, d’arrelar sota el filós aire dels ventosos penyasegats.
Tot tatuant les roques, coronant pinacles, enquistant-se a muntanyes íntegres o a obagues boscúries, amb els seus tons grisos i marrons, els líquens són mestres del color, tant i tant suaument aspres al tacte que hom diria ser l’antiga pell d’un llargandaix resec pel sol i adherit al seu hàbitat per sempre.
Part defòra, el còrtex és el fong; part dedins, la mèdula és l’alga - o bé les anomenades cél·lules algals, memòria de dies marins, tantmateix com dins nostre la sang guarda encara tresors oceànics. Tot sovint m’aturo absort davant el tó sangonós de l’Hemematomma coccineum, que es diu aixì pels seus aporecis nimbats de dues gotes purpúries. Ben visible sobre les roques silícies, prolifera als Pirineus, a Andalusia i a Asturies. En comparar-lo amb el Ladicea didsonii, que revela el ferro de les roques àcides en les que viu, penso en la gairebé infinita varietat de formes que precediren la nostra aparició a la Terra, en els milions d’anys enllaçats pels austers i solitaris líquens, enfilant les costes, tot pujant gradualment per l’escala de la vida.
Vermells coagulats i blancs opacs no són res, emperò, devant el viu taronja de la Caloplaca cirrochros, que sembla un model de sol dibuixat en relleu sobre la dura calcària. !Qui pogués desxifrar els seus destins, aprendre de la seva augusta paciència i art quan, amarats de pluja, extenen damunt les pedres taques talment com ulls, ferides que són al’hora cicatrius, tanys i lòbuls ombrívols!
Una passejada a la muntanya pot ser el començament d’un llarg aprenentatge.
Descobrir un líquen, la primera lliçó.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”,
© INTEGRAL , Barcelona, 1988.
( traducció miquel del turó )

Tags: liquens

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

26 Octubre 2006

El Papir de l’Amor ( Mario Satz ).

Papirs a una finestra del turó, amb la Gaia del turó.
( fotos miquel del turó )

És mercès a la planta del papir, Cyperus papyrus, gairebé tot el que savem de la medicina egipcia ( per motius de secret professional, no escribien les receptes a les piràmides o monuments funeraris ), i naturalment el mateix mot paper, sense el que la memòria dels pobles seria menys nítida i transportable. Es sospita que en egipci papir volia dir “el reial”, “el noble”. Quan apareix enrotllat en l’escultura geroglífica simbolitza el coneixement, la saviesa. Pintat de verd, encarna el màgic espectre sostingut per les deeses. En veure’l crèixer al delta del Nil, els sacerdots extreien de la seva bella capsada el sentit elevat de les seves cosmogonies.Encare avui, si la volem tenir com a planta d’interior , amb la deguda humitat d’un estany o un petit riu per llar i companyia, ens cal recòrrer a la inversió i trasmudar la seva capçada en arrel per tal que es reprodueixi; detall coïncident amb la més antiga de les lleis hermètiques formulades per Hermes Trimegist: “El que és a dalt és a baix, i el que és a baix és a dalt, per què s’acompleixi la llei d’una sola cosa”.
Emblema de la joia, té una més gran relació amb el femení que amb el masculí. Abe, el mot que l’anomena, té la mateixa arrel que Heba, “amagar”, “amagar-se”, que més tard va passar a l’hebreu com Ahb, “amor”, “estimar”. I qui sap si relacionada amb la Hebe de la mitologia grega, deesa de la joventut. Idris Bell, especialista en papirologia, escriu que la tija del papir conté una mèdula fibrosa impregnada d’una saba gomosa, i que era aquesta mèdula la que estallava en tires primes per fer el paper. El teixit semblava una mena de xarxa per capes, enganxades les unes amb les altres per presió, tot aprofitant le svirtuts adhesives de la saba.
El color verd, que de la joventut va passar a anomenar l’esperança, és al naixement de Venus, deesa de l’Amor. De manera que les ofrenes de flors de papir, que no es marceixen en molt de temps, proposàven la feliç continuïtat de l’afecte, llur perenne fertilitat quan es pintàven d’aquest color sobre els murs de granit o diorita, gairebé amagades dins la penombra de les galeries subterrànies. Aquí, també juga el seu paper Hermes, el secret, doncs lÁmor té Deeses que s’amaguen, intencions mai transparents. Tot brotant del llim primordial, cerca el papir per enrotllar i desenrotllar els seus propòsits.
Germà aquàtic del jonc, el papir travessa els quatre elements - terra, aire, aigua i foc - per obrir amb orgull la seva cresta, fidel a la seva bellesa vegetal.
*
Mario Satz, a “El Arte de la Naturaleza”,

© INTEGRAL, Barcelona, 1988.
( traducció miquel del turó )

Tags: papir, amor

servido por miquelturo 4 comentarios compártelo

fresques del turó de l´home

Categoría: MESTRES: Mario Satz

Mario Satz ( índex ).

A LA RECERCA DEL BOLET PERDUT.

· TOT VEIENT VOLAR LES FULLES DE TARDOR.

EL LLENGUATGE DE LES FLORS.

L'ESTIL DELS NÚVOLS.

El Papir de l'Amor.

El terra, un tapís vivent.

LÍQUENS DE MUNTANYA.

Thoreau, Gandhi, i la Desobediència Civil.

De la Dreta, de l'Esquerra, i de les Convencions Socials.

Convergència de Miralls.