"les muntanyes són com crits de criatures que aixequen els braços, provant d'abastar les estrelles." R.Tagore, a Ocells Perduts. "Les muntanyes són les rialles de Shiva". dita himalaienca, citada per J.L.Borges.
Pirineus, vall d'Aspe. La nostra recerca de l'Ós ens mena un cop més a aquest lloc sagrat, on els cims festegen amb el cel, tot just quan la boira comença a esvair-se a poc a poc d'aquests racons que romanen encara secrets. Cada sortida i cada excursió es fonamenten en l'esperança, dia a dia renovada. Avui, encara sense sort... o gairebé.
Sobre el terra humit, al bell mig del corriol, per fí hi ha un indici!
Una magnífica empremta de la pota del davant ( esquerra al dibuix ), ampla i curta, perfectament neta, mostra el palmell, les cinc "pilotes" digitals i els cinc forats de les urpes. És l'Ós, és ell!
Aquí hom l'anomena "Pedascaou", i el renom li escau de meravella. Doncs no és ell, verament, el va-nu-pieds de les muntanyes, el cercamón dels Pirineus?
L'ós bru és una de les rares espècies animals que el seu nom científic és l'aposició d'una arrel llatina ( el nom de gènere ) i d'una arrel grega ( el nom d'espècie ) estrictament amb el mateix significat. Efectivament, Ursus arctos vol dir literalment "Ós ós". Impossible, doncs, equivocar-se; el nostre animal és ben bé un úrsid per banda i banda.
L'etimologia llatina ens revela d'altra banda que Ursa significa óssa ( o sia, la femella ), però també és igualment un nom de dona romana, tanmateix com Ursus és usat com a nom pels romans. Bastides sobre aquestes arrels, trobem les denominacions properes Ursulus i Ursanianusper als homes, i Ursula per a les dones.
Les denominacions gregues Arctos i Arctis fan referència a les constel·lacions de l'Óssa major i l'Óssa menor, tanmateix com Arcturus és el nom d'un estel ( el quart estel més lluminós del cel, anomenat també Alfa bovis, amb una lluminositat equivalent a 115 sols ).
Sense cap mena de dubte retrobem el mateix orígen al mot vasc Hartz, que vol dir "ós", a l' Art de la llengua irlandesa, al galès Arth, i també a l'Arz bretó.
Aquest orígen comú ha donat lloc per altra banda als noms Arthur, d'orígen celta, i Artemis, que es poden enorgullir de tenir ascendència ursina al seu patronimic.
Guarnit amb aquests mots antics, el nostre ós bru no deixa de tenir els més diversos renoms, com Bamse ó Nalle, Peus d'or, el Vell, el Vell negre ó l'Avi a Escandinàvia; Mijail Ivanovitx, el Mestre, el Senyor, l'Amo, el Pare, i l'Abric de pell a Russia; Frate Nicolae a Romania, i Efraim i Petz a Alemania. Aquest darrer nom familiar donarà tot seguit batz, el nom de l'antiga moneda suissa.
A la novela de Renart és anomenat Bru ( Brun ) tot fent referència al seu pelatge, mentre que els pobles muntanyencs, bé per respecte bé per temor, no l'anomenaven, al·ludint-lo amb els malnoms de Courailhat ( cercamón, ó pòtol, en la llengua de Bearn ), Lou Moussu ( el senyor, id.), el Monsieur ( tant als Pirineus com als Alps ), l'Altre, le Tipe, o simplement, Lui ( ell ).
Pel que fa al nom de Martin, que sovint hom li atribueix, cal que tornem a l'Arieja, temps era temps, on hi havia un bisbe que tenia un ase que es deia Martin. I vetaquí que un dia el seu company de camins i de dies va ser devorat per l'ós. El bisbe, enrabiat, va córrer al seu darrera, el va encalçar, i per a castigar-lo, li va posar un barret d'ase i el va condemnar asubstituïr a perpetuitat a l'ase que s'havia menjat. No cal que us digui que el nom que li posà fou també Martin.
És emocionant i curiós constatar com els antics cretencs en deien "osset", o petit ós a l'eriçó comú ( Erinaceus erinaceus ), el mateix que trobem als nostres boscos i jardins.
I més a la vora de casa, el mot alemany bär que es fa servir per a l'ós ha estat manllevat de llarg per a donar nom a viles d'Alemania, de Suissa i també de França, a la banda de l'Alsàcia.
Començant per Berna (...), i seguint per Berlin, Bernburg, Baerenbronn, Baerendorf, Berenzweiler, Baerenbach, Berstheim, Bernardvillé, Bernardswiller...
Tot seguint la mateixa idea, algunes families s'inspiren del seu nom per a compondre el seu patronímic, quan cap a les darreries del s. XVI esdevé obligatori el registre de l'estat civil. Així trobem els Behr, De Berhr, Deber,Debert, Behrer, Bernegger, Baerenfels... així com Bernard pel que fa al nom ( de Bär = ós, i hard = dur, fort ), ben semblant al nom suec BjOrn, que senzillament vol dir ós.
La toponímia ens recorda tristament que no fa gaire temps l'ós recorria les muntanyes suisses, i donava el seu nom a diferents llocs, com a exemples,Val del Orso, Bagn del Uors, Orsières, Norcières, Urseren, Ursins i Vallorcine.
A l' Alsàcia i en general a la regió renana, l'ós era considerat com una divinitat. Així es venerava a Artio, la deesa-óssa ( noteu, de passada, la semblança amb l'Arctos = ós bru, dels grecs ). A més, aquest culte pagà sembla haver estat suprimit després de l'edificació de monuments religiosos cristians gairebé arreu on l'animal era idolatrat. Tanmateix, el canvi va ser fet progressivament, i de vegades amb una subtil transició, com ens fa pensar...
.
la llegenda d'Andlau, al nord de Colmar ( Alsàcia )
(...) Els fets esdevenen l'any 887.
*
Richarde d'Andlau és una emperatriu molt bella, i encara verge, malgrat el seu casament amb Carles III el calb, emperador d'Occident.
Frustrat i gelós, aquest aprofita uns rumors roïns de safareig i denuncia per adúltera a la seva dona, per a repudiar-la i així poder-se desposar amb una enlluernadora i rica duquesa, amb la papal benedicció de Joan VIII de Roma.
Davant aquest evident frau, la sobirana fa una crida a senyors i bisbes per a que la defensin, sense obtenir cap resposta amb l'excepció del jove cavaller d'Andelo, familiar seu.
Ella clama la seva inocència, i demana de ser sotmesa al Judici de Déu mitjançant la prova del foc. Llavors, vestida amb una túnica coberta de cera, camina a peus nus sobre un llit de carbons encesos i escampats al pati del castell pels botxins. I per a sorpresa de tothom, passa indemne la prova i diposita amb un somrís als llavis gens disimulat la seva corona als peus del sobirà, tot fent-li saber que des d'aleshores es consagra només a Déu.
Tot fent camí cap a Kirchheim acompanyada de la seva escorta, se li apareix un ángel, i li diu que faci camí cap a una vall propera, i que basteixi un monestir allà on vegi una óssa negra gratant el terra. I dins un bosc espès, i tal i com li havia estat revelat, va trobar l'óssa, que feia uns gemecs i uns plors esgarrifosos. S'hi va atansar a poc a poc.
L'óssa, amb el seu mussell bressolava suaument el cos inert i fred del seu petit, verament mort.
.
.
Conmoguda, Ricarda prem l'osset contra el seu pit, i gairebé a l'instant aquest comença a bellugar, en una pietosa ressurrecció per compassió. L'óssa ja no abandonarà mai a la sobirana, que feu bastir a l'indret una esglèsia i un monestir.
.
Andlau : détail du piédroit du portail de l'abbatiale
Château de Spesbourg, foto François Schnell, Estrasbourg ( de Vikipèdia )
No gaire lluny, a Spesbourg, el cavaller d'Andelo va construir un castell per a protegir l'Abadia d'Andlau. Durant la consagració de l'esglèsia, sempre segons la llegenda, tots els óssos que habitàven els boscos dels Vosgues van fer-hi aplec, envoltant i saludant el nou santuari abans de tornar-se'n cap a les muntanyes.
Força anys més tard, a la seva mort, Ricarda és enterrada al mateix indret, acomplint els seus desitjos. Aquell mateix vespre, l'óssa desenterra esgarrapant la terra flonja i lleva el cos exànim de la seva mestresa, intentant inútilment d'escalfar-la, de ressucitar-la, talment com ella havia havia fet retornant a la vida al seu petit. Sense reeixir-ne, però.
L'endemà, de tristor, l'óssa també era morta.
.
Ricarda va ser canonitzada el1049. Sembla lògic, amb una llegenda tan creíble!
Si als nostres temps, a Andlau, la toponímia no rememora gaire sovint aquests esdeveniments del s. IX, els fets s'adveren amb indicis trobats pels carrers, ó a l'interior de l'Abadia.
Així, dins la cripta de l'esglèsia, una estàtua de l'óssa, d'estil romà, vetlla al damunt de la cavitat excavada ja fa temps per l'animal, mentre que a la plaça de l'actual mairie ( ajuntament ), una columna es dreça sobre la font, representant santa Ricarda amb el braç estès per sobre l'óssa, arrupida als seus peus *.
( * les seves mirades es creuen, i qui mira amb més intensitat és sens dubte el cadell,a punt de fer el que ella li està dient amb el gest de la mà presta per a acollir-lo :-Au, va, vinga, puja i abraça'm! )
.
Trobem una altra estàtua en pedra de la sobirana i l'animal a les proximitats d'un pou. D'altra banda, a la columna de la font, dos óssos sostenen els escuts d'armes de la ciutat.
Encara més sorprenent, des del s. IX i com a mínim fins el s. XVI, un ó varis óssos eren mantinguts captius a un fossar de l'abadia, en record de l'óssa negra.
Als registres dels drets de l'abadia renovats el 1348 ( i vigents encara al s. XVI ) hi ha constància de que els flequers ( boulangers ) que posin parada al mercat d'Andlau tenen l'obligació de fornir un pa a la setmana per a l'alimentació de l'Ós.
El captiveri d'aquests óssos va acabar quan un dia un d'ells va esquinçar d'una urpada a un infant massa curiós. Al llarg de segles, els exhibidors d'óssos que es presentaven a Andlau tenien dret a un àpat, un pa i tres gulden ( moneda antiga ), a compte de l'abadessa.
*
D'altra banda, dins el món de les flors és on veiem immiscir al nostre "ós mal polit" ( Ours mal léché ), expressió francesa que il·lustra els propòsits d'Aristòtil i Plini, segons els quals la mamà-òssa "polia" els seus petits en néixer per a donar-los la seva forma definitiva.
Així, la boixerola ( Arctostaphylos uva-ursi, fr. Busserole, raicin d'ours ), arrel d'ós, que és el nom vernacular donat a aquesta planta amb unes baies vermelles considerades com un regal pel nostre animal a la tardor.
Segueix una altre al·lusió a l'aliment, amb Viburnum lantana ( fr. Viorne mancienne ), els seus fruits s'anomenen pa d'ós, i també amb el Allium ursinum, fr. Ail des ours = all dels óssos.
I finalment, hom aprofita una semblança morfològica per atribuir el seu nom a un vegetal; és el cas de l'orella d'ós, la primavera muntanyenca Primula auriculata, i també el salsufragi ( Heracleum sphondylium, fr. patte d'Ours ). Sincerament, la semblança no és gaire frapant, i potser satisfà només al botànic. Aquesta similitud era més exacta a l'edat mitjana, quan al calçat dels homes amb punteres allargassades era anomenat "de potes d'ós", i també "de musell de vaca".
Pel que fa a la toponímia, ja despuntada més amunt, és a les zones de muntanya on trobem els millors exemples, tant com l'animal ha marcat l'esperit de les gents del país.
Misteriosa, fosca, gairebé fantasmal, la bèstia hi és, però no és gens fàcil de trobar. I quan hom s'obstina a buscar-la per matar-la a una valleta, sobre una aresta ó a un pla, l'indret queda immediatament impregnat del nom. Així, això que es fa palès al país basc al nom Hartzapasia ( pas de l'ós ) torna a aparèixer aquí i allà als Pirineus, i també als Alps. I és en aquest darrer massís on ens aturarem per mostrar com després d'una desaparició de més d'un centenar d'anys d'una regió, l'ós encara deixa la seva empremta toponímica.
J.-J. Richard-Pomet cartografia els llocs on s'han descobert ossamentes d'óssos bruns, així com la toponímia local dins el sector de la Reserva Natural de Sixt-Fer-à-Cheval, a l'Alta Savoia.
Retrobem el tradicional Pas de l'Ós que denota el camí de pas habitual, generalment a nivell d'un coll, d'una feixa ó qualsevol altre indret exigu.
Molts cops els mots "Combe" i "Tanne" designen un forat ó cavitat, i el segon és un xic més explícit en designar un cau ó cova.
El Cim de l'Ós fa referència a un animal enfilat al cim d'un arbre, com trobem de vegades als Alps, bé sigui que hagi estat sorprés sobre un arbre fruiter per a alimentar-se, bé que s' hagi enfilat per trobar refugi dins una conífera per fugir dels homes que el perseguien.
Al Bany de l'Ós no li cal comentari, mentre que la Pedra del'Ós correspon a un indret on l'ós es va estavellar, en estimbar-se daltabaix d'un cingle perseguit per l'home. A d'altres regions, la Pedra de l'Ós pot fer igualment al·lussió a una pedra a sobre de la qual l'animal tenia el costum de netejar-se, com ho afirmen nombrosos pastors pirenencs. Aquesta història, nascuda qui sap on, potser impregna el nostre inconscient col·lectiu.
.
*
La constel·lació de l'Óssa major.
.
Hi ha diverses versions que intenten explicar l'origen de la célebre constel·lació. Fins i tot els natius americans en tenen, però ara anirem a ca'ls grecs antics, a la llegenda d'Arcas.
*
Arcas era fill de Zeus i de Cal·listo, la nimfa caçadora, companya d'Artemis.
Quan Cal·listo, estimada per Zeus, mor, ó segons la versió més extesa, fou transformada en óssa, Zeus comfià l'infant a Maia, mare de Hermes, qui el va criar.
Arcas, per via materna, era net de Licaon, rei d'Arcàdia.
Un dia, Licaó, amb l'intenció de posar a prova la clarividència de Zeus, li va servir els membres del petit Arcas, cuits i llestos per a ser menjats. Zeus no cau al parany, i posa la taula potes enlaire llançant-la contra Licaó juntament amb una maledicció, tot transformant-lo en llop.
Zeus, llavors, torna a unir els membres d'Arcas, retornant-lo a la vida.
Quan Arcas va ser gran, un dia tot caçant, retroba a la seva mare, que se li presenta sota la forma d'óssa. Ell la persegueix, i l'animal es refugia dins el temple de Zeus, on també entra Arcas. Com hi havia una llei que punia amb la mort a tot aquell que entrés al sagrat recinte, Zeus s'acompadeix d'ells i per a evitar que siguin morts, els transformà en constel·lacions: l'Óssa major, i Arthur ( Arcturus ), el seu etern guardià.
*
.
Pascal Etienne, Jean Lauzet
.
dins
L'Ours brun d'Europe, biologie et histoire, des Pyrénées à l'Oural.
Partie 2, Chap. 1, Étymologie et toponymie, pp. 220 - 225.
Estem vivint un període crucial. Els científics afirmen que tan sols tenim 10 anys per a canviar la nostra manera de viure, evitar que els recursos naturals s'esgotin i impedir una evolució catastròfica del clima de la Terra.
Ens hi juguem el nostre futur i el de les seguents generacions, i cal que cadascun de nosaltres participi en aquest esforç col·lectiu. HOME ha estat creada per a fer arribar aquest missatge de movilització a tots els habitants del nostre planeta.
És per aquest motiu que la pelicula HOME és gratuïta, mercès al mecenatge del grup PPR i la distribuidora Europacorp, que han ofert el seu recolzament de forma desinteresada.
HOME s'ha fet per a tú. Fes córrer la veu i col·labora amb el planeta.
.
Un himne al planeta
HOME és una oda a la bellesa del planeta i a la seva delicada armonia. A través dels paisatges de 54 països capturats des de l'aire, Yann Arthus-Bertrand ens porta en un viatge únic al voltant del planeta, per a contemplar-lo i entendre'l. Però HOME es més que un documental amb missatge, és realment una película magnífica.
Els seus espectaculars plans ens mostren la Terra - la nostra Terra - com mai l'hem vista abans. Cada imatge ens ensenya els tresors de la Terra que estem destruïnt i totes les meravelles que encara podem conservar. "A vista d'ocell són necessàries menys explicacions ". La nostra visió es fa més immediata, intuïtiva i emocional. HOME no deixa impassible a ningú dels que la veuen, despertant en tots nosaltres la consciència necessaria per a canviar la manera que veiem el món. (HOME abarca els principals temes ecològics als que ens enfrontem, i mostra com tot al nostre planeta está interconectat.)
Sinopsi
En els 200.000 anys que portem els homes sobre la Terra hem trencat l' equilibri que durant gairebé cuatre mil milions d'anys d'evolució s' havia establert en el planeta. El preu que hem de pagar és alt, però és massa tard per a ser pesimistes: l'humanitat disposa amb prou feina de deu anys per a invertir la tendència, adonar-se del grau d'espoli de la riquesa de la Terra i canviar el seu model de consum.
Un projecte de la gent
En apropar-nos plans únics de la Terra i compartir amb nosaltres les seves preguntes i preocupacions, Yann Arthus-Bertrand posa una primera pedra per al món que, plegats, devem reconstruir. La película HOME te la intenció de canviar la percepció de la gent per a que siguem conscients dels moviments tectònics en acció, incitant-nos a la movilizació.
Tenim un impacte major sobre la Terra del que aquesta pot suportar. El consum és excessiu i esgotem els recursos naturals. Des de l'aire resulta fàcil veure les ferides de la Terra.
HOME simplement ens mostra la nostra situació actual, transmetent al mateix temps que existeix una solució. El lema de la película podria ser "És massa tard per a ser pesimista". Hem arribat a una cruïlla: és necessari prendre importants decisions per a canviar el món. Tots savem ja elo que diu la película, però ningú no vol creure-ho. Així que HOME afegeix més raons de pes als arguments de les organitzacions mediambientals per que afrontem, amb sentit comú, la necessitat de canviar la nostra consumista manera de viure.
*
Estamos viviendo un periodo crucial. Los científicos afirman que solo tenemos 10 años para cambiar nuestro modo de vida, evitar que los recursos naturales se agoten e impedir una evolución catastrófica del clima de la Tierra.
Nos jugamos nuestro futuro y el de las siguientes generaciones por lo que cada uno de nosotros debe participar en este esfuerzo colectivo. HOME ha sido creada para hacer llegar este mensaje de movilización a todos los habitantes de nuestro planeta.
Es por esta razón que la película HOME es gratuita, gracias al mecenazgo del grupo PPR y la distribuidora Europacorp, que ofrecieron su apoyo de forma desinteresada.
HOME se ha creado para ti. Corre la voz y colabora con el planeta.
Un himno al planeta
HOME es una oda a la belleza del planeta y a su delicada armonía. A través de los paisajes de 54 países capturados desde el aire, Yann Arthus-Bertrand nos lleva en un viaje único alrededor del planeta, para contemplarlo y entenderlo. Pero HOME es más que un documental con mensaje, es realmente una película magnífica.
Sus espectaculares planos nos muestran la Tierra - nuestra Tierra - como nunca la hemos visto antes. Cada imagen nos enseña los tesoros de la Tierra que estamos destruyendo y todas las maravillas que todavía podemos conservar. "A vista de pájaro son necesarias menos explicaciones ". Nuestra visión se hace más inmediata, intuitiva y emocional. HOME no deja impasible a ninguno de los que la ven, despertando en todos nosotros la conciencia necesaria para cambiar el modo en que vemos el mundo. (HOME abarca los principales temas ecológicos a los que nos enfrentamos y muestra cómo todo en nuestro planeta está interconectado.)
Sinopsis
En los 200.000 años que llevamos los hombres sobre la Tierra hemos roto el equilibrio que durante casi cuatro mil millones de años de evolución se había establecido en el planeta. El precio que debemos pagar es alto, pero es demasiado tarde para ser pesimistas: la humanidad dispone apenas de diez años para invertir la tendencia, darse cuenta del grado de espolio de la riqueza de la Tierra y cambiar su modelo de consumo.
.
Un proyecto de la gente
Al acercarnos planos únicos de la Tierra y compartir con nosotros sus preguntas y preocupaciones, Yann Arthus-Bertrand pone una primera piedra para el mundo que, juntos, debemos reconstruir. La película HOME tiene la intención de cambiar la percepción de la gente para que seamos conscientes de los movimientos tectónicos en acción, incitándonos a la movilización.
Tenemos un impacto mayor sobre la Tierra del que ésta puede soportar. El consumo es excesivo y agotamos los recursos naturales. Desde el aire resulta fácil ver las heridas de la Tierra.
HOME simplemente nos muestra nuestra situación actual, transmitiendo al mismo tiempo que existe una solución. El lema de la película podría ser "Es demasiado tarde para ser pesimista". Hemos llegado a una encrucijada: es necesario tomar importantes decisiones para cambiar el mundo. Todos sabemos ya lo que dice la película, pero nadie quiere creérselo. Así que HOME, añade más razones de peso a los argumentos de las organizaciones medioambientales para que afrontemos, con sentido común, la necesidad de cambiar nuestro consumista modo de vivir.
Yann Arthus-Bertrand, Director de la Fundació GoodPlanet
.
Fins el dia 14 de juny, podeu veure gratuitament aquesta documentala al Youtube,
La participació del Parc Natural del Montseny en la Red Española de Reservas de la Biosfera podria suposar una pèrdua en l'autonomia de la seva gestió per part de les diputacions de Barcelona i Girona en benefici de l'Estat. Almenys això és el que es desprèn del comunicat del Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino en el que anuncia la seva participació econòmica en accions de desenvolupament dels espais inclosos en aquesta xarxa.
Així, la setmana passada, el Ministerio va anunciar que destinarà 17.550.000 euros als espais naturals que formen part Red Española de Reservas de la Biosfera, entre les quals esmentava el Parc Natural del Montseny. I immediatament afegia que "més enllà de les responsabilitats concretes de gestió i de la coordinació de les activitats de cada reserva" ( per part de l'administració corresponent ), "la tutela de la Red Española de Reservas de la Biosfera en el seu conjunt correspon al Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino a través de l'Organismo Autónomo de Parques Nacionales".
L'aportació es va acordar en la darrera reunió de la xarxa, que precisament es va portar a terme al Parc Natural del Montseny, on es va comprometre que a la xifra aportada en cada cas per l'Estat se li haurà d'afegir una altra quantitat equivalent aportada per les administracions públiques que fan la gestió dels parcs. L'objectiu és fer actuacions de millores d'infraestructures locals, actuacions de dotació de serveis, suport a la diversificació de l'activitat econòmica, consolidació del patrimoni natural i cultural, o posada en valor dels recursos endògens, i de restauració ambiental, entre altres.
Les actuacions a les reserves de la biosfera, com en el cas del Montseny, disposen del seguiment d'un comitè científic que analitza si aquestes s'estan portant a terme en la direcció adequada. Fins al moment, però, no s'havia emprat per part de l'Estat el concepte 'tutela' envers Montseny a través del Organismo Autónomo de Parques Nacionales, més quan el Montseny no forma part dels parcs estatals.
També són significatives les absències en aquesta aportació estatal a la xarxa, com és el cas de la Reserva de la Biosfera de Urdaibai, a Euskal Herria, que gestiona el govern autònom d'Euskadi.
(...) Lògicament, amb la seva reputació, l'ós és l' animal més present a les rondalles pirinenques. La més coneguda de totes és la de Joan de l'Ós, que és present a tots els punts de la serralada i que forma part, d'altra banda, de la rondallística universal.
En ella és Joan, fill d'ós i humana, l'únic capaç d'endinsar-se al cor de la terra i enfrontar-se amb les forces subterrànies encarnades per una bruixa.
Pep Coll ha recollit el conte d'aquesta manera a Norís, a la vall Ferrera, de boca de Miquel de Guillem. ( Pep Coll: "Muntanyes maleïdes" Empuries, Barcelona, 1994 )
.
Eugeni Casanova, dins "L' ós del Pirineu, crònica d' un extermini" Pagès editors, Lleida, 1997.
.
Hi havia una vegada una dona que cada dia anava a cultivar un hort que s'havia fet vora el bosc. Ella no sabia que mentre regava l'enciam, emparralava els fesols o collia fulles de col, l'ós l'estava espiant darrere un pi. Una tarda va sortir l'ós, agafà la dona amb un feix i se l'emportà fins a la cova al mig del bosc. Un cop van haver entrat a la cova, la bèstia va fer córrer una roca enorme per tancar l'entrada. Encabat, li va traure la roba a sarpades i se la va fer seua.
L'endemà, l'ós es llevà de bon matí, va moure la llosa i sortí de la cova. Un cop fora va tapar de nou l'entrada perquè la presonera no se li escapés. A la nit es presentà amb un pany de costelles de corder per a la dona. Cada dia l'ós solia fer el mateix: se n'anava de bon matí i no tornava fins a entrada de fosc, carregat de carnota.
Al cap de nou mesos, la dona va parir una criatura estranya. Tenia la fesomia d'una persona, però era peluda i corpulenta com son pare. Fins que un dia, quan l'ós era fora, el xiquet va moure la pedra de l'entrada i es van escapar tots dos.
Encara no havien sortit del bosc, quan l'ós els barrà el pas. La fera fotia uns esbramecs que feien esborronar. El Joan, en lloc d' atordir-se, s' abraonà damunt la fera, se li arrapà al coll i la va escanyar. Al cap d'una estona, mare i fill van arribar al poble.
Al poble, tothom li deia Joan de l'Ós. Anava a estudi amb els altres nens, els quals al costat de Joan semblaven uns anganets. Quan jugaven amb ell, sempre sortien escalabrats. La mestra tampoc no el podia fer sirgar i al final el va fumbre fora d'estudi. Fart de sentir queixes de sa mare i de tot déu, el Joan va decidir tocar el dos d'aquell poble de nyicris.
Avans d' anar-se'n, va passar pel ferrer i li encomanà una mangala de ferro massís. La magala pesava tres quintars, però ell la portava com si fos un bastó de lledoner.
Amb una sola garrotada podia esberlar un roure per la soca.
Al cap d'una estona de caminar, va veure com un home s'abraçava a un pi, i amb una estrebada arrencava l'arbre de soca-rel.
"Aquest encara deu ser més valent que jo", va pensar el Joan.
.
- Com et dius?
.
- Arrencapins - va contestar el foraster.
.
- Si vols venir amb mi, ens podem guanyar la vida plegats.
.
- Estic fart de treballar sol - esbufegà l'Arrencapins. I se'n va anar amb el Joan.
.
Caminant caminant, van trobar un ganàpia que amb un cop de cul aplanava un turó.
.
- Com et dius? - li van preguntar.
.
- Xafa-serrats.
.
- Vols venir amb nosaltres?
.
- Som-hi! - va dir el gegant, espolsant-se el cul dels pantalons.
.
Una estona després, van veure al cap del bosc un matalot que tot bufant feia córrer les bromes pel cel com si fossin plomes de gallina.
.
- Com et dius? - li van cridar de lluny.
.
- Ventdeport!
.
Li van proposar de fer colla amb ells i l'altre no s'ho féu dir dues vegades i baixà de la muntanya.
Tots quatre van acordar de quedar-se al bosc i viure de la caça. El Joan va anar al poble més proper a comprar atuells de cuina per coure's el menjar, mentrestant els altres van tallar uns quants arbres i van construir la cabanya.
El primer dia , l' Arrencapins es va quedar a la cabanya per coure la teca. A l'hora de dinar, els companys caçadors van acudir amb una fam que s'haurien fotut un bou amb banyes.
.
- No sé què ha passat - va dir el cuiner - però quan tenia la calderada cuita, ha vingut algú i me l'ha pres.
.
- Talòs, més que talòs! - el van escridassar els altres.
.
- Demà em toca a mi - va dir el Xafa-serrats -. Si se m'atansa algú el deixaré fet una coca.
.
Però al Xafa-serrats li va passar el mateix que al seu company; quan se'n talaià, la caldera ja havia desaparegut. I encara el tercer dia, al Ventdeport també se li va esfumar la teca.
.
- Sou una colla de ceballots! - va bramar el Joan de l' Ós -. Ja veureu com demà menjarem calent.
.
L' endemà es quedà ell de cuiner. Armat de la mangala feia guàrdia vora el foc, sense treure els ulls del perol. Quan l' olla ja feia xup-xup damunt les flames, es va distraure un moment atiant els buscalls. A l' aixecar els ulls, bona nit caragols!: la caldera ja havia volat. Es gira i veu una vella que s' allunya com un llamp amb la calddera als dits. Ell que me li entra al darrere amb les seues camades de gegant i, quan ja li faltava poc per atrapar la vella, es va colar per un foradot. Amb la corredissa, la lladregota va perdre una poma. El Joan la va plegar i se la va guardar a la faixa.
Quan va arribar la patuleia, el Joan els ensenyà l' amagatall de la vella i tots hi volien entrar per recuperar la caldera.
De primer ho va provar l' Arrencapins. El van estacar amb una soga i abans de despenjar-lo, li van donar una esquella.
.
- Si ho veus molt negre, la fas sonar i tirarem amunt - li van dir.
.
Al cap de no res, va dringar l'esquella. Va sortir tot esfereït.
.
- Què has vist?
.
- No res, però és fosc i tinc por!
.
- Ets un covard - va dir el Xafa-serrats - Ja hi baixaré jo.
.
Va baixar una mica més avall, però també va sonar l'esquella i el van treure amb els cabells de punta de tan esporuguit. El tercer, el Ventdeport, va aguantar un bon tros de corda, però també va tocar l'esquella i quan el van treure s'havia cagat les calces.
.
- Sou una colla de cagats! - va renegar el Joan -. Lligueu-me a mi, i si toco l'esquella vol dir que afluixeu la corda.
.
Així ho van fer i el Joan anava fent dringar l'esquella i els altres des de la boca del pou anaven donant soga. Quan ja no quedava més soga, van sentir una veu llunyana al fons del pou.
.
- Ja he arribat. Tireu-me la mangala! - demanava el Joan.
.
Quan va tenir el bastó, el Joan va continuar caminant per un passadís molt fosc.
Tot d'un plegat, va arribar en una espècie de palau molt bonic. Era tancat amb pany i forrellat, però ell, al primer cop de mangala ja va rebentar la porta. Dintre hi havia tres xicotes molt maques.
.
- Som presoneres de la bruixa - li van dir plorant.
.
- Fa estona que em moro de fam - va dir el Joan -. No teniu pas ni que sigui un mos de pa?
.
- Nosaltres estem encantades, no tenim gana - van dir elles.
.
Aleshores, el Joan es va recordar que portava una poma a la faixa. Se la treu i hi clava queixalada. En aquell moment apareix la vella, tot somicant:
.
- Demana'm el que vulguis però no mosseguis la poma, perquè és com si em mosseguessis a mi!
.
- Doncs treu ara mateix aquestes noies de la presó i fes que es reuneixin a fora amb els meus companys - va demanar el Joan.
.
A l'instant les noies es van perdre de vista, com per art d'encantament.
El Joan va donar un tomb per allí dintre, però aviat es va cansar i va girar cua cap al fons del pou per on havia entrat. La corda que havia quedat penjant pel forat havia desaparegut.
.
- Aquells galifardeus, m'han ben tocat la gràcia de Déu - va maleir -, a fe de Déu que quan surti els allisaré les costelles!
.
Mossega la poma i se li presenta un altre cop la vella fent el ploricó.
.
- No mosseguis, sisplau! Què vols que faci?
.
- Porta'm la mangala a fora!
.
Tot just acabava de desaparèixer la mangala, dóna una altra mossegada a la poma.
.
- Ara treu-me a mi d'aquí baix! - va exigir.
.
En un obrir i tancar d'ulls, es va trobar a la boca de la cova.
Els seus companys havien desaparegut amb les xicotes que ell havia rescatat d'aquell infern. Amb passes de gegant, va córrer cap a la cabanya i tampoc no hi va veure ningú.
- Vols-te jugar que se n'han anat cap al poble? - I va enfilar el camí com si anés a apagar foc.
D'un bocí lluny va sentir les campanes que tocaven a casament. Va entrar a l'església en el moment en què el capellà es disposava a casar els seus companys amb les tres noies desencantades.
El Joan s'atansa a l'altar, fot cop de mangala a l'Arrencapins i li trenca el braç. Garrotada al Xafa-serrats i li trenca la cuixa. Aixeca una altra vegada el bastó cap al Ventdeport, però aquest és més ràpid i cola la porta com una exhalació.
Llavors el Joan va triar la xicota més maca de les tres i allí mateix es va fer casar pel capellà. I amb el Joan de l'Ós casat, vet aquí que el conte s'ha acabat.
.
(nota de l'escriba somnolent: sembla mentira el tuf masclista i de culte a la violència, però que hi farem, eren aquells uns temps on de vegades el més semblant a la poesia era el garrot! ...ui perdó, la mangala! )
En temps de mocions, manifestacions, greuges i recursos d' alçada és com un sedant beatífic immergir-se en temps passats quan l' home, tal volta més incontaminat, tenia ulls per a mirar, un temps, el cel i la terra.
La primavera del 1802 el regidor de l' Ajuntament de Vic, don Josep Francesc Alberch, acudia al Ple Municipal amb una moció sota el braç. No demanava cap dimissió, ni cap obra, ni reivindicava cap programa polític. Mireu com raonava don Josep Francesc Aliberch, regidor de l' Ajuntament de Vic. Ell deia que, en anys de secada, solia acudir al consistori la Molt Il·lustre Junta de Procuradors de Sant Isidre en súplica que l' Ajuntament proclamés temps de rogatives per a la pluja.
En aquestes èpoques de terres àrides, fonts eixutes i prats esmorteïts sortia un ban municipal, es feia una processó amb el Sant Crist de l' Hospital fins la catedral i, si convenia es portaven les relíquies dels Sants Màrtirs a la Gleva, en austeríssima processó pel camí de pregàries que ara és la N-152.
Mentre duraven les rogatives quedaven prohibides les diversions públiques, les funcions de teatre, els circs, orquestes i balls. Tota la ciutat vivia les pregàries "ad petendam pluviam" amb tanta intensitat, que fins i tot es detecta certa frustració popular quan la processó s' havia de suspendre... per la pluja!
Però el regidor plantejava en el Ple un problema novíssim. Argumentava que els procuradors només acudien a l' Ajuntament quan no plovia. En canvi, no ho feien quan plovia massa, com aquesta primavera del 1802.
I deia el bon conseller -regidor que l' excés de pluja també fa mal. Diu ell que les viandes perden consistència, es fan "fluixes" i insípides; que podreixen les collites i que castiga els reumàtics. I que per això no es fan rogatives perquè faci sol.
És gloriós dir parenostres i treure relíquies quan els arbres es moren de set; però sembla que no ho és tant quan els reumàtics gemeguen de dolor. I la humitat excessiva, diu el conseller, és un càstig de Déu igual que la sequera... Des de l' any 1774 que plou massa, ningú no fa cabal!, clama en Josep Francesc Alberch. En conseqüència, la proposició és senzilla: Cal fer pregàries pel germà Sol, igual com les fem per la germana Pluja. S' ha d' anar a veure el bisbe consistorialment per a la proclamació d' una oració "ad petendam solem", que faci granar els blats, embrunir els rostres i guarir els reumàtics. I suspendre balls i comèdies mentre les bromes segueixin amb el seu xim-xim obstinat. I, si convé, treure el Sant Crist de l' Hospital i les relíquies dels Sants Màrtirs en el bo de la pluja, perquè ells notin quin pa hi donen...
En Ramon Pou, degà, escoltà atentament la moció. No calgué una votació. Els nostres rebesavis tenien clar l' enteniment i neta la seva lògica municipal. La moció fou aprovada.
L' any 1803, per la tardor, es proclamava una altra tanda de rogatives. Havia deixat de ploure d' una manera tan radical que s' havien eixugat totes les fonts públiques. Ara, "ad petandam pluviam".
Meteorologia i Providència. Qui pot més?
.
*
Josep Mª Solà i Sala
.
publicat al setmanari Ausona, Vic, l' 1 de març de 1991.
.
això del cercabloc és una muntanyarussa: el mes passat, amb el nº 25, i l' anterior al ...era el 39? i saveu què? doncs m' he posat un altre, que no crec que varii gaire, per que l' he deixat a zero, apa. *
contador iniciat el 02.12.008 * ***"...sans doute, je dormais sûr une feuille, et l´autumne m´'a surpris..." (Francis Cabrel) "...corre, afanya't, vine abans que l'aigua em colgui els ulls. Reflexa't un instant en el mirall del mar en calma per saber si seras tú qui trobaré a l'altre costat de l'aigua!" * ho cantava en Pau Riba, in illo tempore, si la memòria no em traeix... * * * * * * * * * * * * * *
EXISTEIX LA VIDA PER SOBRE ELS 1700 metres! Des de l´alta illa on pots gratar la panxa dels avions, ...des d'on es troben el cel i la terra, just allà on l´horitzó té força més de 361 graus, i la vida encare escriu amb MAJUSCULES!
...si voleu contactar amb mi, el meu correu és miqueldelturo-@-yahoo.es, sense els guions, per als no humans i semblants.
Tot seguint la mateixa idea, algunes families s'inspiren del seu nom per a compondre el seu patronímic, quan cap a les darreries del s. XVI esdevé obligatori el registre de l'estat civil. Així trobem els Behr, De Berhr, Deber,Debert, Behrer, Bernegger, Baerenfels... així com Bernard pel que fa al nom ( de Bär = ós, i hard = dur, fort ), ben semblant al nom suec BjOrn, que senzillament vol dir ós.
.
.
. Orchis mascula
. Altocumulus floccus
. Narcissus poeticus
. Viola bubanii Pensament del Montseny
. Tulipa sylvestris
. Myosotis palustris Nomoblidis Nomeolvides
. Rosa canina
. Taraxacum off. Dent de lleó, pixallits.
.
foto de 
.
.
.
