Els Elements de la primavera ( Gerald Durrell ).

“Estatge de dracs i refugi de mussols”. Isaïes 34, 13.

*

*
fotos miquel del turó.

La primavera, en aquella saó, arribava com una febre; era com si l’illa, després de rebolcar-se i d’agitar-se inquieta al llit càlid i humit de l’hivern, un bon dia es despertés de cop, sobtadament, pletòrica de vida sota un cel blau com els jacints en el qual s’elevava el sol, embolcallat de boires tènues i d’un groc tan delicat com el d’un capoll de seda tot just acabat de tancar.

Per a mi, la primavera era una de les millors èpoques de l’any, perquè tota la fauna de l’illa estava aleshores en ebullició i l’aire, ple d’esperança.

(…)

L’illa sencera era una bullidera remorosa.

(…) vaig trigar un temps a adonar-me que algú arrencava notes cridaneres d’una flauta.
*

*

Em vaig tombar a mirar cap al camí i allà baix vaig veure l’Home dels Escarabats.

Era un estrany firandant que solia topar durant les meves expedicions pels oliverars. Espigat, d’expressió astuta i mut, anava abillat d’una manera estrafolària: un enorme barret tou del qual penjaven tot de fils amb espirejants escarabats de les flors de color verd daurat lligats als extrems i la roba aparracada amb pedaços de tela multicolors, de manera que semblava que anava embolcallat amb un cobrellit de retalls. Una enorme corbata blau marí completava el conjunt.

A l’esquena, hi duia sarrons i capses, gàbies plenes de coloms i, de les butxaques, era capaç de treure’n qualsevol cosa, des de flautes de fusta, figures d’animals tallades, pintes, fins a bocinets del mantell sagrat de sant Espiridió.

Un dels seus principals encants, des del meu punt de vista, era que, pel fet de ser mut, havia de confiar en la seva notable habilitat per a la mímica. Usava la flauta en comptes de la llengua. Quan va veure que li prestava atenció, es llevà la flauta de la boca i em va cridar fent signes.

Jo vaig baixar pel vessant corrent, car sabia que de vegades l´Home dels Escarabats tenia coses de gran interès. Era ell, per exemple, qui m’havia proporcionat la petxina de cloïssa més grossa de la meva col·lecció, i encara amb els dos diminuts cranquets paràsits a dins.

Em vaig parar al seu costat i el vaig saludar.

Somrigué, mostrant les dents descolorides i llevant-se el barret tou tot fent una reverència exagerada, mentre tots els escarabats es posaven a zumzejar somnolents als caps dels fils, talment com un ramat de maragdes captives.

Després d’interessar-se per la meva salut mitjançant una mirada greu i interrogativa, amb els ulls molt oberts, tot inclinant-se i sotjant-me el rostre, m’indicà que ell estava bé, tocant amb la flauta una melodia ràpida, alegre i enjogassada i aspirant i expirant a plens pulmons el càlid aire primaveral, amb els ulls closos com si hagués caigut en èxtasi.

Acomplertes així les formalitats, vam passar als negocis.

Què volia de mi?, li vaig preguntar.

Ell es posà la flauta als llavis, va emetre un udol lamentós i estremit, prolongat i trist i, tot seguit, apartant l’instrument de la boca, va obrir molt els ulls i xiulà entre dents, fent-les petar de tant en tant bo i gronxant-se de costat. Com a imitació d’un mussol enfellonit, la seva actuació era tan perfecta, que jo gairebé esperava que l’Home dels Escarabats es posés a volar. El cor em va fer un salt dins el pit, perquè feia molt de temps que volia trobar una companya per al meu xot, l’Ulysses, que es passava el dia encimbellat com un tòtem de fusta d’olivera sobre la finestra de la meva cambra, i les nits, delmant la població de rates dels encontorns de la vil·la. Però quan vaig formular la pregunta a l’Home dels Escarabats, ell acollí amb una rialleta despectiva que hagués pensat en una cosa tan vulgar com un xot.

Dels múltiples embalums amb que anava carregat, en separà un sarró, l’obrí i curosament va abocar-en el contingut als meus peus.

Dir que em vaig quedar mut és dir ben poca cosa, car sobre la pols blanca del camí caigueren rodolant tres enormes polls de mussol, que es quedaren allí xiulant i gronxant-se i fent petar el bec com si fessin una paròdia de l’Home dels Escarabats, badats els ulls enormes del color de la mandarina i de l’or, que expressaven una mescla de ràbia i de temor.

Eren pollets de duc, d’extrema raresa, i com a tals un botí que ni el coleccionista més cobejós no hauria somiat.

De seguida vaig saber que havien de ser meus.

Tant se valia que l’adquisició dels tres grassos i voraços mussols fes pujar el compte del carnisser talment com l’ingrés dels bitons a la meva col·lecció hauria augmentat el compte del peixater. Els bitons eren cosa del futur, que es podria materialitzar o no, però aquells mussols que semblaven grosses boles de neu d’un blanc grisenc i que feien petar el bec i ballaven la rumba a la pols, eren una realitat palpable.

Em vaig acotar al seu costat i els vaig acariciar fins a transportar-los a un estat de semisomnolència, mentre regatejava amb l’Home dels Escarabats. Ell era un bon regatejador, la qual cosa feia l’assumpte molt més interessant, però a més a més regatejar amb ell constituïa una ocupació d’allò més plàcida, perquè es feia en un silenci absolut. Ens vam asseure l’un al davant de l’altre com dos gran entesos en art discutint a la casa de subhastes Agnew de Londres per, diguem-ne, un trio de Rembrandts.

Una elevació de la barbeta, la més petita inclinació o un lleu sacseig del cap eren suficients i hi havia llargues pauses durant les quals l’Home dels Escarabats intentava debilitar la meva fermesa amb l’ajuda de la música i d’uns torrons d’avellanes indigeribles que duia a la butxaca.

Però en aquell mercat manava el comprador, i ell ho sabia: ¿qui més podia ser tan boig, en tota la llargària i l’amplària de l’illa, per comprar no pas un, sinó tres polls de duc? Per fi vam arribar a un acord.

Com que jo em trobava temporalment en una situació financera crítica, vaig explicar a l’Home dels Escarabats que hauria d’esperar a cobrar fins als primers dies del mes següent, quan jo rebés la meva assignació.

Molt sovint ell s’havia trobat en una situació semblant, de manera que es va fer perfectament càrrec de la situació.

Li vaig dir que li deixaria els diners al nostre comú amic en Ianni, el del cafè de la cruïlla, on l’Home dels Escarabats els podria recollir durant alguna de les seves peregrinacions per la contrada.

Atès l’aspecte mercantil i sòrdid de la transacció, vam compartir una ampolla de cervesa de gingebre que ell va extreure de la seva grossa motxilla. Després jo vaig ficar amb tota cura els preciossos mussols al sarró i vaig enfilar el camí de retorn cap a casa, mentre l’Home dels Escarabats es quedava tocant la flauta assegut a la cuneta, entre les seves mercaderies i les flors primaverals.

Gerald Durrell, al capítol 4 de

“El Jardí dels Déus”. ( de l’illa de Corfú ).

“The Garden of the Goods”, W. M. Collins, 1978.

1ª edició en català: Edhasa, Barcelona, 1989.

( Traducció de Jordi Arbonès )