.
*
si feu servir internet explorer i teniu problemes per a visualitzar correctament la pàgina, i fins i tot el navegador "no respon" ( botons de colntrol inactius, dificultats de desplaçament pel bloc..., cal que feu servir un altre navegador!
:
us proposo un que está força bé, tot i que a vegades fa coses estranyes amb el format.
El podeu descarregar lliurement aquí.: http://www.softcatala.org/wiki/Rebost:Firefox
fins ara...
m.
*
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo
*

.
.
*
...tu deus haver begut de aquella aygua de la font hon morí lo bell Narcisso...
.
Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, cap. 154.
*
Voldriem explicar-vos una flor d'Andorra. Una flor tan bella com les matinades de primavera, i tan fràgil com un sospir, però a l'ensems tan encisadora i representativa, que els poetes, aquests eterns somiatruites, l'han escollida com la seva flor...
.
Una flor que neix als nostres prats a la primavera, cobrint-los d'un bell polsim blanc perquè no enyorin la neu..
.
Aquesta flor és la grandalla.
.
Naturalment, molts dels que viuen a la ciutat no estan gaire familiaritzats amb el lèxic pirinenc-andorrà, aquest nom no els dirà gran cosa.
Tampoc no cal que busquin el mot en els diccionaris normatius: no li trobarien!
.
Aquest nom, que té ressonàncies de picarol i claretats de rierol de muntanya, és ben nostre.
.
()... A la plana i a la ciutat l'anomenen amb un nom masculí, de regust mitològic: narcís.
.
Per contra, la gent de muntanya, que contràriament al que creuen alguns, és molt sensible a les coses de la terra, li ha donat un nom femení i quasi eteri: grandalla.
.
Els de Sant Julià de Lòria, potser enyoradissos de les flors exòtiques entreteixides en llunyanes terres per donar la benvinguda als viatgers, per un estrany mimetisme, en diuen garlanda...
.
No cal amoïnar-s'hi, el nom més conegut, el més estès a les valls d'Andorra, és el de grandalla!
.
Filòlegs saberuts es trencaran les celles cercant etimologies complicades. Nosaltres no som tan llepafils i ens conformem a creure una sola cosa: aquest nom tan lluminós, tan clar i tan alegre, devia inspirar-lo un follet enjogassat o una fada de les gelades aigües de la nostra muntanya!
.
Si fossim botànics, diriem que la grandalla, que és una amaril·lidàcia d'arrel bulbosa, fulles radicals, flors amb perigoni tubulós guarnit d'una corona amb els pètals estesos o reflexos i càpsules trigones subglobuloses...()
.
Se la coneix com a narcís dels poetes ( narcissus poeticus ).
.
Els francesos l'anomenen coucou.
.
No obstant això, profans en la matèria botànica, afegirem que les seves flors són blanques com la neu dels cims, que aquestes flors tenen sis pètals com si volguessin simbolitzar les sis parròquies andorranes, que al centre de la flor hi ha el groc i el vermell de l'escut del Principat i que la flor es reblinca de cara a la tija com si estigués enamorada d'ella mateixa per escarnir el mite de Narcís...
Una descripció molt pobra per a una flor tan bella...!

L'olor de la grandalla és forta i penetrant: només tocar-la ja resteu amarats d'ella.
.
A la primavera, passejar per un prat florit de grandalles és un regal per al nas tant com per a la vista...
.

.

.
fotos miquel del turó
.
A prop dels cims, a la vall d'Incles o als vessants d'Envalira, neix una altra mena de narcís. La flor, que forma una campaneta, és groga. Encara que molts, mancats d'imaginació, l'anomenen grandalla groga o grandalla de campana, els autòctons, en record dels atuells amb els quals guarneixen les seves modestes llars omplint-los d'aquestes belles flors, l'han batejada amb el poètic nom de pitxer.
Joan Puig i Salarich
poeta andorrà, 1971.

sinònims:
.
flor de la neu ( Andorra )
giselía ( Llívia )
lliri, lliri del Montseny ( Montseny, Vallès )
menina ( Val d'Aran )
satalia ( Osona, comarques gironines )
fotos: Narcisos, lliris, satalíes, garlandes... de la vora del turó de l'Home.
Pere Cornellas, 2004.
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo
|
***
Base documental d'Història Contemporània de Catalunya.
Restauració 1 (1874-1898) - Fonaments de la Restauració (1874-1898)
Paraules de Maspons i Labrós a Alfons XII en la presentació del " Memorial de Greuges" o la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña"(1885)
Font:
:Paraules de Maspons i Labrós a Alfons XII en la presentació del " Memorial de Greuges" o la "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña"(1885). A CAMPS I ARBOIX, Joaquim de: El Memorial de Greuges.Barcelona:Ed. Dalmau; Episodis de la Història.1968
Comentari:
La "Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña" o "Memorial de Greuges" fou un document adreçat a Alfons XII l´any 1885 per representants d´entitats econòmiques i culturals catalanes i que posava en evidència la insatisfacció de la burgesia catalana pels convenis comercials amb Gran Bretanya i la unificació del dret civil.
La iniciativa va sorgir del Centre Català i es nomenà una Comissió per a redactar-la.
La mort del rei i l´actitud del govern varen frenar les conseqüències d´aquest manifest.
Text:
"Señor : Jamás Comisión alguna ha debido presentarse ante V. M. más conmovida que la que en este momento, y bien inmerecidamente por cierto, tengo la honra de presidir. A excepción mía, compónenla, Señor, los hijos más preclaros de Cataluña, aquellos que, así en literatura como en ciencias políticas y morales, así en industria como en el mero trabajo obrero, ocupan el primer lugar en Cataluña, y se acercan a las gradas del trono en súplica de que V. M. se digne fijar su atención en las desgracias que sobre nuestro país viene acumulando la política centralista y unificadora de los partidos.
"Al efecto, tengo la honra de suplicar que acepte esta exposición y esta Memoria, reflejo fiel, en nuestro sentir, de los dolores y aspiraciones de Cataluña.
" Conocemos perfectamente, Señor, las obligaciones que a la regia prerrogativa impone el sistema constitucional y por que lo conocemos, no formulamos en la exposición y Memoria petición alguna que pueda contrariar los preceptos constitucionales. Pero, por lo mismo, conocemos lo que a la iniciativa de V. M. deja la Constitución, nos permitimos rogarle que fije la atención en estos documentos.
"No tenemos, Señor, la pretensión de debilitar, ni mucho menos atacar la gloriosa unidad de la patria española ; antes por el contrario, deseamos fortificarla y consolidarla : pero entendemos que para lograrlo no es buen camino ahogar y destruir la vida regional para substituirla por la del centro, sino que creemos que lo conveniente al par que justo, es dar expansión, desarrollo y vida espontánea y libre a las diversas provincias de España para que de todas partes de la península salga la gloria y la grandeza de la nación española.
" Lo que nosotros deseamos, Señor, es que en España se implante un sistema regional adecuado a las condiciones actuales de ella y parecido a alguno de los que se siguen en los gloriosísimos Imperios de Austria-Hungría y Alemania, y en el Reino Unido de la Gran Bretaña, sistema ya seguido en España en los días de nuestra grandeza.
"Lo deseamos no sólo para Cataluña, sino para todas las provincias de España ; y si en nombre de Cataluña hablamos, es porque somos catalanes y porque en estos momentos sentimos como nunca los males que el centralismo nos causa.
"Señor . se nos arrebató nuestro sistema administrativo, que hoy encuentran bueno e imitan naciones cultas de Europa, para ser substituido, primero por
el sistema castellano, y hoy por una copia imperfecta y viciosa del sistema francés.
"No podemos usar nuestra lengua más que en nuestros hogares y en conversaciones familiares : desterrada de las escuelas, lo ha sido mas tarde de la contratación pública y también de los tribunales, en los cuales muchas veces, y por muy ilustrados que sean, ni los jueces entienden a los testigos y procesados, ni éstos entienden a los jueces.
" Y como si todo esto no fuera bastante, hace tiempo que viene amenazándose, y hoy se intenta con empeño destruir, o cuando menos adulterar, nuestro derecho civil, base indeleble de la robusta y moral organización de la familia catalana y de nuestra propiedad, que va aumentando y creciendo a medida que unas generaciones suceden a otras generaciones.
A fuerza de trabajo y privaciones sin cuento, nuestros industriales han creado una industria española que en cuarenta años ha progresado y alcanzado altísimo nivel. Esta industria viene siendo atacada de raíz de algunos años a esta parte, y últimamente lo ha sido y lo es por medio del tratado con Francia y del proyecto de modus vivendi con Inglaterra.
"Señor : sólo la poderosa iniciativa de V. M., su alta sabiduría y el amor que profesa a nuestro país, puede poner remedio a nuestros males. Rogamos, pues, a V. M. que lo haga, seguro de que no han de faltarle las bendiciones del cielo, y la inmensa, la inmensísima gratitud de los hijos de Cataluña."
|
|
 |
|
Tornar a la pàgina inicial
|
Tornar a índex d' etapa
|
servido por miquelturo
sin comentarios
compártelo

Ací no ens mourem de la superfície fenomènica. L'òvul femení fecundat per l'espermatozou masculí dóna el zigot, la llavor humana. La vida d'un humà o, en general, la vida d'un pluricel·lular, ens agradi o no, a partir d'un zigot, en el seu desenvolupament, descriu una mena de corba semblant a la campana de Gauss, amb una pujada, primer, des de baix, lenta, després, ràpida i, finalment, a la part més alta, una altra vegada lenta, i una baixada simètrica, a dalt, lenta, després, ràpida i, finalment a la part més baixa, de nou lenta, fins que s'acaba.
Als humans necis els agradaria pujar, sempre pujar i expandir-se. La nostra és una cultura de vida exagerada en el sentit de voluntat de creixement permanent. No volem la cultura de mort que és la baixada inexorable. (I no oblidem que després de la mort no hi ha després, que el temps es fa en la vida i no la vida en el temps). Si parlem des de la biologia podríem dir que tota la nostra cultura és orientada, llevat de rares excepcions, gairebé sempre cruels i bel·licoses, a la preservació i a l'expandiment de la vida mèdicament, pedagògicament, socialment, jurídicament, religiosament, etc. La vida és sagrada! No acabem de creure en el sagrat. Però la vida és sagrada. Sembla que la mort, no!
Perllongar la vida
En un ésser vivent la cultura de la vida és un procés laboriós de creixement progressiu de l'individu des del zigot, la mínima expressió de la individualitat vivent, fins al desplegament ple, la maduresa. Aquest desenvolupament ple es pot entendre en dos sentits. Un de restringit: fins quan l'individu arriba a esdevenir fèrtil. I un d'ampli: fins quan el cos de l'individu arriba a la seva dimensió particular màxima. Considero cultura de la vida de l'individu tot l'esforç de cura i desenvolupament del propi cos fins que assoleix el límit màxim d'expandiment particular. Un arbre o un animal creixen i creixen fins que s'atura llur creixement. Després, durant un temps, es practica el manteniment, també cultura de vida a contrapèl, i, tot i que el cos cessi de créixer i iniciï la davallada, els costosos esforços individuals i socials que s'esmercen a favor de l'ancianitat i fins a la mort segueixen pertanyent, malgrat això, a la cultura de la vida. El manteniment en vida dels nostres vells representa un important pes en els pressuposts d'aquesta nostra societat de decrepituds inacabables mercès als avenços de la ciència mèdica. No hi ha manera de morir-se! No és que vulgui matar vells. Trobo exemplar i d'un molt alt valor ètic l'esforç que fan familiars i seguretat social per perllongar al màxim la vida de les persones, fins i tot la dels discapacitats o dels disminuïts. Crec que jo faria igual en aitals circumstàncies, i estic agraït d'antuvi a tots aquells amics que se m'han ofert o se m'oferirien a vetllar el possible llarg descens de la meva vida.
No parlo dels altres, em parlo a mi. I desitjaria que cadascú es parlés a ell mateix.
No parlo dels altres, em parlo a mi. I desitjaria que cadascú es parlés a ell mateix. Em sembla que tan important és la cultura de la vida com la de la mort. I, ¿què és la cultura de la mort? Així com la de la vida dura gairebé fins al final, fins als darrers auxilis, d'altra banda actualment obligats jurídicament, la de la mort pot començar molt d'hora. Considero que aquesta cultura tan marginada és molt positiva.
El seu inici és en l'inici de la pubertat, en el moment en que el cos vivent esdevé fèrtil. Si la vida és el pas del zigot al cos desenvolupat de l'individu pluricel·lular, la mort és el pas invers de l'individu plenament desenvolupat al nou zigot. La vida és la descodificació de la informació emmagatzemada en el zigot. La mort no és res de negatiu, ans és la codificació de la vida individual en el nou zigot, en la nova llavor. Si mirem les coses antropomòrficament, sembla que té més mèrit codificar la complexa i llarga vida del metazou en una insignificant llavor que descodificar el programa de la llavor per construir el vivent madur. Sigui com sigui, podríem dir que codificar és la cultura de mort i descodificar és la cultura de vida.
Aquesta cultura de mort transforma tots els teixits, òrgans, aparells i sistemes i totes les experiències de la pròpia vida, fins al moment de crear un zigot, en un nanoprograma genètic, resultat de la síntesi dels cromosomes de dues cèl·lules d'individus de la mateixa espècie i de sexe oposat, programació ubicada en el nucli del zigot. Des de la pubertat i al llarg de tota llur vida els individus vivents van codificant i llançant codis (gàmetes) amb vista a la fecundació. En resulten llavors sempre diferents. No es el mateix la vida d'un jove que la vida d'un gran. Per consegüent tampoc ho són les seves llavors. Aquestes porten codificacions en part comunes i en part variades segons el ritme de la vida encara no viscuda o ja viscuda. A partir de la pubertat, biològicament, és més important la codificació mortuòria de la llavor que el desenvolupament i les aventures de l'individu, a la vida particular del qual la nostra civilització liberal concedeix tanta importància, seguretat, recursos i atencions.
Sembrar i collir
Deixem l'àmbit biològic i anem a l'àmbit social. En aquest cas la codificació no es fa a través de gens i cromosomes del zigot. Es realitza i es guarda en la memòria cerebral de cadascú, enriquida per l'herència i l'educació, i, cada dia més, es realitza i es guarda en els escrits, fotogrames, diagrames, pentagrames, etc., sobre paper o en cassets, cintes, disquets, discs compactes i altres mitjans o suports cada cop més sofisticats i sempre físics, que, per consegüent, descarreguen llur pes sobre la biologia dels individus.
Els humans en la societat, sobretot en les primeres etapes de la vida, descodifiquen la cultura rebuda a través de l'aprenentatge i l'educació, i en disposen per desenvolupar llur vocació lliure, més o menys ajudada per les circumstàncies i les oportunitats, en comunió amb tot l'entorn. Però cal que el creixement i expandiment de cadascú aprengui a prendre consciència dels seus límits. Cal saber iniciar i dur a terme, en els moments adequats, la cultura recodificadora de la mort. Cal saber-se anar retirant a poc a poc del protagonisme personalista de la vida i dedicar-se més a preparar i llançar llavors de moment silencioses amb l'experiència i la saviesa acumulades al llarg de la pròpia vida. Tant si es tenen fills (biològics) com si no, cal vetllar, en el nivell social, la creació, conservació i fructificació de llavors positives de futur, sense perseguir resultats i lluïments particulars immediats ("en pròpia vida"). Uns sembren, altres cullen. I cal també que els qui cullen sembrin per a altres. Saber, en el confinament de la fase minvant de la vida, codificar tot allò de bo i socialment valuós que ha produït aquesta nostra vida és tot un art, humil i callat. Cal que la llavor, tot caient a terra, mori a ella mateixa. Només així donarà ver fruit. Cultura de la mort: morir lliurement a un mateix per donar vida nova i abundant, no pròpia. Per si algú no ho sabia, des de fa temps, estic intentant submergir-me de ple, amb uns quants anys a l'esquena, en la feina de codificació de la vida viscuda per mi i amb els meus.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 8. Dimecres, 22 d'agost del 2007
!--li>
servido por miquelturo
2 comentarios
compártelo