haikús d' arinsal ( Agustí Bartra ).

.

*

.

haikús d'arinsal (1982)

*
15

El temps de l'Ésser
roda rera la vida
de galtes roges.
.

agustí bartra

.

*

.

post manllevat a

http://www.mallorcaweb.com/magteatre/bartra/haiku.html

*
inici

PÀGINA DE PRESENTACIÓ mag poesia

*

.

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

de Laila ( Agustí Bartra ).

*
.
.
.
He incendiat els blancs salzes de la memòria nostàlgica
.
Tot dolor té salzes!
.
.
.
.
.
I. La pedra i la lletra
.
Sols una pedra

que jo mateix escric
amb una eina brillant que mossega amb son dring
la duresa tancada que no muda en el temps -;
sols una pedra

per al pobre animal que ha tingut una mort
d'ossos romputs i d'improvises sangs
enmig del camí negre de les irades rodes;
una pedra sense anys

- que tan fidel fou sempre al fang de mes sabates
com a ma veu femada -,
mentre la primavera clou les seves parpelles de campànula humida
i desfà bruscament una trena refiladissa
des del seu blau varal...
.
Sols una pedra

al cicló de la llum,
a la dolça naixença de l'estrellada molsa
i al fil romput de la cançó del grill.
Pedra
estèril en els actes de la nit de sexe tancat,
però membrança meva que no pot penjar dols en els brancatges:
perquè si l'animal, amb sa anònima mort,
pot entrar al cor de l'home
i jeure a la barraca sense sostrada del record,
és just que lligui Laila a la ràfega d'or
amb la llarga corretja del meu vers...
.
Metamorfosi de Laila al cel
.
Laila, ballant, salta de la seva L
a l'atzar i ordre del meu esperit,
lladra al meu Argos de puces homèriques
que està prenent el sol dalt del terrat,
i al niu de la pardala
que estan ocults dintre la mareselva.
.
Laila retorn, Laila feta oreneta,
ve de molt lluny, de la meva infantesa,
alta la cua i amb remor de messes;
porta els ulls plens de mes perdudes illes,
la seva ombra s'assila en el meu pit
on ja l'esperen les fredes boscúries
de la meva nostàlgia
i una gran lluna de sagnant farina.
Laila lladrunya i ensenya les dents
als noms terribles d'Auschwitz i Mauthausen,
i, convertida en llengua de tendresa,
llepa de dalt a baix el d'Hiroshima
i el d'Argelers...
.
Ets brillant taronger, Laila, que gira
i porta a coll tots els seus focs rodons,
ets guitarra de flanc lesionat,
estalactita ets, pom de roselles,
paller de vent i gerani de venes,
oliu arcaic i baldufa d'escuma
que brunz i brunz sobre ma enclusa alada.
Ara ets la faula viva de mon ànima
en el gran aire que és el cor de l'aire.
.
Sents mon xiulet dalt dels herbeis celestes
on els meus ulls d'infant, oberts, pasturen,
i, coronada
d'ocells de neu i corol·les de lacre,
flaires els déus de barbes salinoses,
cerques l'os blanc del llamp
i plores a l'ombrívol prat d'asfòdels
on, tot florit,
virilment dret, mon bastó s'endormisca...
.
Laila gossa d'atura de sols i ombres:
¿per què m'esguardes amb ulls sangonosos,
Laila la vida, plena de ponents,
Laila, la mort, fecundada d'aurores,
que fas sonar, quan et grates l'orella,
la gran paparra de la nova estrella
de Quetzalcòatl...?
*
.
*
A Ana Mairena.
.
"...és just que lligui Laila a la ràfega d'or..." És a dir, incorporada la gossa morta a l'esperit de la poesia, entra a la consciència del temps històric i del temps del poeta, i cadascuna de les seves transformacions prové d'una dinàmica on la vida i la mort s'engalzen no com dos contraris irreconciliables, sinó amb la tensió del tràgic necessari.
.
.
.

.
Agustí Bartra
*
.
de Ecce Homo, desena elegia ( fragment ).
.

.
.
.

servido por miquelturo 3 comentarios compártelo

Bartra al bloc. (índex ).

*

Centenari Bartra.

.

*

Poemes i escrits de Bartra, publicats a noticies fresques del turó de l’home, bloc.

centenari Bartra.

.
*

. .

CENTENARI DEL NAIXEMENT D'AGUSTÍ BARTRA 1908-2008
Programa d'actes del "Centenari del Naixement d'Agustí Bartra 1908-2008". Per a més informació podeu contactar al telèfon: 93-7832711, o al correu simposi@bartramuria.cat

font: http://www.bartramuria.cat

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

L’incendi del mar ( Agustí Bartra )

*
&

*
fotos miquel del turó.

.

.

Set i deu dies així navegà per les rutes del pèlag,

i al que feia divuit s’albiraven els puigs ombradissos…

.

Homer, a l’ Odissea.

*&

I Ulisses, ‘jagut sobre els troncs del rai que es gronxava en les ones,

sentia la vela ben viva encara de llum i de vent,

malgrat que la nit aviava al cel sos primers falcons d’ombra.

I els astres vingueren, més tard, les Plèiades, l’Óssa, Orió,

en roda sabuda, i del mar eixí, solitària, la Lluna.

Eixí lentament pel cantó d’Eea el vermell pleniluni,

i Ulisses de cara a l’airina lleu que bufava de l’est,

movia amb mà fluixa el timó, sotjant la gran aigua tranquil·la,

la mar, paridora immortal de déus en els auris sorrals,

i el son no venia a aclucar sos ulls resplendents d’estelada.

.

De nou va posar-se a entonar son himne a la terra inefable

Ulisses, un dolç rondineig d’antuvi, i després, ja donant-s’hi,

un cant de puixances que l’eco duia, saltant, cel amunt,

com l’àgil heroi s’abalança, sol, brandejant la bandera

on lluu l’esperança de tots. Car sempre que el fill de Laertes

seguia els camins perdedors de la mar on només el vent llaura,

Demèter, omplint-li d’enyor el cor, decantava una minva

suau en son ànim estrenu, i tot, en atzar de tempesta

o en clara bonança joiosa, el sol, l’ona esquerpa i la mansa,

el cel, els efímers titans dels núvols que el vent esquartera,

les trombes que s’alcen xiulant, la ira dels foscos confins,

lloava el retorn vers el regne estable dels rius i dels arbres.

Digué la cançó. I un estel fugaç signà amb llum sa caiguda,

la vela, arrapada a l’immòbil pal, defallia en silenci

i, sòpit, Ulisses mirava l’era infinita del mar

amb ulls envaïts per l’eixarm d’un somni imprevist que el vencia…

.

Veié tot el mar convertit en messes d’espigues movents,

en blats de claror on revivia el ritme evitern de les ones,

i blancs alcions que, en esbarts, xisclaven pel cel sa llegenda,

i déus oblidats que estrafeien, rígids, un gest d’espantall.

Va veure acostar-se a les altes messes les noies marines,

que amb falçs de corall i blavisses dalles la sega emprenien,

seguides de colles de vents terrals que lligaven les garbes,

i estesa damunt les espigues, ran del brillant horitzó,

mesclada amb les ombres de dos dofins, l’ombra d’or d’Amfitrite.

.

De sobte, un vencill s’afluixà: del sí d’una garba acimada

saltà la centella on dormia l’hidra vivaç del solstici.

Un floc de fum gris dispersà l’estol d’alcions d’ala llarga,

el foc s’aixecà bruscament i, presa de por d’ell mateix,

obrí cent braços de flama a l’aire que l’engegantia,

al vent que ja en feia un genet veloç coronat de guspires.

Talment de talaia a talaia vola el perill o la joia

que els guaites obscurs i amatents encenen en llurs alimares,

així, de garbera a garbera, el foc, exaltant-se en amplada,

entrà dins les meses… I el mar cremà. Les espigues innúmeres

seguiren pujant dels avencs marins on els sols estimbats

lligaren aurores als foscos peus d’arxipèlags marmoris.

.

El foc ivarçós s’aturà tot d’una i, alçant el seu arc

vermell, engegà una sageta al flanc resplendent de l’espai:

aus negres caigueren d’un cel on l’eco dels mites llanguia,

i enllà de la terra adormida els cims s’arrencaren llurs ombres.

Cabdill i pastor del seu odi, el foc galopà, furient,

davant tots els monstres esvelts sorgits de l’orgull de sa sang,

i foll de distància i de vent, cap alt i brandant llança i fona,

sotjà la resplendor de sa glòria errant en el cel aterrit.

El mar s’expandí sobre el jaç ardent de sa fúria més pura,

tot ell esperit i fulgència, flama vivent de sa mort.

.

I Escil·la, eixint de sa cova, entrà dins la mar arborada

i, enmig de l’incendi, agafant-se els rèptils del cap amb les mans,

restà il·luminada d’horror al caire del vòrtex, Caribdis,

el bes monstruós que rampava vers els seus pits calcinats.

I dins la victòria del foc s’alçà el gran sanglot de les illes!

.

Ulisses anava, en la llei del somni, solcant el salobre,

natal en la seva tristesa, gràvid d’exili el seu cor,

i nu, molt més ara, pel sol salvat de les sangs més antigues,

pel vent germinal que enlairava l’ona florent en sos ulls.

No lluny, promontori i aurora. Alçà lentament son llarg rem,

mirant l’escomesa d’atzar del dia encerclar els cims nevats

-més certs, des del mar, en llur vetlla diürna, que els astres gronxívols-

des d’on, en tumult fluvial, el Déu davalla rient,

bufant per les valls, amb joiosos corns, son desig ja sense ombres…

.

I un braç emergí de les aigües, blanc, responent a la crida

dels cims i dels corns amb un gest de llum que la mà -bategant

lligam entre el cos invisible encara i el clam insistent-

trenava amb blavor d’airecel. Un tors triomfal de bellesa

brillà a flor d’onada. Batut pel lli espurnejant dels cabells,

feliç al final del seu vol profund, de sa verda naixença,

el cos de la Dea flotà uns instants en l’escuma lustral

del mar rediviu on el sol obria un camí vers la terra.

Eixint, la Deesa es dreçà -oh Viva en el súbit espai

sonor que, en el risc vertical del dia, li dava una altra ànima,

oh tèbia per l’iris que el seu zenit madurava en son ventre!-

i, sense memòria de foc, de cara a l’ocell del seu crit,

va córrer, dansant, vers el Déu florit que esperava a la riba….

I Ulisses, retent el seu rem daurat als clars dels cims que es bressaven

seguint el panteix amorós del mar, aclucà les parpelles.

.

Dins d’ell, el gran ritme escandia: “sempre caiguda i naixença,

el bes esquinçant la tenebra, l’ala en el somni del vent…

Oh sempre el retorn en la mort! Oh sempre arribada i adéu!

I sempre la vida de nou, la ràfega eterna del pol.len

brillant als genolls de la Terra. Sempre les marxes unànimes,

i els canvis secrets, i l’espurna d’or que desferma els estius…

El dolor de la Terra esdevé, pujant, la rialla del Cel,

i el plor que davalla del Cel corona les noces divines del Mar i la Terra…”

.

*

Agustí Bartra

&*

…………………………………….

.

Prefaci a “Odisseu”

.

Durant anys, l’Odissea fou per a mi un poema no necessari. El vaig llegir en la meva adolescència, perquè calia conèixer Homer, però no hi vaig tornar fins molt més endavant en la vida. En l’endemig, Homer m’infonia un cert respecte distant i massiu, m’era aliè. Quan hi vaig fer acostament de nou, a Mèxic, no puc pas dir que el poema homèric m’agafés com un arravatament fulgurant: se’m donà, aquesta vegada, d’una manera tant senzilla i profunda a l’hora, tan sense sorpresa, que fou com el retrobament de quelcom que havia tingut sense saber-ho. En un mot, em vaig adonar que jo sempre havia viscut en la llum d’Homer i, també, que Ulisses havia deixat d’ésser per a mi una mena d’aventurer entre una guerra i un retorn que ell mateix, Ulisses, semblava complaure’s a fer no massa pressós. L’heroi d´Homer, tan fèrtil en ginys, em guanyà, m’imposà la seva vigència immortal, quan vaig compendre que la meva vida, com a ell el seu destí, m’havia convertit en un esclau de la tornada. Aleshores, la seva figura se’m féu gegantinament interior, lluminosament accessible.

En Ulisses el fat, la lluita contra homes, monstres i elements, les seves pròpies passions, el seu periple atzarós, no són altra cosa que fites que marquen una espera en la qual, a fi de comptes, no s’adormí. Ell sabia -i mai no ha estat sol en això- que no desistir del retorn era crear-lo. Tornar a Itaca, sí, però a condició que els Pretendents poguessin ésser foratgitats del terrer. Calia, doncs, fer-se amb una força i il·luminar un nom, arribar a la integració total de la seva puixança. Però si el mite d’Ulisses ha perllongat fins els nostres dies la seva humanitat transcendent no és perquè fos un estrenu, sinó perquè aconseguí ésser ensems acció i testimoni. Si en ell no hi ha divisió tràgica és perquè sap que els Déus i el seu destí estan d’acord. Posseït d’aquesta seguretat, es podrà meravellar sovint, però no serà mai sorprès, i acceptarà les resistències com un mitjà necessari per a acréixer-se.

Sentint-lo contar -i no s’aturà mai enlloc que, a la primera avinentesa, no sabés fer-se escoltar-, hom s’adona que Ulisses fou un gran testimoni d’ell mateix, i dels altres, quan s’ho valien. I com que l’espectador profund que sempre viatjà amb ell no podia ésser enganyat, l’acció calia que fos meravellosa. La seva llegenda el precedia, però quan ell arribava tothom sentia que es feia veritat, sense minvar. Per això hi ha una cosa que ens sembla impossible en ell: que no fos realment allò que digué que era. Més que no pas Atenea, fou aquesta absoluta autenticitat allò que ens el salvà, i que ens el fa sentir etern com la seva mar nostra.

Les narracions que componen aquest llibre han estat tractades amb una llibertat que seria excessiva si m´hagués guiat una intenció de paràfrasi o d’adaptació. Però no és aquest el cas. Per rar que pugui semblar, aquest llibre ha estat escrit gairebé sense pensar en Homer. A la meva limitada mesura, volia, de primer, contar-me diferentment algunes figures i temes que m’abellien més que els altres de l’obra immortal. Però aviat vaig adonar-me, astorat, que l’única cosa que veritablement podia fer era donar pàtria en mi a unes possessions i presències que m’arribaven l’una darrera l’altra, inevitablement. Així, allò que jo havia cregut circumscrit a un pur exercici -i ofici- de fantasia se’m feia espiritualment vital.

.

No pensava en Homer, he dit, però Homer, tanmateix, hi era. I aquesta funció d’ésser-hi se’m manifestava més en la viva consciència que no el podia trair de cap de les maneres, que no pas en la suggestió de les seves figures divinament enmotllades, en el seu perfer mediterrani, en l’arengament de la seva poesia torrencial. No es tractava de vinclar-lo -qui podria fer-ho!-, ans de crear unes altres certeses. En una paraula, el mite homèric m’interessava quan el sentia desvetllar en mi unes vivències adormides que, inefablement, es construïen la seva peculiar visió i expressió. Per altra banda, si el símbol d’Ulisses, el gran errant del nostre mar, em resultava d’una tan apropada validesa era perquè l’identificar-m’hi humanament tenia una essencialitat dramàtica que em confirmava. I fins hi havia paral·lelismes externs colpidors. Només n’esmentaré un: que els deu anys errants d’Ulisses, acabada la seva guerra, coincidien, gairebé dia per dia, amb els meus deu anys d’exili roder.

Més d’una vegada, en el transcurs dels mesos esmerçats en la composició d’aquest llibre, m’he preguntat si valia la pena de donar una nova versió d’Ulisses, per personal, per meva que fos. Però dessota de tots els dubtes que pogués tenir, sentia en mi una certesa que no es vinclava i uns estímuls que no s’estroncaven. Jo sabia que l’obra se m’havia fet inevitable, i que allò que la faria perdonar o estimar era, alta o baixa, la meva mesura mediterrània, aquella part de la gran herència antiga que m’havia pertocat per ésser jo qui era, per haver nascut i viscut en aquell país que és la meva pàtria. D’aquesta herència, allò que m’interessava més era traslladar a un pla comunicatiu les meves sorpreses meravellades, és a dir, contar allò que jo no sabia que sabés.

Dit això, doncs, hom comprendrà que l’ombra d’Homer, en la meva llibertat, m’hagi estat lleugera…

***

&

.

*

Agustí Bartra ( 1951. )

*

dins Odisseu (I). Les rutes infinites.

El Observador - Eds. 62. Barcelona, 1991.

*

*

servido por miquelturo 1 comentario compártelo

Les Sirenes (Agustí Bartra ).

*

*

Arribaràs de primer a les Sirenes, que encisen

tots els humans, quisvulla que siguin que arriben a elles.

Homer, a l’Odissea.

*

Nu estava Ulisses davant la mar.

Al trencall de l’aigua, la sorra brillava com una estesa de blat. El sol acabava de sortir i, per damunt del seu disc, mar endins, volava una gavina. Des de la costa, semblava no moure’s, talment com si dues mans invisibles la tinguessin agafada per cadascuna de les puntes de les ales obertes. L’aigua, adés d’una coloració d’heura, anava cobrant transparències irisades al mig de la cala i s’entreviava de lluïssors olioses sota el rocam, on es gronxava feixugament, sense arribar a escalaixar-se. Tan tranquil·la era la mar, que el lleu moviment de l’oneig moria a la platja sense deixar escuma: només un replec tremolós, una fímbria cristal·lina de llum fosa. El sol era un grapat d’algues roges.

.

Nu estava Ulisses davant la mar. I immòbil. Darrera d’ell, un xic agairellada cap a l’esquerra, la seva ombra s’estenia com eixida dels seus talons. Era la primera ombra d’Ulisses aquell dia, i només duraria fins que ell entrés a l’aigua, d’un moment a l’altre, car el sol ja havia sortit. L’ombra havia començat així que Ulisses, deixant enrera l’esclarissada pineda, havia emprès la davallada cap a la mar, seguint un estret camí flanquejat de roques i atzavares, a la indecisa claror de l’alba. Tènue i nuvolar al principi, gairebé sense contorns, l’ombra l’havia anat seguint, imitant la seva marxa i cadascun dels seus gestos, com un acostament a l’autèntica ombra que vindria després que s’hagués llevat el vestit i el seu cos resplendís a la besada del sol.

.

Alt i clar - rialla o veu ocellívola -, en l’aire esclafí un curt aliret. L’ombra es mogué tota: la testa i el pit voltaren amb un lleu balanceig, un braç s’alçà i tornà a caure, la cama dreta passà a l’esquerra i l’esquerra a la dreta… L’ombra no havia cambiat de forma, però ara no eixia dels talons, sinó de la punta dels dits dels peus. L’aliret no es repetí, i Ulisses tornà a girar-se de cara al mar.

.

Ulisses sentia la mar amb tot el seu cos i respirava àvidament, com si respirés la mar, no l’aire. Féu algunes passes, i s’aturà quan els seus peus tocaren sorra humida. La gavina ja no es veia. La seva mirada s’encantà uns moments en la gloriosa blavor de l’airecel. El mar, el cel i la terra semblaven ungir-lo amb un mateix silenci de pau. La seva ànima era presa d’una tal beatitud radiosa i tranquil·la que, somrient, aclucà els ulls. En tornar-los a obrir, pensà que seria bell, un dia, en plena vellesa ufanosa, morir ran d’una mar com la que li era dat de veure aquell matí. Li havien predit, o ho havia somniat, que un dia un vianant toparia amb ell i li diria que al muscle hi duia una pala de batre en lloc d’un rem amanós, i que ell, en oir-ho, i comprenent, plantaria en terra el rem i esperaria que la mort li vingués del salobre. Quan el curullament dels seus dies es complís, què més podria desitjar sinó morir en terra, prop del rem i voltat de la seva gent feliç! Sí, morir no era altra cosa que plantar el rem i anar-se’n. Una cosa ben senzilla, tanmateix. Ell se n’aniria, però el seu rem restaria clavat per sempre al cim dels records del seu poble…

.

De primer fou una brusca sensació com de grillons freds als turmells i, després, esbandint-li el somnieig, una ramificada esgarrifança arreu del cos. Acalà l’esguard: l’aigua cobria els seus peus. Lentament, com si el sirguessin des de dins del mar, Ulisses avançà. La seva ombra, durant uns moments, quedà seccionada en dues parts: la de dalt del cos - testa i pit - queia damunt de la sorra, fora de l’aigua, com un bust tombat del seu pedestal, mentre l’altra, dins del jaç, sorrenc, tremolava clivellada de cicatrius daurades. L’aigua ja li arribava fins a mitja cama. De les canyelles que la fendien s’afinaven cap endarrera dos solcs argentats; entorn de la sura, llisa, sense apilotaments de músculs, s’arraïmaven bromalls d’escuma. La resistència del volum de l’aigua, en arribar-li aquesta als genolls, augmentà sensiblement. Ulisses apitrà, gronxant la cintura. El fred li palmellà les vigoroses cuixes cobertes d’un pèl negre i curt.

.

-Oriala!

.

Darrera del crit esbategà un dring de rialla. Ulisses es deturà. La veu, prima i clara, semblava haver eixit de dalt dels penyals que s’alçaven a la dreta de la cala.

.

-Élia!

.

La segona veu, clara i prima també, havia llançat el mot sol, sense rialla seguidora. Amatent, l’eco el tomà i, com un infant llença una poma que ha abastat verda, el disparà contra el mateix lloc d’on havia vingut.

Ulisses seguí endavant. Dins de l’aigua, damunt del fons de sorra fina, la seva ombra s’arrossegà, convertida en un manyoc, mentre l’aigua fou soma. De les roques de l’esquerra s’aixecà, xisclant, un esbart de gavines. Ulisses sentia l’aigua damunt de les cuixes com un pessigolleig d’aranya de vidre. De tant en tant, quan l’oneig el feia campanejar, recobrava l’equilibri d’una estrebada cap endavant. Les gavines havien deixat de xisclar i volaven baixes, en roda, per damunt de la cala. Enllà de la mar, una tènue calima entelava la blavor. Ulisses s’havia oblidat dels dos crits d’adès. L’aigua li envaí la part alta de les cuixes, cobrí el sexe, somovent-lo, i xarbotà en l’enclotament flonjo del ventre. Punyit per la fredor, es vinclà i, sense deturar-se, es maurà els flancs amb el palmell. Li agradava tocar-se els flancs, la part flexible entre l’acabament de les costelles i els malucs. Allà dins naixia la força que omplia el seu pit, li enduria els músculs i canviava el ritme de la respiració. Una força que no esclatava, sinó que ascendia com una saba espessa i inundava tot el seu cos bell, fort i harmoniós, d’una harmonia una mica feixuga.

.

Quan l’aigua li arribà ran de gola, Ulisses sentí la veu de la primera noia cantant dalt dels penyals:

.

Oh vine, tu que te’n vas

per la mar sense vedrunes!

Damunt mon cos trobaràs

una naixença de llunes.

.

Després d’un curt silenci, l’altra veu seguí:

.

L’ampla pau de l’esperit

si vinguessis jo et daria.

Per a tu l’eterna nit

cantaria en l’etern dia…

.

Cara enlaire, deixant flotar el seu cos al grat de les ones, Ulisses escoltava, i somreia. La música de la cançó sonava a les seves oïdes amb una dolcesa lànguida i capitosa. Gronxat per la cançó i per la mar, s’anava apoderant d’ell un inefable deliqui, un condormiment que feia oscil·lar els seus sentits i els seus pensaments entre la realitat i el somni. Que pura era la blavor del cel vers el qual pujava la seva mirada! El seu cos i el seu esperit s’havien fos dins un mateix encanteri. Ja no hi havia cel i mirada, sinó una sola consciència celeste; ja no hi havia mar i cos, sinó un corpori bategar oceànic…

.

Oh vine, tu que te’n vas…

.

La música entrava en ell com una sentor matinal. Anar-se’n? Cap a on? No hi havia a on. Tot girava en la Gran Roda, i el ritme era el de la cançó que baixava dels penyals.

.

…cantaria en l’etern dia…

.

Deixondint-se tot d’una, Ulisses es submergí i nedà cap al niell proper. Pujà cap a la superfície tocant la paret de roca amb les mans; en arribar a flor d’aigua, s’omplí els pulmons d’aire i es cabussà de nou. L’aigua era tant transparent que l’ombra d’ell es projectava al fons: una ombra d’au amb les ales esteses. Ulisses nedava - volava - cap a la seva pròpia ombra. Tocà el fons amb els peus i s’arrapà a una aresta, ben oberts els ulls i aguantant-se l’alè. De sobte, talment un llampec blanc, el cos

d’Oriala passà; un instant després, gairebé encalçant-la, passà el d’Élia, afuat, descrivint una ampla corba. Oriala tornà: amb els braços encastats al cos, baixà verticalment fins a posar-se davant d’Ulisses. La seva rossa cabellera, que en el descens se li havia posat tesa, s’esparpallà damunt els seus muscles. Fent dos ràpids giravolts, s’acostà tant a Ulisses que les seves sines gairebé el tocaven. Ulisses li mirà els ulls: sense esguard. I la boca: movia els llavis com si no hagués deixat de cantar. I el cos: alt i ample, d’una blancor resplendent jaspiada de trèmuls reflexos grocs… Afuant-se cap enlaire, Oriala fugí. Però Élia ja baixava, fendint la glauca claror submarina amb el seu bru cos núbil, tibant com un arc. Una garlanda de bombolles la seguia. Tocà de mans a la sorra, s’empentà cap enrera, encongí les cames fins a l’altura del mentó i, subjectant-se-les amb els braços, girà cabdellada sobre ella mateixa. Girà una vegada i una altra, i a la tercera s’obrí bruscament, com una flor de quatre pètals. Una sòlida mà d’aigua i sol li esbadià la cabellera, tornassolà el seu rostre, que tenia una fixesa de màscara, i deixà una arborescència purpúria damunt el seu ventre. Élia es movia devers Ulisses amb una lentitud somnambúlica, tocant el fons amb la punta dels peus. En arribar ran de l’ombra d’ell, s’agenollà i inclinà el bust. Començava a redreçar-lo, quan Oriala, passant rabent, l’agafà per la cabellera i se l’endugué amunt. Tornaren juntes, donant-se les mans. Després, soles. Altra vegada juntes. Passaven i tornaven a passar, acostant-se a Ulisses, fugint, bracejant, pernejant en un vertigen en què visió i moviment es fonien. Un braç serpentejava travessant una cabellera, un tors es revinclava, una mà brillava com un pàmpol de marbre, Oriala queia de dalt com una àmfora plena, Élia es movia a baix com si esquincés un vel, una sageta de llum vibrava en un flanc…
*

.

I Ulisses mirà fins que una bena vermella li tapà els ulls i la sang li zumzejà dolorosament a les oïdes. Llançant la darrera glopada d’aire, començà a ascendir.

.

Dempeus dalt del niell, Ulisses contemplava el mar. Élia i Oriala havien reprès la cançó, però ell, absort, no la sentia. Ulisses mirava el seu mar, que en aquella hora tenia el color del trèvol…

*

Agustí Bartra

*

dins: Odisseu (I). Les rutes infinites.

Eds. 62. Barcelona, 1991.

*

fotos de www.spectacle-aquarelle.ch/iweb/EnBref/Sirenes.html

servido por miquelturo 2 comentarios compártelo

Tercera Elegia ( Agustí Bartra ).

servido por miquelturo sin comentarios compártelo

LAI DE NINGÚ ( Agustí Bartra ).

*

(poema inacabat ).

*

Nous massacrerons les révoltes logiques.

Rimbaud.

*

L’escriba Nu

…ibis, la barca, el Riu. Ara recordo. Era jove aleshores el somrís de l’Esfinx,

i era grossa l’orella del lent dia de l’ase, i hi havia un timó al dia del vaixell.

No viu l’arbre de l’any sota el signe del Ca i reposa la llança al límit del desert de sorres d’anemone,

però la terra negra fa incorruptible el cel on es desperta Ra.

*

Exordi de gavina - oh llunyana, vermella! - cap a la crida de la mare taciturna de la gran maragda del Sud,

quan he sortit de la barca de cedre i m’han portat el cor dels comellars de l’Est.

I l’alba arribava brandant xurriaques de pell d’hipopòtam.

*

He jagut al talús dels alts fonolls, on comença la Plana de la Sal,

i ha deixat que als meus llavis murmurés la riquesa de les herbes d’aroma,

i jo, l’escriba eixut i tatuat d’insomni, he sentit com el vent del temps llaurava lent mon cos amb el seu càlam.

Un xiscle de partera saltava sobre el poltre. Agafada a la corda,

brillava una camisa tacada de safrans d’argila i sexe.

Oh naixença i vigors!

La llum equilibrava les balances per damunt la fetor dels cocodrils. Però l’olor del pa

traçava jeroglífics als genolls del matí sense discòrdia d’ocells.

*

( Del sol penja una mà que porta anells de mel . )

*

Ara penso en les lleis contràries de l’ésser i la vida, tot escoltant el cant de l’alosa ascendent, on ja ma’at tremola

en sentir que el xacal respira l’aire que acosta la presència del gran déu de la llum.

*

Ja vinc, ja vinc, Tahenni que m’esperes, al racó de la molsa,

amb un escarabat de pedra verda a la petita mà!

Sóc ahir i sóc demà,

sóc l’ull que no devora

ocells de pas

i sóc el pensament

dins la rialla

del meu cor de rosella

i sóc el temps

que no acaba en la mòmia!

Recordo. Vinc. Tahenni, vinc amb el vent vernal que aprima la cintura del Riu etern,

i el Sud vermell matricula orenetes a la Cuixa del Cel.

Vinc amb desigs estranys. I em frega el front l’ala del rat-penat que ha dormit dintre l’ull buit de l’esfinx.

Decantament del món! Ocell fosc d’augurances! De nou em neixo infant

en el piuleig que empeny cícliques gravitacions!

No, no xuclis, infant esbatanat de nostàlgies!

Tu, ocell, i tu, infant, sou tots dos jo mateix en les noves fronteres del dia verjurat,

i seré cor i llengua

fins que el corb es torni blanc,

i el cigne esdevingui negre,

i el mar corri Riu amunt,

i les muntanyes caminin,

i el foc es geli…

Dolçor de terra oberta fins arran dels arenys de l’oest on s’estableix la mort,

¿com gosaré dir els mots de l’Esparver del Nord i declarar les coses de la nit

si la brisa no arriba amb el somni secret dels vigilants de l’aigua

on floriran les veles com cançons d’estiuatges?

¿D’on ve la veu que diu: tinc la mort damunt meu com la sentor del lotus,

com la fi de la pluja,

com el captiu que torna?

No l’escolto, Tahenni que duus les teves sines com porta les magranes el magraner silvestre.

No l’escolto. Ja vinc, trenant el meu mormol sota els papirus.

Mon anhel de tu s’alça talment el vol feixuc dels pelicans.

*

En la foscor de mi vibren actes de saba. L’alba, oh Tahenni que tens malucs de poalanca, arriba a través de la teva bellesa!

Sóc esquena d’oracles, com el tors fluvial que tragina els carreus d’una ribera a l’altra.

El cor puja a la llengua, la llengua baixa al cor,

i arribarà la nit en que el cor i la llengua seran deixats als plats de la Balança,

i entraré al més enllà sense trepitjar temps i plens de falcó els ulls.

L’ànima, el cor

i l’ombra intacta! I el vol d’Horus propaga son cercle de silenci a la boca dels morts!

*

Floreix el pensament en el record? ¿Infla la primavera la gola de l’ocell

que no ha viscut hiverns ni ha vist el peix de lluna que xiula al pit del Riu de sexe erecte?

Som com estels errants, oh Tahenni d’esperes: resplendim un moment

abans d’ésser engolits per les boques de l’ombra!

Ivarsosos, passem com giravolt de sínia que alça el destí de l’aigua damunt l’eix que grinyola,

de l’aigua que somia l’infinit fil de lli,

les llunes làcties,

la rialla d’Aton que puja als gira-sols,

els records que ens recorden,

l’estrella inexorable,

la fam d’ulls de cervesa,

dinasties de rou damunt els camps de cebes del fellah famolenc…

*

28 de desembre 1980.

*

Aquí, en aquest instant que és un ara plenari de futur i de reminiscències,

barrejo temps i mots amb mans de terrissaire, i interrogo preguntes

que giren com l’argila que es vol obrir en la forma que somien els dits,

i m’armo amb el murmuri que es converteix en llum sobre el front del vent mort.

*

Agustí Bartra, dins “El gall canta per tots dos”.

servido por miquelturo sin comentarios compártelo