...de quan a Granollers hi havia dones d’aigua ( el Barret de les Històries ).

. *

La dona de pedra de can Blanxart.

Casa Blanxart i Estapé, Granollers

Aquest edifici granollerí s'integra en la primera producció modernista de Jeroni Martorell, que fou arquitecte municipal de Calella, en ple moment creatiu i de maduresa dels mestres modernistes i de l'expansió d'aquest moviment a comarques.

Bastida en 1904 sobre un antic edifici, s'estructura en planta baixa i dos pisos. Al nivell inferior destaca el sòcol de pedra i grans finestrals amb brancals de traceries i decoració floral en relleu. El que més destaca, però, és la gran figura femenina de pedra de gust noucentista i rodejada de motius vinyaters que apuntala amb el braç la tribuna del pis principal. Aquesta té coberta de pavelló, amb perfil ceràmic i gàrgoles als extrems i s'inscriu en un balcó seguit amb treball de forja que traspassa la cantonada. El segon pis és marcat pels balcons de motllures guardapols circulars i treball de forja a les baranes. La façana és estucada en aquest nivell per esgrafiats geometricoflorals i un capcer mixtilini corona l'edifici.

Font ( foto i texte ):  El senyor dels Bertins. http://www.flickr.com/photos/cinglesdeberti/with/3209831014/

* * *

( ... ) Can Blanxart és una casa modernista situada a la cantonada entre els carrers Joan Prim i Torras i Bages. Aquesta casa d’una gran bellesa arquitectònica té una figura femenina esculpida en pedra a la seva portalada, coneguda a Granollers com la dona de pedra. Aquest disabte, envoltada de gent gran i menuda, Maria Manau va explicar la seva curiosa història a peu de carrer, davant del Museu de Granollers.

Tot comença quan el nen de can Blanxart decideix anar a banyar-se al riu Congost i fer campana a l’escola. Es treu la roba i quan surt de l’aigua no hi troba la roba. Avergonyit, torna a casa seva i el seu pare el renya. El nen torna a l’indret del riu i comença a plorar tan desesperat que aconsegueix fer aparèixer quatre dones d’aigua de dins del riu que li tornen la roba.

Un dia el pare coneix les dones d’aigua i en queda tan meravellat que decideix construir un petit palau per a elles amb un estany per tal que es puguin banyar i no es tornin pedra. Però un dia de molta calor, l’estany queda sec i el pare i el fill s’obliden d’omplir-lo. Les dones d’aigua es converteixen en dones de pedra, però a través de les llàgrimes de pare i fill es tornen a convertir en dones d’aigua, i desapareixen. En veure que s’esvaeixen, tots dos deixen de plorar i la darrera dona d’aigua, la rossa, queda per sempre al portal, com una figura de pedra. ( ... ) .

C.M.

Publicat a EL 9 NOU, 04.10.10, p. 20.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Fantasia ( Guerau de Liost ).

.

*

Aflotonades

en els estanys,

juguen les fades

a fer paranys.

Glateix més d’una

d'algun pastor

la galta bruna

d’aquella olor

de la muntanya.

Vetllen subtils

com una aranya

darrera els fils.

L’una, a defora,

fingint recel,

en la revora

del líquid tel

mostra la ufana

d’un pit nacrat.

L’altra s’aplana

mig de costat.

Una altra acluca

pèrfida els ulls

i de la nuca

s’estufa els rulls.

L’una, la galta

parant només,

fa la malalta

de l’aigua al bres.

L’orella atenta,

nenúfar blanc,

una altra ostenta.

Netes de fang,

bombolles pugen

d’un bes ocult

i en l’aire fugen

cercant l’estult

que els cercles mira

de l’aigua, fins

que atret s’hi tira

i es perd endins.

Així, les fades

en els estanys

juguen plegades

a fer paranys,

mostrant la nua

beutat del cos.

Ai de qui grua

copsar-ne un tros!

Ràpid s’agença

i, amb bleix d’afany,

sense defensa

cau al parany.

Malignes fades

per tots indrets

surten onades

de focs-follets.

D’un cop de vara

transfigurat,

el foll que hi para

resta encantat.

I el porten totes

fins al coval

d’on plouen gotes

d’un ritme igual,

que fredes salten

per sobre d’ell.

Saltant, l’esmalten

com un joiell.

I regalimen

per l’ampla faç

i dures llimen

el front i el nas.

S’acaramullen

a glops, a fils,

i el cos despullen

dels vells perfils.

I amb infinita

calma és tornat

estalactita.

D’humà posat

no queda rastre.

Tot és perdut:

en la pilastra

s'oculta mut.

Només hi alena

quan tot morí,

amb planys de pena,

son cor mesquí.

.

*

Guerau de Liost.

Dins:

selvatana amor. La Muntanya d’Ametistes.

1908/1933

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

del matafocs ( Paula Kohlhaupt ).

.

*

Sempervivum tectorum L. ssp. tectorum

Joubarbe des toits, Artichaut des murailles

foto de http://erick.dronnet.free.fr/belles_fleurs_de_france/sempervivum_tectorum1.htm

.

Sempervivum   montanum

foto de http://androsace.com/?c=The+European+Alps&sticky=c?c=The+European+Alps&f=Crassulaceae&g=Sempervivum&s=montanum&sticky=c

Sempervivum   aracnoideum

dibuix de

http://chestofbooks.com/flora-plants/flowers/Flower-Garden/68-Sempervivum-arachnoideum-Cobweb-Houseleek.html

.

Sempervivum   aracnoideum

foto de http://fichas.infojardin.com/crasas/sempervivum-arachnoideum-siempreviva-aranas-telaranas.htm

.

.

*

Les crasulàcies tenen més de deu gèneres, al seu torn dividits en unes 1500 espècies, i proliferen en la majoria de les zones àrides de la Terra.     De la cinquantena d’espècies que formen el gènere Sempervivum, una desena viuen en la zona dels Alps.

Sempervivum tectorum L. és força abundant al sud i centre d’Europa, ensems amb quatre subespècies que es diferencien ben poc d’ella.     Els seus terrenys predilectes són les roques seques i solellades, les tarteres, els prats, i les pastures situades des de les valls més càl·lides fins a alçades de 2800 m.

Aquesta planta sucosa ha rebut el nom de Sempervivum ( sempre viva ) perquè llurs rosetes, tothora verdes, proliferen fins i tot als indrets més eixuts; i el de tectorum perquè, sembla ser, els antics germànics les plantaven a les seves teulades.

En el Capitulare de villis de Lluís el Pietós, datat l’any 812, s’indica als arrendataris dels bens del rei que preservin llurs cases i cabanes contra els llamps plantant matafocs a les teulades, tal i com feien els seus avantpassats.     Per altra banda s’afirma que en plantar-la a la teulada de les corts dels porcs hom evita que aquests emmalalteixin.

En algunes regions de Turíngia rep el nom de Donnerkraut ( herba del Déu Donnar ), i un costum popular li assigna el valor d’oracle de vida:     dins d’una gerra especial es posen diverses tiges de matafoc, una per cada habitant de la casa.   La branca que primer es marceix és la de qui serà el primer en morir.     Idees força semblants tingueren grecs i romans en relació a aquesta planta:     la barba de Zeus, o de Júpiter, com l’anomenaven, era també conductora del llamp.

Les seves virtuts medicinals queden ben determinades des la més remota antiguetat:

.

“...Les fulles, aplicades soles ó amb polenta en forma d’emplastre, son útils al foc de Sant Antoni, a les llagues que cundeixen i talen la carn, a les inflamacions dels ulls, a les cremades del foc i al dolor de gota.     El suc d’elles soles, i millor barrejat amb polenta i oli rosat, és útil fomentació contra els mals de cap.     Dona’s també per beure contra les mossegades dels falangis, contra els fluxos del ventre i contra la disentèria.     Begut amb vi extermina els llombrius ( cucs ) rodons del ventre.”

Dioscòrides.

.

A Catalunya era habitual l’ús de la planta en les pràctiques de medicina popular.

La decocció del matafoc s’aplicava en cataplasmes com a emolient, i es considerava igualment útil per a combatre les digestions difícils.

Al Pirineu s’administrava com a ungüent per a guarir les erupcions cutànies dels infants, i també es creia que era útil per a facilitar la digestió.

Noms:   Cast.:   siempreviva mayor, alcachofa de gatos, hierba puntera.   Cat.:   consolva, herba puntera, matafocs.   Fr.:   artichaut des murailles, joubarbe des toits.     Ang.:   hauseleet.   It.:   semprevivo dei tetti.   Al.:   Donarkraut, Donnerkraut, Dachwürze ( arrel de teulada ).

Sempervivum arachnoideum L. rep aquesta denominació perque llurs fulles segreguen una substància que s’endureix formant uns fils incolors, que envolten les fulles talment com una tela d’aranya.     Llurs diverses varietats es donen en una zona que abasta des dels Pirineus fins els Alps i els Apenins.     Creix sobre roques primitives i roques calcàries situades des de les valls més càl·lides fins a l’estatge alpí, trobant-se en els Alps centrals fins a l’alçada màxima de 2920 m.  S’associa amb facilitat amb altres espècies de matafoc, principalment S. tectorum i S. montanum, formant híbrids.

La fama del matafoc com antihemorràgic i el seu ús en medicina domèstica per guarir les llagues i ferides és molt notable i es remunta a temps molt allunyats.     Segons la veu popular, les seves fulles

“picades i aplicades com a cataplasma, curen les fisures dels pits, i calmen els dolors hemorroidals” ( M. Barbé i F. Santos, a Las plantas medicinales ).

Encara més fantàstic i esgarrifós és aquest relat:

“Si vols ésser testimoni d’una experiència notable, que jo molts de cops he fet, travessa de dalt a baix el cap d’un pollastre pel seu cim, amb un ganivet fi de tallar plomes, mullat amb el suc de qualsevol mena de sempreviva, de sort que el tall no s’en vagi de travès, sinó de dret cap al bec;   i després d’haver-lo destrament travessat fins clavar la punta del ganivet sobre una taula segura, treu prestament el ganivet, i posa sobre i dins d’amdós forats una mica de la mateixa herba picada;   perquè després d’haver tingut el cap del pollastre entre els dits amb la dita herba pel temps de pregar un Credo, el veuràs viure, ressuccitar clarament de la mort a la vida;   de forma que si el deixes anar, marxarà molt sà i sencer ( !!! ) cantant com els altres pollastres, entre els quals menjarà i viurà mentre no el matin;   quina prova crec que també es faria segurament amb un infant de pit, i amb qualsevol altre animal que tingués el cap molt tendre.”        Dr. Laguna, segle XVII.

Amb la sempreviva sembla identificar-se una certa planta medicinal que el Dr. Sixto De Los Angeles, al seu Folklore médico de Filipinas, descriu com

“l'herba que anomenen del Pollo, com una mena de verdolaga que, com ella, creix arreu.   I li vàren donar aquest nom perquè segons diuen, travessat el cap ( d’un pollastre ) amb un punxó, i un cop ja com mort es reviscolà i menjà, amb el suc d’aquesta herba. No ho creuria si no tingués el testimoni de vista d’un religiós sacerdot de la nostra Companyia, en presència de qui es va fer la dita prova.   I confirmant-ho en veure que l’apliquen els indis jugadors de galls a les ferides dels seus.”

Noms:   It.:   semprevivo ragnateloso.   Fr.:   joubarbe aranéeuse.   Al.:   Spinnweben-Hauswurz ( arrel casolana de tel d’aranya ).

*

Sempervivum   wulfenii

foto de http://gastein-im-bild.info/plants/pcrassul.html

Sempervivum   wulfenii

foto de http://flora.nhm-wien.ac.at/Seiten-Arten/Sempervivum-wulfenii.htm

La Sempervivum wulfenii Hoppe no és tant abundant com S. aracnoideum i S. tectorum, i és circumscrita als Alps centrals i meridionals, on prolifera en alçades compreses entre 1750 i 2600 m.

El 1831  D. H. Hoppe la va anomenar wulfenii en record de Franz  Xaver von Wulfen ( 1718 – 1805 ), l’investigador de la flora de Carintia, qui en haver-la trobat en aquella regió la va creure pertanyent a les espècies de flor groga.

Paula Kohlhaupt

dins:

Flora alpina

Chr. Belser Verlag, Stuttgart, 1963.

Eds. Daimon, Barcelona, 1965.

Traducció al català, miquel del turó.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

ha nevat a casameu...vull dir dins!

.

*

a casameu passa sovint que neva, però normalment, només ho fa fora, al que metafòricament parlant en diem "el carrer".   però aquest cop, i mercès l'ajut d'éol, també ho ha fet a dins, com podreu comprovar pels documents gràfics adjunts.

"nevada interior", posterior a la nevada exterior, que va començar amb l'arribada dels forts vents que seguiren a la pertorbació, i mantinguda mentre han estat manxant per sobre o per sota ( vés tú a saber! ) del cent cinquanta km./h.

i tot aquest galledam de neu va entrar... per on?

algú m'ho sap endevinar?

deixeu la vostra resposta com a COMENTARI.

teniu de temps fins a final de mes.

l'encertant rebrà un petit lot de llibres montsenyencs,

per gentilesa de l'observatori que no vol morir.

m.

*

***

.

de tota manera, el cor del turó ha seguit encara encés, i donant caliu...

servido por miquelturo 8 comentarios compártelo

Serrallonga a l'espai terra.

.

*

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Actes del 50 aniversari de la mort de Quico Sabaté, el 5 de gener de 1960.

.

DEL PIRINEU AL MONTSENY

.

.

.

.

.

.

El darrer viatge d'en Quico Sabaté

I. DEL PIRINEU...

Més de mil camins davallen 
del Pirineu al Montseny;
n'hi ha de plàcids i agradosos
i més d'un aspre i ferreny.

.

II. LA HISTÒRIA D'UN VIATGE

És la història d'un viatge,
el seu viatge darrer,
el d'un maquis llegendari:
el d'en Quico Sabaté.

Darrers dies de desembre,
mil nou-cents cinquanta nou,
travessaven la frontera
eren cinc homes i prou.

Si en venien de Costoja
van passar pel lloc normal,
la taverna de la Muga
que és un bon pas natural.

I Sant Julià de Ribelles
i després Sant Bernabeu,
vorejant el Bassegoda,
Llorona i coll de la Creu.

La baga del Ginebret
i Mare de Déu del Mont;
la neu que per dalt hi havia,
quan són a Falgars ja es fon.

A Falgars parada i fonda,
no s'ho poden pas negar,
que, si de nits es camina,
de dia cal reposar.

No tot són flors i violes,
que comença l'embolic:
van encendre una foguera
i això fou un greu oblit.

Un carter rural passava,
cuita a l'ombra i força hostil,
mig fent l'orni corre al poble
i avisa els guàrdies civils.

Quan arriba la parella
ve la sorpresa i l'enuig,
quan parlen les escopetes,
un cau ferit, l'altre fuig.

Pro els maquis també han rebut,
perquè en Quico Sabaté
té una ferida a la cama,
més dolenta no pot ser.

.

III. ...AL MONTSENY

I marxant a corre-cuita
van de dret a Esponellà
on, burlant la vigilància,
ja travessen el Fluvià.

I després deixen Banyoles
i Palol de Revardit,
fins que arriben a la Mota
emparant-se en la nit.

Van de dret al mas Clarà,
conegut anteriorment;
tot i que ara hi viu gent nova,
també els don acolliment.

Quan els vells de la masia
a l'hostal van 'nar a comprar
més menjar del que solien,
amb això es van delatar.

Els civils volten la casa,
dos assalts en varen fer,
morint tota la quadrilla
menys en Quico Sabaté.

Que s'escapa arrossegant-se
just en el darrer moment,
tot dient-los en veu baixa:
"No tireu; sóc el tinent".

Passa el Ter, passa Girona;
com va fer-ho? no s'entén;
amb la cama mal ferida,
però a Fornells assalta un tren.

Obligant-lo, a punta d'arma,
a no aturar-se, sempre avall;
si al Montseny pot acostar-se
serà un bon amagatall.

A l'entrar de Sant Celoni
salta en marxa i deixa el tren;
l'esperen les escopetes
dels civils i el sometent.

Cinc de gener del seixanta,
al matí a dos quarts de nou,
entre trets i corredisses
cau en terra i ja no es mou.

Carrer Major i Santa Tecla,
cruïlla del guerriller,
a la mà la metralleta,
jeu, mort, Quico Sabaté. 
.

Jaume Arnella.

font: mag poesia.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

1892. "la extranjera ó la mujer misteriosa" ( Víctor Balaguer ).

.

*

.

Lady Hester Stanhope ( de Vikipedia )

***

.

( ... )   Montseny, de cuya cima se amparan las nieves y las nieblas...

( ... )   En cuanto al valle de Santa Fe es uno de los sitios más deliciosos del Montseny.   Por allí discurren con placidez las aguas del río Gualba que va derechamente á precipitarse rugiendo en el Gorch Negre, para luego partir á grandes trancos hasta llegar al prodigioso Salt de Gualba, que es uno de los magnos esplendores de la montaña.

En el valle de Santa Fe hay praderas de verdor eterno, senderos que serpentean por debajo de bóvedas de follaje, torrentes que recogen la nieve de las alturas convertida en agua cristalina, sombrosas frondas en que nunca el sol penetra y en que se goza de encantadoras celistias... ( ... )

Junto al valle de Santa Fe está la cueva que fué morada de la penitente del Montseny, singular y misteriosa mujer que ha dado ocasión, no en verdad á una leyenda fantástica con personajes redivivos de siglos remotos, sino á una leyenda perfectamente humana, de nuestra época misma.   He visto y he hablado á varios que conocieron á esa penitente, especie de Extranjera de Arlincourt.   Todavía vive, y espero que viva aún largos años, la dama que conoció á esa mujer misteriosa y que me contó su historia, la cual reservo para mi tercera carta.

*****

V

Tercera carta al maestro.- La penitente del Montseny.- ...( )

*

Sr. D. Fermín Alvarez

Casa Blanch en Arbucias, Julio de 1892.

La llamada Penitente del Montseny apareció repentinamente cierta noche, á tiempo que había estallado una gran tempestad, con lo cual ve Usted que la historia tiene todos los comienzos de una leyenda romántica.     El hermitaño de Santa Fe regresaba de una de sus frecuentes correrías á los pueblos vecinos, y sorprendido por la tormenta apretaba el paso de su cabalgadura, cuando al cruzar por junto á una peña acertó á divisar, bajo el hueco de ella, á una mujer que ahí se había refugiado buscando su amparo para guarecerse de la lluvia.

Enteróse el ermitaño de que la desconocida llegaba al Montseny, como San Segismundo un día,en busca de una cueva donde hacer penitencia en cumplimiento de un voto.     Llevósela aquella noche el ermitaño á su residencia de Santa Fe, y al día siguiente le señaló una cueva.

Allí estuvo por espacio de cinco ó siete años, en la época del 1834 al 1840 próximamente, durante la tremenda guerra civil que comenzó después de la muerte de Fernando VII hasta terminar con el convenio de Vergara.

Dormía vestida encima de unas tablas, y sólo comía pan, patatas, verduras y frutas.     Llevaba siempre consigo, colgante de su cintura, un saquito de seda y en él un cráneo que besaba y abrazaba, postrándose ante él y rezándole.     Debería tener sobre treinta años cuando apareció.     Era alta, delgada, de hermosas facciones y de modales finos y aristocráticos.     La noche que se presentó en la montaña, llevaba un vestido de seda, que continuó llevando siempre hasta desgarrarse y deslucirse con el uso.     Hablaba muy poco, y siempre con gran reserva.     Cantaba admirablemente romanzas en lengua italiana, pero sólo cuando se hallaba sola, internándose por las selvas donde permanecía á veces varios dias seguidos sin presentarse por su cueva.     Los que de lejos la oyeron cantar decían que su voz era fresca y argentina, revelando maestría en el canto.     Hablaba regularmente en castellano, pero con dificultad y con acento extranjero.     En cuanto al catalán, lo hablaba muy mal, mezclando en su conversación palabras castellanas, catalanas y francesas.

Antes de ir al Montseny, la extranjera estuvo en el pueblo de Palau-Tordera, donde alquiló una casita y aposentó en ella dos mujeres del pueblo, que tomó por criadas, dándoles salario sólo para que cuidasen de la casa, conservando los muebles y unos cofres que trajo consigo y en que se dice que guardaba alhajas y ricas prendas de vestir.     Algunas veces abandonaba su cueva del monte y aparecía en su casa de Palau-Tordera, pero era sólo por breves instantes, limitándose á ver si las criadas conservaban su ajuar, y regresaba enseguida al Montseny.

Otras veces desaparecía por algún tiempo.     Abandonaba el monte y su cueva por temporadas más ó menos largas, sin que nadie supiera su paradero, y cuando menos se creía tornaba á presentarse para continuar su vida ascética y penitente, sus ayunos y vigilias en la cueva, sus adoraciones al cráneo misterioso, su completo apattamiento del mundo, sus vagabundas correrías por las selvas y sus cantos nocturnos en los bosques.

A comienzos de la guerra civil de los siete años las tropas liberales, creyéndola espía dl bando carlista, se la llevaron presa á Barcelona, donde tuvo una entrevista con el que era entonces capitán general del Principado, quien la trató con mucha consideración y respeto, poniéndola en libertad inmediatamente, y volviéndose ella entonces á su montaña.

Cuentan también que una vez hizo un viaje al Montseny una persona, desconocida en el país, que parecía ser de gran distinción, sólo para hablar con aquella mujer misteriosa, llegando á tiempo en que la penitente se había ausentado y desaparecido por una temporada, como a veces ocurría.     No encontrándola en su cueva, el desconocido viajero trazó con un punzón ciertas letras ó cierta palabra en el tronco de un haya que se alzaba vecina a su morada;   pero al regresar la penitente, al enterarse por el ermitaño de Santa Fe de lo que había ocurrido, y al leer la palabra en el tronco, mandó cortar el haya haciendo una hoguera con su tronco y con sus ramas.

Se llamaba aquella mujer, ó se hacía llamar Bernardina Flores, pero evidentemente no era este su nombre, siendo general la opinión de que era una dama extranjera.

Durante toda la época de la guerra civil estuvo en su cueva del Montseny.     Más tarde, anunciando que había ya terminado el tiempo de su penitencia, abandonó la cueva, puso albarán en el balcón de su casa de Palau-Tordera, despidió á las criadas que en ella tenía, y dicen que se retiró á San Justo Desvern, donde alquiló, compró ó mandó edificar una casa que tenía algo de señorial y de castillo, en la que vivió recoleta, sola con una criada.

Ota versión me dieron también respecto á su partida del Montseny.     Una persona de esta comarca, que trató de averiguar la vida y la historia de aquella extraña mujer, después de reunir ciertos antecedentes, aglomerar datos y consultar fechas, llegó a adquirir la convicción, según me dijo, de que pudiera ser aquella misma misteriosa Lady inglesa de quien habla Lamartine en sus Viajes á Oriente, y de quien cuenta que estuvo algunos años en España, retraída en la cueva de un monte.

Es cuanto pude averiguar acerca de La extranjera ó la mujer misteriosa, como hubiera dicho en sus tiempos el vizconde de Arlincourt, la penitente del Montseny, como la llaman en el país.

.

Víctor Balaguer

Al pie de la encina. Historias, tradiciones y recuerdos.

El Progreso Editorial. Madrid, 1893.

( pp. 3, i 59 a 69 )

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

En Gatus de Seva.

.

*

En Gatus de Seva.

.

L'Agustí, anomenat en Gatus, fou un rodamón que va arribar a Seva, no se sap ben bé d'on procedia.     El sobrenom de Gatus, li va venir donat perquè tenia molts gats que sempre l'acompanyaven.

Sembla ser que en la seva joventut, havia estat actor, era un bohemi que li agradava el bon viure i la vida alegre.

No se sap el motiu que el va portar a convertir-se en un captaire.     Segons diuen era un home que pel seu tarannà es va fer apreciar per tothom, i la mainada el seguia per tot arreu.     No posseïa altra fortuna que el seu bon cor i el seu amor per la natura, cosa que va fer que ben aviat formés part del poble.

El seu habitatge era una cabana, al costat del riu Gurri, sota un pont del s. XVI, que avui s'anomena el pont d'en Gatus. La cabana estava plena de testos amb flors i d'altres atuells de tota mena.

Li agradava penjar bombetes per tot arreu, tot i que no tenia electricitat.     Per mobiliari tenia un sofà esventrat, una màrfega i una cadira petita.     Si bé vivia pobrement, tenia per sostre els estels i gaudia de la riquesa del paisatge, de les seves flors, dels arbres amb el murmuri del vent dins els seus brancatges, de l'olor de l'herba i del boix, del cant del ocells...     Tot convivia amb ell en una perfecta harmonia.

En Gatus es va convertir en tot un personatge que la gent emparava en tot moment.     El pont fou el seu aixopluc i el seu reialme.

Però un dia, en Gatus es va posar malalt i el varen portar a l'hospital de Vic i ja no va tornar mai més.

El poble de Seva es quedà sense la seva presència, i els infants sense l'home que els explicava rondalles i acudits, amb profusió de gestos i modulació de veu.

Encara avui, molts nois i noies del poble recorden anècdotes sobre en Gatus que els expliquen els pares o avis.

*

font:

Agenda escolar 2003-2004.

Centre d'Educació Ambiental Santa Marta.

Viladrau.

fotos: rutasdeluis

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo