Qué tal si clavamos los ojos más allá de la infamia para adivinar otro mundo posible?
El aire estará limpio de todo veneno que no provenga de los miedos humanos y de las humanas pasiones.
En las calles, los automóviles serán aplastados por los perros.
La gente no será manejada por el automóvil, ni será programada por el ordenador, ni será comprada por el supermercado, ni será tampoco mirada por el televisor.
El televisor dejará de ser el miembro más importante de la familia y será tratado como la plancha o el lavarropas.
Se incorporará en los códigos penales el delito de estupidez, que cometen aquellos que viven para competir o ganar, en vez de vivir por vivir, no más.
Como canta el pájaro sin saber que canta. Como juega el niño sin saber que juega.
En ningún país irán presos los muchachos que se nieguen a cumplir el servicio militar, sino los que quieran cumplirlo.
Nadie vivirá para trabajar, pero todos trabajaremos para vivir.
Los economistas no llamarán nivel de vida al nivel de consumo, ni llamarán calidad de vida a la cantidad de cosas.
Los cocineros no creerán que a las langostas les encanta que las hiervan vivas.
Los historiadores no creerán que a los países les encanta ser invadidos.
Los políticos no creerán que a los pobres les encanta comer promesas.
La solemnidad se dejará de creer que es una virtud.
Y nadie, nadie, se tomará en serio nadie, que no sea capaz de tomarse el pelo.
La muerte y el dinero perderán sus mágicos poderes. Y ni por defunción y ni por fortuna se convertirá el canalla en virtuoso caballero.
La comida ya no será una mercancía ni la comunicación, un negocio, porque la comida y la comunicación son derechos humanos.
Nadie morirá de hambre, porque nadie morirá de indigestión.
Los niños de la calle no serán tratados como si fueran basura, porque no habrá niños de la calle.
Los niños ricos no serán tratados como si fueran dinero, porque no habrá niños ricos.
La educación no será el privilegio de quienes puedan pagarla y la policía no será la maldición de quienes no puedan comprarla.
La justicia y la libertad, hermanas siamesas condenadas a vivir separadas, volverán a juntarse, bien pegaditas, espalda contra espalda.
En Argentina, las locas de Plaza de Mayo serán un ejemplo de salud mental, porque ellas se negaron a olvidar en los tiempos de la amnesia obligatoria.
La Santa Madre Iglesia corregirá algunas erratas de las tablas de Moisés y el sexto mandamiento ordenará: "Festejarás el cuerpo".
La Iglesia también dictará otro mandamiento que se le había olvidado al Señor: "Amarás a la naturaleza, de la que formas parte".
Serán reforestados todos los desiertos del mundo… y los desiertos del alma.
Los desesperados serán esperados y los perdidos serán encontrados, porque ellos se desesperaron de tanto esperar y ellos se perdieron por tanto buscar.
Seremos compatriotas y contemporáneos de todos los que tengan voluntad de belleza y voluntad de justicia, hayan nacido cuando hayan nacido y hayan vivido donde hayan vivido, sin que importe ni un poquito las fronteras del mapa ni del tiempo.
Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses. Pero en este mundo chambón y jodido seremos capaces de vivir cada día como si fuera el primero y cada noche, como si fuera la última.
veces que me repetí de que lado estas por si a caso es de mi, quise entender y remar quizás saber siendo tu que hacer, entre tanto de completo nada dejaste para recordar tras de ti, que frágil la fragilidad que rota palabra sobrevivir. Vienes, y viernes quise decir aunque no dejaste ni olvidaste de venir, a lo largo de tanta bravura de año y de antaño, de rodillas postrado en semillas de llanto espanto dolor pedir, tablas en batalla y en rendición por tanto daño. De dosmilonce, que aún sumamos mantos,muertos y extraños.
En apoyo afectados TSUNAMI / 9, del Viernes 11/03/2011 en Japon Tsunami 日本で金曜日2011年11月3日に被災者を支援するために In support of those affected on Friday 11/03/2011 in Japan by Stunami
La temperatura anual de la conca de la Tordera ha augmentat significativament i s'ha situat a l'estiu en dos graus més en els últims 50 anys. Aquesta és la dada clau dels primers resultats d'un estudi realitzat en el marc de l'obra social de Caixa Catalunya. El projecte ACCUA, que es desenvolupa en un període de tres anys i del qual ara s'obtenen els primers resultats, estudia la disponibilitat futura d'aigua a tres conques hidrogràfiques catalanes: la Tordera, el Fluvià i el Siurana, i, a banda dels efectes del canvi climàtic, també recull els dels usos del sòl i de la gestió del territori.
Pel que fa als usos del sòl, el retrocés de l'agricultura se situa a l'entorn del 15-25% de la superfície de l'any 1993, que s'ha transformat en terreny improductiu i d'arbrat dens. Pel que fa als terrenys forestals, segons l'estudi a la conca de la Tordera el principal canvi ha estat d'arbrat dens a matollar.
Les precipitacions s'han mantingut semblants però ha canviat l'estacionalitat, segons indica un estudi sobre el canvi climàtic
Les temperatures s'han incrementat significativament durant les últimes dècades. Segons un estudi que analitza l'efecte del canvi climàtic a Catalunya, prenent com a referència les conques del Fluvià, la Tordera i el Siurana, els termòmetres van pujar 1,25 graus durant la segona meitat del segle XX. El màxim es dóna precisament a la Tordera, on a l'estiu els increments han arribat a ser de 2 graus. Pel que fa a les precipitacions, i tenint en compte les particularitats de les conques mediterrànies, s'han mantingut més o menys estables durant aquest període, tant al Fluvià com a la Tordera. El que sí que s'ha notat és un canvi en l'estacionalitat, ja que les pluges s'han reduït a l'estiu i a finals d'hivern, i han augmentat al gener. Cap de les dues conques arriba als 1.000 l/m² anuals.
L'estudi se centra en la segona meitat del segle XX, en què es considera que l'augment de la temperatura va ser significatiu, de 1,25 graus a les tres conques estudiades. Aquesta tendència a l'alça es manté quan l'estudi agafa les dades de tot el segle XX a les conques del Fluvià i la Tordera. De fet, els últims anys de la dècada dels noranta van ser els més càlids en un període de 150 anys, i només un episodi entre finals dels quaranta i principi dels cinquanta s'hi aproxima. La temperatura mitjana entre el 1951 i el 1999 és de 12,8 graus al Fluvià i de 13,6 a la Tordera. Al Fluvià la mínima se situa en una mitjana dels 7,1 graus, i la màxima en els 18,5, mentre que a la Tordera els valors són de 8,3 graus i 18,9 graus, respectivament. Precisament a la Tordera és on es va registrar el màxim augment de totes les conques, de fins a 2 graus durant els mesos d'estiu. De fet, les mitjanes màximes van augmentar molt més que les mínimes –1,5 graus per 0,5 graus, respectivament–, una tendència que es manté a les tres conques estudiades.
Les pluges, semblants
Pel que fa a les precipitacions, l'estudi afirma que no hi ha hagut variacions significatives durant els 50 anys analitzats, si bé sí que s'indica una davallada. Les pluges, com toca en un clima mediterrani, són molt irregulars, però sí que s'evidencia un canvi en l'estacionalitat. Amb precipitacions mitjanes anuals de 992 litres per metre quadrat al Fluvià, i de 809 a la Tordera, les dues conques superen el llindar que separa les zones humides de les més seques, on sí que hi hauria el Siurana amb una xifra de 575 l/m². Pel que fa a l'estacionalitat, es detecta un augment de les pluges durant el final de la tardor i principi d'hivern, sobretot el mes de gener. Això compensa els descensos de bona part de l'any, sobretot al març i a l'estiu. Finalment, les pluges torrencials extremes es van produir sobretot a la tardor, amb tres episodis a la Tordera i quatre al Fluvià durant la segona meitat del segle XX.
75% de superfície forestal.
Una de les parts de l'estudi es concentra a analitzar els usos del sòl a les tres conques. El resultat indica que tres quartes parts són terrenys forestals; les conques de la Tordera i el Fluvià són les que tenen més superfície de bosc dens, amb un 70% i 72% respectivament, i el Siurana és el que té més superfície de matollars. Aquest tipus de superfície és la que més ha anat creixent els últims anys, i ha guanyat pes respecte als conreus, que van clarament a la baixa. En el cas del Siurana ocupen un 25% del sòl de la conca, mentre que al Fluvià i la Tordera, un 21% i un 11%, respectivament. La Tordera, a part de ser la conca que menys sòl agrícola té, és la més artificialitzada, amb un 6% del terreny, mentre que al Fluvià és només d'un 3% i al Siurana el percentatge baixa fins a tan sols un 1%.
60% menys de cabal a la Vall d'en Bas.
En el context del projecte també s'han estudiat específicament els cabals a la Vall d'en Bas, on hi ha la capçalera del Fluvià. Això serveix per conèixer la influència dels canvis meteorològics i dels usos del sòl en els processos hidrològics, un dels objectius del projecte. La conclusió és que durant els últims 25 anys s'han reduït prop d'un 60% els cabals, si bé la pluviometria no ha mostrat cap tendència al decreixement. En canvi, la temperatura sí que s'ha incrementat durant aquest temps, i això explicaria en part la disminució del cabal, ja que ha augmentat un 10% l'evaporació de l'aigua. A més, l'increment de superfície forestal també és una de les hipòtesis que expliquen part de la reducció, així com els usos agrícoles, industrials i domèstics de l'aigua superficial, cada vegada més importants
Un projecte per saber la disponibilitat d'aigua
El projecte que analitza les conques del Fluvià, la Tordera i el Siurana s'anomena ACCUA (adaptacions al canvi climàtic en l'ús de l'aigua) i és finançat per l'Obra Social de Caixa Catalunya. L'objectiu és conèixer de manera íntegra la vulnerabilitat d'aquestes conques en el context actual de canvi climàtic, i també les característiques territorials d'aquestes zones. D'aquesta manera es vol saber quins efectes pot tenir el canvi climàtic en la disponibilitat d'aigua a les conques mediterrànies de Catalunya, i quines mesures es poden prendre per adaptar-s'hi tenint en compte els usos del sòl i la gestió del territori. El projecte el coordina el CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals) i hi participen diversos grups d'investigació: el Grup d'Hidrologia Subterrània de la Universitat Politècnica de Catalunya, l'EuropeanTopic Centre i l'IRTA (Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries).
Crear models predictius
El projecte ACCUA també serveix per elaborar i aprofitar models que serveixin per predir la intensitat del canvi climàtic i els seus efectes sobre les conques de Catalunya. Així es podran elaborar sèries climàtiques sobre el futur adaptades a les condicions locals del país, i planificar accions en conseqüència. A més, es volen tenir en compte les previsions de creixement demogràfic i les necessitats d'abastament, en relació amb les disponibilitats d'aigua possibles en funció de diversos escenaris d'evolució del clima. L'objectiu és crear mapes amb les zones naturals i agrícoles vulnerables, en funció de les crescudes dels rius, les inundacions i les sequeres. Així es volen identificar les zones de més risc, relacionades amb l'aigua o la falta d'aigua per als sistemes naturals, la població i les infraestructures, i orientar els possibles canvis.
Un estudi simularà la futura disponibilitat d'aigua per satisfer les necessitats vinculades al riu.
BLANES.MARTÍ SANTIAGO.En els darrers 50 anys, la temperatura de l'aigua de la conca de la Tordera ha augmentat dos graus durant el període estival. Així ho determinen els resultats del projecte ACCUA eleaborat per Caixa Catalunya i que també se circumscriu a les conques del Fluvià, a les comarques gironines, i del Siurana, a les Terres de l'Ebre. L'estudi avalua la vulnerabilitat de les conques centrant-se en les característiques territorials d'aquestes zones i tenint en compte tan els efectes del canvi climàtic com els usos del sòl i la gestió del territori. Les conclusions finals no se sabran fins a mitjans de 2011 i tractaran d'establir una projecció del futur biològic de l'espai fins l'any 2030.
Aquesta investigació té una durada de tres anys tot i que ara han transcendit els primers resultats. La metodologia d'estui ha consistit en analitzar la temperatura de les conques durant el període 1951-2000 per tal d'observar l'evolució climàtica més recent. És d'aquestes anàlisis d'on es desprèn que la temperatura mitjana anual de la Tordera s'ha incrementat en gairebé dos graus al llarg de les darreres tres dècades (1979-2008) fins a situar-se en els 13,6 graus centígrads. Cal tenir en compte que els anys 90 van esdevenir el període més càlid dels darrers 150 anys a Catalunya.
La disponibilitat d'aigua
El projecte també té en compte quin ús se li ha donat al sòl de les conques durant el període 1993-2000. En base a això, s'ha pogut observar com a la Tordera els terrenys forestals han experimentat un canvi important i, per exemple, on abans hi havia un dens arbrat ara hi ha grans espais de matolls. A banda d'això, l'estudi també conclou que l'agrigultura ha patit un important retrocés.
En l'aspecte percentual, el sòl de la conca es distribueix en boscos densos que no són de ribera (66,43%), conreus (11,40%), matollars (8,63%), zones urbanitzades (4,56%), plantacions de pollancres (2,35%), prats i herbassars (1,48%) i plantacions de plàtans (1,29%).Cadascuna d'aquestes dades s'usarà per recrear els escenaris de les properes dècades en els usos del sòl partint d'un context de canvi climàtic. Amb aquestes variables es pretén simular les disponibilitats d'aigua de la Tordera durant les properes dècades considerant que la demanda ha augmentat en els darrers anys a les viles costaneres i s'ha moderat en els municipis de l'interior.
El projecte està coordinat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals i hi participen investigadors universitaris.
L’última cançó que va cantar Myriam Makeba abans de morir, rere l’escenari de Castel Volturno, el 9 de novembre de 2008, va ser el seu gran èxit, Pata Pata. Per culpa de les percussions que acompanyen la cantant no és gaire fàcil de sentir com aquesta cançó interpretada en xhosa inclou una de les mostres més fascinants de la diversitat lingüística humana, la que porta el nom de clic. El clic, diu el diccionari, és un so ”que s’articula amb una oclusió principal, que pot ésser palatal, labial o dental, i per una altra oclusió secundària, sempre velar”. Per dir-ho menys científicament, per fer un clic cal fer petar la llengua. Aquests clics, utilitzats com a consonants, existeixen només en algunes llengües del sud i de l’est de l’Àfrica, essencialment en les llengües khoisànides, parlades per les poblacions anomenades boiximans i hotentots pels europeus.
Boiximan ( bushmen en anglès ) ha estat substituït per san, una paraula que tampoc no sembla que convingui del tot ja que ha estat creada pels veïns d’aquest poble, els hotentots, el qual nom, que significa quec en afrikaans, és altament pejoratiu i cau en desús al benefici de khoikhoi. Per contaminació, els clics han estat adoptats per algunes llengües veïnes de la família bantu, en particular el xhosa ( la llengua materna de Nelson Mandela ), el zulu i el swati.
Naturalment, aquests sons tan particulars van intrigar els primers antropòlegs que van entrar en contacte amb aquestes poblacions. En aquells temps de prepotència europea i d’extensió colonial promoguda per la certesa de la superioritat intrínseca de l’home blanc, els clics eren un argument més per rebaixar els africans. Així, el 1892, un famós metge i criminòleg italià, Cesare Lambroso, va publicar un assaig titulat L’uomo bianco e l’huomo di colore: letture su l’origine e la varietà delle razze umane. Aquestes lectures eren de fet una mena de síntesi de la literatura pseudocientífica més banalment racista dels dos segles precedents: “L’home hotentot té un llenguatge que li és ben propi i que porta, com el seu esquelet, l’empremta de la inferioritat d’aquesta raça (...). No pronuncia la s, la f, la c, la t i, al contrari, té alguna estranya consonant, que cloqueja, impossible a la laringe europea (!!) i que Bleek compara al crit del simi hylobate veí, entreveient una nova prova d’un parentiu comú.”
La repugnància que provoquen avui aquestes afirmacions no ha de fer oblidar que, fa un segle, la superioritat genètica dels europeus sobre la resta de la humanitat era una dada considerada com a científicament demostrada i compartida per la gran majoria d’aquests europeus, fins i tot per humanistes i progressistes. Aquesta convicció no va estalviar els catalans que, com a europeus, s’han rabejat si fa no fa en totes les més fosques ideologies. El 1938, l’editorial Dalmau Carles & Pla, de Girona, va publicar una Enciclopèdia escolar catalana, redactada per Josep Dalmau Carles i adreçada als alumnes de grau elemental i mitjà, en la qual es pot llegir, en un apartat dedicat a les “races humanes” que “la raça blanca, a la qual pertanyem nosaltres, és la més civilitzada, i sobresurt entre totes per la seva més desperta intel·ligència”... Repugnància, altre cop, però una repugnància nostrada, que provoca una nàusea, no?...
Per sort , sempre ens quedarà en Xi, l’humil i tossut Xi que va fer descobrir el clic a una bona part del món occidental quan, al film Els déus deuen estar bojos, de Jamie Uys, intentava tornar als déus l’ampolla de coca-cola que havien deixat caure...
*
Joan-Lluís Lluís.
.
publicat a Presència, nº 1962, Girona, 02.10.009, p. 21.
Tot i que el govern d’Equador tan sols va reconèixer catorze nacionalitats indígenes, als arxius de la CONAIE n’hi figuren registrades 27: els Shuar, Achuar, Siona, Secoya, Cofàn, Huaorani, Zàpara, Shiwiar, Andoa i Quítxuas a la regió amazònica.
Tsatxila, Epera, Chachi, Awa, Manta i Huankavilca a la costa, i pobles de nacionalitat Quítxua: com els Palta, Sarakuru, Kanyari, Puruwà, Chibuleo, Tomabela, Salasaca, Kisapincha, Huaranca, Kitukara, Kayampi, Otavalo, Karanki, Natabuela i Pasto a la serra inter-andina equatoriana.
Si fem una volta a l’Equador, viatjarem des de l’altiplà i la Sierra, fins a la Costa de Esmeraldas o Guayaquil, sense oblidar la plana de l’Amazònia, ens trobarem un país divers, més ben dit distint, habitat per homes i dones orgullosos de pertànyer a nacionalitats diferenciades, que s’han aplegat a la CONAIE, per reivindicar drets, mantenir cultures i defensar una altra manera d’entendre el progrès i la civilització.
Als Andes podem trobar la nacionalitat quítxua, adaptada a les condicions extremes – el sol crema de dia i la fred crema de nit -, que és una de les més nombroses, ja que la conformen més de tres milions de persones que tenen una llengua comuna, el quítxua, però està integrada per 12 pobles: els Kayampi al nord de Pichincha i al sud d’Imbabura, els Kañari a Cañar, els Chibuleo a Tungurahua; els Otavalo a Imbabura, els Tsachila a Pichincha, els Panzaleo al nord-oest de Tungarahua i el sud de Cotopaxi, els Guaranga a Bolívar, els Puruwà al Chimborazo, els Sarakuru a Loja, els Salasaca a Tungarahua i Cantón Pelileo, els Karanki a Imbabura i Pichincha, i els Natabuela a Imbabura.
A les selves tropicals s’hi poden trobar vuit nacionalitats. Els Achuar parlen una llengua pròpia i viuen a Pastaza i Morona Santiago; els Cofàn tenen la terra a Sucumbíos i el seu idioma és l’aíngae; els Waorani, que es distribueixen entre Pastaza i Napo, entre els rius Napo i Curaray, parlen el huao tererö; mentre que els Shuar ocupen un territori situat entre Pastaza, Morona Santiago i Zamora Chinchipe, parlen la pròpia llengua i són de les nacionalitats més potents, una condició de contrast anb els Sionas i els Secoyas, que durant molt de temps van ser considerats un mateix poble, viuen a Sucumbíos i parlen el baicoca.
Ens queden els Zápara de Pastaza, en perill d’estinció i declarats patrimoni mundial per la UNESCO, i els quítxues de l’Amazònia a les províncies de Napo, Pastaza i Sucumbíos.
La costa està habitada pels pobles afroequatorians, més de 500.000 persones que lluiten contra qualsevol discriminació, en un territori on també s’hi poden trobar els Chachi i els Epera a Esmeraldas, que parlen el cha´palaa i l’epera; els Huancavilcas a Guayas, cantó de Santa Elena, i Mantas a Manabí a Jipijapa i Montecristi, dos pobles que parlen castellà.
Voy a perder toda mi confianza en Google Maps. Si bien a menudo me ha sido de gran ayuda, hay que reconocer que las fotografias están, a menudo, muy desactualizadas (ves descampados donde hace años que se ha construido un edificio), pero bueno, igualmente es una buena herramienta. Y así lo tenia en consideración hasta hace un rato. Resulta que el otro dia, planeando una excursión por el Parque Natural del Montseny (Catalunya) me puse a mirar la vista satélite de Google Maps para localizar el pantano de Santa Fe, donde a menudo voy de pesca y ver sus alrededores. Alejando el zoom, veo un gran pantano, más grande que este que no sabia que existia, lo que me parece muy extraño. Y más extraño todavía cuando veo en el mapa híbrido que hay carreteras por en medio o.O:
Miro la foto de cerca, con mucho zoom y los margenes del supuesto lago, se ven muy irreales... Así que hoy me he puesto a investigar que hay realmente en ese punto del mapa y ¡oh sorpresa! El punto en cuestión es el Turó de l'Home! Uno de los picos más altos del parque ¿cómo se explica entonces esa foto satélite tan extraña? ¿qué es entonces lo que se vé en esa foto satélite? ¿un agujero negro? Increíble... Os dejo el enlace a mi mapa, con el punto del pantano de Santa Fe marcado (un pantano real XD) y el punto extraño este, por si lo quereis examinar. Google nunca dejará de sorprenderme...
Voleu ací! Voleu enllà! Feliçes i delicades, fades delicioses!
L’eterna bellesa no mor mai! Els huracans que s’abraonen sobre d’altres móns,
acaronen gentilment aquest reialme... Richard Wagner, a Les Fades.
***"...sans doute, je dormais sûr une feuille, et l´autumne m´'a surpris..." (Francis Cabrel)
"...corre, afanya't, vine abans que l'aigua em colgui els ulls. Reflexa't un instant en el mirall del mar en calma per saber si seras tú qui trobaré a l'altre costat de l'aigua!" * ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *
EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!
...doncs ara és el meu 'jobi' , tot i que durant molts anys va ser la meva feina. A mi em van aparcar, i a l'observatori el van 'jubilar' avans d'hora, als 72 anys de servei...diuen que es veu que diuen que això és el progrés.
ara tot ho fan joguinetes força cares: radars que veuen els pèls amb que les bruixes farceixen les pedres de les tempestes, i satèlits que ens veuen des del cel i ens conten el nombre de pigues per cm. que duem sobre la pell. ara, però, segueixo mirant al cel, sense cap obligació de fer-ho.
volien desballestar un vaixell; i no s'avenen a acceptar que el vaixell fa ja anys que ha trencat amarres, que solca més que mai els cims i les valls espurnejants de la seva mar d'aire.
"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts.
"Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.
Copy Rigth text & images 2005 , 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011 by miquel meseguer, & altres.
* * * * * * *
drets reservats, copyright dels autors de textos i fotografies, veieu les condicions al botó de Creative Commons.
, foto de 
.
