"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts. "Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.
L’última cançó que va cantar Myriam Makeba abans de morir, rere l’escenari de Castel Volturno, el 9 de novembre de 2008, va ser el seu gran èxit, Pata Pata. Per culpa de les percussions que acompanyen la cantant no és gaire fàcil de sentir com aquesta cançó interpretada en xhosa inclou una de les mostres més fascinants de la diversitat lingüística humana, la que porta el nom de clic. El clic, diu el diccionari, és un so ”que s’articula amb una oclusió principal, que pot ésser palatal, labial o dental, i per una altra oclusió secundària, sempre velar”. Per dir-ho menys científicament, per fer un clic cal fer petar la llengua. Aquests clics, utilitzats com a consonants, existeixen només en algunes llengües del sud i de l’est de l’Àfrica, essencialment en les llengües khoisànides, parlades per les poblacions anomenades boiximans i hotentots pels europeus.
Boiximan ( bushmen en anglès ) ha estat substituït per san, una paraula que tampoc no sembla que convingui del tot ja que ha estat creada pels veïns d’aquest poble, els hotentots, el qual nom, que significa quec en afrikaans, és altament pejoratiu i cau en desús al benefici de khoikhoi. Per contaminació, els clics han estat adoptats per algunes llengües veïnes de la família bantu, en particular el xhosa ( la llengua materna de Nelson Mandela ), el zulu i el swati.
Naturalment, aquests sons tan particulars van intrigar els primers antropòlegs que van entrar en contacte amb aquestes poblacions. En aquells temps de prepotència europea i d’extensió colonial promoguda per la certesa de la superioritat intrínseca de l’home blanc, els clics eren un argument més per rebaixar els africans. Així, el 1892, un famós metge i criminòleg italià, Cesare Lambroso, va publicar un assaig titulat L’uomo bianco e l’huomo di colore: letture su l’origine e la varietà delle razze umane. Aquestes lectures eren de fet una mena de síntesi de la literatura pseudocientífica més banalment racista dels dos segles precedents: “L’home hotentot té un llenguatge que li és ben propi i que porta, com el seu esquelet, l’empremta de la inferioritat d’aquesta raça (...). No pronuncia la s, la f, la c, la t i, al contrari, té alguna estranya consonant, que cloqueja, impossible a la laringe europea (!!) i que Bleek compara al crit del simi hylobate veí, entreveient una nova prova d’un parentiu comú.”
La repugnància que provoquen avui aquestes afirmacions no ha de fer oblidar que, fa un segle, la superioritat genètica dels europeus sobre la resta de la humanitat era una dada considerada com a científicament demostrada i compartida per la gran majoria d’aquests europeus, fins i tot per humanistes i progressistes. Aquesta convicció no va estalviar els catalans que, com a europeus, s’han rabejat si fa no fa en totes les més fosques ideologies. El 1938, l’editorial Dalmau Carles & Pla, de Girona, va publicar una Enciclopèdia escolar catalana, redactada per Josep Dalmau Carles i adreçada als alumnes de grau elemental i mitjà, en la qual es pot llegir, en un apartat dedicat a les “races humanes” que “la raça blanca, a la qual pertanyem nosaltres, és la més civilitzada, i sobresurt entre totes per la seva més desperta intel·ligència”... Repugnància, altre cop, però una repugnància nostrada, que provoca una nàusea, no?...
Per sort , sempre ens quedarà en Xi, l’humil i tossut Xi que va fer descobrir el clic a una bona part del món occidental quan, al film Els déus deuen estar bojos, de Jamie Uys, intentava tornar als déus l’ampolla de coca-cola que havien deixat caure...
*
Joan-Lluís Lluís.
.
publicat a Presència, nº 1962, Girona, 02.10.009, p. 21.
La primera lectura de la Ilíada sempre és desconcertant: comença quan aqueus i troians ja porten nou anys i escaig de guerra i, sobre tot, s’acaba abans que cap cavall de fusta no hagi aparegut...
La Ilíada narra només algunes setmanes de la guerra de deu anys davant de Troia, la resta de la història consta en obres perdudes, conegudes essencialment per resums d’autors posteriors. Homer, doncs, no parla en cap moment del cavall de Troia imaginat per Ulisses. I aquest heroi mític, personatge central de l’Odissea, és a la Ilíada, un capitost entre d’altres, coratjós, intel·ligent i constant, però també despietat. La seua imatge d’aventurer magnànim pateix encara més amb la lectura de Virgili que, a l’Eneida, narra les peregrinacions d’Eneu, sobrevivent de Troia, i retrata Ulisses com l’enemic deslleial per excel·lència... En qualsevol cas, Ulisses, pelegrí etern de Kavafis o guerrer rialler encarnat per Kirk Douglas, Ulisses és potser la causa primera de l’absència en l’obra homèrica d’un dels personatges més positius de la literatura mitològica en llengua grega: Palamedes.
Malgrat que havia donat la seva paraula, Ulisses no volia anar a Troia i, per evitar-ho, va fer-se passar per boig sembrant un camp amb sal o pedres ( segons les versions ). Palamedes, que igualava Ulisses en inteligència però el superava en honradesa, va desenmascarar-lo i, des de llavors, Ulisses va odiar-lo. Un odi que va créixer encara més quan Palamedes va anar fins a Tràcia a cercar avituallament, d’on va tornar, segons un text antic, amb “una quantitat infinita” de blat, humiliant Ulisses, a qui s’havia confiat primer aquesta missió i en la qual havia fracassat...
Palamedes havia estat el deixeble del centaure Quiró ( com Hèracles, Aquil·les i Àiax el Gran ) i ja de ben jove va posar la seua vitalitat intel·lectual al servei dels homes, inventant, entre d’altres, el far, les balances i els pesos corresponents, l’art de situar les sentinelles i, sobretot, l’alfabet grec. Palamedes, doncs, va ser qui va donar als grecs la possibilitat de fer conèixer la seua civilització més enllà dels segles.
Aquest do fet als humans iguala sens dubte en importància la de Prometeu oferint-los el foc. I, com Prometeu, aquesta filantropia li va costar cara ja que gràcies a una falsa carta pretesament escrita per Príam, el rei de Troia, Ulisses va convèncer el cap dels aqueus, Agamèmnon, que Palamedes l’havia traït. Palamedes va ser condemnat a mort i lapidat per l’exèrcit aqueu... Ulisses, doncs, astut i pervers, va utilitzar el més bell i més útil invent de Palamedes, l’escriptura, per desfer-se d’aquell que li feia ombra.
I és probablement per evitar aquesta ombra que l’autor de la Ilíada i de l’Odissea, va preferir prescindir de Palamedes, precipitant la víctima dins l’oblit per millor enaltir el botxí...
Ara bé, sense la intervenció de Palamedes, Ulisses hauria aconseguit no participar a la guerra de Troia i, per tant, hauria quedat un reietó d’Ítaca entre molts d’altres, un nom perdut dins la genealogia dels reietons d’Ítaca, avorrint-se prop d’una Penèlope de baixa líbido, i mai no hauria conegut el destí que l’ha transformat en un dels personatges més admirats de la literatura universal. I sense l'invent de Palamedes, les proeses d'Ulisses, a Troia i durant els deu anys posteriors de viatges erràtics, s'haurien fos de mica en mica en la memòria dels grecs, esmicolant-se en no tenir cap suport escrit per perpetuar-ne la glòria més enllà d'un cert nombre d'anys. Sense Palamedes, que Ulisses va fer matar amb tanta fruïció, Ulisses seria dues vegades no res.
Per parlar de la bellíssima muntanya del Montseny i de Santa Fe, cal remuntar-nos a segles enrera. Abans els mitjans de comunicació eren molt reduïts entre les boscúries ubèrrimes i isolades, era el mitjà de vida i subsistència tan necessari per a poder repoblar una mica aquest Montseny tan escaient i encisador.
És probable, però mai comprobat, que els primers pobladors fossin en temps de la Reconquesta els monjos que procedents de França aixequessin el seu monestir als terrenys que els senyors de les Agudes els cediren, edificant primerament Sant Marçal.
Els monjos de Sant Benet aplegaren la gent escampada per les terres de bosc i de conreu per tal de mantenir la fe i auxiliar-los en el que fós per a mantenir l’esperança de repoblament d’aquesta muntanya.
Els monjos aixecaven monestirs i capelles amb una facilitat que avui encara sorprèn. Els ajudarien naturalment tots aquells que els seguien i rebien ajut i protecció. Sant Marçal, Santa Fe, Sant Segimon, Sant Miquel dels Barretons, Sant Andreu de la Castanya. Era un seguit d’ermites i monestirs, com el de Sant Salvador de Breda, que anaven poblant-se en aquest Montseny alterós i guia.
Ornava l’ermita de Sant Miquel dels Barretons un seguit de barrets miraculosos. Era molt concorreguda, tot i el seu cim escabrós s’hi anava per compliment de les prometences fetes. Entraven a l’ermita on calia posar-se un barret i mai més no es sofría de mal de cap. Era el miracle de Sant Miquel.
L’orígen del lloc on fou aixecada l’ermita o capella per a albergar, venerar i acollir la imatge miraculosa de Santa Fe que uns pastors varen trobar al pla de l’Espinal, fa pensar d’on podien haver tingut coneixement d’aquesta Santa Fe. Els monjos se’n farien càrrec i per compte d’ells establien la primera capella on avui està assentada l’ermita de Santa Fe. Podriem dir que va ésser edificada sense cap mena de pretensions d’acord amb l’arquitectura muntanyenca. Es creu que anteriorment n’hi va haver una altra de més senzilla. Però definitivament és la que actualment existeix encara que s’observen alguns vestigis o restes aprofitades per al sosteniment o apuntalament de les reformes i transformacions realitzades al llarg dels segles. Aquesta ermita ostenta a la llinda, o sia, la pedra clau del portal una data, 1201. Però sabem de cert que aquesta data és falsa, per l’estil de la grafia i el traçat de les xifres es descobreix la seva falsetat.
Darrerament fou adherida i lligada amb el magnífic hotel amb que avui compta Santa Fe. L’hotel el féu construir un prohom distinguit, en Ramon de Montaner, comte de la Vall de Canet de Mar. Comanà a l’arquitecte de Barcelona, senyor Pere Domènech i Pou, home i artista famós, li construís l’hotel, i encara actualment qui vol un lloc de placidesa i repòs pot constatar-ho amb un sojorn i una estada.
L’arquitecte va lliurar l’edifici completament acabat l’any 1916. És un casal magnífic, amb mires de castell gótic i de palau famós.
L’inconvenient que hi havia aleshores era l’accés per l’antiga carretera que hi anava, doncs no hi havia l’obertura del túnel i és clar, havia de remuntar per damunt fins a sortir a la vall preciosa de Santa Fe.
La primera carretera anava per Sant Celoni, Mosqueroles, la Costa, Roca Negra, fins el collet de Santa Helena, baixant al collet de Corbera, el sot del Poal, la Barraca, can Ramis i Santa Fe.
La segona que sortia de Sant Celoni anava a Campins, can Perepoch, Ridaura, Carbonell, i collet de Santa Helena, on s’ajuntava amb l’anterior.
És clar que aleshores s’hi anava amb matxos des de Sant Celoni, i ostentaven el títol de guies en Ricard Besa, en Pusa, el Moro i en Jaume Bullic. Els matxos es llogaven a set pessetes per dia a l’any 1900.
Avui el Montseny disposa d’una bona xarxa de carreteres, i per la vall de Santa Fe una magnífica carretera condueix al peu de l’hotel on l’acolliment és amable i hospitalari, on els hostes hi troben les comoditats que són agradables junt amb la placidesa del paisatge que des d’allí s’obira.
Posted by Enviat per Redacció On 7/29/2009 11:00:00 PM
El conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació, Joan Saura, i el ministre de Política Territorial, Manuel Chaves, van tancar dimarts l'acord per al traspàs de l'Estat a la Generalitat de l'Observatori del Turó de l'Home, a Fogars de Montclús. Aquesta reunió de la Comissió Bilateral Estat–Generalitat va acordar que el traspàs de competències es farà efectiu el pròxim 1 de gener de 2010.
A partir d'aquesta data, la Generalitat passarà a ser la titular de les dues edificacions vinculades a l'Observatori Meteorològic del Turó de l'Home, situades en un terreny de 2.365 metres quadrats. També suposarà que la gestió passi de l'Agencia Estatal de Meteorologia, que actualment era la titular, al Servei Meteoro-lògic de Catalunya (SMC).
L'Observatori va ser un projecte de l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques de l'any 1881 que va ser abandonat per les destrosses que hi va produir una forta tempesta. La iniciativa es va reprendre anys més tard i l'estiu del 1932 es va inaugurar amb l'impuls del doctor Eduard Fontserè, la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, la Generalitat i altres col·laboracions com la del propietari dels terrenys, Ricard Campmany. El primer observador que s'hi va instal·lar va ser Josep Gil de Gràcia, el 28 de gener de 1933, amb un sou de 6.000 pessetes.
Amb la Guerra Civil, el 26 de gener de 1939 es va destruir el SMC i es van incautar els arxius amb tots els registres acumulats durant disset anys d'observacions, els milers de clixés de núvols i les dades de l'Observa-tori. L'any 1939 es va tornar a obrir amb especialistes de l'exèrcit de l'aire fins que l'any 1951 s'hi va establir Fernando García de Castro, col·laborador del Instituto Nacional de Meteorologia (INM) fins la seva jubilació, al febrer de 1987.
El seu fill, Miquel Meseguer, nascut el 1960 al mateix observatori, va ser contractat de manera interina per seguir amb la tasca però l'any 2004 va quedar fora de les places d'oposició per seguir a l'observatori. Des de llavors, ha seguit defensant el futur de l'observatori davant una clara voluntat del INM de tancar-lo i convertir-lo en una estació automàtica.
Segons ha explicat a aquest setmanari David Rodríguez, director del SMC, ja hi havia presa la decisió d'instal·lar una estació automàtica al Puigsesolles, on hi havia l'antiga caserna militar. Amb el traspàs, el SMC preveu obrir converses amb la Diputa-ció, el Centre Excursionista de Catalunya i entitats del Montseny per analitzar el futur d'aquest equipament. Segons Rodríguez, però, el SMC no compta amb observadors i treballa sols amb estacions automàtiques.
El Montseny pide abrir un museo en el Turó de l'Home
El viejo observatorio pasará a manos de la Generalitat a partir del 1 de enero del 2010
Imagen de las edificaciones situadas en lo alto del Turó de l'Home. Foto: ARCHIVO / MARC VILA
FEDE CEDÓ FOGARS DE MONTCLÚS
El antiguo observatorio del Turó de l'Home, situado en el techo geográfico del Montseny -a 1.712 metros de altura- y actualmente en desuso, podría acoger un pequeño museo dedicado a la meteorología, si finalmente prospera la propuesta de los vecinos del parque natural, que no ocultan su satisfacción tras conocer que las instalaciones pasarán a manos de la Generalitat a partir del 1 de enero del 2010. La transferencia, reivindicada por el territorio desde 1996, pasó casi desapercibida en la última reunión de la comisión bilateral Estado-Generalitat, mantenida el pasado 21 de julio y en la que el asunto estrella fue el traspaso de la red de los trenes de Cercanías a Catalunya. La comisión formalizó para el 2010 la cesión al Govern de la titularidad de los inmuebles del observatorio meteorológico, dos edificaciones y un terreno de 2.365 metros cuadrados en el término de Fogars de Montclús, que hasta ahora eran propiedad de la Agencia Estatal de Meteorología. La Generalitat cederá las instalaciones al Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat).
BASE MILITAR / Los futuros usos del observatorio se decidirán durante un turno de consultas que el Govern tiene previsto abrir para consensuar a qué se destina el equipamiento. No se prevé que la instalación sea de observación meteorológica ya que el Meteocat no tiene ya observadores, sino estaciones automáticas. La del observatorio es la segunda cesión de un equipamiento propiedad del Gobierno central en el Turó de l'Home, después de que en el 2001 el Ministerio de Defensa abandonara las instalaciones militares que compartían con soldados de Estados Unidos. A partir de ese año, la presión de las plataformas ecologistas propició la redacción de un proyecto de restauración del paisaje. La historia del observatorio tiene su origen en el empeño de la Associació Catalanista d'Excursions Científiques que en 1881 instaló las primeras edificaciones. Eran tan precarias que fueron abandonadas tras una gran tormenta. La idea volvió a resurgir con Eduard Fontseré, el Institut d'Estudis Catalans y la Generalitat. Así, el 28 de enero de 1933 se instaló en la cima el primer observador, Josep Gil de Gràcia, con un sueldo de 6.000 pesetas.
No hi ha castell que no tingui les seves llegendes;fades, bruixes, meravellosos tresors amagats, guardats per fabulosos monstres, tot això forma part de la història.No d’una història escrita, sinó aquella que es transmet de pares a fills, que forma part de la saviesa popular, que és com riquesa dels pobles.
Montsoriu també hi té les seves, i crec que val la pena recordar-les.
Es diu que al castell de Montsoriu hi havia viscut una reina anomenada na Guilleuma, que cada nit sortia seguida d’una cort de serventes, totes elles vestides de blanc, que voltaven les runes del castell en una llarga processó, sembrant natura de mals averanys que feien perdre les collites dels camps veïns.
Un dia el senyor rector de Breda les va ruixar amb els aspergues, i varen fugir totes.Anaren d’un bot al cim de Morou, i d’un altre al fons del gorg Negre de Gualba, on encara hi són fent-ne de les seves.
Tampoc no hi podia mancar al nostre castell el famós tresor, amagat en forma de gra ( blat i segó ).
Cada any, la nit de sant Joan, quan el campanar de Breda toca la primera catellada de mitjanit, s’obre una porta del castell que es comunica amb una cambra plena de blat i segó.Qui vol fer-se’n amo ha d’anar-hi aquesta nit, caminant a reculons i amb les mans ocupades, una per un ciri encès i l’altra per una calavera.Ha de prendre el gra amb les dents i ficar-lo dins un sac, i fer-ne via perquè quan s’acaba el toc de la dotzena campanada la porta es torna a tancar.Si ho aconsegueix no pot mirar el sac fins haver passat la riera d’Arbúcies.Si ho fa així el gra s’haurà convertit en monedes d’or.Si en canvi la curiositat l’ha fet tafaner només tindrà que sorra.Si per mala sort no ha pogut sortir, haurà d’esperar l’any vinent, quan torni a tocar la primera catellada de la nit de sant Joan.
*
Una altra fa esment de l’abús que els senyors feudals feien amb els seus servents, abús conegut per “dret de cuixa”, pel qual, el senyor gaudia de la companyia de la muller del seu servent la primera nit de ser casats.
Aquesta llegenda vol ser també una mena de vindicació i d’actuació del poble enfront del senyor, quan es sentia ultratjat.
Diu així:
Un bon dia, un vasall del senyor del castell de Montsoriu, que ja era vell i no s’havia casat per témer el ja esmentat abús per part del seu senyor, va prendre muller després que el senyor li assegurés que no passaria la primera nit amb la seva esposa.
Però a l’hora de la veritat, el senyor no va complir la seva promesa i s’emportà la nuvia novella a la seva cambra.
Així passaren tres nits, i el quart dia el senyor li retornà l’esposa i a més s’en burlà.De tanta ràbia acumulada a dins, el servent va treure una daga i el va matar.Aquest fet va produir una gran confusió i feu reaccionar al poble, que des de llavors s’alçà contra els senyors feudals en la guerra coneguda per la guerra dels Remences.
Una vegada un rei moro assetjà el castell, pensant que el seu senyor i servents es rendirien davant la seva presència.
I així passaren un dia, dos, quinze, un mes...fins que un dia el senyor de Montsoriu va convidar a menjar alrei moro.I l’àpat va ser d’un peix fresquíssim, que els assetjats treien de la propera riera, i el portàven al castell per un passadís subterrani.El rei moro, en veure tal meravella, desistí del seu intent i se’n tornà al seu país del sud.
*
.
publicat a la revista Germinal, nº 48, pp. 18, octubre 1984.
Butlletí del Patronat Municipal de Cultura, Sant Celoni.
l'agost ens ha deixat la fageda acolorida com si fossim a la tardor,
i les altes temperatures i la sequera obliguen als arbres a despullar-se abans d'hora.
.
*
.
*
Avui has canviat de fesomia, no sento pas aquell regust d’abans quan pujava les serralades i aspirava les teves sentors de muntanya verge, quan no existien aquestes varietats de carreteres i de profanacions en els teus cims. Hi havia una quietud encoratjadora de dolcesa que feia estimar aquesta muntanya i els seus habitants.
Com per exemple, l’ascensió al turó de l’Home, on hi havia conegut el meu bon amic i admirat Josep Gil i la seva muller, primers observadors d’aquella caseta de fusta, fermada amb els seus vents per a aguantar les tempestes i ventades. Es necessitava esperit de sacrifici i d’amor muntanyenc per a suportar les inclemències meteorològiques i altres inconvenients que comportava la vida allà dalt del cim.
Es va haver d’arranjar ell mateix el camí que va de la font de Briançò fins a l’observatori del turó, i el conservava perquè els excursionistes que anàven al cim, tinguéssin les dreces.
Amb ell hi trobàvem la cordialitat i l’hospitalitat que moltes vegades és necessària per poder orientar-se de nou.
Excel·lent esquiador, durant l’hivern amb les seves intenses nevades li era necessari desplaçar-se fins a la vall de Santa Fe per a provisions.
Allí, teniem sempre el seu acolliment per a aixoplugar-nos, si alguna tempesta ens aplegava a mig camí.
Del turó de l’Home va desplaçar-se a Ordino ( Andorra ) on regentava un hotel i al mateix temps donava lliçons d’esquí, conservant així el regust d’alta muntanya.
Et pujàvem molt sovint, Montseny meravellós, i ens eren indiferentes les èpoques estacionals; dies en què el sol cremava i ens colrava la pell, i d’altres amb un fred intens, que calia guarir-se a vegades en una pagesia del cims, on a voltes hi sojornàvem bona part del dia.
Recordo molt bé que quan anàvem per la font del Bon Profit, era parada imprescindible visitar aquella bona gent de can Pinyoca. Aquella estada era inacabable.
L’avi ens explicava les seves anècdotes muntanyenques: sortia de bon matí a la pastura de les vaques en ramada per aquells turons, coll del Vent, Montllubà, turó Gros... I les abeurava a la font Fosca, en el cim dels avets; era alegroi quan sentiem els esquellers del ramat, i moltes vegades, quan la boira baixa s’aplanava i era difícil l’orientació, ens guiavem per les esquelles del ramat.
Avui l’èxode dels cims és un fet. Segons dades del Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, en el Montseny hi pujaven ramades d’ovelles de quinze o setze mil a l’estiu, per a pasturar en els herbeis tan nutritius.
Les tanques les tenien en els corrals d’en Deumal i a pla de Barraques, on s’arreceraven de les tempestes que feien estremir amb els seus espetecs de llamps i de trons amb el seu retruny aparatós i esfereidor. Volades de corbs a l’espai, a la recerca d’alguna carronya d’ovella morta. Avui, no hi ha corbs, no hi ha ramades. Han hagut d’emigrar a altres llocs i recriar a les establies.
Les masies d’aquests cims com a can Pinyoca, can Penyacans, can Carbonell i altres, han hagut de baixar cap a la plana, carena avall: és l’èxode inexorable de la pagesia muntanyenca, és la buidor de l’hospitalitat d’aquells cims, on ens havien acollit tantes vegades a la vorera del foc, on hi sojornàvem amb agradable tertúlia al costat de l’avi Pinyoca que ens comentava el passat de la seva joventut i les seves inquietuds.
No es treia mai la pipa de la seva boca, ferreny, d’una mirada viva, magnètica, era un pur pastor de ramada d’alta muntanya.
Coneixia el temps per endavant i poques vegades es deixava sorprendre per la tempesta, i quan aquesta esclatava tenia el bestiar aixoplugat. Cuidava les ovelles amb la tendresa de cosa pròpia, perquè sabia que era el sosteniment de la seva família.
*
Un altre amb qui nosaltres haviem intimat força era en Fèlix Casals, avui encara ple de vida, guarda forestal de la Diputació.
Tenia la responsabilitat de tenir sempre ben netes les fonts de la vall de Santa Fe. Feia goig aleshores quan els centres excursionistes col·laboraven perquè no es fés cap perjudici a la natura, es respectaven les fagedes i els avetars dels cims, el grèvol...
Sabiem que hi havia un bon guarda forestal, sabiem que teníem un acolliment a casa seva, on hi podíem dinar i prendre un cafè a un preu baratíssim, sabiem que la seva esposa, Rosa, era una cuinera excel·lent i sentiem l’apreci d’aquell acolliment. Allò era un tros de casa nostra.
Jo, personalment, havia pujat al cim de turó de l’Home en la seva companyia, calçat ell amb els esclops i amunt per aquells cimals.
Per caminar era un home incansable. Havia pres part alguns anys en la travessa que organitzava el C.E.C., de Seva a Gualba de Dalt, amb els controls de coll Formic, les Agudes, i el turó de l’Home. Havia guanyat moltes vegades el guardó, en pugna sovint amb el gran excursionista Josep Costa.
Recordo molt bé un hivern teu molt cru.
Dos excursionistes moriren en el torrent de Sant Segimon, aplegats per una intensa nevada. Els equips de socors de diferents Centres col·laboraren en la seva recerca.
En Fèlix Casals hi va tenir un treball intens. Més tard el vaig trobar a la font de Briançò. L’observatori havia estat evacuat per la intensa nevada, i acompanyava els observadors del turó de l’Home a fer-se càrrec una altra vegada de la seva feina.
Més tard, hem rememorat totes aquestes sortides que haviem fet junts.
Era un puntal per a la muntanya del Montseny, de la que se sabia totes les seves dreceres. Incansable en el caminar i en el treball, conreava també els horts d’aprop de casa seva, on hi recollia la minestra sobrant per a tots els seus.
La vall de Santa Fe té un magnífic hotel construït pel distinguit i respectable en Ramon Montaner, comte de la Vall de Canet i senyor del Castell de Santa Florentina de Canet de Mar, i és obra de l’arquitecte de Barcelona Pere Domènech i Pou qui va lliurar l’edifici completament acabat l’any 1914.
La seva arquitectura és de castell gòtic, fet de pedra del granet local, amb una distinció fora del corrent. Fou regentat per la senyoreta Amèlia i el seu germà en Jaume Riera, i avui pels seus nebots i la senyora Maria.
A la capella de Santa Fe s’hi celebra missa tots els diumenges i festes de guardar. La llinda de la pedra del portal d’aquesta capella ostenta i té una data, 1201, que jo personalment la crec falsejada. El Montseny en aquells temps no tenia l’habitatge d’ara. Primerament, el temps hivernal feia bastant difícil sojornar-hi, i calia la minestra per a la supervivència. Avui és més fàcil, hi ha unes comunicacions que en aquella data encara no podien existir.
De Santa Fe, anàvem a la vall de Sant Marçal, passant pel pla de l’Espinal, on agafàvem el camí-drecera que tenia un paisatge meravellós, fins a Rocacambra, vorejant sempre aquells sotals ombrívols i plens d’encís. Aleshores encara no existia la carretera que enllaça Santa Fe amb Sant Marçal passant pel sot del Mal Pas, avui dia amb un pont excel·lent.
L’ermita de Sant Marçal era l’antic monestir dels pares Benets, on hi vivia l’avi Nasi. El vell Nasi era molt conegut per la seva bonhomia.
Allí trobàvem també l’acolliment i el sojorn i la bona hospitalitat. A voltes, a la vetllada de Nadal hi anàvem molts excursionistes per a celebrar-hi la Missa del Gall. Tothom sabia que a Sant Marçal hi podia tenir sopar i hospedatge, i escoltar les facècies del vell Nasi, sobre tot quan explicava que un llamp centella li havia mort dintre la quadra, una vaca sí i l’altra no, amb la seva ziga-zaga.
El paisatge de Sant Marçal és meravellós. Les Agudes i els Castellets amb els seus espadats perillosos pel seu rocam. Aquí, moltes vegades, havíem hagut de donar socors a algun excursionista que s’havia extraviat per aquells cims, atrapat per la boira. Encara avui, hi ha alguna víctima d’accident.
Sant Marçal, naixement del riu Tordera ( la Tordera! ) i de tantes fonts que rajaven en aquell temps.
.
Vianant que fas camí
asseu i reposa una estona
que aquí has de gaudir
de l’aigua de la font Bona.
.
Lloc magnífic per al repòs i la quietud, i començament del camí del turó de Matagalls, on haviem quedat meravellats pel seu paisatge ferèstec, però joliu i ple de llum a la vegada. Avui, cada any s’hi celebra un aplec que és molt concorregut.
Parlar de la muntanya del Montseny ompliria moltes pàgines per enaltir i exaltar aquestes meravelles que abriga, i per a molts encara desconegudes.
Té també les seves llegendes i les seves històries, llegendes, com la de la
Diuen que durant la nit de Sant Joan, una noia jove i bonica anava buscant l’ànima del seu amant, mort anant de cacera. Va jurar que viuria sempre en aquell lloc on tan feliços havien estat. Víctor Balaguer, famós historiador, cita aquesta llegenda en el seu llibre Al pie de la encina.
Josep Gil, primer observador del turó de l’Home, l’avi Pinyoca vell pastor, Fèlix Casals guarda forestal, la senyora Amèlia i en Jaume Riera, i l’avi Nasi de l’ermita de Sant Marçal, eren en aquella època anterior a la guerra civil els qui coneixien millor aquest Montseny admirat. Avui és ben diferent, i aquests homes sentirien com jo sento l’enyorament del Montseny que hem conegut.
*
Joan Pla i Reverter.
*
publicat a la revista Germinal, nº 48, pp. 22-23, octubre 1984.
Butlletí del Patronat Municipal de Cultura, Sant Celoni.
Els pobles indígenes reclamen decidir el seu propi model
11/08/09 02:00 -
Els pobles indígenes segueixen sent un dels grups de població més marginats
Fa quinze anys, l'ONU va instituir el 9 d'agost com el Dia Internacional dels Pobles Indígenes.
Avui es calcula que 370 milions de persones en més de 70 estats pertanyen a nacions o pobles indígenes –segurament són molts més, tenint en compte l'obstruccionisme dels estats que volen negar-ne els drets– i són expressió d'una diversitat i riquesa lingüística i cultural de valor incalculable per a la humanitat.
Són pobles que encara han de lluitar per participar en l'ús, administració i conservació del seu territori, on desenvolupen la seva activitat econòmica, cultural, social i política enfront d'unes lleis que només obliguen a consultar-los i indemnitzar-los «sempre que sigui possible» davant els interessos que generen les extraccions mineres i d'hidrocarburs. I és que els pobles indígenes segueixen sent un dels grups de població més marginats que pateixen desproporcionadament una situació de pobresa i d'accés insuficient a l'ensenyament i a la salut.
Molts s'enfronten quotidianament i des de fa segles a la discriminació i al racisme. Són homes i dones que lluiten per aconseguir mecanismes jurídics que facin efectiva la protecció dels seus drets. Drets com el de l'existència com a col·lectiu, el del reconeixement de la llei consuetudinària com a dret públic, el de la propietat de la terra, el de l'oficialitat de les llengües pròpies, de l'educació en aquestes llengües i, el més elemental de tots, el dret a decidir per determinar lliurement la seva condició política, gaudir d'autogovern i establir les seves pròpies estratègies de desenvolupament.
Per això, ara que a Amèrica del Sud se celebren els bicentenaris de la independència, recordem que a l'anomenada Amèrica Llatina hi viuen més de 55 milions de persones de 400 pobles indígenes diferents. Són pobles molt anteriors als estats actuals, que han resistit més de 500 anys des de la invasió espanyola. I les repúbliques criolles nascudes fa 200 anys no han fet més que agreujar la seva situació, en imposar un model de desenvolupament que els ha deixat de banda.
Davant aquesta realitat, la cooperació catalana fa temps que treballa per enfortir i generar lideratges democràtics amb capacitat de transformació social entre les persones indígenes. Perquè han de ser elles les que decideixin el seu futur i el seu model de desenvolupament.
david minoves
Director general de Cooperació al Desenvolupament i Acció Humanitària de la Generalitat
Darrera actualització ( Dimarts, 11 d'agost del 2009 02:00 )
Fins fa uns cent anys, a la vall de Ribes hi va viure una comunitat de nans marginada i víctima de la misèria i els prejudicis socials. Qui eren aquesta gent? Per què no han deixat gairebé cap rastre de la seva existència?
*
La vall de Ribes és llarga i pigallada, amb poblacions petites i ben endreçades. La seva entranyable fesomia evoca un fastuós imaginari d'èpica llegendària. La història oficial, però, de vegades, obvia algunes realitats que no remeten ni als herois ni tampoc a les grans gestes, sinó a una terbolesa, a uns enfonys vivencials dels quals, sovint, la població no se'n sent orgullosa i que tampoc no li agrada recordar.
En la prensa de finals del segle XIX, en parlar per primer cop de la qüestió, es qualifica el fet de descobriment antropològic i se'n fa una exhaustiva descripció.
( Es va començar a parlar sobre els nans de Ribes de Freser a partir d'un escrit publicat en el diari madrileny El Globo l'any 1886. L'article el firmava Miguel Morayta ( Madrid, 1834 - 1917 ), advocat, periodista i catedràtic d'història de la Universitat Central de Madrid. Aquest article va ser pràcticament reproduït a La Vanguàrdia i a partir de llavors es va desencadenar una polèmica que es va escampar tant per la vall de Ribes com per fora de la comarca. )
S'hi especifica:
"Mesuren màxim un metre i quinze centímetres d'alçada, tenen el metacarp excessivament desenvolupat, són força amples de maluc, i això comporta que semblin més robustos del que són en realitat. Els trets facials són tan típics que, quan se n'ha vist un, se'ls ha vist tots. Si no fos per la roba que porten no es distingiria un home d'una dona. Tots tenen els cabells rossos, descurats, i la cara rodona. Els seus pòmuls prominents i les mandíbules molt desenvolupades els donen l'aparença quadrada ( sic ). El nas és xato, la boca gran i els llavis carnosos, morruts. No tenen els ulls horitzontals; els lacrimals estan més avall que la cua dels ulls, la qual cosa els fa semblants als xinesos, o, encara més, als tàrtars. Tots els homes són mecs."
( Article a La Vanguàrdia del 21 d'agost de 1886. )
Qui són, en realitat, els nans de Ribes?
És una comunitat que degut a la misèria, l'endogàmia, la marginació, les males condicions alimentàries i dietètiques ( aigües poc iodades ), la compon gent de poca alçada i que, a més, sofreix la malaltia del goll endèmic o mixedema, disfunció de la tiroides, i per això són anomenats golluts.
L'antropòloga mèdica Nuri Ros explica:
"Quan aquest procés afecta molts habitants d'una mateixa comarca l'anomenem goll endèmic. Estem parlant d'un procés en el qual la glàndula tiroides augmenta per l'estimulació que rep per part de la hipòfisi, en un intent de compensar el dèficit de producció hormonal."
Aquesta malaltia no apareix de cop, sinó que és la conseqüència d'anys de descurança alimentària i sanitària:
"És la confirmació que els nans de Ribes no pertanyen a cap raça especial. Pel que fa a això, més endavant, la ciència acabarà demostrant que el concepte de raça no existeix en el gènere humà."
Eudald Carbonell, arqueòleg i fill de Ribes de Freser, després de comentar que en la seva família també s'hi havien donat casos de golls, remarca:
"S'hauria d'explicar a la població que aquest grup d'humans eren patològics com a conseqüència d'una sèrie de factors, com per exemple, el creuament genètic entre ells, la falta d'higiene, la manca de proteïnes en la seva dieta diària i la ingesta d'aigua poc mineralitzada. Científicament parlant, formen part de la variabilitat específica de la espècie."
Des d'un punt de vista clínic se'ls considera fatus o dements, cretins o semicretins.
Un centenar d'individus.
Es diu que, a finals del segle XIX, hi ha un centenar d'individus que viuen al barri Vila d'Amunt, a Ribes, a prop del castell de Sant Pere, i que van a abastir-se l'aigua a la font de la Margarideta. També s'afirma que, aleshores, n'hi ha d'instal·lats en altres poblacions de la vall, com a Pardines i, també, que n'hi ha que viuen al bosc ( possiblement es traslladaren fins a Ribes golluts d'altres llocs, com el Montseny).
Es desconeix on els enterren. Eudald Carbonell, tot i que no n'ha sentit a parlar mai, no descarta que se'ls hagi enterrat en llocs concrets, i diu:
"És possible que hi hagi cementiris amb aquests humans."
El periodista Sebastià d'Arbó especifica:
"Els cristians enterraven els que no eren batejats a fora de la terra sagrada dels cementiris, sovint al darrere de les tàpies."
Pel que fa a la seva vida quotidiana, no en queden gaires referències. Alguns d'ells fan de mossos i es cuiden dels porcs i d'altre bestiar, sovint a més de 2000 metres d'altura, sense habitatge i vestint una capa amb caputxa per tot abric. S'alimenten bàsicament de patates i pa negre, sal i sagí, i desconeixen per complet l'existència del vi i de l'oli.
Segons el setmanari de RipollEl Taga, n'hi ha que són abandonats, venuts o llogats per treballar als circs ambulants o per ser exhibits a les fires.
Aquesta és una manera d'aconseguir ingressos econòmics que reverteixen a les famílies dels que es queden a Ribes.
D'Arbó es va interessar pels golluts per primera vegada als anys seixanta:
"A Pardines hi vivia tota una família de nans en una casa que encara ara es coneix com la casa dels golluts. En aquella època la zona era molt feréstega i és cert que hi havia grups de nans que vivien al bosc, en coves, ben amagats. Acostumaven a baixar a Ribes per anar a demanar menjar."
D'Arbó hi afegeix: "Quan vaig tornar a la vall als anys vuitanta, ningú no en volia parlar, només vaig aconseguir que el mestre, i després d'insistir molt, m'en donés informació. L'últim el van matar quan tornava de Ribes a Pardines, ningú no va saber qui ho havia fet, i només duia una saca per vestir. També en vaig conèixer un altre que em sembla que provenia del Montseny, no parlava i vivia amb les monges d'un asil d'Arenys de Mar. Se'ls escapava i tenien feina per saber on s'havia ficat." ( En Quico de les Vernedes ).
Menyspreu.
Per altra banda, quan esclata la polèmica, a finals del segle XIX, també es popularitza la idea que són una comunitat menyspreada pels seus veïns, una població dins d'una altra, que
"saben com es diuen, però amb prou feines recorden els noms dels seus pares o el de la població on viuen. No coneixen els números. Són dòcils, embrutits i interessats ja que, encara que molts tinguin mitjans per viure, demanen almoina d'una manera mecànica."
( La Vanguàrdia, 21.08.1886.)
Aquesta visió no agrada ni a la intelectualitat de l'época, ni tampoc a l'administració de la vall, perquè projecta enfora de la comarca una imatge pejorativa del territori.
Miguel Morayta en parla perquè els ha vist, ja que acostuma a passar les vacances als banys Perramón de Ribes. En la segona meitat del segle XIX la zona de Ribes és un lloc en el qual s'implanten amb força les colònies tèxtils, creant-se una important industrialització, i també s'hi comença a incrementar un turisme de gent adinerada. Aleshores s'està fent habitual, entre la burgesia, prendre les aigües medicinals dels balnearis, i els hotels, les fondes i també les cases particulars de la zona, s'emplenen de turistes. Tot i aquestes expectatives econòmiques, en la societat del Ripollès hi ha moltes mancances i la precària situació en què es troben i viuen els nans és considerada normal.
El catedràtic Miguel Morayta és republicà, maçó i, també, un anticlerical beligerant - l'excomuniquen per posar en dubte el diluvi universal - i, gràcies a la seva "descoberta", aconsegueix que s'enceti una polèmica entre els partidaris de l'evolució ( darvinistes ) i els conservadors (creacionistes ).
Els golluts a Europa.
Tant a Itàlia com a França, i també en altres països europeus, es donen casos de nanisme i de golluts, i en aquests llocs les autoritats sanitàries elaboren plans de prevenció higiènics per tal d'erradicar la malaltia.
A l'Estat espanyol, però, aquesta malaltia queda sumida en l'obscurantisme i el rebuig social, no es fa cap política mèdica ni tampoc hi ha ningú que s'interessi pels nans. Habitualment només tenen alguna presència quan són exhibits en fires o citats enmig de polèmiques estèrils que els acaben assenyalant com un problema sociològic i antropològic.
Per altra banda, les autoritats els agrupen en llocs considerats remots i tancats. A principis del segle XX molts d'ells són traslladats des de la zona del Montseny fins a la Vall de Ribes. El fet d'ocultar la realitat afavoreix que hi hagi gent que els consideri els descendents degenerats de la raça tàrtara que havia estat la primera a poblar els Pirineus.
La raça tàrtara.
Morayta afirma que els nans de Ribes són descendents de la raça tàrtara. Aquesta hipòtesi és la que encén la polèmica. Fonamenta la tesi basant-se en els estudis d' Adolf Retzius, anatomista suec, que defensa, mitjançant la tècnica de la comparació de cranis ( 1832 ), que les primeres ètnies que han poblat Europa són d'origen mongòlic o tartàric. Nuri Ros puntualitza:
"Els estudis antropomèdics com els de Retzius són importants perquè obren el camí, a principis de XIX, a l'antropologia. L'antropologia d'aquesta época és física, no és cultural, i l'interès se centra en el concepte de raça. Des de l'occident colonialista hi ha un creixent interès per estudiar els altres, els salvatges, els que no són occidentals. De vegades, però, els altres que són objecte d'estudi no es troben a l'Àfrica o a la Polinèsia, sinó al mateix occident i a dins de les societats més avançades de l'època."
Conflicte moral.
El descobriment crea un conflicte moral ja que, per un costat, el fet de donar publicitat a l'existència de la comunitat de nans, de golluts, incomoda els habitants de Ribes i d'altres poblacions del Ripollès i, per l'altre, situa l'església en la tessitura de donar una explicació a una realitat que xoca directament amb la seva fe, la creença creacionista.
Carbonell afirma:
"Era una postura creacionista, la conseqüència d'un c'astig diví. Una bestiesa!"
És una època en la qual es desenvolupen ciències com l'antropologia, l'arqueologia i la geologia. Per a l'Esglèsia, aquestes ciències aleshores representen una amenaça al seu poder perquè fan trontollar els seus postulats i dogmes immutables; per això, el papa Pius IX les condemna en la seva encíclica Syllabus Erronum ( condemna dels principals errors de l'época ). La polèmica arriba fins al Congrés Catòlic Científic celebrat a Brussel·les ( 1894 ) en el qual, quan s'explica l'aparició de l'home perfecte, es qualifica els nans de Ribes d' aberració.
A El Taga es rebat la tesi de Morayta argumentant que al territori no hi ha elements arquitectònics singulars que remetin als tàrtars, així com que tampoc no s'hi pot trobar manifestacions sobre cap tipus de costums asiàtics. Aleshores hi ha un enfrontament entre Ribes i Ripoll, i en la premsa els escriptors d'un lloc o de l'altre prenen posicions a favorbo en contra de la tesi de Morayta. Al final, a El Taga, dirigit per Joaquim Nolla, s'acaba publicant el punt de vista higienista, la qual cosa significa que, més enllà de la polèmica, el que és necessari és que la societat sigui conscient de la situació dels nans i que això ha de comportar que les autoritats prenguin decisions de tipus mèdic, profilàctiques i educatives per erradicar el problema.
En referència a això, Nuri Ros aclareix:
"Possiblement la malaltia del goll endèmic va esdevenir un estigma. Aquest és un fenòmen corrent respecte d'algunes malalties, que moltes vegades esdevenen estigmatitzadores, fins i tot avui en dia. El procés d'estigmatització comporta que els malalts pateixin doblement la malaltia i que la gent sana es refermi en el seu rebuig."
A mesura que el segle XX avança la societat del Ripollès disposa de més serveis, augmenta la qualitat de vida i, sobretot, l'atenció mèdica i, a poc a poc, la suposada raça de descendents dels tàrtars es dissol entre la boira del temps. Llavors, d'aquest grup de gent - no deixen res testimonial, sinó la seva endèmica feblesa -, com si mai no hagués existit, només en queden les guspires d'uns records que cada vegada s'afebleixen amb més intensitat.
Éssers maleïts dels Pirineus.
El 1886 s'explica que
"viuen en general abandonats, tenen cura del bestiar especialment porcí i dormen en corrals amb farratge per llit i per abric; mascles i femelles fent en alguns llocs vida comuna, cometran sens dubte inconscientment i amb el major desfici tota mena de bestialitats i actes sensuals. (...) Els menys idiotes se'ls dedica a pastors i mainaders. (...) Beuen aigua de la font de la Margarideta, viuen en males bordes, no observen cap prescripció d'higiene, la seva instrucció és gairebé nul·la i estan mancats per complet de cap altra educació que la del Parenostre, trobant-se dominats per dos vicis: l'egoisme i la luxúria."
( Ramon Ferrerons Ruiz, Annals del Centre d'Estudis del Ripollès, 1993 - 1994 )
Durant aquesta època, l'aigua de la font de la Margarideta és vista amb recel pels habitants de Ribes i la gent té por que la seva ingesta els pugui causar malalties.
.
Font de la Margarideta, a Ribes de Freser, on els golluts s'hi abeuraven.
A Catalunya, els nans formen part del costumari, de la riquesa dels contes tradicionals i de la meravellosa creença que la gent del bosc construeixen comunitats apartades de la resta de la gent, que són una societat autònoma de recol·lectors, bosquerols, carboners o llenyataires, que acostuma a viure utòpicament al marge de la llei; no tenen sentit de la propietat i, fins i tot, sovint, se'ls atribueix una parla pròpia.
Com altres comunitats minoritàries, els nans de Ribes, històricament han estat menystinguts per culpa d'una prevenció atàvica, una força atiada per la superstició i, sobretot, per la por de l'Esglèsia a tot allò que desconeix ( se'ls qualifica d'estranys, fenòmens o aberracions ) i que tan aviat es ridiculitza com fa basarda, perquè el món ignot es presenta a la gent com una amenaça maligna.
Els nans de Ribes, com altres nuclis humans aïllats enmig del progrés de la societat, han sigut qualificats de pobles maleïts per escriptors i investigadors perquè, malgrat que el pas del temps aclareix les raons científiques i socials sobre la seva existència, sempre desfermen la imaginació. Tot allò que s'escapa del món convencional, sigui l'época que sigui, crea una aura de misteri.
En la història del desconeixement hi trobem abonades les teories més inversemblants sobre la humanitat i que, sovint, són la matèria primera que alimenta les pors i les llegendes en l'imaginari popular. Potser algú hauria de fer un gest, un reconeixement cap a uns veïns i uns ciutadans la memòria històrica dels quals s'ha oblidat.
Publicat a Presència, 03.04.2009.
.
Si en voleu més informació podeu visitar els següents enllaços:
El grup Teatre d'Emergència de Ribes de Freser ha representat, al mateix lloc on havien viscut, al barri Vila d'Amunt, una obra inspirada en els golluts. La generació actual troba una nova manera d'incorporar episodis del passat en la tradició del poble.
En motiu de les Jornades Europees del Patrimoni , Teatre d'Emergència estem preparant una visita dramatitzada al Castell de Sant Pere, pels dies 29 i 30 de setembre de 2007.
L'Espectacle girarà entorn dels "golluts", uns habitants de la nostra vall un tant especials i dels quals ens ha arribat ben poca informació. Aquests individus eren nans, que per manca d'higiène, per la mala alimentació de l'època i sobretot per la manca de iode patien diverses anomalies (nanisme, raquitisme, cretinisme... i disfuncions de les tiròides que els provocava el goll -uns bonys d'unes dimensions considerables sota la barbeta-, d'on els prové el nom de Golluts)
.
font: del blog de Teatre de Emergència ( Ribes de Freser ).
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
EL GEGANTÓ
Nom: Quico del Montseny
Figura: (dues còpies) un gegantó i un nan
Alçada: 225 cm + 10cm de la gorra
Pes: 25 Kg
Estrena: 1 de juliol 1991 (bateig), 1994 (transformació de nan a gegantó)
Constructor: David Ventura i Neus Hosta (Navata, Girona)
Material cos: cos de fibra de vidre (gegantó). Cos cartró pedra (nan)
Estructura: cavallet de fusta (gegantó)
Vestit: faldilla de pana marró
Accessoris: bastó de fusta, cigar de cartró
Activitat: El gegantó Quico balla en totes les cercaviles que realitza la colla; el nan Quico (l´original de cartró) està exposat a les escales de l´Ajuntament de Sant Pere de Vilamajor
Personatge: reproducció d´ en Francesc Ribas Planas
Propietat: Colla de Geganters i Grallers La Força de Sant Pere de Vilamajor
.
.
En Quico, el rodamon del Montseny.
La colla gegantera va demanar a la família d'en Francesc Ribas Planas poder fer una figura per a la colla que immortalitzés a en Quico, un personatge molt estimat tant a Sant Pere de Vilamajor com a tot el massís del Montseny.
En Francesc Ribas Planas, conegut com a en Quico del Montseny, era fill de Gaspar Ribas Soldavila i de Maria Planas Colomé. Va néixer a la masia de ca l'Estadà, al municipi del Montseny, el dia 13 de febrer de 1905. Era fill d'una família de masovers que tenia un sistema de vida de subsistència i, al llarg dels anys, van anar canviant de masoveria. Després de ca l'Estadà anaren a les Vernedes, can Real i can Maginer.
En Quico, tenia una forma de parlar que costava d'entendre, i feia de rodamón per la muntanya. Des de la mort de la seva germana Dolors, va agafar pànic a tot allò que tingués a veure amb la mort. Mala gent, quan el volia fer enfadar cantaven simulant en so de les campanes: "Nin, nan, nin, nan, Quico mort".
Però a la gran majoria dels veïns se l'estimaven i el deixaven dormir a casa seva quan visitava el poble per la festa major. No volia dormir als llits sinó en els escons de les cases velles. L'endemà matí, a primera hora ja havia marxat.
Li agradava molt el color vermell i es roboritzava quan veia una noia jove. La seva fama es va extendre per tota la muntanya i, per les festes majors, ja se l'esperava. Anava amunt i avall del massís caminant ajudat pel seu bastó. Quan visitava una casa, li oferien menjar, dormir, li regalaven alguna peça de roba o calçat o, també, li retaven la roba bruta i, passats uns dies, la passava a recollir.
El 22 de maig de 1990 el campanar va sonar aquelles paraules tan temudes per ell. "Nin, nan, nin, nan, en Quico ha mort"
***"...sans doute, je dormais sûr une feuille, et l´autumne m´'a surpris..." (Francis Cabrel) "...corre, afanya't, vine abans que l'aigua em colgui els ulls. Reflexa't un instant en el mirall del mar en calma per saber si seras tú qui trobaré a l'altre costat de l'aigua!" * ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *
EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!
doncs ara és el meu 'jobi' , tot i que durant molts anys va ser la meva feina. A mi em van aparcar, i a l'observatori el van 'jubilar' avans d'hora, als 72 anys de servei...diuen que es veu que diuen que això és el progrés.
ara tot ho fan joguinetes força cares, radars que veuen els pèls amb que les bruixes farceixen les pedres de les tempestes, i satèlits que ens veuen des del cel i ens conten el nombre de pigues per cm. que duem sobre la pell. ara, però, segueixo mirant al cel, sense cap obligació de fer-ho.
volien desballestar un vaixell; i no s'avenen a acceptar que el vaixell fa ja anys que ha trencat amarres, que solca més que mai els cims i les valls espurnejants de la seva mar d'aire.
...si voleu contactar amb mi, el meu correu és miqueldelturo-@-yahoo.es, sense els guions.
l'agost ens ha deixat la fageda acolorida com si fossim a la tardor,
.
