Empèdocles: suposat déu ( Marcel Schwob ).

Empèdocles: Suposat déu
[ Conte. Texte íntegre. ]

Marcel Schwob

.imatge de viquipèdia.

Ningú no sap quin fou el seu naixement, ni com vingué a la terra. Va apareixer a la vora de les daurades riberes del riu Acragas, a la bella ciutat d’Agrigento, poc temps després de que Jerjes donés ordre de fuetejar la mar amb cadenes. La tradició diu tan sols que el seu avi es deia Empèdocles: ningú no el va conèixer. Sense cap dubte cal entendre d’això que era fill d’ell mateix, coml li convé a un Déu. Però els seus deíxebles asseguren que, abans de recorrer en plena gloria les terres sicilianes, ja havia passat quatre existències en el nostre món, i que havia estat planta, peix, ocell i noia.

Vestia una túnica de porpra, i al seu damunt li queien escampats els llargs cabells; envoltant el cap duia una cinta d’or, i els peus calçats amb sadàlies de bromso, hi duia garlandes trenades amb llana i llorer.

Per imposició de les seves mans guaria els malalts, i recitava versos, a l’estil homèric, amb pomposos accents, del damunt d’un carro i amb el cap alçat vers el cel.

Una gentada el seguia i s’embadocava al seu voltant, per a escoltar els seus poemes.

Sota el cel pur que il·lumina els camps de blat, els homes hi arribaven d’arreu, amb els braços carregats d’ofrenes per a Empèdocles. Els deixava bocabadats en cantar-los de la volta divina, feta de vidre, la masa de foc que anomenem sol, i l’Amor, que ho conté tot, talment com una immensa esfera.

Tots els èssers, deia, no son més que trossos desunits d’aquesta esfera d’amor on s’insinuà l’odi. I el que anomenem amor és el desig d’unir-nos i de fondre’ns i de confondre’ns, com ho erem antany, dins la sina d’un déu globular que la discòrdia va esbocinar. Invocava el dia que l’esfera divina havia d’inflar-se, després de totes les transformacions de les ànimes. Perquè el món que coneixem és l’obra de l’Odi, i llur dissolució serà l’obra de l’Amor. Així cantava, pels pobles i els camps, i les seves sandàlies vingudes de Lacònia dringuejaven als seus peus, i al seu davant sonàven els címbals. Malgrat tot, de les goles de l’Etna sorgia una columna de fum negre que pojectava llur ombra sobre Sicília.

Com semblant a un rei del cel, Empèdocles anava envoltat en porpra i coronat d’or, mentre els pitagòrics s’arrossegaven dins llurs primes túniques de lli, amb esperdenyes fetes amb papirs. Hom deia que sabia fer desapareixer la lleganya, disoldre els tumors i llevar el dolor dels membres; li suplicaven que deturés les pluges i els huracans; va encantar les tempestes dins un cercle de muntanyes; a Selinonte va expulsar les febres fent que dos rius vertissin dins la llera d’un tercer; i els habitants de Selinonte l’adoraren i li aixecaren un temple, i encunyaren medalles on la seva imatge era davant per davant de la imatge d’Apol·lo.

D’altres pretenen que va ser un adiví, instruït pels mags de Pèrsia, que posseía la nigromància i la ciència de les herbes que donen la bogeria.

Un dia que sopava a casa d’Anquitos, un home furiòs va irrompre a la sala amb l’espasa amenaçant. Empèdocles s’aixecà, extengué el braç i cantà els versos d’Homer sobre el nepentes que proporciona l’insensibilitat. I al punt la força del nepentes s’apoderà del furibund, que va quedar clavat, amb l’espasa a l’aire, sense recordar res, com si hagués begut el dolç verí barrejat amb el vi escumòs d’una cràtera.

Els malalts acudien a ell fora de les ciutats i era sempre envoltat per una multitud de miserables. A llur sèquit s’hi afegiren dones. Besaven les vores del seu preciós vestit. Una es deia Panthea, filla d’un noble d’Agrigento. Havia d’ésser consagrada a Ártemis, però escapà lluny de la freda estàtua de la deessa i dedicà llur virginitat a Empèdocles.

No es veieren llurs signes d’amor, porquè Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Només proferia paraules en el metre èpic, i en dialecte de Jònia, tot i que el poble i llurs fidels sols utilitzessin el dòric. Tots els seus gestos eren sagrats. Quan s’acostava als homes era per a beneïr-los o guarir-los. La major part del temps romania en silenci. Ningú dels que el seguíen pogué sorprendre’l mai durant la son. Sempre se’l veié magestuós.

Panthea anava vestida amb fina llana i or. Duia els cabells pentinats segons la rica moda d’Agrigento, on la vida fluía suaument. Duia les sines sostingudes amb un cinyell vermell, i era perfumada fins la sola de llurs sandàlies. A més, era formosa i esvelta de cos, i d’un color molt desitjable. Era impossible d’asegurar que Empèdocles se l’estimés, però s’acompadí d’ella.

En efecte, el vent asiàtic va engendrar la pesta en els camps sicilians. Molts homes van ésser tocats pels dits negres de l’assot. Fins i tot els cadàvers dels animals encatifaven les vores dels prats i esparses es veíen les ovelles sense pèl, mortes, amb la boca oberta cap al cel i les costelles prominents.

I Panthea començà a marcir-se d’aquesta malaltia. Va caure als peus d’Empèdocles i ja no respirava. Els que l’envoltaven llevaren llurs membres rígids i els banyaren amb vi i plantes aromàtiques. Deixaren anar el cinyell vermell que li sostenia les joves sines i l’embolicaren amb benes. I llur boca entreoberta restà subjecta per un llaç i els seus ulls cavorcosos ja no veien llum.

Empèdocles la mirà, es va treure la banda d’or que li cenyía el front, i li va posar. Sobre els seus pits col·locà la garlanda de llorer profètic, cantà versos desconeguts sobre la migració de les ànimes, i per tres vegades li ordenà aixecar-se i caminar. La multitud estaba aterroritzada. A la tercera crida, Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos s’animà i s’aixecà sobre els seus peus, complertament envoltada per les benes funeràries. I el poble veiè que Empédocles era evocador de morts.

Pisianacte, pare de Panthea, volgué adorar al nou déu. Disposaren taules sota els arbres de llur casal, amb la fi d’oferir-li libacions. A ambdós costats d’Empédocles, uns esclaus sostenien grans torxes. Els pregoners proclamaren, como en els misteris, el silenci solemne. De cop, la tercera vigilia, les torxes s’apagaren i la nit va envoltar als adoradors. I Es sentí una forta veu, que cridà: “¡Empédocles!”

Quan la llum va tornar, Empédocles habia desaparegut. Els homes no tornaren a veure’l.

Un esclau espantat digué que havia vist un llamp vermell que solcava les tenebres cap als cims de l’Etna. Els fidels pujaren els vessants estèrils de la muntanya amb el llum somort de l’alba. El cràter del volcá vomitava un feix de flames. Van trobar, en el brocal porós de lava que envolta l’ardent abisme, una sandàlia de bronso retorçada pel foc.

Marcel Schwob
França . 1867-1905

Traducció del castellà, miquel del turó.

del mateix autor:

la croada dels infants.

Tags: biblioteca seva, vent asiatic, agrigento, amor, conte, empedocles, etna, panthea, pesta, schwob, sicilia

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

la croada dels infants ( Marcel Schwob ).

( post acabat el 29.01.10.)

la Croada dels nens, de Gustave Doré

Diu la Llegenda, ja que la Història se n'oblida, que cap a l'any 1200 i escaig, quan els cristians feien la sisena Croada, un jove predicador, exaltat per les prèdiques de Sant Bernat, va reseguir el nord de França i d'Alemania, anomenant-se com a enviat de Déu i exhortant els nens per a que deixessin casa seva i anessin a la reconquesta del Sant Sepulcre de Crist.

Així, segons diuen, cinquanta-mil infants travessaren Europa, i a Marsella embarcaren vers la Terra Santa, lloc al qual mai no arribarien.

Part dels innocents van ser víctimes dels temporals marins, i d'altres varen ser venuts com a esclaus, pels seus mateixos guies, als mercants de l'Orient.

A la Croada dels infants, Marcel Schwob evoca aquest episodi "enorme i delicat". El seu llenguatge poètic, amb tota la tensió romàntica, enfatitza l'atrocitat d'aquesta al·lucinada transhumància i en fa en la narració una fascinant interpretació, patètica i candorosa a l'hora, de la "llegenda ingènua".

pròleg.

Si un viatger oriental - posem, un dels perses de Montesquieu - ens demanés una prova del geni literari de França, no fora inevitable recorrer a les obres de Montesquieu, o als cent volums de Voltaire. N'hi hauria prou amb repetir un mot feliç, com arc-en-ciel o el tremendo títol de la història de la primera croada: Gesta Dei per Francos, que vol dir Gestes de Déu executades mitjançant els francesos. Gesta Dei per Francos; i no gaire menys asombroses que aquestes paraules foren aquelles gestes.

Vanament els perplexos historiadors han intentat donar explicacions de tipus racional, de tipus social, de tipus econòmic, de tipus ètnic; el fet és que al llarg de dos segles la passió per rescatar el Sant Sepulcre va dominar les nacions d' Occident, no sense meravella de la raò propia.

A final del segle XI la veu d'un ermità d'Amiens - "home d'alçada roïna, d'aire insignificant ( persona contemptibilis ) i d'ulls singularment vius" - impulsa la primera croada; les simitarres i les màquines de Jalil, a la fi del segle XIII, segellen a Sant Joan d'Acre la vuitena. Europa ja no en fará cap més; la misteriosa i llarga passió ja ha arribat a la seva fi; Europa es distreu de recuperar el Sepulcre de Crist.

Les croades no fracassaren, diu Ernest Barker, senzillament cessaren. Del frenesí que va congregar extensos exèrcits i va planejar operacions tan remotes, tant sols restaren unes poques imatges, que es reflexarien, segles després, sobre els tristos i límpids miralls de la Gerusalemme: alts genets encuirassats amb ferro, nits carregades de lleons, terres de fetilleria i de solitud. Més dolorosa encara és l'imatge dels innombrables nins perduts.

A començament del segle XIII, dues expedicions de nens sortiren d'Alemania i de França. Creien que podrien travessar a peu eixut les mars.

No els autoritzaven i els protegien les paraules de l'Evangeli "Deixeu que els infants se m'acostin, i no els ho impediu" ( Lluc, 18:16 ) ; no havia dit el Senyor que "n'hi havia prou amb la fe per a moure una muntanya" ( Mateu, 17:20 ) ?

Esperançats, ignorants i feliços s'encaminaren vers els ports del Sud. El miracle previst no va esdevenir. Déu permeté que la columna francesa fos segrestada per traficants d'esclaus, i venuda a Egipte; la alemana es va perdre i va desapareixer, devorada per una bàrbara geografia i ( es conjectura ) per pestilències.

Quo devenerint ignoratur. Diuen que un eco ha perviscut en la tradició del gaiter-flautista de Hamelin.

A determinats llibres de l'Indostàn hom llegeix que l'Univers no és altre cosa que un somni de la immòvil divinitat que rau indivisa dins de cada persona; a final del segle XIX, Marcel Schwob - creador, actor i espectador a l'hora d'aquest somni - tracta de tornar a somniar allò que ja havia somniat feia molts de segles, a les solituds africanes i asiàtiques: la història dels nens que anhelaren rescatar el sepulcre. No va assajar, n'estic ben segur, l'ansiosa arqueologia de Flaubert; es va estimar més saturar-se de les velles pàgines de Jacques de Vitry o de Ernoul, i entregar-se després als exercicis d'imaginar i de triar.

Va somniar així ésser el papa, el goliard, els tres nens, el clergue. ( ... )

Lalou ( Literature fnaçaise contemporaine, 282 ) pondera la "sobria precissió" amb que Schwob va referir "l'ingènua llegenda"; jo afegiria que aquesta precissió no la fa menys llegendària ni menys patètica.

No va observar potser Gibbon que allò patètic sovint sorgeix de les circumstàncies menudes?

Jorge Luís Borges.

Buenos Aires, 1949.

L'Entrada dels Croats a Constantinopla, oli d'Eugène Delacroix (1840)

Circa idem tempus pueri sine rectore sine duce de universis omnium regionum villis et civitatibus versus transmarinas partes avidis gressibus cucurrerunt, et dum quaereretur ab ipsis quo currerent, responderunt: Versus Jherusalem, quaerere terram sanctam... Adhuc quo devenerint ignoratur. Sed plurimi redierunt, a quibus dum quaereretur causa cursus, dixerunt se nescire. Nudae etiam mulieres circa idem tempus nichil loquentes per villas et civitates cucurrerunt...

Relat del goliard

Jo, pobre goliard, clergue miserable rodamón pels boscos i els camins per a pidolar en nom de Nostre Senyor el meu pa quotidià, vaig veure un espectacle pietós, i vaig sentir les paraules dels nens.

Sé que la meva vida no és molt santa, i que he cedit a les temptacions sota els til·lers del camí. Els germans que em donen vi s'adonen de que tinc poc costum de beure. Però no pertanyo a la secta dels qui es mutilen. Hi ha capsigranys que els hi treuen els ulls als menuts, els hi tallen les cames i els hi lliguen les mans, a l'objecte d'exhibir-los i de demanar caritat. Vet aquí perquè tinc por en veure tots aquests nens. Sens dubte, els defensarà Nostre Senyor. Parlo a la babalà, doncs em trobo curull d'alegria. Ric de la primavera i del que vaig veure.

No és molt fort el meu esperit. Vaig rebre la tonsura de clergue als deu anys d'edat, i he oblidat les paraules llatines. Sóc semblant a la llagosta: per que salto, aquí i allà, i brumzejo, i de vegades obro les acolorides ales, i el meu cap menut és transparent i buit. Diuen que Sant Joan s'alimentava de llagostes al desert. Li caldria menjar-ne moltes. Però Sant Joan de cap manera era un home com nosaltres.

Sóc plè d'adoració per Sant Joan, perquè era rodamón i deia paraules incoherents. Em sembla que hagueren d'ésser més suaus. Aquest any, també és suau la primavera. Mai no havia tingut tantes flors pàl·lides i rosades. Les prades són acabades de rentar. Arreu resplandeix la sang de Nostre Senyor pels marges dels camps. Nostre Senyor Jesús és de color d'asutzena, però la seva sang és vermella.

Per què? No ho sé pas. Això deu ser en algún pergamí. Si jo hagués estat expert en lletres, tindria pergamí, i hi escriuria. D'aquesta manera menjaria molt bé totes les nits. Aniria pels convents a pregar pels germans morts i inscriuria els seus noms en el meu rotlle. Transportaria el meu rotlle dels morts d'una a altra abadia. És una cosa que agrada als nostres germans. Però ignoro els noms dels meus germans morts. Potser que Nostre Senyor tampoc es cuidi gaire de saber-los.

Em va semblar que tots aquests nens no tenien noms. És segur que Nostre Senyor els prefereix. Omplien el camí com un eixam d'abelles blanques. No sé pas d'on venien. Eren petits pelegrins. Tenien bordons d'avellaner i d'alber. Duien la creu a l'esquena, i totes aquestes creus eren d'innombrables colors. N'hi havia de verdes, que devies ser fetes amb fulles cosides.

Són nens salvatges i ignorants. Erren no sé pas cap a on. Tenen fe en Jerusalem. Penso que Jerusalem és molt lluny, i que Nostre Senyor ha de ser més a la vora nostre. No arribaràn a Jerusalem. Però Jerusalem arribarà a ells. Com a mi. La fi de totes les coses santes rau en l'alegria. Nostre Senyor és aquí, a aquesta espina enrogida, i a la meva boca, i a la meva pobra paraula. Perquè penso en ell, i el seu sepulcre és al meu pensament. Amén.

M'ajauré aquí, sota el sol. És un lloc sant. Els peus de Nostre Senyor santificaren tots els llocs. Dormiré. Que Jesús faci dormir en la nit a tots aquests infants blancs que duen la creu. De veritat, jo li ho dic. Tinc molta son. Jo sé el què dic, de veritat, perquè potser Ell no els ha vist, i cal que vetlli pels nens. L'hora de migdia pesa sobre meu. Totes les coses són blanques. Així sia. Amén.

Relat del leprós

Si desitgeu entendre el que us vull dir, sapigueu que duc el cap cobert amb un caputxó blanc, i que faig sonar una matraca de fusta dura. Jo no sé com és el meu rostre, però sí que tinc por de les meves mans. Van al davant meu com bèsties escamoses i lívides. Voldria tallar-me-les. M'avergonyeixo de tot allò que toquen. Em sembla que fan pansir els fruits vermells que cullen, i crec que fan marcir les arrels que arrenco.

Domine ceterorum libera me! El Salvador no va expiar el meu pàl·lid pecat. Estic oblidat fins a la ressurrecció. Com el gripau encastat al fred de la lluna sota d'una fosca pedra, romandré tancat dins de la meva escòria odiosa quan els altres es llevin amb els seus cossos clars.

Domine ceterorum fac me liberum: leprosus sum. Soc solitari i tinc horror. Tant sols les meves dents han conservat llur blancor natural. Els animals s'espanten, i la meva ànima voldria fugir. El dia es decanta de mi. Fa mil dos-cents i dotze anys que llur Salvador els va salvar, i no ha tingut pietat per a mi. No vaig ésser tocat amb la sangonosa llança que el va travessar. Potser la sang del Senyor dels altres m'hauria guarit. Tot sovint somnio en la sang; podria encara mossegar amb les meves dents: son blanques. I ja que Ell no m'ho ha volgut donar, sóc àvid per a prendre allò que li pertany.

Vetaquí perquè vaig aguaitar als nens que baixaven del país de Vandome vers aquesta selva del Loira. Duien creus, i eren sotmesos a Ell. Llurs cossos eren el Seu cos, i Ell no ha volgut fer-me part del seu cos. M'envolta a la terra una comdemnació pàl·lida. A l'aguait, per a xusclar-li el coll d'un dels seus fills, sang innocent.

Et caro nova fiet in die irae. El dia del terror serà la meva nova carn. I endarrerit dels altres caminava un fresc nin de cabells roigs. En veure'l, vaig saltar de sobte; li vaig prendre la boca amb les meves mans espantoses. Tant sols duia per vestit una ruda camisa; duia els peus nus, i els seus ulls seguien essent plàcids. Em mirava sense estranyesa. Llavors, sabent que no cridaria, vaig tenir el desig de escoltar encara una veu humana i vaig treure les mans de la seva boca, i ell no se la va netejar. I els seus ulls miraven cap a una altra banda.

- Qui ets? - Vaig demanar-li.

- Johannes el Teutó - va respondre'm. I les seves paraules eren netes i saludables.

- Cap a on vas? - vaig replicar-li.

I ell respongué:

- Cap a Jerusalem, per a reconquerir la Terra Santa.

Llavors em vaig posar a riure.

- Qui és el teu Senyor? - I ell em digué:

- No ho sé. Se que és blanc.

I aquest mot em va omplir de furia; vaig obrir la boca sota el meu caputxó, i em vaig vinclar vers el seu coll fresc, i no va retrocedir. I vaig dir-li:

- Per què no em tens por? - I va dir-me:

- Per què hauria de tenir-te por, home blanc?

Llavors els ulls s'em negaren amb grans llàgrimes, i em vaig estirar al terra, i vaig besar la terra amb els meus llavis terribles; i vaig cridar:

- Per que sóc leprós!

I el petit teutó em va esguardar, i va dir límpidament:

- No ho sé.

No va tenir por de mi! No va tenir cap por de mi! La meva monstruosa blancor és semblant per ell a la del Senyor. I amb un grapat d'herba li vaig eixugar la boca i les mans. I vaig dir-li:

- Ves en pau cap al teu Senyor blanc, i digues-li que m'ha oblidat.

I el nen em va mirar sense dir res. El vaig acompanyar fins a sortir de la negror d'aquesta selva. Caminava sense tremolar. Vaig veure com desapareixien cap al lluny els seus cabells vermells en el sol.

Domine infantium, libera me! Que el so de la meva matraca de fusta arribi fins a tu, com el so pur de les campanes! Mestre dels que no saben, allibera'm!

Relat del Papa Innocenci III

Lluny de l’incens i les casulles, puc fàcilment parlar-li a Déu en aquesta cambra desdaurada del meu palau. Aquí és on vinc sovint a pensar en la meva vellesa, sense que em sostinguin pels braços. Durant la missa, el meu cor s’eleva i el meu cos s’enerva; els meus ulls s’omplen de l’espurneig del vi sagrat, i el meu pensament es lubrica amb els olis preciosos; però en aquest solitari lloc de la meva basílica, puc vinclar-me sota la meva fatiga terrestre. Ecce homo! Per que de cap manera li cal al Senyor escoltar veritablement la veu dels sacerdots per mitjà de la pompa i els manaments i les butlles; i sens dubte, ni la púrpura, ni les joies, ni les pintures li son de grat; però en aquesta petita cel·la potser tingui pietat del meu quequejar imperfecte.

Senyor, ja soc molt vell, i soc aquí, vestit de blanc al teu davant, i el meu nom és Innocenci, i tú saps que no sé res. Perdona’m el meu papat, perquè fou instituït, i jo el vaig patir. No vaig ésser jo qui va ordenar els honors. M’agrada més veure el teu sol per aquesta finestra rodona que en els magnífics reflexes dels meus vitralls acolorits.

Deixa’m gemegar com els qualsevol vell i girar cap a tú aquest rostre pàl·lid i arrugat que penosament aixeco per sobre les onades de la nit eterna. Els anells llisquen pels meus dits aprimats, com s’escapen els darrers dies de la meva vida.

Déu meu! Soc el teu vicari aquí, i vers tu estenc la meva mà extenuada, plena del vi pur de la teva fe. Hi ha grans crims. Hi ha crims molt grans. Podem donar-los l’absolució. Hi ha grans heretgies. Hi ha molt grans heretgies. Cal castigar-les implacablement. En aquesta hora en que m’agenollo, blanc, en aquesta blanca cel·la desdaurada, pateixo un immens neguit, Senyor, en no saber si els crims i les heretgies son del pompós domini del meu papat, o del petit cercle de llum dins del qual un home vell ajunta amb senzillesa les seves mans. I també, estic neguitós pel que fa al teu Sepulcre. Sempre és envoltat d’infidels. No s’ha sabut recobrar-lo. Ningú no ha dirigit la teva creu cap a la Terra Santa; estem submergits en l’entorpiment. Els cavallers han deposat llurs armes, i els reis no saben ja manar. I jo, Senyor, m’acuso i em donc cops al pit: soc massa feble i massa vell.

Malgrat tot, Senyor, escolta aquest trèmul gemec que puja fora d’aquesta petita cel·la de la meva basílica i aconsella’m. Els meus servidors em duren estranyes noves des del pais de Flandes i d’Alemania fins a les ciutats de Marsella i Gènova.

Han de nèixer sectes ignorades. Hom ha vist córrer per les ciutats dones nues que no parlen. Aquestes nues impúdiques assenyalen al cel. Hi ha folls que prediquen la ruïna en les places. Els ermitans i els clergues itinerants murmuren. I no sé pas mitjançant quin sortilegi més de set mil nens han estat trets de llurs cases. Son set mil al camí, i duen la creu i el bordó. No tenen res per a menjar; no duen cap arma; son ineptes i ens fan avergonyir. Són ignorants de tota veritable religió. Els meus servidors els han interrogat. Responen que van a Jerusalem per a reconquerir la Terra Santa. Els meus servidors els van dir que no podrien travessar la mar. I van respondre que la mar se separaria i s’aixugaria per a deixar-los passar. Els bons pares, savis i pietosos, s’esforçaren en retenir-los. Durant la nit trencaren els panys i franquejaren les muralles. És lamentable. Senyor, tots aquests innocents seràn entregats al naufragi i als adoradors de Mahoma. Veig com el soldà de Bagdad n’és a l’aguait del seu palau estant. Tremolo en pensar que els mariners s’apoderin dels seus cóssos per a vendre’ls.

Senyor, permetem que et parli segons les fórmules de la religió. Aquesta croada dels infants no és una obra pietosa. No podrà conquerir el Sepulcre per als cristians. Augmenta el nombre dels rodamóns que caminen al límit de la fe autoritzada. Els nostres sacerdots no els poden protegir. Hem de creure que el Maligne posseeix aquestes pobres criatures. Van en ramat cap a l’estimball, com els porcs a la muntanya. El Maligne s’apodera amb gust dels infants, Senyor, com tú bé ja saps.

Ja un cop fa temps va prendre l’aspecte d’un caçador de rates, per a atraure amb les notes musicals de la seva flauta als menuts de la ciutat de Hamelin. Uns diuen que aquests infortunats s’ofegaren al riu Waser; d’altres, que els va tancar al vessant d’una muntanya. Em temo que Satanàs acondueixi tots els nostres nens al suplici dels que no tenen la nostra fe. Senyor, saps que no és bo que es renovi la creença. Així que va aparèixer a la bardissa encesa, la vas fer tancar dins d’un tabernacle. I quan s’escapà dels teus llavis en el Gólgota, vas manar que fos tancada en les píxides i les custodies. Aquests petits profetes aterraràn l’edifici de la teva Esglesia. Cal, doncs, defensar-la.

¿És amb el menyspreu dels teus consagrats, com usaràn en servei teu llurs albes i llurs estoles, com resistiràn amb fermesa a les temptacions per a venjar-te, com rebràs als qui no saben el què fan?

Ens cal deixar que els menuts vagin cap a tu, però pel camí de la teva fe. Senyor, et parlo segons les teves institucions. Aquests nens pereixeràn. No facis que sota Innocenci es renovi l’assassinat dels innocents.

Perdona’m però, Déu meu, per haver-te demanat consell sota la terra. S’apodera de mi el tremolor de la vellesa. Mira les meves pobres mans. Sóc un home vell. La meva fe ja no és com la dels petits. L’or de les parets d’aquesta cel·la és gastat pel temps. Les parets són blanques. El cercle del teu sol és blanc. El meu vestit és blanc també, i el meu cor dessecat és pur. Ho dic segons el teu regle. Hi ha crims. Hi ha molt grans heretgies. El meu cap vacil·la de feblesa: potser no calgui ni castigar ni absoldre. La vida passada fa titubejar les nostres ressolucions. No he vist cap miracle. Il·lumina’m. És això un miracle? Quin senyal li has donat? Són arribats ja els temps? Vols que un home molt vell com jo, sigui semblant en llur blancor als teus càndids petitons?

Set mil! Tot i que llur fe sigui ignorant, castigaràs l’ignorància de set mil innocents? Jo també sóc Innocent. Senyor, soc innocent com ells. No em castiguis en la meva extrema vellesa. Els molts anys m’ensenyaren que aquest ramat de nens no pot triomfar. Malgrat tot, és un miracle?

La meva cel·la continua calma, com en altres meditacions. Sé que no cal implorar-te per a que et manifestis; però jo, del capdamunt de la meva vellesa extrema, al cim del teu papat, et suplico. Instrueix-me, perquè jo no sé. Senyor, son els teus petits innocents. I jo, Innocenci, no sé, no sé.

Relat dels tres menuts

Nosaltres tres, Nicolau que no sap parlar, Alain i Dionís, sortirem als camins per arribar a Jerusalem. Ja fa molt de temps que vaguem. Veus ignotes ens cridaren en la nit. Cridaven a tots els menuts. Eren com les veus dels ocells morts a l’hivern. I en començar vam veure molts pobrets ocells estesos sobre el terra glaçat, molt ocells amb el pit roig.

Després vam veure les primeres flors i les primeres fulles, i vam teixir creus. Cantem davant de les viles, com soliem a fer per l’any nou. I tots els nens corrien cap a nosaltres. I avançavem com un ramat.

Hi va haver homes que ens maleïren, no coneixent el Senyor. Hi va haver dones que ens retenien pels braços i ens interrogaven, cobrint-nos de petons els rostres. I també hi havia bones ànimes, que ens van dur llet i fruites en tassons de fusta. I tothom es compadí de nosaltres. Perquè no saben on anem i no han escoltat les veus.

A la terra hi ha selves espesses, i rius, i muntanyes, i camins plens d’esbarzers. I a la fí de la terra hi ha la mar, que aviat creuarem. I a la fi de la mar hi ha Jerusalem. No tenim ningú que ens mani ni ningú que ens guii. Però tots els camins son bons. Tot i que no sap parlar, Nicolau camina com nosaltres, Alain i Dionís; i totes les terres son semblants, i igualment perilloses per als infants. Arreu hi ha selves tupides, i rius, i muntanyes, i esbarzers. Però a tot arreu les veus seràn amb nosaltres.

Aquí hi ha un nen que es diu Eustaqui, i que nasqué amb els ulls tancats. Manté els braços ben oberts, i somriu. I nosaltres el veiem només a ell. Una menuda l’acondueix i li duu la seva creu. Es diu Allys. Mai no parla, i mai no plora; té els ulls fixos en els peus d’Eustaqui, per a sostenir-lo en les entrebancades. Ens els estimem molt a tots dos. Eustaqui no podrà veure les llànties santes del sepulcre. Però Allys li agafará les mans per fer-li tocar les lloses de la tomba.

Què en son, de belles, les coses de la terra! No ens recordem de res, perquè res mai vam aprendre. Malgrat tot, hem vist arbres vells i roques roges. De vegades travessavem llargues tenebres. D’altres, caminàvem fins al capvespre per clares prades. Hem cridat el nom de Jesús a l’orella de Nicolau, i ell el coneix molt bé. Però no el sap pronunciar. Es complau amb nosaltres de tot el que veiem. Per que llurs llavis poden obrir-se per a l’alegria, i ens acarona l’esquena. I així no som desgraciats: per que Allys vetlla per Eustaqui i nosaltres, Alain i Dionís, vetllem per Nicolau.

Ens havien dit que en els boscos trovariem ogres i fetillers. Això son mentides. Ningú no ens ha espantat; ningú no ens ha fet cap mal. Els solitaris i els malalts venen a veure’ns, i les velles encenen llums per a nosaltres a les cabanes. Toquen per a nosaltres les campanes de les esglèsies. Els campanars es drecen des dels solcs per a espiar-nos. També ens miren els animals, i no fugen. I d’ençà que caminem, el sol s’ha tornat més calent, i no collim ja les mateixes flors. Però totes llurs tiges es poden teixir igualment, i en les nostres creus sempre son fresques. Així és que tenim grans esperances, i aviat veurem la blava mar. I a l’extrem de la mar blava hi ha Jerusalem. I el Senyor deixarà arribar a llur tomba a tots els menuts. I les veus ignotes esdevindràn alegres en la nit.

Relat de Francesc Longuejoue, clergue

Avui, quinzé dia del mes de setembre, de l'any després de l'encarnació de Nostre Senyor de mil dos cents i dotze, arribaren a l'oficina del meu senyor Hug Ferré molts nens que demanaren de travessar la mar per a anar a veure el Sant Sepulcre. I perquè el dit Ferré no disposa de suficients naus mercants al port de Marsella, m'ha encarregat de requerir a mestre Guillem Porc, amb fi d'acomplertar-ne el nombre. Els patrons Hug Ferré i Guillem Porc aconduiran les naus fins a Terra Santa per l'amor de Nostre Senyor J.C.

Hi ha al present escampats pels voltants de la ciutat de Marsella més de set mil nens, i alguns parlen llengues bàrbares. Els meus senyors els regidors, tement justament les mancances, s'han reunit en consell, on després de deliberar emplaçaren als dits patrons amb la fi d'exhortar-los i demanar-los que enviin les naus amb gran diligència. La mar no és al present gaire favorable per causa dels equinoccis, però cal considerar que tal afluència pogués ésser perillosa per a la nostra bona ciutat, més quan aquests nens són tots afamats per la llargada del camí, i ja no saben el què fan.

Vaig manar cridar els mariners al port, i equipar les naus. A l’hora de vespres podrem botar-les a l’aigua. La gernació de nens no és a la ciutat, però campen per la platja arreplegant conquilles com a records del viatge, i han dit que es meravellen de les estrelles de mar i que pensen que van caure vives del cel amb la fi d’indicar-los el camí del Senyor.

I d’aquest extraordinari aconteixement, heus aquí el que haig de dir:

Primerament, és de desitjar que els patrons Hug Ferré i Guillem Porc acondueixin promptament fora de la ciutat aquesta turbulència estrangera; segon, que l’hivern ha estat molt cru, per la qual cosa la terra és ben pobra aquest any, cosa que saben prou bé els meus senyors mercaders; tercer, que no va ser avisada l’esglèsia del desig d’aquesta torba vinguda del Nord, i que no es barrejarà en la bogeria d’un exèrcit pueril ( turba infantium ).

I convé lloar als patrons Hug Ferré i Guillem Porc, tant per l’amor que experimenten vers la nostra bona ciutat com per la seva submissió a Nostre Senyor, enviant llurs naus i acomboiant-les per aquest temps de l’equinocci, i amb gran perill d’ésser atacats pels infidels que solquen la nostra mar en llurs falúes d’Argèlia i de Bugía.

Relat del Qalandar

Glòria a Déu! Lloat sigui el Profeta que m'ha permès ésser pobre i vagarejar per les ciutats invocant el Senyor! Tres vegades beneïts sian els sants companys de Mohamed que instituiren l'orde divina a la qual pertanyo!

Perquè sóc semblant a ell quan va ser fet fora a cops de pedres de l'infame ciutat que no es mereix ser anomenada, i es refugià on un esclau cristià s'en va compadir, i li donà raïm, i va ser tocat per la paraula de la fe en declinar el dia.

Déu és gran! Vaig travessar les ciutats de Mosul, i de Bagdad, i de Bassora, i vaig coneixer a Sala-ed-Din ( Déu tingui la seva ànima ) i al soldà germà seu Seif-ed-Din, i vaig contemplar al Comanador dels Creients. En tinc prou per a viure amb una mica d'arroç que em donen com a almoïna, i amb l'aigua que vessen a la meva carbassa. Vetllo per la puresa del meu cos. Però la puresa més gran és a l'ànima.

Escrit és que el Profeta, abans de llur missió, caigué en terra en un son profund. I dos homes blancs baixaren a la dreta i a l'esquerra del seu cos, restant-hi. I l'home blanc de l'esquerra li obrí el pit amb un ganivet d'or, i li va treure el cor, d'on va expremer sang negra. I l'home blanc de la dreta li va obrir el ventre amb un ganivet d'or, i li treié els budells, purificant-los. I els van tornar a posar al seu lloc, i des de llavors va ser pur el Profeta per a anunciar la fe. Una puresa sobrehumana que principalment pertany als éssers angèlics.

Però els nens també són purs. Així era la puresa que va desitjar engendrar en l'endevinadora quan va percebre l'halo entorn del cap del pare de Mohamed i va volguer unir-se a ell. Però el pare del Profeta es va unir a la seva dona Aminah, i l'halo va desaparèixer del seu front, i així va conèixer l'adivinadora que Aminah acabava de concebre un ésser pur. Gloria a Déu que purifica!

Aquí, sota el porxo d'aquest basar, puc reposar, i saludaré a tothom qui passi. Hi ha rics mercaders de teles i de joies que seuen ajupits. Heus aquí un caftàn que deu valer ben bé mil dinars. Jo, però, no tinc necessitat de doblers, i sóc lliure com algún gos. Glòria a Déu!

Recordo, ara que m'estic a l'ombra, el principi del meu discurs. Primerament, parlo de Déu, llevat de qui no hi ha cap altre Déu, i del nostre sant Profeta, que va revelar la fe, perquè és l'orígen de tots els pensaments, ja siguin sortits de la boca, o escrits amb l'ajut del càlam. En segon lloc, considero la puresa amb la que Déu va dotar els sants i els àngels. En tercer lloc, reflexiono en la puresa dels nens. En efecte, vinc de veure un gran nombre de nens cristians que han estat comprats pel Comanador dels Creients. Els vaig veure per la carretera. Caminaven com un ramat de bens. Es diu que venen del país d'Egipte, i que els vaixells dels francs els van desembarcar. Satanàs els posseïa i intentaren travessar la mar per anar a Jerusalem. Glòria a Déu! No fou permès realitzar-se una tal crueldat. Doncs aquests pobres nens haguessin mort de camí, sense cap ajut ni queviures. Són per complet innocents. I en veure-ls em vaig llençar en terra, i vaig colpejar-lo amb el front tot lloant el Senyor en veu alta. Heus aquí malgrat tot quin era el continent d'aquests nens. Anàven vestits de blanc, duien creus cosides sobre els vestits. Semblava que ignoràven on es trobaven, i no mostraven aflició. Mantenien l'esguard dirigit cap al lluny. Vaig notar que un d'ells era cec i que una menuda el conduía per la mà. Molts tenen cabells vermells, i verdes pupiles. Són Francs que pertanyen a l'Emperador de Roma. Adoren falsament al profeta Jesús. L'error d'aquests Francs és manifest. Fet és i provat, pels llibres i els miracles, que no hi ha altra paraula que la de Mohamed. De seguida, Déu ens permeti glorificar-lo diariament, i cercar la nostra vida, i ordena als seus fidels que protegeixin el nostre orde.

Per últim, ha refusat la clarividència als nens sortits d'un llunyà país, temptats per Íbis, i ell no s'ha manifestat per a advertir-los. I si ells no haguessin feliçment caigut a les mans dels creients, haurien estat apresats per els Adoradors del Foc, i raurien encadenats dins de coves fondes. I aquests maleïts els haurien ofert en sacrifici al seu ídol devorador i odiós. Lloat sigui el nostre Déu que fa bé tot allò que fa, i que protegeix fins i tot als qui no ho con! Déu és gran!

Ara aniré a demanar la meva racció d'arroç a la botiga d'aquest orfebre, i a proclamar el meu despreci per les riqueses. Si a Déu li plau, tots aquests infants seràn salvats per la fe.

Relat de la menuda Allys

Ja no puc gairebé caminar, perquè som a un país ardent, on els homes talosos de Marsella ens han dut. Primer ens van sacsejar sobre la mar en un dia molt negre, i sota els focs del cel. Però el meu petit Eustaqui no va tenir por perquè res no veia, i jo l'agafava de les dues mans. Me l'estimo molt, jo, i si vaig venir va ser per ell. Per que no sé on anem. Ja fa molt de temps que vam sortir. Els altres ens enraonaven de la ciutat de Jerusalem, que és a l'altre banda de la mar, i de Nostre Senyor, que serà allà per a rebre'ns. I Eustaqui coneixia prou bé a Nostre Senyor Jesús; però no sabia el que és Jerusalem, ni una ciutat, ni la mar. Va fugir per obeir les veus, i se les escoltava cada nit. I les escoltava de nit degut al silenci, doncs ell no distingueix la nit del dia. I m'interrogava sobre aquestes veus, però res no podia dir-li.

No sé res, i tinc pena només per causa de l'Eustaqui. Caminavem a la vora de Nicolau, i d'Alain, i de Dionís; però ells van pujar a un altre vaixell, i no tots els vaixells hi eren quan va aparèixer de nou el sol. Ai ! Què els hi haurà succeït? Els retrobarem quan arribem a la vora de Nostre Senyor. És molt lluny encara. Parlen d'un gran rei que ens fa anar, i que té en llur poder la ciutat de Jerusalem.

A aquesta comarca tot és blanc, les cases i els vestits, i el rostre de les dones és cobert amb un vel. El pobre Eustaqui no pot veure aquesta blancor, però li parlo i ell s'enrialla. Perquè diu que és el senyal de la fi. El Senyor Jesús és blanc. La menuda Allys es troba molt cansada; però duu a l'Eustaqui de la mà, per a que no caigui, i no li resta temps per a pensar en el seu cansament. Descansarem aquesta nit, i Allys dormirà, com de costum, a la seva vora, i si no ens han deixat les veus, probará de sentir-les dins la nit clara. I durà de la mà a l'Eustaqui fins a la blanca fi del gran viatge, doncs cal que ella li ensenyi al Senyor. I segurament el Senyor tindrà pietat de la paciència d'Eustaqui, i permetrà que Eustaqui el vegi. I potser llavors Eustaqui veurà a la menuda Allys.

Relat del Papa Gregori IX

Vet aquí la mar devoradora de semblança innocent i blava. El seus plecs son suaus i garlandats de blanc, com un vestit diví. És un cel líquid, i són vius els seus astres.

Medito sobre ella, des d'aquest tron de roques on he fet dur la meva llitera. És veritablement al mig de les terres de la cristiandat. Rep l'aigua sagrada on l'Anunciador va rentar el pecat. A llurs vores s'inclinaren tots els rostres sants, i va gronxar trèmulament les seves imatges transparents. Gran ungida misteriosa, que no tens fluxe ni refluxe, cançó bressoladora del blau, encastada en l'anell terrestre com una joia líquïda, t'interrogo amb els meus ulls.

Oh mar Mediterrània, torna'm els meus fills! Per què me'ls has pres? No els he conegut. No va ser acaronada la meva vellesa pels seus alès frescs. No vingueren a suplicar-me amb les seves tendres boques mig obertes.

Sols, com petits rodamóns, plens d'una fe cega i furiosa, s'aventuraren cap a la terra promesa, i van ser anihilats. D'Alemania i de Flandes, i de França i de Savoia i de Llombardia, vingueren cap a les teves pèrfides ones, mar santa, mormolant confuses paraules d'adoració. Van anar fins a la ciutat de Marsella, i fins a la ciutat de Génova. I te'ls vas endur en vaixells a sobre el teu llom encrespat d'escuma, i et vas girar i vas allargar cap a ells els teus braços glaucs, i els has enfonsat. I a la resta els vas traïr, portant-los cap als infidels; i ara sospiren als palaus de l'Orient, captius dels adoradors de Mahoma.

Temps era temps que un rei orgullós d'Àsia et va fer bastonar i et va carregar amb cadenes. Oh mar Mediterrània! Qui et perdonarà? Ets tristament culpable. A tú és a qui jo acuso, només a tú, falsament límpida i clara, mal mirall del cel; i et cito al davant el tron de l'Altíssim, de qui depenen totes les coses creades. Mar consagrada, què n'has fet dels nostres nens? Aixeca cap a ell els teus dits trèmuls de bombolles; agita la teva innombrable rialla purpúria; fes parlar el teu murmuri, i dona-li compte a Ell.

Mut per totes les teves boques blanques, que venen a morir als meus peus sobre la platja, calles.

Hi ha al meu palau de Roma una antiga cel·la desdaurada, que el temps ha tornat càndida com una albada. El pontífex Innocenci acostumava a cloure-s'hi. Es diu que medità llargament sobre els nens i sobre llur fe, i que va demanar un senyal al Senyor. Aquí, del cimal estant d'aquestes roques, enmig de l'aire lliure, declaro que aquest pontífex Innocenci tenia també una fe d'infant, i que va espolsar-se vanament els seus blancs cabells.

Sóc molt més vell que Innocenci; sóc el més vell de tots els vicaris que el Senyor va posar sobre la terra, i tot just ara començo a entendre. Déu no es manifesta de cap manera. Que potser va asistir al seu fill a la Muntanya de les Oliveres? No el deixà sol en llur angoixa suprema? Oh, pueril follía d'invocar el seu ajut! Tot mal i tota prova rauen dins nostre.

Ell té una perfecta confiança en l'obra creada per les teves mans. I tú vas traïr llur confiança. Mar divina, no et sigui estranyi el meu llenguatge. Totes les coses són iguals al davant del Senyor. La raó superba dels homes no val més dins el valor de l'infinit que els ullets radiats d'un dels teus peixos. Déu dóna la mateixa part al gra de sorra que a l'emperador.

L'or madura a la mina tan pulcrament com el monjo medita al monestir. Les parts del món són tan culpables les unes com les altres, quan no segueixen les línies de la bondat; perquè d'Ell procedeixen. Als seus ulls no hi ha pedres, ni plantes, ni animals, ni homes, sino creacions.

Veig tots aquests caps lluminosos que salten al damunt de les onades, i que es fonen dins la teva aigua; sols per un segon s'encenen a la daurada llum del sol, i poden ésser condemnats o escollits.

La vellesa extrema instrueix l'orgull i il·lumina la religió. Tinc tanta pietat per aquesta petita conquilla de nacre com per mi mateix. Vet aquí per què t'acuso, mar devoradora que et vas empassar els meus menuts. Enrecorda't del rei asiàtic per qui vas ésser castigada. Però ell no era pas un rei centenari. Els anys no li havien encara ensenyat prou. No podia comprendre les coses de l'Univers. Jo no et castigaré. Doncs la meva queixa i el teu murmuri anirien a morir a l'hora als peus de l'Altíssim, com la remor de la teva aigua ve a morir als meus peus.

Oh mar Mediterrània! Et perdono i t'absolvo. Et dono la santa absolució. Ves i no pequis més. Sóc com tu culpable de faltes que desconec. Tú et confesses incessantment sobre la platja pels teus mil llavis adolorits, i jo em confesso amb tu, gran mar sagrada, pels meus llavis marcits. L'un a l'altre ens confessem. Absolme, i jo t'absolveixo. Tornem a la ignorància i a la candor. Així sia.

Què faré sobre la terra? Hi haurà un monument expiatori, un monument per a la fe ignorant. Cal que els temps venidors coneixin de la nostra pietat, i no desesperar. Déu aconduí vers ell als nens croats, pel sant pecat de la mar; els innocents van ésser assassinats; els sus cossos tindran asil. Set naus s'enfonsaren a l'escull de Reclus; jo construïré a aquesta illa una esglesia dels Nous Innocents, i establiré dotze prebendats.

I tú em tornaràs els cossos dels meus nens, mar innocent i consagrada; els dipositaràs sobre les platges de l'illa; i els prebendats els posaràn a les criptes del temple; i al seu damunt encendran llànties eternes on cremaran olis sants, i mostraran als viatgers pietosos tots aquests ossets blancs escampats dins la nit.

Marcel Schwob.