. * 
.
Thor
( imatge de VIKIPÈDIA. )
*
,
.
*
Hølå, Sofia!
Hem de fer moltes coses, o sigui que no m'entretindré. Comencem.
Per filosofia entenem la nova manera de pensar que va sorgir a Grècia aproximadament sis-cents anys abans de Crist. Fins aleshores, la gent només havia trobat resposta a les seves preguntes en algunes religions.
Aquestes explicacions es van transmetre de generació en generació a través dels mites. Un mite és una història sobre déus que pretèn explicar per què la vida és com és.
Al llarg dels mil·lenis i per tot el món, hi ha hagut una gran abundància d'explicacions mitològiques a les preguntes filosòfiques. Els filòsofs grecs van intentar ensenyar a la gent a desconfiar d'aquestes explicacions.
Per entendre com pensaven els primers filòsofs, hem d'entendre què vol dir tenir una visió mítica del món. Podem agafar, com a exemple, alguns mites nòrdics. ( No tenim per què complicar-nos la vida.)
Probablement has sentit a parlar de Thor i del seu martell.
Abans que el cristianisme arribés a Noruega, la gent creia que Thor viatjava pel cel en un carro tirat per dos bocs. Quan sacsejava el seu martell, hi havia llamps i trons. La paraula llamp, en noruec Thor-døn, significa "el bram de Thor". En suec, el llamp rep el nom d'åska, originalment ås-ka, que vol dir "viatge de déu més enllà dels cels."
Quan hi ha llamps i trons, també plou, i això era vital per als agricultors vikings. D'aquesta manera, adoraven Thor com el déu de la fertilitat.
Per tant, l'explicació mitològica de la pluja era que Thor sacsejava el seu martell. I quan plovia, els camps s'omplien de cereals.
Ningú no entenia com creixen les plantes i donaven fruits, i tothom creia que la pluja tenia alguna cosa a veure amb Thor, que era un dels déus nòrdics més importants.
Thor era important per una altra raó, que té a veure amb el concepte del món.
Els víkings creien que el món inhabitat era una illa sotmesa constantment als perills exteriors. Al món inhabitat li deien Midgard, que vol dir "el regne del mig". Dins de Midgard, hi havia Åsgard, "el territori dels déus".
Fora de Midgard, hi havia Utgard, "el regne de fora", on vivien els trolls gegants, que constantment inventaven tota mena de trucs per intentar destruir el món.
Aquests monstres malvats sovint reben el nom de "forces del caos".
A la majoria de les altres cultures, i no només a la mitología nòrdica, la gent pensava que hi havia un precari equilibri entre les forces del bé i les forces del mal.
Una de les maneres que tenien els trolls de destruir Midgard era raptant Freia, la deesa de la fertilitat. Si ho aconseguien, res creixeria en els camps i les dones no podrien tenir fills. Era vital, doncs, mantenir-los a ratlla.
Thor era una figura central en aquesta batalla de gegants. El seu martell podia fer més coses, a part de provocar la pluja: era una arma que lluitava contra les perilloses forces del caos. Li donava un poder gairebé il·limitat. Podia tirar-lo contra els trolls i matar-los, per exemple. I no tenia por de perdre'l perquè sempre el recuperava, com un boomerang.
D'aquesta manera, la mitología explicava com es mantenia l'equilibri de la naturalesa i per què hi havia una lluita constant entre el bé i el mal. Però els filòsofs refusaven aquesta mena d'explicacions.
I no era un problema només de les explicacions.
La gent no es podia quedar asseguda esperant apàticament la intervenció dels déus quan hi havia desgràcies com la sequera o les epidèmies. Havien d'actuar per ells mateixos en la lluita contra el mal. I ho feien participant en diverses cerimònies religioses, o ritus.
La cerimònia religiosa més significativa era el sacrifici, que es feia per augmentar el poder dels déus. Els mortals havien de fer sacrificis als déus per donar-los força per conquerir les forces del caos.
Això ho feien, per exemple, sacrificant un animal. A Thor, normalment, se li oferia un boc. I a Odin se li feien, a vegades, sacrificis humans.
El mite més conegut als països nòrdics és el "Trimskvida", la "cançó de Trim", que explica com Thor, després de despertar-se, s'adona que ha desaparegut el seu martell. Llavors s'enfada tant, que les seves mans comencen a tremolar, i la barba li vibra. Decideix anar on viu Freia a preguntar-li si li deixa unes ales a Loki, el seu braç dret, perquè pugui volar fins a Jotunheimen, la terra dels gegants. Allí, Loki ha de descobrir si són els trolls els que li han robat el martell.
A Jotunheimen, Loki es troba amb Trim, rei dels trolls, que presumeix, efectivament, d'haver robat el martell i li explica que l'ha amagat a set llegües de profunditat. I afegeix que els déus no tornaran el martell fins que ell, Trim, rei dels trolls, es pugui casar amb Freia, deessa de la fertilitat.
T'ho pots imaginar, Sofia?
De sobte, els déus bons es troben embolicats en un terrible segrest. Els trolls s'han apoderat de l'arma més poderosa dels déus. La situació és insostenible. Mentre els trolls tinguin el martell de Thor, continuaran controlant els déus i els homes. A canvi del martell demanen Freia. Però això és igualment inacceptable: si els déus han de desprendre's de la deesa de la fertilitat, la que protegeix la vida, l'herba desapareixerà dels camps, i els déus i els homes moriran. No hi ha sortida.
Loki torna a Åsgard, i li diu a Freia que prepari el seu vestit de núvia perquè, ai, s’ha de casar amb el rei dels trolls. Freia es posa furiosa, i diu que la gent es pensarà que està boja pels homes si accepta casar-se amb un troll.
Llavors, el rei Heimdal té una idea. Proposa que Thor es vesteixi de núvia. Li recolliràn els cabells, i li posaran dues pedres ben grosses a sota de la túnica perquè sembli una dona. Naturalment, a Thor no li fa gràcia la idea, però finalment accepta perquè és l’única manera de recuperar el seu martell.
Thor deixa que el vesteixin de núvia, i decideix que Loki sigui la seva dama d’honor.
- Les dues dones anem cap a Jotunheimen – diu Loki.
Per dir-ho d’una manera moderna, Thor i Loki són les brigades anti-terroristes dels déus. Vestits de dona, la seva missió és arribar a la fortalesa dels trolls i recuperar el martell.
Quan arriben a Jotunheimen, els trolls comencen a preparar el banquet de noces. Però durant la festa nupcial, la núvia, que és Thor, menja un bou sencer i beu tres barrils de cervesa. Trim s’estranya. La veritable identitat dels dos soldats del comando està a punt de ser descoberta. Però Loki aconsegueix evitar el perill. Diu que Freia estava tan impacient per anar a Jotunheimen que s’ha passat una setmana sense menjar.
Quan Trim aixeca el vel de la núvia per fer-li un petó, té un sobresalt descomunal perquè veu els terribles ulls de Thor. Loki torna a salvar la situació. Diu que la núvia porta una setmana sense dormir pensant en la boda. Llavors, Trim ordena que portin el martell i el col·loquin a la falda de la núvia durant la boda.
Thor es posa a riure quan li porten el martell. Primer mata Trim amb el martell, i després destrueix la resta de trolls. D’aquesta manera, l’horrible afer del segrest té un final feliç. Thor, el Batman o el James Bond dels déus, ha vençut una vegada més les forces del mal.
*
Fins aquí el mite, Sofia. Però què significa realment?
Aquest mite no es va inventar com una simple diversió. El mite intenta explicar alguna cosa. Aquí tens una possible interpretació:
Quan hi havia sequera, la gent intentava buscar una explicació a la falta de pluja. No era possible que els trolls haguessin robat el martell de Thor?
Potser el mite intentava explicar les estacions de l’any: a l’hivern, la natura mor perquè el martell de Thor és a Jotunheimen. Però a la primavera aconsegueix recuperar-lo. El mite, doncs, intentaria explicar a la gent les coses que no poden entendre.
Però un mite no és només una simple explicació. La gent també feia cerimònies relacionades amb els mites. Podem imaginar que la resposta de la gent a la sequera o a una mala collita era una representació dels fets que descrivia el mite. Potser algun home del poble es disfressava de núvia, amb pedres al pit, per recuperar el martell que tenien els trolls. Amb això, la gent feia alguna cosa perquè les collites tornessin a ser pròsperes.
Hi ha molts exemples d’altres parts del món que mostren com la gent representava els seus mites de les estacions amb l’esperança d’accelerar els processos de la natura.
imatge de sobrecomic.com
*
Fins ara, només hem donat una breu ullada al món de la mitologia nòrdica. Però hi ha infinits mites que tracten de Thor i Odin, de Frei i Freia, d’Hoder i Balder, i molts altres déus. Idees mitològiques com aquestes florien per tot el món fins que els filòsofs van ficar-s’hi pel mig.
També a Grècia hi havia una visió mítica del món quan arrencava la filosofia. Les històries dels déus grecs es van transmetre de generació en generació durant segles. A Gècia, els déus es deien Zeus i Apol·lo, Hera i Atena, Dionís i Asclepi, Hèracles i Hefest, només per dir-ne alguns.
Al voltant del 700 aC, Homer i Hesiode ja havien escrit bona part de la mitologia grega. Això va crear una situació nova. Els mites, ara, estaven escrits, i era possible parlar-ne.
Els primers filòsofs grecs van criticar la mitologia d’Homer perquè pensaven que els déus que havia imaginat s’assemblaven massa als humans, i eren igual d’egoistes i traidors. Per primera vegada, es va dir que nels mites eren només imaginacions humanes.
Un exemple d’aquesta posició va ser Xenòfanes, que va viure cap a l’any 750 aC.
.
“L’home ha creat els déus a imatge seva”, va dir.
“L’home creu que els déus han nascut, i tenen un cos, vesteixen i parlen exactament igual que nosaltres. Els etíops creue que els déus són negres i que tenen el nas aixafat, els tracians es pensen que són rossos amb els ulls blaus. Si els bous, els cavalls i els lleons poguessin dibuixar, representarien els déus en forma de bou, de cavall i de lleó.”
Durant aquest període, els grecs van fundar moltes ciutats-estat a Grècia i a les colònies gregues del sud d’Itàlia i d’Àsia Menor, on els esclaus feien el treball manual, mentre que els ciutadans lliures ocupaven tot el temps lliure en la política i la cultura. En aquests ambients urbans, es va començar a pensar d’una manera completament nova. Un sol individu podia plantejar com s’havia d’organitzar la societat i podia respondre les preguntes filosòfiques sense necessitat de recórrer als antics mites.
En aquest sentit, diem que hi va haver una evolució: d’un mode de pensament mitològic, a un altre basat en l’experiència i en la raó. L’objectiu dels primers filòsofs grecs va ser trobar explicacions naturals, més que sobrenaturals, als processos de la natura.
*
Sofia va deixar el Cau, i va començar a passejar-se pel jardí.
Va intentar oblidar el que havia après a l’escola, especialment el que havia après a les classes de ciències naturals.
Si havia crescut en aquest jardí sense saber absolutament res de la natura, com sentiria la primavera?
Intentaria explicar per què, de sobte, un bon dia començava a ploure?
Buscaria algun raonament fantàstic per explicar on havia anat la neu i per què el sol havia sortit aquell matí?
Sí, va decidir que ho faria.
Va començar a imaginar una història:
L’hivern agafa la terra amb les seves urpes gelades perquè Muriat, el malvat, ha empresonat la bonica princesa Sikita en una freda presó.
Però un matí, arriba el valent príncep Bravato i la rescata.
Sikita està tan contenta que comença a ballar pels prats, cantant una cançó que havia compost mentre era presonera.
La terra i els arbres s’estremeixen d’emoció, i la neu comença a plorar, desfent-se.
Però llavors apareix el sol, i eixuga les llàgrimes.
Els ocells imiten la cançó de Sikita, i quan la bonica princesa desfà les seves trenes d’or, alguns rissos del seu cabell cauen a terra i es converteixen en lliris del camp.
*
A Sofia li va agradar el seu bonic conte. Si no hagués sabut com explicar el canvi de les estacions, estava segura que al final s’hauria cregut la seva pròpia història.
Va entendre que la gent sempre havia necessitat una explicació dels processos naturals. Potser no podien viure sense aquestes explicacions. I llavors, en el temps en què la ciència no existia, van inventar els mites.
.
Jostein Gaarder
.
dins:
“Sofies verden” H. Aschehoug & Co. 1995.
El món de Sofia. Ed. Empúries. Barcelona, 1995.
Traducció al català: Ernest Folch, Tone Høverstad.
.
.
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
.
*
.
*
.
*
TOPONÍMIA METEOROLÒGICA A MONTSERRAT, EL MONTSENY I ELS SEUS ENCONTORNS
.
Introducció
.
La toponímia és l'estudi de l'origen i significat dels noms de lloc i, al mateix temps, el conjunt d'aquests referit a una determinada àrea geogràfica d'extensió més o menys gran. Els topònims es poden classificar segons diversos criteris como, por exemple, l'element del territori al qual fan al•lusió, el seu origen, la seva forma d'implantació als mapes (puntual, lineal o superficial), la seva llengua original o el seu significat. El conjunt de topònims d'una regió aparentment creix en número a mesura que s'augmenta l'escala amb la que es representa cartogràficament la realitat. Dit d'una altra manera, la toponímia d'una regió és més densa a major escala. A més també varia amb el temps de forma que normalment no solsament sofreixen els topònims variacions formals sinó que apareixen de nous que es superposen als antics i en desapareixen d'altres.
Els noms de lloc designen elements del relleu o la falta del mateix (orònims), estan relacionats amb les aigües (hidrònims), la vegetació, les obres de l'home, des d'un menhir fins a un aeroport o una autopista, i les activitats que desenvolupa en el moment present o ha desenvolupat en un passat més o menys remot. El seu origen i significat es troben sovint ocults darrera de varies capes o estrats l'anàlisi dels quals l'han de realitzar experts en la matèria sinó es vol cometre greus errors d'interpretació.
En aquest article s'ha fet una cerca d'aquells topònims en el significat dels quals es pot trobar alguna relació amb la meteorologia i el clima, admetent, des del principi, que pot ser s'han comés alguns errors d'interpretació i omissions.
S'ha estès aquesta cerca a referències astronòmiques considerant-les com a factors del clima, en un sentit ampli.
Malgrat que a Catalunya no es tracta d'una classe de topònims proporcionalment molt gran en quant a número de membres, creiem que la seva recopilació i presentació ordenada pot ser d'interès tant pels excursionistes com pels estudiosos de les ciències de l'atmosfera i el clima. L'àmbit d'estudi ha estat els massissos de Montserrat i Montseny, els dos situats a la serralada Prelitoral i d'indubtable simbolisme no només pel mon de l'Excursionisme sinó per a tota Catalunya.
S'ha d'indicar aquí que la recerca de topònims s'ha realitzat fixant l'atenció en aquells que són intel•ligibles sense necessitat d'acudir al coneixement d'altres llengües diferents al català. Son paraules catalanes actuals o pretèrites, conegudes a tot el territori o de caràcter dialectal. Per aclarir aquesta qüestió mostrem ara uns exemples d'arreu de Catalunya del tipus de noms de lloc que no s'han investigat:
Taradell. El nom d'aquest poble d'Osona podria tenir un origen àrab segons alguns autors i significar "la plana nevada". Aquesta població es troba efectivament a la Plana de Vic, conca interior habitualment afectada per boires, gebrades i esporàdicament nevades. (Segons altres autors Taradell podria derivar dels antropònims germànics romanitzats Taradius ó Taraldus).
Estorm. Petit nucli de muntanya situat al Pallars Jussà. Se suposa que prové del terme germànic Sturm, tempesta.
(Altres interpretacions però vinculen aquest topònim amb tormo, genèric toponímic a alguna comarca catalana amb el significat de penyal o gran bloc de roca isolat. El poble d' Estorm de Sant Esteve de la Sarga seria llavors una forma reduplicada de Es Torm).
Fonts toponímiques
L'estudi, tal com s'ha dit, s'ha centrat al Montseny i Montserrat però quan ha calgut s'han presentat exemples propis de l'àmbit català o d'altres llengües. Els topònims provenen de diferents fonts. En primer lloc el nomenclàtor a escala 1:50000 editat per l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC), consultable via Internet a través de la pàgina web d'aquest ens. Aquesta base de dades està composada per més de 60000 registres. Per considerar els efectes relacionats amb l'escala s'han buscat també els topònims meteoro-climàtics presents als mapes a escala 1:5000 i 1:10000 de Montserrat publicats en el mateix full a dues cares per l'editorial Alpina i GeoEstel l'any 2004 i el mapa a escala 1:25000 del Montseny, editat per la Diputació de Barcelona (1995 2ª edició).
Topònims classificats segons aspectes meteorològics i climàtics
El resultat de l'anàlisi de les diferents fonts de dades és fonamentalment un llistat extens de topònims. Per poder extreure algunes conclusions sobre la fixació gràcies a la toponímia de la meteorologia i el clima al territori considerat és convenient ordenar i classificar els noms de lloc segons alguns criteris entre els quals s'ha escollit el tipus de fenomen meteorològic i factor o element climàtic al que fa al•ludeixen.
Com es veurà de seguida no hi ha una gran varietat en els meteors o elements climàtics apareguts essent quasi exclusius aquells que han tingut, des de sempre, uns efectes més clars i immediats sobre les activitats a l'aire lliure i fins i tot sobre la vida. Malgrat que seria possible que existís una Collada de l'Arc de Sant Martí, una Serra de les Humitats o algun poble anomenat La Pedregada , la raresa del fenomen o el poc impacte del mateix en el territori i la societat que l'habita no han afavorit que aquest impregni la toponímia local. Òbviament, un mateix fenomen pot ser des d'un punt de vista toponímic molt marginal en un àmbit geogràfic concret però fonamental en un altre: on podria ser el Carreró dels Tornados (Tornado Alley ) si no al mig oest americà?
Fenomen meteorològic: Llamp/Tempesta
Les tempestes tenen com a element més característic i definitori les descàrregues elèctriques de gran intensitat que es produeixen dins els núvols, entre núvols o entre els núvols i el terra. Aquestes darreres reben el nom de llamps i són per raons òbvies les més perilloses. Malgrat que ni Montserrat ni el Montseny son les àrees més tempestuoses de Catalunya, "privilegi" que es reserven el Pirineu i el Prepirineu orientals, trobem algun exemplar toponímic que en fa referència.
Al Montseny apareixen l' Esquei del Llamp al Turó de Morou i la Serra del Llamp al terme municipal de Riells del Montseny, al sector oriental del massís. Al Pla de la Calma trobem el Pla del Llamp i el topònim compost Cingles de Rocallampa. A Montserrat el topònim Roca Plana dels Llamps , prop del Montgròs, pot néixer, llegendàriament, de la gran quantitat de balmes de la seva cara sud-est, suposadament produïts pels impactes de les descàrregues
.
A la zona del Faraó, finalment, l' Agulla de la Tempestat introdueix un terme més general assumint, segons diverses fonts, l'equivalència entre tempestat i tempesta.
L'electrometeor, aquí el determinant del topònim, s'aplica a diferents orònims, en aquest cas punts elevats (morfologies positives) i/o abruptes: Cingle, serra, esquei i pla.
(Esquei: Massa rocallosa o clapa de roca que presenta una superfície clivellada i cantelluda (TERMCAT)
Fenomen meteorològic: Vent
Aquest grup mostra una més gran complexitat. El major nombre d'exemplars toponímics pertanyen a una família que te com a radical el mot vent.
Amb l'aparició explícita de vent hem recollit al Montseny dos Coll del Vent , un a prop del cim del Turó de l'Home i l'altre al terme de Viladrau. A Montserrat s'identifica un grup a la serra de les Lluernes entorn del topònim Forat del Vent : Roques del Forat del Vent i Serrat del Forat del Vent . Aquests dos casos pertanyen a la classe que podríem anomenar de topònims secundaris, és a dir, aquells que es construeixen a partir d'uns altres creats anteriorment i per tant fent referència indirecta a la temàtica analitzada. La singularitat en la recerca pot aparèixer quan el topònim principal no s'ha localitzat. Sens dubte colls, serrats i forats, en el sentit de bretxes o passos estrets, son llocs habitualment ventosos on fins i tot, per diferents efectes aerodinàmics, es poden produir acceleracions de les masses d'aire en moviment.
En l'apartat dels derivats i els compostos trobem diferents exemples al Montseny, territori molt més extens que el montserratí i per tant on serà relativament més fàcil trobar noms de lloc del tipus que busquem.
La paraula ventosa es troba com adjectiu substantivat al Turó de la Ventosa i al limítrof Collet de la Ventosa , al Pla de la Calma. El determinatiu convertit en genèric toponímic es mostra a La Ventosa, lloc elevat al municipi de Riells, prop del coll de Te. Al mateix Pla de la Calma, entorn de l'aglutinació Puigventós, molt comuna a Catalunya, es forma el grup: Serrat de Puigventós, Collet de Puigventós i Casa Vella de Puigventós . Curiosament, i tal com els noms anteriors han suggerit, al Pla de la Calma fa força vent. La seva interpretació poc curosa ens portaria a la formació per etimologia popular d'un fals topònim meteorològic: Malgrat que segons l'etimologia grega calma pot significar efectivament estat de l'atmosfera quan la velocitat del vent és nul•la o quasi, també pot tenir un origen preromà, amb base indoeuropea, a partir de la qual s'interpretaria com a planell acimat, sense bosc (Enciclopèdia Catalana), descripció prou ajustada a la morfologia que s'observa al sud de Collformic.
A Arbúcies s'hi troba el Sot del Ventallol . Ventallol pot ser una altra forma de ventajol, i aquest del diminutiu ventijol, vent suau, fenomen freqüent en una àrea deprimida com un sot. Durant les nits d'hivern és habitual que l'aire refredat de les parts altes de les valls baixin cap el fons de les mateixes, i es creï una circulació d'aire vall avall. Tècnicament reben el nom de brises de muntanya o vents catabàtics i en el cas de les rieres catalanes que desemboquen al mar es coneixen com a vent d'afrau . Cal dir que també s'ha relacionat el terme ventallol amb l'antropònim llatí Ventilius.
El darrer derivat que hem trobat ha estat Els Ventadors , llom relativament enlairat al terme de Gualba, al sud-est del Montseny. La paraula ventador, coneguda almenys des de finals del segle XVII, és un adjectiu provinent del verb ventar i te com a significat que venta o serveix per a ventar però no, si més no d'una manera directa, lloc on sovint fa vent ( ventós). La forma femenina, ventadora, designa la màquina agrícola emprada per a ventar el gra, és a dir, tirar enlaire la batuda perquè el vent separi el gra de la palla (Enciclopèdia Catalana). Així doncs, el topònim podria assenyalar un àrea reduïda en la qual, gràcies a la seva situació preeminent, la freqüència de vents de velocitat elevada facilités aquesta feina de pagès.
ventar i te com a significat que venta o serveix per a ventar però no, si més no d'una manera directa, lloc on sovint fa vent ( ventós). La forma femenina, ventadora, designa la màquina agrícola emprada per a ventar el gra, és a dir, tirar enlaire la batuda perquè el vent separi el gra de la palla (Enciclopèdia Catalana). Així doncs, el topònim podria assenyalar un àrea reduïda en la qual, gràcies a la seva situació preeminent, la freqüència de vents de velocitat elevada facilités aquesta feina de pagès.
A més dels mots derivats a partir del radical vent hi ha un conjunt de topònims basats en els noms propis d'alguns vents, en els diferents tipus de vent o en algun fenomen o característica natural vinculats a l'aire i el seu desplaçament. A Sant Feliu de Buixalleu hi ha la masia Can Malaire, situada al vessant sud-est del Serrat del Malhivern i prop de Can Malhivern , noms que tornaran a sortir posteriorment. El mot compost Malaire podria referir-se al vent com a resultat de l'ús popular incorrecte del terme aire com a sinònim d'aquest ("fa molt aire") o a un aire massa fred, interpretació que s'ajustaria a la presència propera del Malhivern. Cal dir que en el nomenclàtor oficial de toponímia major de Catalunya només s'ha trobat el compost Malaire en aquest cas, que podria considerar-se llavors un hàpax, terme amb un sol representant. Malhivern, en canvi, és un topònim compost relativament comú a Catalunya.
Finalment, el Pla dels Temporals , en el camí de La Garriga a l'ermita d'origen romànic de Sant Cristòfol de Monteugues. L'apel•latiu temporal s'usa per a designar moltes de les pertorbacions atmosfèriques, acompanyades especialment per vent forts i precipitacions. En meteorologia marítima, per tant no aplicable a aquest cas, és el vent de força 8 a l'escala de Beaufort.
Fenomen meteorològic: Nuvolositat/Boires
Al montserratí serrat de les Garrigoses, una de les tres puntes que formen la cresta que s'inicia al coll del mateix nom és coneguda com a Tossal de la Boirafua. Una interpretació precipitada vincularia ràpidament aquest topònim amb la boira, hidrometeor caracteritzat per la disminució de la visibilitat horitzontal fins a menys d'un quilòmetre, però creiem, a falta de més informació, que cal ser molt prudent en aquest cas.
Fenomen meteorològic: Precipitacions
A Catalunya, en general, son molt escasses les referències toponímiques a les diferents formes de precipitació. Un més que probable fals topònim meteorològic podria ser el Turó de Calabruixes , a Sant Pere de Vilamajor.
El calabruix és, segons el Vocabulari Meteorològic Català d'Eduard Fontserè, de 1948, una forma de precipitació formada per grans blancs i opacs, d'un a 5 mm de diàmetre, de la mateixa estructura que la neu. Són trencadissos i s'aixafen fàcilment. Esdevenen principalment amb una temperatura al voltant dels 0 °C, moltes vegades abans o al mateix temps que la neu ordinària. És un meteor rar i és dubtós que la seva aparició sigui destacable en un turó de modesta altitud al Montseny. Així doncs l'accepció botànica del terme, muscari racemosum ó comosum ("alls de bruixa"), de la família de les liliàcies, una planta herbàcia petita de flors blaves, semblaria ser la que dona origen al nom de lloc.
A la montserratina regió d'Agulles trobem la Roca de la Nevada , molt a prop de la Miranda del Príncep. Malgrat que el determinatiu és aquí un substantiu que designa la forma sòlida de precipitació, com en molts altres casos arreu de Catalunya i Espanya nevada és l'adjectiu que caracteritza una serra, una muntanya sovint coberta de neu o, de vegades, metafòricament, de terra o pedra de color blanquinós.
A Sant Martí de Centelles, als Cingles del Bertí i no al Montseny, hi ha un grup de noms de lloc entorn del compost Valldaneu o Valldeneu. El grup està format per l'edificació aïllada anomenada precisament Valldaneu, l'ermita de Sant Pere de Valldaneu , coneguda ja al 1007, el torrent de Valldaneu , els camps de Valldaneu , etc.
Aquest exemplar toponímic és un bon exemple del que pot ser, novament, segons l'etimologia popular, un fals topònim meteorològic. La interpretació poc curosa el consideraria una aglutinació amb preposició de dos substantius: Vall de Neu, és a dir, vall on neva sovint o en el que la neu roman un temps més llarg que al seu entorn gràcies a una orientació i/o altitud favorables. Un climatòleg trobaria sòlids arguments per dubtar d'aquesta interpretació: Tenint en compte que l'altitud mitjana d'aquesta petita vall, immersa plenament al clima mediterrani, és inferior als 800 m, no sembla gaire probable que les nevades hi sovintegin i encara menys que la neu perduri al terra.
Però l'etimologia probablement definitiva l'aportaria un historiador quan expliqués que a principis del segle XI l'ermita era l'església parroquial de Valle Danielis , donant així doncs al topònim un origen antroponímic.
El terme glaç, sinònim de gel, apareix a les Roques de Glaç , vora el cim del Turó de l'Home, concretament al vessant nord-oest, i per tant obac, de la carena que uneix el sostre del Montseny i el Puig Sacarbassa. Situat a uns 1400 m d'altitud, es tracta d'un dels conjunts de pous de glaç més importants de Catalunya. La seva orientació i altitud facilitaven la formació de notables congestes i en conseqüència la recollida de la matèria prima i el seu emmagatzemament.
A prop de l'ermita de Sant Jeroni, situada a 1149 m, a Montserrat, també hi havia un pou de glaç que ha generat els noms de lloc limítrofs, en els que la paraula glaç apareix en una posició secundària: Canal del Pou de Glaç , tributària i paral•lela a la de Sant Jeroni, i Coll del Pou de Glaç, pocs metres al nord de l'ermita. Novament, aquests topònims al•ludeixen només indirectament a la meteorologia: segurament l'altitud i la microorografia afavorien la pervivència de la neu en aquest racó. Aquests darrers casos podrien formar part d'un grup de topònims nivològics.
Condicions climàtiques: Baixes temperatures
Relaxant novament el criteri espacial de cerca trobem als Cingles del Bertí, al municipi de Sant Quirze Safaja, el Puigfred, de 947 m, i el torrent que, baixant cap a ponent, manté el nom del cim principal de la seva capçalera. Les formes aglutinades Puigfred i Montfred son força habituals a Catalunya, com a conseqüència de l'experiència popular que ha percebut la disminució, en promig, de la temperatura de l'aire amb l'altitud a la troposfera, la capa més baixa de l'atmosfera.
El microtopònim Cova Freda, en el sector farcit de cavitats en la qual es troba la popular Cova del Salnitre, es situa en l'àmbit dels topoclimes: aquells vinculats a elements orogràfics d'escala reduïda. En aquesta cavitat s'han trobat restes humanes, àmfores i vasets atribuïdes a la cultura ibèrica. Sembla que la cova fou la necròpolis d'un pròxim poblat.
Condicions climàtiques: Elevada insolació
La insolació és l'interval de temps, en un període determinat, durant el qual el sol brilla sobre una determinada superfície i té la intensitat suficient per produir ombres. Normalment es quantifica en hores i el que és més interessant, com a qualsevol altre element del clima, és establir els seus valors mitjans anuals, estacionals, mensuals, etc. i la seva variabilitat. La insolació depèn de factors astronòmics, meteorològics i geogràfics. Els primers varien cíclicament, els segons aleatòriament i els darrers són constants a escala temporal humana. Això vol dir que cada porció de territori està caracteritzada per una insolació determinada.
A partir del radical sol, idèntic al nom de l'astre rei, es genera una família de mots que poden ser genèrics toponímics o determinatius. Aquesta família sempre fa referència a llocs on la insolació és relativament elevada respecte a l'entorn. Només s'han identificat noms de lloc d'aquest tipus a l'entorn del Montseny. Els derivats més comuns són els sinònims solana i solei, amb la seva forma femenina singular soleia, plural, soleis i diminutiva solellets, com a variants aparegudes en aquest recull. Cal dir que soley és cognom a Catalunya i la forma equivalent solei podria en algun cas no fer referència a la característica climàtica si no a un nom de família, tractant-se llavors d'un nom de lloc originat en un antropònim, distant del punt analitzat. El mateix es pot dir de solana que, malgrat ser un cognom castellà, està implantat a Catalunya. Per discernir el sentit del topònim cal llavors mirar cas a cas. Els que mostrem a continuació creiem que són de tipus climàtic: Serra i Turó de la Solana , a Arbúcies, Castanyera del Solei , situada en un vessant orientat al sud sobre el poble de Montseny i Can Garriga del Solei, als Hostalets de Balenyà.
La Carena del Solar , a Sant Celoni, podria equivaldre a Carena del Solà, sinònim de solana.
Quan el caràcter climàtic apareix en la part genèrica sorgeixen noms de lloc com La Solana i Solana del Crous , mostrant una relació de dependència, a Arbúcies, La Soleia a Seva o Gualba, Soleia del Passarell o de Vallforners a Tagamanent, Soleia d'en Cuc a Cànoves, Els Soleis a Montseny o Els Solellets al Figaró. També El Solà al Brull o El Solar de Can Cases a La Batllòria, malgrat que aquests poden no tenir caràcter climàtic sinó provenir de sòl. Es tracta en definitiva d'un conjunt força farcit d'exemplars, dels quals només hem mostrar una selecció.
Condicions climàtiques: Baixa insolació
Similarment a com es construeix el grup anterior, a partir del radical bac i els sinònims obac, baga, bagueny i obaga i derivacions es genera la família més nombrosa de topònims meteoro-climàtics a Catalunya. Un bac és el vessant ombrívol i humit d'un relleu muntanyós de latitud mitjana o alta, que dóna al nord a l'hemisferi septentrional i al sud a l'hemisferi meridional. Novament s'ha de considerar que "Bach" és un cognom català i s'haurà d'aplicar la prudència per evitar confondre veritables topònims meteorològics amb altres originats en antropònims.
Com a determinatiu mostrem els següents exemples: el Turó del Bac i l'Amorriador (espai on el bestiar fa la migdiada a l'ombra) del Bac, al Matagalls, en la forma masculina ó en la femenina, baga, la Carena de la Baga Gran , sota la impressionant vessant nord-est del Matagalls, de 600 m de desnivell i de pendent pronunciat i creixent cap el cim. El seu antònim el trobaríem a la Serra de la Baga Xica, camí del Turó del Samon.
El Sot del Bac, on les seves agulles i modestes parets de roca havien estat una molt popular escola d'escalada, és un topònim semànticament no prou clar. L'existència de la casa El Bac, a l'entrada de la vall, sobre el riu Congost, suggereix una relació entre ambdós topònims que no hem pogut esbrinar.
Com a apel•latius el llistat és força més extens, apareixent les formes masculina i femenina bac i baga. Alguns casos representatius dels diferents tipus de topònims són: el Bac de la Gepeta , molt a prop de Breda, el Bac del Molí , topònim associat al Molí de l'Adrobau, a la riera de Collformic, ó Baga de Collformic , Baga de la Fagetona , a la reduïda però meravellosa valleta que des del cim del Matagalls s'obre cap a ponent, o Baga de Can Talaia , a Taradell, o la forma acompanyada d'adjectiu Baga Nova, a Arbúcies. Les tres Baga Fosca de Seva, Arbúcies i Taradell, serien topònims en certa manera redundants ja que l'apel•latiu baga indica ell sol escassetat de llum.
Factors astronòmics: cicles diürns, anuals, etc.
Hi ha moments del dia i èpoques de l'any que han estat i encara són clares referències temporals per les dones i homes del camp, pel seu treball i per la seva vida en general. Els cims i els colls han estat sovint rellotges de sol d'ús local quan els núvols ho han permès. El moment clau, el migdia, apareix al Turó de Migdia a Viladrau i al Coll o Portell del Migdia , la Canal del Migdia, la Roca del Migdia , etc. a Montserrat, partió central de la muntanya sagrada. L' Agulla del Sol Ponent, entre La Peluda i Els Merlets, és una de les últimes a ser abandonada pels raigs solars. La nit, el moment del repòs, inspira l'arbucienc Pla de la Nit . Una poc coneguda Roca de les Vuit , entre la Portella d'Agulles i l' Era dels Pallers, suggereix aquest punt horari, semblantment a com marquen les hores la Peña de las Diez , las Once i las Doce, al fantàstic Cotiella. Cal però ser novament prudent en aquest cas.
El garriguenc Bosc de Malhivern , amb la Font de Malhivern o de Santa Maria, i Can Malhivern , a Sant Feliu de Buixalleu, a les Guilleries, són els únics exemplars toponímics trobats que assenyalen l'estació de l'any més difícil, sens dubte, per la vida al camp. De fet, els mots hivern i més concretament el compost malhivern apareixen més vegades a Catalunya, a diferència d' estiu, tardor o primavera, dels quals no coneixem cap cas amb el sentit astronòmic. Al Bosc de Malhivern , d'alzines, pi i oliveres, es troben les restes d'una antiga vil•la romana. La tradició ha volgut que fades i follets visquin en aquest racó vallesà.
Finalment, un topònim que podríem dir "optimista": Prat Bon Dia , a una àrea planera coneguda com a Pla de Balenyà, al sud de Tona i a tocar de la carretera N-152. Un Mas de Bondia , a la Segarra, acompanya el prat osonenc en aquesta actitud.
.
fotos miquel del turó, d' aquest febrer desfebrat.
De la revista catalana de geografia.
.
Revista digital de geografia, cartografia i ciències de la Terra
Autor/s: Pascual, Ramon, Soro, Miquel
Títol: Toponímia meteorològica a Montserrat, el Montseny i els seus encontorns
Publicat a: Revista Catalana de Geografia IV època / volum XIII / núm. 33 / febrer 2008
Font: - URL: http://www.rcg.cat/articles.php?id=111
.http://www.rcg.cat/pdf.php?id=111
.
Ramon Pascual i Berghaenel. ramonp.bar@inm.es .
Centre Meteorològic Territorial a Catalunya.
Instituto Nacional de Meteorologia
.
Miquel Soro i Martí.
Associació Catalana d'Observadors Meteorològics
Agraïments:
A en Robert Massip de la revista Excursionisme i a en Joaquim Romero, els dos de la Unió Excursionista de Catalunya de Gràcia, per l'ajuda en l'obtenció de les dades toponímiques del Montseny.
Referencies bibliogràfiques i pàgines web consultades
.
Amigó, R., 1999. Introducció a la recerca en toponímia i antroponímia . Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Bofarull, M., 1991. Origen dels noms geogràfics de Catalunya. Barcelona: Milà.
Moran, J., M. Batlle i J. A. Rabella, 2002. Topònims catalans: Etimologia i pronúncia . Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
Moreu-Rey, E., 1965. Els noms de lloc . Barcelona: Arxiu Bibliogràfic Excursionista. Unió Excursionista de Catalunya.
Moreu-Rey, E., 1982. Els nostres noms de lloc . Mallorca: Editorial Moll.
Ordinas, A., 2002. La fixació dels elements climàtics en el paisatge de les Illes Balears a través de la toponimia . III
Congres AEC. Palma de Mallorca, 16-19 d'octubre de 2002.
Diccionari de la Llengua Catalana , 1994. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Diccionari avançat català-castellà/castellà-català , 1999. Barcelona: Vox.
Gran Diccionari de la Llengua Catalana . Enciclopèdia Catalana. http://www.grec.net/home/cel/dicc.htm
Institut Cartogràfic de Catalunya. http://www.icc.cat/portal
TERMCAT, Centre de Terminologia. Generalitat de Catalunya. Institut d'Estudis Catalans. Consorci per a la Normalització Lingüística. http://www.termcat.cat
.
*
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo
. *
.
*
posts manllevats del bloc Benvinguts al paradís!, de Josep i Laura..
dijous, 29 de gener del 2009
.
.
.
.
Després de molt temps sense fer cap escalada plegats, tornem a quedar amb l'amic Pako, aquell que ens va obrir els ulls a la muntanya íntima en serralades oblidades. Com corren els temps... ha passat de proposar-nos anar plegats a un vuit mil a fer una alpinada mediterrània, sí sí... la proposta és temptadora, escalar sobre neu o gel amb el Mediterrani com a teló de fons. I com no! l'escenari no podia ser cap altre que una serralada com el Montseny que en els darrers temps tantes i grates alegries ens ha donat.
A més, ens avisa que vinguem ben preparats per les sorpreses! I cap allà que anem, motivats com mai en busca de les majors glories i del reconeixement per fi de la comunitat alpinística mundial, sabem que avui o mai, és el dia! en les nostres mans esta aconseguir el piolet de plàstic 2009! A peu de cotxe ens equipem fins les dents i no fem ni quatre passes que ja ens trobem la primera dificultat, un vertical mur amb generosa presa i que intuïm que serà en un futur no gaire llunyà l'escalada hivernal que ens espera per aquestes latituds.
Un cop superat en fred aquest dur pas, que fem sense corda per poder evitar el bivac, progressem per neu molt dura a través d'una mantinguda pendent de 30/35º que ens fa posar en practica tota les tècniques de punta de grampons i on seguim prioritzant l'horari per sobre de la nostre seguretat. El bosc de faigs està preciós i encara no ens deixa visualitzar la línia escollida, però a poc a poc, a mesura que guanyem alçada, el que sí que surt al nostre pas per llevant és el nostre estimat Mediterrani.
Les bones condicions de la neu ens fa progressar a gran velocitat i en menys del pensat ja estem a peu de les dificultats. Tenim disparitats de criteri: si anar a fer el major recorregut a través d'arbres o, pel contrari, progressar el màxim a través d'herba i endreçar el recorregut, al final ens decantem per aquesta darrera opció. La neu endurida està col·locada just en aquells llocs més necessaris, o sigui en el fons de la canal. Arribem a peu de via i ara els nervis són a flor de pell, aquí el primer llarg s'intueix el més complexe de tots, proposo fer a sorts qui començara, però les mirades es claven en mi i no tinc més remei que menjar-me els meus dubtes i pors i anar amunt sense més dilacions. L'entrada és potser el pas clau... cal saltar la rimaia, pujar per roca amb les afilades eines, rascar amb els grampons la llisa roca mentre els piolets punxen a la desesperada un petit tros de herba glaçada d'una dificultat que cotem com a H55 (=Herba-55º), ens hem vist obligats a inventar una nova taula de cotació per aquestes noves i desconegudes dificultats que ens anirem trobant en aquesta inhumana via.
Tot això mentre en precari equilibri vaig pitonant per protegir el pas, alehopp! un pas amb la meva característica agilitat i habilitat, un altre mig janiro amb doble tirabuixó enrere inclòs i ja estic a dalt amb el cor a mil... en moments com aquest és quan es veuen reflexats els milers d'hores de boulder i dominades amb un braç! Ara toca anar enllaçant plaques gelades sobre l'herba que aflora per tot arreu, a vegades al traccionar no guanyo ni un centímetre, més aviat la planxa glaçada ve cap a mi... i cal anar escollint les planxes que encara restin prou ben enganxades a la vegetació, els darrers metres son preciosos, una curta planxa de neu molt dura i prou mantinguda fins la reunió.
Avui es el meu dia de sort, em puc estalviar en aquesta roca tan compacta haver d'espitar, un arbre oportú ha vingut a la meva ajuda! Mentre asseguro als companys i escolto els seus gemecs (o eren riures?) me n'adono de les dificultats que hem deixat enrere. En el següent llarg amb la fàcil excusa de: com que tu ja estas lligat... em torna a tocar amunt, aquí la neu i el glaç són més minsos encara i el tram clau està pocs metres sobre la reunió, un estret pas on cal fer contorsionisme per passar entre dos arbres i una tupida vegetació, aquí la meva espectacular musculatura d'esquenes em fa una mala passada, però aconsegueixo amb una simple mirada que els arbres que obstaculitzen el meu pas s'obrin al meu davant com si de les aigües del Mar Roig es tractessin. Ara ja puc picar sense por en la neu a mig cohesionar que vaig trobant, aquí he volgut demostrar la meva "gallardia" i en tot el llarg no he posat ni una sola assegurança, tot i que interiorment tenia el convenciment que entre arbres, arbrets i arbustos, alguna cosa pararia una hipotètica caiguda. La corda està gairebé al seu final i cal esprémer la imaginació per poder muntar la reunió, dos pitons a mig entrar i un petit alien ben triangulats i per fi puc alliberar tensió. Els companys pugen amb una sang freda increïble, tot i estar jo fent fotos i oblidar-me per complert de les seves cordes! en Pako que és un tiu fi on els hi hagi, com era d'imaginar, no li cal dedicar cap mirada libidinosa per superar el pas clau.
Laura i Pako van con motos i passen al meu davant a tota velocitat, aquí posem en practica la nostra nova i revolucionaria tècnica d'escalar alhora dos primers i un sol segon, segurament té el seu perill, però és la millor manera de fer bones fotos al cap de corda, oi? Al seu davant s'obren dues evidents línies, després d'una llarga i acalorada discussió (5 segons) es decanten per la de la dreta, un suggerent diedre de neu endurida. Ells treballen en equip, es passen l'un a l'altre els aliens que no tenen, un posa el tasco i l'altre la cinta,un explica acudits i l'altre riu..., som un equip completament cohesionat i això es nota i ens dona la major de les confiances en una via d'aquesta entitat i compromís.
Per fi escoltem el crit que esperàvem escoltar des que vam començar la ruta ja fa molta estona (quaranta min +/-), reunió i final! Estem esgotats, hem sortit en el dia gracies a la nostra amplíssima experiència alpina i al cim el tema de conversa estrella és el color de les corbates que ens comprarem. Està clar... no podem anar a recollir els Alpinistic Words Awards 2009 amb aquestes pintes! Ens vam iniciar al Pirineisme, més tard a l'Alpinisme, li va seguir l'Andinisme i avui dia històric ha nascut el Montsenyisme!
***
2 comentaris
Etiquetes de comentaris: Alpinisme
*
*
*
*
Dijous, 29 de gener del 2009
.
.
.
.
Des de l'aresta propera a les Agudes, el paisatge que ens envolta a vista d'ocell és increïble: al nostre darrera l'allargassada barrera blanca dels Pirineus, a la nostra dreta la Plana de Vic amb la seva particular boira que mai vol abandonar l'hivern, i a l'esquerra el litoral català, on intuím el Mediterrani mig difuminat a través de núvols baixos.
Avui, aquí dalt, on som ara l'aire, els colors i les sensacions són ben diferents de l'estiu, fins i tot la retallada cresta dels Castellets és hores d'ara una suau i aèria caminada sobre neu endurida.
Per moments ens estem posant poètics, però mirem el rellotge i ens adonem que tan sols és mig mati, al nostre davant tenim la compacta paret NE del cim de Les Agudes i gairebé sense voler comencem, mig en broma, mig seriosament a dibuixar imaginaries línies mentals a sobre seu mentre anem perdent alçada i ens apropem a la seva base:
i per què no? potser mai més veiem això format! és la frase que ens fa treure de nou la corda i els estris d'escalada de dins la motxilla. En no res torno a enfilar amunt, aquest cop cal escalar uns quants metres per herba força verticals fins poder punxar la neu dura que ens espera més amunt.
La sensació de clavar sobre molsa i terra glaçada és, si més no, curiosa, sembla que en qualsevol moment sortiré volant amb les arrels enganxades a la punta del piolet, però no! metre a metre es va avançant i t'acabes de convèncer que la molsa-tracció és també un tema de fe.
Més amunt trobo un pas de roca que desploma i em fa bufar de valent, imagino que no vaig encertar bé el pas, ja que els companys més tard van passar per aquí sense despentinar-se. Apuro la corda al màxim per una mantinguda pendent de neu endurida i arribo al costat mateix de la penúltima reunió de l'Airun, des d'on asseguro la pujada dels companys. Un cop aquí els tres recollim cordes i pugem fins al mateix cim de Les Agudes per gaudir, per segon cop en aquest mati, de les privilegiades vistes que tenim des d'aquí dalt: el veí turó de l'Home és ben blanc, així com tot el seu vessant nord. Si algun dia em pregunten que dimonis és la felicitat, l'única resposta que puc donar és que s'assemblaria molt al que aquí dalt estem gaudint en aquests moments.
Tornem a desfer la cresta dels Castellets de nou i tornem a desgrimpar un altre cop la canal de baixada. A banda i banda veiem petites goulottes i la majoria d'elles trepitjades, qui ho anava a dir! aquest increïble hivern fins i tot el Montseny s'ha posat de moda per l'alpinisme.
Per primer cop en la nostra vida alpina arribem a una hora civilitzada a Campins perquè ens donin de menjar i a sobre amb dues singulars rutes a la butxaca!
texte: Josep
ressenyes: Pako Crestas
fotos dels expedicionaris montsenyistes: Pako, Josep i Laura.
0 comentaris
Etiquetes de comentaris: Alpinisme
*
*
Una altra ascensió del dia 25 de gener ( Centre Excursionista Farners )
.
.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
foto de 
.
. *
.
.
.jpg){kind=link}
.jpg){kind=link}
