El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú...somni de Nadal (Antoni Ribera).

nil del turó.

*

Sí, la poesia té una manera insidiosa de fer.   Ens visita quan no l'esperàvem, ens prèn quan ens li confiàvem, ens menteix esplèndidament quan la crèiem veraç i ordinària a l'ordre mateix de la nostra vida.   Hi recorrem per a no deixar fer el temps, i ens torna, de sobte, al temps incomputable del mite, herois si molt convé sobrehumans d'una comèdia o d'una tragèdia humana, en la qual ens veiem forçats a reconèixer-nos i a exercir-nos.   És útil, benvolgut amic, a qui com a tu atén una vocació de poeta, sense per això caure en el mal consell d'organitzar la seva vida segons els versos futurs - és útil, dic, d'anticipar-se resoltament als paranys de la poesia construint un mateix d'un cop els seus mites.   Tan ingènuament com es vulgui; traient, si cal, llur matèria dels llibres, que no són mai tan tristos com la carn.   S'ha dit que l'amor és la mentida heroica de la solitud:   sempre una forma del do de si.   No gosaria afirmar tant del somni, i menys del somni arbitrari, com són els d'aquest recull teu;   però s'acosta a l'amor, com si discretament l'imités.   Per joc pur o per una virtut ni que sigui vergonyant:   l'amor és salvador fins quan és vist pel mirall.   Comparsa humil o protagonista emplomallat, per una estona alliberadora domines un mite, n'ets un sobirà que creant-lo es crea, que almenys joiosament s'hi assaja.   Sàviament clous el cicle dels teus somnis amb l'etern de Nausica:   dónes tot un bell món destruït per a retrobar-te, nàufrag sol i nu, davant la noia que t'ha somiat en poesia.   Quan te n'has despertat, has sentit que la vida recomençava:

en un instant de la teva vida real, tu saps quin, només tu has de saber quin.   Pots recuperar el món perdut, tanmateix.

Ets madur per a la teva poesia...

.

Carles Riba.

d'una carta a l'autor.   febrer del 1953.

*

*

NIT PRIMERA. EL PACTE.

.

Oh pacte mut, fermança indestructible,

vella de segles!

De quin caçador antic seguiu les regles,

mantenidors del llaç que no és visible?

*

Evidentment, havia perdut el rastre. Feia molta estona que empaitava el cérvol ferit a través de bardisses i de boscos, de torrents i de clarianes, d’obacs i de clotades, però ara semblava que l’havia perdut ben bé de petja.

Vaig restar dret davant d’unes gatoses, amb l’arc a la mà esquerra i les sagetes de punta de sílex a la mà dreta, sense saber què fer.

Ah! M’oblidava de dir que jo era un caçador neolític, que vivia a una cova d’un turó prop del mar, i que m’era absolutament necessari caçar aquell cérvol, perquè feia cinc dies que no aconseguia dur res a casa. I la meva muller i els meus fills començaven a passar gana.

Mentre rumiava què podia fer, aparegué ell. De primer em vaig pensar que era el cérvol que tornava, i va anar de poc que no li engego una sageta. De seguida vaig veure, però, que era El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Era ell, sí, i jo prou sabia que la seva carn no m’aprofitaria gens. Però... I vaig alçar a poc a poc l’arc amb la sageta a punt. Mes, què feia, ell?

Amb el cap alçat i les orelles dretes, ensumava ansiosament l’aire. Tot d’una, un calfred el travessà i restà immòbil, palplantat, només amb un lleu tremolor a la cua dreta i rígida.

Això durà poc, perquè, sense donar-me temps a disparar, féu un bot rapidíssim cap endavant i desaparegué entre els matolls del bosc. Jo el vaig seguir, amb l’arc a punt, però mai no se’m posava a tret. Ell semblava seguir un rastre, per la manera com flairava la terra i per l’excitació que demostrava, i per fi es deturà a l’altra banda d’unes bardisses, on el vaig sentir grinyolar i escarbotar. Jo vaig rodejar ràpidament les bardisses, i me’l vaig trobar dret i radiant al costat del cérvol que jo havia estat empaitant, que jeia mort a terra.

Ah! Allò fou molt gran i molt important! Tot d’una se’m va ocórrer que si El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú volia posar-se al meu servei, podriem fer una gran feina plegats i jo em convertiria en el primer caçador de la contrada. Ell m’alçaria la caça i jo la mataria. Ell m’ajudaria a seguir els rastres i em descobriria peces que anessin a morir embardissades, com aquella. I em vaig ajupir, i li vaig passar la mà per l’espinada, tot dient-li mots afalagadors. Ell - cosa estranya - no fugí, sinó que mogué la cua alegrement i bordà al cérvol mort.

I aleshores jo em vaig treure el coltell de sílex que duia al cinyell i, clavant-lo a la pitrera del cérvol, el vaig obrir i li vaig arrencar el cor, que vaig llençar a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ell l’agafà al vol i se’l menjà sense deixar de remenar la cua.

Vaig escorxar i esquarterar el cérvol a l’indret mateix i vaig fer un farcell amb la pell i totes les parts aprofitables de la bèstia. Mentre durà l’operació vaig anar llençant llepolies al meu company, qui les entomava al vol i se les empassava amb golafreria, gairebé sense mastegar-les. En acabat, em vaig carregar el farcell a l’esquena i, abans d’emprendre el camí de retorn, vaig mirar-lo a ell. El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú em mirà també, i en els seus ulls vaig llegir per primer cop, “amistat”.

Tornant cap a casa, em vaig adonar que ell em seguia, com si en tota la seva vida no hagués fet una altra cosa.

Deixant el bosc, vaig agafar el camí de la carena, lliure i desembarassat.

A la meva dreta s’estenia la gran plana de les maresmes, al fons de la qual i abans d’arribar al mar s’alçava el gran Mont Solitari, on jo vivia. Davant meu continuava la serralada amb alts i baixos, i a la meva esquerra s’albirava la gran estesa de boscos i muntanyes del País Interior, al bell mig del qual s’alçava amb mil cims la Muntanya Sagrada de Pedra.

Després de seguir un tros la carena, vaig agafar el camí de davallada a les maresmes. Sense girar-me, sentia al meu darrera el clic-clic regular de les ungles d’ell, en topar amb el pedruscall de la drecera. Jo m’afanyava perquè pensava en la meva muller i en els meus dos fills. El clic-clic havia esdevingut ara un xipolleig breu, car travessàvem la regió dels aiguamolls.

Junt amb el xipolleig sentia el seu alenar ràpid, i un cop, girant-me, vaig veure que tenia la boca oberta i que la llengua roja li penjava a un costat. Això em féu molta gràcia i, agafant el farcell i l’arc amb una sola mà, amb l’altra vaig fer intent d’estirar-li. Ell m’esquivà i fent un salt de costat, em llepà tota una galta amb la seva llengua càlida i humida. Després deixà anar un lladruc breu i enjogassat, i es quedà quiet, mirant-me i alenant amb la boca oberta.

Jo estava encisat. Què dirien els altres caçadors que vivien al Mont Solitari quan sabessin el pacte que havíem fet ell i jo? Prou que es veia que ell passava gana, i que havia comprès que amb l’ajut d’un caçador resoldria considerablement la situació. I jo, amb la seva ajuda, em convertiria en el millor caçador de la contrada. Es moririen d’enveja!

A l’hora foscant arribava a la meva cova. La muller molia les darreres llavors que ens quedaven en un morter de pedra. Els infants jugaven al seu costat amb palets de riera. Jo la vaig cridar i ella em mirà, des de la porta de la cova, davant del planell on feiem tota la nostra vida.

- Mira què us porto! -,

i vaig alçar la pell del cèrvol, inflada amb totes les coses bones que contenia. Ella, però, no semblava mirar la pell. Mirava al meu darrera, amb expressió seriosa.

- Qui és aquest? -

i assenyalà El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú.

- És El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú. Ara li haurem de canviar el nom, perquè hem fet un pacte, ell i jo.

Però, què passava? Ell m’havia passat al davant i se n’anava cap als nens. La muller s’alçà d’una revolada i agafà una pedra de morter. Jo vaig llençar el farcell i les armes a terra i vaig córrer cap a ella.

- No li facis res – li vaig cridar -. És amic nostre!

Però ell ja era a la vora dels nens, i els ensumava de cap a peus. Els infants se’l miraven sense mica de temença, i tot d’una la nena es posà a estirar-li desvergonyidament una orella. La muller féu un xiscle i volgué abraonar-se-li al damunt. Jo amb prou feines la podia contenir, ja que ella li volia esclafar el cap amb la pedra de morter. Però aleshores ell es posà a remenar la cua i, treient novament la roja llengua, llepà amplament el rostre dels infants, que reien i picaven de mans.

Aleshores la muller s’apaivagà, i vaig aconseguir que deixés la pedra.

- És el nostre amic, veus? M’ajudarà a caçar, des d’ara. Cal que li preparem un bon jaç, a dins.

Però heus ací que s’esdevingué el que jo no esperava. Encara que el vaig cridar de la porta de la cova estant, ell no vingué sinó que, alçant les orelles, es posà a mirar de cua d’ull cap al lloc d’on haviem vingut, sense fer cap esment de mi. Tot d’una, es tombà ràpidament i se n’anà.

- Em pensava que éreu d’allò més amics – em digué la muller amb sorna.

- Ja tornarà – vaig respondre.

- No ho creguis pas – feu ella -. No tornarà.

Passaren dos dies i, efectivament, ell no tornava. Jo anava a caçar tot sol com abans i, per més que el cercava i el cridava, no el veia en lloc.

Al vespre del tercer dia, en tornar a la cova, vaig veure la muller que, dreta a l’entrada, em cridava excitadament.

- Vine! Cuita! – Jo hi vaig córrer adalerat. Què podia haver-se esdevingut?

Davant l’entrada de la cova, i mirant-me amistosament i movent la cua, era ell. Però no era pas a ell que la muller assenyalava, sinó a l’interior de la cova.

- Mira! Entra-hi tu mateix – em digué. Ho vaig fer.

Dintre, damunt d’un jaç d’herba, jeia estesa de costat ella.

Era molt semblant a El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, però més fina. En veure’m, alçà el cap i començà a moure la cua, produint un fresseig d’herbes seques. Vaig saber que era ella perquè, en la penombra de la cova, vaig albirar quatre boletes peludes, rodones i grassones, que es movien fent tentines entre les seves potes, quasi damunt del seu ventre, grinyolant i empenyent-se les unes a les altres per haver alguna de les metes que tenien en renglera al davant d’elles.

- Com ha vingut? – vaig preguntar a la muller.

- De primer ha vingut ell – em responguè – duent-ne un a la boca. L’ha deixat prop dels nens, i se n’ha anat. Després ha tornat duent-ne un altre, i per últim han vingut tots dos, ell i ella, cada un amb un més a la boca. Em sembla que tenies raó.

I des d’aquell dia començà per a tots nosaltres una vida meravellosa. Jo sortia a caçar amb ell, que ja no es deia El-Que-No-Es-Fa-Amb-Ningú, sino El-Que-Ajuda-A-Caçar, i aviat vaig esdevenir el caçador més famós de tota la contrada, i tothom m’envejava i envejava el nostre pacte.

Mentrestant els cadells anaren creixent, i no trigà gaire que fórem sis els que saltàvem alegrement marges i torrenteres, empaitant cérvols, conills i daines. Fins que un dia ella – que es deia La-Que-Vigila-La-Llar, tingué una lluita a mort amb una serp que anava a saltar damunt del nostre menut, i moriren tots dos, ella i la serp. La muller plorà bella estona abraçada al seu cadàver, perquè ja se’ls estimava.

Ara ell ja és vell, i ja no surt a caçar amb mi. S’ha tornat mandrós i només li agrada jeure al sol, a la porta de la cova, i deixar que els fills dels meus fills juguin amb ell i li estirin les orelles. Ell els deixa fer, car es deu recordar del dia que uns infants atrevits les hi estiraren per primer cop, davant d’una mare espantada que el volia matar... Aquell dia fou molt important per a ell, perquè entrà per primer cop a la llar de l’Home.

Però em sembla que tot el seu parentiu ha seguit l’exemple i ara ja no sóc el primer caçador de la contrada...

I... ha estat realment un somni?

*

Antoni Ribera.

*

.

de llibre dels set somnis.

Albertí Editor. Barcelona, 1953. 2ª ed., 1955.

*

postres del mateix autor:

Pan

Safo

OVNIs sobre el Montseny

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

OVNIs sobre el Montseny ( C.E.I.).

*

*
Roca Júlia, també coneguda com roc Ramón, la Roca del Moro, i el Dit del Moro, a la vora del túnel dels esqueis de la Penitenta, a la carretera de Campins a Santa Fe del Montseny. A aquesta zona en diuen la Costeu, i és un dret vessant de la muntanya rocallós i emboscat, que s'alça sobtat sobre Gualba.
*

*
"La Carbonera", el primitiu refugi construït ( o més aviat, excavat ) al cim del turó de l'Home. Es va construir l'any 1880.

*
En Josep Gil i na Maria Oliveres, els primers estadants de l'Observatori instal·lat l'any 1932
(aquest any ja en fa setanta-cinc! )
pel Servei Meteorològic de Catalunya.
*
( Fotos Arxiu Zerkowitz.)
*

*

LES APARICIONS AL TURÓ DE L’HOME DELS ANYS TRENTA.

.

Al novembre de 1968 va aparèixer a les llibreries una monografia titulada

“Jacques B. Bley” ( Eds. Telstar, Barcelona ) escrita per un autor desconegut ( pseudònim ) anomenat Ricardo Blasco Romero. El llibre però, va tenir prou èxit com per a fer-se una reimpressió en molt poc temps. Encara avui és possible trobar exemplars a llibreries de segona mà arreu.
.

De fet es tracta d’una curiosa biografia, la d’un personatge vinculat durant alguns anys als massís del Montseny i, més concretament, a l’observatori del turó de l’Home. El protagonista no és altre que Jaume Bordas Bley, titular de l’observatori des que ho van deixar els primers estatgers, el matrimoni Gil ( Josep Gil i Maria Oliveres ), des de principis dels anys trenta fins el final de la guerra.

.

El llibre conté forçes anècdotes de l’època, de tipus climàtic ( turmentes diverses ) i humanes ( com de la comercialització del xarop de “Passa Avets” confeccionat pel vell de cal Trompo, a Santa Fe, o de la Guerra Civil ), però també sobre-naturals:.
.

d´aparicions fantasmals al cim del Montseny.
.

Una nit, aparentment tranquil·la, van trucar a la porta del refugi. En obrir-la, en Jaume no va veure ningú, i tampoc en comprovar els voltants. Tornat a la seva llitera va escoltar com si esgarrapessin molt suaument els porticons de la finestra. Es va apropar cautelosament i la va obrir amb celeritat, amb l’intenció de sorprendre al fantasmal visitant.

.

“Davant els seus ulls va aparèixer de nou l’estelada nit, però aquesta vegada,

sobre el fons fosc es distingia una forma densa que tenia aparença humana,

donant-li l’esquena, caminant ingràvid, fugint…

cap a l’abisme!

A Jacques li va donar una terrible bolcada el cor i va estar a punt

de perdre la serenitat.

Aquell desconegut anava a estimbar-se irremissiblement.

L’opaca silueta va seguir avançant horitzontalment,

lliscant sobre l’aire, sobre el buit, sense caure en l’abisme,

fins que va desaparèixer en l’horitzó nocturn,

esfumant-se per no tornar mai més”.

*

.

La següent aparició va ocórrer en ple dia.

.

“Venint de Sant Marçal i quan es disposava a prendre

la drecera de les Agudes - comença al mateix peu d’aquest cim -

per efectuar l’escalada de la paret per aquest costat,

Jacques va percebre uns passos, experimentant la sensació

que el seguien al llarg del sender.

Allò el va posar en guàrdia. Aquell corriol

no era freqüentat pels excursionistes.

L’extraordinàri és que qui anés pogués aguantar el seu

ràpid pas de muntanyenc.

Tombant-se tot d’un plegat es va trobar al davant un individu ros,

cap típicament germànic, en shorts i calçant una espécie

de botes que rememoraven les d’un patinador,

cordades pel centre fins a mitja cama.

Era jove, d’uns 28 a 30 anys d’edat.

Jacques va decidir continuar el seu camí

sense donar-li més importància a la trobada.

Podria tractar-se d’una mera casualitat. (…)

De sobte va deixar de sentir els seus passos…

es va tombar: no va trobar ningú.

Va refer una part del camí.

Va donar veus, però no va obtenir cap resposta”.

.

En Jaume Bordas va tenir un darrer encontre l’any 1951, aquest cop al seu exili, al Canigó. Al llarg d’algunes setmanes aquest personatge, de trets semblants als descrits, anava a visitar-lo a casa seva per demanar-li pa i llet”

.

L’autor de la biografia amagat sota un pseudònim, no era altre que Antoni Ribera i Jordà, un dels fundadors del CEI.

*

.

ELS PRIMERS AVISTAMENTS AL MONTSENY?

.

Els arxius del CEI van crear-se juntament amb el centre, el 1958, però els primers anys es va dur a terme una revisió a fons de la premsa anterior tot cercant la casuística nacional des de l’inici dels anomenats “platets voladors” el 1947.

Així, el primer cas publicat a la premsa és una carta adreçada al Director del “Diario de Barcelona” i signada per vuit excursionistes de Barcelona que el 3 d’octubre de 1955 procedien a l’ascensió al cim del Matagalls. La carta diu així:

.

Objeto no identificado visto desde el Matagalls.

.

Señor Director:

Tenemos el placer de comunicarle, por si fuera de interés para su periódico, que anteayer, domingo 3 de octubre, observamos desde la cumbre del Matagalls, de 1691 m. ( Montseny ), un extraño objeto anuliforme, ligeramente alargado, muy brillante, que permaneció estacionado a gran altura y por un lapso de tres horas ( desde la una hasta las cuatro de la tarde ), en dirección nordeste. No podia tratarse de un avión o de un globo meteorológico, puesto que dicho objeto permaneció todo el tiempo en la misma posición, a pesar del fuerte viento reinante.

Este fenómeno fué observado, además de nosotros, por otros excursionistas que subieron al Matagalls.

Sin otro particular,…(etc).

.

El següent cas consignat als nostres arxius és una nota de l’Agència de noticies Cifra publicada a “La Vanguardia” el 8 de febrer de 1956:

.

UN OBJETO LUMINOSO CRUZÓ EL CIELO

DEL PIRINEO HACIA MATARÓ

.

El Observatorio dice que tenia forma de pera invertida y despedía chispas.

.

Barcelona, 8. El Director del Observatorio del Montseny informa que entre las cinco y cinco y cuarto de la tarde de ayer, un objeto de gran tamaño, de forma de pera invertida, cruzó el cielo desde el Pirineo hacia Mataró, aproximadamente, moviéndose a la velocidad del viento. Calculan en aquel observatorio que se encontraba a unos tres mil metros de altura y descartan la posibilidad de que se tratara de un globo de sondajes meteorológicos. El objeto en cuestión brillaba deslumbradoramente, como una llama blanca, y desprendía partículas, asimismo luminosas, de sus partes más estrechas. Se carece de toda base para una explicación científica del hecho. - ( Cifra ).

.

*

Entre finals d’octubre de 1959 i primers de març de 1960, es van produïr al Vallès Oriental unes observacions en sèrie que considerem de la més extraordinària importància. Van ser testimonis d’elles moltes persones ( de la primera, diversos centenars ), però entre totes elles, només una va demostrar tenir el mètode, la disciplina i l’interès necessaris per a recollir-les de forma ordenada i acompanyar-les de valuoses dades. Va ser aquest testimoni excepcional el propietari d’una masia situada en el poble de Les Franqueses, anomenada mas Cabrit. Antoni Ribera s’hi va entrevistar alguns anys després en nom del Centre d’Estudis Interplanetaris i es va fer ressó d’aquests avistaments en el seu principal llibre “El gran enigma de los platillos volantes” * (1)

Gairebé totes les observacions van tenir com a protagonistes el que en l’época s’anomenaven “cilindres platejats” que brillaven intensament tot reflectint els raigs de sol, a l’alba i al vespre. Aquest testimoni creu que a altres hores és impossible veure’ls, doncs segons ell no emeten lluminositat pròpia, limitant-se a reflectir encegadorament els raigs solars en el brunyit metall de la seva superfície. Quan aquesta lluentor desapareix, adquireixen un color mat fosc, podent-se apreciar millor els detalls estructurals de la suposada nau interplanetària.

La designació de “nau portadora” o “nodrissa” venia de la natura del comportament d’aquest tipus de fenòmen que consistia en un únic objecte de forma cilíndrica o allargada que més tard, en la observació, semblava que es descomponia o se li desprenien altres objectes més petits, tal com si es tractés d’un portaavions aeri.

.

Les observacions van tenir lloc els dies següents:

.

.24 d’octubre de 1959: nau d’abastament que es va desplaçar lentament sobre el Vallès Oriental, essent vista per centenars de persones com un cilindre platejat, primer horitzontal i després inclinat uns 45º respecte a l’horitzó.

.16 de desembre de 1959: nau portadora vista cap a l’est en el moment de sortir el sol. Posició inclinada.

.

.19 de desembre: dos discos vistos de costat, inclinats, al posar-se el sol.

.

.5 de gener de 1960: quatre discos ( sense determinar ) totalment immobilitzats, inclinats.

.

.entre el 15 i el 25 de febrer: magnífic ballet o desfilada aèria, formada per tres naus nodrisses i onze discos, més altres dos més pròxims.

.

.2 de març: disc vist a la posta del sol, descendint en picat sobre Montserrat.

.

15 de març: ( última observació comunicada ) a la posta de sol, dos discos que se separen, un rumb al nord i l’altre rumb sud.

.

De totes aquestes observacions, la primera, del 24 d’octubre del 59, va suscitar una allau de cartes a emissores i periòdics. Ràdio Barcelona la va comentar diverses vegades. Alguns tècnics meteorològics van veure en la suposada nau d’abastament rígida i fussiforme un globus-sonda, però aquesta hipòtesi no va semblar explicar tot el fenòmen de forma complerta. Per a les restants observacions, el testimoni va recaptar el concurs d’altres persones, entre la seva família i mossos, prenent a més punts de referència mitjançant estaques clavades en el sòl o accidents topogràfics pròxims i llunyans coneguts.

.

En un moment en el qual parlar sobre aquest tema era motiu suficient d’escarni i burla per part de veïns, aquest pagès no sols no va dubtar en informar de tots els cassos sinó que va dur a terme una sèrie de magnífiques observacions, es va apessar a deixar-les registrades amb el major nombre de detalls que va poder reunir, i cosa sorprenent, fins i tot va arribar a elaborar una teoria sobre la propulsió de les misterioses naus de l’espai, que en el seu llenguatge més planer estava perfectament d’acord amb la teoria del capità de la R.A.F. Jean Plantier, qui al setembre de 1953 va publicar un article a la “Revue Mensuelle de l’Armée de l’Air” on afirmava que era possible aplicar a cadascun dels àtoms ( o nuclis atòmics ) presents en un volum donat, una força proporcional a la seva massa, orientable i modulable a voluntat. L’autor francès ens parla clarament d’un sistema d’implosió com una solució al desplaçament d’aquestes naus suposadament extraterrestres.

.

*

.

UN OVNI TRIANGULAR AL 1967

.

Al setembre de 1967 tenim un altre avistament al Montseny que el propi observatori del turó de l’Home va facilitar a través d’una breu nota de prensa. Antoni Ribera se’n va fer ressó * (2), però va ser un altre soci del CEI, el pastor evangèlic Eugeni Danyans, qui en va parlar àmpliament a partir de les seves pròpies investigacions * (3).

El misteriós ONI va ser observat el dimarts 26 de setembre de 1967, a les 16,30 h., des de la font del Briançó, lloc situat a uns 600 m. al NNE del turó de l’Home. En aquest cas els observadors van ser: el senyor Fernando García de Castro, director de l’Observatori del turó de l’Home, al veïnat de Santa Fe del Montseny ( Barcelona ); la seva esposa, Anna Maria Meseguer; el seu fill Miquel de vuit anys; i un veí de Montseny ** ( l’Enric Moré, de can Farré de Dalt ) ** amb qui es trobava el meteoròleg des del principi de l’observació. Es van encaminar al turó de l’Home, sense deixar de mirar l’objecte, i des d’on van poder veure’l amb uns prismàtics de sis augments amb la seva familia ** i dos o tres visitants que s´hi trobaven. Poca estona després, en Fernando muntava a la pista de ciment de l’ observatori el seu telescopi reflector autoconstruït, amb mirall i óptiques del sr. Costas, estructura de fusta i el tub de cartulina encolada, fet i pintat al turó malgrat l’ajuda d’un infant aprenent de constructor de telescopis per uns dies… ** El cel estava parcialment cobert per Cirrus densos, que a partir de les 17 h. ocultaven intermitentment l’objecte, ja que es trobava a major altura que aquells, no participant del seu moviment de traslació, el que prova que no estava impulsat pel vent. D’altra banda, la visibilitat era bona quan no restava ocult pels núvols. El sol es trobava a aquella hora cap a ponent, mentre que l’objecte va romandre immòbil sobre la vertical dels observadors. La lluna, per trobar-se en quart decreixent, es trobava sota l’horitzó. L’elevació de l’objecte sobre l’horitzó al principi devia ésser d’uns 85º cap al ENE, essent de 90º al cap de poca estona i fins el final de l’observació. L’altitud es va estimar que estaria compresa entre els 12 i el 15 mil m., ** i es suposà la seva grandària com molt major que la de qualsevol aeronau molt gran( fins i tot que qualsevol globus aerostàtic ). Cal tenir en compte que l’objecte es trobava molt per sobre del mantell de Cirrus. **

La seva velocitat, nul·la. No es va poder observar cap maniobra. L’objecte va ser vist per darrera vegada a les 17,45 h., semi-vetllat pels núvols, els quals es van anar espessint, ocultant-lo definitivament. Per tant, va ser observat per espai de més d’una hora i quart, encara que una altra persona que també ho va veure, i que es trobava a diversos quilòmetres de distància, va assegurar que a les 14,30 h. ja es trobava l’objecte sobre la vertical del Montseny. L’angle aproximat recorregut en una hora i quart, va ser d’uns 5º. A primera vista no es podia precissar la forma, però observat amb un telescopi reflector apareixia com un triangle isòsceles, brillant, blanc, d’aparença metàl·lica. De no haver romàs immòbil, s’hauria confós amb una aeronau moderna, en forma de fletxa o delta.

Les dimensions aparents aproximades serien les d’una desena part del disc lunar. El color era blanc, ** amb unes bandes fosques al llarg d’un dels eixos del triangle i d’una de les bases ** , una mica més fosc cap als costats. La seva lluentor va disminuïr molt en els últims moments de l’observació, pel cessament o disminució de llum solar reflectida per la seva superfície. No va poder observar-se cap deixant ni rastre algun del seu pas. No es va observar tampoc cap pertorbació magnètica o meteorològica.

*.

.

*

(1) Ribera i Jordà, A. Editorial Pomaire. Barcelona, 1966, pp. 268 - 271.

(2) Ribera i Jordà, A. “Platillos volantes en Iberoamérica y España”. ed. Pomaire, Barcelona, 1968, p. 419.

(3) Danyans, Eugeni. “Platillos volantes en la actualidad”. Ed. Pomaire, Barcelona, 1969, pp. 56 - 59. Reeditat amb el títol: “OVNIs: enigma del espacio”. Plaza & Janés, Barcelona, 1980.

*

Redacció CEI.

Centre d’Estudis Interplanetaris.

Http://www.ctv.es/USERS/netcei

publicat a la revista mensual gratuïta “Montseny xpress”, nºs 63 a 66.

Maig a setembre 2005. La Selva, Vallès Oriental i Maresme.

.

** AFEGITONS ENTREESTELATS **, miquel del turó.*

*

post relacionat: l'ovni del 67

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

Safo ( Antoni Ribera ).

*

*
Safo

De Viquipèdia

Bust grec (còpia romana) de "Safo l'eresiana".

Safo (Lesbos, actual Mitilene; o bé Eresos; Grècia, ca. 650 aC - 580 aC), escrit Σαπφώ en grec àtic i Ψάπφω en l'eòlic (el dialecte del grec que usa en els seus escrits) va ser una poetessa grega.
Residí quasi sempre a la illa de Lesbos llevat d’un breu exili a Sicília d’on tornà el 581 aC. Formà un grup de dones dedicades al culte a Afrodita en el qual es conreava la poesia i la música. Morí ja en edat avançada.
Només es conserva una oda completa i fragments d’altres obres seves. D’un estil senzill i clar descriu una passió amorosa física i intimista adreçada a les dones del seu grup o als deus, en particular a Afrodita. Presentà el desig com una potència irracional poderosa i exposà les oscil·lacions de l’ànim i la supremacía de la bellesa i el sentiment.
La seva fama va ser enorme, ja en el seu temps, i Plató la considerà com una musa més. De l’ illa on va nèixer en deriva la paraula lesbianisme i del seu nom el sinònim "safisme".

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Pan ( Antoni Ribera)

De El Llibre dels Set Somnis.
Ciutat de Lesbos és Mitilene, gran i formosa. La travessen canals, pels quals entra i corre la mar i... però, no és això el Començament de Dafnis i Cloe, la immortal novela pastoril de Longus? Sí, i jo no em proposava pas escriure-la de nou, sinó...

Heus ací que una tarda jo em passejava pels vessants del mont Helicó, consagrat a les nimfes. Jo era un pastor arcàdic, saveu?, i estava molt amoïnat perquè havia perdut la millor ovella del meu ramat, i per bé que la cridava ella no em responia ni apareixia per enlloc. Tot cercant-la, havia arribat al llindar d´un bosc feréstec, consagrat al poderós déu Pan, senyor dels boscos i de les afraus silvestres, i una sagrada paüra s'emparà de mi en veure els troncs massissos de les velles alzines mig cobertes d'heura, tanta, que no em permeté de fer un pas més endavant.
¿Havia d'endinsar-me en l'espessor misteriosa, freqüentada només per les nimfes i les divinitats bosquetanes, o havia de renunciar a retrobar la meva ovella perduda, que potser s'havia amagat dins del bosc ombriu i silenciós? Però un bel desamparat i planyívol m'arribà des de les verdes fondàries...
El bosc s'anava fent més espès i tenebrós a mesura que m'hi endinsava, i el bel planyívol sempre semblava ésser a la mateixa distància de mi. Jo ja havia oblidat la por i només tenia la pruïja d'atènyer l'ovella perduda, agafar-la, veure-la, tocar-la. Quan heus ací que, junt amb el belar tremolós, m'arribà el so sagrat i inexpressable de la siringa. Em trobava aleshores a l'indret més atapeït del bosc. Bardisses impenetrables em barraben el pas i roques negrenques mig cobertes de molsa esquenejaven entre la verdor fosca, com monstres a l'aguait. A la meva esquena, les soques cepades d'alzines centenàries es dreçaven com gegants paorosos i semblaven estendre cap a mi llurs membres rabassuts. I la siringa continuava tocant, una melodia de cinc notes que em prenia, m'obsessionava, m'encisava i em feia oblidar l'ovella, oblidar-ho tot... I aleshores, tot d'una, vaig veure'l a "Ell" ( com no l'havia vist abans?) encimbellat dalt d'una de les roques de la meva dreta. Amb les seves mans agafava l'instrument màgic, mentre els seus peus de boc s'enfonsaven en la molsa negrenca que mig cobria la roca. Era ell, sí,Pan el poderós, que, en veure'm, deixà de tocar i em parlà:
(fotos de Vikipèdia).
-Oh mortal, que véns a mi des del somni! Sé que cerques una ovella perduda, però ai, que aquella ovella es diu Ànima, i no la trobaras pas per ara, no! Jo la tinc amagada, jo, Pan, senyor de les afraus silvestres, de les clarianes verdes i dels prats assolellats! Tu et vas allunyar de mi, ja fa molts segles; tu em vas deixar, i jo ´m'he venjat del teu oblit prenent-te la teva millor ovella. T'has tornat orgullós i superb: et creus que tot ho saps, que tot ho coneixes. Has mesurat el finit i l'infinit i no has posat terme ni límit a la teva follia. T'has batut amb els déus i els has vençut. Has enderrocat l'Olimp i amb els seus carreus has elevat temples a la teva supèrbia, que es diu Ciència. T'has volgut divinitzar i has volgut divinitzar la teva saviesa. El món ha deixat de tenir secrets per a tu i has desvelat tots els misteris i has penetrat tots els arcans. Has occit la sagrada poesia de les coses i no has respectat cap bosc sagrat ni cap indret consagrat als déus. Has fet befa dels senzills i nets de cor i els has dit ignorants, i has escarnit els temerosos dels déus i els has dit mesells. Has adorat només la teva pròpia força i la teva pròpia saviesa i els has alçat altars d'or i de ferro. Ho has volgut conèixer tot, sense adonar-te que t'havies perdut a tu mateix. Però jo tinc la teva ànima, que havies deixat enrera com un llast inútil, i no penso pas tornar-te-la. Només quan vinguis a mi amb penediment i humilitat, amb el cap cobert de cendra i l'esguard baix, aleshores, només, podré veure si te la torno.
Aixíu parlà el gran Pan, i la seva veu terrible ressonà profèticament en el bosc desert. I una gelor s'emparà dels meus membres i vaig comprendre que el meu pecat era molt gran. I sense gosar mirar-lo al rostre, li vaig respondre:

- Perdó, poderós Pan, si vinc a torbar la teva solitud amb paraules inoportunes. Jo, almenys, cerco la meva ovella esgarriada, que d'altres ni això no fan. Ara sé que tu la tens i vull que em diguis què he de fer per retrobar-la. Però, ja ´m'ho has dit: cal que m'humiliï, que em cobreixi el cap de cendra i que m'avergonyeixi de la meva impietat. Tens raó: hem volgut ésser com els déus, saber-ho tot, conèixer-ho tot... Cap bosc ja no ens és sagrat; hem fet fugir el misteri i l'encís del món; el cel és buit per a nosaltres. Ai, venturoses edats primeres, senzilles i temorenques, quan tota cosa era plena de sentit i de vida i la voluntat divina se'ns mostrava en les fulles, en els estels, en el vol dels ocells! Tot ho hem anat occint, tot! I ara, esmaperduts, no sabem cap a on girar-nos, després d'haver penetrat fins als darrers secrets de l'Univers!...
I vaig caure de genollons davant del déu, cridant:
- Perdó, oh Pan! Perdó per a mi i per als meus germans, que no saben el que fan! Perdó, perdó!
I Pan alçà el braç i em digué solemnialment:
- Crec en el teu penediment, i et perdono. I a més, et tornaré la teva ovella i, amb ella, el goig i el dolor inefables de trobar un sentit a totes les coses, d'escoltar la veu oblidada de les roques i dels arbres, del cel i dels vents. Això et serà una joia, però també un turment, perquè et tornaré una Ànima Antiga.
I aleshores aparegué una ovella blanca com la llet que se m'acostà belant mansoia i gentil.
- Aquesta és la teva Ànima - prosseguí Pan -, là teva Ànima perduda, la teva Ànima immortal i antiga, que torna a tu. Pren-la, però sàpigues que et dono amb ella joia i turment, goig i dolor ensems. Els homes et diran Poeta perque ja no sabran dir-te Home. Viuràs en el Present i viuràs en el Passat i d'això se'n dirà Eternitat. Oiràs la meva siringa, que per tothom ja ha emmudit, i les dríades et parlaran des de llur tomba vegetal. A la riba de la mar sentiràs encara sonar el corn dels tritons. El món t'apareixerà ple de misteri i de bellesa i no creuràs en les veritats absurdes i concretes de la Ciència. Per tot arreu sentiràs la Gran Solitud i et semblarà que estàs voltat de cadàvers. En uns altres ulls, però, retrobaràs l'esguard immutable que ve del Primer Dia i recordaràs la teva Pàtria Eterna. Pertot hi haurà una Absència i tu cercaràs vanament... Perquè jo sóc la Joia del Món, perduda per sempre... I ara, pren la teva Ànima...
L'ovella, blanca, lluïa davant meu... Quan, després de mirar-la, vaig cercar Pan, el déu ja no hi era...
Antoni Ribera, "Llibre dels set somnis", nit quarta.
1953.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo