feliç vintonze!

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

totdestiudeldeu.

.

fotos de l'estiu intens del 2010.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

Malina i Anningan ( mite inuit ).

.

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

*

Malina i Anningan

( mite inuit ).

Pels inuit de Groenlàndia és una deesa, Malina, qui representa el Sol, i Anningan, germà seu, el déu de la Lluna. D’alguna manera s’apropa a la mitologia dels aborígens australians, on la Lluna era identificada amb una figura masculina i el Sol era considerat una figura femenina, ben bé al contrari que a la nostra cultura clàssica.

Talment com succeeix amb els australians, això pot ser degut a l’importància atorgada pels inuit a la figura femenina, sense la qual no seria possible la vida. Igualment la vida a la la Terra no és possible sense el Sol, establint potser així una relació entre la feminitat i el nostre astre; i encara cal afegir la transcendència que pot tenir el Sol a la zona circumpolar, on l’estació de la nit-hivern pot durar cinc mesos.

*

Segons diu la llegenda, Malina i Anningan ja vivien i jugaven junts de ben petits.

Però un cop van ser adults, vetaquí que les coses van canviar.

Una nit, mentre jugaven a les fosques, tal i com feien de petits, Annigan va voler violar la seva germana. Ella es resistí i es defensà inutilment, i durant la lluita van fer caure el llum d’oli de foca, embrutant les mans de Malina amb greix renegrit de sutge. Mentre procurava sense gaire èxit de treure’s Anningan de sobre, va ennegrir-li la cara amb l’espès greix. Malina, però, va poder finalment fugir, i va córrer tant i tant com va poder, cap al cel, on es va encendre, esdevenint el Sol.

Anningan, sense mostrar cap penediment pel seu crim, va continuar perseguint-la fins el cel, on va transformar-se en la Lluna. Aquesta persecució eterna entre els germans explica que cada dia el Sol substitueixi la Lluna al firmament. Però de tant en tant, el déu-lluna agafa a la deesa-sol i la torna a violar, tot causant l’eclipsi solar.

Anningan es concentra tant en la seva germana que sovint s’oblida de menjar. Per tant, a mesura que passen els dies, s’el va veient més prim per la manca d’aliment.

Un cop al mes, la Lluna desapareix per tres dies, i és llavors quan el déu Anningan pot menjar. Passats aquests tres dies, sempre torna a empaitar sa germana. Així és com la gent inuit dona explicació a l’aparició diària del Sol i la Lluna, i les fases d’aquesta. ( ...)

I de la mateixa manera com s’odien el Sol i la Lluna, aquest mite estableix l’odi intersexual, i a causa d’això, durant l’eclipsi solar era tabú pels homes sortir de casa si no volien enmalaltir. Per altra banda, als eclipsis llunars eren les dones les que no podien sortir.

Segons els inuit, les malalties són enviades per Malina i Anningan a aquells que els han ofès. També, quan mor un home o neix una noia, creuen que surt un anell al voltant de la Lluna que expressa la pena d’Anningan ( hal·lo llunar ).

La deesa del Sol expressa la seva felicitat pels mateixos esdeveniments, apareixent per partida triple en el fenòmen dels parhelis o falsos sols, que formen part de les corones solars ( fenòmens òptics de refracció ).

*

font:

http://www.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_inuit.shtml

Breu aproximació a les poblacions àrtiques

traducció al català: miquel del turó.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

Cosmovisió dels pobles inuit ( Cervantesvirtual )

.

.

foto del facebook anomenat "en Quico de les Vernedes"..

.

.

(...)

Cosmovisió dels pobles inuit

Amb els primers comerciants i exploradors europeus, també van arribar a les terres de l’Àrtic molts missioners que malgrat tot, no van alterar radicalment la vida dels inuit, però sí que hi influïren en alguns aspectes. Aquests misioners occidentals pretengueren substituir la cosmologia aborigen pel cristianisme i, si bé convertiren a moltes persones i els xamans van passar a un segon pla dins de la religiositat inuit, no cambiaren llur concepció tradicional sobre el món.

Malgrat tot en aquestes poblacions la religió no está molt desenvolupada, mantenint-se en la creença en llegendes i mites d’éssers sobrenaturals, com el Mishtapeu.

L’espiritualitat dels pobles inuit

El sistema de creences tradicional dels inuit es basa en l’existencia d’un món natural o visible i un món sobrenatural o invisible, centrats en els animals, la caça i les relacions amb la Terra. D’aquesta forma podríem dir que els inuit plantegen una peculiar forma de creença «animista», segons la qual el món és vist com el continent d’un gran nombre d’entitats espirituals, algunes de las quals són associades amb éssers materials, com animals o objectes inanimats, mentre que d’altres no tenen forma visible material.

Algunes d’aquestes entitats no visibles són més poderoses i significatives per a la humanitat que els elements visibles, i la mitología inuit ens parla de moltes d’elles. De la mateixa manera, els yupik creuen en l’existència de dos móns diferents: el visible i l’invisible. Ambdós móns ocupen el mateix espai físic, tot i que els esperits del segon rara vegada poden ésser contemplats pels habitants del primer.

Els Mishtapeuat ( esperits bons ) resideixen al Tshishtashkamuk o món espiritual, semblant al món dels inuit, on hi ha llacs, muntanyes i vegetació. Segons les creences tradicionals dels inuit, el seu poble va viure una vegada en aquest món dels esperits, però es va inundar i ara viuen al món que coneixem, i que és una illa connectada al món dels esperits per un pont de terra. La frontera entre ambdós no sol ser gaire permeable, tot i que als moments de trànsit com el neixement, la mort ó la pubertat, esdevé una mica més transparent. En aquestes ocasions és essencial l’harmonia o tunghat que hom assolia amb els rituals adients. Segons l’espiritualitat inuit, tots els objectes animats o inanimats tenen el seu esperit, o yuas, amb forma humana. En el passat tots els animals tenien la qualitat de transmutar-se a voluntat.

Pel que fa a l’estructura del Cosmos, per a aquests pobles l’Univers és compost per moltes capes diferents que mantenen un fràgil equilibri. Les accions imprudents de la gent podien ofendre els esperits i trencar aquest equilibri. El resultat podia ser la malaltia, la manca de cacera o les tempestes. Per tant, una part fonamental de l’entrenament consistia en aprendre a tenir un comportament correcte. Per altra banda, cal tenir present que per als inuit, no tant sols els humans tenen consciència, sinó també tots i cadascún dels elements de la natura.

Viuen en un món conscient, i allà on vagin es troben entre els esperits dels seus avantpassats, així com els dels animals, plantes, muntanyes, vents, llacs, rius... Així, el seu sentit del sagrat se centra en una natura pràctica, i no en l’idealització de deïtats i la racionalització teològica. El pragmatisme és la base dels seus plantejaments sagrats. Tenint en compte aquesta concepció, podem entendre que per als inuit una de llurs preocupacions principals és el manteniment de l’armonia en llur ambient propi, i això ens recorda l’espiritualitat plantejada pels aborígens australians.

Els inuit tenen molts tabús, rituals i cerimonies a respectar i a practicar, que signifiquen el manteniment i el respecte vers una orientacíó ecològica harmoniosa.

El respecte és, per tant, un element clau per a l’espiritualitat inuit; és un pilar per al manteniment de les bones relacions amb el món dels esperits i amb els elements naturals ( animals, aigua, ...), així com amb els elements físics.

Els caçadors poden obtenir la cooperació dels animals que són llur presa mitjançant el respecte mostrat cap a les restes com els óssos i d’altres elements, fent ofrenes o duent la roba pintada amb símbols especials. Si els animals no són ben atesos i no se senten respectats, poden arribar a ofendre’s i no col·laborar amb els caçadors.

Així, matar sense causa justificada és considerat un crim atroç, i el càstig sovint ès el desterrament.

Com succeeix amb els aborígens australians, la gent inuit va estar advertida que mai no fes cap mal ni abusés dels animals. Segons les seves creences, quan hom desprecia la vida de qualsevol animal i se’l mata sense sentit, aquest ja no pot tornar a la Terra, doncs la manca de respecte mostrada faria que els esperits no tornessin a nèixer i a renovar llur vida altra vegada. Així és com la cultura inuit explica que determinades plantes i animals s’hagin extingit en la Terra, i tants d’altres siguin en camí de fer-ho.

Per altra banda, també escolpeixen petites figueres amb fusta de la platja, os o marfil de morsa, figures que represenren animals i que pretenen obtenir les qualitats de l’ésser representat.

Aquests materials també es fan servir per a confeccionar màscares cerimonials, de vegades tan petites que les duen als dits les dones durant les dances rituals.

A tall de resum, podem establir alguns punts principals de l’espiritualitat inuit, que possiblement ens recordin altres pobles d’altres continents com els indis nord-americans, els aborígens australians o fins i tot els indígenes africans.

Primer, els aborígens han construït aquestes tradicions sobre un sistema de creences animista prehistòric, que com ja hem dit, es basa en la consideració de que el Món de la Natura és poblat per nombrosos éssers espirituals, associats principalment amb els animals i les forces naturals.

Per altra banda, posseeixen una base xamànica segons la qual la influència en aquest món natural dels esperits pot aconseguir-se amb l’ajut d’experts en rituals, és a dir, dels xamans, que eren homes o dones, que tenien l’habilitat d’establir contacte directe amb entitats sobrenaturals.

També podem apuntar com a tret principal en el seu sistema de creences la integració de l’espiritualitat dins de llurs activitats diàries com la caça, i dins la seva vida en contacte directe amb l’ambient natural.

En aquest sentit, per a l’inuit l’ésser humà és integrat dins la Natura, i no un element que n’estigui al marge. Això suposa l’asumció de que la humanitat, la terra i els animals són units no sols físicament sinó èticament i espiritual, doncs tots formen part del mateix univers moral.

Un darrer tret de l’espiritualitat inuit podria ser el manteniment de les tradicions espirituals del passat com a font d’inspiració en la formació d’expressions culturals identitàries, en el context de la moderna societat multicultural de l’Àrtic.

Convé però deixar clar que aquestes creences tradicionals dels pobles inuit es mantenen actualment en major o menor grau, sovint en funció de llur dependència o vinculació amb la caça i d’altres activitats de supervivència. El respecte i la creença varien en cada comunitat, cada familia i d’un a altre individu, i encara es practiquen algunes cerimònies. Tanmateix, els inuit tenen llurs especialistes en el coneixement espiritual i les tradicions, perquè no tots els membres de la comunitat posseeixen el mateix grau de coneixement dels principis de l’espiritualitat.

La figura del Xamàn

Com ja hem dit, per a la gent inuit la cultura, la sabiduria i la vida s’interrelacionen fins al punt que l’espiritualitat impregna qualsevol aspecte de llurs vivències. Per a poder sobreviure a un mitjà tan hostil els ha calgut de desenvolupar tot un seguit d’estratègies de supervivència i de normes de convivència, entre les quals el manteniment de l’equilibri i el respecte vers el món natural i espiritual. Si no fos aixì, possiblement no podrien sobreviure.

Per a ajudar-se a trobar aquest equilibri aquests pobles han desenvolupat una visió metafísica de la natura, on l’harmonia amb l’espai és un element fonamental per a sobreviure.

Llur sistema espiritual és descrit com xamanístic, degut al paper fonamental desenvolupat pels angakut ( xamans ) de comunicar amb les forces espirituals per a l’èxit de la caça, o per a recuperar l’harmonia amb el món natural espiritual.

Els angakut són especialistes en aquesta religió animista, segons la qual el món és habitat per molts éssers espirituals. Són els homes que van més enllà del coneixement humà, i com a tals, són capaços de comunicar-se amb la natura i el món sobrenatural, aconseguint amb el seu ajut un major equilibri.

Els xamans tenien el do de percebre les veus de la natura i desxifrar intuitivament els missatges transmesos pels mites, els tabús, els rituals i cerimònies i d’altres formes d’esdeveniments extraordinaris. Aquests individus savis i especials podien accedir lliurement al món “no visible” o sobrenatural, i sovint tornaven amb noves cançons, tabús, rituals o cerimonies i les mostraven a tothom.

Els amulets eren sovint usats pels xamans; molts de cops consistien en parts d’animal o fragments de creacions terrenals. Sovint, els xamans duien l’amulet o la bossa de la medicina penjat al coll, o cosit com a butxaca a l’interior de la parka.

Aquests savis xamans tenien experiències amb esperits als qui només ells podien veure i, de vegades, aquests esperits bons que viuen a un altre món i que són anomenats mishtapeuat ajudaven els xamans a comunicar-se amb el món sobrenatural.

El xamàn solia ser un guaridor que tractava els símptomes físics, psicològics i espirituals dels seus pacients, ja que per les seves especials qualitats podia endevinar la causa de la manca de salut, o de la poca sort a la caça.

Quan les ofenses a les persones desequilibraven l’Univers, ell podia volar al Món dels Esperits i servir de mitjancer amb ells, amb la fi de restablir l’harmonia.

Els xamans i els ancians eren els encarregats del cicle cerimonial. Annualment celebraven quatre festes: Petugtaq ( la festa de les Preguntes ), Meff’aq ( la de Difunts ), Nakaduq ( la de la Cufeta ) i Kelek-lka’af ( la del Convit ).

Pel que fa a l’obtenció de l’informació sobre el món dels esperits i dels animals, l’endivinació és una de les vies utilitzades pels xamans per a realitzar llurs averiguacions. En qualsevol cas, el ritual seguit tradicionalment es devia realitzar en secret, i participant-ne només els membres de la comunitat.

Un altre mètode era l’inducció d’un estat de trànsit mitjançant el qual els caçadors podien aconseguir alguna informació. Per altra banda, pels inuit els somnis eren i son una font vital d’informació més o menys certa sobre el seu futur.

Les comunicacions del món espiritual també arriben, tot i que d’una manera un pel matussera, d’una figura anomenada Matshishkapeu, que intenta comunicar-se amb els inuit, tot i no parlar gaire la seva llengua.

Si bé és cert que gairebé tots els caçadors tenen algun poder espiritual, són els xamans qui el tenen de veritat, doncs ells accedeixen directament al món sobrenatural.

Podem cloure senyalant que la importància de la figura del xamàn rau principalment en el seu paper d’intermediari entre el món físic ordinari i el món dels esperits, i que mitjançant llurs cerimònies rituals i llurs cants son capaços de convocar els esperits i de parlar-los en llur llengua.

Alguns dels mites inuit relacionats amb l’origen i l’ordenació del Món.

En la tradició oral dels pobles inuit trobem un incontable nombre d’històries sobre la creació i sobre herois mitològics de tota mena, que dominen l’espiritualitat inuit, o que la dominaven abans de l’arribada dels missioners cristians. Aquestes històries i llegendes poden dividir-se en dues categories diferents: d’una banda, les anomenades tipatshimuna, que són relats d’aconteixements, d’experiències reals, i per altra banda, els atanukana, que serien els mites llegendaris i que integren les històries de creació ( cosmogonies ) i els esdeveniments sagrats. L’antiga preocupació dels aborigens per tot el que els envolta, viu o mort, pels viatges, per la relació del seu poble amb els estrangers i amb altres pobles, queda reflexada en un conjunt de relats que revelen aconteixements testimoniats o experimentats pels inuit.

Talment com succeeix en d’altres cultures passades o presents, els mites dels inuit expliquen la creació i l’ordenació del món tal i com el coneixem, proporcionant el model de l’ordre còsmic, així com la justificació de determinades normes per al comportament humà. Els atanukana recorden la creació del món i els aconteixements esdevinguts en aquell periode de temps durant el qual la gent i els animals encara no s’havien diferenciat. També hem d’aclarir que alguns d’aquests mites s’esdevenen a Tshishtashkamuku, la terra dels Mishtapeuat, als qui tornarem a fer referència, mentre que d’altres tenen lloc a la mateixa Terra, poblada com és pels inuit, els animals i els esperits.

Per altra banda, cal tenir present que la mitologia és un instrument pedagògic inestimable que supera el temps. Així, els relats mítics dels narradors estimulen l’imaginació dels oïdors inuit. Passat i present s’uneixen en la narració. La història i les paraules contenen un cert sentit epistemològic; mitjançant les paraules, i l’entonació i l’émfasi del narrador el missatge té un significat especial per a qui l’escolta, i mitjançant aquesta comunicació recíproca els participants són transportats dins del relat. Per al foraster que intenta comprendre el significat de l’experiència pot semblar-li només una història, però per a la persona introduïda en aquestes pràctiques aquesta experiència l’acondueix a una orientació espiritual harmònica amb la natura. Aquest és el coneixement qualitatiu, amb la finalitat de la felicitat i d’una vida llarga.

Els mites inuit presenten problemes culturals importants com ara l’incest, el canibalisme, la necessitat de compartir, i l’excès d’orgull ( arrogància ). Alguns d’ells no semblen tenir cap significat aparent funcional, ni cap utilitat. Malgrat tot, un bon nombre d’antropòlegs han notat que en general els mites reflexen el que sembla ser una necessitat humana ben bàsica i senzilla: la necessitat o el desig d’entendre el món, incloent-hi la natura i la societat humana.    ( ... )

El Temps Distant i el Món dels Esperits

Molts dels atanukana succeeixen en un temps mitològic, anomenat el Temps Distant, i un lloc mitològic, Tshishtashkamuku, que és el món dels Mishtapeuat i del que tornarem a parlar.

Al Temps Distant, els éssers ancestrals van patir transformacions i evolucionaren vers a formes humanes o animals. En aquest temps mític, quan l’escorça de la Terra era prima, era fàcil tant per als humans com per als animals la comunicació entre ells, o el transformar-se els uns en els altres.

Algunes llegendes ens parlen d’ocells i d’altres animals que duien parkes especials amb caputxes, i que quan necessitaven comunicar-se amb els éssers humans només havien d’aixecar-se la caputxa, com si fos una màscara. D’alguna forma, assota hi hauria una cara humana capaç de comunicar-se en la llengua dels humans.

Aquest temps mitològic constituïa, mercès a aquesta facilitat de comunicació, un marc ideal per a estudiar i conèixer els animals. Hi ha però un element que des dels temps ancestrals ha diferenciat els éssers humans dels animals, i és la consciència de la mort; mentre que els animals no tenen aquesta consciència , l’home posseeix aquest coneixement fatal. Tot i això, per a la gent inuit la mort no és el final, sinó més aviat el termini d’un cicle al qual li segueix un altre... De fet, la majoria d’ells no temen la mort.

Al Món dels Esperits hi són també els esperits mestres dels animals, i un bon nombre d’altres éssers sobrenaturals, entre els quals destaquen els seguents:

Molts d’aquests esperits són encara presents en la vida diària de la majoria dels inuit. Així, hom creu que un Katshimetsheshu és responsable dels sorolls en la foscor, que llensa pedres a les tendes i roba els utensilis dels poblats. Sovint els infants són advertits que no s’allunyin gaire del campament o del poblat per la por d’aquests esperits.

Tshiuetinush, l’esperit del vent del nord, també té una existència contemporània. D’altre esperits, com Atshen i Memekueshu, no semblen tenir aquesta existència contemporània amb la dels inuit, sinó que apareixen als mites i als relats llegendaris. Però són els Mishtapeuat els qui juguen un paper veritablement important en la seva vida espiritual, com tot seguit veurem.

Els Mishtapeuat i Tshishtashkamuku

Com ja indicavem en parlar del llegendari Temps Distant, la comunicació entre els éssers humans i els animals i amb els esperits era llavors fàcil, però al temps present i el moment actual les relacions dels humans amb el Món dels Esperits és mantingut mitjançant el compliment de tabús, cerimònies espirituals ( com la incineració d’ossos ), totes les formes d’endevinació, o l’anomenat mukaushan, àpat de moll d’ossos.

D’entre les pràctiques conservades en les creences inuit per a contactar amb el regne cosmològic també es troben els somnis, el ritual del Kakushapatak o “moviment de la tenda”. L’importància dels Mishtapeuat rau en el fet de que aquesta comunicació amb el món sobrenatural s’aconsegueix amb la seva presència i el seu ajut, doncs serveix de mitjancer entre qui oficia el ritual i el món sobrenatural. Un Mishtapeu estableix la relació amb els esperits quan és reclamat per a facilitar aquesta comunicació entre ells i l’angakut.

Els Mishtapeuat són un conjunt d’éssers gegantins, que no són ben bé humans, ni ben bé animals, que no mengen el mateix que les persones i que no defequen ni pixen. Aquests éssers posseeixen poders especials per a predir el futur, guarir els malalts, i aconduir-los en la mort. N’hi ha de dues menes; uns que sòn de caràcter benèvol, i uns d’altres de caràcter malèvol, que són en lluita permanent entre ells i amb els altres esperits. El seu cap és Utshimau-mishtapeu, benefactor que protegeix els inuit dels esperits malèvols.

El món on habiten, Tshishtashkamuku, és força semblant al nostre; tamé hi ha llacs, badies, muntanyes, i la mateixa vegetació. Però està poblat per una fauna gegantina i d’altres éssers inhumans, i és considerat un món perillós on els humans no hi poden viure. Alguns relats inuit narren expliquen que els humans van habitar un temps a Tshishtashkamuku, però van ser exterminats per éssers hostils. Ës en aquest món on tenen lloc els esdeveniments narrats als atanukana.

El contacte amb aquest món s’ha mantingut principalment mercès als Mishtapeuat, qui juguen un paper essencial en alguns rituals inuit servint de mitjancers amb el món sobrenatural i fent el paper d’interprets. L’angakut o l’inuit s’han de refiar del seu Mishtapeu per a comunicar-se amb el món espiritual.

Així, hi ha dos responsables de la comunicació entre els dos móns: el angakut, que interpreta per als humans, i el Mishtapeu, que interpreta per als esperits.

El Mishtapeu fora dels rituals es comunica amb l’inuit principalment per la via dels somnis. Tot i això, l’iniciativa per a establir el contacte la pren el Mishtapeu, qui per exemple pot indicar en un somni a un caçador com fer una determinada cerimònia.

.

.

*

font:     http://www.cervantesvirtual.com/historia/TH/cosmogonia_inuit.shtml

Breu aproximació a les poblacions àrtiques.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

M 51 ( APOD ).

.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La nimfa Lluna i Tritó.

.

*

.

*

La nimfa Lluna i Tritó

Això va passar fa ja molt i molt de temps, a l'illa de Rodas, banyada pel mar Egeu.

Allà era la llar de la nimfa Lluna, dolça i bonica, musa de poetes i artistes, i vivia a un poble on tothom l'admirava sense saver que ja els quedava poc temps per a gaudir de la seva companyia.

Un dia va passar pel lloc Tritó, el rei de les aigües. Els seus ulls eren d'un blau tan intens com la mar que dominava, el seu cabell negre, amb rínxols que s'entortolligaven com els que es formen en l'escuma de les onades del mar.

I va voler el destí, o la història,  o qui ho sap, que el seu esguard es fixés en Lluna, la nimfa de pell pàl·lda i trets nets i suaus, quedant enlluernat per la seva bellesa, com a tants d'altres ja els havia succeït en el passat. Però mentre que altres enamorats havien aprofitat la força amb la que Lluna els havia impactat per crear cançons, quadres, històries, per contagiar la seva passió a d'altres...     Tritó no en savia pas, d'estimar-la així!

Pensava en ella dia i nit, l'enyorava, l'espiava sempre que li era possible, imaginava la seva veu, el gust dels seus llavis, i tot ell esdevenia ràbia quan pensava que d'altres també disfrutaven tot mirant-la i pensant en ella.

Un día, convençut de que sols calia que ella el coneixés per a que quedés seduïda, s'hi va acostar...      Però poques vegades les coses són tal i com les imaginem, i quan va arribar fins a ella algú ja ho havia fet abans, robant-li el cor de la bella nimfa Lluna.    Es deia Helios, déu del sol, aquell qui il·luminava el món... i deixava el cor de Tritó en la més pregona de les tenebres.

Les seves esperançes, desfetes, llurs somnis, perduts, els seus desitjos, burlats. L'ira començà a crèixer en el seu interior, els gelos el turmentaren enn les nits fosques i la bogeria s'anà  fent un espai en la seva ment cada cop més gran. Va arribar fins un punt on la tortura que sofria cada nit se li feia insuportable, i el seny es va veure reduït a un petit recó gairebé oblidat.     I en una d'aquestes nits de ràbia i de dolor enfollidors, Tritó va anar a casa de Lluna i amb un cop sobtat d'espasa la va matar.

Llavors es va apagar la ràbia, i Tritó es veíé al davant del cos mort del seu somni.      Va ser en aquell moment quan s'adonà del que havia fet, i de com en matar-la a ella s'havia mort a ell mateix... doncs quan ja no queden els somnis, tampoc queda la vida, i Lluna havia esdevingut el seu únic somni.

Fastiguejat d'ell mateix, es va cloure novament al cor de les aigües, el seu domini antic, i diu que mai més no va gosar aventurar-se al territori terrestre dels altres éssers.

L'ànima de Lluna en morir va pujar al cel ( potser van ser els mateixos déus els qui la van voler situar amunt de tot, ben lluny del mar on Tritó s'havia refugiat ), i una forma rodona va aparèixer a l'hora en la nit, pàl·lida com ho havia estat ella.

El seu reflexe cauria sovint sobre el mar, per a que Tritó no oblidés el resultat de la seva ira descontrolada, tot veient nit rera nit el rostre inert de la seva estimada reflexat sobre el mirall de l'aigua.

I Tritó, segons va anar passant més i més temps sense sortir de les aigües, va anar esdevenint part d'elles, fins el punt que hom creu que avui són ja la mateixa cosa...     i que quan les onades desfermades bramen furioses i topen contra els penyassegats una vegada i una altra, no es altra cosa que llur fúria en haver de recordar eternament que va matar la nimfa Lluna, impotent i incapaç per sempre més de perdonar-se.

*

*

La ninfa Luna y Tritón.

Sucedió hace mucho, mucho tiempo, en lo que hoy es la sla de Rodas, bañada por el mar Egeo.

Aquella era la morada de la ninfa Luna, bella y dulce, musa de poetas y artistas, habitante de un pueblo en el que todos la admiraban sin saber que les quedaba poco tiempo para disfrutar de su compañía.

Un día pasó por allí Tritón, rey de las aguas. Sus ojos eran de un azul intenso, como el mar que dominaba, su pelo negro, rizos que se enroscaban recordando los que se forman en la espuma del mar. Y quiso el destino, la historia o quién sabe, que sus ojos repararan en Luna, la ninfa de palidez destacada y rasgos limpios, suaves, quedando cegado por su belleza como tantos otros en el pasado habían quedado.

Sin embargo, mientras otros enamorados habían aprovechado la fuerza con que Luna les había impactado para crear canciones, cuadros, historias, para extender su pasión a otros...

Tritón no sabía quererla así. Pensaba en ella día y noche, la añoraba, la espiaba cuando era posible, imaginaba su voz, el sabor de sus besos, y todo él se volvía ira cuando pensaba que otros también disfrutaban mirándola y pensando en ella.

Un día, convencido de que sólo hacía falta que ella le conociera para que quedase prendada de él, se acercó... Pero pocas veces las cosas son tal como las imaginamos, y cuando llegó hasta ella alguien lo había hecho antes, robando el corazón de su bella ninfa Luna.

Su nombre era Helios, dios del sol, aquel que iluminaba el mundo... y sumía el corazón de Tritón en la más profunda de las tinieblas. Sus esperanzas, desvanecidas, sus sueños, perdidos, sus deseos, burlados. La ira empezó a crecer en su interior, los celos le atormentaron en noches oscuras y la locura se fue haciendo un espacio en su mente cada vez mayor. Llegó un punto en que la tortura que sufría cada noche se le hizo insoportable, y la cordura fue reducida a un pequeño rincón, casi olvidada.

Y una de esas noches de rabia y dolor enloquecidos, Tritón se dirigió hacia la morada de su amada Luna y empuñando una espada la mató de un certero golpe.

Con él se apagó la rabia, y se vio Tritón ante el cuerpo muerto de su sueño. Fue entonces cuando se dio cuenta de lo que había hecho, y de cómo al darle muerte a ella se había matado a sí mismo... pues cuando no quedan sueños, no queda vida, y Luna se había convertido en su único sueño.

Asqueado de sí mismo, se retiró de nuevo a las aguas, su antiguo dominio, y nunca más se aventuró en el territorio de los demás seres.

El alma de Luna, a su muerte, subió a los cielos (tal vez fueron los dioses que quisieron situarla en lo alto, a la mayor distancia posible del mar en el que Tritón se había refugiado), y una forma redonda apareció en la noche, pálida como había sido ella en vida. Su reflejo caería muchas veces sobre el mar, para que Tritón no olvidara el resultado de su ira descontrolada, viendo cada noche el rostro inerte de su amada en el espejo de las aguas.

Y Tritón, según fue pasando tiempo y tiempo en las aguas, sin salir, fue siendo parte de ellas, hasta que al día de hoy se cree que son ya la misma cosa... y que cuando las olas rugen furiosas y chocan contra los acantilados una y otra vez, no es otra cosa que su furia al recordar eternamente que mató a su amada Luna, impotente incapaz de perdonarse.

imatge i text de

http://embrujando.iespana.es/index.htm?/hadas/ninfa.htm

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

La inclinació de les pluges ( Mario Satz ).

*

Cal haver viatjat molt i conèixer diferents altutuds, paisatges, orografies, deserts i mars profundes per poder apreciar les diferents inclinacions de les pluges, ó posem per cas, el seu gruix i la seva música.     A l’América del Sud, entre Brasil i Argentina, potser per influència amazónica, les gotes són gruixudes, rabioses.     Tamborinegen, repiquen i barbotegen a l’hora.     Són producte del que anomenariem una pluja gruixuda, bàrbara, a l’estiu tan anàrquica que, situats en l’horitzó de la pampa, podem veure-la dançar en remolins sobre sectors específics, vessant el seu xilòfon de presències sobre els sostres dels galpones ó humitejant la pajabrava dels ranchos humils per a despertar, a l’estiu, la tendre dolçor dels nius de l’alosa.

A ciutats com Londres, París ó Barcelona, les pluges solen ser porugues i quan no, són ferotges, filles de la sinistra Gota Freda, meteorològica bruixa de les incipients tardors.     Per aquestes terres les gotes són fines, tímides, com si en la seva caiguda sobre les megalòpolis i les extensions urbanes que desprenen tanta escalfor, les seves ufanes gotes s’aprimessin i es tornessin tímides.

A Europa la pluja és més comunitària que a Amèrica, però també força més imprevisible.     La proximitat dels tròpics fa esdevenir les pluges amigues ó enemigues asídues.     A poblacions com Cali, a Colombia, o en les petites ciutats tan verdes i precàries del sud-est asiàtic, esplèndides en papallones i d’altres insectes, la pluja arriba al migdia per a incitar les migdiades, la contemplació i l’amor.

He viscut pluges, al desert del Sinaí i al d’Atacama, tot sentint l’ávida deglució del terra en sordina, i veient, en començar, una població de bombolles de polç ressuccitada i en poc temps riuades de por cercant les seves antigues lleres.

La pluja és un d’aquests meteors què hom voldria – i no només tots els faedors de pluja del món – poder controlar a voluntat.     Per exemple, fer ploure de nit a l’estiu i de dia a l’hivern ( això últim, els nens en edat escolar ).     En un projecte collectiu finançat ja fa anys per la NASA, i que té per nom Projecte Prometeu, es descriuen futures ciutats de l’espai on plou, per exemple, de dues a tres, o durant la primera hora passada la mitjanit.     Realment sembla possible fer quelcom així de la mateixa manera que els petards andorrans “criden” la pluja quan aquesta fa l’orni i triga en arribar.     La pluja, a diferència del vent que ningú no pot agafar - excepció feta dels molins - es deixa atrapar per les nostres galledes i es deixa amansir, destilada, en antics dipòsits.     Però allò que fa mil·lenis que li ha conferit el seu significatiu prestigi sagrat és el seu caràcter erràtic i a l’hora imprescindible.

El famós text xinés I-Ching deriva la pluja del principi actiu K’ien, patró del cel, i per a la tradició judeo-cristiana i després musulmana, la pluja és equiparable al semen.

A  Isaíes 45 : 8 es llegeix:     “Que els cels ragin des de les altures, i els núvols destilin justícia!     Que s’obri la terra i germini la salvació per a que l’equitat broti a l’hora!”

La paraula que la nomena a la Biblia és gueshem, què els cabalistes llegeixen com gam shem, “també el seu Nom”, el del creador, i és per això que s’entenen les benediccions de Moisés, capaces d’equiparar la pluja a l’ensenyament, que en aquest cas particular ( Deuteronomi 32 : 2 ) és en relació amb la Llei ó les lleis.     Obviament calía que fos així, perquè la mateixa propietat és en relació directa amb les fonts, els pous d’aigua i les desembocadures dels rius, que molts cops són casa de frontera entre pobles i races.

A l’África, on la pluja és escassa, el calendari de les diferents tribus nómades s’adapta a les seves aparicions i segueix els seus aleatoris capricis geogràfics.     L’home segueix la pluja si la pluja no asisteix l’home.

Els beduïns del Néguev ó el mateix Sinaí planten les seves tendes a la banda de la muntanya oposada a la pluja, i segons el previsible ritme de les próximes riuades ó el nivell dels manantials.

Els místics de l’Islam sostenen que Allah envia amb cada gota de pluja un àngel encarregat de guiar-la cap al millor destí.      Sobrevalorada, en les zones desèrtiques la pluja és gairebé angèlica, però als tròpics que l’han de suportar gairebé cada dia és una vella ploranera, obsessionada amb la neteja i el llustrat de les fulles, joiera de les orquídies, i directora de música dels gripaus i les granotes.

El mestre xinés Huei-nêng escrigué:     “La sabiduria suprema immanent a la natura pròpia de cadascú es pot comparar amb la pluja”.

L’ideograma yu ( 禹 ) procedeix d’un pictograma original que sol dibuixar-se invertit, però on de seguida es veu el seu valor de recipient.

“El camperol vol pluja, el caminant un bon sol”, diu un vell adagi oriental.

Possiblement no existeixi en tota l’història de la pintura una tradició més sensible a la boira i la pluja que la xinesa, i més concretament, la taoísta.

La pluja crida al recolliment interior, al cant i la música.     El “cadascú” del mestre xinés també té a veure amb aquesta mena de principi individual que la pluja estableix en la seva caiguda.

En el relleu simbólic que sobre les aigües va establir Bachelard, va deixar de banda la pluja, què és aigua superior, supraconscient, a diferència de l’aigua dels llacs ó rius.     Tot i què després de tot es tracti de la mateixa substància, a les aigües inferiors ens sometem;    a les superiors les veiem a vindre, elles tenen més futur, major inminència que les de baix.

En d’altres tradicions, com les dels pobles indígenes de les dues Amériques, la pluja és la filla del Déu de les tempestes.     En concret, la pluja és llur semen, la seva fèrtil llavor.     Raphael Girard trobà que la paraula maia-quitxé “quic” feia al·lusió a l’hora a la sang, a la saba, la reïna i per extensió a tota emanació líquida, humana ó animal, què al seu torn és assimilable a la pluja.

Al Rig Veda els homes demanen als déus: “...la pluja, el do la immortalitat.     Oh, Sobirans!     Regueu-nos amb la llet del cel!”

Però és normalment la qualitat de la pluja, l’aspecte de la seva inclinació, allò què evadeix tots els barems de milímetres quadrats i freqüències horàries, allò què crida l’atenció dels filòsofs i els artistes.

“Des del punt de vista pràctic - escriu Suzuki ( Zen and the Japanese Culture, Princeton, 1959 ) – la pluja és una cosa inconvenient.     Però per als poetes xinesos i japonesos, i especialment quan es tracta d’aquella pluja gentil què solen tenir al Japó, aquesta sembla tancar tots els secrets de la realitat més pregona.     Sentiu, doncs, el què escrigué el savi i poeta Saigyô:

.

Atrapat totalment per la pluja de primavera,

Estic sol a l’aïllada cabana,

Ignorat per la Humanitat.

.

...Desconegut per la Humanitat però ben rebut per la Natura”,     afegeix l’estudiós japonès.     Cosa que destaca el caràcter intimista i individual de la pluja.

.

bulbul ( de Vikipedia ).

*

Una llegenda islàmica relativa al degoteig d’aigua de pluja posterior a les tempestes atribueix al bulbul ( Pygnotus cafer ) la propietat de memoritzar llurs trànsits, l’esfericitat del temps i el vidre de les seves aigües.     Els sufís discuteixen sobre l’agudesa d’aquests ocells i la fidelitat què es tributen mascle i famella, doncs a tot arreu sempre són junts, com les gotes d’aigua a la pluja.

Un d’ells, Yoram Al-Kalam, va escriure aquests versos a una Jerusalem de roselles enceses, al segle passat:

Una parella de bulbuls

Parlen de l’aigua què hi havia,

Tot recordant la pluja.

De llurs becs encara degota l’ahir.

Els antics cal·lígrafs perses diluíen les diferents classes d’anyil amb aigües de diferents pluges, arribant a classificar dotze ó tretze tonalitats de zelest, blau ó índig segons fos l’hora de recollida i el temps de sedimentació de l’aigua ploguda.     Molts aquarel·listes sostenen que barrejar els colors amb aigua de pluja és ben diferent que fer-ho amb aigua “de baix”, per dir-ho així.     Succeeix que, com l’aigua destil·lada, en vessar-se ó tocar un paper ó una tela l’aigua de pluja també s’evapora més ràpid.     Té, en certa manera, més calor que l’aigua normal.

L’ídor ó to ídatos dels grecs anuncía tant la pluja com la clepsidra ó el rellotge d’aigua, d’on suposem que aquella és un dels primitius mesuradors ó separadors del temps.     Així, les Plèiades, els estels que en el món mediterrani anuncien la bona època per a la navegació, assenyalen també la fi de les fortes pluges en la zona on ens trobem.     Concretament ietós ó vetós, que duu la pluja, evoca als mitògrafs la famosa pluja daurada amb la què Zeus fecundà a Dánae, qui era tancada pel seu pare per a protegir la seva bellesa.     La fecunditat apareix com quelcom encara més irresistible que la bellesa, doncs suscita i determina la seva forma.

Fins i tot n’hi ha prou amb pensar el què representa per a les granotes la pluja primaveral, que cau sobre les basses i sota llur influència es lliuren als seus amors (en)cantats i després al maduixot opalescent dels seus ous què ens meravellaven quan erem infants per la seva perfecció en suspens:     així entendrem la metàfora que asimila l’aigua procedent dels núvols a l’ejaculació dels éssers vius a la terra.     Ignorem encara, dirien els botànics, quants matrimonis es celebren sota la pluja, quantes espores es desprenen, quantes estructures aèries ( vilanos ) s’obren sobre el terra humit, i quants crocus responen amb els seus filaments ataronjats a la crida dels cels, a la caiguda de les pluges al mes d’abril.

Un gran poeta francés, Saint-John Perse, va escriure tot un llibre dedicat a les pluges dels diferents indrets del món on va viure, des de Xina al Gobi, des d’Amèrica del Nord a la Costa Blava.     Com sempre, la seva poesía investiga tot cantant a tots els treballadors de la pluja.     Als seus anunciants i agorers, als seus constructors de canals i de pous, als qui la salmòdien per a atraure-la i als qui, com els tupí-guaranís, la copien amb  menudes llavors i polç de cargols de mar, tancant el seu murmuri dins gruixudes canyes de bambú per a exercir després la simpàtica màgia de les correspondències.     Perse va escriure:

“Plourà avans que es faci de dia.     La nit estripa llurs benes.     I sobre la sorra pigallada ningú no desxifrarà allò escrit.     La pedra del portal es cobreix de pàl·lides arborescències, de presagis”

( Anábasis y otros poemas. Barcelona, 1983 ).

Inseparables de les pluges són les molses, els seus suaus envellutats, llur seca inmortalitat, què en el sobtament de les aigües desperta milers de branquetes liliputenques.     I també l’aroma de les terres regades, de les roques molles, dels arbres xops.

Podem dir que la pluja és la primera perfumista coneguda.     Per a Perse les pluges són també les primeres escriptores que en la seva caiguda graven sobre les sorres ó sobre les terres seques l’etern discurs dels cels, els seus rampells, fugides i retorns.     Perquè les pluges saben que en la rugositat dels planetes el foc és també pluja per a allò que és convexe i allò que és cóncau.

Com els raigs de llum a través de les persianes, la pluja ens arriba inclinada, gairebé mai recta.    Verificar llurs angles, époques de caiguda i quantitats és tasca per als pluviòmetres.     Admirar els seus matisos i deixar-se tocar silenciosament per les seves insinuacions, un plaer per als contemplatius, i una delícia per als ancians.     Banyar-se nus a les tardes ó les nits d’estiu, una devoció dels més agosarats amants, que s’embolcallen amb les seves gotes i recuperen la gràcia de les èpoques fecundes.

.

Mario Satz.

.

Publicat a la revista Integral, nº 148, pp. 78 - 81.   Barcelona, abril 1992.

*

post relacionat:   els instants del temps.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

solet.

.
*

.
*
.

*
fotos miquel del turó.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo