Segurament si cerqués una mica trobaria alguna relació entre el vell marí i els arbres. Quan no amb els boscos de la mar. Ja ho faré. Potser aprofitaré per fruir de la traducció de l'Odissea d'en Carles Riba on apareix aquest ésser marí. La notícia, però, és important. Ho és perquè qui sap si entre tanta destrucció la presència d'aquest vell marí a l'illa del Toro a Calvià ens pot fer albirar l'esperança de que encara hi som a temps, de que tot és possible, com deia el poeta.
Bussejadors albiren al Toro una foca monjo, espècie extingida a les Balears
Un bussejador palmesà, Álvaro Garí, ha albirat en la reserva marina de l'Illa del Toro (Calvià) una foca monjo, animal que es creia extingit de les aigües de les Balears des dels anys cinquanta.
L'encontre amb l'espècimen, d'un poc més de dos metres de longitud, “de color clar gairebé blanc” i amb les característiques de l'espècie de la foca monjo, es va produir el passat diumenge al migdia, de forma fortuïta.
El submarinista, veterà coneixedor de la reserva del Toro, havia sortit a gaudir d'una jornada de busseig recreatiu amb un grup d'amics, segons ha explicat en declaracions, quan es va topar amb aquest exemplar de foca monjo, del qual es calcula que poden quedar uns cinc-cents exemplars a tot el món.
La majoria d'ells es poden veure a la colònia de cap Blanc (a l'anomenada Costa de les Foques, de Mauritània), i altres al Mar Egeu, el litoral del Sàhara i Madeira.
L'albirament del diumenge en Toro es va produir al final d'una immersió, quan el bussejador va veure “entrar una cosa gran a la cova que es troba en el costat de ponent de l'illa” i es va dirigir cap a allà “per comprovar de què es tractava”.
“En entrar a la cova, un recinte petit, d'uns tres metres de profunditat, vaig veure una cosa blanca i vaig pensar que seria algun tipus de balena o catxalot malalt o encallat perquè estava quiet, en posició vertical, amb la cua cap al fons”, ha relatat Garí.
El bussejador es va aproximar a l'animal: “I quan estava a mig metre de distància, es va girar bruscament cap a mi, amb la boca oberta i vaig veure clarament que era una foca”.
La sorpresa “va ser per als dos”, ha assegurat Garí, que ha explicat que l'animal va començar a nedar per l'interior de la cova, allunyant-se d'ell i mirant-lo, moment que el bussejador va aprofitar per realitzar algunes fotografies. Garí i la foca van romandre en l'interior de la cova “per uns deu minuts”, abans que un altre bussejador entràs al recinte, cosa que va espantar l'animal, que “va sortir nedant a tota velocitat”.
El bussejador ha assegurat que “mai abans” no havia vist una foca a la zona i ha advertit del perill que pot suposar per a aquest espècimen “l'almadrava de pesca ubicada en la pròpia reserva, on podria quedar enganxat.” Els dos últims exemplars de foca monjo, coneguda popularment com “vellmarí”, dels quals es té constància a les Balears, van ser exterminats a Mallorca el 1958, un d'ells sacrificat entre les xarxes dels pescadors de Cala Mondragó, a Felanitx, i l'altre mort a trets per la Guàrdia Civil a Cala Tuent, a Escorca.
El Govern balear ha estudiat en diferents moments la possibilitat de reintroduir a les illes la foca monjo (Monachus monachus), un mamífer marí considerat una de les deu espècies del món en perill d'extinció.
L'octubre de 2005, una delegació de la Conselleria de Medi Ambient del Govern va viatjar a la Reserva Natural de les Illes Desertes, a l'arxipèlag de Madeira, per conèixer un projecte de recuperació de l'espècie, que ha permès l'existència d'una colònia d'entre 25 i 30 exemplars en aquest lloc. Un any després, el setembre de 2006, el llavors president de l'executiu, Jaume Matas, va anunciar la possibilitat que el Parc Nacional Marítim Terrestre de Cabrera pogués ser utilitzat com a hàbitat per a la recuperació de l'espècie.
( ... ) Des de l’últim dia dels dofins, en Quel es va endur en Roger i li va ensenyar a pescar; fins i tot, els dies que feia mala mar, en Quel li va ensenyar a empaitar i a agafar grills.
En Roger va aprendre a distingir les ones en calma i també les tonalitats diverses de la mar brava. Li agradava molt de passar hores i hores entre l’aigua i el cel. Un dia de calma a la mar, va preguntar al pescador què se n’havia fet, de la seva dona. Aleshores, en Quel li va explicar la història dels vells marins:
Els vells marins eren les foques de la mar Mediterrània. Hi havia hagut un dia que les foques eren molt abundants en el nostre mar. Però des que l’home havia après a pescar – i d’això ja feia molts segles – els vells marins havien servit d’aliment a moltes tribus prehistòriques. Aquestes tribus se’ls menjaven i abandonaven els seus ossos als talaiots, unes construccions de pedra d’aquell temps que encara es poden veure dempeus a l’illa. En l’època històrica les colònies de la costa havien anat minvant per la caça continuada. Durant l’època moderna, els pescadors els tenien malícia perquè, ignorants de la noció de robar, els furtaven el peix quan quedava atrapat a les xarxes. Eren llestos i ràpids i no es deixaven veure quan nedaven perquè tot just treien els oronells del nas per damunt de l’aigua i no en movien la superfície ni feien fressa. Per això, quan l’home ocupà totes les platges, les van abandonar i es van començar a amagar en coves encara que els cadells hi morissin d’estar-se tan a les fosques. I les foques de la Mediterrània van acabar els seus dies a les Illes, a les trampes que els pescadors els paraven a les xarxes per atrapar-les com ratolins, amb collarets de pues de ferro que se’ls clavaven a la pell i d’altres artefactes semblants perquè resultava difícil d’enxampar-les per un altre sistema i eren de mal trobar. Les seves pells anaven a raure a qualsevol mercat i eren apreciades per les propietats remeieres i per la seva qualitat i finesa. Tot això havia passat molts anys abans de les grans matances de foques a les zones polars per fer-ne abrics de pell. Ja no quedaven més de mig miler d’exemplars de vells marins a tot el món, a les costes africanes i ni un a les nostres costes.
A la cala on vivien els pares d’en Quel s’explicaven moltes llegendes i n’hi havia una que deia que qui era fadrí i tenia la sort de caçar un vell marí i el deixava anar en comptes d’arrencar-li la pell, es casaria amb una noia o una dona de la Lluna. Era una llegenda molt vella que la gent del poble creia a ulls clucs. A la gent li agradava de creure-hi perquè es considerava que la dona de la Lluna era pobra i el fadrí podia ser fill d’una família enriquida, tot i que aquell no era el cas d’en Quel.
– Els vells marins tenen ànima i els qui els cacen ignoren que, quan els maten, les ànimes dels vells marins passen a les dones que neixen perquè estan desesperats de tanta matança i volen viure. Són les dones de l’escuma i de la Lluna blanca. Les dones més boniques i bones que hi ha al món. Només els qui han salvat vells marins reben el seu amor i el seu afecte. Es presenten quan el pescador n’ha salvat un. Són pobres i no se’ls coneix família ni lloc de naixença, per això tenen fama d’òrfenes.
Aquestes dones es diuen així perquè s’enamoren d’un pescador un dia de lluna i de tempesta ran de la mar. Les dones senten com la mar les crida: hi pertany la seva ànima i la seva vida i s’atraquen a les esculleres ventejades o als penya-segats. L’amor a qui ha salvat un vell marí és l’únic que pot evitar que tornin amb els seus avantpassats.
Però si el pescador torna a pescar un vell marí perd la dona que ha guanyat: la dona mor i la seva ànima horroritzada torna amb els vells marins. Només salvant un altre vell marí recupera l’enamorada.
– La dona torna si l’home salva una altra vegada un vell marí?
– La llegenda diu que sí, però no se n’ha conegut mai cap cas.
– Tu n’has conegut cap, de dona de la Lluna?
– Jo en vaig tenir una. Un dia, pescant amb mon pare, vam caçar un vell marí. És rar que s’enganxin a les xarxes, però qualque vegada ha passat. Jo en aquell temps era fadrí i no m’hi feia gaire bé, amb les al·lotes, perquè era molt empegueït. El vell marí era femella, era tota petita. Movia els mostatxos de poruga i li fèem tanta por que no gosava ni de mirar-nos. Vaig dir a mon pare que la deixés anar i em va fer cas. Llavors es va girar mal temps i vam posar proa cap a port. Quan vaig arribar al moll amb la barca, hi havia una al·lota molt polida, tota morena i vestida amb un vestit blanc. Es deia Laura. Sempre me’n recordaré, de la primera vegada que la vaig veure amb aquell vestit blanc. Ens vam mirar i el pit se li va inflar i va ser com si els seus ulls foscos i grossos omplenessin tota la nit. Tots dos ens vam adonar en aquell mateix moment que ens estimàvem. Ens vam enamorar com un parell de tórtores, ens vam casar i vam ser feliços.
Però, al cap d’uns mesos va arribar la guerra civil. En aquella època hi havia molta gent que passava necessitats; quan la gent passa necessitats i veu que els poderosos tenen moltes coses que ells no tenen, tot d’una s’esvalota. A l’illa, prestament hi va faltar de tot. Després de la guerra hi va haver molta fam. Jo tenia la fieta petita i mon pare em va proposar de tornar a caçar vells marins si en trbàvem: un vell marí dóna doblers perquè la seva pell és valorada i la meva dona se m’estava quedant magra com un garrot de granera. Va donar el pit molta estona a la fieta perquè no trobàvem gaire llet a les botigues i tot d’una s’acabava. Havia de procurar-me menjar per a na Laura com fos. Vaig dir que sí a mon pare, perquè en podríem treure un bon punyat de doblers i podríem comprar menjar del bo, amb la venda del vell marí. Na Laura es va posar molt nerviosa quan em va veure decidit a caçar-ne. A partir d’aquell moment ja no va dormir bé en sa nit.
Jo sabia que no havia de caçar-ne. En aquells temps ja no hi havia gaires vells marins i era difícil de trobar-ne, tant que va passar molt de temps, el temps que fa falta per no recordar les coses. El dia que vam caçar el vell marí hi havia temporal i un cap de fibló giravoltava enmig de la mar prop del cap de Cavalleria.
– Què és un cap de fibló?
– Una mànega marina, un remolí d’aigua i de vent que puja amunt en espiral i s’ho endú tot per on passa. Era com un mal averany... Vam tornar molt tard. Tot va ser tocar port amb la barca i botar cap a ca meva per dir a na Laura que ens n’havíem sortit de bones que vaig sentir por i vaig anar més de veres. Quan vaig arribar a ca meva tot era fosc i la meva fieta plorava. Tot d’una vaig sortir cap al port i quan hi vaig arribar vaig trobar el meu pare plorant i un rotllo de gent de vora qualcú. Era na Laura, duia el mateix vestit blanc que quan mos vam conèixer, tot aferrat a la pell xopa. Els cabells li suraven en una bassa de pluja vermella: era morta.
– Morta?
– Sí, s’havia ofegat a l’escullera. Era un dia de mal temps i de caps de fibló. Era ben bé com si la mar no ens volgués deixar caçar aquells vells marins... Na Laura ja no hi era, perquè se l’havia enduita la mar i açò va passar el mateix dia que vaig caçar un vell marí. Ella havia sortit a esperar-me a l’escullera, passava pena perquè jo no tornava, i se la va endur una ona... Hi ha gent del poble que diu que potser s’hi va tirar.
A en Roger, no li sortia la veu: s’havia quedat glaçat. Les onades marcaven el compàs del silenci i la seva presència resultava angoixant perquè cap dels dos no gosava de parlar després del que en Quel havia explicat. Finalment, en Roger va empassar saliva, va sospirar i després de respirar li va preguntar:
– I tu què en penses, d’això que diu la gent?
– No ho sé. Jo no me pensava que pogués afectar-la tant. Si almenys li ho pogués demanar...
En Quel va amagar el cap entre les mans. A en Roger li va semblar que plorava.
– No pateixis, Quel – li va dir passant –li la mà per l’espatlla – . Trobarem un vell marí i l’ajudarem. T’ho prometo.
El pescador va sanglotar.
– Fa molts anys que n’esper trobar qualcun. Però ja no en queden. Se’n van pescar massa durant segles i segles i em sembla que no en trobarem mai cap més.
– Ja veuràs com sí. Jo t’ajudaré, Quel...
Aquell home tan vell l’havia ensenyat a pescar i a caçar grills i en Roger se l’estimava molt. Pensava complir el que li havia dit. Trobarien un vell marí perquè el vell pescador pogués tornar a veure la Laura. I quan en Roger prometia una cosa, després no se’n desentenia mai.
Los voluntarios aprenden y ayudan a reconstruir los muros
ELMUNDO.es | Palma
Desde hace más de 100 años el paisaje mallorquín se ha ido dibujando con piedra. Los muros de piedra seca son una de las señas de identidad de la Isla mayor.
Los complejos paisajes de piedra mallorquines hansido en buena parte el resultado de la acción de un colectivo de artesanos especializados en el trabajo de la piedra seca, los margers. Y es que el utillaje, unas técnicas y un proceso de aprendizaje bien establecidos y diferenciado de los otros oficios y los hacen únicos.
Un oficio que, como todos los trabajos artesanos, se está perdiendo. Sin embargo, el auge de la agricultura ecológica le ha dado un nuevo impulso a la hora de recuperar los bancales y terrazas agrarias.
Este fin de semana, una veintena de voluntarios de 'Amics de la Terra' ha subido elBarranc de Biniaraixpara ayudar en los trabajos de conservación de olivares. Entre los trabajos realizados, los voluntarios han participado en la reparación de muros en piedra seca, junto con expertos margers, quién han mostrado las técnicas ancestrales usadas para construir los muros. También se han hecho trabajos de cavar agujeros para el cercado del olivar con palos de acebuche.
Cabe destacar que los bancales están dotados de elementos que solucionan el acceso (escalones voladizos, escaleras, rampas), como con una finalidad hidráulica (albañales, acequias de drenaje, pozos, cisternas, aljibes y para servir de cobijo a las personas o al ganado.
Ningú no sap quin fou el seu naixement, ni com vingué a la terra. Va apareixer a la vora de les daurades riberes del riu Acragas, a la bella ciutat d’Agrigento, poc temps després de que Jerjes donés ordre de fuetejar la mar amb cadenes. La tradició diu tan sols que el seu avi es deia Empèdocles: ningú no el va conèixer. Sense cap dubte cal entendre d’això que era fill d’ell mateix, coml li convé a un Déu. Però els seus deíxebles asseguren que, abans de recorrer en plena gloria les terres sicilianes, ja havia passat quatre existències en el nostre món, i que havia estat planta, peix, ocell i noia.
Vestia una túnica de porpra, i al seu damunt li queien escampats els llargs cabells; envoltant el cap duia una cinta d’or, i els peus calçats amb sadàlies de bromso, hi duia garlandes trenades amb llana i llorer.
Per imposició de les seves mans guaria els malalts, i recitava versos, a l’estil homèric, amb pomposos accents, del damunt d’un carro i amb el cap alçat vers el cel.
Una gentada el seguia i s’embadocava al seu voltant, per a escoltar els seus poemes.
Sota el cel pur que il·lumina els camps de blat, els homes hi arribaven d’arreu, amb els braços carregats d’ofrenes per a Empèdocles. Els deixava bocabadats en cantar-los de la volta divina, feta de vidre, la masa de foc que anomenem sol, i l’Amor, que ho conté tot, talment com una immensa esfera.
Tots els èssers, deia, no son més que trossos desunits d’aquesta esfera d’amor on s’insinuà l’odi. I el que anomenem amor és el desig d’unir-nos i de fondre’ns i de confondre’ns, com ho erem antany, dins la sina d’un déu globular que la discòrdia va esbocinar. Invocava el dia que l’esfera divina havia d’inflar-se, després de totes les transformacions de les ànimes. Perquè el món que coneixem és l’obra de l’Odi, i llur dissolució serà l’obra de l’Amor. Així cantava, pels pobles i els camps, i les seves sandàlies vingudes de Lacònia dringuejaven als seus peus, i al seu davant sonàven els címbals. Malgrat tot, de les goles de l’Etna sorgia una columna de fum negre que pojectava llur ombra sobre Sicília.
Com semblant a un rei del cel, Empèdocles anava envoltat en porpra i coronat d’or, mentre els pitagòrics s’arrossegaven dins llurs primes túniques de lli, amb esperdenyes fetes amb papirs. Hom deia que sabia fer desapareixer la lleganya, disoldre els tumors i llevar el dolor dels membres; li suplicaven que deturés les pluges i els huracans; va encantar les tempestes dins un cercle de muntanyes; a Selinonte va expulsar les febres fent que dos rius vertissin dins la llera d’un tercer; i els habitants de Selinonte l’adoraren i li aixecaren un temple, i encunyaren medalles on la seva imatge era davant per davant de la imatge d’Apol·lo.
D’altres pretenen que va ser un adiví, instruït pels mags de Pèrsia, que posseía la nigromància i la ciència de les herbes que donen la bogeria.
Un dia que sopava a casa d’Anquitos, un home furiòs va irrompre a la sala amb l’espasa amenaçant. Empèdocles s’aixecà, extengué el braç i cantà els versos d’Homer sobre el nepentes que proporciona l’insensibilitat. I al punt la força del nepentes s’apoderà del furibund, que va quedar clavat, amb l’espasa a l’aire, sense recordar res, com si hagués begut el dolç verí barrejat amb el vi escumòs d’una cràtera.
Els malalts acudien a ell fora de les ciutats i era sempre envoltat per una multitud de miserables. A llur sèquit s’hi afegiren dones. Besaven les vores del seu preciós vestit. Una es deia Panthea, filla d’un noble d’Agrigento. Havia d’ésser consagrada a Ártemis, però escapà lluny de la freda estàtua de la deessa i dedicà llur virginitat a Empèdocles.
No es veieren llurs signes d’amor, porquè Empèdocles preservava una insensibilitat divina. Només proferia paraules en el metre èpic, i en dialecte de Jònia, tot i que el poble i llurs fidels sols utilitzessin el dòric. Tots els seus gestos eren sagrats. Quan s’acostava als homes era per a beneïr-los o guarir-los. La major part del temps romania en silenci. Ningú dels que el seguíen pogué sorprendre’l mai durant la son. Sempre se’l veié magestuós.
Panthea anava vestida amb fina llana i or. Duia els cabells pentinats segons la rica moda d’Agrigento, on la vida fluía suaument. Duia les sines sostingudes amb un cinyell vermell, i era perfumada fins la sola de llurs sandàlies. A més, era formosa i esvelta de cos, i d’un color molt desitjable. Era impossible d’asegurar que Empèdocles se l’estimés, però s’acompadí d’ella.
En efecte, el vent asiàtic va engendrar la pesta en els camps sicilians. Molts homes van ésser tocats pels dits negres de l’assot. Fins i tot els cadàvers dels animals encatifaven les vores dels prats i esparses es veíen les ovelles sense pèl, mortes, amb la boca oberta cap al cel i les costelles prominents.
I Panthea començà a marcir-se d’aquesta malaltia. Va caure als peus d’Empèdocles i ja no respirava. Els que l’envoltaven llevaren llurs membres rígids i els banyaren amb vi i plantes aromàtiques. Deixaren anar el cinyell vermell que li sostenia les joves sines i l’embolicaren amb benes. I llur boca entreoberta restà subjecta per un llaç i els seus ulls cavorcosos ja no veien llum.
Empèdocles la mirà, es va treure la banda d’or que li cenyía el front, i li va posar. Sobre els seus pits col·locà la garlanda de llorer profètic, cantà versos desconeguts sobre la migració de les ànimes, i per tres vegades li ordenà aixecar-se i caminar. La multitud estaba aterroritzada. A la tercera crida, Panthea va sortir del regne de les ombres, i el seu cos s’animà i s’aixecà sobre els seus peus, complertament envoltada per les benes funeràries. I el poble veiè que Empédocles era evocador de morts.
Pisianacte, pare de Panthea, volgué adorar al nou déu. Disposaren taules sota els arbres de llur casal, amb la fi d’oferir-li libacions. A ambdós costats d’Empédocles, uns esclaus sostenien grans torxes. Els pregoners proclamaren, como en els misteris, el silenci solemne. De cop, la tercera vigilia, les torxes s’apagaren i la nit va envoltar als adoradors. I Es sentí una forta veu, que cridà: “¡Empédocles!”
Quan la llum va tornar, Empédocles habia desaparegut. Els homes no tornaren a veure’l.
Un esclau espantat digué que havia vist un llamp vermell que solcava les tenebres cap als cims de l’Etna. Els fidels pujaren els vessants estèrils de la muntanya amb el llum somort de l’alba. El cràter del volcá vomitava un feix de flames. Van trobar, en el brocal porós de lava que envolta l’ardent abisme, una sandàlia de bronso retorçada pel foc.
bullim les patates amb l’aigua justa i amb la pell posada, ja que el gust i les vitamines són just sota la pell, i la resta és sobretot fècula feculorum.
un cop cuites i fredes les partim per la meitat seua, buidem una part de la molssa i la barregem de banda amb formatge de cabra tallat a bocins o ratllat, una nou de mantega i un ruixadet de llet. La consistència ha de ser un punt espessa, no pas com el puré del Bell-lloc, àlies sopadepapata.
farcim les mitges pataques amb el barrejat, i ens prenem la molèstia de donar-les formes artístiques decorativament parlant, tot modelant la matèria-patata i esculpint allò que més uns plagui, com per exemple seria les muntanyes de Montserrat, el monument a Colom o bé el rostre de qui aixì us vingui de gust...
llavors les pintem amb ou batut, empolsimat de peble molt i nou moscada, i les posem al forn fins que quedin de color de posta de sol encesa.
podem utilitzar tota mena de formatges de cabra, tendres, secs o conservats en oli, i en cada cas ens donarà un sabor prou diferenciat com per fer-ne d’aquest plat una recepta variadíssima.
...acompanyades de salsa pesto genovese,...
salsa que fem lligant amb oli d’oliva 200 grams de formatge tendre o curat de cabra, dos grans d’all, un bon ram d’alfàbrega, sempre millor que sigui fresca i tendra, i un bon grapat de julivert. També hi podem posar un grapadet de pinyons, i una mica de verdura bullida que ens ajuda a aconseguir millor l’emulsió.
aquesta salsa serveix per amanir verdures i d’altres menges cuites al forn o a la brasa, i també per a plats de pasta i d’arrós, i és tant o més polivalent que la reina mahonesa.
...i flaó eivissenc per postres.
postre català d’origen medieval, que actualment encara s’elabora a Eivissa.
folrem una flaonera...
- i això què coi és?
- és un motlle de dos dits d’alçada, i amb les vores ondulades. com els que feien servir per a fer els flams casolans les nostres mares i iaies, però més grossos.
...amb pasta brisa. aquí en Pep ens recomana fer la pasta dels pastissets de Tortosa, que farem batent 60 grams d’oli d’oliva amb 30 grams d’una barreja d’anís i mistela.
convenientment emulsionada, hi tirem un polsim de canyella i ratlladura de llimona.
hi posem 150 grams de farina tota d’un cop, barrejant-la amb un ganivet gran, ja que si ho fem amb les mans ens agafarà nervi.
la deixem reposar en un lloc fresc com a mínim una hora i l’extenem en mig de dos papers encerats amb l’ajut d’un corró, i en Pep diu que també es pot fer amb una ampolla, de cola no.
formant un disc ho posarem al motlle i ho coem fins que canviï lleugerament el color, com unes galtes enceses.
de banda, triturarem els ingredients del flaó:
400 grams de formatge tendre o de mató de cabra, 150 grams de sucre de canya o moré, 6 ous de gallina o un d'oca, i un bon grapat de fulles de menta fresca. a Eivissa utilitzen una varietat que es diu herbassana.
amb aquesta massa omplirem el motlle i el courem al forn ( el temps pot variar en funció del tipus de forn, però proveu-ho amb uns 25-30 minuts amb el forn fort ) deixant-lo un pel sucós, i el decorem amb una nevadeta de sucre llustre un cop ja sigui fred.
...i cuiteu a taula, abans no es refredi!
.
( receptes de Pep Salsetes, amb petites variacions turonals )
Avui acaba un cap de setmana on el que tothom tenia clar i ho donava per sabut ha acabat essent evident. A la tercera lluna s'ha dibuixat allà a l'horitzó la porta d'un univers inacabable per on caminar plegats.
Després d'entrar en aquell laberint on els molts camins de la vida poden portar-te a atzucacs i culs de sac de tota faisó el cordill que ens mostrà el camí fou i és sempre present. Un cordill que lliga els més profunds pensaments d'un amb els del l'altre. Un cordill filat amb prou confiança, desig i ànims de fer-lo perdurable al pas de temps tal que ni l'atzarosa estisora de les parques és capaç d'escapçar i occir els fonaments que ara ja s'han estabilitzat.
Un cop la primera pedra és col·locada i les columnes han estat alçades la Veritat, la nostra veritat, és inesborrable.
Ja fa molt i molt de temps, al fons del mar de Japó hi vivia una sirena anomenada Amara, que era l'esposa del geni del mar. Solía pujar a la superfície de les aigües i jaure a sobre d'alguna roca des de la qual pogués contemplar la ciutat, cap al lluny. I li agradava fer-ho especialment de nit, quan les llums dels homes gairebé eclipsaven els estels del cel.
Tenia enveja dels habitants de la ciutat, doncs gaudien sempre d'aquella llum que no es trobava al fons del mar, i que a més podien sentir a la cara el vent, el sol, la neu... coses que a ella li havien estat vetades.
Així doncs, va decidir que si un cop tenia una filla, no la privaria d'aquestes sensacions que ella s'havia perdut.
Poc temps després, aquest pensament es va fer realitat, i la sirena Amara va ser la mare d'una petita i hermosa criatura. I amb un gran dolor al seu cor, però sentint-se a l'hora satisfeta per donar-li aquesta oportunitat a la seva filla, la va dur fins a una muntanya que hi havia vora la ciutat, on hi havia un temple. I allà la va deixar, a les escales del temple, tot besant-la amb un d'aquells petons que només poden fer les sirenes i els éssers màgics, i que creen un aura de protecció.
Avall, al poble, hi vivia un matrimoni que dedicava la vida a l'elaboració d'espelmes, i que els pelegrins duien després al temple. I com que el seu negoci anava prou bé, aquell dia van decidir agraïr al seu déu tots els bens rebuts. Agafant dues espelmes, s'encaminaren al temple per a fer la seva ofrena.
En tornar, tot baixant les escales, van sentir un feble plor. Sorpresos buscaren l'origen del só, i troben de seguida la petita nadona. Moguts per la compassió i l responsabilitat la reculliren, i en treure-li les flassades que l'embolicaven descobriren estorats que no era com les altres nenes; la meitat inferior del seu cos era com la cua d'un peix, coberta d'escates lluents: era una sirena.
Així doncs li van posar el nom d'Umiko, que vol dir "la filla del mar".
Va passar el temps, la nena va crèixer i es va fer una dona d'una bellesa extraordinària. Tenia una pell suau com el prèssec, tersa, i els seus ulls fulguraven amb un llum com el de les maragdes. Els seus llargs cabells semblaven ser amics del vent, sempre enjogassats, i Umiko despertava passions en tothom qui se la mirava.
Ella, humil, se sentia incòmoda per l'efecte que causava en els altres, i va demanar als seus pares adoptius de ser ella qui fes les espelmes que venien, doncs així no tindria més contacte amb els altres que l'estrictament necessari. I així va ser ella qui es va encarregar de fer la feina, tot afegint a les espelmes fetes bonics dibuixos amb ocells, flors i, sobre tot, paisatges marins que se li acudien.
El nombre de compradors augmentava més i més, i a més es va estendre el rumor que aquelles espelmes eren amulets eficaços si hom volia fer un viatge en vaixell.
Un dia aparegué a la botiga un comerciant que va demanar per veure la creadora de les espelmes que comprava. En veure a Umiko, va pensar que seria un gran negoci exposar-la en públic, i va voler comprar-la al matrimoni. De bon començament ells es van indignar, però l'insistència seva va ser tanta que finalment li van vendre per una quantitat prou important de diners.
En asabentar-se Umiko els va suplicar que s'en desdissin, però el tracte ja era fet, i de res li van servir els seus laments. De nit va sentir una veu que la cridava, com si el mar repetís el seu nom, però res no va veure.
Aquella nit la va passar pintant la seva última espelma. Al matí següent hi havia un carro amb reixes preparat per dur-la fins el port, on un vaixell els havia de dur al continent.
Marxaren, i el matrimoni quedà intranquil a casa, amb el presentiment d'haver actuat malament i de que un perill inminent els amenaçava.
Trucaren a la porta, i en obrir va apareixer una dona vestida de blanc ( al Japó el blanc és el color del dol ) que volia comprar una espelma. Donant-li a triar, va escollir precissament l'espelma última pintada per Umiko la nit abans. Amb una darrera llambregada no se sap si de ràbia o de despreci els hi va pagar, i marxà al temple, deixant l'espelma encesa a la seva escala d'entrada. L'espelma va brillar amb un llum inusualment fort, inusualment viu.
I de seguit una paorosa tempesta es va desfermar sobre la costa. El vaixell on viatjaven Umiko i el comerciant va intentar endebades de tornar a port, i llavors una onada gegantina el va enfonsar fins el fons del mar. Mentre el vaixell s'enfonsava, la darrera imatge que va veure el comerciant, que creia delirar per la proximitat de la mort, va ser la d'una dona tota de blanc, amb cúa de peix, que s'enduia Umiko agafada de la mà.
Era Amara, rescatant la seva filla. Després de la tempesta, el poble va quedar esborrat del mapa, i tan sols va quedar el temple amb la seva escala.
I encara no fa molt temps que a alguns pobles japonesos es venien unes espelmes pintades que recordaven les que va pintar Umiko, la filla del mar, i que els mariners seguien encenent cada cop que havien d'emprendre una navegació...
*
*
*
LAS VELAS DE UMIKO, HIJA DEL MAR
Hace mucho, mucho tiempo, vivía en el fondo del mar del Japón una sirena llamada Amara, la esposa del genio del mar. Amara solía subir a la superficie de las aguas y allí tenderse en alguna roca desde la que pudiera contemplar la ciudad, a lo lejos. Le gustaba especialmente hacer esto de noche, cuando las luces de la ciudad casi eclipsaban a las estrellas del cielo. Envidiaba a los habitantes de la ciudad que tenían siempre esa luz que no se encontraba en el fondo del mar, y que además podían sentir en sus rostros el viento, el sol, la nieve... cosas que a ella le estaban vetadas. Así, decidió que si ella tenía una hija, no le privaría de esas sensaciones que ella se había perdido.
Poco tiempo después, este pensamiento se hizo realidad, y la sirena Amara fue madre de una pequeña y hermosa criatura. Y con gran dolor de su corazón, pero sintiéndose a la vez satisfecha por brindarle esa oportunidad a su hija, la trasladó a una montaña que había cerca de la ciudad, en la que se alzaba un templo. Y allí la dejó, en las escalinatas del templo, besándola con uno de esos besos que sólo dan las sirenas y los seres mágicos, que crean un aura de protección.
Abajo, en el pueblo, vivía un matrimonio que dedicaba su vida a la elaboración de velas que luego los peregrinos llevarían al templo. Como fuera que su pequeño negocio iba muy bien, decidieron ir ellos mismos al templo ese día a agradecerle a su dios los bienes que les había dado. Así, cogieron dos velas y se dirigieron hacia el templo, donde hicieron su ofrenda.
A la vuelta, cuál no sería su sorpresa cuando bajando por las escaleras, creyeron oír un llanto débil. Buscando el origen del sonido, no tardaron en encontrar a la pequeña recién nacida, y movidos por la compasión y la responsabilidad, la recogieron. Cuando le quitaron las mantillas que la envolvían, descubrieron asombrados que no era como las otras niñas: la mitad inferior de su cuerpo era como la cola de un pez, recubierto de escamas brillantes; era una sirena. Así pues, la llamaron Umiko, que quiere decir "la hija del mar".
Pasó el tiempo, al niña creció y llegó a hacerse una mujer de extraordinaria belleza. Su piel era suave como el melocotón, tersa, y sus ojos despedían un fulgor único que recordaba al de las esmeraldas. Su cabello largo parecía ser amigo del viento, pues ambos jugueteaban constantemente, y en fin, Umiko despertaba pasiones entre todo el que la observaba. Ella, humilde, se sentía incómoda por el efecto que causaba en los otros, con lo que les pidió a sus padres adoptivos ser quien fabricara las velas que ellos venderían, porque así no tendría más contacto con los demás que el estrictamente necesario. Y así pasó ella a encargarse de esta tarea, añadiendo además a las velas que hacía hermosos dibujos de pájaros y flores y sobre todo, paisajes marinos que de algún modo le venían a la mente. El número de compradores aumentaba sin cesar y además se extendió el rumor de que esas velas eran eficaces talismanes si uno quería emprender un viaje en barco.
Un día apareció en la tienda un mercader que pidió ver a la creadora de las velas que compraba. Al ver a Umiko, pensó que sería un gran negocio exponerla al público y quiso comprársela al matrimonio. Al principio ellos se indignaron, pero tal fue la insistencia del mercader que al final se la vendieron por una fuerte suma de dinero. Cuando Umiko se enteró les suplicó que cambiasen de idea, pero de nada sirvieron sus lamentos; el trato estaba cerrado.
Por la noche le pareció oír una voz que la llamaba, como si el mar repitiera su nombre, pero nada vio. Pasó la noche pintando su última vela. A la mañana siguiente había un carro preparado con barrotes para llevársela hasta el puerto, donde tomarían un barco que les llevaría al continente. Partieron, y en la casa quedó el matrimonio intranquilo, presintiendo que habían actuado mal y que ahora un peligro se cernía sobre ellos.
Llamaron a la puerta, abrieron y apareció una mujer vestida de blanco que quería comprar una vela. Dándole a elegir, ella escogió precisamente esa última vela que Umiko había pintado la noche anterior. Echándoles una última mirada, no sabría decir si rabiosa o despreciativa, pagó y se fue al templo, en cuya escalinata dejó la vela encendida.
La vela brilló con una luz inusualmente fuerte, inusualmente viva. Enseguida, una horrible tempestad empezó a azotar la costa. El barco en el que viajaban Umiko y el mercader intentó en vano volver al puerto, pero una enorme ola lo precipitó al fondo del mar. Mientras el barco se hundía, la última imagen que vio el mercader, que creyó estar delirando por la cercanía de la muerte, fue la de una mujer de blanco, con cola de pez, que se llevaba a Umiko de la mano. Era Amara rescatando a su hija.
Tras la tempestad, el pueblo quedó borrado del mapa, resistiendo sólo el templo y su escalinata. Y no hace mucho aún se vendían en algunos pueblos japoneses unas velas pintadas que recordaban mucho a las que pintara Umiko, la hija del mar, y que los marineros seguían encendiendo antes de emprender cada travesía...
Això va passar fa ja molt i molt de temps, a l'illa de Rodas, banyada pel mar Egeu.
Allà era la llar de la nimfaLluna, dolça i bonica, musa de poetes i artistes, i vivia a un poble on tothom l'admirava sense saver que ja els quedava poc temps per a gaudir de la seva companyia.
Un dia va passar pel lloc Tritó, el rei de les aigües. Els seus ulls eren d'un blau tan intens com la mar que dominava, el seu cabell negre, amb rínxols que s'entortolligaven com els que es formen en l'escuma de les onades del mar.
I va voler el destí, o la història, o qui ho sap, que el seu esguard es fixés en Lluna, la nimfa de pell pàl·lda i trets nets i suaus, quedant enlluernat per la seva bellesa, com a tants d'altres ja els havia succeït en el passat. Però mentre que altres enamorats havien aprofitat la força amb la que Lluna els havia impactat per crear cançons, quadres, històries, per contagiar la seva passió a d'altres... Tritó no en savia pas, d'estimar-la així!
Pensava en ella dia i nit, l'enyorava, l'espiava sempre que li era possible, imaginava la seva veu, el gust dels seus llavis, i tot ell esdevenia ràbia quan pensava que d'altres també disfrutaven tot mirant-la i pensant en ella.
Un día, convençut de que sols calia que ella el coneixés per a que quedés seduïda, s'hi va acostar... Però poques vegades les coses són tal i com les imaginem, i quan va arribar fins a ella algú ja ho havia fet abans, robant-li el cor de la bella nimfa Lluna. Es deia Helios, déu del sol, aquell qui il·luminava el món... i deixava el cor de Tritó en la més pregona de les tenebres.
Les seves esperançes, desfetes, llurs somnis, perduts, els seus desitjos, burlats. L'ira començà a crèixer en el seu interior, els gelos el turmentaren enn les nits fosques i la bogeria s'anà fent un espai en la seva ment cada cop més gran. Va arribar fins un punt on la tortura que sofria cada nit se li feia insuportable, i el seny es va veure reduït a un petit recó gairebé oblidat. I en una d'aquestes nits de ràbia i de dolor enfollidors, Tritó va anar a casa de Lluna i amb un cop sobtat d'espasa la va matar.
Llavors es va apagar la ràbia, i Tritó es veíé al davant del cos mort del seu somni. Va ser en aquell moment quan s'adonà del que havia fet, i de com en matar-la a ella s'havia mort a ell mateix... doncs quan ja no queden els somnis, tampoc queda la vida, i Lluna havia esdevingut el seu únic somni.
Fastiguejat d'ell mateix, es va cloure novament al cor de les aigües, el seu domini antic, i diu que mai més no va gosar aventurar-se al territori terrestre dels altres éssers.
L'ànima de Lluna en morir va pujar al cel ( potser van ser els mateixos déus els qui la van voler situar amunt de tot, ben lluny del mar on Tritó s'havia refugiat ), i una forma rodona va aparèixer a l'hora en la nit, pàl·lida com ho havia estat ella.
El seu reflexe cauria sovint sobre el mar, per a que Tritó no oblidés el resultat de la seva ira descontrolada, tot veient nit rera nit el rostre inert de la seva estimada reflexat sobre el mirall de l'aigua.
I Tritó, segons va anar passant més i més temps sense sortir de les aigües, va anar esdevenint part d'elles, fins el punt que hom creu que avui són ja la mateixa cosa... i que quan les onades desfermades bramen furioses i topen contra els penyassegats una vegada i una altra, no es altra cosa que llur fúria en haver de recordar eternament que va matar la nimfa Lluna, impotent i incapaç per sempre més de perdonar-se.
*
*
La ninfa Luna y Tritón.
Sucedió hace mucho, mucho tiempo, en lo que hoy es la sla de Rodas, bañada por el mar Egeo.
Aquella era la morada de la ninfaLuna, bella y dulce, musa de poetas y artistas, habitante de un pueblo en el que todos la admiraban sin saber que les quedaba poco tiempo para disfrutar de su compañía.
Un día pasó por allí Tritón, rey de las aguas. Sus ojos eran de un azul intenso, como el mar que dominaba, su pelo negro, rizos que se enroscaban recordando los que se forman en la espuma del mar. Y quiso el destino, la historia o quién sabe, que sus ojos repararan en Luna, la ninfa de palidez destacada y rasgos limpios, suaves, quedando cegado por su belleza como tantos otros en el pasado habían quedado.
Sin embargo, mientras otros enamorados habían aprovechado la fuerza con que Luna les había impactado para crear canciones, cuadros, historias, para extender su pasión a otros...
Tritón no sabía quererla así. Pensaba en ella día y noche, la añoraba, la espiaba cuando era posible, imaginaba su voz, el sabor de sus besos, y todo él se volvía ira cuando pensaba que otros también disfrutaban mirándola y pensando en ella.
Un día, convencido de que sólo hacía falta que ella le conociera para que quedase prendada de él, se acercó... Pero pocas veces las cosas son tal como las imaginamos, y cuando llegó hasta ella alguien lo había hecho antes, robando el corazón de su bella ninfa Luna.
Su nombre era Helios, dios del sol, aquel que iluminaba el mundo... y sumía el corazón de Tritón en la más profunda de las tinieblas. Sus esperanzas, desvanecidas, sus sueños, perdidos, sus deseos, burlados. La ira empezó a crecer en su interior, los celos le atormentaron en noches oscuras y la locura se fue haciendo un espacio en su mente cada vez mayor. Llegó un punto en que la tortura que sufría cada noche se le hizo insoportable, y la cordura fue reducida a un pequeño rincón, casi olvidada.
Y una de esas noches de rabia y dolor enloquecidos, Tritón se dirigió hacia la morada de su amada Luna y empuñando una espada la mató de un certero golpe.
Con él se apagó la rabia, y se vio Tritón ante el cuerpo muerto de su sueño. Fue entonces cuando se dio cuenta de lo que había hecho, y de cómo al darle muerte a ella se había matado a sí mismo... pues cuando no quedan sueños, no queda vida, y Luna se había convertido en su único sueño.
Asqueado de sí mismo, se retiró de nuevo a las aguas, su antiguo dominio, y nunca más se aventuró en el territorio de los demás seres.
El alma de Luna, a su muerte, subió a los cielos (tal vez fueron los dioses que quisieron situarla en lo alto, a la mayor distancia posible del mar en el que Tritón se había refugiado), y una forma redonda apareció en la noche, pálida como había sido ella en vida. Su reflejo caería muchas veces sobre el mar, para que Tritón no olvidara el resultado de su ira descontrolada, viendo cada noche el rostro inerte de su amada en el espejo de las aguas.
Y Tritón, según fue pasando tiempo y tiempo en las aguas, sin salir, fue siendo parte de ellas, hasta que al día de hoy se cree que son ya la misma cosa... y que cuando las olas rugen furiosas y chocan contra los acantilados una y otra vez, no es otra cosa que su furia al recordar eternamente que mató a su amada Luna, impotente incapaz de perdonarse.
Voleu ací! Voleu enllà! Feliçes i delicades, fades delicioses!
L’eterna bellesa no mor mai! Els huracans que s’abraonen sobre d’altres móns,
acaronen gentilment aquest reialme... Richard Wagner, a Les Fades.
***"...sans doute, je dormais sûr une feuille, et l´autumne m´'a surpris..." (Francis Cabrel)
"...corre, afanya't, vine abans que l'aigua em colgui els ulls. Reflexa't un instant en el mirall del mar en calma per saber si seras tú qui trobaré a l'altre costat de l'aigua!" * ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *
EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!
...doncs ara és el meu 'jobi' , tot i que durant molts anys va ser la meva feina. A mi em van aparcar, i a l'observatori el van 'jubilar' avans d'hora, als 72 anys de servei...diuen que es veu que diuen que això és el progrés.
ara tot ho fan joguinetes força cares: radars que veuen els pèls amb que les bruixes farceixen les pedres de les tempestes, i satèlits que ens veuen des del cel i ens conten el nombre de pigues per cm. que duem sobre la pell. ara, però, segueixo mirant al cel, sense cap obligació de fer-ho.
volien desballestar un vaixell; i no s'avenen a acceptar que el vaixell fa ja anys que ha trencat amarres, que solca més que mai els cims i les valls espurnejants de la seva mar d'aire.
"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts.
"Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.
Copy Rigth text & images 2005 , 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 by miquel meseguer, & altres.
* * * * * * *
drets reservats, copyright dels autors de textos i fotografies, veieu les condicions al botó de Creative Commons.
i el facebuc dels Amics del Barranc de Biniaraix:
del mateix autor:
.
.
.
