amb el vestit blanc ( Joan Rodriguez ).

.

.

.

fotos de  Joan Rodriguez, 11.01.09.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

de les neus de l'any nou.

.

El Turó tot nevat! Raquetes i cap amunt!

10 de gener del 2009.

Roger i Joan.

Hwa!

*

joanpmas

(menos información)

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La inclinació de les pluges ( Mario Satz ).

*

Cal haver viatjat molt i conèixer diferents altutuds, paisatges, orografies, deserts i mars profundes per poder apreciar les diferents inclinacions de les pluges, ó posem per cas, el seu gruix i la seva música.     A l’América del Sud, entre Brasil i Argentina, potser per influència amazónica, les gotes són gruixudes, rabioses.     Tamborinegen, repiquen i barbotegen a l’hora.     Són producte del que anomenariem una pluja gruixuda, bàrbara, a l’estiu tan anàrquica que, situats en l’horitzó de la pampa, podem veure-la dançar en remolins sobre sectors específics, vessant el seu xilòfon de presències sobre els sostres dels galpones ó humitejant la pajabrava dels ranchos humils per a despertar, a l’estiu, la tendre dolçor dels nius de l’alosa.

A ciutats com Londres, París ó Barcelona, les pluges solen ser porugues i quan no, són ferotges, filles de la sinistra Gota Freda, meteorològica bruixa de les incipients tardors.     Per aquestes terres les gotes són fines, tímides, com si en la seva caiguda sobre les megalòpolis i les extensions urbanes que desprenen tanta escalfor, les seves ufanes gotes s’aprimessin i es tornessin tímides.

A Europa la pluja és més comunitària que a Amèrica, però també força més imprevisible.     La proximitat dels tròpics fa esdevenir les pluges amigues ó enemigues asídues.     A poblacions com Cali, a Colombia, o en les petites ciutats tan verdes i precàries del sud-est asiàtic, esplèndides en papallones i d’altres insectes, la pluja arriba al migdia per a incitar les migdiades, la contemplació i l’amor.

He viscut pluges, al desert del Sinaí i al d’Atacama, tot sentint l’ávida deglució del terra en sordina, i veient, en començar, una població de bombolles de polç ressuccitada i en poc temps riuades de por cercant les seves antigues lleres.

La pluja és un d’aquests meteors què hom voldria – i no només tots els faedors de pluja del món – poder controlar a voluntat.     Per exemple, fer ploure de nit a l’estiu i de dia a l’hivern ( això últim, els nens en edat escolar ).     En un projecte collectiu finançat ja fa anys per la NASA, i que té per nom Projecte Prometeu, es descriuen futures ciutats de l’espai on plou, per exemple, de dues a tres, o durant la primera hora passada la mitjanit.     Realment sembla possible fer quelcom així de la mateixa manera que els petards andorrans “criden” la pluja quan aquesta fa l’orni i triga en arribar.     La pluja, a diferència del vent que ningú no pot agafar - excepció feta dels molins - es deixa atrapar per les nostres galledes i es deixa amansir, destilada, en antics dipòsits.     Però allò que fa mil·lenis que li ha conferit el seu significatiu prestigi sagrat és el seu caràcter erràtic i a l’hora imprescindible.

El famós text xinés I-Ching deriva la pluja del principi actiu K’ien, patró del cel, i per a la tradició judeo-cristiana i després musulmana, la pluja és equiparable al semen.

A  Isaíes 45 : 8 es llegeix:     “Que els cels ragin des de les altures, i els núvols destilin justícia!     Que s’obri la terra i germini la salvació per a que l’equitat broti a l’hora!”

La paraula que la nomena a la Biblia és gueshem, què els cabalistes llegeixen com gam shem, “també el seu Nom”, el del creador, i és per això que s’entenen les benediccions de Moisés, capaces d’equiparar la pluja a l’ensenyament, que en aquest cas particular ( Deuteronomi 32 : 2 ) és en relació amb la Llei ó les lleis.     Obviament calía que fos així, perquè la mateixa propietat és en relació directa amb les fonts, els pous d’aigua i les desembocadures dels rius, que molts cops són casa de frontera entre pobles i races.

A l’África, on la pluja és escassa, el calendari de les diferents tribus nómades s’adapta a les seves aparicions i segueix els seus aleatoris capricis geogràfics.     L’home segueix la pluja si la pluja no asisteix l’home.

Els beduïns del Néguev ó el mateix Sinaí planten les seves tendes a la banda de la muntanya oposada a la pluja, i segons el previsible ritme de les próximes riuades ó el nivell dels manantials.

Els místics de l’Islam sostenen que Allah envia amb cada gota de pluja un àngel encarregat de guiar-la cap al millor destí.      Sobrevalorada, en les zones desèrtiques la pluja és gairebé angèlica, però als tròpics que l’han de suportar gairebé cada dia és una vella ploranera, obsessionada amb la neteja i el llustrat de les fulles, joiera de les orquídies, i directora de música dels gripaus i les granotes.

El mestre xinés Huei-nêng escrigué:     “La sabiduria suprema immanent a la natura pròpia de cadascú es pot comparar amb la pluja”.

L’ideograma yu ( 禹 ) procedeix d’un pictograma original que sol dibuixar-se invertit, però on de seguida es veu el seu valor de recipient.

“El camperol vol pluja, el caminant un bon sol”, diu un vell adagi oriental.

Possiblement no existeixi en tota l’història de la pintura una tradició més sensible a la boira i la pluja que la xinesa, i més concretament, la taoísta.

La pluja crida al recolliment interior, al cant i la música.     El “cadascú” del mestre xinés també té a veure amb aquesta mena de principi individual que la pluja estableix en la seva caiguda.

En el relleu simbólic que sobre les aigües va establir Bachelard, va deixar de banda la pluja, què és aigua superior, supraconscient, a diferència de l’aigua dels llacs ó rius.     Tot i què després de tot es tracti de la mateixa substància, a les aigües inferiors ens sometem;    a les superiors les veiem a vindre, elles tenen més futur, major inminència que les de baix.

En d’altres tradicions, com les dels pobles indígenes de les dues Amériques, la pluja és la filla del Déu de les tempestes.     En concret, la pluja és llur semen, la seva fèrtil llavor.     Raphael Girard trobà que la paraula maia-quitxé “quic” feia al·lusió a l’hora a la sang, a la saba, la reïna i per extensió a tota emanació líquida, humana ó animal, què al seu torn és assimilable a la pluja.

Al Rig Veda els homes demanen als déus: “...la pluja, el do la immortalitat.     Oh, Sobirans!     Regueu-nos amb la llet del cel!”

Però és normalment la qualitat de la pluja, l’aspecte de la seva inclinació, allò què evadeix tots els barems de milímetres quadrats i freqüències horàries, allò què crida l’atenció dels filòsofs i els artistes.

“Des del punt de vista pràctic - escriu Suzuki ( Zen and the Japanese Culture, Princeton, 1959 ) – la pluja és una cosa inconvenient.     Però per als poetes xinesos i japonesos, i especialment quan es tracta d’aquella pluja gentil què solen tenir al Japó, aquesta sembla tancar tots els secrets de la realitat més pregona.     Sentiu, doncs, el què escrigué el savi i poeta Saigyô:

.

Atrapat totalment per la pluja de primavera,

Estic sol a l’aïllada cabana,

Ignorat per la Humanitat.

.

...Desconegut per la Humanitat però ben rebut per la Natura”,     afegeix l’estudiós japonès.     Cosa que destaca el caràcter intimista i individual de la pluja.

.

bulbul ( de Vikipedia ).

*

Una llegenda islàmica relativa al degoteig d’aigua de pluja posterior a les tempestes atribueix al bulbul ( Pygnotus cafer ) la propietat de memoritzar llurs trànsits, l’esfericitat del temps i el vidre de les seves aigües.     Els sufís discuteixen sobre l’agudesa d’aquests ocells i la fidelitat què es tributen mascle i famella, doncs a tot arreu sempre són junts, com les gotes d’aigua a la pluja.

Un d’ells, Yoram Al-Kalam, va escriure aquests versos a una Jerusalem de roselles enceses, al segle passat:

Una parella de bulbuls

Parlen de l’aigua què hi havia,

Tot recordant la pluja.

De llurs becs encara degota l’ahir.

Els antics cal·lígrafs perses diluíen les diferents classes d’anyil amb aigües de diferents pluges, arribant a classificar dotze ó tretze tonalitats de zelest, blau ó índig segons fos l’hora de recollida i el temps de sedimentació de l’aigua ploguda.     Molts aquarel·listes sostenen que barrejar els colors amb aigua de pluja és ben diferent que fer-ho amb aigua “de baix”, per dir-ho així.     Succeeix que, com l’aigua destil·lada, en vessar-se ó tocar un paper ó una tela l’aigua de pluja també s’evapora més ràpid.     Té, en certa manera, més calor que l’aigua normal.

L’ídor ó to ídatos dels grecs anuncía tant la pluja com la clepsidra ó el rellotge d’aigua, d’on suposem que aquella és un dels primitius mesuradors ó separadors del temps.     Així, les Plèiades, els estels que en el món mediterrani anuncien la bona època per a la navegació, assenyalen també la fi de les fortes pluges en la zona on ens trobem.     Concretament ietós ó vetós, que duu la pluja, evoca als mitògrafs la famosa pluja daurada amb la què Zeus fecundà a Dánae, qui era tancada pel seu pare per a protegir la seva bellesa.     La fecunditat apareix com quelcom encara més irresistible que la bellesa, doncs suscita i determina la seva forma.

Fins i tot n’hi ha prou amb pensar el què representa per a les granotes la pluja primaveral, que cau sobre les basses i sota llur influència es lliuren als seus amors (en)cantats i després al maduixot opalescent dels seus ous què ens meravellaven quan erem infants per la seva perfecció en suspens:     així entendrem la metàfora que asimila l’aigua procedent dels núvols a l’ejaculació dels éssers vius a la terra.     Ignorem encara, dirien els botànics, quants matrimonis es celebren sota la pluja, quantes espores es desprenen, quantes estructures aèries ( vilanos ) s’obren sobre el terra humit, i quants crocus responen amb els seus filaments ataronjats a la crida dels cels, a la caiguda de les pluges al mes d’abril.

Un gran poeta francés, Saint-John Perse, va escriure tot un llibre dedicat a les pluges dels diferents indrets del món on va viure, des de Xina al Gobi, des d’Amèrica del Nord a la Costa Blava.     Com sempre, la seva poesía investiga tot cantant a tots els treballadors de la pluja.     Als seus anunciants i agorers, als seus constructors de canals i de pous, als qui la salmòdien per a atraure-la i als qui, com els tupí-guaranís, la copien amb  menudes llavors i polç de cargols de mar, tancant el seu murmuri dins gruixudes canyes de bambú per a exercir després la simpàtica màgia de les correspondències.     Perse va escriure:

“Plourà avans que es faci de dia.     La nit estripa llurs benes.     I sobre la sorra pigallada ningú no desxifrarà allò escrit.     La pedra del portal es cobreix de pàl·lides arborescències, de presagis”

( Anábasis y otros poemas. Barcelona, 1983 ).

Inseparables de les pluges són les molses, els seus suaus envellutats, llur seca inmortalitat, què en el sobtament de les aigües desperta milers de branquetes liliputenques.     I també l’aroma de les terres regades, de les roques molles, dels arbres xops.

Podem dir que la pluja és la primera perfumista coneguda.     Per a Perse les pluges són també les primeres escriptores que en la seva caiguda graven sobre les sorres ó sobre les terres seques l’etern discurs dels cels, els seus rampells, fugides i retorns.     Perquè les pluges saben que en la rugositat dels planetes el foc és també pluja per a allò que és convexe i allò que és cóncau.

Com els raigs de llum a través de les persianes, la pluja ens arriba inclinada, gairebé mai recta.    Verificar llurs angles, époques de caiguda i quantitats és tasca per als pluviòmetres.     Admirar els seus matisos i deixar-se tocar silenciosament per les seves insinuacions, un plaer per als contemplatius, i una delícia per als ancians.     Banyar-se nus a les tardes ó les nits d’estiu, una devoció dels més agosarats amants, que s’embolcallen amb les seves gotes i recuperen la gràcia de les èpoques fecundes.

.

Mario Satz.

.

Publicat a la revista Integral, nº 148, pp. 78 - 81.   Barcelona, abril 1992.

*

post relacionat:   els instants del temps.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

la cançó de l'enfadòs...

.

L'Estat traspassarà a la Generalitat el 2010 l'Observatori del Turó de l'Home

El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, van tancar dimarts l'acord per al traspàs de l'Estat a la Generalitat de l'Observatori del Turó de l'Home, a Fogars de Montclús. Aquesta reunió de la Comissió Bilateral Estat–Generalitat va acordar que el traspàs de competències es farà efectiu el pròxim 1 de gener de 2010.

A partir d'aquesta data, la Generalitat passarà a ser la titular de les dues edificacions vinculades a l'Observatori Meteorològic del Turó de l'Home, situades en un terreny de 2.365 metres quadrats. També suposarà que la gestió passi de l'Agencia Estatal de Meteorologia, que actualment era la titular, al Servei Meteoro-lògic de Catalunya (SMC).

L'Observatori va ser un projecte de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques de l'any 1881 que va ser abandonat per les destrosses que hi va produir una forta tempesta. La iniciativa es va reprendre anys més tard i l'estiu del 1932 es va inaugurar amb l'impuls del doctor Eduard Fontserè, la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, la Generalitat i altres col·laboracions com la del propietari dels terrenys, Ricard Campmany. El primer observador que s'hi va instal·lar va ser Josep Gil de Gràcia, el 28 de gener de 1933, amb un sou de 6.000 pessetes.

Amb la Guerra Civil, el 26 de gener de 1939 es va destruir el SMC i es van incautar els arxius amb tots els registres acumulats durant disset anys d'observacions, els milers de clixés de núvols i les dades de l'Observa-tori. L'any 1939 es va tornar a obrir amb especialistes de l'exèrcit de l'aire fins que l'any 1951 s'hi va establir Fernando García de Castro, col·laborador del Instituto Nacional de Meteorologia (INM) fins la seva jubilació, al febrer de 1987.

El seu fill, Miquel Meseguer, nascut el 1960 al mateix observatori, va ser contractat de manera interina per seguir amb la tasca però l'any 2004 va quedar fora de les places d'oposició per seguir a l'observatori. Des de llavors, ha seguit defensant el futur de l'observatori davant una clara voluntat del INM de tancar-lo i convertir-lo en una estació automàtica.

Segons ha explicat a aquest setmanari David Rodríguez, director del SMC, ja hi havia presa la decisió d'instal·lar una estació automàtica al Puigsesolles, on hi havia l'antiga caserna militar. Amb el traspàs, el SMC preveu obrir converses amb la Diputa-ció, el Centre Excursionista de Catalunya i entitats del Montseny per analitzar el futur d'aquest equipament. Segons Rodríguez, però, el SMC no compta amb observadors i treballa sols amb estacions automàtiques.

*

font: l'Actualitat del Baix Montseny.

*

El Montseny pide abrir un museo en el Turó de l'Home

1. • El viejo observatorio pasará a manos de la Generalitat a partir del 1 de enero del 2010

Imagen de las edificaciones situadas en lo alto del Turó de l'Home. Foto: ARCHIVO / MARC VILA

FEDE CEDÓ
FOGARS DE MONTCLÚS

El antiguo observatorio del Turó de l'Home, situado en el techo geográfico del Montseny -a 1.712 metros de altura- y actualmente en desuso, podría acoger un pequeño museo dedicado a la meteorología, si finalmente prospera la propuesta de los vecinos del parque natural, que no ocultan su satisfacción tras conocer que las instalaciones pasarán a manos de la Generalitat a partir del 1 de enero del 2010.
La transferencia, reivindicada por el territorio desde 1996, pasó casi desapercibida en la última reunión de la comisión bilateral Estado-Generalitat, mantenida el pasado 21 de julio y en la que el asunto estrella fue el traspaso de la red de los trenes de Cercanías a Catalunya.
La comisión formalizó para el 2010 la cesión al Govern de la titularidad de los inmuebles del observatorio meteorológico, dos edificaciones y un terreno de 2.365 metros cuadrados en el término de Fogars de Montclús, que hasta ahora eran propiedad de la Agencia Estatal de Meteorología. La Generalitat cederá las instalaciones al Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat).

BASE MILITAR / Los futuros usos del observatorio se decidirán durante un turno de consultas que el Govern tiene previsto abrir para consensuar a qué se destina el equipamiento. No se prevé que la instalación sea de observación meteorológica ya que el Meteocat no tiene ya observadores, sino estaciones automáticas.
La del observatorio es la segunda cesión de un equipamiento propiedad del Gobierno central en el Turó de l'Home, después de que en el 2001 el Ministerio de Defensa abandonara las instalaciones militares que compartían con soldados de Estados Unidos. A partir de ese año, la presión de las plataformas ecologistas propició la redacción de un proyecto de restauración del paisaje.
La historia del observatorio tiene su origen en el empeño de la Associació Catalanista d'Excursions Científiques que en 1881 instaló las primeras edificaciones. Eran tan precarias que fueron abandonadas tras una gran tormenta. La idea volvió a resurgir con Eduard Fontseré, el Institut d'Estudis Catalans y la Generalitat. Así, el 28 de enero de 1933 se instaló en la cima el primer observador, Josep Gil de Gràcia, con un sueldo de 6.000 pesetas.

.

font:   el Periòdico,

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

dels esperits vermells ( Nicolau Pineda ).

.

*

.

Els esperits vermells:

com afecten les tempestes a l’alta atmosfera

.

*

Nicolau Pineda.

SMC ( Servei Meteorològic de Catalunya )

.

*

Durant la matinada del 18 de desembre de 2007, es van enregistrar una desena d’ esperits vermells sobre una tempesta que es trobava sobre la Mediterrània, tocant la costa catalana.

Segurament aquestes observacions són la primera evidència de que aquest fenòmen elèctric de l’alta atmosfera també es produeix a les nostres contrades.     En aquest article es descriu aquest sorprenent fenòmen i la seva relació amb les tempestes subjacents que el generen.

En una nit d’estiu de 1989, el grup del professor John Winkler, de la Universitat de Minnesota, van enregistrar de manera fortuïta, amb una càmera de video d’alta sensibilitat, una sèrie de breus esclats de llum a gran altitud i de grans dimensions, per sobre de tempestes llunyanes.     Aquest primer document gràfic va donar credibilitat a diversos testimonis que havien descrit anteriorment fenòmens similars però sense tenir-ne proves.

Aquest moment marca l’inici de l’interès del món científic pel tema, en part impulsat per la NASA, doncs es va pensar que podia tenir implicacions en la seguretat aeronàutica.     Les primeres campanyes d’observació es van dur a terme a la dècada dels 90.     Es van centrar en les grans tempestes d’estiu que es donen a les grans planures dels Estats Units.     Després de l’èxit d’aquestes campanyes, l’observació s’ha anat estenent per tot el món.

Hi ha hagut campanyes d’observació a Austràlia, Japó, Amèrica del Sud, Europa...

L’any 2000 comença la campanya Eurosprite

( http://www.eurosprite.net/ ).

Aquesta va mostrar evidències de que el fenòmen també es donava a Europa, amb unes primeres observacions al sud de França i al nord d’Itàlia.

L’any 2003 aquesta campanya va rebre finançament de la Comissió Europea, fet que va permetre ampliar-ne els punts d’observació.

L’esperit vermell ( en anglès, red sprite ), és un esclat lluminós amb una durada de l’orde dels milisegons que es produeix per sobre d’una tempesta, coincidint en el temps amb un llamp núvol-terra.

Els esperits es produeixen a gran altitud, entre 50 i 90 km. i poden tenir una extensió horitzontal de desenes de km.

Malgrat la seva curta durada, la intensitat òptica del fenòmen és comparable a les aurores boreals. La regió més brillant es produeix entre els 65 i 85 km., on hi predomina el color vermell, fruit de l’excitació d’àtoms de Nitrògen.

*

.

fotos d’esperits vermells.

font:     www.eurosprite.net

.

El nom red sprite apareix per primer cop l’any 1993 i s’atribueix a en David Sentman, de la Universitat d’Alaska.     En aquell moment, quan encara es desconeixia la naturalesa física del fenòmen, Sentman opta per un terme figuratiu, amb la intenció de no fer cap mena d’implicació sobre els processos físics que encara s’havien d’estudiar amb detall.     Més endavant ja es designaria amb un terme més adient.     Amb el temps però, el terme s’ha consolidat i no s’han proposat alternatives més científiques.     És més, tot un seguit de fenòmens lumínics descoberts arran de l’observació dels esperits vermells han anat rebent noms per l’estil.

Existeixen elfs ( elves ), gnoms ( gnomes ), dimoniets ( pixies ), etc.El conjunt d’aquests rep el nom de fenòmens lumínics transitoris ( Transient Luminous Events ).

*

Relació entre els esperits vermells i els llamps.

L’observació dels esperits vermells amb sistemes òptics no és fàcil, ja que cal tenir prou perspectiva com per a observar la part superior de les tempestes.     Això suposa una gran distància entre el punt d’observació i el fenòmen, centenars de kilòmetres, per tal que els núvols de la pròpia tempesta no tapin la visual.

D’altra banda, el camp de visió de les càmeres de vídeo d’alta velocitat que s’utilitzen és limitat, i cal orientar-les convenientment en funció d’on es trobin les tempestes.     També cal fer notar que les observacions es limiten al període nocturn.     Els equips d’observació porten incorporats sistemes GPS, amb els quals es registra el temps precís de les observacions.

A partir de l’azimut de l’observació i dels temps GPS es pot inferir quina és la tempesta que ha originat el fenòmen.

Els radars meteorològics, els satèlits i els sistemes de detecció de llamps proporcionen observacions d’aquestes tempestes, i l’anàlisi conjunt ha permès establir una relació causal entre els llamps i els esperits vermells.     Aquests es generen sobre la vertical de llamps núvol-terra de polaritat positiva, pocs milisegons després de la caiguda del llamp.     La hipòtesi més generalitzada que relaciona ambdós fenòmens es basa en què els esperits vermells són fruit d’un canvi en el camp elèctric de la mesosfera, causat per la redistribució de càrregues elèctriques en el núvol de tempesta després de que s’origini un llamp núvol-terra.

Observacions amb sistemes de detecció de les descàrregues elèctriques a l’interior dels núvols ( menys freqüents que els sistemes que només detecten llamps núvol-terra ) han permès aprofundir en la relació esperit-llamp, i s’ha observat que aquestes descàrregues a l’interior dels núvols, sobretot quan tenen grans recorreguts horitzontals, també tenen un paper en la generació d’esperits vermells.

Fruit de les campanyes d’observació estival a les grans planures dels EUA, es va constatar com els esperits vermells se solen produir sobre la part estratiforme de grans sistemes tempestuosos i no sobre els nuclis més actius de la tempesta.

.

La part estratiforme de les tempestes és la que majoritàriament origina llamps núvol-terra positius i també és la regió on s’enregistren llamps núvol-núvol de gran recorregut.

Ara bé, en les campanyes dutes a terme al Japó i a Taiwan, s’han observat esperits vermells sobre les tempestes d’hivern característiques del mar del Japó. Aquestes tempestes presenten una menor extensió horitzontal i menor desenvolupament vertical, i per tant han posat de manifest que els esperits vermells no són exclusius dels grans sistemes convectius estudiats als EUA.

.

imatge – composició artística

font:     http://www.electricstorms.net/wiki/Electric_Storms_%26_Climate

.

Esperits vermells a la Mediterrània.

La Mediterrània és una de les poques regions de l’hemisferi nord on les tempestes d’hivern són força freqüents. Observacions des de plataformes satel·litals han posat de manifest la presència de llamps sobre el mar en tots els mesos d’hivern dels últims anys. Campanyes d’observació d’esperits vermells dutes a terme a Israel i les recents observacions sobre la costa catalana han posat de manifest que el fenòmen no és exclusiu de la costa est del Mediterrani.

La Xarxa de Detecció de Descàrregues Elèctriques atmosfèriques (XDDE) del SMC és una de les poques a Europa que detecta tant els llamps núvol-terra com els llamps núvol-núvol. Les dades enregistrades per la XDDE la nit del 17 al 18 de desembre de 2007 han sigut de gran interès en l’anàlisi d’aquest episodi hivernal d’esperits vermells, atesos els pocs registres existents de llamps núvol-núvol associats a aquest fenòmen.

.

L’episodi del desembre de 2007.

Dels dotze esperits vermells enregistrats sobre el Mediterrani la matinada del 18 de desembre de 2007 des de Lannemezan ( sud de França ), cinc van ocórrer a la zona d’abast de la Xarxa de radars (XRAD) i la XDDE del SMC.

Situació sinòptica.

La presència d’una depressió al nord del sector occidental de la mar mediterrània va facilitar una lleugera advecció de l’est que, a la costa catalana i en concret a la tarragonina, va generar vent d’entre llevant i xaloc amb algun cop fort superior als 40 km/h. A 500 hPa s’observa, en els dies precedents, un solc acompanyat d’aire molt fred amb temperatures mínimes de fins a -38º C. Aquest solc es va anar acostant lentament i el dia 17 es va situar sobre la vertical de Catalunya amb temperatures de fins a -33º C. El dia 18 el solc en altura es va situar a l’interior de la península Ibèrica, tot i que Catalunya encara es trobava sota la seva àrea d’influència. La configuració a 850 hPa també indica, pels dies 17 i 18 de desembre una lleugera advecció del nord-oest producte d’un centre depresionari a l’est de les illes Balears. En resum, la situació sinòptica de l’episodi de tempestes es va caracteritzar per una lleugera entrada de vents de component marítims a nivells baixos i per l’arribada d’un solc retrògrad en altura amb temperatures molt baixes.

.

Observacions de Radar ( XRAD ).

Els primers esperits observats anaven associats a una estructura convectiva lineal d’aproximadament uns 35 km de llarg, considerant contorns de reflectivitat de 10 dBZ. Les reflectivitats màximes observades en l’estructura van ser de 35 dBZ. Entre les 00:00 i les 01:00 TU, el sistema va créixer considerablement. És durant aquest període de creixement quan es van observar dos esperits vermells ( 00:05 i 00:35 TU ). L’estructura presentava un desenvolupament vertical ( entre 6 i 7 km ) similar a les tempestes hivernals causants d’esperits vermells a Israel.

Els tres esperits restants ( 00:54, 01:06 i 01:42 TU ) es van observar en una estructura de precipitació, més extensa però més estratificada, situada al nord-est de la primera. El sistema, considerant la zona amb reflectivitats per sobre els 10 dBZ, presentava unes dimensions de més de 100 km2 en el període en el qual es van registrar els esperits.

Observacions de llamps ( XDDE ).

Tots els esperits vermells estan relacionats amb llaps núvol-terra de polaritat positiva. Els llamps causants dels esperits vermells observats es van produir a la zona més activa de la tempesta, circumstància que coincideix amb les observacions en tempestes d’hivern a Israel i al Japó.

Aquest fet diferencia les tempestes d’hivern de les d’estiu, on els esperits s’observen majoritàriament sobre les zones estratiformes de sistemes tempestuosos de mesoescala. D’altra banda, les dades de la XDDE indiquen que els llamps núvol-terra positius que van generar esperits estan relacionats amb llamps núvol-núvol de gran extensió horitzontal, que van recórrer distàncies d’entre 17 i 32 km. Aquestes observacions són coherents amb la teoria que assigna un paper important a la component núvol-núvol dels llamps núvol-terra de polaritat positiva en la redistribució de càrregues elèctriques en el núvol de tempesta, i que acabaria generant l’esperit vermell.

.

Conclusions.

La descoberta i posterior estudi dels esperits vermells han portat a qüestionar-se la seva influència en els processos elèctrics de l’alta atmosfera i el paper que juguen en el circuit elèctric global. L’estudi dels esperits vermells també ha donat un impuls a l’estudi de la mesosfera, potser la regió més incompresa de la nostra atmosfera.

.

.

*

publicat a la revista Penell, nº 27, pp. 17-20.     Barcelona, estiu 2009.

ACOM Associació Catalana d’Observadors Meteorològics.

http://eurosprite.blogspot.com/

http://www.ion.le.ac.uk/~ao64/eurosprite-dot-net/edu/index.html

http://www.ion.le.ac.uk/~ao64/eurosprite-dot-net/edu/sprites-l1-what.html

www.acom.cat

.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

nits de dracs tricèfals...

.

*

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

La visió mítica del món ( Jostein Gaarder ).

. * .

Thor

( imatge de VIKIPÈDIA. )

*

,

.

*

Hølå, Sofia!

Hem de fer moltes coses, o sigui que no m'entretindré.     Comencem.

Per filosofia entenem la nova manera de pensar que va sorgir a Grècia aproximadament sis-cents anys abans de Crist.     Fins aleshores, la gent només havia trobat resposta a les seves preguntes en algunes religions.

Aquestes explicacions es van transmetre de generació en generació a través dels mites.     Un mite és una història sobre déus que pretèn explicar per què la vida és com és.

Al llarg dels mil·lenis i per tot el món, hi ha hagut una gran abundància d'explicacions mitològiques a les preguntes filosòfiques.     Els filòsofs grecs van intentar ensenyar a la gent a desconfiar d'aquestes explicacions.

Per entendre com pensaven els primers filòsofs, hem d'entendre què vol dir tenir una visió mítica del món.     Podem agafar, com a exemple, alguns mites nòrdics.     ( No tenim per què complicar-nos la vida.)

Probablement has sentit a parlar de Thor i del seu martell.

Abans que el cristianisme arribés a Noruega, la gent creia que Thor viatjava pel cel en un carro tirat per dos bocs.     Quan sacsejava el seu martell, hi havia llamps i trons.     La paraula llamp, en noruec Thor-døn, significa "el bram de Thor".     En suec, el llamp rep el nom d'åska, originalment ås-ka, que vol dir "viatge de déu més enllà dels cels."

Quan hi ha llamps i trons, també plou, i això era vital per als agricultors vikings.     D'aquesta manera, adoraven Thor com el déu de la fertilitat.

Per tant, l'explicació mitològica de la pluja era que Thor sacsejava el seu martell.     I quan plovia, els camps s'omplien de cereals.

Ningú no entenia com creixen les plantes i donaven fruits, i tothom creia que la pluja tenia alguna cosa a veure amb Thor, que era un dels déus nòrdics més importants.

Thor era important per una altra raó, que té a veure amb el concepte del món.

Els víkings creien que el món inhabitat era una illa sotmesa constantment als perills exteriors.     Al món inhabitat li deien Midgard, que vol dir "el regne del mig".     Dins de Midgard, hi havia Åsgard, "el territori dels déus".

Fora de Midgard, hi havia Utgard, "el regne de fora", on vivien els trolls gegants, que constantment inventaven tota mena de trucs per intentar destruir el món.

Aquests monstres malvats sovint reben el nom de "forces del caos".

A la majoria de les altres cultures, i no només a la mitología nòrdica, la gent pensava que hi havia un precari equilibri entre les forces del bé i les forces del mal.

Una de les maneres que tenien els trolls de destruir Midgard era raptant Freia, la deesa de la fertilitat.     Si ho aconseguien, res creixeria en els camps i les dones no podrien tenir fills.     Era vital, doncs, mantenir-los a ratlla.

Thor era una figura central en aquesta batalla de gegants.     El seu martell podia fer més coses, a part de provocar la pluja:     era una arma que lluitava contra les perilloses forces del caos.     Li donava un poder gairebé il·limitat.     Podia tirar-lo contra els trolls i matar-los, per exemple.     I no tenia por de perdre'l perquè sempre el recuperava, com un boomerang.

D'aquesta manera, la mitología explicava com es mantenia l'equilibri de la naturalesa i per què hi havia una lluita constant entre el bé i el mal.     Però els filòsofs refusaven aquesta mena d'explicacions.

I no era un problema només de les explicacions.

La gent no es podia quedar asseguda esperant apàticament la intervenció dels déus quan hi havia desgràcies com la sequera o les epidèmies.     Havien d'actuar per ells mateixos en la lluita contra el mal.     I ho feien participant en diverses cerimònies religioses, o ritus.

La cerimònia religiosa més significativa era el sacrifici, que es feia per augmentar el poder dels déus.     Els mortals havien de fer sacrificis als déus per donar-los força per conquerir les forces del caos.

Això ho feien, per exemple, sacrificant un animal.     A Thor, normalment, se li oferia un boc.     I a Odin se li feien, a vegades, sacrificis humans.

El mite més conegut als països nòrdics és el "Trimskvida", la "cançó de Trim", que explica com Thor, després de despertar-se, s'adona que ha desaparegut el seu martell.     Llavors s'enfada tant, que les seves mans comencen a tremolar, i la barba li vibra.     Decideix anar on viu Freia a preguntar-li si li deixa unes ales a Loki, el seu braç dret, perquè pugui volar fins a Jotunheimen, la terra dels gegants.     Allí, Loki ha de descobrir si són els trolls els que li han robat el martell.

A Jotunheimen, Loki es troba amb Trim, rei dels trolls, que presumeix, efectivament, d'haver robat el martell i li explica que l'ha amagat a set llegües de profunditat.     I afegeix que els déus no tornaran el martell fins que ell, Trim, rei dels trolls, es pugui casar amb Freia, deessa de la fertilitat.

T'ho pots imaginar, Sofia?

De sobte, els déus bons es troben embolicats en un terrible segrest.      Els trolls s'han apoderat de l'arma més poderosa dels déus.     La situació és insostenible.     Mentre els trolls tinguin el martell de Thor, continuaran controlant els déus i els homes.     A canvi del martell demanen Freia.     Però això  és igualment inacceptable:     si els déus han de desprendre's de la deesa de la fertilitat, la que protegeix la vida, l'herba desapareixerà dels camps, i els déus i els homes moriran.     No hi ha sortida.

Loki torna a Åsgard, i li diu a Freia que prepari el seu vestit de núvia perquè, ai, s’ha de casar amb el rei dels trolls. Freia es posa furiosa, i diu que la gent es pensarà que està boja pels homes si accepta casar-se amb un troll.

Llavors, el rei Heimdal té una idea. Proposa que Thor es vesteixi de núvia. Li recolliràn els cabells, i li posaran dues pedres ben grosses a sota de la túnica perquè sembli una dona. Naturalment, a Thor no li fa gràcia la idea, però finalment accepta perquè és l’única manera de recuperar el seu martell.

Thor deixa que el vesteixin de núvia, i decideix que Loki sigui la seva dama d’honor.

- Les dues dones anem cap a Jotunheimen – diu Loki.

Per dir-ho d’una manera moderna, Thor i Loki són les brigades anti-terroristes dels déus. Vestits de dona, la seva missió és arribar a la fortalesa dels trolls i recuperar el martell.

Quan arriben a Jotunheimen, els trolls comencen a preparar el banquet de noces. Però durant la festa nupcial, la núvia, que és Thor, menja un bou sencer i beu tres barrils de cervesa. Trim s’estranya. La veritable identitat dels dos soldats del comando està a punt de ser descoberta. Però Loki aconsegueix evitar el perill. Diu que Freia estava tan impacient per anar a Jotunheimen que s’ha passat una setmana sense menjar.

Quan Trim aixeca el vel de la núvia per fer-li un petó, té un sobresalt descomunal perquè veu els terribles ulls de Thor. Loki torna a salvar la situació. Diu que la núvia porta una setmana sense dormir pensant en la boda. Llavors, Trim ordena que portin el martell i el col·loquin a la falda de la núvia durant la boda.

Thor es posa a riure quan li porten el martell. Primer mata Trim amb el martell, i després destrueix la resta de trolls. D’aquesta manera, l’horrible afer del segrest té un final feliç. Thor, el Batman o el James Bond dels déus, ha vençut una vegada més les forces del mal.

*

Fins aquí el mite, Sofia. Però què significa realment?

Aquest mite no es va inventar com una simple diversió. El mite intenta explicar alguna cosa. Aquí tens una possible interpretació:

Quan hi havia sequera, la gent intentava buscar una explicació a la falta de pluja. No era possible que els trolls haguessin robat el martell de Thor?

Potser el mite intentava explicar les estacions de l’any: a l’hivern, la natura mor perquè el martell de Thor és a Jotunheimen. Però a la primavera aconsegueix recuperar-lo. El mite, doncs, intentaria explicar a la gent les coses que no poden entendre.

Però un mite no és només una simple explicació. La gent també feia cerimònies relacionades amb els mites. Podem imaginar que la resposta de la gent a la sequera o a una mala collita era una representació dels fets que descrivia el mite. Potser algun home del poble es disfressava de núvia, amb pedres al pit, per recuperar el martell que tenien els trolls. Amb això, la gent feia alguna cosa perquè les collites tornessin a ser pròsperes.

Hi ha molts exemples d’altres parts del món que mostren com la gent representava els seus mites de les estacions amb l’esperança d’accelerar els processos de la natura.

imatge de sobrecomic.com

*

Fins ara, només hem donat una breu ullada al món de la mitologia nòrdica. Però hi ha infinits mites que tracten de Thor i Odin, de Frei i Freia, d’Hoder i Balder, i molts altres déus. Idees mitològiques com aquestes florien per tot el món fins que els filòsofs van ficar-s’hi pel mig.

També a Grècia hi havia una visió mítica del món quan arrencava la filosofia. Les històries dels déus grecs es van transmetre de generació en generació durant segles. A Gècia, els déus es deien Zeus i Apol·lo, Hera i Atena, Dionís i Asclepi, Hèracles i Hefest, només per dir-ne alguns.

Al voltant del 700 aC, Homer i Hesiode ja havien escrit bona part de la mitologia grega. Això va crear una situació nova. Els mites, ara, estaven escrits, i era possible parlar-ne.

Els primers filòsofs grecs van criticar la mitologia d’Homer perquè pensaven que els déus que havia imaginat s’assemblaven massa als humans, i eren igual d’egoistes i traidors. Per primera vegada, es va dir que nels mites eren només imaginacions humanes.

Un exemple d’aquesta posició va ser Xenòfanes, que va viure cap a l’any 750 aC.

.

“L’home ha creat els déus a imatge seva”, va dir.

“L’home creu que els déus han nascut, i tenen un cos, vesteixen i parlen exactament igual que nosaltres. Els etíops creue que els déus són negres i que tenen el nas aixafat, els tracians es pensen que són rossos amb els ulls blaus. Si els bous, els cavalls i els lleons poguessin dibuixar, representarien els déus en forma de bou, de cavall i de lleó.”

Durant aquest període, els grecs van fundar moltes ciutats-estat a Grècia i a les colònies gregues del sud d’Itàlia i d’Àsia Menor, on els esclaus feien el treball manual, mentre que els ciutadans lliures ocupaven tot el temps lliure en la política i la cultura. En aquests ambients urbans, es va començar a pensar d’una manera completament nova. Un sol individu podia plantejar com s’havia d’organitzar la societat i podia respondre les preguntes filosòfiques sense necessitat de recórrer als antics mites.

En aquest sentit, diem que hi va haver una evolució: d’un mode de pensament mitològic, a un altre basat en l’experiència i en la raó. L’objectiu dels primers filòsofs grecs va ser trobar explicacions naturals, més que sobrenaturals, als processos de la natura.

*

Sofia va deixar el Cau, i va començar a passejar-se pel jardí.

Va intentar oblidar el que havia après a l’escola, especialment el que havia après a les classes de ciències naturals.

Si havia crescut en aquest jardí sense saber absolutament res de la natura, com sentiria la primavera?

Intentaria explicar per què, de sobte, un bon dia començava a ploure?

Buscaria algun raonament fantàstic per explicar on havia anat la neu i per què el sol havia sortit aquell matí?

Sí, va decidir que ho faria.

Va començar a imaginar una història:

L’hivern agafa la terra amb les seves urpes gelades perquè Muriat, el malvat, ha empresonat la bonica princesa Sikita en una freda presó.

Però un matí, arriba el valent príncep Bravato i la rescata.

Sikita està tan contenta que comença a ballar pels prats, cantant una cançó que havia compost mentre era presonera.

La terra i els arbres s’estremeixen d’emoció, i la neu comença a plorar, desfent-se.

Però llavors apareix el sol, i eixuga les llàgrimes.

Els ocells imiten la cançó de Sikita, i quan la bonica princesa desfà les seves trenes d’or, alguns rissos del seu cabell cauen a terra i es converteixen en lliris del camp.

*

A Sofia li va agradar el seu bonic conte. Si no hagués sabut com explicar el canvi de les estacions, estava segura que al final s’hauria cregut la seva pròpia història.

Va entendre que la gent sempre havia necessitat una explicació dels processos naturals. Potser no podien viure sense aquestes explicacions. I llavors, en el temps en què la ciència no existia, van inventar els mites.

.

Jostein Gaarder

.

dins:

“Sofies verden” H. Aschehoug & Co. 1995.

El món de Sofia. Ed. Empúries. Barcelona, 1995.

Traducció al català: Ernest Folch, Tone Høverstad.

.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

l'arc de sant Martí ( Josep Muntasell ).

.

*

. * .  .

. .

*

post relacionat:

arc de sant martí , publicat al blog el 24.01.008.

.

*

L'altre dia, llegint tot això dels meteors, em va agradar l'escrit de l'Emili Casademunt.     Per la gent d'arreu d'Europa un meteor odiat és l'arc de sant Martí, perquè creuen que és un signe de mal averany, tot al contrari del què passa a casa nostra, que naturalment també és Europa.

Aquí se li té molta simpatia.     Entre altres raons, pel fet que la seva aparició significa, segons diuen, que la fí del món encara està un xic llunyana.

La creença més estesa, per bé que mig oblidada, és que l'arc de sant Martí és l'arc del sant Patró de la soldadesca i la cavalleria medieval, el gloriós sant Martí.

I no per tot arreu de Catalunya li donen el mateix nom.     Ja diuen allò que "cada terra fa sa guerra".     D'aquesta manera per les contrades tarragonines l'anomenen l'arc de Barà;     pel Maresme, corona de santa Eulàlia;     per la Terra Alta, la colobra de sant Martí;     a Vilanova i la Geltrú la ratlla de sant Martí.

Pel que fa a l'origen d'aquest meteor, diu la faula recollida per l'historiador i folklorista Joan Amades, que sant Martí i el diable van fer una juguesca a veure qui dels dos faria una volta més gran, més de pressa i més bonica.

El sant la va fer ràpidament, servint-se de vidre.     El diable en canvi, va trigar molta més estona, i li sortí més baixa i més petita.     I com que la va fer de gel, no resultà ni tan brillant, ni tan forta i per aquest motiu es va frondre de seguida:     així raona la gent la inferioritat de mida, de color i de duració del segon arc que es produeix de vegades sota el més gros.

També hi ha qui diu que el diable no va saber acabar la seva obra, i per això, el segon dels arcs no clou del tot.

Es creença estesa que l'arc de sant Martí baixa del cel per beure aigua d'un riu, d'una font o d'una bassa, quan cavalca damunt de muntanyes.

I en el mar, en els casos que està cama ací cama allà sobre seu.

Per això sol vomitar després aquesta aigua, barrejada a voltes amb granotes i peixos.

A Cadaquès, per cert, creuen que un dels caps és més brillant que la resta, perquè és l'extrem que correspon a la boca o xusclador per on absorveix l'aigua, i per això diuen que l'arc de sant Martí té cap i cua.

I arreu de casa nostra hom assegura que la persona que assoleix passar per sota de l'arc muda de sexe, creença per cert, comuna a molts pobles europeus.

També és creença comuna a molts pobles que, sota el punt on l'arc toca a terra, hi ha un tresor amagat.     Per això, de vegades s'ha sentit parlar de gent i cases riques que deuen llur riquesa a la descoberta d'un d'aquests tresors.

I per acabar, cal que ens fem ressò d'allò que hom diu entorn l'arc de sant Martí i de la fí del món, cosa que alguns han assegurat que pot ser veritat.

És creença que set anys abans del Judici Final no sortirà l'arc.

L'arc de sant Martí ha de durar d'un gran cataclisme a un altre.     Com és sabut, començà llavors del Diluvi Universal, per tal d'anunciar a Noé i als seus que el perill havia passat i que no plouria més, i s'acabarà amb la fí del món.     Potser és per això que a les nostres contrades catalanes, on aquesta creença ha estat molt arrelada, la visió d'aquest fenòmen porta alegria i és saludat fins i tot amb cançons.

.

Josep Muntasell.

.

publicat a la revista Germinal, nº 48, pp. 25, octubre 1984.

Butlletí del Patronat Municipal de Cultura, Sant Celoni.

.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo