.
*
Sempervivum tectorum L. ssp. tectorum
Joubarbe des toits, Artichaut des murailles
foto de http://erick.dronnet.free.fr/belles_fleurs_de_france/sempervivum_tectorum1.htm
.
Sempervivum montanum
foto de http://androsace.com/?c=The+European+Alps&sticky=c?c=The+European+Alps&f=Crassulaceae&g=Sempervivum&s=montanum&sticky=c
Sempervivum aracnoideum
dibuix de
http://chestofbooks.com/flora-plants/flowers/Flower-Garden/68-Sempervivum-arachnoideum-Cobweb-Houseleek.html
.
Sempervivum aracnoideum
foto de http://fichas.infojardin.com/crasas/sempervivum-arachnoideum-siempreviva-aranas-telaranas.htm
.
.
*
Les crasulàcies tenen més de deu gèneres, al seu torn dividits en unes 1500 espècies, i proliferen en la majoria de les zones àrides de la Terra. De la cinquantena d’espècies que formen el gènere Sempervivum, una desena viuen en la zona dels Alps.
Sempervivum tectorum L. és força abundant al sud i centre d’Europa, ensems amb quatre subespècies que es diferencien ben poc d’ella. Els seus terrenys predilectes són les roques seques i solellades, les tarteres, els prats, i les pastures situades des de les valls més càl·lides fins a alçades de 2800 m.
Aquesta planta sucosa ha rebut el nom de Sempervivum ( sempre viva ) perquè llurs rosetes, tothora verdes, proliferen fins i tot als indrets més eixuts; i el de tectorum perquè, sembla ser, els antics germànics les plantaven a les seves teulades.
En el Capitulare de villis de Lluís el Pietós, datat l’any 812, s’indica als arrendataris dels bens del rei que preservin llurs cases i cabanes contra els llamps plantant matafocs a les teulades, tal i com feien els seus avantpassats. Per altra banda s’afirma que en plantar-la a la teulada de les corts dels porcs hom evita que aquests emmalalteixin.
En algunes regions de Turíngia rep el nom de Donnerkraut ( herba del Déu Donnar ), i un costum popular li assigna el valor d’oracle de vida: dins d’una gerra especial es posen diverses tiges de matafoc, una per cada habitant de la casa. La branca que primer es marceix és la de qui serà el primer en morir. Idees força semblants tingueren grecs i romans en relació a aquesta planta: la barba de Zeus, o de Júpiter, com l’anomenaven, era també conductora del llamp.
Les seves virtuts medicinals queden ben determinades des la més remota antiguetat:
.
“...Les fulles, aplicades soles ó amb polenta en forma d’emplastre, son útils al foc de Sant Antoni, a les llagues que cundeixen i talen la carn, a les inflamacions dels ulls, a les cremades del foc i al dolor de gota. El suc d’elles soles, i millor barrejat amb polenta i oli rosat, és útil fomentació contra els mals de cap. Dona’s també per beure contra les mossegades dels falangis, contra els fluxos del ventre i contra la disentèria. Begut amb vi extermina els llombrius ( cucs ) rodons del ventre.”
Dioscòrides.
.
A Catalunya era habitual l’ús de la planta en les pràctiques de medicina popular.
La decocció del matafoc s’aplicava en cataplasmes com a emolient, i es considerava igualment útil per a combatre les digestions difícils.
Al Pirineu s’administrava com a ungüent per a guarir les erupcions cutànies dels infants, i també es creia que era útil per a facilitar la digestió.
Noms: Cast.: siempreviva mayor, alcachofa de gatos, hierba puntera. Cat.: consolva, herba puntera, matafocs. Fr.: artichaut des murailles, joubarbe des toits. Ang.: hauseleet. It.: semprevivo dei tetti. Al.: Donarkraut, Donnerkraut, Dachwürze ( arrel de teulada ).
Sempervivum arachnoideum L. rep aquesta denominació perque llurs fulles segreguen una substància que s’endureix formant uns fils incolors, que envolten les fulles talment com una tela d’aranya. Llurs diverses varietats es donen en una zona que abasta des dels Pirineus fins els Alps i els Apenins. Creix sobre roques primitives i roques calcàries situades des de les valls més càl·lides fins a l’estatge alpí, trobant-se en els Alps centrals fins a l’alçada màxima de 2920 m. S’associa amb facilitat amb altres espècies de matafoc, principalment S. tectorum i S. montanum, formant híbrids.
La fama del matafoc com antihemorràgic i el seu ús en medicina domèstica per guarir les llagues i ferides és molt notable i es remunta a temps molt allunyats. Segons la veu popular, les seves fulles
“picades i aplicades com a cataplasma, curen les fisures dels pits, i calmen els dolors hemorroidals” ( M. Barbé i F. Santos, a Las plantas medicinales ).
Encara més fantàstic i esgarrifós és aquest relat:
“Si vols ésser testimoni d’una experiència notable, que jo molts de cops he fet, travessa de dalt a baix el cap d’un pollastre pel seu cim, amb un ganivet fi de tallar plomes, mullat amb el suc de qualsevol mena de sempreviva, de sort que el tall no s’en vagi de travès, sinó de dret cap al bec; i després d’haver-lo destrament travessat fins clavar la punta del ganivet sobre una taula segura, treu prestament el ganivet, i posa sobre i dins d’amdós forats una mica de la mateixa herba picada; perquè després d’haver tingut el cap del pollastre entre els dits amb la dita herba pel temps de pregar un Credo, el veuràs viure, ressuccitar clarament de la mort a la vida; de forma que si el deixes anar, marxarà molt sà i sencer ( !!! ) cantant com els altres pollastres, entre els quals menjarà i viurà mentre no el matin; quina prova crec que també es faria segurament amb un infant de pit, i amb qualsevol altre animal que tingués el cap molt tendre.” Dr. Laguna, segle XVII.
Amb la sempreviva sembla identificar-se una certa planta medicinal que el Dr. Sixto De Los Angeles, al seu Folklore médico de Filipinas, descriu com
“l'herba que anomenen del Pollo, com una mena de verdolaga que, com ella, creix arreu. I li vàren donar aquest nom perquè segons diuen, travessat el cap ( d’un pollastre ) amb un punxó, i un cop ja com mort es reviscolà i menjà, amb el suc d’aquesta herba. No ho creuria si no tingués el testimoni de vista d’un religiós sacerdot de la nostra Companyia, en presència de qui es va fer la dita prova. I confirmant-ho en veure que l’apliquen els indis jugadors de galls a les ferides dels seus.”
Noms: It.: semprevivo ragnateloso. Fr.: joubarbe aranéeuse. Al.: Spinnweben-Hauswurz ( arrel casolana de tel d’aranya ).
*
Sempervivum wulfenii
foto de http://gastein-im-bild.info/plants/pcrassul.html
Sempervivum wulfenii
foto de http://flora.nhm-wien.ac.at/Seiten-Arten/Sempervivum-wulfenii.htm
La Sempervivum wulfenii Hoppe no és tant abundant com S. aracnoideum i S. tectorum, i és circumscrita als Alps centrals i meridionals, on prolifera en alçades compreses entre 1750 i 2600 m.
El 1831 D. H. Hoppe la va anomenar wulfenii en record de Franz Xaver von Wulfen ( 1718 – 1805 ), l’investigador de la flora de Carintia, qui en haver-la trobat en aquella regió la va creure pertanyent a les espècies de flor groga.
Paula Kohlhaupt
dins:
Flora alpina
Chr. Belser Verlag, Stuttgart, 1963.
Eds. Daimon, Barcelona, 1965.
Traducció al català, miquel del turó.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
*
.
*
A un dels més bells mites grecs, Zeus, el deu suprem, vol agrair a una parella d’ ancians pobres la generosa hospitalitat amb la que l’ acolliren sense haver-lo reconegut.
Els demana què és el que volen com a recompensa. El vell Filemó li contesta:
“ Desitjo que Baucis, la meva esposa, sigui sempre al meu costat, fins i tot més enllà de la mort.”
Baucis expressa el mateig desig, i llavors Zeus els converteix en dos arbres que s’ acaronen cada cop que la brisa fa dançar les seves gràcils branques.
Hi ha molts mites de la Grècia clàssica on els éssers humans esdevenen plantes, flors ó arbres. És dins la nostra desanimada època d’ algorritmes i de biorritmes, de gigues i de gens que els mites van caient en l’ oblit.
Els homes antics percebíen als infinits i foscos boscos la omnipresència de misteriosos éssers dels regnes vegetal i animal. Per això allà on nosaltres només hi veiem utilitat ( llenya, bolets, arbres de Nadal, o encare pitjor, terreny per a especular ) els homes antics trobaven a temibles déus del bosc, a belles nimfes i dones d’ aigua i a savis genis selvàtics.
Tot això em va venir al cap ara fa un any, quan algú em recomanà, a la mort del pare, que plantés un arbre a la seva memòria. Un arbre per un mort ?
Poc després em vaig assabentar que es tractava d’ un antic costum que databa de la Grècia mítica, i que es va estendre després per tota la Mediterrània. On les petjades d’ aquest ritus es perceben amb més claritat és a Itàlia, amb les seves avingudes de xiprers que duen fins els cementiris.
Aixì que al devant de casa, a tocar de la Mediterrània, vaig plantar una petita pomera, i entre les seves arrels vaig colgar les cendres del pare.
Aquesta primavera, quan l’ arbre va florir, em semblava veure desenes de somriures del pare al mig de les seves flors blanques i rosades.
I vaig entendre que el seu cos fet cendra s’ amagalmaria amb l’ aigua que se l’ enduu al mar i en evaporar-se de les seves onades tornaría per a regar la pomera. Vaig entendre que el pare seguiría creixent en l’ arbre i que a través seu arribaria a formar part a l’ hora de la terra i del mar i de tot l’ univers.
I el dia que la mare ens deixi, plantaré un altre arbre a la vora la pomera, per a que les branques d’ ambdós arbres s’ acaronin... com les ànimes de Filemó i de Baucis.
*
Monika Zgustová.
.
*
font: revista verdeesvida nº 56, Barcelona, tardor 2008
www.verdeesvida.es
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
*
cofán. ( foto fund. Sinchi Sacha )
*
.
*
Les cultures que comparteixen la regió amazònica equatoriana, son:
Siones, Secoies, Cofanes, Huaorani, Sàpars, Quítxues de Napo i Pastaza, Atxuar, i Shuar, cadascuna d’elles amb identitat particular, però al mateix temps, lligades totes elles per mites panamazònics que els són comuns.
Un dels símbols més poderosos d’aquesta mitologia panamazònica és l’Anaconda, que constitueix un dels eixos de la cosmovisió d’aquests pobles.
L’anaconda representa la visió dual del món: principi i fi, naixement i mort de la vida.
El seu cos cargolant-se dins de l’aigua és el símbol de l’energia vital de la creació; i quan reposa enroscada sobre ella mateixa, simbolitza la conservació de la vida.
També és el símbol de la destrucció del principi vital.
Hom creu que la temible anaconda pot causar als rius els remolins que fan bolcar les canoes i ofegar als seus passatgers.
Dins de la mitologia huaorani, és la terrible Obe, que guarda l’entrada del cel. I el difunt ha de seduir-la, per què així ella li permeti passar al més enllà, o bé, quedar-se atrapat sense remei en aquest món si no ho aconsegueix.
Per als Quítxues de Pastaza, l’anaconda és el poder últim del món, la força de Tsumi, el mític ésser que regeix sobre el medi aquàtic.
Els Shuar i Atxuar la consideren la força de Tsunkui, el primer xaman mitològic, i dins de la seva recerca de l’Arutam, una de les experiències més impressionants és veure la anaconda, i tocar-la amb la mà sense temor.
Al registre arqueològic es troba representada de diverses formes, gravada en petroglifs i pintada en els recipients de ceràmica.
*
Els Móns Siona, Secoia i Cofàn.
.
“Els xamans siones i secoies busquen el saber a través del deliri”, va escriure Karl Gartelmann.
I ho fan tot bevent el Iagé ( beguda sagrada, feta d’Aiahuasca ) en estrictes sessions rituals, per veure fins l’últim recó de la terra i del cel, doncs no hi ha límit per a aquestes visions.
Els homes savis dins d'aquestes cultures són molt apreciats, i són poderosos per a guarir qualsevol mal.
La Granota representa per a aquests pobles la fecunditat i l’origen de la vida.
Dins de les civilitzacions precolombines anava associada amb la pluja, i per tant, amb la germinació. Als dibuixos fets per artistes secoies amb disseny inspirat en el Iagé, es representa a la granota que duu dins la matriu la taca del jaguar, com si gestés dins del seu ventre a un dels més poderosos animals de la mitologia amazònica. Al riu Pano hi ha un petroglif on hi són representades vuit granotes.
El vestit tradicional secoia és una túnica ( cushma ) de cotó.
Les pintures rituals o “representacions” facials són un símbol molt important i ric de significacions dins de la vida social i ritual dels secoies. Les fan amb achiote ( Bixa orellana ), i varien segons les cerimònies fetes: ritus de naixement, pubertat, matrimoni, mort, guerra, la cerimònia del Iagè... i representen tradicionalment al grill blanc, a les taques del jaguar, i a la serp.
*
El Món Huaorani.
.
El misteri envolta als huaorani, els famosos guerrers que habiten els llocs més inaccessibles, que tan sols fa dues generacions feien servir destrals de pedra, i que viuen nus al cor de la selva immensa i impenetrable, que de sempre els ha donat recer i protecció.
Huaorani vol dir “la gent”, en oposició a cowode, “la no-gent”, és a dir, la resta de la humanitat.
La seva llengua no presenta cap vincle amb les d’altres grups amazònics, i encara no ha estat classificada. Tanmateix, la seva ceràmica no té cap semblança amb les ceràmiques actuals o antigues dels seus veíns.
Els tagaeri ( peus vermells ) són els darrers huaorani lliures, i no permeten que ningú se’ls hi acosti, i prefereixen viure aïllats, tal com ho han fet al llarg dels segles.
L’ Àliga harpia, que també és present en l’art precolombí de Chavin ( Perú ) i Olmeca ( Mèxic ), és encara venerada pels huaorani, que l’admiren.
El seu crit estrident dona la veu d’alerta quan algú s’acosta. Segons la seva tradició, tenir una àliga és també disposar d’un esperit protector de la família.
Les corones i els braçalets rituals per a la guerra són guarnits generalment amb les seves plomes, per la força i la protecció que aquesta au els dona, i a la que respecten i alimenten com a una divinitat.
El seu únic vestit és un cordó de cotó silvestre anomenat komi, que als homes els envolta la cintura i els sosté el penis en posició vertical. Les dones i els nens també el duen, fet més prim que els dels homes.
Per a un huaorani, no dur el komi és sentir-se despullat i indefens, doncs representa el poder i la energia vital. Es perforen els lòbuls de les orelles, fent un gros trau dins el qual col•loquen un disc de fusta lleugera, l’ontoka, i que constitueix el distintiu dels huaorani.
Als infants acabats de néixer els pinten de vermell amb achiote, un pigment vegetal que ajuda al nadó a créixer ràpid i fort, i que a l’hora el protegeix d’insectes i de fongs, freqüents a l’humit ambient tropical. També espanta als mals esperits, i dona bona sort.
Una característica especial dels huaorani és la total manca de jerarquies, i la igualtat entre dona i home.
*
El món Sàpar ( “Záparo” ).
.
L’ Ishauna o ”floripondio” és una altra planta, encara més potent que l’aiahuasca, feta servir beguda en els ritus xamànics de coneixement de saber. Aquesta planta, segons diuen, té un “amo” o esperit, que guia al xaman durant el seu vol.
Els sàpars eren molt temuts, i es deia que podien fer mal només amb la mirada. Quan un d’ells era mort per arts de bruixeria, la família en revenja donava mort a l’assassí, i després hi solia haver noves matances que acabaven gairebé amb famílies senceres.
Les malalties dutes pels colonitzadors blancs, i la febre de la explotació del cautxú van causar el més gran genocidi conegut en la història de l’Amazònia, provocant la desaparició de pobles i de cultures senceres: els sàpars, i també els boras, els huitotos, els andoques...
Actualment ( any 1997 ) viuen uns 24 sàpars que coneguin la seva llengua, tot i que ja han estat gairebé absorbits pels quítxues de Pastaza.
El Jaguar ( Panthera oca ) és la seva divinitat tel•lúrica per excel•lència, i es troba de forma recurrent en tot l’art i la mitologia d’Amèrica Central i de Sud-Amèrica. És el mal anomenat “tigre de de l'Amazones”, i que desperta admiració per la seva imponent estampa, la seva força i la seva majestuositat. Les seves taques, juntament amb les de les boes o anacondes, són les representacions més poderoses dins de l’ iconografia amazònica, i representen respectivament els dominis terrestre i aquàtic.
Aquell qui porti la pintura facial d’aquest felí, rebrà la seva força sobrenatural. I ells, tot i ser un poble en extinció, encara la duen.
Els seus vestits els fan de llantxama, escorça d’arbre que piquen i renten amb aigua, fins a obtenir la textura d’un teixit corrent, tot i que més gruixuda.
Les dones guarneixen la roba amb iconografies pintades amb "achiote", especialment a la Festa Zàpara que celebraven entre gener i març.
*
El món Quitxua de Pastaza.
.
Els quitxues de Pastaza són representants dels pobles amazònics contemporanis, i malgrat les severes influències externes d'occident, que han estat molt destructives, constitueixen un poble amb identitat, però amb gran adaptabilitat a la vida moderna sense perdre les seves tradicions culturals. Tradició i modernitat que conflueixen en les seves formes de vida.
Els "tres esperits mestres" són els símbols dominants, i són representats a la seva ceràmica tradicional: Sungui, l'esperit major del domini de l'aigua, Nunghui, l'esperit major de la terra, i també de la chacra i de l'argila treballada, i Amasanga, l'esperit major de la selva. El yana puma ó jaguar negre és la manifestació física d' Amasanga.
La tortuga d'aigua (txarapa ) és el seient del poder de Tsumi ( quitxua ) ó Tsunkui ( shuar ), els mítics primers xamans, i és plena de simbolismes.
Aquests poders poden raure també sobre l' iguana, el caimàn ó l'anaconda enrrotllada. Tots ells representen la facultat del domini màgic dels seus amos sobre la natura.
La seva ceràmica constitueix un refinat llenguatge femení, i sol expressar temes xamànics, el coneixement dels quals és trasmès de mare a filla mitjançant les decoracions. La tècnica i la simbologia de la ceràmica quitxua són excepcionals. Cada diseny posseeix un significat, què és traduït per la força de la cosmovisió de l'artesana. Les representacions són extenses, i inclouen molts animals selvàtics, com el jaguar, l'anaconda, el cranc, la granota, l'escorpí, l'abella... Tradicionalment es considera que les millors ceramistes són les esposes i germanes d'un xamà poderós, per les seves excel·lents decoracions i la seva familiaritat amb el simbolisme dels dissenys. La seva ceràmica reflexa la continuïtat i vitalitat cultural d'aquest poble, on és la dona qui reflexa la iconografia tradicional. Fan una distinció fonamental entre la ceràmica negra i la policromada. La primera s'utilitza per a servir els aliments, mentre que la segona, amb delicades decoracions fetes amb pinzells de pèl de dona, es fa servir exclusivament per a preparar i servir l' asúa, la chicha de iuca. Es tracta d'una beguda lleugerament fermentada feta amb polpa de iuca molta, què és mastegada lentament per activar la seva fermentació, mitjançant un enzim de la saliva, la ptialina, que converteix el midó en dextrina i maltosa.
*
Els Quitxua de Napo.
.
També nomenats Napo Runas, habiten la "Cordillera" dels Huacamayos. Aquesta serralada posseeix per a ells un especial significat mític i a l'hora màgic, perquè guarda un extens i complex món mitològic i ritual, que manipula a voluntat la pluja, els trons i els llamps, l'enfosquiment sobtat del dia, esllavissades i crescudes inesperades dels rius, per fer fora els intrusos que la invadeixen.
Havia estat el territori d'un dels tres mutuns, runas primigenis.
La muntanya constitueix l'espai de tot allò silvestre ( sacha ) on habiten els esperits ( supai ) guardians de tot el que existeix, i amb els qui cal establir aliances per mitjà dels yachacs ( xamans ) què són els intermediaris entre el món espiritual i la societat. Utilitzen el huanduc ó guanto, i l'aiahuasca com a plantes sagrades, que posibiliten aquesta comunicació. El huanduc és molt delicat d'usar, i només ho fan els xamans que han arribat a un grau prou alt de coneixement i saviesa, per poder enfrontar-seal viatge.
El tigre ( jaguar ) és l'animal mític per excel·lència de la cultura quitxua a tota l' Amazònia.
Els dos bessons Cuillor i Ducero, què són els estels de l'alba i del crepuscle, el van confinar a les muntanyes, per a evitar que seguís devorant a la gent. El seu confinament l'enfurisma, especialment quan persones estranyes travessen aquestes muntanyes.
*
El món Atxuar.
.
L'aiahuasca ( natem ) i el floripondio ( maykiua ) són les begudes sagrades per a aquest poble, amb uns usos molt específics. L'aiahuasca permet al xaman percebre al cos dels seus pacients les sagetes que causen la malaltia, i és també el mitjà per a reunir-se amb els seus ajudants ( jaguars, anacondes, ó els esperits de la selva ) per a lluitar millor contra els artificis de l'agressor.
El floripondio és encare més poderòs, i li serveix al xaman atxuar entri en contacte amb Arutam, l'esperit d'un avantpassat.
L'experiència és realment terrorífica: tot sol, en una petita cabana emmig de la selva, el sol·licitat percep primer una aparició monstruosa ( com dues anacondes enllaçades, un enorme cap lluminós, una àliga gegantina... Cal tocar-lo, sense temor, i la visió desapareix tot seguit. Llavors es fa present el fantasma d'un vell guerrer, que a partir d'aquell moment serà el protector de l'iniciat. La energia rebuda d'Arutam es manifesta en un desitg incontrolat de manifestar la seva valentia per a la lluita.
Cada cop que l'iniciat surt victoriós d'un combat ó lluita, perd l'Arutam, i li cal buscar un nou esperit, si pot ser més fort per a rebre més poder, una mena de permanent acumulació mística.
Jurijuri és un poderós esperit malèfic, blanc, barbut, i per a postres, caníbal. Habita a les ciutats subterrànies, plenes de carreteres i de vehícles, metàfora excel·lent del canibalisme del món modern, i el seu avanç innexorable.
Els somnis són un medi quotidià de comunicació amb els éssers de la natura, i amb els herois de la seva mitologia. En llevar-se, el primer que fa un atxuar és fer una interpretació ritual per desxifrar el contingut ocult dels seus somnis.
L'itip és el vestit dels homes, que els tapa des de la cintura fins als turmells. Dones i homes pinten diàriament els seus rostres amb icones representatives d'animals. L'home sovint cargola els seus cabells en dos cons, que li pengen al cap a banda i banda.
La gran casa ovalada es troba dividida, i permet la codificació de la vida de la comunitat en dues àrees principals:
Una part femenina, l'ekent, domini de la dona i de l'intimitat domèstica, on els forasters no hi tenen accès. I una altre masculina, el tankamash, dedicada als diàlegs cerimonials, i a les libacions de masato.
Les dones són les mestreses de l'hort, on sembren una gran varietat de més de cent plantes, des de la iuca a espècies d'us medicinal ó cosmètic, amb les quals es pinten cada dia els seus dibuixos facials. La selva és el domini de l'home.
Les plantes i animals es consideren com persones, dotades d'ànima, tot això tramat dins un complex còdig de comportament, que regula la caça i la limita dins de l'estrictament necessari.
*
El món Shuar.
.
El natem és la beguda sagrada dels shuar, que en fan ús dins de rituals xamànics d'iniciació, per comunicar-se amb els esperits benefactors i poder vèncer a Iwia, l'insaciable predador que extermina als shuar i a la resta de éssers de la natura.
Ayumpum és dins de la seva mitologia el senyor de la vida i de la mort, que baixa a la terra quan el poble shuar toca el gran timbal tuntuí. Es tracta d'un timbal monoxil que tant atxuars com shuars utilitzen a la cerimònia del natem ( ayahuasca ), i en la comunicació telepàtica a distància. La seva construcció era tabú per a les dones. El constructor del timbal no pot dormir prop de cap dona, ni tenir-hi cap tipus de contacte o de relació.
Iwia, Etsa i Tsunki, entre d'altres personatges mitològics, constitueixen un altre dels eixos articuladors d'aquesta cultura.
Etsa va vèncer a Iwia, un voraç golut a qui va poder ensarronar mercès a la seva ingenuïtat i vagància. Tsunki, amb els seus poders xamànics, aplaca els seus inhumans instints, i l'alimenta en les profunditats del riu.
El poble shuar es veu reflectit ell mateix en Etsa, i un nou Iwia provinent d'occident els amenaça amb la seva força predadora insaciable.
.
La tsantza és potser una de les tècniques shuar més sorprenents, i consisteix en reduir els caps de les seves víctimes. Un cop mort un enemic, el guerrer li tallava el cap, i s'endinsava a la selva fent un estricte dejú durant vuit dies, com a preparació per a elaborar la tsantza. Després de pelar el cap es submergia la pell dins d'aigua bullenta, i s'assecava després amb cendres calentes. llavors es cosia deixant un forat, per on introduïen pedres calentes que remenàven sense parar. Finalment la cara era pintada amb carbó, i la pell es moldejava amb paciència per a donar-li altre cop les seves faccions originals. En aquest ritual religiós participen tots els de la comunitat, per a allunyar qualsevol mal, i per recuperar l'ánima perduda de la víctima, que reneixerà al ventre d'una dona del grup. Així és com es restableix la justícia, i tothom pot viure en pau i alegria ( ja fa temps que aquesta pràctica ha estat abolida ).
La seva ceràmica és molt apreciada, tant per la forma com pel disseny, amb abundants símbols mitològics i de factura exclussivament femenina.
.
La cabana solar amazònica ( maloca ).
.
Per la disposició de la seva coberta cónica, aquesta cabana permet l'entrada dels raigs solars de maneres diferents segons l'época de l'any.
Durant els equinoccis de setembre i de març, en travessars els raigs el seu interior, i en particular la columna central, produeix al matí una ombra orientada directament a l'oest.
Als solsticis de juny i desembre, en canvi, els raigs es desplacen primer al sud i després al nord, marcant així les époques seca i humida.
El centre de la cabana es considera àrea sagrada, i té un cercle inscrit dins d'un quadrat originari. És la zona on es realitzen els rituals, i es considera el centre de l'univers.
Hildebrand, al seu estudi de les malocas, diu que la boa i el jaguar constitueixen la representació simbòlica del nord i el sud, respectivament, a l'interior de la cabana. Una altra referència panamazònica de la boa, presentada pel pare Porras al seu llibre sobre l'art rupestre a l'alt Napo, diu que al començament dels temps, sobre les aigues que cobrien la terra, va arribar una serp enorme que duia sobre seu, com si fos un vaixell, les llavors de les plantes, dels animals i de l'home.
A pocs quilòmetres de Tena hi ha un petròglif que reprodueix la llegenda de l'anaconda, i està executada a sobre d'una pedra de més d'un m. de diàmetre, i amb una orientació semblant a la del riu Jondachi, que es troba al fons de la vall, i és perfectament observable des de dita pedra. És la representació de la creació de la comunitat dels homes amb la natura, en harmonia amb les energies de la comunitat dels astres.
Levi Strauss constata com mites de diferentes tribus, com els Arapahoe, o els Sherenté, ubicades a nord-Amèrica, realitzen rituals al costat d'un post cerimonial, que representa el camí cap al cel. La columna central de la cabana neix simbòlicament de l'anaconda, representada també pel cercle sagrat, i culmina amb la domesticació del sol.
*
Fundació Sinchi Sacha, Equador.
.
*
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
. *
.
.
.
