.
*
Cánoves és un municipi del Vallès Oriental, situat en aquest vessant del Montseny.
Moltes de les masies i indrets que apareixen en aquesta llegenda poden localitzar-se amb precisió: Can Julià és una casa situada al sud de Cànoves, prop del cementiri, sota el turó del Morralt; can Ribes es troba a l'est de Cànoves, en el veïnat de Canyes; la Castanya és un mas ubicat molt a prop de Sant Andreu de la Castanya, al sud-oest del Matagalls; Collformic és un veïnat que es troba una mica més a l'est de Sant Andreu, i l'Isern és a sota de Sant Andreu de la Castanya.
La Pallejana va ser una bruixa molt coneguda en aquestes contrades a la qual s'atribueixen tota mena de maleficis i enganys.
.
Carme Rubio i M. Carme Bernal.
.
I.
Així va parlar l'avi de can Julià, de Cànoves.
A la Castanya hi havia una minyona que li deien la Teta, que estava a la Cortada, i era aplegadora del Remei.
( Aplegadora és la que passa de casa en casa a fer la capta els diumenges i demés festes, els dies de festa major, així com pels enterros, funerals i bateigs. Nota de l'autor ).
La vella de cal Fort - la Pallejana, que li deien - li va pastar ( parar ) la taula ben guarnida de nous, ametlles i avellanes, pregant-li que en mengés. Com que era tinguda per bruixa, la Teta no volgué tastar-ne; marxà, i quan era arribada a les feixes de davant de casa, la Pallejana li va córrer al darrere pregant-li que almenys mengés una de les pomes que duia per a la set, i ella hi va caure pla bé. Eren embruixades.
Arribant a ca seva, a l'anar-se a senyar per dir el rosari, trobà que la mà dreta no li podia tocar al front per més que fes; rentava els plats, i després de donar quatre fregades havia de donar tres passes endavant i tres de recules; així, per fer un quart de camí hi estava dues hores. I per tot hi veia l'ombra de la Pallejana.
A l'hora d'anar a dormir dos homes havien de ficar-la al llit agafant-la per sota les aixelles, i se'ls aixecava enlaire el mateix que un aucell que anés a prendre el vol.
Sabent que a França hi havia un curandero molt entès per aqueixos mals, son pare va vendre's un parell de bous i va dur-hi la Teta, que va tornar curada.
I tot això que li conto no és d'en Pau, en Pere o en Berenguera, sinó que jo ho som assolert ( aconseguit ).
*
II.
Un dia la Pallejana va anar a una casa i tocà l'espatlla de l'avi de can Ribes, dient-li: - "Hola, Cebrià!". I ell, de cor, només que de cor, va dir: "Jesús, Maria, Josep!".
- - No ho digueu pas això que acabeu de dir ara - va dir-li la Pallejana.
- - El què?
- - Això de Jesús, Maria, Josep; no ho digueu pas, que és pecat.
- - És que no ho som pas dit.
- - Oi que sí que ho heu dit amb el cor; que jo ho som sentit.
I com que era veritat, en això va conèixer que era bruixa.
*
III.
Un altre dia, el mateix avi de can Ribes, tornant de passar la vetlla a la Cortada, va sentir dins d'unes bardisses de prop del camí: barrip-barrap, barrip-barrap... Ell que hi apunta el fusell, però la remor va parar en sec; i no va sentir res més.
L'endemà la Pallejana li va dir:
- - Per què m'encaraves el fusell, ahir?
- - Oi que no!
- - Oi que sí; allà a la bardissa, de prop del camí!
I era que ella venia de la Cortada, de fer patir la Teta, aquella bona xicota, l'aplegadora del Remei.
*
IV.
Un altre dia, la Pallejana va veure venir "un negre cap de núvol" per damunt de Sant Andreu de la Castanya, i diu que patia perquè feia tard; tenia por de no ser-hi a temps.
Allò era senyal que havia de reunir-se amb altres bruixes, al pla de la Fageda de la Cortada - Que allà es deien "els seus versos" - i havien de decidir on tombarien la pedregada.
Se la va veure fugir cuita-corrents; i en arribant a Collformic, aquell núvol va esclatar en una pedregada tan forta com mai se n'havia vista cap de semblant. Va capolar totes les collites a la terra i, miri, encara avui s'hi veuen roures secs de resultes d'aquella tempestat.
Les bruixes d'aqueixos encontorns tenien les reunions a les carboneres del bosc de la Cortada, i molts cops algú les havia vistes ballant totes nues com si tinguessin una "noble cobla de músics".
També a Llançà de la Castanya hi havia carboneres - n'hi havia de set o vuit places - i allà també les hi havia vistes "qualque nit" ballant i fent gatzara amb "gran noblesa de músics".
En aqueixa terra "estranya i espadada" les bruixes hi tenien una carretera molt fressada ( trepitjada ) que anava de Llançà al Pla de la Calma.
*
V.
Una vegada, per aqueixa carretera de les bruixes, després d'un temporal que l'havia deixada lliscosa com si fos de vidre, van fer-hi passar un ramat d'ovelles i un d'eugues - totes amb les seves esquelles - , i no la van pas poder pujar! Les eugues van començar a anar "a tomballons i a rodolons", i tot el ramat, a capgirells, va anar en orris al fons de la clotada.
*
VI.
A can Llançà hi havia el capitost de les bruixes.
Elles li lligaven a l'esquena els sacs de carbó de rabasses - que és el que gasten els ferrers - i havia de dur-los ara a Balenyà, ara a Seva; i els sacs els hi deixaven tan ben "cordats i lligats", que fins que arribava a lloc no se'ls podia descarregar per més que bregués.
Un dia se li van encendre pel camí i, no podent desempallegar-se'n, va morir "carbonat" vora el riu Boix.
*
VII.
Al Boscàs tenien dos porcs grassos i sans. Un dia que anaven a beure a la bassa de la font, va dir la Pallejana tot passant-los la mà per l'esquena a pèl i a repèl:
- Ai quins porcs tan grassos i tan bonics!...
Al cap de dues hores ja eren morts tots dos.
*
VIII.
Un dia la Pallejana va fer broma amb un fadrí, convidant-lo a ballades. Ell va seguir-la de lluny, i en sent a les carboneres, la veu que es despulla, i que un cop nua es rabeja per damunt del fagell ( la carbonissa ) i que es torna guilla i apreta a córrer. Ell que sí? Li amaga la roba.
Quan la Pallejana tornà, tota esverada de veure's nua i no trobant la roba, començà a maleir i més maleir. Surt el fadrí i li diu:
- - Si no em declares on has anat a fer mal, no et tornaré la roba.
- - Som anat a l'Isern del Montseny a clavar una agulla al clatell de les dues criatures que hi ha al bressol. Arriba-t'hi, treu-les-hi, les dues agulles, i seran curades.
Ell que ho fa; arriba a la casa, demana per les dues criatures, i les hi presenten mortes dintre el bressol. Els hi arrenca les dues agulles i van tornar vives i sanes.
* * *
Així parlà l'avi Joan de can Julià de Cànoves.
.
Apel·les Mestres.
.
dins: Llegendes del Montseny.
Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2004.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
Ermessenda de Carcassona, imatge de homenatge nacional
.
*
.
*
Llegenda
.
En el clos de la fronda, amb perfil de petxina,
Ermessenda pren bany d'aigua dolça i de lluna,
la rodegen les merles que van d'una a una
a portar-li amb el bec lluïssors i perfum.
La blancor de la pell de nacre mareperla
es confia a la nit com la pell de l'alberge
des que va condemnar la seva ànima verge
a no veure per sempre del dia la llum.
És al bell Ridecós, la riera d'Arbúcies,
on la fina poncella el seu cos aigualir,
ha vist fondre's com fon la rosada el matí.
El seu cos no era cos, era sucre pel gust
d'un xuclet de tendresa de llavi morè,
de la boca d'un home de pell de safrà
mitja lluna en el pit i cofat musulmà
que el destí va fendir de l'espasa d'un just.
Com una àliga al cim, poderós Montsoriu
bategava les ales al fregar del dardell
quan la llança del moro assetjava el castell
mantenint gloriós l'estendard de la creu.
Ja fa dies i nits que a la roca hi ha setge,
tot el clos de muralla és el cau del comtat,
tots els braços a fora aferrats al combat.
La defensa de Crist ha de ser llur trofeu.
La gentil Ermessenda és la filla del Comte,
una espiga de maig que fa prou si rosseja
amb un cor que glateix per uns ulls d'atzabeja
que enmarcaven les celles d'un valent sarraí.
Es van veure una nit en una hora de treva,
una hora tan sols, però al cor de la nina
aquells ulls li clavaren una daga tan fina
que cap altre llambrec la podria guarir.
Mes els ulls ara brillen al fogar de la guerra
i aquest cop a la boca refulgeix un punyal,
va grimpant per l'escala i d'un salt és a dalt
amb mil cares ferotges al darrere grunyint.
El bruel d'un vassall ha enfuriat el Comte
i amb estoc a la mà, que de lluir abrasa,
s'encara al capitost i li enfonsa l'espasa
fins que l'acer li surt per l'altre cap del cint.
Aquells ulls ara oberts bat a bat del valent
llur esguard ressaguer van llançar a l'estimada,
i ella al moll del dolor va desar la mirada
amb un crit com el pany quan el tanquen de cop.
La mirada era el llamp i ella el pol que l'atreia.
Va quedar de l'esclat una almosta de cendra,
com abrusa el llampec la viola més tendra,
i amb el plor del seu pare es fongué com l'arrop.
Quan l'horror la liquà es trobava Ermessenda
rodejada pel mim de la cort de donzelles,
i l'esglai i l'estima transmutà totes elles
en gruada de merles al toll del rierol.
Entre faigs i frescal davallà l'escorrim.
Ara jeu en el gorg amb seguici de fades
i a la nit pren el bany quan la lluna fa ullades
i les merles puntegen la dansa del dol.
Entre les aigües del gorg Negre
renta el seu sofre lo diable,
fa una fortor abominable
la seva isarda barba negra
de porc espí de llord estable.
Només a goges infernals
els plau la seva companyia
fent son aplec, quan mor el dia,
per conjurar trenes de mals
dançant el sàbat de follia.
Un caminant encuriosit
intuïdor que un malefici
cantava salms de sacrifici
al gorg que deien maleït,
venuda l'ànima d'un vici
acorda vots amb Satanàs,
i aquest li narra la llegenda
i la bellesa d'Ermessenda,
mentre que riu per sota nas
una riota que fa horrenda.
Guanyat el cos per la luxúria
amb un deler de cascavells
deixa la gorga de Riells
trescant pel si de la boscúria
menat d'un zel que fa esparpells.
Gira la vista cap a Arbúcies.
Pare Claret de Viladrau
volgueu ungir la vostra pau
al seu entreteixit d'astúcies
que du a mal pas la seva nau.
Montseny esquerp, brau de penyals
afaiçonat per les glaceres,
faigs, alzinars, marfull, senderes,
lloms de solà i conques frescals
d'avellaners i de falgueres.
Al tombant de la nit l'astor torba la presa.
La nimfa pren el bany, i en el mirall fluctua
el traç de castedat damunt de la pell nua.
Quan el mirar lasciu li roba el seu encant
la bella profanada per castigar l'afront
esquitxa l'insolent amb la rama d'un arbre
i al punt quedà mudat en estàtua de marbre.
Al bosc ressonà el riure sarcàstic de Satan.
.
Joan Asbert.
.
Poema finalista al 8è Premi Montseny
Amics del Montseny, Viladrau, 1990
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
*
.
*
La següent versió rimada de la llegenda del Gorg Negre de Gualba és de data inconeguda i, a més, anònima; el format, però, de la lletra i sa presentació ensenyen que és de finals del segle XVIII o potser dels primers anys del XIX.
Forma un petit quadern de 14 pàgines, al qual va ésser afegida una fulla suplementària destinada a explicar l'"origen de ser nomenats: los de Gualba pesca-llunas".
Les cobertes són fetes amb una d'aquestes curioses fulles del temps de la guerra de la Independència, datada a Arenys de Mar l'any 1812, impressa a Cádiz en la Imprenta Tormentária i amb un text típicament curiós.
Aquesta versió de la llegenda difereix poc de les ja conegudes d'altres indrets de Catalunya. A l'excursió col·lectiva a Gualba i al Gorg Negre escrita pel meu estimat Pare, al Butlletí de l'"Associació d'Excursions Catalana", vol. X, núms. 112 a 117, corresponents a gener-juny de 1888, el guia la donà a conèixer personificant-la en la porqueirola de can Prat a la qual fugí una truja i arribà, perseguint-la, fins al Gorg.
Hi ha en la relació d'aquesta excursió, un seguit d'antecedents dels quals no pot prescindir qui vulgui estudiar aquest aspecte del folk-lore català, però sobretot, on son recollits més completament és en el seu estudi "La Valkiria del Vallès" inscrit al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya de gener de l'any 1897 corresponent al setè de sa publicació, on són anotats els extrets de la crònica de Pere IV, de Pellicer i Pagés, de Pi i Arimon, d'Alsius, etc. Són també a consultar, al mateix objecte les llegendes de Maria de Bell-lloch premiades als Jocs Florals de 1875, unes notes sobre el Castell de Montsoriu, al volum I dels "Recuerdos y bellezas de España", de Pau Piferrer, i altres sobre sant Segismon al nº 1 de la segona època de la revista "El Gay Saber".
El donar a l'estampa la versió present, no té altre objectiu que facilitar l'estudi d'un element més del folk-lore de la nostra terra.
Heus aquí ara, amb tota sa xurrigueresca erudició i ampulositat el text de la versió.
.
F. Maspons i Anglasell.
.
.
.
ORIGEN DE SER NOMENATS
LOS DE GUALBA PESCA-LLUNAS
.
En est lloch son Pesca-llunas;
y lo motiu es, perqué
venint personas algunas
no se si de Santa Fé;
o vinguessen de Mercat,
essent sobre del Molí
ab lo cap obtenebrat,
que pot ser que fos de vi:
estant allà a la serena,
y la aigua ab gran quietut
reparan la Lluna plena
com si fos brillant escut.
No advertint fos de la Lluna,
que formés figura tal
sense detenció alguna
van per veurer de pescal:
corren á buscar un cova
pensant que tindrán gran sort,
portan una soga nova
per poder tirar ben fort:
Posant a dintre alguns rochs
Lo tiran dintre la bassa,
y van voltant aquells pochs
per veurer si tindrán trassa
passant gran part de la nit
ab gran fatiga, y treball;
tiran lo cova seguit,
ja tirantlo bassa aball:
Fins que acudint altra gent,
y lo vi ja fet son curs
fugiren encontinent
reparant son poch discurs.
Com no faltá testimoni
de las suas grans fortunas,
ho saben fins Sant Celoni
i'ls diguéren Pesca-llunas.
Així fou en aquell temps
dit de Maria Castany;
que de palla feia fems,
com fan també en aquest any.
.
*
GORG NEGRE DEL SALT DE GUALBA
.
Cantarém ja finalment
per fi de nostras tareas
raresas d'eixas aldeas
segons fama transcendent.
Gualba, Vila nomenada
antigament mentras era
del gran Compte de Cabrera;
peró despues essent dada
al Monastir, ó Convent
de Sant Cugat del Vallés,
Vall de Gualba en escrit es,
Lloch de Gualba finalment.
Gualba dita d'aiguas blancas
que la regan gentilment,
repartíntsela la gent
ab molt diferentas brancas,
la fan molt deliciosa,
fertil, y molt abundant,
perque mentras van regant
queda fresca, y molt frondosa.
Lo de Gualba Emperador
que tirà maná abrassantla
ab galbano, subjuganla
volent grandíssim traydor:
ab que's veu ja clarament
lo valor, y antiguedat
de la gent d'aquest veinat,
contra de traydors valent.
De tal Lloch que situat
está en lo peu de Monseny,
si la Musa nos empeny
ja que nos hem empeñat
cantarém pasmosament
Salt de Gualba memorable,
y Gorg Negre, y espantable,
que pasmaba antiguament.
Aqui si que's necessari,
qu'infleu Mussa, nostras venas,
perque rompent mas cadenas,
infundintme com desvari,
quem traga fora de mi,
ab un furor com may vist,
ajudantme Jesu-Christ
puga penetrar alli.
Pero que's lo que reparo
en esta Concavitat,
y lúgubre obscuritat?
ai! que miro?... ja me paro?...
no pug mes profundisar:
est es un gorch infernal,
Balsa Stygia, colp de tal:
Y casi no pug errar.
Esta fou la que tingué
la filla dita Victoria,
de quedá en la memoria
y tradició també,
que hi vivian donas d'aigua
en aquell tremendo Gorch;
lo Diable las enforch,
que deu ser qui las enaigua.
Aixó sens dubte seria
en lo temps del Gentilisme,
que no fou poch embolisme,
lo que de Ninfas corria;
qu'una de elles fou casada
ab l'hereu Prat de Cañellas,
que men umplen las orellas
d'haber estat encantada.
La que diuhen advertí,
que jamay per ningun cas,
dona d'aigua la tractás
son marit, ni cap d'allí;
perque si la reprenía,
ó la reñás pera res,
marxaria ella sens mes,
y jamai mes la veuria.
Qui habentla volgut renyar
per haber segat lo blat,
com pensás no assahonat;
ab ell no volgué tornar;
mes sas fillas visitaba
encara que ocultament,
componentlas gentilment,
per l'amor quels aportaba.
Estant ab ellas un dia
aconselladas sas fillas
li cosiren las faldillas
mentras que las componia,
perque son pare la ves;
y cridant tot seguit, Pare...
desaparegué sa Mare,
y no la véren ja més.
Quedan las fillas n'obstant
advertidas, y avisadas,
que si may desconsoladas
hi vajan de quant en quant;
ab un vímet al Gorch piquian,
y que tingan confiansa
nos frustará l'esperansa,
y en obrir allá se fiquian.
L'una volent allá anar,
Habent obrat la tal seña,
se li obrí lo Gorch, ó peña,
ab que libre pogué entrar:
y vejé que cosas bellas!
Camps amenos, que figuras!
Que tot era architecturas,
admirables marabellas.
Y que Palasios veié!
tan ricament adornats;
personatjes encantats,
ningu paraula digué:
Los Camps Elysios serán
segons apar de la seña,
pues segons Virgili enseña
cerca dels inferns están.
Volent ja de allí surtir
reparant tant de tresor
de joyas, de plata, y or
se pensá la falda umplir;
pero despues que fou fora
ser segó va reparar
y lo va despreciar
llansantlo tot a mal hora.
Pues que quant a Casa fou
reparant lo devantal
brillant com si dorat tal,
mes hermós que si fos nou;
pressurosa corregué
a plegar aquell segó,
pero la tal visió
ja més no li aparegué.
Com tot est veinat te entés
lo cert es, y positiu,
encara tothom ho diu,
que si formaba Congrés
en aquell Lloch com abern,
de bruxas, y bruxos fins
de tots los llochs mes vehins,
y pot ser las del infern.
Que no men admiraría,
pues d'aquell terrible Gorch
may he ohit ningu que otorch
tenir fi; si que sentia
traspassar fins a la forca
per conducto terrenal
y camí transcendental,
fins a l' Isla de Mallorca.
Qu'habent un trencat lo pas
conducto de la Riera,
faltá l'aigua de manera
que Mallorca la plorás:
y habentla tornat allá
ab que's veu probablement
un conducto transcendent
Mallorca s'aconsolá.
Ventse la Prat xamoscada
pren del Gorch la residencia
de bruxas la preferencia
entre encantats encantada:
y contra aquestos veinats
ab la ajuda de Pluton
y de son Pare Acheron
commou allí tempestats.
Acudint allá'l Dimoni
que'n farian de posturas,
maldats, y endiableduras,
fent de totas lo boloni;
cerca aquell terrible Gorch
es la Plassa de las Bruxas
ahont com a porcas fluxas
guimbarien ab lo porch.
Que maleficis farian,
ensalms, encants, y patrañas
estas malvadas marmañas
allá quant se juntarien
tota sa marmoteria,
en aquell lloch tan fornit
de arbre espés, qu'obscura nit
fins a dia apareixia.
Negra nubol sen alsaba
ab aires tant frets, i mals
commovian temporals,
tot lo Cel s'obtenebraba,
despedint els Llochs vehins
tant horrendas tempestats,
quedaban los fruits pastats
tant dels bons, com dels ruhins.
Y tu Roca de Corbera
molt be te pots recordar
com te feien tremolar
los trons, y llams d'aquella era:
per regular succehia
quant alguns mal atrevits
molestaban los esprits
que en aquell trist Gorch hi habia.
Tirant rochs al galapás
ó be fos lo Cancerbér,
que dihuen solia ser
per guardar sempre aquell pas;
com relatan los Poetas
de l'entrada del infern,
qu'hi tenien aquell pern,
ó las furias inquietas.
Manifestant son poder
hi habia format son trono
lo Dimoni infernal mono,
per altre nom Llucifer:
Y des de allí ell allistaba
á tantas quantas podia
passejantsi fins de dia
per veure si n'encontraba.
Com d'aquella que se diu,
que pensant qu'era Señor
per ser tal l'exterior
la conduhí á son empriu;
y deixantla ben sellada,
que no causá pochs embrolls,
daba quan volia golls
a la gent maleficiada.
Despres que se descubrí
de la tal l'embruxament,
essent presa encontinent
se l'emportáren d'assí
á pesar del gran Dimoni;
y després la processáren
ab altras que n'encontráren,
segons veu en San Celoni.
A vegadas sens escusas
se sentian per los volts
tamborinos, fluviols,
y grans colps de cornamusas;
y corrent per veurer quina,
o que cosa allí veurian,
grans riallas se sentian,
y á la Plassa polserina.
Tant s'era desvergoñit
lo Dimoni en est terreno,
qu'anaba com un Sereno
de dia com en la nit;
lo Pareras de Fogás
encara no era ben fosch
l'encontrá dintre del bosch
abrigat ab capotás.
A molts altres succehía
veurer varias visions,
qu'espantaban los miñons
del modo que apareixia;
infundint tants de terrors,
que tothom s'horrorisaba,
fins de dia tremolaba
escarrifantsi de por.
Fins dintre del Gorch s'ohia
alguna veu resonar,
pues habent volgut probar
lo tal Gorch si fi tenia,
tirant a dintre un cordell
com ja mes no sen tingués,
sentiren, tireune mes
segur que fou lo bordell.
Per a traurer tant de mal
tant horrenda pestilencia
recorren a la clemencia
del Pare Celestial;
se manan formar tres Creus,
s'acut allá ab professó
ab molt gran devoció,
y tots ab plorosas veus.
Clamant al Tot Poderós,
sin jam Numina propitia,
fugite maleficia,
d'aquest terreno boscós,
valgans dels Sants l'adjutori,
fent que prest desapareguen
las bruxas totas s'ofeguen,
baix sota del Purgatori.
Ab conjur particular
hi plantan lo signe tau,
al rededor d'aquell Cau,
tres Creus hi varen posar.
!Ha que dia fou aquell!
Tant pasmós, y tant terrible,
per aquell Gorch tant horrible
per les bruxas, y bordell!
Dia fou que tremolaren,
y a pesar de son poder
del infern, y Llucifer
aquell Gorch desempararen
tota aquella barabunda;
que bulls, y rebulls daría
l'aigua del Gorch en tal dia,
afins la que's mes profunda!
Que fetors tan insufribles
llansarien, colp de tals,
aquells malvats animals
molts ab figuras visibles:
recordauvon los turons
del Monseny, y las Agudas,
los barrancs, y las rompudas
de Riells, y los Mourous.
Fujen als recons de Sau,
de Susqueda, y de Carós,
al terreno mes buscós
d'aquella terrible Frau
bruxes, y mals esperits,
pues segons s'ha relatat
molts de golls als han donat
anant per allá escondits.
Ni ganes mes han tingut
de tornar en estas valls,
per no tenir mes treballs
may mes han aparegut:
com encara hi ha dos Creus
allá temen acercarse,
per temor de sofocarse
bruxas, y sos corifeus.
En tot ara lo Vehinat
no crec jo que per fortuna,
sent trobás solament una
de rassa del temps passat;
son si bonas Christianas,
y donas de bons costums,
ni llansan aquells farums
com feian las tals pifanas.
Els pobles pot ser vehins
alguna sen trobaria,
pues conforme digué un dia
Fransisco Pons de Campins,
ab visió que tingué
una se lin presentá,
peró no sen recordá,
y ell la coneixia bé.
Las Donas d'aigua pot ser
fugiren, o s'ofegáren
pues may mes se reparáren,
hi perderen son poder;
ni may mes s'ha reparat
bugadas ajan estés
com molts, y molts han pretés
antes de ser despoblat.
Antes de ser despoblat,
pues vestigis hi ha allí
d'haberhi hagut un Molí
antes en lo temps passat:
es ben cert, y positiu,
y fou de cert allá dalt
un poch mes amunt de Salt,
segons papers del Arxiu.
Seria per fer farina
per tantes inmunions
bruxos, bruxas, Diablons
y per tanta salvatgina
que guañáren fama tal
de ser las donas de Gualba,
sens quedar ninguna salva,
totas tocadas d'est mal.
Però ja s'ha desmentit,
y en lo present es engany,
no pateixen tal afany
com d'antes s'ha referit:
á les hores sen anáren,
y si vols també t'otorch
quan aquell tremendo Gorch
en tal dia s'ofegáren.
He format aquesta Historia
captant les opinions,
de la gent tradicions,
a fi quedia tal memoria
d'aquell Gorch tant espantable,
que á molts ha causat espant
per tot lo Mon resonant
sentne causa lo Diable.
Algú si volgués probar
esser aixó molt incert;
á mí m'apart esser cert,
y que no se pot dubtar
esser tot una patraña,
una fábula total,
un error descomunal
de tota aquesta Montaña.
Corren si las aiguas blancas
sens remor dels mals Esprits,
ni se senten alarits,
pues las Creus estan per tancas:
Solen sí sentir mudansa
quant se sent que l'aigua ronca
del Salt en aquella conca,
y prest pluja nos alcansa.
Aixó tenim reparat
ara posteriorment,
lo mateix dihuen la gent
succehia temps passat:
alguna cosa hi ha hagut
no obstant com noten las Creus,
y segons comunas veus,
peró será corromput.
Lo demés se veurá el dia
universal del judici,
que será á molts de suplici,
Deu vulga ditxós nos sia:
per tant qui vulga sen riga,
que ho crega, si ho vol creurer,
sino que ho vaja á veurer,
qu'a tots jo los fas la figa.
Famosament hem cantat
del Gorch Negre gran història:
Deu me guard d'ell quant jo moria
Per tota una Eternitat.
*
.
publicat al Butlletí del
Centre Excursionista de Catalunya,
nº 340, pp. 153-159.
Barcelona, maig de 1923.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
.
.
* 
. imatge de Madteam.
